lunes, 15 de enero de 2018

Qui és la teva mare?



Diari d’hivern (3)

Qui és la teva mare?

Un dels tòpics més simples que fan servir els partidaris de l’amor universal proclama que igual que no hi ha d’haver banderes tampoc fronteres.

Però si volen ser conseqüents i eficaços amb l’amor que proclamen i desitgen haurien de reconèixer amb humilitat que en bona part van errats perquè les fronteres també donen refugi als perseguits pels maltractadors que acusen a les víctimes de ser culpables de les bufetades que reben. La importància de les fronteres no es troba en les línies sovint arbitràries que delimiten el territori sinó en les lleis que hi regulen la convivència i on, per exemple, no són efectives algunes demandes internacionals de presó que després de proclamar-se s’han de retirar per evitar el ridícul més espantós i no ser acusats de prevaricadors.

Tothom sap, o hauria de saber, que no n’hi ha prou en no fer el mal que no vols rebre, cal també protegir al feble que no és capaç de fer-ho per si sol. El vell i oblidat codi d’honor dels cavallers medievals fonamentava el bon govern en la defensa del dèbil, en les virtuts exercides a consciència i sense por, en la seva promoció, pràctica i exemple públic i privat. Ara, en canvi, vivim en plena modernitat on la virtut i el pecat han estat substituïts per la psicologia, la raó d’estat i la condició humana. Elles són les que dicten les lleis que basteixen com una roda dentada l’ètica de la justícia en front de l’ètica de la cura, la protecció i el guariment. 

En la fotografia que encapçala la meva entrada d’avui hi veiem mil·limètricament delimitada i dibuixada la línia que separa dos universos i dues cultures cíviques i polítiques, dues històries, dues ètiques i dues sensibilitats que com l’aigua i l’oli provoquen en l’altre rebuig, urticàries, diarrees i vomitades i en èpoques recents la pretensió d’aniquilar i anorrear la part més feble, la que no disposa d’un estat que la defensi.  Pretensió que ha tornat perquè mai se n’havia anat.

Paula Gunn Allen afirma en el seu llibre Qui és la teva mare? que: "L'arrel de l'opressió es troba en la pèrdua de la memòria". Cita que he trobat en L’ètica de la cura de Carol Gilligan quan afirma que: "Les activitats pròpies de la cura –escoltar, prestar atenció, respondre amb integritat i respecte– són activitats relacionals. La memòria i la relació són les que queden destruïdes pel trauma. La traïció al que està bé pot portar a la ira violenta i l'aïllament social, però també pot fer callar la veu honesta, la veu de la integritat".

En els fets del passat 1 d’octubre a Catalunya, fora dels arguments que cadascú faci servir per justificar el que va fer o el que va ignorar, més enllà de les seves raons, prejudicis i motius, hi veiem clarament les dues ètiques enfrontades en unes simples imatges que emmagatzemen més de tres-cents anys, mil paraules i discursos, lleis colonials i interlocutòries judicials. La jurisprudència del que hem vist i viscut sempre venç la fal·làcia i la simulació igual que ho fa la nuesa del rei i dels seus eunucs que vestits de negre intentaven evitar que una gent escrivís en una papereta el nom dels seus pares.

---------------------------

Diario de invierno (3)

¿Quién es tu madre?

Uno de los tópicos más simples que utilizan los partidarios del amor universal proclama que igual que no debe de haber banderas tampoco fronteras.

Pero si quieren ser consecuentes y eficaces con el amor que proclaman y desean deberían reconocer con humildad que en buena parte se equivocan porque las fronteras también dan refugio a los perseguidos por los maltratadores que acusan a las víctimas de ser culpables de las bofetadas que reciben. La importancia de las fronteras no se encuentra en las líneas a menudo arbitrarias que delimitan el territorio sino en las leyes que regulan la convivencia y donde, por ejemplo, no son efectivas algunas demandas internacionales de prisión que tras proclamarse se deben retirar para evitar el ridículo más espantoso para evitar ser acusados ​​de prevaricación.

Todo el mundo sabe, o debería saber, que no es suficiente en no hacer el mal que no quieres recibir, hay también que proteger al débil que no es capaz de hacerlo por sí solo. El viejo y olvidado código de honor de los caballeros medievales fundamentaba el buen gobierno en la defensa del débil, en las virtudes ejercidas a conciencia y sin miedo, en su promoción, práctica y ejemplo público y privado. Ahora, en cambio, vivimos en plena modernidad donde la virtud y el pecado han sido sustituidos por la psicología, la razón de estado y la condición humana. Ellas son las que dictan las leyes que construyen como una rueda dentada la ética de la justicia frente a la ética del cuidado, la protección y la curación.

