viernes, 15 de febrero de 2019

No t’espantis. (epistolari caòtic)

L'esclau fidel a Django desencadenat
Diari d’hivern (7)

No t’espantis. (epistolari caòtic)

“A molts catalans els costa de relacionar la destrucció del seu propi país amb la destrucció dels seus amors i dels seus interessos més pregons, que són els que fructifiquen més a llarg termini. Com deia Ciceró, l’estigma de l’esclau és parlar la llengua del seu amo i, per tant, veure el seu propi món a través de la sensibilitat d’un estranger” Enric Vila.

Benvolgut amic Joan,

T’escric només per recalcar que no estiguis espantat. Tal com et vaig comentar ahir nit tot sopant a casa teva no ho estiguis perquè no passarà res d’extraordinari i el temps acabarà posant a cadascú al seu lloc i li donarà el que es mereix.

Ja sé que tot plegat és inenarrable, indicible, quasi inexpressable, però a banda de que tots ells, els espanyols d’allà i els d’aquí, han fet pinya contra "El Gran Enemic", pensa que el país rojigualda està segrestat per la seva pròpia por i vergonya. Tu i jo sabem molt bé que el menys suportable, el que la majoria tolera de menys grat, és que la posin en evidència i a Espanya l’hem posada en evidència en els seus fonaments, en tot allò que la fa ser el que és i que no vol ni pot evitar.

Ara que tothom parla de mals tractaments, de violacions i pederàstia, comprovem de manera fefaent que sempre es procuren amagar les evidències que ens delaten en la nostra misèria com a persones i com a pobles. En qualsevol acusació s’activa immediatament el mecanisme de l’omertà. I també que el silenci còmplice i criminal on més escampa verinosament la seva pèrfida metzina és en els nius, en el sí de les famílies on en elles el pitjor no és pas el delicte en sí mateix sinó la seva notorietat, no que el pare  violi a la filla durant anys, no, sinó que se sàpiga. Qualsevol cosa abans que l’escàndol i la publicitat. A Espanya igual. Qualsevol cosa abans que el reconeixement de l’escarni i la misèria en la que s’ha edificat. L'Estat espanyol, com afirma la Marta Rojals a Vilaweb, que no ha estat capaç durant quaranta anys de jutjar els seus criminals franquistes ara vol fer,  per enèsima vegada, de jutge just amb els catalans. Espanya que només acabarà disputant-se les despulles dels seus esclaus com si fossin trofeus de caça i que l’únic objectiu que té al món, com va dir Casado, és convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.  

L’Estat profund no vol perdre els privilegis de 300 anys ni que es revisi l’espoli criminal del franquisme i de les grans fortunes que hi han col·laborat i que s’han beneficiat robant. Espoli mai jutjat, mai considerat per les lleis d’aquesta Espanya. Els media perquè no els retirin les subvencions perquè si no desapareixen. Els artistes, els periodistes i els covards intel·lectuals espanyols acollonits, temorosos de no dir res que pugui afectar els seus llocs de treball en els medis on treballen, parlen i publiquen. La plebs, muda també, buscant assedegada motius per sentir-se orgullosa en els crims dels seus patricis. Patricis que tampoc són capaços ni de formular una proposta lampedusiana pel seu país.

La corrupció vessa per tot arreu, i no ho ha deixat mai de fer. Una corrupció no només econòmica, també moral i política. Com l’autonomia catalana que ha estat tota ella corrupta perquè ha estat una enganyifa descomunal, l’autonomia de la senyoreta Pepis que no ha fet altra cosa que amagar el colonialisme espanyol i el descomunal espoli que hem patit. Una corrupció tan desvergonyida com impune. I un partit socialista i col·laboracionista amb els lladres, un partit que fomenta aquesta omertà, un partit més dividit que mai que finalment caurà i deixarà pas a tota la fauna del nou tripartit. O no.

M'acaben d'entrar uns noiets amb aspecte pakistanès, d'uns catorze anys que em venien a vendre cosetes que diuen que fan ells mateixos, penjolls, anells i polseres, per pagar-se un viatge amb l'escola. Els he comprat una polsera, vuit euros, avui que no he venut res els he comprat una polsera a aquests noiets i m'he gastat vuit euros. Els he preguntat on pensaven anar amb l'escola. Jo m'imaginava no sé què, Madrid, París, Roma... i el més alt m'ha contestat que a Banyoles!! I aleshores he pensat en les sortides que feia amb els escolapis a les Planes. En fi, pura tendresa i nostàlgia de quan érem més pobres que ara, però manteníem els nostres epistolaris i dietaris endreçats i lligats amb una cinta groga.

viernes, 1 de febrero de 2019

Ploraners

Antonio Briceño
Diari d'hivern (6)

Ploraners.


Ens lamentem com a ploraners, captius i esclaus pel que no hem sabut defensar com a ciutadans lliures. Que caigui sobre nosaltres, doncs, la penitència dels covards que ni l'Esperit Sant de Lledoners ens podrà deslliurà amb la seva retòrica de mossèn il·lusionista.

--------------

La fotografia d'Antonio Briceño està feta en un concurs de "plañideras" a San Juan del Río el dia dels morts de l'any passat. Si els catalans ens hi haguéssim presentat segur que l'hauríem guanyat.

jueves, 31 de enero de 2019

Ai dels mentiders!


Diari d'hivern (5)

Ai dels mentiders!


Ai dels mentiders que amb paraules ensucrades i sentimentals enganyen reiteradament a la gent simple aprofitant la seva necessitat d'esperança, la seva fam i sed de justícia. Ai d'ells que viuran en una presó pitjor d'aquesta de la que ara volen sortir amb reixes de ferro.


-------------------------------

Llegit avui en un diari digital més alguna aportació meva treta de la Viquipèdia:

Ciceró va dir que: “totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar molt de temps”.

Sèneca va dir que: “cap vent és favorable, si no saps on vols anar”.

Viquipèdia:

Sobre Ciceró:
Quan Cèsar fou assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, lloctinent de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques, i fins i tot establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi (que n'era renebot natural). Cap a la fi de l'any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d'aquest i fugí amb diversos de la seva vila a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d'on anà fins a la seva vila a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades als rostra del fòrum romà.

