jueves, 17 de mayo de 2018

La pregunta i la resposta.




Diari de primavera (4)

La pregunta i la resposta.

Una vegada li van preguntar a Winston Curchill sobre el que creia ell que farien o deixarien de fer els francesos en relació a no sé què. Va respondre que malauradament no coneixia a tots els francesos i que, per tant, no podia contestar la pregunta. Però en una altra ocasió va afirmar que Rússia era una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma. Dues maneres intel·ligents i diferents de dir molt dels francesos i dels russos no dient res. Ignoro si en la seva llarga vida va afirmar sense dir-ho alguna cosa intel·ligent i certa dels espanyols més enllà dels tòpics i de la famosa llegenda negra que tanta fortuna ha fet al Regne Unit. Podem, doncs, nosaltres també emular al gran polític britànic i declarar alguna cosa de similar sobre els espanyols o els catalans que no ofengui a ningú, però que ho insinuï tot?

No n’estic segur, però sí penso que res correcte i just es pot dir d’Espanya i els seus habitants si abans i primer no responem a la pregunta de perquè alguns catalans volen que Catalunya sigui un país independent d’Espanya. En aquest sentit, i ja que hem començat parlant de francesos, crec que ens pot ajudar com exercici retòric respondre a la pregunta sobre qui era més francès, si el general Petain o el general De Gaulle.

Està clar que Henri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain no era pas ni més ni menys francès que Charles André Joseph Marie De Gaulle, ambdós ho eren per un igual, cosa i circumstància que no va impedir ni evitar que es fessin la guerra mútuament i que a l’acabar els jutges del guanyador condemnessin a mort al perdedor i desprès se la commutessin per la pena de cadena perpètua. Els francesos no van caure mai ni llavors ni abans en aquesta estúpida discussió tan espanyola i catalana sobre la seva condició patriòtica ni acostumen a entrar en competència entre ells per saber qui és més francès, ni  uns acusen als altres de sentir odi. Igual que tampoc mai els hi ha tremolat la ma a l’hora de signar sentencies de mort com la de guillotinar al seu rei. La condició, més substantiva que adjectiva, de ser francès, sempre és fora de la discussió encara que aquesta acabi en caps separats del cos.

Podria posar molts més exemples similars i allargar-me de manera innecessària, però per no avorrir adjunto només i com exemple unes poques parelles polítiques. Russes, xilenes, americanes, alemanyes... Una d’italiana  també, on hi surt l’ajusticiat, Mussolini, i el seu botxí, Sandro Pertini, que molts anys més tard es va convertir en President de la República italiana. I, per descomptat, també algunes d’espanyoles i de catalanes.

En el mateix sentit que Petain i De Gaulle podem afirmar que Franco hauria afusellat a Azaña si l’hagués pogut detenir (i a l'inrevés) com va fer amb Companys i Pinochet ho intentà amb Allende que per dignitat es suïcidà abans. Ni un era més espanyol que l’altre, ni Porcioles més barceloní que Maragall, ni Primo de Rivera més espanyol que Pablo Iglesias ni Macià més català que Samaranch. 

Què representa, doncs, incloure al final d’aquest conjunt de parelles a la Muriel Casals i a la Inés Arrimadas?,  dues persones que ens ensenyen amb claredat què és ser una catalana d’avui en dia. Que cadascú respongui com cregui convenient a l'endevinalla com els francesos ho van fer llavors en relació a dos dels seus grans generals. En la resposta hi trobarem també la que contesta a la pregunta que feia sobre el perquè alguns catalans... I les raons que tenia De Gaulle per prendre les decisions que va prendre des de l'exili britànic en relació a la França de Vichy i els seus dirigents.

--------------------------------------- 

Diario de primavera (4)

La pregunta y la respuesta.

