martes, 25 de abril de 2023


 

Veni (25-04-2008)


Baixant per la font del gat veig els teus ulls, i la teva bellesa em captiva, com a tothom,
i perquè sé que no en trobaré cap altre d’igual, perquè és inexplicable, perquè és un
miracle. M’agradaria sentir ara la teva veu, l’escalfor de la teva galta, la joia de veure’t
viva. Quan arribo al paral·lel veig l’esquerda a la paret i una joveneta fugint de les
bombes, amb un llapis i paper perquè els pensaments s’han d’escriure, i ensenyar als
infants la saviesa i la bondat, un altre miracle. Em preguntes què passa quan dos
desconeguts es miren insistentment, i després et poses a ballar amb el teu enamorat,
galta contra galta perquè a ell també li dóna confiança la teva escalfor. A l'igual que
l’any passat, els núvols i els somnis vaguen pel cel lluny i a prop. A la tarda tornaran a
caure les ombres sobre el mar, boscos i camps i sobre tota la ciutat, i el món
descansarà, i jo seré un any més a prop teu en el viatge improvisat del temps. Avui
encara és Abril. Avui ja es demà.

Un dolç petó del teu fill Albert

sábado, 25 de febrero de 2023

Peret (26-02-2008)


 
Peret (26-02-2008)

La lluna es una rosa fantasma,

el soroll del món plora i riu,

i la mar és llunyana i propera al sol.

Al port, l’aigua gasada ens refresca,

com les pomeres i els camps de blat,

i la ment enyora l’impossible futur.

 

El sol  és una gran poma sagrada,

el silenci estrident riu i plora,

i la plana és aquí al canal de la lluna.

Al  carrer, la sabata ens porta a l’exili,

com els llibres que hem de llegir,

i la ment  saluda l’imminent passat.

(Poema de l'Albert)

Un dolç petó del teu fill Albert.


lunes, 25 de abril de 2022

Veni (25-04-2008)


 

No llencis les cartes d'amor


No llencis les cartes d'amor

Elles no us abandonaran.

El temps passarà, s'esborrarà el desig

-aquesta fletxa d'ombra-

i els sensuals rostres, bells i intel·ligents,

s'amagaran en tu, al fons d'un mirall.

Cauran els anys. Et cansaran els llibres.

Baixaràs encara més

i, fins i tot, perdràs la poesia.

El soroll de ciutat als vidres

acabarà per ser la teva única música,

i les cartes d'amor que haureu guardat

seran la teva darrera literatura.


No llencis les cartes d'amor, Joan Margarit.


--------------------------------


Et perfil.les el contorn dels ulls, i la línia final que s’aixeca els allarga. No puc oblidar-los

quan no et veig, ni quan em parlen apuntant-me; no puc perquè no existeixen cap

d’iguals; miren amb ingenuitat i coquetería i a tots ens fascinen, però encara no ho

sabem i tu tampoc. No és només que siguis bella, ets, a més, una princesa que quan

obres l’aire al teu pas el perfum d’Esmirna somriu desmaiat i cada passeig queda

registrat a la crónica de la teva cort. Quan surts de la perruqueria o entres al mercat,

els arbres, els coloms i el pa de viena queden cautivats per la simpatía que escampes i

la tendresa que reserves per als teus fills i marit.

Liz és el teu nom de ploma, i amb el mateix zel que poses per a lluïr la teva bellesa i

pulir la manicura, el poses per a lliurar el teu carisme i la teva bondat.

Com els núvols que vaguen sota el mantell del cel, així els meus pensaments i records

vaguen pel món, lluny, molt lluny, i també molt a prop. A la tarda tornaran a caure les

ombres sobre boscos i camps i sobre tota la ciutat, i el món descansarà.

I jo seré un any més a prop teu en el viatge improvisat del temps.


Un dolç petó del teu fill Albert

 


sábado, 26 de febrero de 2022

Peret (26-02-2008)


 

Peret (26-02-2008)

 

El papa s’ha adormit. I tot al voltant.

Dorm el sostre, el llit, els quadres, les parets,

la taula, la catifa, els coixins i la vitrina,

la tauleta, la porta, les cortines, la cuina.

Dormits l'ampolla, el got, el gibrell,

el pa i el seu ganivet, porcellana i vidre,

culleres, culleretes i cullerots dormen,

la vaixella, el rellotge, el llum petit,

roba blanca i armaris, els flascons, l'escala

i les portes, adormides. Tot és la nit.

