miércoles, 14 de febrero de 2018

Les comparacions no són mai odioses.



Diari d’hivern (6)

Les comparacions no són mai odioses.

Després del desastre d’Annual de 1921, el ministre de la guerra del moment, Juan Picasso, va elaborar un informe conegut com Expediente Picasso. Un informe que intentava investigar les causes i assenyalar les responsabilitats d’aquella desfeta militar. Un cop finalitzada la seva redacció s’havia d’exposar i debatre a les Corts Generals de l’època, però el cop d’estat que va perpetrar Miguel Primo de Rivera el 1923 ho va impedir.

Poc temps després, el setembre del 1925, va tenir lloc el famós i reeixit desembarcament militar d’Alhucemas que va permetre recuperar el terreny perdut al protectorat espanyol del Marroc, derrotar al cabdill rifeny Abd el-Krim, pacificar la regió i restablir l’honor de l’exèrcit.

Des del punt de vista estrictament militar va ser tot un èxit malgrat els enormes riscos que implicava una operació d’aquella mena, tenint en compte, sobre tot, el terrible i desastrós precedent del fracassat desembarcament aliat a la passada Gran Guerra a Gal·lípoli, on forces de diferents països, bàsicament britàniques, australianes i neozelandeses hi van participar en una característica i clàssica col·laboració dins de la Commonwealth.

Els militars espanyols van estudiar Gal·lípoli profundament i en detall per evitar cometre els mateixos errors. I ho van aconseguir. El seu va ser el primer desembarcament amfibi amb suport aeri de la història i una obra mestra de planificació i execució on els joves caps militars com en Franco es van lluir i triomfar.

L’èxit també va raure en la pacificació posterior on aquests joves caps militars espanyols van obtenir la fidelitat de la població nativa fins l’extrem de poder formar amb ella un exèrcit autòcton que més endavant va servir a Franco de carn de canó per envair la península en allò que ell anomenà Cruzada.

La lliçó d’Alhucemas va servir de moltíssim als militars aliats que, anys més tard, van tenir que dissenyar un nou desembarcament, el de Normandia, i poder d’aquesta manera, gràcies al precedent espanyol, pujar un esglaó de complexitat que els permetés assolir objectius militars més ambiciosos.

Gal·lípoli, Alhucemas i Normandia estan, en la seva lògica interna i mecànica, professional, connectats i uns són conseqüència dels altres. Però el rerefons col·lectiu, polític, psicològic, sentimental, cultural i social de cadascun d’ells és tant diferent com el que separa... Com el que separa... Com el que separa... Ostres!!, no m’atreveixo a dir-ho per no ofendre a ningú, però sens dubte el temps present és en bona part hereu del passat com els fantasmes ho són del seu cos perdut. I Espanya, també l’actual, és filla d’aquell desembarcament al Nord d’Àfrica que encara perviu, com si encara no s’hagués acabat, com si els vaixells continuessin vomitant soldats, com si una gernació de vells i nous fantasmes deambulessin per les platges d’aquella part del món que hi ha entre Ceuta i Melilla, dues ciutats que, com tothom sap, són espanyoles. Per aquelles platges i per altres també.

-------------------------------------

Diario de invierno (6)

Las comparaciones nunca son odiosas.

Tras el desastre de Annual de 1921, el ministro de la guerra del momento, Juan Picasso, elaboró ​​un informe conocido como Expediente Picasso. Un informe que intentaba investigar las causas y señalar las responsabilidades de aquella derrota militar. Una vez finalizada su redacción debía exponerse y debatirse en las Cortes Generales de la época, pero el golpe de estado que perpetró Miguel Primo de Rivera en 1923 lo impidió.

Poco tiempo después, en septiembre de 1925, tuvo lugar el famoso y exitoso desembarco militar de Alhucemas que permitió recuperar el terreno perdido en el protectorado español de Marruecos, derrotar al caudillo rifeño Abd el-Krim, pacificar la región y restablecer el honor del ejército.

Desde el punto de vista estrictamente militar fue todo un éxito a pesar de los enormes riesgos que implicaba una operación de ese tipo, teniendo en cuenta, sobre todo, el terrible y desastroso precedente del fracasado desembarco aliado en la pasada Gran Guerra en Galípoli, donde fuerzas de diferentes países, básicamente británicas, australianas y neozelandesas participaron en una característica y clásica colaboración dentro de la Commonwealth.

Los militares españoles estudiaron Galípoli profundamente y en detalle para evitar cometer los mismos errores. Y lo consiguieron. El suyo fue el primer desembarco anfibio con apoyo aéreo de la historia y una obra maestra de planificación y ejecución donde los jóvenes jefes militares como Franco se lucieron y triunfaron.

El éxito también recayó en la pacificación posterior donde estos jóvenes jefes militares españoles obtuvieron la fidelidad de la población nativa hasta el extremo de poder formar con ella un ejército autóctono que más adelante sirvió a Franco de carne de cañón para invadir la península en lo que él denominó Cruzada.

La lección de Alhucemas sirvió de mucho a los militares aliados que, años más tarde, tuvieron que diseñar un nuevo desembarco, el de Normandía, y poder de este modo, gracias al precedente español, subir un escalón de complejidad que les permitiera alcanzar objetivos militares más ambiciosos.