I sobre Sòcrates:
Segona part (44b-46a)

Després Critó intenta, mitjançant una sèrie d'arguments, convèncer Sòcrates perquè fugi. El primer que li diu és que, si no se salvés, es veuria privat d'un molt bon amic; el segon és que la gent no es creuria que Sòcrates no ha volgut escapar i pensarien que, en realitat, els seus amics s'estimen més els diners que a Sòcrates, i això seria molt vergonyós. Després li explica que si el que li preocupa són els sicofants, no ha de tenir por perquè són tan barats que no costaria gens fer-los callar amb una mica de diners. També li comenta que no té per què preocupar-se d'on anar, ja que pot anar a Tessàlia, on uns amics de Critó l'acolliran amb els braços oberts. A més, li diu que quedar-se allà seria com trair-se a si mateix. Després li parla dels fills, diu que no pot abandonar els seus fills, que els fills s'han de cuidar i no deixar-los sols. Finalment, li diu que seria de covards agafar el camí més fàcil (deixar-se morir) i no el més difícil, és a dir, salvar la vida.

Tercera part (46b-50a)

Més tard, Sòcrates respon als arguments de Critó i dóna arguments de per què no ha de marxar. El primer que diu Sòcrates és que tot el que havia dit durant el judici i durant tota la seva vida no pot, ara que les circumstàncies són desfavorables, tirar-ho per terra i fer-se'n enrere. També li diu que el més important no és viure sinó viure bé. Li diu també que mai s'ha de tornar una injustícia amb més injustícia, ja que la injustícia és més perjudicial per a qui la comet que per a qui la pateix.

Sòcrates, Critó i "les lleis" (50a-54d)

Finalment, Sòcrates fa com si parlés amb les lleis, per fer entendre a Critó el seu punt de vista. El primer que "les lleis" li diuen a Sòcrates és que, en certa manera, si Sòcrates fugís seria com destruir la ciutat, perquè unes lleis que no es compleixen no són lleis i sense lleis no pot existir una ciutat. Després "les lleis" li pregunten què té Sòcrates contra elles, ja que sempre ha estat d'acord amb elles, no va posar cap objecció a les lleis que van permetre que el seu pare es casés amb la seva mare, ni a les lleis que el van educar. "Les lleis" també li diuen que, si alguna vegada no ha estat content amb elles o les ha cregudes injustes, podia haver-se'n anat i ningú li ho hauria prohibit, però no ho va fer i això fa pensar que les considera justes. També li diuen "les lleis" que, encara que fugi, no se'n podrà anar a una ciutat amb bones lleis perquè hi arribarà com un enemic, perquè seria un destructor de lleis. I si se'n va a una ciutat amb males lleis, no podrà viure com sempre, perquè ¿quin sentit pot tenir parlar de la virtut havent fet una cosa tan injusta? I, respecte als fills, no els seria gens favorable viure en una ciutat sense cap mena de llei i a més com a estrangers. Per altra banda, podrien cuidar els seus fills els seus amics si va a Tessàlia, com si va a l'hades.

lunes, 28 de enero de 2019

El silenci dels nostres amics.

Imitant Malevitch


Diari d’hivern (4)

El silenci dels nostres amics.

Poques vegades re-publico sencer un article, però avui ho faré perquè nomes cal llegir-lo per comprendre les raons. L’autor, en Xavier Díez, fa esment de tres conseqüències de l’anomenat procés català, i jo com ell considero que la més inquietant és la tercera, la corrupció moral de bona part de la població espanyola que ja ens anticipa en la primera de les conseqüències al recordar-nos a Martin Luther King quan afirmava que el pitjor no havien estat “els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. 

Tres conseqüències del postprocés (26-01-2019)



No revelaré cap secret si reconec la confusió a l’hora de definir el moment que travessem. Si voleu cap concepte que ajudi a situar-nos, proposo el de llimbs, aquest espai indefinit, una mica una sala d’espera, entre el postprocés i la República declarada i encara no efectiva. Si m’ho permeteu, m’atreviria a parafrasejar Antonio Gramsci per ubicar-nos en el perillós lapse temporal entre la República que no acaba de néixer i el franquisme monàrquic que es resisteix a desaparèixer: en aquest interval és on apareixen els monstres. Diria que, a més, no són uns monstres metafòrics, sinó els vells coneguts del feixisme que tracta de reivindicar-se mitjançant el ranci i arnat nacionalisme espanyol, combinat amb el nou reaccionarisme que emergeix a Occident, amb ideòlegs nord-americans i il·liberals europeus.

L’empenta del nostre nou republicanisme ha transformat radicalment el panorama… O potser no tant, perquè s’ha limitat a fer visible allò que vivia en la penombra: que vivíem en una democràcia de fireta, en una llibertat vigilada. El republicanisme català ho ha transformat tot, a tots els nivells, i ens ha portat a un conflicte que molts pensàvem que podia passar i que a molts altres els ha sorprès, malgrat que íntimament sabíem que els vells fantasmes i els zombis podrien ressorgir del Valle de los Caídos en qualsevol moment.

Passen i han passat moltes coses. Tanmateix, em centraré en tres idees, tres conseqüències que, des de la meva perspectiva d’historiador, crec que són les més rellevants a l’hora d’avaluar les transformacions profundes en la psicologia col·lectiva: la ruptura emocional, la reconfiguració de la identitat i la corrupció moral. Totes tres representen fenòmens històrics molt significatius que reflecteixen en profunditat la magnitud del canvi, que fa que les coses no puguin tenir marxa enrere.