I la nit està en tot: batega a cada racó,

als ulls, als llençols, als papers, i al sabó,

en el vestit a punt i en totes les paraules,

al diari d’ahir, als llibres i al calendari,

En camises i sabates, en guants i en les ombres

del mirall i l'alcova, la cadira i la seva esquena,

corbates, bufandes, tovallons i maletes,

la pica i la dutxa, tovalloles, retrats i cobrellits,

l'escombra de la galeria, sabatilles i butaca.

Amb el cap enfonsat a l’ala dorm la cadernera.

Es va adormir la finestra, i  la rosada a la finestra,

S'han adormit els arcs, els murs, les finestres,

llambordes, façanes, reixes, i rams de flors,

els portals i el seu ornament, les agulles, els pals.

Dormides les portes, els ganxos, les manetes,

forrellats, picaports, pestells i balcó.

No se sent cap soroll, ni un xiuxiueig, ni un cop.

Només la foscor cruix. Tot dorm. I encara falta

per l'alba. Les cases, els patis. I els gossos de nit.

I als soterranis, gats amb orelles afilades.

Els ratolins, la gent. Tot Barcelona ja dorm

amb un somni profund. Els vaixells al port.

Sota el terrat, l'aigua estanca balbuceja

en el seu somni i es fon amb el cel adormit.

Les escombraries, el vigilant, també dormen.

Tota la ronda està sumida en un únic somni.

El papa està adormit. I el mar juntament amb ell.

Les platges blanques somien plàcides i fosques.

Dormen aurons i pins, oms, cedres i avets,

camins del mont jueu, rierols i senders.

Les libèl·lules i les cuques fosforescents.

Dorm el llop i les guineus. I l'ós al cau.

També dormen els ocells, i amb ells el seu cant.

Ni tan sols a la nit el grunyit del corb,

ni l'òliba i el seu riure. Calla Venus i la lluna.

Una estrella titella. Corre un ratolí, furtiu.

Tot dorm. Reposen en pau tots els morts

als seus fèretres. Mentrestant, als llits, els vius

dormen entre llençols  tan amples com oceans.

Sols. Profundament. Alguns, abraçats.

Tot dorm. Els rius, les muntanyes, el bosc,

les feres i les aus, el món mort, i el viu.

Déu s'ha adormit. La terra és aliena.

Els ulls no veuen res, res capta l'orella.

També el diable dorm. I al seu costat, adormida,

reposa la discòrdia, i prop de l’àngel dorm el perdó.

La vida s’ha adormit i els pensaments volen furtius,

adormits en amplis camps de pomeres, panís i blat.

El papa s’ha adormit, i jo em desperto al seu costat.

 

Un dolç petó del teu fill Albert

 

(Versió lliure d’un fragment de “La gran elegia de John Donne” del poeta Joseph Brodsky)

 

 

 

 

domingo, 25 de abril de 2021

Veni (25-04-2008)

 


Veni (25-04-2008)


Fa un any estàvem ben a punt 
per anar a fer un llarg passeig,
els meus budells i jo mateix.

Fa tretze anys que no et veig,
però cada dia t'explico on sóc.
I tot d'una em vas venir a veure.

Una foto teva que mai havia vist
inesperadament em va venir volant.  
Jove i bonica em vas somriure.

Sol, amb l'oxigen i l'anestèsia
et vas aparèixer des del futur.
per lligar bé allò que vas crear.

L'heura va anar creixent a dins
amb el perfum tan teu, tan dolç,
com les cançons del passat.

Com la teva veu d'ara mateix
de quan jo tenia quatre anys.
Ara, en temps de perill.

...........

Un tendre petó del teu fill Albert.

viernes, 26 de febrero de 2021

Peret (26-02-2008)



 

Peret (26-02-2008)


Papa,

 

Ha passat just un any,

un any que un cranc em va mossegar.

Com va poder ser?

Ho deuria somiar?

 

No tenim sorra de platja,

tampoc riu rialler.

Potser un rabiós escurçó?

però, de quina sorra de desert?

 

La bèstia va entrar pel celobert,

i tu la vas esclafar.

 

La vas lligar a una canya,

com aquells crancs penjats

anant i tornant els diumenges

en els vaixells de joguina del port.

 

Aquelles naus sense veles

salpaven entre ones quietes,

entre peixos opacs i taques de petroli

que el sol reflectia com a diamants.

 

Enormes edificis marins

amagaven secrets,

i llunyanes sirenes

s’obrien pas cap a Istanbul.

 

Llavors, res estava escrit,

l’aventura era una imaginada certesa,

i el vent s’omplia de misteri,

més enllà de l’escullera on ens portava.