Galípoli, Alhucemas y Normandía están, en su lógica interna y mecánica, profesional, conectados y unos son consecuencia de los otros. Pero el trasfondo colectivo, político, psicológico, sentimental, cultural y social de cada uno de ellos es tan diferente como lo que separa... Como lo que separa... Como lo que separa... ¡Ostras!, no me atrevo a decirlo para no ofender a nadie, pero sin duda el tiempo presente es en buena parte heredero del pasado como los fantasmas lo son de su cuerpo perdido. Y España, también la actual, es hija de aquel desembarco en el Norte de África que aún pervive, como si todavía no hubiera terminado, como si los barcos continuasen vomitando soldados, como si una multitud de viejos y nuevos fantasmas deambularan por las playas de aquella parte del mundo que hay entre Ceuta y Melilla, dos ciudades que, como todo el mundo sabe, son españolas. Por aquellas playas y por otras también.

domingo, 4 de febrero de 2018

Papa, mama...


Diari d’hivern (5)

Papa, mama...

Ja m’ho deia el pare, quan m’ensenyava a treballar les pells, que el pitjor de l’art són els artistes i que el millor de la mecànica els mecànics.

La seva afirmació, precisa com el tall d’un pelleter que només talla el cuir salvant la llana com el que separa el gra de la palla, ha quedat demostrada aquests darrers dies en l’entrega dels premis Gaudí i Goya de cinematografia i la querella que ha rebut per un delicte d’odi en Jordi Perelló, un mecànic de Reus que es va negar a arreglar-li un cotxe a un policia nacional a causa de l’actuació del cos el passat 1 d’octubre.

En la gala del cinema català hem vist una proliferació extensa de llaços grocs, en canvi, en els Goya espanyols ni un. Es veu que les reivindicacions d’algunes feministes embolicades en el vermell de la seva causa no tenen res a veure amb la democràcia i els drets de les persones, o, en qualsevol cas, sí amb una visió de tot plegat molt peculiar.

Potser, si se’m permet el judici de valor, amb una que de facto es deu parèixer en la seva lògica jurídica i moral a la llei que s’acaba d’aprovar a Polònia on es prohibeix, sota amenaça de presó, qui vinculi el país amb l’Holocaust. Els polonesos van ser també les víctimes, afirmen els legisladors, no pas els botxins. Això em recorda moltes coses que m’explicaven els germans Kahn i els nostres amics americans i grecs, en Levin, en Rathaus, en Samaras. I també amb d’altres relacionades amb el franquisme i el secular nacional catolicisme espanyol,  coses que no diré, però sí una pregunta que alguns fills faran, més aviat que tard, als seus pares: Papa, mama, què veu fer vosaltres l’1 d’octubre?, on éreu aquell dia?

-------------------------------

Diario de invierno (5)

Papá, mamá...

Ya me lo decía papá, cuando me enseñaba a trabajar las pieles, que lo peor del arte son los artistas y que lo mejor de la mecánica los mecánicos.

Su afirmación, precisa como el corte de un peletero que sólo corta el cuero salvando la lana como el que separa el grano de la paja, ha quedado demostrada estos últimos días en la entrega de los premios Gaudí y Goya de cinematografía y la querella que ha recibido por un delito de odio Jordi Perelló, un mecánico de Reus que se negó a reparar un coche a un policía nacional debido a la actuación del cuerpo el pasado 1 de octubre.

En la gala del cine catalán hemos visto una proliferación extensa de lazos amarillos, en cambio en los Goya españoles ni uno. Se ve que las reivindicaciones de algunas feministas envueltas en el rojo de su causa no tienen nada que ver con la democracia y los derechos de las personas, o, en cualquier caso, sí con una visión de todo ello muy peculiar.

Quizás, si se me permite el juicio de valor, con una que de facto se debe parecer en su lógica jurídica y moral a la ley que se acaba de aprobar en Polonia donde se prohíbe, bajo amenaza de prisión, quien vincule el país con el Holocausto. Los polacos fueron también las víctimas, afirman los legisladores, no los verdugos. Esto me recuerda muchas cosas que me contaban los hermanos Kahn y nuestros amigos americanos y griegos, Levin,  Rathaus, Samaras… Y también con otras relacionadas con el franquismo y el secular nacional catolicismo español, cosas que no diré, pero sí una pregunta que algunos hijos harán, más pronto que tarde, a sus padres: Papá, mamá, ¿qué hicisteis vosotros el 1 de octubre?, ¿dónde estabais aquel día?


martes, 23 de enero de 2018

Matar al gos



Diari d’hivern (4)

Matar el gos.

Fa uns mesos, a Antena3, van fer una sèrie de ficció , La Embajada, sobre els greus delictes i afers de corrupció que hi tenien lloc a l’ambaixada espanyola a Thailàndia. Extorsió, suborn, tràfic de influències i assassinats. Crims que es van multiplicant a mesura que la situació es complica, els nous procuren tapar els vells en una espiral embogida i sense final.

Aquesta ambaixada, com totes, té un cap de seguretat, un policia espanyol encarregat de dirigir i garantir la defensa i la protecció del recinte i de tots els membres, espanyols i nadius, que hi treballen. I, per descomptat, si és el cas i com l’obliga la llei, denunciar a les autoritats espanyoles els delictes dels que en pugui ser coneixedor o testimoni.

Aquest policia és un professional eficaç al que no se li escapa res de tot el que succeeix dins de la seu i en las vides dels seus membres. Està assabentat de tot, ho sap tot, ho controla tot. Té registres detallats de la vida de cadascú i proves de tots els delictes i crims que s’han produït al llarg dels anys. Vídeos, gravacions, documentació, tot un arxiu extensíssim que permetria escriure una enciclopèdia del crim i empresonar a mitja delegació.