En la fotografía que encabeza mi entrada de hoy vemos milimétricamente delimitada y dibujada la línea que separa dos universos y dos culturas cívicas y políticas, dos historias, dos éticas y dos sensibilidades que como el agua y el aceite provocan en el otro rechazo, urticarias, diarreas y vómitos y en épocas recientes la pretensión de aniquilar y asolar la parte más débil, la que no dispone de un estado que la defienda. Pretensión que ha vuelto porque nunca se había ido.

Paula Gunn Allenafirma en su libro ¿Quién es tu madre? que: "La raíz de la opresión se encuentra en la pérdida de la memoria". Cita que he encontrado en La ética del cuidado de  Carol Gilligan cuando afirma que: "Las actividades propias del cuidado -escuchar, prestar atención, responder con integridad y respeto- son actividades relacionales. La memoria y la relación son las que quedan destruidas por el trauma. La traición a lo que está bien puede llevar a la ira violenta y el aislamiento social, pero también puede acallar la voz honesta, la voz de la integridad".

En los hechos del pasado 1 de octubre en Cataluña, aparte de los argumentos que cada uno use para justificar lo que hizo o lo que ignoró, más allá de sus razones, prejuicios y motivos, vemos claramente las dos éticas enfrentadas en unas simples imágenes que almacenan más de trescientos años, mil palabras y discursos, leyes coloniales y autos judiciales. La jurisprudencia de lo visto y vivido siempre vence la falacia y la simulación igual que lo hace la desnudez del rey y de sus eunucos que vestidos de negro intentaban evitar que una gente escribiera en una papeleta el nombre de sus padres.



sábado, 13 de enero de 2018

QK (13-01-2014)



QK (13-01-2014)

Una cançó d'amor

Què he de dir-te
quan ens trobem?
però
aquí estic, pensant en tu.

La taca de l'amor
s'estén sobre el món.
Groga, groga, groga,
devora entre les fulles,
unta de safrà
les branques enfilades que s'inclinen
pesadament
contra un cel tou i violaci.

No hi ha llum-
només una taca espessa com mel
degota de fulla en fulla
i de branca en branca,
espatllant els colors
del món sencer.

Estic sol.

El pes de l'amor
em va sostenir
fins que el meu cap
va topar contra el cel.

Mira'm!
El meu cabell regalima nèctar-
els tords el porten
sobre les seves ales negres.
Mira, els meus braços i
les meves mans per fi estan
sense fer res.

Com puc afirmar
si tornaré a estimar-te com ara
alguna vegada?

WILLIAM CARLOS WILLIAMS

----------------------

A Love Song

What have I to say to you
When we shall meet?
Yet—
I lie here thinking of you.
The stain of love
Is upon the world.
Yellow, yellow, yellow,
It eats into the leaves,
Smears with saffron
The horned branches that lean
Heavily
Against a smooth purple sky.

There is no light—
Only a honey-thick stain
That drips from leaf to leaf
And limb to limb
Spoiling the colours
Of the whole world.

I am alone.

The weight of love
Has buoyed me up
Till my head
Knocks against the sky.

See me!
My hair is dripping with nectar—
Starlings carry it
On their black wings.
See, at last
My arms and my hands
Are lying idle.

How can I tell
If I shall ever love you again
As I do now?

WILLIAM CARLOS WILLIAMS

----------------------

Una canción de amor

¿Qué tengo para decirte
cuando nos encontremos?
Sin embargo—
estoy acá, pensando en ti.

La mancha del amor
se extiende sobre el mundo.
Amarilla, amarilla, amarilla,
devora entre las hojas,
unta de azafrán
las ramas enastadas que se inclinan
pesadamente
contra un cielo blando y violáceo.

No hay luz—
solo una mancha espesa como miel
gotea de hoja en hoja
y de rama en rama,
estropeando los colores
del mundo entero.

Estoy solo.

El peso del amor
me sostuvo
hasta que mi cabeza
dio contra el cielo.

¡Mirame!
Mi pelo chorrea néctar—
los tordos se lo llevan
sobre sus alas negras.
Mirá, mis brazos y
mis manos por fin están
sin hacer nada.

¿Cómo puedo decir
si voy a volver a amarte como ahora
alguna vez?

