sábado, 22 de septiembre de 2018

Les mares i el batxillerat.



Diari de tardor (1)

Les mares i el batxillerat.

Tot no va començar amb aquesta fotografia però gairebé. En realitat l’inici va ser molt abans perquè invariablement som poca cosa més que una mare i un batxillerat, alguna que altra cançó i para de comptar.

En aquesta imatge teníem vint anys i Franco aviat moriria o ja s’havia mort. En Joan, el de la dreta, era gai i la resta no ho sabíem. Aquell vespre ens va llegir a la platja poemes de Kavafis acabats de traduir per l’Audal Solà.

L’endemà a la nit de la mort del dictador vam intentar omplir el terra de la Rambla de taps de botelles de cava deixats caure descuidadament. Al migdia havíem encarregat a la pastissera del barri un pastis amb la frase “Adiós muchacho” amb l’excusa que era per un amic que se n’anava a la mili. Però no s’ho va creure, naturalment. Al veure la comanda es va fer un fart de riure. Pastís que ens menjàrem una vintena d’amics melenuts i barbuts després de la paella que havíem cuinat. Teníem vint anys i tot per fer, tot menys buscar una mare i aprovar un batxillerat.

Avui, Espanya, mica en mica, es va descosint com aquests nens adoptats que no acaben mai de tenir pares o mares ni aprovar com cal un batxillerat, que no són d’aquí ni d’allà. Nois i noies que s’han fet grans i pels que ja no val l’excusa de que encara són només uns nens. La vida els espera afamada i els devorarà. Ara ja no en hi ha prou en anar posant pedaços ni en buscar nous psicòlegs que sàpiguen dir alguna cosa realment intel·ligent i fora dels tòpics psicològics habituals. El temps s’ha acabat.

La Transició, bona o dolenta, sincera o enganyosa, certa o falsa, va aconseguir realment el consens de la majoria de la població espanyola, enganyada o no, atemorida o no. Ara, aquell consens no és pot repetir. Ja no. El futur ens espera afamat i ningú coneix què passarà tot i saber que tard o d’hora morirem, al llit de casa o de l’hospital, al carrer o a l’autopista veient passar els llums fugaços dels encara vius.

En aquella època una petita part de la població va vendre a la resta, convèncer a la majoria, de la bondat d’uns canvis formalment i aparent democràtics. Però eren uns canvis que alhora amagaven la perpetuació dels seus privilegis aconseguits a la guerra i durant el franquisme. Perquè aquella Espanya era la conseqüència de l’assassinat i l’espoli i això no convenia remoure-ho ni canviar-ho.

Aquesta gent continua esforçant-se encara per perpetuar aquells fonaments malgrat l’aluminosi del ciment i el podriment de la fusta. Fins i tot revestint la necessitat de raó d'Estat que no és pas altra cosa que la manera més cínica de fer valdre l’engany, l'amenaça i l'extorsió que ens ha mantingut submisos.

Catalunya està intentant esbudellar Espanya, deixar-la tant nua com aquell rei que anava nu. Els espanyols, però, no veuen ni la nuesa del seu rei ni la seva pròpia, com un d’aquests nens i nenes adoptats que no tenen ni tindran mai ni pare ni mare ni amb prou feina un batxillerat.

Teníem vint anys i Kavafis ens deia, com ens continua dient encara, que els bàrbars ja són aquí. En realitat mai se’n van anar.

jueves, 26 de julio de 2018

No ens salvarà ningú.


Diari d’estiu (3)

No ens salvarà ningú.

Un amic em ressalta, com em fa sovint, l’article de l’Enric Vila en el que afirma que Winston Churchill no ens salvarà, i em destaca el darrer paràgraf.

Quan va començar el procés, teníem tots els números per donar esperança a Occident i fins ara només hem contribuït a augmentar el caos i la confusió. Mentre els polítics independentistes no integrin el món al seu discurs, mentre no demostrin un mínim de curiositat pel paper de Rússia i de la Xina o per l’impacte de la intel·ligència artificial en la política i en la guerra, anirem venuts i no superarem el victimisme. Si només sabem aportar buidor i rituals sentimentals al món, difícilment trobarem un lloc entre la resta de països.

I m’acaba dient que malgrat la política de l’Estat d’Israel: El que ve a dir el Vila és difícil de repetir amb paraules i imatges més senzilles. Els jueus que formen part o encapçalen l'elit intel·lectual del món, fan això que diu, però sense la idea de tenir que o construir un estat al darrera.

miércoles, 18 de julio de 2018

Ecos de l’Ekidistan.



Diari d’estiu (2)

Ecos de l’Ekidistan.