Se suposa, en conseqüència, que la missió d’aquest professional de la policia i la seguretat hauria de ser comunicar a la justícia espanyola aquest fangar per fer que es compleixi la llei, però no. La seva veritable missió, en canvi, és la contrària, amagar-ho tot i impedir que surti a la llum, mai no se n’ha de saber res. Per què ho fa?, és ell també un criminal més? No exactament, ho fa per salvaguardar la imatge d’Espanya, la seva marca. Aquest és el bé superior que els seus caps, inclòs el ministre, li han manat que preservi. 

Ara, a TVE, també s’està fent una sèrie que protagonitza l’Anna Belen, Traïció. Una família espanyola poderosa que regenta un bufet d’advocats i que en uns moments de dificultats econòmiques i pèrdua de clients que coincideix amb la retirada del pare fundador de la saga i del negoci, va tenir que subornar jutges, extorsionar funcionaris i col·laborar amb delinqüents en el blanqueig de diner il·lícit. Gràcies a tots aquests crims remunten efectivament la situació i comencen a guanyar cassos i diners, influència i solvència en el difícil món dels grans bufets d’advocats.  Però res dolent és sempre bo i allò que ho era de cop i volta comença a ser pitjor. Quan les coses arriben a un punt crític és quan cal matar i assassinar per salvaguardar un bé superior. En aquest cas l’estatus, els interessos i el bon nom de la família fent que res se sàpiga.

Per descomptat, en el cas de l’ambaixada i d’aquesta família seudomafiosa, tot acaba sent una absoluta mentida. És una mentida tot, la vida pública i, el pitjor, la vida privada. És mentida el que se sap i també el que s’ignora. Les mentides són golafres i cada vegada en necessiten més com un drogoaddicte sense remei ni solució. És mentida el que és conegut i el que és secret.

Tanta mentida com ho era la vida de Jean-Claude Roman, aquell ciutadà francès que després de mentir als seus pares en relació a la nota d’un examen no va poder parar de fer-ho. Va mentir en tot i a tothom simulant una feina que no tenia i demanant préstecs als bancs per mantenir un nivell de vida que li permetés continuar mentint. Mentí a la seva esposa i fins i tot a l’amant. Les mentides servien per dir-ne més, unes alimentaven a les altres i les altres necessitaven de les unes. Al final, naturalment, tot va esclatar i a ell no se li va ocórrer cap idea millor que matar la seva dona i fills, als seus pares i al seu gos. Qualsevol cosa abans de dir, simplement, la veritat. No podia perquè no sabia què era, la seva veritat era inseparable de la seva mentida.

Espanya també té un bé superior i, com qualsevol, una veritat inseparable d'una mentida, la seva unitat. Igual que el policia de l’ambaixada i la família d’advocats farà el que calgui per defensar-la encara que el resultat sigui acabar com Jean-Claude Roman. Per a tal propòsit manté un acord bàsic no escrit entre les seves elits, polítiques, econòmiques, funcionarials i bona part també de la població espanyola que mai, absolutament mai, posarà en qüestió els mitjans que es facin servir per preservar aquest bé superior que ho justifica tot.

Aquesta és la cosa i no n'hi ha cap més altra. Cal saber la classe de joc que en aquest moment s'està jugant a la pell de brau, un joc tan antic com ella mateixa. Tan antic com matar el gos.

---------------------------

Diario de invierno (4)

Matar al perro.

Hace unos meses, en Antena3, emitieron una serie de ficción, La Embajada, sobre los graves delitos y asuntos de corrupción que tenían lugar en la embajada española de Tailandia. Extorsión, cohecho, tráfico de influencias y asesinatos. Crímenes que se van multiplicando a medida que la situación se complica, los nuevos procuran tapar a los viejos en una espiral enloquecida y sin final.

Esta embajada, como todas, tiene un jefe de seguridad, un policía español encargado de dirigir y garantizar la defensa y la protección del recinto y de todos los miembros, españoles y nativos, que allí trabajan. Y, por supuesto, en su caso y como le obliga la ley, denunciar a las autoridades españolas los delitos de los que pueda ser conocedor o testigo.

Este policía es un profesional eficaz al que no se le escapa nada de todo lo que sucede dentro de la sede y en las vidas de sus miembros. Está enterado de todo, lo sabe todo, lo controla todo. Tiene registros detallados de la vida de cada uno y pruebas de todos los delitos y crímenes que se han ido produciendo a lo largo de los años. Vídeos, grabaciones, documentación, todo un archivo extensísimo que permitiría escribir una enciclopedia del crimen y encarcelar a media delegación.

Se supone, en consecuencia, que la misión de este profesional de la policía y la seguridad debería ser comunicar a la justicia española este lodazal para hacer que se cumpla la ley, pero no. Su verdadera misión, sin embargo, es la contraria, ocultarlo todo e impedir que salga a la luz, nunca se ha de saber nada. ¿Por qué lo hace?, ¿es él también un criminal más? No exactamente, lo hace para salvaguardar la imagen de España, su marca. Este es el bien superior que sus jefes, incluido el ministro, le han mandado que preserve.

Ahora, en TVE, también se está emitiendo una serie que protagoniza Ana Belen, Traición. Una familia española poderosa que regenta un bufete de abogados y que en unos momentos de dificultades económicas y pérdida de clientes que coincide con la retirada del padre fundador de la saga y del negocio, tuvo que sobornar jueces, extorsionar funcionarios y colaborar con delincuentes en el blanqueo de dinero ilícito. Gracias a todos estos crímenes remontan efectivamente la situación y empiezan a ganar casos y dinero, influencia y solvencia en el difícil mundo de los grandes bufetes de abogados. Pero nada malo es siempre bueno y lo que lo era de repente empieza a ser peor. Cuando las cosas llegan a un punto crítico es cuando hay que matar y asesinar para salvaguardar también un bien superior. En este caso el estatus, los intereses y el buen nombre de la familia haciendo que nada se sepa.