WILLIAM CARLOS WILLIAMS

-------------------



jueves, 4 de enero de 2018

El talent de Mrs. Arrimadas



Diari d’hivern (2)

El talent de Mrs. Arrimadas

La controvèrsia bàsica del famós test de Turing, que intenta esbrinar si una màquina és o no intel·ligent, es fonamenta en la paradoxa que la tal màquina avaluada supera amb èxit la prova quan pot enganyar a l’interrogador imitant ser una persona, convertint, doncs, la simulació i el fingiment en els requisits principals de la intel·ligència, humana o no.

Els misteris de l’aparença i l’engany amaguen raons que la mateixa raó ignora al ser barates al temperament i disposició de les persones. Per aquest motiu, el caràcter és el destí i el destí no és pas altra cosa que un dilema moral al que tothom hi està abocat més d’hora que tard.

La disfressa, la duplicitat i la falsedat, la infiltració, son també els instruments cardinals de qualsevol policia o servei d intel·ligència que vulgui ser eficaç. Els seus membres han de saber que la mentida i la impostura serà el seu pa de cada dia. Els principals damnificats, però, quan un espia o un infiltrat és descobert, són la seva pròpia família i amics, ells els primers enganyats.

Però aquesta no era pas la qüestió que amoïnava a un dels grans personatges de la literatura, Tom Ripley, extraordinària creació de Patrícia Highsmith, l’heroi amoral que suplanta com si res a la seva víctima fent-se passar per ell i vivint com ell.

Moltes de les coses que s’han escrit de Ripley posen l’accent en l’ús del crim i l’assassinat com a eines desproveïdes de moralitat i que es poden fer servir a conveniència. Però per a mi l’important, el veritable talent de Ripley, no és pas el de matar amb encert i sense remordiments de consciència, sinó el de suplantar, el d’imitar amb eficàcia qui no ets. 

Per això tinc la sensació que a gairebé a ningú se li acudiria presentar-se com a candidat a la presidència d’una comunitat autònoma espanyola fent només vuit o deu anys que hi vius. Totes elles, les terres d’Espanya, tenen un fons històric, cultural i social tan profund i ric que és impossible d’assolir en una dècada. Fer-ho no només és pretensiós i superb, és també, penso jo, un insult als seus habitants, una ofensa greu. Malgrat aquesta opinió merament personal i intransferible i feta de bon rotllo, Mrs. Arrimadas ha obtingut el primer lloc en les passades eleccions catalanes, cosa que em permet afirmar que és sens dubte una persona amb molt talent. O no, no ho sé, el cas és que a mi no em cal cap test per descobrir la burda suplantació. Només necessito no caure en aquell prejudici famós que, apart del concepte merament administratiu i burocràtic, dicta que és català tothom que viu i treballa a Catalunya.

-------------------

Diario de invierno (2)

El talento de Mrs. Arrimadas

La controversia básica del famoso test de Turing, que intenta averiguar si una máquina es o no inteligente, se fundamenta en la paradoja de que la tal máquina evaluada supera con éxito la prueba cuando puede engañar al interrogador imitando ser una persona, convirtiendo, pues, la simulación y el fingimiento en los requisitos principales de la inteligencia, humana o no.

Los misterios de la apariencia y el engaño esconden razones que la misma razón ignora al ser baratas al temperamento y disposición de las personas. Por este motivo, el carácter es el destino y el destino no es otra cosa que un dilema moral al que todo el mundo está abocado más temprano que tarde.

El disfraz, la duplicidad y la falsedad, la infiltración, son también los instrumentos cardinales de cualquier policía o servicio de inteligencia que quiera ser eficaz. Sus miembros deben saber que la mentira y la impostura será su pan de cada día. Los principales damnificados, sin embargo, cuando un espía o un infiltrado es descubierto, son su propia familia y amigos, ellos los primeros engañados.

Pero esta no era la cuestión que preocupaba a uno de los grandes personajes de la literatura, Tom Ripley, extraordinaria creación de Patricia Highsmith, el héroe amoral que suplanta como si nada a su víctima haciéndose pasar por él y viviendo como él .

Muchas de las cosas que se han escrito de Ripley hacen hincapié en el uso del crimen y el asesinato como herramientas desprovistas de moralidad y que se pueden utilizar a conveniencia. Pero para mí lo importante, el verdadero talento de Ripley, no es el de matar con acierto y sin remordimientos de conciencia, sino el de suplantar, el de imitar con eficacia quien no eres.