La primera, potser la més perceptible de totes, m’agrada denominar-la ‘la ruptura emocional’, tot i que alguns altres, com Francesc-Marc Álvaro fan servir l’expressió de ‘desconnexió’. Penso que la majoria de ciutadans d’aquest país no teníem cap problema a identificar-nos amb una identitat dual entre Catalunya i Espanya. Parlem totes dues llengües, compartim referents, vivències, famílies i amics. Es tractava d’un món on, si bé no mancaven picabaralles episòdiques i algunes desavinences, ens permetien de restar còmodes en una identitat ambigua. Tanmateix, a partir del moment en què el senyor Aznar va fer ressuscitar un franquisme desacomplexat, a partir del moment en què el nacionalisme espanyol va recuperar cert essencialisme religiós i es va començar a fer servir l’opinió publicada per a atacar Catalunya i els seus elements fonamentals –per exemple, les campanyes contra la immersió lingüística–, les coses van començar a canviar. Vull recordar que aquests elements d’anticatalanisme restaven amarats de franquisme. Per mi, un dels moments històrics fonamentals va ser el 1995, quan es va desencadenar la polèmica dels papers de Salamanca i fins i tot algú com Torrente Ballester va arribar a afirmar davant milers de persones que ‘els papers els pertanyien per dret de conquesta’. Llavors aquests lligams personals, emocionals, van començar a cruixir. Les polítiques de desgast i erosió de l’autonomia, amb un Aznar desbocat a començament d’aquest segle, van influir prou en els ressorts de l’estat profund espanyol per fer involucionar, la relació no solament entre Espanya i Catalunya, sinó entre la mateixa Espanya franquista i la que havia estat enviada a les cunetes de tot el país. Perquè, i això convé que no s’oblidi, Catalunya esdevenia una peça més en la reacció contra les tímides i avortades polítiques de memòria històrica que pretenien de qüestionar l’statu quo present en base les indagacions sobre el passat.

Jo crec que la majoria de la societat catalana és poc nacionalista. Jo mateix sento una gran incomoditat, al més pur estil Georges Brassens, a grans masses, moviments, banderes i himnes: Ara, com la immensa majoria dels catalans, independentment de la procedència dels cognoms, som fills i néts dels republicans, dels defensors de la democràcia o dels principis de llibertat, igualtat o fraternitat enfront el feixisme que va imposar el terror i la repressió del 1939 ençà. L’anticatalanisme, l’hostilitat contra tots nosaltres, s’ha anat afermant a mesura que ressorgia el feixisme de l’estat profund, present per terra, mar i aire al fons dels poders reals: les forces armades, la policia, els jutges, els negocis, els alts funcionaris, l’Església i, molt especialment, els mitjans de comunicació. A mi m’agrada ser molt provocador, perquè considero que Catalunya és Espanya, encara que no l’Espanya que s’imaginen, sinó l’Espanya republicana que va sobreviure a l’holocaust espanyol. Ep! Aquest concepte no és meu, sinó d’un historiador i hispanista tan prestigiós com Paul Preston. Per això ens odien tant i fan ressuscitar el llenguatge de la cruzada. Som la dissidència molesta, el record de l’antifeixisme que ha arribat a la conclusió que l’opció més realista és la independència.

La pitjor cosa de tot això ha estat, tot recordant Martin Luther King, no pas els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. Abans, i sobretot després del primer d’octubre, i amb excepcions comptades, aquella xarxa d’amics, coneguts, saludats, col·legues, que creia que ens eren pròxims, sigui per por, convenciment, o unanimisme, o han callat o s’han afegit al cor dels qui ens acusen de tots els mals. Això ha fet un mal terrible: Una ruptura personal veritable, una desconnexió brutal. Persones pròximes, que tenen el castellà com a llengua habitual, ja no es miren els mitjans espanyols. Especialment els més joves, que, si es volen informar, tiren dels mitjans en anglès o francès. Han llençat els llibres de Pérez Reverte o no han tornat a escoltar mai més Sabina.

Segona qüestió: la reconfiguració de la identitat. La propaganda catalanofòbica (que, per cert, fa servir mecanismes intel·lectuals idèntics als de l’antisemitisme) ens acusa d’aïllar-nos de manera narcisista en un nacionalisme català autoreferencial. Radicalment fals! Tret, potser, de nuclis anecdòtics, Catalunya és avui menys espanyola, encara que això no significa que sigui més catalana. Simplement, és més europea o intercultural. Com dèiem abans, i especialment entre les generacions més joves (i que la demoscòpia assenyala com a independentista per majoria absoluta), avesats a compartir espai i temps amb persones de tot el món, no té sentit de retornar envers una identitat espanyola com agradaria als de Cs. No mirem toros, sinó Netflix. No mirem a Madrid, sinó a París o Nova York. Les sevillanes ens resulten tan pròximes, o tan llunyanes, com el tango o el regueton. La catalana, una identitat híbrida i dinàmica, és cada vegada més postnacional, en el sentit que ens assemblem més, culturalment parlant, als australians, als argentins o als canadencs que no pas als espanyols o als alemanys. No creiem en el ius sanguinis, com alemanys o espanyols, sinó en el ius solis, com nord-americans o canadencs, perquè, ni volent, fruit d’una barreja secular, podríem ser etnicistes. Per als independentistes, la qüestió de la construcció de la identitat ens resulta menys angoixant que per al nacionalisme espanyol, perquè estem acostumats a reinventar-nos a cada generació. Ara, allò que angoixa al nacionalisme espanyol és la constatació de les transformacions profundes en la població catalana. Perquè és cert que hi ha 117.000 extremenys residint al país. Però per què han de tenir més drets, o menys, que els 207.000 marroquins? Entre els residents a Catalunya, segons l’Idescat, hi ha 1.301.000 nascuts al territori espanyol. Però els nascuts als altres llocs del món ja són més: 1.378.000, i la cosa va en augment. El problema de la identitat no és a Catalunya, sinó que Espanya és conscient que Catalunya evoluciona en una direcció que l’horroritza: és menys espanyola i més global.