Por supuesto, en el caso de la embajada y de esta familia seudomafiosa, todo acaba siendo una absoluta mentira. Es una mentira todo, la vida pública y, lo peor, la vida privada. Es mentira lo que se sabe y también lo que se ignora. Las mentiras son glotonas y cada vez necesitan más como un drogadicto sin remedio ni solución. Es mentira lo que es conocido y lo que es secreto.

Tanta mentira como lo era la vida de Jean-Claude Roman, aquel ciudadano francés que después de mentir a sus padres en relación a la nota de un examen no pudo parar de hacerlo. Mintió en todo y a todos simulando un trabajo que no tenía y pidiendo préstamos a los bancos para mantener un nivel de vida que le permitiera continuar mintiendo. Mintió a su esposa e incluso a su amante. Las mentiras servían para mentir más, unas alimentaban a las otras y las otras necesitaban de las unas. Al final, naturalmente, todo estalló y a él no se le ocurrió ninguna idea mejor que matar a su esposa e hijos, a sus padres y a su perro. Cualquier cosa antes de decir, simplemente, la verdad. No podía porque no sabía qué era, su verdad era inseparable de su mentira.

España también tiene un bien superior y, como cualquiera, una verdad inseparable de una mentira, su unidad. Al igual que el policía de la embajada y la familia de abogados hará lo que sea necesario para defenderla aunque el resultado signifique acabar como Jean-Claude Roman. Para tal propósito mantiene un acuerdo básico no escrito entre sus élites, políticas, económicas, funcionariales y buena parte también de la población española que nunca, absolutamente nunca, pondrá en cuestión los medios que se utilicen para preservar este bien superior que lo justifica todo.

Esta es la cosa y no hay otra. Hay que saber la clase de juego que en este momento se está jugando en la piel de toro, un juego tan antiguo como ella misma. Tan antiguo como matar al perro.

lunes, 15 de enero de 2018

Qui és la teva mare?



Diari d’hivern (3)

Qui és la teva mare?

Un dels tòpics més simples que fan servir els partidaris de l’amor universal proclama que igual que no hi ha d’haver banderes tampoc fronteres.

Però si volen ser conseqüents i eficaços amb l’amor que proclamen i desitgen haurien de reconèixer amb humilitat que en bona part van errats perquè les fronteres també donen refugi als perseguits pels maltractadors que acusen a les víctimes de ser culpables de les bufetades que reben. La importància de les fronteres no es troba en les línies sovint arbitràries que delimiten el territori sinó en les lleis que hi regulen la convivència i on, per exemple, no són efectives algunes demandes internacionals de presó que després de proclamar-se s’han de retirar per evitar el ridícul més espantós i no ser acusats de prevaricadors.

Tothom sap, o hauria de saber, que no n’hi ha prou en no fer el mal que no vols rebre, cal també protegir al feble que no és capaç de fer-ho per si sol. El vell i oblidat codi d’honor dels cavallers medievals fonamentava el bon govern en la defensa del dèbil, en les virtuts exercides a consciència i sense por, en la seva promoció, pràctica i exemple públic i privat. Ara, en canvi, vivim en plena modernitat on la virtut i el pecat han estat substituïts per la psicologia, la raó d’estat i la condició humana. Elles són les que dicten les lleis que basteixen com una roda dentada l’ètica de la justícia en front de l’ètica de la cura, la protecció i el guariment. 

En la fotografia que encapçala la meva entrada d’avui hi veiem mil·limètricament delimitada i dibuixada la línia que separa dos universos i dues cultures cíviques i polítiques, dues històries, dues ètiques i dues sensibilitats que com l’aigua i l’oli provoquen en l’altre rebuig, urticàries, diarrees i vomitades i en èpoques recents la pretensió d’aniquilar i anorrear la part més feble, la que no disposa d’un estat que la defensi.  Pretensió que ha tornat perquè mai se n’havia anat.

Paula Gunn Allen afirma en el seu llibre Qui és la teva mare? que: "L'arrel de l'opressió es troba en la pèrdua de la memòria". Cita que he trobat en L’ètica de la cura de Carol Gilligan quan afirma que: "Les activitats pròpies de la cura –escoltar, prestar atenció, respondre amb integritat i respecte– són activitats relacionals. La memòria i la relació són les que queden destruïdes pel trauma. La traïció al que està bé pot portar a la ira violenta i l'aïllament social, però també pot fer callar la veu honesta, la veu de la integritat".

En els fets del passat 1 d’octubre a Catalunya, fora dels arguments que cadascú faci servir per justificar el que va fer o el que va ignorar, més enllà de les seves raons, prejudicis i motius, hi veiem clarament les dues ètiques enfrontades en unes simples imatges que emmagatzemen més de tres-cents anys, mil paraules i discursos, lleis colonials i interlocutòries judicials. La jurisprudència del que hem vist i viscut sempre venç la fal·làcia i la simulació igual que ho fa la nuesa del rei i dels seus eunucs que vestits de negre intentaven evitar que una gent escrivís en una papereta el nom dels seus pares.

---------------------------

Diario de invierno (3)

¿Quién es tu madre?

Uno de los tópicos más simples que utilizan los partidarios del amor universal proclama que igual que no debe de haber banderas tampoco fronteras.

Pero si quieren ser consecuentes y eficaces con el amor que proclaman y desean deberían reconocer con humildad que en buena parte se equivocan porque las fronteras también dan refugio a los perseguidos por los maltratadores que acusan a las víctimas de ser culpables de las bofetadas que reciben. La importancia de las fronteras no se encuentra en las líneas a menudo arbitrarias que delimitan el territorio sino en las leyes que regulan la convivencia y donde, por ejemplo, no son efectivas algunas demandas internacionales de prisión que tras proclamarse se deben retirar para evitar el ridículo más espantoso y no ser acusados ​​de prevaricación.