 

Amb tu res tenia que témer,

i el meu cap volava i volava

fent com els herois de paper,

de la ràdio i el cinema.

 

No vas permetre que el cranc fes mal a l’Albert,

i tu el vas esclafar, ben mort està.

 

Quan la nit tanca les seves ales

penso en els camins que s’esvaeixen

i que ens porten a les estrelles,

l’última aventura, el darrer vaixell.

 

Un dolç petó del teu fill. Albert

domingo, 26 de abril de 2020

Veni (25-04-2008)



Veni (25-04-2008)


Avui es diumenge!
L’olor dels llençols i del cafè,
escalfen l’últim son.
A la ràdio sonen boleros,
i mentre em pentines, xiulo
i retallo l’últim soldadet.

Anem a canviar cromos
perquè Sant Antoni és nostre,
com el balcó de casa.
Ajudo a parar taula, 
mirant la bellesa de la Sigrid
salvada del desastre.

El Xavier dorm la migdiada,
i fluixet escolto “toda una vida
junt la remor dels plats a la pica.
Ja tinc preparada la redacció
que ella em repassarà, amarat
per la flaire de sabó i de perfum.

L’atzar no sap on va ni tampoc d’on ve,
marxa pels camins que no duen enlloc,
cec, feixuc i a poc a poc,
i no sap quines llavors sembra. 
En mi, van créixer les millors, mama.
Tota una vida.

Un dolç petó del teu fill Albert.





jueves, 27 de febrero de 2020

Peret (26-02-2008)

Platja de Badalona.


Avui és diumenge! 
Aigua d'olor, llet i galetes, 
Ben mudats anem al museu 
de la Ciutadella
i caminem fins la Parés.
Dinarem macarrons i pollastre
abans que la tarda es faci vella.

Albert, compra'm dues cigarretes
Chesterfield.
Mentre la llum somorta
ens acosta el dilluns,
m'ajudes a dibuixar amb fil
el triangle de color verd
i el cercle blau del temps.

Tardor, hivern,
i refredats envoltat d'aventures
de paper.
Amb la sal i el sol de l'estiu, 
la foscor refrigerada  
anima aventures de llum.
Per sempre papa, la teva mirada.


Un dolç petó del teu fill Albert

viernes, 19 de julio de 2019

La muntanya

Les muntanyes Blue Ridge

Diari d’estiu (2)

La muntanya.

Llegit avui al N.Y.T. (més o menys) i en relació a l’Alexandria Ocasio-Cortex i els dilemes de les feministes americanes i les lluites de poder als USA i en el cosmos del partit demòcrata:

Puges a la muntanya per poder veure el món o la puges per a que el món et vegi a tu?

O a l’inrevés.

No puges a la muntanya perquè no vols veure el món o no ho fas per a que el món no et vegi a tu?

El dilema m’agrada perquè és essencialment moral a més d’epistemològic, amb derivades psicològiques, socials i polítiques evidents.

La frase afecta a tothom, a la hipocresia o sinceritat de qualsevol persona pública i també privada, famosa o anònima, rica o pobre, culta o analfabeta. A l’autoengany, al cinisme i a la seducció necessàries que cal emprar per sobreviure. A la justícia de qualsevol causa i del preu personal que se n’ha de pagar per remeiar-la o fer veure que no hi és. I, naturalment, a la veritat i les terribles conseqüències que d’ella sempre se’n deriven. A aquesta veritat, que com els meteors que cauen i esclaten, qualsevol pot veure i contemplar, aterrit o fascinat, com llampega i trona i l’aigua i el foc s’ho enduen tot malgrat tanquis els ulls o et tapis les orelles i la boca per no sentir la brama de la por i l’alè somort de l’ànima que se t’escapa per morir definitivament després d’haver fet mal us del temps que graciosament se’ns ha regalat.




Blue Ridge Mountains
Light up with me, my dear,
Light up
Under stormy night, tell nobody
My brother, where do you intend to go tonight?
I heard that you missed your connecting flight,
To the Blue Ridge Mountains, over near Tennessee
You're ever welcome with me any time you like,
Let's drive to the country side, 
Leave behind some green-eyed look-a-likes,
So no one gets worried, no
So no one gets worried, no
But, Sean, don't get callous,
I'm sure it'll be fine
I love you, I love you,
Oh brother of mine
In the quivering forest,
Where the shivering dog rests,
Our good grandfather
Built a wooden nest
And the river got frozen,
And the hole got snowed in,
And the yellow moon glowed bright
Till the

sábado, 6 de julio de 2019

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.