Molts francesos honestos van comprendre i acceptar les paraules i els raonaments del general Petain expressades en aquest discurs del 30 d’octubre de 1940. Segur que les van considerar necessàries, urgents i la més evident conseqüència del sentit comú per assegurar el bé comú. Al mateix temps no deurien tampoc entendre qui era ni què volia exactament aquell altre general que des de Londres havia fugit i que pretenia enfonsar encara més la seva estimada i eterna França en el pou de la desgràcia. ¿Qui era De Gaulle que només el coneixien a casa seva?, ¿un aventurer?, ¿un romàntic milhomes físicament deforme que pretenia medrar a costa de les penes dels francesos? Havia hagut una guerra i ara calia, amb l’ajuda també dels nous amics de França, reconstruir-la i curar ferides, no pas enfrontar els francesos els uns contra els altres i trencar la seva preuada convivència per crear un clima d’enfrontament civil. Aquests francesos íntegres creien, també honestament, que no només França, que tota Europa necessitava pau i concòrdia i que la millor manera de fer-ho era la col·laboració, també amb els que suposadament eren els seus rivals i havien estat els seus enemics, però per sobre de tot acceptar la nova realitat que s’estava imposant arreu amb la força de la força i la seva raó que sempre és, sinó la millor, la única. Pel bé de tothom i pel bé dels seus fills calia fer confiança al general Petain, l’únic que realment assegurava als francesos un futur.

-------------------------------

Vichy, 30 d’octubre de 1940


Français,

J'ai rencontré, jeudi dernier, le chancelier du Reich. Cette rencontre a suscité des espérances et provoqué des inquiétudes. Je vous dois à ce sujet quelques explications. Une telle entrevue n'a été possible, quatre mois après la défaite de nos armes, que grâce a la dignité des Français devant l'épreuve, grâce à l'immense effort de régénération auquel ils se sont prêtés, grâce aussi à l'héroïsme de nos marins, à l'énergie de nos chefs coloniaux, au loyalisme de nos populations indigènes. La France s'est ressaisie. Cette première rencontre, entre le vainqueur et le vaincu, marque le premier redressement de notre pays. C'est librement que je me suis rendu à l'invitation du Führer. Je n'ai subi, de sa part, aucun "diktat", aucune pression, Une collaboration a été envisagée entre nos deux pays. J'en ai accepté le principe. Les modalités en seront discutées ultérieurement.

A tous ceux qui attendent, aujourd'hui, le salut de la France, je tiens à dire que ce salut est d'abord entre nos mains.

A tous ceux que de nobles scrupules tiendraient éloignés de notre pensée, je tiens à dire que le premier devoir de tout Français est d'avoir confiance.

A ceux qui doutent, comme a ceux qui s'obstinent je rappellerai qu'en se raidissant à l'excès, les plus belles attitudes de réserve et de fierté risquent de perdre de leur force.

Celui qui a pris en mains les destinées de la France a le devoir de créer l'atmosphère la plus favorable à la sauvegarde des intérêts du pays. C'est dans l'honneur -et pour maintenir l'unité française, une unité de dix siècles, dans le cadre d'une activité constructive du nouvel ordre européen, que j'entre aujourd'hui dans la voie de la collaboration. Ainsi, dans un avenir prochain, pourrait être allégé le poids des souffrances de notre pays, amélioré le sort de nos prisonniers, atténuée la charge des frais d'occupation Ainsi pourrait être assouplie la ligne de démarcation et facilités l'administration et le ravitaillement du territoire.

Cette collaboration doit être sincère. Elle doit être exclusive de toute pensée d'agression. Elle doit comporter un effort patient et confiant.

L'armistice, au demeurant, n'est pas la paix. La France est tenue par des obligations nombreuses vis-à-vis du vainqueur. Du moins reste-t-elle souveraine. Cette souveraineté lui impose de défendre son sol, d'éteindre les divergences de l'opinion, de réduire les dissidences de ses colonies.

Cette politique est la mienne. Les ministres ne sont responsables que devant moi. C'est moi seul que l'Histoire jugera. Je vous ai tenu jusqu'ici le langage d'un Père; je vous tiens aujourd'hui le langage du Chef. Suivez-moi. Gardez votre confiance en la France éternelle !




viernes, 22 de junio de 2018

La Història de l’Art i el registrador de la propietat

Borinot negre

Diari d’estiu (1)

La Història de l’Art i el registrador de la propietat

La Història de l’Art i el registrador de la propietat és un mític relat que mai va escriure H.P. Lovecraft, però que alguns afirmen que hi ha un esborrany amagat en algun museu tancat a pany i forrellat. Es veu que l’escriptor americà va desistir al descobrir que unes referències que buscava en el νεκρονομικόv havien estat eliminades per mans desconegudes com aquell que arrenca fulles de la guia telefònica perquè no té cap agenda ni paper a ma on apuntar les dades que necessita. Al contemplar la destrossa va abandonar el projecte d’escriure res al comprendre el missatge implícit en les fulles que faltaven, no en elles sinó en el fet de la seva absència traumàtica igual que ho fa una amputació sobtada i agressiva per mossegada de bèstia rabiosa.