Todo el mundo sabe, o debería saber, que no es suficiente en no hacer el mal que no quieres recibir, hay también que proteger al débil que no es capaz de hacerlo por sí solo. El viejo y olvidado código de honor de los caballeros medievales fundamentaba el buen gobierno en la defensa del débil, en las virtudes ejercidas a conciencia y sin miedo, en su promoción, práctica y ejemplo público y privado. Ahora, en cambio, vivimos en plena modernidad donde la virtud y el pecado han sido sustituidos por la psicología, la razón de estado y la condición humana. Ellas son las que dictan las leyes que construyen como una rueda dentada la ética de la justicia frente a la ética del cuidado, la protección y la curación.

En la fotografía que encabeza mi entrada de hoy vemos milimétricamente delimitada y dibujada la línea que separa dos universos y dos culturas cívicas y políticas, dos historias, dos éticas y dos sensibilidades que como el agua y el aceite provocan en el otro rechazo, urticarias, diarreas y vómitos y en épocas recientes la pretensión de aniquilar y asolar la parte más débil, la que no dispone de un estado que la defienda. Pretensión que ha vuelto porque nunca se había ido.

Paula Gunn Allenafirma en su libro ¿Quién es tu madre? que: "La raíz de la opresión se encuentra en la pérdida de la memoria". Cita que he encontrado en La ética del cuidado de  Carol Gilligan cuando afirma que: "Las actividades propias del cuidado -escuchar, prestar atención, responder con integridad y respeto- son actividades relacionales. La memoria y la relación son las que quedan destruidas por el trauma. La traición a lo que está bien puede llevar a la ira violenta y el aislamiento social, pero también puede acallar la voz honesta, la voz de la integridad".

En los hechos del pasado 1 de octubre en Cataluña, aparte de los argumentos que cada uno use para justificar lo que hizo o lo que ignoró, más allá de sus razones, prejuicios y motivos, vemos claramente las dos éticas enfrentadas en unas simples imágenes que almacenan más de trescientos años, mil palabras y discursos, leyes coloniales y autos judiciales. La jurisprudencia de lo visto y vivido siempre vence la falacia y la simulación igual que lo hace la desnudez del rey y de sus eunucos que vestidos de negro intentaban evitar que una gente escribiera en una papeleta el nombre de sus padres.



sábado, 13 de enero de 2018

QK (13-01-2014)



QK (13-01-2014)

Una cançó d'amor

Què he de dir-te
quan ens trobem?
però
aquí estic, pensant en tu.

La taca de l'amor
s'estén sobre el món.
Groga, groga, groga,
devora entre les fulles,
unta de safrà
les branques enfilades que s'inclinen
pesadament
contra un cel tou i violaci.

No hi ha llum-
només una taca espessa com mel
degota de fulla en fulla
i de branca en branca,
espatllant els colors
del món sencer.

Estic sol.

El pes de l'amor
em va sostenir
fins que el meu cap
va topar contra el cel.

Mira'm!
El meu cabell regalima nèctar-
els tords el porten
sobre les seves ales negres.
Mira, els meus braços i
les meves mans per fi estan
sense fer res.

Com puc afirmar
si tornaré a estimar-te com ara
alguna vegada?

WILLIAM CARLOS WILLIAMS

----------------------

A Love Song

What have I to say to you
When we shall meet?
Yet—
I lie here thinking of you.
The stain of love
Is upon the world.
Yellow, yellow, yellow,
It eats into the leaves,
Smears with saffron
The horned branches that lean
Heavily
Against a smooth purple sky.

There is no light—
Only a honey-thick stain
That drips from leaf to leaf
And limb to limb
Spoiling the colours
Of the whole world.

I am alone.

The weight of love
Has buoyed me up
Till my head
Knocks against the sky.

See me!
My hair is dripping with nectar—
Starlings carry it
On their black wings.
See, at last
My arms and my hands
Are lying idle.

How can I tell
If I shall ever love you again
As I do now?

WILLIAM CARLOS WILLIAMS

----------------------

Una canción de amor

¿Qué tengo para decirte
cuando nos encontremos?
Sin embargo—
estoy acá, pensando en ti.

La mancha del amor
se extiende sobre el mundo.
Amarilla, amarilla, amarilla,
devora entre las hojas,
unta de azafrán
las ramas enastadas que se inclinan
pesadamente
contra un cielo blando y violáceo.

No hay luz—
solo una mancha espesa como miel
gotea de hoja en hoja
y de rama en rama,
estropeando los colores
del mundo entero.

Estoy solo.

El peso del amor
me sostuvo
hasta que mi cabeza
dio contra el cielo.

¡Mirame!
Mi pelo chorrea néctar—
los tordos se lo llevan
sobre sus alas negras.
Mirá, mis brazos y
mis manos por fin están
sin hacer nada.

¿Cómo puedo decir
si voy a volver a amarte como ahora
alguna vez?

WILLIAM CARLOS WILLIAMS

-------------------



jueves, 4 de enero de 2018

El talent de Mrs. Arrimadas



Diari d’hivern (2)

El talent de Mrs. Arrimadas

La controvèrsia bàsica del famós test de Turing, que intenta esbrinar si una màquina és o no intel·ligent, es fonamenta en la paradoxa que la tal màquina avaluada supera amb èxit la prova quan pot enganyar a l’interrogador imitant ser una persona, convertint, doncs, la simulació i el fingiment en els requisits principals de la intel·ligència, humana o no.