Diari d’estiu (1)

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.

Ben volgut amic meu, s'acosten mals temps per a Barcelona i per a Catalunya en general, sort que el nou empresariat, gent de 30 a 45 anys està tirant el país endavant. Espanya i els espanyols no ens perdonen ni ens perdonaran mai que ens en vulguem anar, en una mostra característica de la seva sempiterna manera de ser colonial i del seu objectiu a la vida i a la història, convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.

Però els mals temps han arribat també per culpa nostra i la característica volada de galls dels catalans. La situació està travada com uns lluitadors de judo. Tothom enrocat. 

El Quim Torra és bon home, però no té l'autoritat d'un veritable President de la Generalitat, és realment un Vicari d'un que sí que la té però que es troba en situació de debilitat. Ell és el veritablement ens subversiu, el perillós, i ho és perquè no es rendeix i vol també que damunt de la taula hi hagi el seu cas. Qué hay de lo mío? Ell, i no pas el Junqueres que fa veure que s’ha cregut la dita que els mansos heretaran la terra (sí, però al final dels temps) i que a la pràctica usa les millors tàctiques hipòcrites del cardenal Mazzarino o del general Petain. El de Bèlgica és el que veritablement posa a l'Estat espanyol en entredit i en evidència, ell és també el que posarà en el seu moment en evidència a ERC, ell és l'home a batre per tothom, també pels seus, un partit, però, aquesta cosa rara i mal girbada del PDCat que no controla, un partit que no ha deixat de ser (no els seus votants) la més cavernícola Convergència, un partit que vol, amb en Mas al capdavant (la seva inhabilitació acaba el proper febrer), foragitar-lo i tornar a la política de sempre i qui dia passa any empeny. 

Jo sempre vaig dir que la Colau seria la que recolliria els ferits i enterraria els morts. I no sé, a dia d'avui, si la vaig encertar o em vaig equivocar. Però sí que és cert, com demostra el Pedro Sánchez, que l'escola del Rajoy té molts bons alumnes. El no fer res, el fer mutis por el foro, callar i emmudir que el temps tot ho soluciona o ho podreix, ambdues coses són el mateix.  

Barcelona està descontrolada i Colau no té ni força ni idees ni ganes i ni pot ni li dona la gana revertir la situació, ella sempre serà la nena dels antidesnonaments. Els seus socis de Iniciativa Verds estan en fase de concurs de creditors, deuen una pasterada. Alberto Garzón ja ha trencat també amb els seus socis catalans i ha obert sucursal pròpia. 

A Madrid, amb aquesta colla de personatges que ara la dirigiran, tampoc té bon futur.

El model de Barcelona ja s’ha acabat, s’ha exhaurit i ha mort per fatiga. Mica en mica els voltors es quedaran amb la ciutat i serà camp de guerres mafioses i el millor prat per l’espoli també dels que no tenen res de res i anhelen menjar el que no volen menjarles rates. Aquí, en el barri de la botiga, veig parelletes estrangeres, gent jove, que van i venen de la platja com si Barna fos, amb tots els meus respectes, Lloret o Platja d'Aro. Són estrangers de vacances en busca de sol i platja, paelles i sangria i res millor que Barcelona. Els veus pel carrer amb banyador i amb la tovallola plena de sorra a les mans. Per altra banda a alguns turistes els hi roben rellotges de 25.000 i 50.000 euros que també té collons. Té collons dur al canyell rellotges així.

Avui he vist una escena sorprenent per a mi i també per a tu. Ens he vist a nosaltres quan els pares van començar a poder fer alguna escapada. Un matrimoni de quaranta i pico, amb dues criatures, nen i nena d'uns 10 i 12 anys. Eren uns turistes que anaven contents i somrients, tots quatre, la mar de feliços, era maco veure'ls, típica família de classe mitja que venia a passar uns dies a Barcelona, Fins aquí tot normal, però el sorprenent i que demostra com està canviant el món, és que eren o tenien tot l'aspecte de hindús, baixets, fins, esvelts, cos petit i pell molt fosca, trets fins i afilats de rostre, vestits igual que qualsevol turista europeu o nord-americà. Igual eren americans d'origen hindú.

Aquest matí he saludat al Vicenç Partal a la cantonada de la Ronda amb Casanova. Li he desitjat bon dia i l’he felicitat per la tasca que fa. M’ho ha agraït. I a mi m’alegra’t el dia poder saludar a una persona honesta que ignoro si seria suficient per salvar Sodoma de l’ira de Déu, del temps i dels mansos que no expulsen a cops de fuet els voltors del Temple.