Por eso tengo la sensación de que a casi nadie se le ocurriría presentarse como candidato a la presidencia de una comunidad autónoma española haciendo sólo ocho o diez años que vives en ella. Todas las tierras de España, tienen un fondo histórico, cultural y social tan profundo y rico que es imposible de lograr en una década. Hacerlo no sólo es pretencioso y soberbio, es también, pienso yo, un insulto a sus habitantes, una ofensa grave. A pesar de esta opinión meramente personal e intransferible y hecha de buen rollo, Mrs. Arrimadas ha obtenido el primer lugar en las pasadas elecciones catalanas, lo que me permite afirmar que es sin duda una persona con mucho talento. O no, no lo sé, el caso es que a mí no me hace falta ningún test para descubrir la burda suplantación. Sólo necesito no caer en ese prejuicio famoso que, aparte del concepto meramente administrativo y burocrático, dicta que es catalán todo el que vive y trabaja en Cataluña.

lunes, 1 de enero de 2018

El pecat original



Diari d’hivern (1)

El pecat original.

Tothom sap, o hauria de saber, que el pecat i la transgressió, la desobediència i la irreverència són les eines bàsiques que alimenten el coneixement i el fan surar de l’asèpsia il·luminant la boira. També que el risc de tot plegat és el d’existir, de ser, de tenir una identitat, perquè tothom sap, o hauria de saber igualment, que tot allò que no és diferent és sempre indiferent. Per aquest motiu no ha existit ni existeix avui en dia ni existirà mai al món cap país que per ser-ho no hagi comés el seu corresponent pecat original. Espanya també.

Jordi Tardà, el diputat d’Esquerra Republicana al Congrés de diputats espanyol, ha repetit en més d’una ocasió que la República catalana serà democràtica o no serà, serà pacífica o no serà. És a dir, en conclusió: no serà. I no serà perquè segons sembla els catalans no estem disposats a cometre el pecat original que ens permetria ser una República independent en això que s’anomena “El concert de les nacions”.

La revolta catalana ha posat en evidència aquest fet singular, i alhora també ha aconseguit que caiguessin moltes màscares, les nostres, les dels europeus i, bàsicament, les dels espanyols que, lliures d’artificis, s’han pogut mirar al mirall tal i com són i sa mare els va dur al món quan Déu la va foragitar del Paradís. I... què han vist? Els ha agradat o tot el contrari? No en tinc ni idea del que deuen haver contemplat els espanyols reflectit a l’espill picat de casa seva i l’opinió que els hi ha merescut mirar-se nus, però, sens dubte, el primer que cal fer en aquestes circumstàncies, com recomanen Jordi Galves i Agustí Colomines parlant dels catalans, és un exercici de sinceritat col·lectiva.

En el nostre cas hem de reconèixer que no som pas un sol poble. No, no ho som, els catalans ara no som un sol poble.  

Però jo parlava de pecats originals que permeten ser el que vols i no el que volen altres. És una mena de pacte amb el diable que, paradoxalment, també t’obre les portes del cel. Aquest és el joc estrany de Déu i de la vida que els espanyols, com a poble, han practicat sempre sense saber-ho o sabent-ho, però com una veritat que mai cal esmentar a taula si no vols que l’àpat familiar acabi en una baralla. 

----------------


Diario de invierno (1)

El pecado original.

Todo el mundo sabe, o debería saber, que el pecado y la transgresión, la desobediencia y la irreverencia son las herramientas básicas que alimentan el conocimiento y lo hacen sobresalir de la asepsia iluminando la niebla. También que el riesgo de todo ello es el de existir, de ser, de tener una identidad, porque todo el mundo sabe, o debería saber igualmente, que aquello que no es diferente es siempre indiferente. Por este motivo no ha existido ni existe hoy en día ni existirá nunca en el mundo ningún país que por serlo no haya cometido su correspondiente pecado original. España también.

Jordi Tardà, el diputado de ERC (Esquerra republicana de Catalunya) en el Congreso de diputados español, ha repetido en más de una ocasión que la República catalana será democrática o no será, será pacífica o no será. Es decir, en conclusión: no será. Y no será porque al parecer los catalanes no estamos dispuestos a cometer el pecado original que nos permitiría ser una República independiente en eso que se llama "El concierto de las naciones".

La revuelta catalana ha puesto en evidencia este hecho singular, al tiempo que también ha conseguido que cayeran muchas máscaras, nuestras, de los europeos y, básicamente, las de los españoles que, libres de artificios, se han podido mirar en el espejo tal como son y su madre los trajo al mundo cuando Dios la expulsó del Paraíso. Y... ¿qué han visto? ¿Les ha gustado o todo lo contrario? No tengo ni idea de lo que deben de haber contemplado los españoles reflejado en el espejo picado de su casa y la opinión que les ha merecido mirarse desnudos, pero, sin duda, lo primero que hay que hacer en estas circunstancias, como recomiendan Jordi Galves y Agustí Colomines hablando de los catalanes, es un ejercicio de sinceridad colectiva.