Els misteris de l’aparença i l’engany amaguen raons que la mateixa raó ignora al ser barates al temperament i disposició de les persones. Per aquest motiu, el caràcter és el destí i el destí no és pas altra cosa que un dilema moral al que tothom hi està abocat més d’hora que tard.

La disfressa, la duplicitat i la falsedat, la infiltració, son també els instruments cardinals de qualsevol policia o servei d intel·ligència que vulgui ser eficaç. Els seus membres han de saber que la mentida i la impostura serà el seu pa de cada dia. Els principals damnificats, però, quan un espia o un infiltrat és descobert, són la seva pròpia família i amics, ells els primers enganyats.

Però aquesta no era pas la qüestió que amoïnava a un dels grans personatges de la literatura, Tom Ripley, extraordinària creació de Patrícia Highsmith, l’heroi amoral que suplanta com si res a la seva víctima fent-se passar per ell i vivint com ell.

Moltes de les coses que s’han escrit de Ripley posen l’accent en l’ús del crim i l’assassinat com a eines desproveïdes de moralitat i que es poden fer servir a conveniència. Però per a mi l’important, el veritable talent de Ripley, no és pas el de matar amb encert i sense remordiments de consciència, sinó el de suplantar, el d’imitar amb eficàcia qui no ets. 

Per això tinc la sensació que a gairebé a ningú se li acudiria presentar-se com a candidat a la presidència d’una comunitat autònoma espanyola fent només vuit o deu anys que hi vius. Totes elles, les terres d’Espanya, tenen un fons històric, cultural i social tan profund i ric que és impossible d’assolir en una dècada. Fer-ho no només és pretensiós i superb, és també, penso jo, un insult als seus habitants, una ofensa greu. Malgrat aquesta opinió merament personal i intransferible i feta de bon rotllo, Mrs. Arrimadas ha obtingut el primer lloc en les passades eleccions catalanes, cosa que em permet afirmar que és sens dubte una persona amb molt talent. O no, no ho sé, el cas és que a mi no em cal cap test per descobrir la burda suplantació. Només necessito no caure en aquell prejudici famós que, apart del concepte merament administratiu i burocràtic, dicta que és català tothom que viu i treballa a Catalunya.

-------------------

Diario de invierno (2)

El talento de Mrs. Arrimadas

La controversia básica del famoso test de Turing, que intenta averiguar si una máquina es o no inteligente, se fundamenta en la paradoja de que la tal máquina evaluada supera con éxito la prueba cuando puede engañar al interrogador imitando ser una persona, convirtiendo, pues, la simulación y el fingimiento en los requisitos principales de la inteligencia, humana o no.

Los misterios de la apariencia y el engaño esconden razones que la misma razón ignora al ser baratas al temperamento y disposición de las personas. Por este motivo, el carácter es el destino y el destino no es otra cosa que un dilema moral al que todo el mundo está abocado más temprano que tarde.

El disfraz, la duplicidad y la falsedad, la infiltración, son también los instrumentos cardinales de cualquier policía o servicio de inteligencia que quiera ser eficaz. Sus miembros deben saber que la mentira y la impostura será su pan de cada día. Los principales damnificados, sin embargo, cuando un espía o un infiltrado es descubierto, son su propia familia y amigos, ellos los primeros engañados.

Pero esta no era la cuestión que preocupaba a uno de los grandes personajes de la literatura, Tom Ripley, extraordinaria creación de Patricia Highsmith, el héroe amoral que suplanta como si nada a su víctima haciéndose pasar por él y viviendo como él .

Muchas de las cosas que se han escrito de Ripley hacen hincapié en el uso del crimen y el asesinato como herramientas desprovistas de moralidad y que se pueden utilizar a conveniencia. Pero para mí lo importante, el verdadero talento de Ripley, no es el de matar con acierto y sin remordimientos de conciencia, sino el de suplantar, el de imitar con eficacia quien no eres.

Por eso tengo la sensación de que a casi nadie se le ocurriría presentarse como candidato a la presidencia de una comunidad autónoma española haciendo sólo ocho o diez años que vives en ella. Todas las tierras de España, tienen un fondo histórico, cultural y social tan profundo y rico que es imposible de lograr en una década. Hacerlo no sólo es pretencioso y soberbio, es también, pienso yo, un insulto a sus habitantes, una ofensa grave. A pesar de esta opinión meramente personal e intransferible y hecha de buen rollo, Mrs. Arrimadas ha obtenido el primer lugar en las pasadas elecciones catalanas, lo que me permite afirmar que es sin duda una persona con mucho talento. O no, no lo sé, el caso es que a mí no me hace falta ningún test para descubrir la burda suplantación. Sólo necesito no caer en ese prejuicio famoso que, aparte del concepto meramente administrativo y burocrático, dicta que es catalán todo el que vive y trabaja en Cataluña.

lunes, 1 de enero de 2018

El pecat original



Diari d’hivern (1)

El pecat original.

Tothom sap, o hauria de saber, que el pecat i la transgressió, la desobediència i la irreverència són les eines bàsiques que alimenten el coneixement i el fan surar de l’asèpsia il·luminant la boira. També que el risc de tot plegat és el d’existir, de ser, de tenir una identitat, perquè tothom sap, o hauria de saber igualment, que tot allò que no és diferent és sempre indiferent. Per aquest motiu no ha existit ni existeix avui en dia ni existirà mai al món cap país que per ser-ho no hagi comés el seu corresponent pecat original. Espanya també.