Les Gorgones, les Hidras i les Quimeres, les terrorífiques llegendes de Celeno i les Harpies, poden reproduir-se en el cervell de les ments supersticioses ... però ja hi eren des de molt abans. Són meres transcripcions, tipus; els arquetips són dins nostre i són eterns. Altrament, com podria arribar a afectar el relat del que sabem del cert que és fals? Serà que concebem el terror de tals ens en tant que poden infligir un dany físic? No, ni molt menys! Aquests terrors hi són d'antic. Es remunten a abans que existís el cos humà ... No necessiten tan sols d'ell, ja que haurien existit igualment ... El fet que la por que tractem aquí sigui purament espiritual -tan intens en proporció com sense objecte a la terra- i que predomini en el període de la nostra innocent infància planteja problemes. La seva solució pot aportar-nos una idea de la nostra condició prèvia a la vinguda al món o, si més no, un indici del tenebrós regne de la preexistència.Witches ant Other Night-Fears, Charles Lamb

La Història de l’Art i el registrador de la propietat és una obra efectivament castrada a la que li manca tot, des del pròleg a l’epíleg, des del principi al final. Malgrat això, i d’una manera sorprenent, hi ha un munt de pàgines escrites per no se sap qui i que mai ningú ni ha identificat ni ordenat. Malgrat tot, han anat construint una jurisprudència i uns usatges que essent bons es queden curts, no s’endinsen més enllà dels vells testicles guillotinats de Cronos que encara escupen semen blanquinós d’esperma. Pocs, en realitat, són els valents que avui en dia s’afronten de cara amb la titànica tasca de contemplar i completar les lleis dels morts que els atrotinats grimoris esbossen amb lletra il·legible i que ja ningú sap llegir. Aquestes llengües no s’ensenyen a les facultats d’Història de l’Art. Perquè La Història de l’Art i el registrador de la propietat no és pas, o no hauria estat pas, altra cosa que un cementiri imaginari, una llarga llista d’esqueles que com el fil d’Ariadna ens deuria de dur fora del laberint. Vana pretensió. Mentre tant busquem la sortida que alhora és també l’entrada vivim en l’angoixa de viure i en aquella molt pitjor que és la de no haver viscut abans de viure. 

L’angoixa, com afirmava Epicur, es tramet igual que una epidèmia, no sent pas altra cosa que la libido que flota sense trobar ni repòs ni tampoc la llar d’on va sortir. No ho fa perquè el misteri important és abans del temps i no pas després. Ja ho diu Pascal Quignard que l’espant és una mirada anterior, una mena de rara mort que no mata, l’instant previ a la còpula. No pas la teva, borinot, sinó la dels teus pares que et van engendrar. La mirada cega de quan encara no teníem ni ulls ni dits ni sexe ni cos. 

La base de qualsevol anàlisi d'una obra d'art ha de ser la que va exposar en el seu dia E. Wölfflin (1864-1945) a: Prolegòmens per a una filosofia de l'arquitectura, (1866) i que més tard va reiterar el cèlebre historiador alemany en el seu posterior i famós assaig: Renaixement i Barroc (1888), quan va escriure que: "l'organització del nostre cos és la forma sota la qual comprenem les formes corporals de l'art"; (...) "les lleis de l'estètica formal no són sinó les condicions de possibilitat del nostre benestar orgànic".

Les dues afirmacions les recullo de la Presentació que va realitzar, per al segon dels llibres citats, Bernard Teyssèdre, tesi que, ens recorda ell mateix, ja va ser expressada també per Jacob Buckhardt (1818-1897) en afirmar que: "el sentit determinat de la forma (que implica la gènesi d'un estil) expressa l'ésser físic de l'home, (...) és, en una paraula, el sentit vital d'una època". En aquest museu tancat que custodia l’esborrany de La Història de l’Art i el registrador de la propietat diuen que amaga un jardí que només es pot contemplar a través d’una finestra petita i tan alta que gairebé toca el sostre.