En nuestro caso hemos de reconocer que no somos un solo pueblo. No, no lo somos, los catalanes ahora no somos un solo pueblo. 

Pero yo hablaba de pecados originales que permiten ser lo que quieres y no lo que quieren otros. Es una especie de pacto con el diablo que, paradójicamente, también te abre las puertas del cielo. Este es el juego extraño de Dios y de la vida que los españoles, como pueblo, han practicado siempre sin saberlo o sabiéndolo, pero como una verdad que nunca hay que mencionar en la mesa si no quieres que la comida familiar termine en una pelea.

domingo, 17 de diciembre de 2017

El conte de la veritat



Diari de tardor (12)

El conte de la veritat

Festen és una pel·lícula de Thomas Vinterberg on es narra la celebració d’un aniversari d’un home de seixanta anys. En un moment de la festa el fill s’adreça als convidats per fer un discurs on revela una veritat que ha estat oculta fins ara als que no n’eren protagonistes. O sí però callaven.

Aquesta escena és perfecta per il·lustrar la situació política que viu Catalunya on han caigut les màscares que amagaven la hipocresia en la que vivíem. Jo ho celebro, ara sé com pensen alguns dels meus amics i familiars, veïns i coneguts. Què havia de fer aquest fill?, callar? Ara sé qui són, què rumien i què senten també alguns catalans i alguns altres d’aquests anomenats “altres catalans” que es van afegir a l’exitosa frase de Candel. Pur fingiment, cors malalts.

Els polítics cínics i la mala gent s’apunten a la idea que la veritat espatlla famílies i trenca la convivència. En moltes d’elles els pares i fills, diuen, no poden parlar a taula de política, quina llàstima que em fan!, pobrets!

Ja ho diu aquella famosa frase: el llenguatge és la millor eina de comunicació, però el silenci ho és de la convivència. És cert, però ho és, naturalment, quan la convivència és una merda, una muntanya d’hipocresia que jo no vull pel meu país. Benvinguda la veritat, benvinguda sempre encara que tinguem que dir a taula, davant de tothom, que el papa ens violava quan érem petits. 

viernes, 1 de diciembre de 2017

Stephen



Diari de tardor (11)

Stephen

En aquesta escena que va rodar Tarantino hi veiem un esclau que posa en guàrdia al seu amo al qui, segons sembla, se li ha passat per alt un petit detall transcendental en una negociació de compra venda d’esclaus que està tenint en aquests mateixos instants amb uns viatgers en el menjador de la casa mentre sopen tranquil·lament.

L’amo negocia amb ells la venda d’un mandinga, un d’aquests esclaus fornits que fan servir per espectacles de lluita a mort on els blancs aposten i es diverteixen veient-los matar-se. Però la veritable raó dels viatgers es comprar una esclava que únicament fa de minyona i que és l’esposa d’un d’ells. La volen comprar per alliberar-la, però han de dissimular perquè aquesta, la llibertat, no és segur que sigui una bona raó per vendre-la. La de la lluita, el sotmetiment, la mort, el sexe o el divertiment sí, però la llibertat potser no.

No, no és una bona raó, i no ho és principalment, per l’esclau que avisa l’amo de les amagades intencions dels viatgers i la sospita que té que un d’ells sigui el marit de l’esclava que volen comprar fent veure que només fa de torna en la compra del mandinga. Els esclaus no tenen ni esposes ni marits.

A l’amo potser tant li faria, que cadascú faci el que vulgui amb els seus esclaus, pensa, que els maltracti, els mati o els alliberi, tant és. Però per segons quin esclau la llibertat, encara que només sigui com una remota possibilitat, és una elecció insuportable, a més de qüestionar els ciments de la seva autoritat.

Autoritat?, quina autoritat pot tenir un esclau?

Hi ha persones en aquest món nostre que viuen de l’autoritat que tenen sobre esclaus no essent ells altre cosa que un esclau més. Aquests dos darrers mesos hem pogut veure amb gran tristesa com l’ànima de molts catalans, ciutadans i polítics, és igual a la d’Stephen que interpreta magistralment Samuel L. Jackson.

Hegel ja ens va parlar en la seva Fenomenologia de l’Esperit de la relació entre amos i esclaus i com els segons ho són només perquè accepten la seva condició, i que la història neix quan es nega el vincle de dependència.

Però la història de la que ens parla Hegel és la Gran Història, sota d’ella n‘hi ha una de petita i de mesquina que es viu en moltes famílies i parelles, en llocs de treball i escoles i en països petits fets per homes i dones petits que no poden suportar, no ja la llibertat dels altres, sinó la seva pròpia.