Jordi Tardà, el diputat d’Esquerra Republicana al Congrés de diputats espanyol, ha repetit en més d’una ocasió que la República catalana serà democràtica o no serà, serà pacífica o no serà. És a dir, en conclusió: no serà. I no serà perquè segons sembla els catalans no estem disposats a cometre el pecat original que ens permetria ser una República independent en això que s’anomena “El concert de les nacions”.

La revolta catalana ha posat en evidència aquest fet singular, i alhora també ha aconseguit que caiguessin moltes màscares, les nostres, les dels europeus i, bàsicament, les dels espanyols que, lliures d’artificis, s’han pogut mirar al mirall tal i com són i sa mare els va dur al món quan Déu la va foragitar del Paradís. I... què han vist? Els ha agradat o tot el contrari? No en tinc ni idea del que deuen haver contemplat els espanyols reflectit a l’espill picat de casa seva i l’opinió que els hi ha merescut mirar-se nus, però, sens dubte, el primer que cal fer en aquestes circumstàncies, com recomanen Jordi Galves i Agustí Colomines parlant dels catalans, és un exercici de sinceritat col·lectiva.

En el nostre cas hem de reconèixer que no som pas un sol poble. No, no ho som, els catalans ara no som un sol poble.  

Però jo parlava de pecats originals que permeten ser el que vols i no el que volen altres. És una mena de pacte amb el diable que, paradoxalment, també t’obre les portes del cel. Aquest és el joc estrany de Déu i de la vida que els espanyols, com a poble, han practicat sempre sense saber-ho o sabent-ho, però com una veritat que mai cal esmentar a taula si no vols que l’àpat familiar acabi en una baralla. 

----------------


Diario de invierno (1)

El pecado original.

Todo el mundo sabe, o debería saber, que el pecado y la transgresión, la desobediencia y la irreverencia son las herramientas básicas que alimentan el conocimiento y lo hacen sobresalir de la asepsia iluminando la niebla. También que el riesgo de todo ello es el de existir, de ser, de tener una identidad, porque todo el mundo sabe, o debería saber igualmente, que aquello que no es diferente es siempre indiferente. Por este motivo no ha existido ni existe hoy en día ni existirá nunca en el mundo ningún país que por serlo no haya cometido su correspondiente pecado original. España también.

Jordi Tardà, el diputado de ERC (Esquerra republicana de Catalunya) en el Congreso de diputados español, ha repetido en más de una ocasión que la República catalana será democrática o no será, será pacífica o no será. Es decir, en conclusión: no será. Y no será porque al parecer los catalanes no estamos dispuestos a cometer el pecado original que nos permitiría ser una República independiente en eso que se llama "El concierto de las naciones".

La revuelta catalana ha puesto en evidencia este hecho singular, al tiempo que también ha conseguido que cayeran muchas máscaras, nuestras, de los europeos y, básicamente, las de los españoles que, libres de artificios, se han podido mirar en el espejo tal como son y su madre los trajo al mundo cuando Dios la expulsó del Paraíso. Y... ¿qué han visto? ¿Les ha gustado o todo lo contrario? No tengo ni idea de lo que deben de haber contemplado los españoles reflejado en el espejo picado de su casa y la opinión que les ha merecido mirarse desnudos, pero, sin duda, lo primero que hay que hacer en estas circunstancias, como recomiendan Jordi Galves y Agustí Colomines hablando de los catalanes, es un ejercicio de sinceridad colectiva.

En nuestro caso hemos de reconocer que no somos un solo pueblo. No, no lo somos, los catalanes ahora no somos un solo pueblo. 

Pero yo hablaba de pecados originales que permiten ser lo que quieres y no lo que quieren otros. Es una especie de pacto con el diablo que, paradójicamente, también te abre las puertas del cielo. Este es el juego extraño de Dios y de la vida que los españoles, como pueblo, han practicado siempre sin saberlo o sabiéndolo, pero como una verdad que nunca hay que mencionar en la mesa si no quieres que la comida familiar termine en una pelea.

domingo, 17 de diciembre de 2017

El conte de la veritat



Diari de tardor (12)

El conte de la veritat

Festen és una pel·lícula de Thomas Vinterberg on es narra la celebració d’un aniversari d’un home de seixanta anys. En un moment de la festa el fill s’adreça als convidats per fer un discurs on revela una veritat que ha estat oculta fins ara als que no n’eren protagonistes. O sí però callaven.

Aquesta escena és perfecta per il·lustrar la situació política que viu Catalunya on han caigut les màscares que amagaven la hipocresia en la que vivíem. Jo ho celebro, ara sé com pensen alguns dels meus amics i familiars, veïns i coneguts. Què havia de fer aquest fill?, callar? Ara sé qui són, què rumien i què senten també alguns catalans i alguns altres d’aquests anomenats “altres catalans” que es van afegir a l’exitosa frase de Candel. Pur fingiment, cors malalts.

Els polítics cínics i la mala gent s’apunten a la idea que la veritat espatlla famílies i trenca la convivència. En moltes d’elles els pares i fills, diuen, no poden parlar a taula de política, quina llàstima que em fan!, pobrets!

Ja ho diu aquella famosa frase: el llenguatge és la millor eina de comunicació, però el silenci ho és de la convivència. És cert, però ho és, naturalment, quan la convivència és una merda, una muntanya d’hipocresia que jo no vull pel meu país. Benvinguda la veritat, benvinguda sempre encara que tinguem que dir a taula, davant de tothom, que el papa ens violava quan érem petits. 

viernes, 1 de diciembre de 2017

Stephen



Diari de tardor (11)

Stephen

En aquesta escena que va rodar Tarantino hi veiem un esclau que posa en guàrdia al seu amo al qui, segons sembla, se li ha passat per alt un petit detall transcendental en una negociació de compra venda d’esclaus que està tenint en aquests mateixos instants amb uns viatgers en el menjador de la casa mentre sopen tranquil·lament.