Finalment, la reflexió més inquietant: la corrupció moral. Atesa l’angoixa de la constatació que Catalunya se’n va, Espanya, amb el seu règim del 78 –en el fons la continuïtat i actualització del règim del 39– fa servir la repressió per a nedar contra el corrent de la història. A mi m’agrada molt especialment una frase de Benjamin Franklin que deia que ‘aquells pobles que sacrifiquen la llibertat en nom de la seguretat no mereixen ni la llibertat ni la seguretat, i acabaran perdent totes dues’. Doncs Espanya, entre milers de rojigualdes, renuncia a la democràcia per preservar la unitat. De moment ha perdut la primera, i molt probablement aquest sacrifici serà inútil perquè també perdrà la segona. Malgrat això, la via de la violència, especialment parlo de la violència institucional, ho embruta tot. Mentre s’empresona gent innocent, es persegueix la dissidència, i la gent s’empassa les mentides en les quals vol creure. Això vol dir que el nivell de corrupció moral de la societat espanyola és cada vegada més gran. Sigui la por, sigui l’odi i el menyspreu contra els catalans, va tacant les mans, no tan sols dels responsables polítics, judicials, administratius o culturals, sinó de la mateixa gent, que, com hem vist, s’abraça al monstre feixista, siguin votants de Vox o diputats socialistes d’Extremadura. Així i tot, de manera més discreta, per posar un exemple, entre bona part de la gent del PSC, o d’alguns catalans als quals fa por un dels fonaments de la democràcia, que és l’autodeterminació, les coses són potser pitjors. Hi ha alguns responsables polítics o dirigents comunitaris que acaben afegint-se al bloc del 155 per obediència. I com ens recorda el pedagog Lorenzo Milani, l’obediència no és mai una virtut. I això els fa caure vergonyosament en una prevaricació moral, perquè col·laboren de manera perversa amb allò que Hannah Arendt denuncià com ‘la banalitat del mal’.

Tot i això, la violència, ni que sigui simbòlica, també ens embruta i taca a tots nosaltres. Jo, poc amant de banderes i molt crític amb el patriotisme, també confesso que aquesta demostració d’odi contra el nostre país ens genera uns sentiments foscs, si més no d’un ressentiment profund que difícilment podrem oblidar ni perdonar. La violència, ni que sigui verbal, ens acaba afectant el raonament i enterbolint les accions. També ens corromp a nosaltres; hauríem de ser-ne conscients. I aquest també és un monstre que sorgeix entre la República que no acaba de néixer i el franquisme que es resisteix a morir.

Xavier Díez

martes, 22 de enero de 2019

Gent diferent fa coses iguals.

George Catlin


Diari d’hivern (3)

Gent diferent fa coses iguals.

Venen temps sorprenents pels arqueòlegs als que la genètica els hi està removent els fonaments com si un terratrèmol de grau màxim els sacsegés les prestatgeries plenes de restes desenterrades en inacabables campanyes sota un sol indiferent a tot allò que il·lumina. Els historiadors i els sociòlegs, igual que els arqueòlegs, també es veuen interpel·lats pel sotrac al comprovar i tenir que acceptar irremeiablement que alguns dels principis ben assentats fins ara, i que deien que gent igual fa coses iguals, ja no són certs. Un magnífic article de Nature ens ho ve a dir de manera clara i precisa.

La cultura del vas campaniforme que es va estendre per tota Europa entre el 2900 i el 1800 aC feia entendre, com en molts altres cassos, que els utensilis i les formes característiques de les cases o dels enterraments havien estat protagonitzats per poblacions sinó exactament iguals sí uniformes. Aquesta era una norma bàsica de l’arqueologia, els costums iguals que perduren en el temps i s’estenen en l’espai, com la seva cultura material i simbòlica: les eines, la decoració, etc., el fa la mateixa gent. Així doncs, quan en els diferents nivells es veuen canvis, s’associen aquests també a les poblacions, variacions que representaven fins ara noves migracions on unes poblacions substituïen a d’altres aportant amb elles tot un nou bagatge d’usatges i artefactes. Doncs sembla ser que no.

Els genetistes han demostrat en els darrers anys que hi hagut alternances enormes de poblacions, grans migracions, que no han afectat en absolut a la cultura del lloc. És a dir, gent diferent ha continuat fent coses iguals. Per què? Cal suposar que als nou vinguts els hi deu haver paregut que la manera de fer que han trobat a la seva nova terra era prou bona i que seria estúpid canviar-la, que la forma de campana de les olles era magnífica i que la manera d’enterrar a la gent era molt millor que la seva. Els arqueòlegs estan desconcertats perquè tot plegat posa en qüestió molts dels seus mètodes, les tradicionals estratègies per relacionar coses i donar sentit als canvis en l’espai i el temps.

Però això és una cosa que ja se sabia, o s’hauria d’haver sabut, perquè la teníem davant dels ulls. Només un exemple que, modèstia a banda, conec. La famosíssima cultura nativa americana dels plans agrupa de manera molt homogènia tota un ventall amplíssim de trets, materials, simbòlics i estètics, que li confereixen la seva identitat inconfusible. Però els plans de l’Amèrica del Nord abracen també una extensíssima regió poblada per pobles tan diferents com les seves llengües infereixen, tan separades com el xinés del celta, però que conflueixen, paradoxalment o no, en una sòlida i uniforme manera de fer en tota l’àrea.

Estic segur que aquestes qüestions desnonen, dels raquítics cervells de molts, antigues i malèvoles concepcions racistes i identitats de grup basades en la genètica, donant pas, en canvi, als sentiments de pertinença que, per dir-ho de forma simpàtica, es couen a les olles en forma de campana, en la mirada dels bisons de banya curta i en les lleis justes que no espolien els territoris ni als seus habitants.  

 ----------------------------

Diario de invierno (3)

Gente diferente hace cosas iguales.

Vienen tiempos sorprendentes para los arqueólogos a los que la genética les está removiendo los cimientos como si un terremoto de grado máximo les sacudiera las estanterías llenas de restos desenterrados en interminables campañas bajo un sol indiferente a todo aquello que ilumina. Los historiadores y los sociólogos, al igual que los arqueólogos, también se ven interpelados por el temblor al comprobar y tener que aceptar irremediablemente que algunos de los principios bien asentados hasta ahora, y que decían que gente igual hace cosas iguales, ya no son ciertos. Un magnífico artículo de Nature nos lo viene a decir de una manera clara y precisa.

La cultura del vaso campaniforme que se extendió por toda Europa entre el 2900 y el 1800 aC daba a entender, como en muchos otros casos, que los útiles y las formas características de las casas o de los enterramientos habían sido protagonizados por poblaciones sino exactamente iguales si uniformes. Esta era una norma básica de la arqueología, las costumbres iguales que perduran en el tiempo y se extienden en el espacio, como su cultura material y simbólica: las herramientas, la decoración, etc., lo hace la misma gente. Así pues, cuando en los diferentes niveles se ven cambios, se asocian estos también a las poblaciones, variaciones que representaban hasta ahora nuevas migraciones donde unas poblaciones sustituían a otras aportando todo un nuevo bagaje de usos y artefactos. Pues parece ser que no.