-----------------------------------

Diario de verano (1)

La Historia del Arte y el registrador de la propiedad

La Historia del Arte y el registrador de la propiedad es un mítico relato que nunca escribió H.P. Lovecraft, pero que algunos afirman que hay un borrador escondido en algún museo cerrado a cal y canto. Se ve que el escritor estadounidense desistió al descubrir que unas referencias que buscaba en el νεκρονομικόv habían sido eliminadas por manos desconocidas como aquel que arranca hojas de la guía telefónica porque no tiene ninguna agenda ni papel a mano donde apuntar los datos que necesita. Al contemplar el destrozo abandonó el proyecto de escribir nada al comprender el mensaje implícito en las hojas que faltaban, no en ellas sino en el hecho de su ausencia traumática igual que lo hace una amputación súbita y agresiva por mordedura de bestia rabiosa.

"Las Gorgonas, las Hidras y las Quimeras, las terroríficas leyendas de Celeno y las Arpías, pueden reproducirse en el cerebro de las mentes supersticiosas… pero ya estaban allí desde mucho antes. Son meras transcripciones, tipos; los arquetipos están dentro de nosotros y son eternos. De lo contrario, ¿cómo podría llegar a afectarnos el relato de lo que sabemos a ciencia cierta que es falso? ¿Será que concebimos el terror de tales entes en tanto que pueden infligirnos un daño físico? ¡No, ni mucho menos! Esos terrores están ahí de antiguo. Se remontan a antes de que existiese el cuerpo humano… No precisan siquiera de él, pues habrían existido igualmente… El hecho de que el miedo de que tratamos aquí sea puramente espiritual –tan intenso en proporción como sin objeto en la tierra– y que predomine en el período de nuestra inocente infancia plantea problemas cuya solución puede aportarnos una idea de nuestra condición previa a la venida al mundo o, cuando menos, un atisbo del tenebroso reino de la preexistencia.” Witches ant Other Night-Fears, Charles Lamb

La Historia del Arte y el registrador de la propiedad es una obra efectivamente castrada a la que le falta todo, desde el prólogo al epílogo, desde el principio al final. A pesar de ello, y de una manera sorprendente, hay un montón de páginas escritas por no se sabe quién y que nunca nadie ni ha identificado ni ordenado. Sin embargo, han ido construyendo una jurisprudencia y unos usos que siendo buenos se quedan cortos, no se adentran más allá de los viejos testículos guillotinados de Cronos que aún escupen semen blanquecino de esperma. Pocos, en realidad, son los valientes que hoy en día se enfrentan de cara con la titánica tarea de contemplar y completar las leyes de los muertos que los destartalados grimoris esbozan con letra ilegible y que ya nadie sabe leer. Estas lenguas no se enseñan en las facultades de Historia del Arte. Porque La Historia del Arte y el registrador de la propiedad no es, o no habría sido, otra cosa que un cementerio imaginario, una larga lista de esquelas que como el hilo de Ariadna nos debería de llevar fuera del laberinto. Vana pretensión. Mientras tanto buscamos la salida que a la vez es también la entrada vivimos en la angustia de vivir y en aquella mucho peor que es la de no haber vivido antes de vivir.

La angustia, como afirmaba Epicuro, se contagia igual que una epidemia, no siendo otra cosa que la libido que flota sin encontrar ni reposo ni tampoco el hogar de donde salió. No lo hace porque el misterio importante se encuentra antes del tiempo y no después. Ya lo dice Pascal Quignard que el espanto es una mirada anterior, una especie de rara muerte que no mata, el instante previo a la cópula. No de la tuya, abejorro, sino la de tus padres que te engendraron. La mirada ciega de cuando todavía no teníamos ni ojos ni dedos ni sexo ni cuerpo.

La base de cualquier análisis de una obra de arte debe ser la que expuso en su día E. Wölfflin (1864-1945) en: Prolegómenos para una filosofía de la arquitectura, (1866) y que más tarde reiteró el célebre historiador alemán en su posterior y famoso ensayo: “Renacimiento y Barroco” (1888), cuando escribió que: “la organización de nuestro cuerpo es la forma bajo la que comprendemos las formas corporales del arte”; (...) “las leyes de la estética formal no son sino las condiciones de posibilidad de nuestro bienestar orgánico”.

Ambas afirmaciones las recogemos de la Presentación que realizó, para el segundo de los libros citados, Bernard Teyssèdre, tesis que nos recuerda él mismo ya fue expresada también por Jacob Buckhardt (1818-1897) al afirmar: “el sentido determinado de la forma (que implica la génesis de un estilo) expresa el ser físico del hombre, en una palabra, el sentido vital de una época”.


En este museo cerrado que custodia el borrador de La Historia del Arte y el registrador de la propiedad dicen que esconde un jardín que sólo se puede contemplar a través de una ventana pequeña y tan alta que casi toca el techo.

jueves, 17 de mayo de 2018

La pregunta i la resposta.




