.jpg)
Veni (25-04-2008)
No és ben bé el
capvespre, ni tampoc ben bé de nit; la llum de la ciutat allà a baix
il·lumina el cel,
i el resplendor del port fa de mirall de la lluna adormida.
Passegem i t’agafo
la mà que és freda i calenta; després d’uns xiprers, un mussol
silenciós passa a
prop i els insectes voladors esquitxen la llum de la fosca. La brisa s’ha
convertit en
vent calmós. Un tro sacseja els cables elèctrics que connecten la vida de
baix amb la de
dalt com cordes de trapezi d’un circ ombrívol, desolat i inaccessible. Tot
i així, el mateix
cel és estranyament blau, amb núvols de cotó que s’estiren plans,
lentament i amb
zel.
El terreny va
canviant, es aspre i fi a la vegada, ple de trastos vells i metalls rovellats
entre marbres
llisos, polits i estilitzats com figures de brancusi. Les creus son suma i
multiplicació,
tatxen i senyalen el misteri en el camp sant. Un àngel vell ens convida a
olives arbequines
que du en una paperina, i fent-nos l’ullet es torna jove i converteix
els petits
pinyols en perdigots daurats.
Molt lluny, uns
rètols de neó de tots colors anuncien en el buit noms encisadors:
badalona,
corbera, venècia, hotel mallorca, tots alhora, i un a un, s’encenen, tremolen i
s’apaguen. En els
teus ulls hi veig una migdiada, una seguida d’una altre, la sorra de la
platja, l’aigua
del mar, la que treu la sal, el menú servit, i el sol reposat amb ell al
costat, feliços
Princesa, em
tornes a preguntar què hem de fer quan un estrany ens mira, però ja no
té gaire
importància ara que ja coneixem el món i el seu contrari. La teva bellesa és
intacte i s’escampa
arreu. No pots aplaudir als actors que saluden des de l’escenari, et
fan mal el ossos
de l’edat, però de repent les volteges finament amb un mocador que
passa al coll
escampant el perfum i el perfil dels ulls s’estira com els de cleopatra.
Ens asseiem per
mirar la pila de fotos que ens retraten, la del papa sol enmig de la gran
vall amb el fons
heroic, i amb un pal de caminant i una gorra que brinda al sol ens crida
d’alegria que hi
anem; desada a la butxaca porto la de color esvaït del cinquè
tercera, amb
tu, la tieta i la iaia, i el petit de casa traient el cap enamorat de tots
nosaltres; una
nina i dos quadres carregats de futur emmarquen aquesta escena
tant
innocent. La
cadernera canta entusiasmada des de lluny el nostre lligam etern que no
es pot explicar.
Em desperto suat
dins d’un forat negre de la memòria i una llàgrima de son. Ara sí que
de veritat estic
al teu costat, no és cap somni, et poso sucre a la tassa, et faig un petó i
baixo
atrafegat per les escales per anar a la feina del no res. La nit torna a
ser brillant i
me’n vaig al llit
sense despertar-me, potser ens tornarem a veure i passejarem junts,
entre la rosa, l‘avellana
i la nou. La mort i la primavera sempre arriben a destemps.
Un petó del teu
fill Albert.