Los genetistas han demostrado en los últimos años que ha habido alternancias enormes de poblaciones, grandes migraciones, que no han afectado en absoluto a la cultura del lugar. Es decir, gente diferente ha continuado haciendo cosas iguales. ¿Por qué? Es de suponer que los recién llegados les habrá parecido que la manera de hacer que han encontrado en su nueva tierra era bastante buena y que sería estúpido cambiarla, que la forma de campana de las ollas era magnífica y que la manera de enterrar a la gente era mucho mejor que la suya. Los arqueólogos están desconcertados porque todo esto pone en cuestión muchos de sus métodos, las tradicionales estrategias para relacionar cosas y dar sentido a los cambios en el espacio y el tiempo.

Pero esto es algo que ya se sabía, o debería haberse sabido, porque lo teníamos delante de los ojos. Sólo un ejemplo que, modestia aparte, conozco. La famosísima cultura nativa norteamericana de los llanos agrupa de manera muy homogénea todo un abanico amplísimo de objetos, materiales, simbólicos y estéticos, que le confieren su identidad inconfundible. Pero las llanuras de Norteamérica abarcan también una extensísima región poblada por pueblos tan diferentes como sus lenguas infieren, tan separadas como el chino del celta, pero que confluyen, paradójicamente o no, en una sólida y uniforme manera de hacer en toda el área.

Estoy seguro que estas cuestiones desahucian, de los raquíticos cerebros de muchos, antiguas y malévolas concepciones racistas e identidades de grupo basadas en la genética, dando paso, en cambio, a los sentimientos de pertenencia que, por decirlo de manera simpática, se cuecen en las ollas en forma de campana, en la mirada de los bisontes de cuerno corto y en las leyes justas que no expolian los territorios ni a sus habitantes.

viernes, 18 de enero de 2019

La perspectiva.

Paolo Uccello comprovant tristament que a l'altra vida no hi ha perspectiva. 



Diari d’hivern (2)

La perspectiva.

Fa uns dies l’Enric Vila afirmava amb el seu característic estil confós, atapeït i maldestre una veritat que ha perviscut des dels temps dels vells patriarques bíblics i que tots els lladres, mentiders i sants profetes saben, que la gent, quan se sent estafada, busca la veritat encara que sigui a l’infern.

Però per a l’esposa del famós pintor Paolo Uccello l’única veritat que comptava era la tardança del seu marit a fer-li companyia les nits, que, com tots sabem, són sempre fosques i fantasmals, oblidant una dita també bíblica o corànica que ens diu que a la taula i al llit s’ha d’anar al primer crit. El pobre Uccello, que veiem en la fotografia que vaig tenir l’oportunitat de fer-li ja mols anys i uns quants segles, es passava les vesprades i totes les hores en les que el món li dona l’espatlla al sol, meravellat en el seu taller per la bellesa de la perspectiva, un artefacte mental que permetia contemplar el temps a través de l’espai i oblidar alhora l’escalfor que t’espera al llit i que conserva amb tot el seu amor la millor esposa i companya que mai podràs tenir. Aquesta lletja omissió és el signe, el senyal, que com una escarificació mai ben cicatritzada t’haurà de recordar cada capvespre de cada dia el que em deia un bon professor, que citant a Ernst H. Gombrticn que a la vegada citava també a la seva La imatge i l'ull a Max Liebermann que recordava al seu torn com jo faig ara a un professor seu, que deia ni més ni menys que "el que no es pot pintar de memòria no es pot pintar".

Així és, el que no es pot pintar de memòria és impossible de pintar perquè només som capaços de reconèixer allò que podem recordar. Els orfes, petits o grans, nens o ancians, ho sabem bé si som capaços d’adonar-nos, com fa en la fotografia el meu bon amic Paolo, que a l’altra vida no hi ha perspectiva.

En aquestes cabòries m’entotsolava jo abans d’ahir quan tot caminant tranquil·lament per la Gran Via, em vaig trobar de sobte amb el futur en forma de dona asiàtica vestida amb un extraordinari abric de visó blanc. No es va adonar que el passat caminava al seu costat, només tenia ulls per a sí mateixa mirant-se vanitosa als vidres dels aparadors, però... Però aquesta és una altra història que haurà de ser contada en un altre moment. Una història que, com tot l’anterior també, té derivades poètiques i polítiques que només els fills que no hem tingut ni tindrem sabran veure.

---------------------------

Diario de invierno (5)

La perspectiva.

Hace unos días Enrique Vila afirmaba con su característico estilo confuso, apretado y torpe una verdad que ha pervivido desde los tiempos de los viejos patriarcas bíblicos y que todos los ladrones, mentirosos y santos profetas saben, que la gente, cuando se siente estafada, busca la verdad aunque sea en el infierno.

Pero para la esposa del famoso pintor Paolo Uccello la única verdad que contaba era la tardanza de su marido para hacerle compañía por las noches, que, como todos sabemos, son siempre oscuras y fantasmales, olvidando un dicho también bíblico o coránico que nos dice que a la mesa y a la cama hay que ir a la primera llamada. El pobre Uccello, que vemos en la fotografía que tuve la oportunidad de realizar hará ya muchos años y unos cuantos siglos, se pasaba las tardes y todas las horas en las que el mundo le da la espalda al sol, maravillado en su taller por la belleza de la perspectiva, un artefacto mental que permitía contemplar el tiempo a través del espacio y olvidar al mismo tiempo el calor que te espera en la cama y que conserva con todo su amor la mejor esposa y compañera que nunca podrás tener. Esta fea omisión es el signo, la señal, que como una escarificación nunca bien cicatrizada te habrá de recordar cada atardecer de cada día lo que me decía un buen profesor, que citando a Ernst H. Gombrticn que a su vez citaba también en su La imagen y el ojo a Max Liebermann que recordaba a su vez como yo hago ahora a su profesor, que decía nada menos que "lo que no se puede pintar de memoria no se puede pintar".