Diari de primavera (4)

La pregunta i la resposta.

Una vegada li van preguntar a Winston Curchill sobre el que creia ell que farien o deixarien de fer els francesos en relació a no sé què. Va respondre que malauradament no coneixia a tots els francesos i que, per tant, no podia contestar la pregunta. Però en una altra ocasió va afirmar que Rússia era una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma. Dues maneres intel·ligents i diferents de dir molt dels francesos i dels russos no dient res. Ignoro si en la seva llarga vida va afirmar sense dir-ho alguna cosa intel·ligent i certa dels espanyols més enllà dels tòpics i de la famosa llegenda negra que tanta fortuna ha fet al Regne Unit. Podem, doncs, nosaltres també emular al gran polític britànic i declarar alguna cosa de similar sobre els espanyols o els catalans que no ofengui a ningú, però que ho insinuï tot?

No n’estic segur, però sí penso que res correcte i just es pot dir d’Espanya i els seus habitants si abans i primer no responem a la pregunta de perquè alguns catalans volen que Catalunya sigui un país independent d’Espanya. En aquest sentit, i ja que hem començat parlant de francesos, crec que ens pot ajudar com exercici retòric respondre a la pregunta sobre qui era més francès, si el general Petain o el general De Gaulle.

Està clar que Henri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain no era pas ni més ni menys francès que Charles André Joseph Marie De Gaulle, ambdós ho eren per un igual, cosa i circumstància que no va impedir ni evitar que es fessin la guerra mútuament i que a l’acabar els jutges del guanyador condemnessin a mort al perdedor i desprès se la commutessin per la pena de cadena perpètua. Els francesos no van caure mai ni llavors ni abans en aquesta estúpida discussió tan espanyola i catalana sobre la seva condició patriòtica ni acostumen a entrar en competència entre ells per saber qui és més francès, ni  uns acusen als altres de sentir odi. Igual que tampoc mai els hi ha tremolat la ma a l’hora de signar sentencies de mort com la de guillotinar al seu rei. La condició, més substantiva que adjectiva, de ser francès, sempre és fora de la discussió encara que aquesta acabi en caps separats del cos.

Podria posar molts més exemples similars i allargar-me de manera innecessària, però per no avorrir adjunto només i com exemple unes poques parelles polítiques. Russes, xilenes, americanes, alemanyes... Una d’italiana  també, on hi surt l’ajusticiat, Mussolini, i el seu botxí, Sandro Pertini, que molts anys més tard es va convertir en President de la República italiana. I, per descomptat, també algunes d’espanyoles i de catalanes.

En el mateix sentit que Petain i De Gaulle podem afirmar que Franco hauria afusellat a Azaña si l’hagués pogut detenir (i a l'inrevés) com va fer amb Companys i Pinochet ho intentà amb Allende que per dignitat es suïcidà abans. Ni un era més espanyol que l’altre, ni Porcioles més barceloní que Maragall, ni Primo de Rivera més espanyol que Pablo Iglesias ni Macià més català que Samaranch. 

Què representa, doncs, incloure al final d’aquest conjunt de parelles a la Muriel Casals i a la Inés Arrimadas?,  dues persones que ens ensenyen amb claredat què és ser una catalana d’avui en dia. Que cadascú respongui com cregui convenient a l'endevinalla com els francesos ho van fer llavors en relació a dos dels seus grans generals. En la resposta hi trobarem també la que contesta a la pregunta que feia sobre el perquè alguns catalans... I les raons que tenia De Gaulle per prendre les decisions que va prendre des de l'exili britànic en relació a la França de Vichy i els seus dirigents.

--------------------------------------- 

Diario de primavera (4)

La pregunta y la respuesta.

Una vez le preguntaron a Winston Curchill sobre lo que él creía que harían o dejarían de hacer los franceses en relación a no sé qué. Respondió que desgraciadamente no conocía a todos los franceses y que, por tanto, no podía contestar la pregunta. Pero en otra ocasión afirmó que Rusia era una adivinanza envuelta en un misterio dentro de un enigma. Dos maneras inteligentes y diferentes de decir mucho de los franceses y los rusos no diciendo nada. Ignoro si en su larga vida afirmó sin decirlo algo inteligente y cierto de los españoles más allá de los tópicos y de la famosa leyenda negra que tanta fortuna ha hecho en el Reino Unido. ¿Podemos, pues, nosotros también emular al gran político británico y declarar algo similar sobre los españoles o los catalanes que no ofenda a nadie, pero que lo insinúe todo?