-------------------------------------


A masculine sanctuary for Calvin Candie. Walls of perfectly bound
books. Stuffed animal heads (deer, boar) that he's shot, sit mounted on
the walls. There's comfy red leather chairs and a bar in the globe.
When WE CUT TO this room, we cut to Stephen sitting in one of the red
leather chairs, drinking a brandy out of a brandy sifter.
Calvin enters the room, sees Stephen sitting in the chair, drinking his
brandy, and doesn't bat an eye. It appears, in this room, Calvin's and
Stephen's life long friendship exits on a different plane. Outside of
outside eyes, in this room, all pretense of master and slave is
dropped, and the number one and number two.. men of Candyland can talk
turkey.

CALVIN CANDIE
What's the matter?

STEPHEN
Those motherfuckers ain't here to buy no
mandingos. They want that girl. -

CALVIN CANDIE
What the hell you talkin' about?

STEPHEN
They playin your ass for a fool, that's
what I'm talkin' bout. They ain't here
for no muscle bound Jimmie, they here for
that girl.

CALVIN CANDIE
What girl, Hildi?

STEPHEN
Yeah, Hildi. The niggers know each other.

CALVIN CANDIE
He just bought Eskimo Joe.

STEPHEN
Did he give you any money?

CALVIN CANDIE
Well not yet, but -

STEPHEN
- Then he didn't R ..Y diddly, not yet no
how. But he was just about to buy, who he
came here to buy, when I interrupted him.
Thank you Stephen - you're welcome Calvin.

CALVIN CANDIE
Where you gettin' all this? Why would they
go through all that trouble, to. buy a
nigger with a chewed up back, ain't worth
five hundred dollars?

STEPHEN
Well they're doin' it cause Django's in
love with Hildi. She's probably his wife.
Now why that German gives a fuck about
who that uppity son-of-a--bitch is in love
with, I'm sure I don't know.

CALVIN CANDIE
If she's who they want, why the whole
snake oil pitch about mandingos?

STEPHEN
Because you wouldn't pay no never mind
to four hundred dollar. But twelve
thousand got you real friendly.
Calvin thinks ...
.as per usual, Stephen's right.

CALVIN CANDIE
Those lyin' goddamn.time wastin'
sonsabitches!

(LOUDER)
Sonsabitches! You just watch, I'm gonna
fix their wagon but good! Stephen, we
.gonna have us a Candyland tar and
feathering!

FL5

STEPHEN
Now Calvin.. .not that I wouldn't enjoy
seein' something like that ... . but why
don't you sit down and let's talk about this.

CALVIN CANDLE
I let a goddamn nigger and nigger lovin'
huckster insinuate themselves at my
dinner table, and play this whole goddamn
plantation for a fool!

STEPHEN
Calm-the-fuck-down, sit down, and let's
discuss this.
A frustrated Calvin finally collapses in the chair.

STEPHEN
Now look, you knew, and I knew, there
was something up with these two. We just
didn't know what. But now we do. They
don't want you to know how bad they want
that girl. But these ole boys have rode
a lotta miles, went t6 a whole lotta
trouble, and done spread a whole lotta
bull to get this girl. They must want her
mighty bad. Way I see it, ain't nothin'
changed. They wanna buy a nigger, you
wanna sell a nigger.The only thing done
changed is the advantage.

(BEAT)
Now we got it. .So let's go back in there
and busts these motherfucker's chops.

martes, 28 de noviembre de 2017

Els altres africans, els substantius i els adjectius.




Diari de tardor (10)

Els altres africans, els substantius i els adjectius.

Si Catalunya és diversa i complicada no em puc arribar a imaginar com pot ser-ho Àfrica.

Una bona amiga meva, dolça com les aigües fangoses del Volta, que té a una filla vivint-hi, el gendre i els nets, ja m’ho diu, sort dels aparells d’aire condicionat que fan la vida possible en el caos. Possible per a qui?, li pregunto. 

Continuant amb les preguntes, sovint m’he demanat també què es devia sentir sent un pied noir, un d’aquells altres algerians que de cop i volta es van veure expulsats del que es pensaven i n’estaven convençuts que era el seu país, les seves ciutats i els seus barris. Els noiets africans que viuen ara a la França republicana per què no s’emocionen quan, en les circumstàncies del moment, han de fer veure que canten la Marsellesa?, ho fan igual com ho fa la senyora Arrimadas quan canta, o no canta, els Segadors?