Así es, lo que no se puede pintar de memoria es imposible de pintar porque sólo somos capaces de reconocer lo que podemos recordar. Los huérfanos, pequeños o mayores, niños o ancianos, lo sabemos bien si somos capaces de darnos cuenta, como hace en la fotografía mi buen amigo Paolo, que en la otra vida no hay perspectiva.

En estas cavilaciones me ensimismaba yo antes de ayer cuando caminando tranquilamente por la Gran Vía, me encontré de repente con el futuro en forma de mujer asiática vestida con un extraordinario abrigo de visón blanco. No se dio cuenta de que el pasado caminaba a su lado, sólo tenía ojos para sí misma mirándose vanidosa en los cristales de los escaparates, pero... Pero esta es otra historia que deberá ser contada en otro momento. Una historia que, como todo lo anterior también, tiene derivadas poéticas y políticas que sólo los hijos que no hemos tenido ni tendremos sabrán ver.




sábado, 22 de diciembre de 2018

No, no som un sol poble. El secret de Camus.

Orà, Algèria 

Diari d’hivern (1)

No, no som un sol poble. El secret de Camus.

La base de qualsevol anàlisi d'una obra d'art ha de ser la que va exposar en el seu dia E. Wölfflin (1864-1945) a: "Prolegòmens per a una filosofia de l'arquitectura", (1866) i que més tard va reiterar el cèlebre historiador alemany en el seu posterior i famós assaig: "Renaixement i Barroc" (1888), quan va escriure que: "l'organització del nostre cos és la forma sota la qual comprenem les formes corporals de l'art"; (...) "les lleis de l'estètica formal no són sinó les condicions de possibilitat del nostre benestar orgànic".

Les dues afirmacions les recullo de la presentació que va realitzar, per al segon dels llibres citats, Bernard Teyssèdre (1930), tesi que ens recorda ell mateix ja va ser expressada també per Jacob Buckhardt (1818-1897) a l’afirmar: "el sentit determinat de la forma ( que implica la gènesi d'un estil expressa) l'ésser físic de l'home "," en una paraula, el sentit vital d'una època ".

Tant és així que l’espai terrestre habitat i les seves diverses geometries que dibuixa pretén igualment configurar les formes d’organització política i els límits d’aplicació de les lleis, les famoses fronteres tan injuriades pels simples quan volen ser modificades. Espanya n’és clarament un trist i penós exemple a l’amagar el seu colonialisme en la ben definida forma peninsular. La península ibèrica és una realitat geogràfica com ho és també l’escandinava, la balcànica, l’aràbiga, l’anatòlica, o la mateixa i preciosa India i Indoxina, però cap d’elles representa una unitat política ni falta que els hi fa.

Molts iberistes de bona fe reclamen sovint la unificació en un sol estat de tota la península. Entenc la seva utopia i les raons que la sustenten però mai he vist en ella cap benefici. Desconec quins podrien ser els guanys que en trauria Portugal, no diguem si, a més, fos equiparat a una autonomia com la catalana. Tampoc comprenc del tot, fora dels tòpics habituals, la mania de crear realitats supranacionals majors que les parts que les haurien de formar i que acaben moltes d’elles imitant els relats apocalíptics d’imperis malvats en una mena de profecia auto complida o d’hamartia, la paradoxa que t’avoca a la tragèdia quan anheles evitar-la. L’Europa actual n’és un bon exemple. Però aquests darrers anys ho estem comprovant també d’una manera que faria riure si no fes plorar amb els intents d’Espanya i els espanyols, els que viuen allà i els que viuen aquí, per impedir la marxa de Catalunya i la seva independència. La història n’és plena de casos i bones mostres de prosperitat econòmica i cultural de petites nacions i, fins i tot, de ciutats estat.

No, no som un sol poble, però això no és pas cap desgràcia, o en tot cas no ho hauria de ser perquè, com John Donne (1572-1631) afirmava en les seves "Devocions per a ocasions emergents": "Cap home és una illa sencera per si mateix." Cadascú "és una peça del continent, una part del tot. Si el mar se’n du una porció de terra, tot Europa queda disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia”. Malauradament, el somni humit dels imperis i el seu fals poder habita verinosament la quimera miserable de la grandesa, no només dels patricis rapinyaires, també de la plebs que enyora la falsa noblesa dels seus amos com si fos aquell do dels sants que es transmet per imposició de mans. Albert Camus segur que ho sabia, i potser per això parlava en la intimitat català amb la seva mare, una menorquina analfabeta i una pied noir com ell.

 ----------------------------

Diario de invierno (1)

No, no somos un solo pueblo. El secreto de Camus.

La base de cualquier análisis de una obra de arte debe ser la que expuso en su día E. Wölfflin (1864-1945) en: “Prolegómenos para una filosofía de la arquitectura”, (1866) y que más tarde reiteró el célebre historiador alemán en su posterior y famoso ensayo: “Renacimiento y Barroco” (1888), cuando escribió que: “la organización de nuestro cuerpo es la forma bajo la que comprendemos las formas corporales del arte”; (...) “las leyes de la estética formal no son sino las condiciones de posibilidad de nuestro bienestar orgánico”.

Ambas afirmaciones las recojo de la Presentación que realizó, para el segundo de los libros citados, Bernard Teyssèdre (1930), tesis que nos recuerda él mismo ya fue expresada también por Jacob Buckhardt (1818-1897) al afirmar: “el sentido determinado de la forma (que implica la génesis de un estilo expresa) el ser físico del hombre”, “en una palabra, el sentido vital de una época”.

Tanto es así que el espacio terrestre habitado y sus diversas geometrías que dibuja pretende igualmente configurar las formas de organización política y los límites de aplicación de las leyes, las famosas fronteras tan denostadas por los simples cuando quieren ser modificadas. España es claramente un triste y penoso ejemplo al ocultar su colonialismo en la bien definida forma peninsular. La península ibérica es una realidad geográfica como lo es también la escandinava, la balcánica, la arábiga, la anatólica, o la misma y preciosa India e Indochina, pero ninguna de ellas representa una unidad política ni falta que les hace.