No estoy seguro, pero sí pienso que nada correcto y justo se puede decir de España y sus habitantes si antes y primero no respondemos a la pregunta de por qué algunos catalanes quieren que Cataluña sea un país independiente de España. En este sentido, y ya que hemos empezado hablando de franceses, creo que nos puede ayudar como ejercicio retórico responder a la pregunta sobre quién era más francés, si el general Petain o el general De Gaulle.

Está claro que Henri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain no era ni más ni menos francés que Charles André Joseph Marie De Gaulle, ambos lo eran por un igual, cosa y circunstancia que no impidió ni evitó que se hicieran la guerra mutuamente y que al terminar los jueces del ganador condenaran a muerte al perdedor y después se la conmutaran por la pena de cadena perpetua. Los franceses no cayeron nunca ni entonces ni antes en esta estúpida discusión tan española y catalana sobre su condición patriótica ni suelen entrar en competencia entre ellos para saber quién es más francés, ni unos acusan a los otros de sentir odio. Al igual que tampoco nunca les ha temblado la mano a la hora de firmar sentencias de muerte como la de guillotinar a su rey. La condición, más sustantiva que adjetiva, de ser francés, siempre está fuera de la discusión aunque esta acabe en cabezas separadas del cuerpo.

Podría poner muchos más ejemplos similares y alargarme de manera innecesaria, pero para no aburrir adjunto sólo y como ejemplo unas pocas parejas políticas. Rusas, chilenas, estadounidenses, alemanas... Una de italiana también, donde sale el ajusticiado, Mussolini, y su verdugo, Sandro Pertini, que muchos años más tarde se convirtió en Presidente de la República italiana. Y, por supuesto, también algunas españolas y catalanas.

En el mismo sentido que Petain y De Gaulle podemos afirmar que Franco habría fusilado a Azaña si lo hubiera podido detener (y al revés) como hizo con Companys y Pinochet lo intentó con Allende que por dignidad se suicidó antes. Ni uno era más español que el otro, ni Porcioles más barcelonés que Maragall, ni Primo de Rivera más español que Pablo Iglesias ni Macià más catalán que Samaranch.

¿Qué representa, pues, incluir al final de este conjunto de parejas a Muriel Casals y a Inés Arrimadas ?, dos personas que nos enseñan con claridad qué es ser una catalana de hoy en día. Que cada uno responda como crea conveniente al acertijo como los franceses lo hicieron entonces en relación a dos de sus grandes generales. En la respuesta encontraremos también la que contesta a la pregunta que hacía sobre el porqué algunos catalanes... Y las razones que tenía De Gaulle para tomar las decisiones que tomó desde el exilio británico en relación a la Francia de Vichy y sus dirigentes.












sábado, 12 de mayo de 2018

Els amics i els vells temps.


Diari de primavera (3)

Els amics i els vells temps.

Llegeixo en un article d’en Bernat Dedéu que a partir d’ara caldrà adaptar-nos als vells temps que s’aproximen. Políticament ben segur que així serà, però vitalment no puc deixar de pensar que quan el meu pare va complir els seixanta es trobava en plenes facultats físiques i mentals i amb el ferm desig de menjar-se el món. Així va ser, professionalment es va llançar a recorre’l amb l’entusiasme d’un jove que ho té tot per caminar, descobrir i saber, malgrat l’edat, malgrat haver fet una guerra i haver dormit quan era un aprenent als taulells del taller de la Sibèria separat de la família.

Ara, en canvi, els meus amics (amb alguna excepció) es jubilen tot just acaben de fer els seixanta, derrotats i com si el seu nou estat fos un oasi, el got d’aigua que miraculosament els salva la vida en el darrer moment i després d’una llarga i penosa travessa d’un desert que ha estat a punt de matar-los més d’angoixa que de set.

Veure’ls impostar una senectut que encara no tenen i dir que ara sí faran el que realment sempre han volgut fer i no han pogut en els darrers quaranta anys, m’entristeix i em decep d’una manera que no sóc capaç de descriure amb paraules. No m’atreveixo ni a comentar per a quina raó no van canviar de vida. Si alguna vegada ho he fet, irresponsablement i sense pensar, tampoc sabria descriure la seva cara de freda sorpresa que em regalen com a resposta.

El cas és que malgrat els nous temps que venen també em faig vell tot i tenir només tres anys més que el meu pare quan es va menjar el món i va començar a aprendre idiomes. I jo no sé, ho de reconèixer, enfrontar el futur si no és pensant en ell i en la meva mare que es partien entre els dos una truita d’un ou per a que l’Albert i jo poguéssim menjar-ne una cadascun d’un ou sencer.  

------------------------

Diario de primavera (3)

Los amigos y los viejos tiempos.