Jordi Galves reclamava l’altre dia la participació ciutadana com una condició totalment necessària per a la defensa de causes justes, des de la introducció de l’os als Pirineus, passant pel reciclatge de residus o la igualtat i respecte entre homes i dones, gais i lesbianes. També per a la defensa de la llengua catalana que, segons ell, molts ciutadans negligeixen fins l’extrem que afirma: “Si la llengua catalana és un patrimoni col·lectiu però en la pràctica només els catalanoparlants se’n preocupen i la defensen, ¿quina convivència tenim, més enllà de les aparences? ¿Quina solidaritat real hi ha cap als catalanoparlants per part dels seus compatriotes més enllà de la xerrameca? Ara que Ciutadans i el Partit Popular volen, d’una manera o una altra, eliminar ben aviat l’escola catalana i la protecció social del català ¿quin ajut tindrem per part dels que no són sobiranistes? ¿Què passarà quan tanquin tevetrès i les altres emissores de la Generalitat?Els catalans que no consideren la defensa del català com una causa justa tenen algun adjectiu especial que acompanyi el substantiu de català?

Però jo, en realitat, volia parlar d’art i no pas dels altres algerians, francesos, o catalans, malgrat el títol de la meva entrada que només és un ham amb un fil i una canya. Un fil que ens parla de la vida i dels colors i sons del món en un món cacofònic de color xocolata que anticipa el futur. El futur en particular que no pas el futur en general. El futur que et mata com ho fa una septicèmia sobtada. És en aquest moment, quan ignores què t’està passant fora de saber que t’estàs morint, que ho barreges tot i no entens res. Qualsevol pintor sap que els colors ben mesclats donen el negre perquè la pintura té el do de convertir la vida en art o l’art en la vida.

Aquest punk neoafricà i afrikaner és revelador de la vida africana d’uns africans blancs que segurament ens estan donant alguna lliçó sense saber-ho nosaltres. Lliçó d’art i de la gran moral que sempre hi ha amagada en els gestos, en les formes i els colors del món que no són pas només els colors de la natura, sinó també els colors de les coses que no en tenen. El punk en general i l’africà en particular són manierismes barrocs que continuen fixant, com ho feia el barroc del segle XVII, el centre de tot en el cos. Per què? Perquè el cos és sucre en aigua i la temperatura tendeix irremissiblement al zero absolut o, fins i tot, molt més enllà, allà on tots els substantius tenen l’adjectiu que els correspon.


miércoles, 22 de noviembre de 2017

Que guapa era la Tete Matutano




Diari de tardor (9)

Que guapa era la Tete Matutano.

Jo pujaré piament els graons 
i en arribar al terme entonaré 
el prec dels béns que em retornaves sempre. (V.A.E)

L’Albert n’estava enamorat des de que una nit la va veure actuar assegut a la primera fila del Zeleste al carrer de l’Argenteria. No va parar de mirar-la tota l’estona com un babau. “A mi m'agradava, trobava que era una dona diferent, amb encant, no sé, aquelles coses de la imaginació i la joventut”. Em diu l’Albert recordant-la amb nostàlgia, a ella i a ell mateix aquells anys.

Poc anys després ens la trobarem al Nepal i ell la va reconèixer i li ho va dir, anava amb la seva mare o una tieta. Però no va ser prou insistent per apropar-s'hi més, tot i que ara em confessa que li va semblar que no era d’eixe món. Els que sí no ho eren d’eixe món foren aquells vampirs que sobrevolaven els camins arbrats de Katmandú i el gegant de l’Anapurna que ens donava el bon dia cada dematí.

Ni tampoc els voltors de Delhi que s’apoderaven de la ciutat quan sortia el sol. O aquells petits escarabats que ens queien com una pluja monsònica dins de la sopa de tomàquet a Khajuraho, envoltats de dones de pedra indiferents a la nostra mirada i mut anhel.

Aquell món com el d’ara estava ple de captaires, de tafurs,de  lladres, i gurus; de santons i budes; de dames intrigants i de nois i noies de cabells arrissats i cossos felins. Pells clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i pluja, llum i ombra. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge. És el món una navalla d’Occam? No en tinc ni idea, però ara el que vull saber és qui se’n recorda de la Tete Matutano, la seva família segur que sí, ella i els seus amics que l’estimaven, els seus amics i el munt d’admiradors i d’enamorats als que deuria seduir sense voler ni proposar-s’ho, tocant només la flauta mentre mirava al Zel i al sol i l’omplia de colors.