Muchos iberistas de buena fe reclaman a menudo la unificación en un solo estado de toda la península. Entiendo su utopía y las razones que la sustentan pero nunca he visto en ella ningún beneficio. Desconozco cuáles podrían ser las ganancias que sacaría Portugal, no digamos si, además, fuera equiparado a una autonomía como la catalana. Tampoco comprendo del todo, aparte de los tópicos habituales, la manía de crear realidades supranacionales mayores que las unidades que las deberían formar y que acaban muchas de ellas imitando los relatos apocalípticos de imperios malvados en una especie de profecía auto cumplida o de hamartia, la paradoja que te avoca a la tragedia cuando anhelas evitarla. La Europa actual es un buen ejemplo. Pero estos últimos años lo estamos comprobando también de una manera que haría reír si no hiciera llorar con los intentos de España y los españoles, los que viven allí y los que viven aquí, para impedir la marcha de Cataluña y su independencia. La historia está llena de casos y buenas muestras de prosperidad económica y cultural de pequeñas naciones e, incluso, de ciudades estado.

No, no somos un solo pueblo, pero esto no es ninguna desgracia, o en todo caso no debería serlo porque, como John Donne (1572-1631) afirmaba en sus “Devociones para ocasiones emergentes” que: “Ningún hombre es una isla entera por sí mismo.” Porque cada uno “es una pieza del continente, una parte del todo. Si el mar se lleva una porción de tierra, toda Europa queda disminuida, como si fuera un promontorio, o la casa de uno de tus amigos, o la tuya propia. Desgraciadamente, el sueño húmedo de los imperios y su falso poder habita ponzoñosamente la quimera miserable de la grandeza, no sólo de los patricios ladrones, también de la plebe que añora la falsa nobleza de sus dueños como si fuera aquel don de los santos que se transmite por imposición de manos. Albert Camus seguro que lo sabía, y quizá por eso hablaba en la intimidad catalán con su madre, una menorquina analfabeta y una pied noir como él.

jueves, 13 de diciembre de 2018

Entre l’anagnòrisi i l’hamartia, el destí del neci.

Innocenci X, pintat per Velázquez

Diari de tardor (13)

Entre l’anagnòrisi i l’hamartia, el destí del neci.

Igual que sovint volem només escoltar allò que ens agrada sentir, l’inrevés també és cert i detestem que ens diguin el que no volem oir ni considerar. No hi ha res que ens tregui més de polleguera ni que més ens ofengui, que quan se’ns posa en evidencia i se’ns deixa clara i translúcida alguna taca, màcula o defecte com ho fan aquells miralls de les bruixes que mai menteixen i que sempre diuen qui és la més bonica. Ho sé per experiència, els millors insults els he rebut quan assenyalo les bigues en els ulls de qui em recorden les moltes pellofes que, pel meu avergonyiment i escàndol sincers, hi ha habitualment en els meus.

Sóc bo en això, en ofendre els altres igual que ho faria un sastre exigent amb les seves models de passarel·la quan s’engreixen o com ho era Balenciaga amb sí mateix i amb les mànigues que cosia o manava cosir, les manches, toujours les manches, clamava irat quan no les veia ben aposentades al braç fi de les seves maniquins de porcellana tova. Gairebé res més se’m dona bé, excepte potser fer paquets i maletes, en tinc la ma trencada i una magnífica percepció de l’espai i del que en ell hi cap o hi sobra. No em faig il·lusions amb la espaiositat i amplitud dels metres cúbics; com l’Albert, capto a ull una simple diferència minsa i mínima entre dues distancies. També em defenso força correctament en interpretar amb justícia la gestualitat facial, soc tan bo que no em caldria fer servir un detector de mentides per saber qui, o qui no, menteix, a qui, o a qui no, se li escapa l’enveja o la rancúnia pels ulls com si plorés al cocodril que se li ha mort a la banyera del cerebel. Practico molt mirant-me al mirall cada dematí quan em llevo i cada vespre quan torno a casa cansat i decebut per alguna màniga mal cosida o per alguna model que no sap fer la dieta com cal; o també avergonyit per les promeses que jo mateix incompleixo, promeses fetes en pactes i tractes que temps després se m’han girat en contra per cosir-los malament com si fossin aquestes mànigues malgirbades que no giren correctament en les aixelles i colzes que les farceixen igual que ho fa la carn amb els canelons de Nadal.  Ai de les il·lusions i dels auto enganys que sucumbiran al destí com aquest ho fa inexorablement al caràcter de les persones i l’amor dels enamorats que s’encalla en la mandra del temps que no para de fluir i que no descansa ni per sortir-se’n de mare de tant en tant i quan la pluja repta als rius a ser mar i als bons homes a plorar pel mal del món.

Per tot plegat no m’han sorprès gens ni mica les reaccions furioses a l’esment de la via eslovena com a bon exemple a seguir pels catalans que volen el seu país lliure de cadenes, ni tampoc la denuncia hipòcrita i farisea a la violència d’aquells que el volen sotmès.

La via eslovena és un bon mirall que retrata com ho feria Velázquez a qui si mira, tan bo que els retratats acaben dient tots el mateix que va dir el Papa Innocenci X (que d’innocent no en tenia res) al veure’s empresonat entre pigments i olis: “troppo vero”.

Aquest excés de veritat sobtada és una anagnòrisi, un recurs usat sovint en la tragèdia grega que expressa el reconeixement de la pròpia identitat que amagada o ocultada com un secret o un pecat es descobreix de forma traumàtica a través de revelacions alienes que duen habitualment a alguna mena de mutilació com la d’Èdip quan es cega per veure-hi clar. Però per veure què? Si busques la veritat prepara't per l'inesperat, perquè és difícil de descobrir i sorprenent quan la trobes. (Heràclit)

Espanya és un país tràgic, viu com Èdip en una nècia i permanent ignorància i hamartia, l'error que comet l'heroi tràgic que el du, al voler eludir-lo, a complir el seu maleït destí de matar al pare i allitar-se amb la mare. Intentant evitar-lo el precipita i el convoca.

La veritat és despietada com un animal, si no, no és mai veritat, només complaença. Per què molesta als ignorants èdips la via eslovena? Perquè és també la seva, vet aquí el perquè.

---------------------

Diario de otoño (13)

Entre la anagnórisis y la hamartia, el destino del necio.