Leo en un artículo de Bernat Dedéu que a partir de ahora habrá que adaptarnos a los viejos tiempos que se acercan. Políticamente seguro que así será, pero vitalmente no puedo dejar de pensar que cuando mi padre cumplió los sesenta se encontraba en plenas facultades físicas y mentales y con el firme deseo de comerse el mundo. Así fue, profesionalmente se lanzó a recorrerlo con el entusiasmo de un joven que lo tiene todo aún por caminar, descubrir y saber a pesar de su sexagenaria edad ya, incluso después de haber sido soldado en una guerra y haber dormido cuando era un aprendiz en los mostradores del taller de la Siberia separado de la familia.

Ahora, en cambio, mis amigos (con alguna excepción) se jubilan cuando acaban justo de cumplir los sesenta, derrotados y como si su nuevo estado fuera un oasis, el vaso de agua que milagrosamente les salva la vida en el último momento y después de una larga y penosa travesía de un desierto que ha estado a punto de matarlos más de angustia que de sed.

Verlos impostar una senectud que aún no tienen y decir que ahora sí harán lo que realmente siempre han querido hacer y no han podido en los últimos cuarenta años, me entristece y me decepciona de un modo que no soy capaz de describir con palabras. No me atrevo ni a comentarles por qué razón no cambiaron de vida. Si alguna vez lo he hecho, irresponsablemente y sin pensar, tampoco sabría describir su cara de fría sorpresa y que me regalan como respuesta.

El caso es que a pesar de los nuevos tiempos que se aproximan también envejezco con sólo tener tres años más que mi padre cuando se comió el mundo y comenzó a aprender idiomas. Y yo no sé, lo reconozco, enfrentar el futuro si no es pensando en él y en mi madre que se partían entre los dos una tortilla de un huevo para que Albert y yo pudiéramos comer una cada uno de un huevo entero.


miércoles, 25 de abril de 2018

Veni (25-04-2008)


La visita de la meva mare

Avui, t'he tornat a veure, mama;
com cada dia
apareixes en algun moment
amb el rostre sempre bell i els teus ulls d’ametlla.

M'has somrigut, com solies fer
a tothom, a tothom.
Estaves contenta de veure’m
com quan asseguda o ja al llit
m’esperaves en arribar d'un viatge de dies
amb els braços oberts i jo et deia princesa.

Avui anaves amb una brusa florejada
sempre de bracet amb la primavera,
com ella coqueta, acolorida i perfumada;
has acostat la mà als llavis
i amb un ràpid moviment has acariciat l'aire
de petons i el teu somriure més encisador.

La meva mare anava i venia de Barcelona
al centre del barri on era la reina
entre els arbres i veïns de la Ronda.
Jo presumia de la seva simpatia infinita.
Només em vaig rendir a la seva mort sobtada
quan quieta a la cadira de rodes va morir el papa.

Llavors vaig saber el què era la mort.
I al mateix temps vaig saber el què és la vida:
el lloc on hi ha sol i les persones s’admiren.
I s'estimen sense dir res.

Albert

Versió molt lliure d’un poema de Lêdo Ivo.



domingo, 25 de marzo de 2018

Normalitat




Diari de primavera (2)

Normalitat.

No cal que faci un llistat exhaustiu dels diversos pares distanciats del seus fills que he conegut al llarg de la meva vida.

Són pares i fills que porten anys sense parlar-se ni veure’s, sense saber els uns dels altres, que han trencat completament els seus lligams i que, fins i tot, es detesten i odien mútuament per injustícies greus comeses suposadament pels primers, injustícies reals o imaginades.

Situacions algunes provocades per drogodependències o per manca de compromís, d’atenció, de cura,  per obligacions de feina o d’altre mena, causes que restringeixen la presència paternal o maternal a la llar. També per no satisfer exigències que en realitat només amaguen egoismes filials esperonats per marits o esposes rancunioses. Per fallides econòmiques que trenquen les esperances dipositades en un tipus de vida mimèticament feliç. Pares també que han oblidat una família i que, sorprenentment, n’han creat una altra de nova com si res.