Una vez le preguntaron a Winston Curchill sobre lo que él creía que harían o dejarían de hacer los franceses en relación a no sé qué. Respondió que desgraciadamente no conocía a todos los franceses y que, por tanto, no podía contestar la pregunta. Pero en otra ocasión afirmó que Rusia era una adivinanza envuelta en un misterio dentro de un enigma. Dos maneras inteligentes y diferentes de decir mucho de los franceses y los rusos no diciendo nada. Ignoro si en su larga vida afirmó sin decirlo algo inteligente y cierto de los españoles más allá de los tópicos y de la famosa leyenda negra que tanta fortuna ha hecho en el Reino Unido. ¿Podemos, pues, nosotros también emular al gran político británico y declarar algo similar sobre los españoles o los catalanes que no ofenda a nadie, pero que lo insinúe todo?

No estoy seguro, pero sí pienso que nada correcto y justo se puede decir de España y sus habitantes si antes y primero no respondemos a la pregunta de por qué algunos catalanes quieren que Cataluña sea un país independiente de España. En este sentido, y ya que hemos empezado hablando de franceses, creo que nos puede ayudar como ejercicio retórico responder a la pregunta sobre quién era más francés, si el general Petain o el general De Gaulle.

Está claro que Henri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain no era ni más ni menos francés que Charles André Joseph Marie De Gaulle, ambos lo eran por un igual, cosa y circunstancia que no impidió ni evitó que se hicieran la guerra mutuamente y que al terminar los jueces del ganador condenaran a muerte al perdedor y después se la conmutaran por la pena de cadena perpetua. Los franceses no cayeron nunca ni entonces ni antes en esta estúpida discusión tan española y catalana sobre su condición patriótica ni suelen entrar en competencia entre ellos para saber quién es más francés, ni unos acusan a los otros de sentir odio. Al igual que tampoco nunca les ha temblado la mano a la hora de firmar sentencias de muerte como la de guillotinar a su rey. La condición, más sustantiva que adjetiva, de ser francés, siempre está fuera de la discusión aunque esta acabe en cabezas separadas del cuerpo.

Podría poner muchos más ejemplos similares y alargarme de manera innecesaria, pero para no aburrir adjunto sólo y como ejemplo unas pocas parejas políticas. Rusas, chilenas, estadounidenses, alemanas... Una de italiana también, donde sale el ajusticiado, Mussolini, y su verdugo, Sandro Pertini, que muchos años más tarde se convirtió en Presidente de la República italiana. Y, por supuesto, también algunas españolas y catalanas.

En el mismo sentido que Petain y De Gaulle podemos afirmar que Franco habría fusilado a Azaña si lo hubiera podido detener (y al revés) como hizo con Companys y Pinochet lo intentó con Allende que por dignidad se suicidó antes. Ni uno era más español que el otro, ni Porcioles más barcelonés que Maragall, ni Primo de Rivera más español que Pablo Iglesias ni Macià más catalán que Samaranch.

¿Qué representa, pues, incluir al final de este conjunto de parejas a Muriel Casals y a Inés Arrimadas ?, dos personas que nos enseñan con claridad qué es ser una catalana de hoy en día. Que cada uno responda como crea conveniente al acertijo como los franceses lo hicieron entonces en relación a dos de sus grandes generales. En la respuesta encontraremos también la que contesta a la pregunta que hacía sobre el porqué algunos catalanes... Y las razones que tenía De Gaulle para tomar las decisiones que tomó desde el exilio británico en relación a la Francia de Vichy y sus dirigentes.












sábado, 12 de mayo de 2018

Els amics i els vells temps.


Diari de primavera (3)

Els amics i els vells temps.

Llegeixo en un article d’en Bernat Dedéu que a partir d’ara caldrà adaptar-nos als vells temps que s’aproximen. Políticament ben segur que així serà, però vitalment no puc deixar de pensar que quan el meu pare va complir els seixanta es trobava en plenes facultats físiques i mentals i amb el ferm desig de menjar-se el món. Així va ser, professionalment es va llançar a recorre’l amb l’entusiasme d’un jove que ho té tot per caminar, descobrir i saber, malgrat l’edat, malgrat haver fet una guerra i haver dormit quan era un aprenent als taulells del taller de la Sibèria separat de la família.