L’amo negocia amb ells la venda d’un mandinga, un d’aquests esclaus fornits que fan servir per espectacles de lluita a mort on els blancs aposten i es diverteixen veient-los matar-se. Però la veritable raó dels viatgers es comprar una esclava que únicament fa de minyona i que és l’esposa d’un d’ells. La volen comprar per alliberar-la, però han de dissimular perquè aquesta, la llibertat, no és segur que sigui una bona raó per vendre-la. La de la lluita, el sotmetiment, la mort, el sexe o el divertiment sí, però la llibertat potser no.

No, no és una bona raó, i no ho és principalment, per l’esclau que avisa l’amo de les amagades intencions dels viatgers i la sospita que té que un d’ells sigui el marit de l’esclava que volen comprar fent veure que només fa de torna en la compra del mandinga. Els esclaus no tenen ni esposes ni marits.

A l’amo potser tant li faria, que cadascú faci el que vulgui amb els seus esclaus, pensa, que els maltracti, els mati o els alliberi, tant és. Però per segons quin esclau la llibertat, encara que només sigui com una remota possibilitat, és una elecció insuportable, a més de qüestionar els ciments de la seva autoritat.

Autoritat?, quina autoritat pot tenir un esclau?

Hi ha persones en aquest món nostre que viuen de l’autoritat que tenen sobre esclaus no essent ells altre cosa que un esclau més. Aquests dos darrers mesos hem pogut veure amb gran tristesa com l’ànima de molts catalans, ciutadans i polítics, és igual a la d’Stephen que interpreta magistralment Samuel L. Jackson.

Hegel ja ens va parlar en la seva Fenomenologia de l’Esperit de la relació entre amos i esclaus i com els segons ho són només perquè accepten la seva condició, i que la història neix quan es nega el vincle de dependència.

Però la història de la que ens parla Hegel és la Gran Història, sota d’ella n‘hi ha una de petita i de mesquina que es viu en moltes famílies i parelles, en llocs de treball i escoles i en països petits fets per homes i dones petits que no poden suportar, no ja la llibertat dels altres, sinó la seva pròpia.

-------------------------------------


A masculine sanctuary for Calvin Candie. Walls of perfectly bound
books. Stuffed animal heads (deer, boar) that he's shot, sit mounted on
the walls. There's comfy red leather chairs and a bar in the globe.
When WE CUT TO this room, we cut to Stephen sitting in one of the red
leather chairs, drinking a brandy out of a brandy sifter.
Calvin enters the room, sees Stephen sitting in the chair, drinking his
brandy, and doesn't bat an eye. It appears, in this room, Calvin's and
Stephen's life long friendship exits on a different plane. Outside of
outside eyes, in this room, all pretense of master and slave is
dropped, and the number one and number two.. men of Candyland can talk
turkey.

CALVIN CANDIE
What's the matter?

STEPHEN
Those motherfuckers ain't here to buy no
mandingos. They want that girl. -

CALVIN CANDIE
What the hell you talkin' about?

STEPHEN
They playin your ass for a fool, that's
what I'm talkin' bout. They ain't here
for no muscle bound Jimmie, they here for
that girl.

CALVIN CANDIE
What girl, Hildi?

STEPHEN
Yeah, Hildi. The niggers know each other.

CALVIN CANDIE
He just bought Eskimo Joe.

STEPHEN
Did he give you any money?

CALVIN CANDIE
Well not yet, but -

STEPHEN
- Then he didn't R ..Y diddly, not yet no
how. But he was just about to buy, who he
came here to buy, when I interrupted him.
Thank you Stephen - you're welcome Calvin.

CALVIN CANDIE
Where you gettin' all this? Why would they
go through all that trouble, to. buy a
nigger with a chewed up back, ain't worth
five hundred dollars?

STEPHEN
Well they're doin' it cause Django's in
love with Hildi. She's probably his wife.
Now why that German gives a fuck about
who that uppity son-of-a--bitch is in love
with, I'm sure I don't know.

CALVIN CANDIE
If she's who they want, why the whole
snake oil pitch about mandingos?

STEPHEN
Because you wouldn't pay no never mind
to four hundred dollar. But twelve
thousand got you real friendly.
Calvin thinks ...
.as per usual, Stephen's right.

CALVIN CANDIE
Those lyin' goddamn.time wastin'
sonsabitches!

(LOUDER)
Sonsabitches! You just watch, I'm gonna
fix their wagon but good! Stephen, we
.gonna have us a Candyland tar and
feathering!

FL5

STEPHEN
Now Calvin.. .not that I wouldn't enjoy
seein' something like that ... . but why
don't you sit down and let's talk about this.

CALVIN CANDLE
I let a goddamn nigger and nigger lovin'
huckster insinuate themselves at my
dinner table, and play this whole goddamn
plantation for a fool!

STEPHEN
Calm-the-fuck-down, sit down, and let's
discuss this.
A frustrated Calvin finally collapses in the chair.

STEPHEN
Now look, you knew, and I knew, there
was something up with these two. We just
didn't know what. But now we do. They
don't want you to know how bad they want
that girl. But these ole boys have rode
a lotta miles, went t6 a whole lotta
trouble, and done spread a whole lotta
bull to get this girl. They must want her
mighty bad. Way I see it, ain't nothin'
changed. They wanna buy a nigger, you
wanna sell a nigger.The only thing done
changed is the advantage.

(BEAT)
Now we got it. .So let's go back in there
and busts these motherfucker's chops.