En fi, he pensat en tot això veient l’acomiadament el dijous passat entre en Jordi Turull i les seves filles quan es disposava anar-se’n a Madrid. Ell, abans, va argumentar al faristol del Parlament que acceptava l’encàrrec de la Presidència de la Generalitat per poder seguir mirant als ulls de les seves filles. Però per a elles segur que aquesta situació, i la que es va derivar del seu empresonament l’endemà, deu ser molt dolorosa, i gens fàcil ni còmode, segur que també les perjudica en la seva vida més quotidiana i peremptòria. Tal vegada les afecta de manera negativa en l’economia bàsica, en els seus plans d’estudis que igual han de restringir, canviar o, simplement, anul·lar.  O potser en les seves relacions sentimentals de jovenetes. Elles podrien desitjar tenir-ne un de normal, com les seves amigues, pensar amb raó que la vida d’ell espatlla la que elles intenten iniciar, que les idees de les que tan orgullós se sent l’home que és el seu pare no fan altra cosa que dur problemes a casa, a la seva i a la de la resta de cases del país, creant angoixes innecessàries i malestar. Que el seu anhel de justícia és en el fons una obsessió injusta. Que el seu pare no té dret a fer-los la vida  difícil, al contrari, hauria de buscar sempre la terra baixa, el camí de la vall i no pas el de la muntanya. Que la seva tossuderia i la seva dèria, que no pas ideal tampoc, deu amagar un defecte greu i un egoisme profund. Podrien pensar tot això..., podrien...

Tant costa ser algú normal com proclama i demana la cap de l’oposició al Parlament català? Del que entén ella per normal s’ha de derivar la seva política i el seu clam "angoixat" per un retorn a la normalitat? Aquesta normalitat permet a una filla dir-li al seu pare: Papa, no tens dret a espatllar ni fer difícil la meva vida, fes el favor de ser normal?

Aquesta, evidentment, és una asserció moral, però qui la fa no ho sap.

Per sort aquestes noies no pensen així, no són així, i tant el seu pare, com elles també, necessiten mirar-se mútuament als ulls i al fer-ho veure’s. Entre elles i la cap de l’oposició al Parlament català hi ha un abisme moral. Aquest acomiadament que esmento a les portes del Parlament en una nit freda, em va emocionar i en aquell moment vaig desitjar tenir unes filles com elles.



viernes, 23 de marzo de 2018

“Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”

Limonov als 10 anys amb la seva mare a Jarkov

Diari de primavera (1)

Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”

Retall de la biografia de Carrère sobre Limónov:

"El poder comprendió que si se continuaba contando la verdad sobre los campos y el pasado, existía un riesgo de acabar con todo: no sólo con Stalin, sino también con Lenin, y el propio sistema, y las mentiras sobre las que descansa. Por eso Ivan Denísovich supuso a la vez el apogeo y el fin de la desestalinización. Destituido Jrushov de sus funciones, la generación de apparatchiks salida de las purgas implantó, bajo la égida del afable Leonid Brézhnev, una especie de estalinismo blando, compuesto de la hipertrofia del partido, la estabilidad de los cuadros dirigentes, los enchufes, los nombramientos internos, las grandes y pequeñas prebendas y la represión moderada: lo que se ha llamado el comunismo de nomenklatura, por el nombre de la élite que se beneficiaba del mismo, pero este grupo selecto, en el fondo, era relativamente numeroso y, por poco que se siguieran las reglas del juego, no demasiado inaccesible. Esta estabilidad plomiza, carente de sentido y en cierto modo cómoda, prácticamente todos los rusos con edad para haberla conocido la recuerdan con nostalgia hoy que se encuentran condenados a nadar y muchas veces a ahogarse en las aguas heladas del cálculo egoísta. La gran máxima de la época, equivalente a nuestro “trabajar más para ganar más”, era: “Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.” No es muy estimulante como modo de vida, pero bueno: nos las arreglamos. No arriesgas mucho, a no ser que hagas estupideces. Pasamos de todo, reconstruimos en el fondo de las cocinas un mundo del que sabemos, seguros, a menos que te llames Solzhenitsyn, que seguirá siendo como es durante siglos, porque su razón de ser es la inercia.

En este mundo, un amable pajillero como Guenka, por volver a él, puede permitirse ser un masturbador afable, así como su padre puede permitirse ser chequista. Estaría mejor, desde luego, que se afiliase al Partido, como también lo sería que un joven francés, durante los mismos años, los treinta gloriosos, estudiará en la ENA o el Politécnico, pero si no lo hace no es demasiado grave, ni se morirá de hambre ni en un campo, le buscarán una pequeña sinecura burocrática gracias a la cual no le detendrán como a un parásito y elemento antisocial, y se acabó. Así pues, Guenka, sin la menor preocupación por el futuro, se pasa las noches bebiendo gratis con su amigo Eduard en locales regentados por colegas de su padre, y los días, al menos los de verano, en el quiosco del zoo, donde tiene barra libre y hace que su corte se desternille de risa expulsando a los clientes con la excusa de que se está celebrando el congreso extraordinario de domadores de tigres de Bengala, cuyo secretario general es él."

--------------------------------------

Fragmento del libro Limónov, Emmnuel Carrère. Anagrama. Traducción de Jaime Zulaika.


Jarkov al 1964