Recoi, que guapa era la Tete Matutano, i que guapos eren l’Ovidi, el Toni i el Toti, i que guapos nosaltres, l’Albert i jo.




lunes, 20 de noviembre de 2017

The Labyrinth



Diari de tardor (8)

The Labyrinth

El passat dia 1 d’octubre, el dia del referèndum, Rafael Argullol publicava a l’Ara un article nostàlgic assimilant-se vagament al trist monstre, mig home i mig toro, que roman empresonat per sempre més en un laberint. El laberint era i és una bona metàfora per usar en aquests dies que ens ha tocat viure, laberíntics. Però Rafael Argullol ens parla de Kazantzakis, d’Alexis Zorbàs i de les interferències cinematogràfiques entre l’obra literària i la pel·lícula que tan magistralment va interpretar Anthony Quinn.

En arribar per primera vegada a Creta em vaig adonar fins a quin punt som guiats per les idees i imatges que tenim respecte a un lloc: tenia al davant les impressionants muntanyes que coronen l’illa però en realitat mirava cap al passat, a la recerca de records i de paraules adherides als records. Creta, per sobre de tot, era per a mi la veu d’un llunyà professor del col·legi i les pàgines dels llibres de Nikos Kazantzakis. La veu era d’un dels millors professors que vaig tenir al col·legi, un capellà alt, prim i pàl·lid que, segons sembla, estava enamorat de...

De qui estava enamorat aquest capellà? Rafael Argullol afirma que de la cultura minoica, però jo no m’ho crec pas. Vull pensar que estava enamorat d’una dona i que com el Minotaure de Frederic Watts no deixava de mirar, mirant Creta, el mar tot esperant veure la vela que anunciava la seva arribada. Però aquesta suposició meva no té cap mena de valor perquè jo no sóc pas massa més romàntic que els cocodrils femella del Serenguetti i els artistes pop.  

Fa cinc anys The New Inquiry va escollir una peça de The Labyrinth de Saul Steinberg per il·lustrar una pregunta retòrica que li feia a George Scialabba.

The New Inquiry preguntava: What, in brief, is the modern predicament? Which authors, and what lived experience in history, most shaped your understanding of it?

I George Scialabba responia: Modernity is the ensemble of changes – intellectual, political, economic, social, cultural, technological, aesthetic – that have altered the world drastically since roughly the 17th century, until which time the world was, in the above respects, far less different from the world of any previous epoch of recorded history than it is from the world of today. The modern predicament is the set of problems these changes have bequeathed us.

Aprofitant la seva reedició, The New York Review books publicava un munt de elogis sobre un artista i un llibre que ha estat dècades completament fora de catàleg i que jo tinc la sort de conservar en una prestatgeria que tota ella és un laberint:

De tots aquests elogis vull destacar els darrers de Deborah Solomon quan afirma aquesta característica primordial de Saul Steinberg: “in the process he helped pave the way for a culture of boundary-blurrers… He showed that literature can be created without using a single sentence.”

Potser per això el capellà del que ens parla l’Argullol no sabia distingir exactament entre Creta i l’amor eròtic.


lunes, 13 de noviembre de 2017

El blanc i el negre



Diari de tardor (7)

El blanc i el negre.

Avui no som Nadal, però m’és ben bé igual, cada dia neixen nens tan pobres i nus com el dia que moriran. I ho fan de la mateixa manera que aquests nois i noies del vídeo que canten com un riu, un rere l’altre i tots alhora, de manera parsimoniosa. Semblen els béns que surten d’una cornucòpia, del ventre o dels pits de les dones o de la gerra de l’aiguader que dóna de beure als benaurats que tenen set de justícia.

Avui, una amiga m’ha demanat l’hora en que vaig néixer perquè volia saber quina era la meva lluna. Es veu que a ella l’interessen eixa mena de coses esotèriques que no tenen ni cap ni peus, que són portes en un mur que no en té. Li he enviat, però, una fotografia en la que estic amb ma mare acabat de sortir de l’ou o de la panxa del bou. Una imatge que sempre m’ha recordat una pintura de Sorolla. Una pintura que posa en evidència que és gairebé quasi tan difícil pintar el blanc com el negre, antic dilema pictòric que va resoldre Velázquez i que Sorolla no va voler imitar per por d’equivocar-se. Per això va triar el blanc.

I com d’una cosa es passa a l’altra igual que si naveguéssim en un riu a la vora del mar, he passat de la lluna, plena o nova, de ma mare i del blanc dels llençols a les panses i figues d’una cançó que és molt més que una cançó de bressol tal que el blanc o el negre són també molt més que uns colors per pintar el que no es pot pintar ni cantar perquè tot és encara verd com ho són les figues que tam, pa-tam-tam, ja maduraran, si no maduren el dia de Pasqua ho faran el dia del Ram.