Al igual que a menudo queremos sólo escuchar lo que nos gusta oír, al revés también es cierto y detestamos que nos digan lo que no queremos atender ni considerar. No hay nada que nos saque más de quicio ni que más nos ofenda, que cuando se nos pone en evidencia y se nos deja clara y translúcida alguna mancha, mácula o defecto como lo hacen aquellos espejos de las brujas que nunca mienten y que siempre dicen quien es la más bonita. Lo sé por experiencia, los mejores insultos los he recibido cuando señalo las vigas en los ojos de quienes me recuerdan las muchas pajas que, por mi vergüenza y escándalo sinceros, hay habitualmente en los míos.

Soy bueno en eso, en ofender a los demás igual que lo haría un sastre exigente con sus modelos de pasarela cuando engordan o como lo era Balenciaga consigo mismo y con las mangas que cosía o mandaba coser, les manches, toujours las manches, clamaba airado cuando no las veía bien aposentadas en el brazo fino de sus maniquíes de porcelana blanda. Casi nada más se me da bien, excepto tal vez hacer paquetes y maletas, tengo la mano rota y una magnífica percepción del espacio y de lo que en él falta o sobra. No me hago ilusiones con la envergadura y amplitud de los metros cúbicos; como Albert, capto a ojo una simple diferencia exigua y mínima entre dos distancias. También me defiendo bastante correctamente en interpretar con justicia la gestualidad facial, soy tan bueno que no necesito usar un detector de mentiras para saber quién, o quienes no, mienten, a quien, o a quienes no, se les escapa la envidia o el rencor por los ojos como si lloraran al cocodrilo que se les ha muerto en la bañera del cerebelo. Practico mucho mirándome al espejo cada mañana cuando me levanto y cada noche cuando vuelvo a casa cansado y decepcionado por alguna manga mal cosida o por alguna modelo que no sabe hacer la dieta como es debido; o también avergonzado por las promesas que yo mismo incumplo, promesas hechas en pactos y tratos que tiempo después se me han vuelto en contra por coserlos mal como si fueran estas mangas desastradas que no giran correctamente en las axilas y codos que las rellenan al igual que lo hace la carne con los canelones de Navidad. Ay de las ilusiones y los auto engaños que sucumbirán al destino como éste lo hace inexorablemente al carácter de las personas y el amor de los enamorados que se atasca en la pereza del tiempo que no para de fluir y que no descansa ni para salirse de madre de vez en cuando y cuando la lluvia reta a los ríos a ser mar y a los hombres buenos a llorar por el mal del mundo.

Por todo ello no me han sorprendido lo más mínimo las reacciones furiosas a la mención de la vía eslovena como buen ejemplo a seguir por los catalanes que quieren su país libre de cadenas, ni tampoco la denuncia hipócrita y farisea a la violencia de aquellos que lo quieren sometido.

La vía eslovena es un buen espejo que retrata como lo haría Velázquez a quien se mira, tan bueno que los retratados acaban diciendo todos lo mismo que dijo el Papa Inocencio X (que de inocente no tenía nada) al verse aprisionado entre pigmentos y aceites: "troppo vero".

Este exceso de verdad súbita es una anagnórisis, un recurso usado a menudo en la tragedia griega que expresa el reconocimiento de la propia identidad que escondida o ocultada como un secreto o un pecado se descubre de forma traumática a través de revelaciones ajenas que llevan habitualmente a algún tipo de mutilación como la de Edipo cuando se ciega para ver claro. Pero ¿para ver qué? Si buscas la verdad prepárate para lo inesperado, porque es difícil de descubrir y sorprendente cuando la encuentras. (Heráclito)

España es un país trágico, vive como Edipo en una necia y permanente ignorancia y hamartia, el error que comete el héroe trágico que lo lleva, al querer eludirlo, a cumplir su maldito destino de matar al padre y acostarse con la madre. Intentando evitarlo lo precipita y lo convoca.

La verdad es despiadada como un animal, si no, no es nunca verdad, sólo complacencia. ¿Por qué molesta a los ignorantes edipos la vía eslovena? Porque es también la suya, he ahí el porqué.



miércoles, 12 de diciembre de 2018

Antonio Machado no tenia raó.



Diari de tardor (12)

Antonio Machado no tenia raó

No la tenia quan va escriure:

Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

Proverbios y cantares. (Campos de Castilla)

I no tenia raó perquè al final sempre són les dues Españas, no pas una de sola, las que ens gelen el cor.

Sí, en canvi, la va encertar de ple Jaime Gil de Biedma quan amargament va poetitzar  l’evidència de que:


De todas las historias de la Historia
sin duda la más triste es la de España,
porque termina mal.

Per què?, per què sempre acaba malament la història d’Espanya? La resposta és molt fàcil i molt evident també, tant com el motiu d’aquell escorpí que no va poder evitar matar al mig del riu a la granoteta que el transportava. Tenia tota la raó el Sr. Pablo Casado quan va afirmar fa uns dies que Espanya no ha estat mai un país colonialista com altres, sinó que només volia (i suposo que segueix volent) fer gran Espanya, es a dir, convertir en espanyols els que no ho són. Més clar impossible, tant com l’aigua del riu que es va empassar la granoteta i amb ella també l’escorpí.

No, no som un sol poble.

-----------------

Diario de otoño (12)


Antonio Machado no tenía razón

No la tenía cuando escribió:

Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

Proverbios y cantares. (Campos de Castilla)

Y no tenía razón porque al final siempre son las dos Españas, no una sola, las que nos hielan el corazón.

Sí, en cambio, acertó de pleno Jaime Gil de Biedma cuando amargamente poetizó la evidencia de que:

De Todas las historias de la Historia
sin duda la más triste es la de España,
Porque termina mal.

¿Por qué?, ¿por qué siempre termina mal la historia de España? La respuesta es muy fácil y muy evidente también, tanto como el motivo de aquel escorpión que no pudo evitar matar en medio del río a la ranita que lo transportaba. Tenía toda la razón el Sr. Pablo Casado cuando afirmó hace unos días que España no ha sido nunca un país colonialista como otros, sino que sólo quería (y supongo que sigue queriendo) hacer grande España, es decir, convertir en españoles a los que no lo son. Más claro imposible, tanto como el agua del río que se tragó la ranita y con ella también al escorpión.

No, no somos un solo pueblo.