Ara, en canvi, els meus amics (amb alguna excepció) es jubilen tot just acaben de fer els seixanta, derrotats i com si el seu nou estat fos un oasi, el got d’aigua que miraculosament els salva la vida en el darrer moment i després d’una llarga i penosa travessa d’un desert que ha estat a punt de matar-los més d’angoixa que de set.

Veure’ls impostar una senectut que encara no tenen i dir que ara sí faran el que realment sempre han volgut fer i no han pogut en els darrers quaranta anys, m’entristeix i em decep d’una manera que no sóc capaç de descriure amb paraules. No m’atreveixo ni a comentar per a quina raó no van canviar de vida. Si alguna vegada ho he fet, irresponsablement i sense pensar, tampoc sabria descriure la seva cara de freda sorpresa que em regalen com a resposta.

El cas és que malgrat els nous temps que venen també em faig vell tot i tenir només tres anys més que el meu pare quan es va menjar el món i va començar a aprendre idiomes. I jo no sé, ho de reconèixer, enfrontar el futur si no és pensant en ell i en la meva mare que es partien entre els dos una truita d’un ou per a que l’Albert i jo poguéssim menjar-ne una cadascun d’un ou sencer.  

------------------------

Diario de primavera (3)

Los amigos y los viejos tiempos.

Leo en un artículo de Bernat Dedéu que a partir de ahora habrá que adaptarnos a los viejos tiempos que se acercan. Políticamente seguro que así será, pero vitalmente no puedo dejar de pensar que cuando mi padre cumplió los sesenta se encontraba en plenas facultades físicas y mentales y con el firme deseo de comerse el mundo. Así fue, profesionalmente se lanzó a recorrerlo con el entusiasmo de un joven que lo tiene todo aún por caminar, descubrir y saber a pesar de su sexagenaria edad ya, incluso después de haber sido soldado en una guerra y haber dormido cuando era un aprendiz en los mostradores del taller de la Siberia separado de la familia.

Ahora, en cambio, mis amigos (con alguna excepción) se jubilan cuando acaban justo de cumplir los sesenta, derrotados y como si su nuevo estado fuera un oasis, el vaso de agua que milagrosamente les salva la vida en el último momento y después de una larga y penosa travesía de un desierto que ha estado a punto de matarlos más de angustia que de sed.

Verlos impostar una senectud que aún no tienen y decir que ahora sí harán lo que realmente siempre han querido hacer y no han podido en los últimos cuarenta años, me entristece y me decepciona de un modo que no soy capaz de describir con palabras. No me atrevo ni a comentarles por qué razón no cambiaron de vida. Si alguna vez lo he hecho, irresponsablemente y sin pensar, tampoco sabría describir su cara de fría sorpresa y que me regalan como respuesta.

El caso es que a pesar de los nuevos tiempos que se aproximan también envejezco con sólo tener tres años más que mi padre cuando se comió el mundo y comenzó a aprender idiomas. Y yo no sé, lo reconozco, enfrentar el futuro si no es pensando en él y en mi madre que se partían entre los dos una tortilla de un huevo para que Albert y yo pudiéramos comer una cada uno de un huevo entero.


miércoles, 25 de abril de 2018

Veni (25-04-2008)


La visita de la meva mare

Avui, t'he tornat a veure, mama;
com cada dia
apareixes en algun moment
amb el rostre sempre bell i els teus ulls d’ametlla.

M'has somrigut, com solies fer
a tothom, a tothom.
Estaves contenta de veure’m
com quan asseguda o ja al llit
m’esperaves en arribar d'un viatge de dies
amb els braços oberts i jo et deia princesa.

Avui anaves amb una brusa florejada
sempre de bracet amb la primavera,
com ella coqueta, acolorida i perfumada;
has acostat la mà als llavis
i amb un ràpid moviment has acariciat l'aire
de petons i el teu somriure més encisador.

La meva mare anava i venia de Barcelona
al centre del barri on era la reina
entre els arbres i veïns de la Ronda.
Jo presumia de la seva simpatia infinita.
Només em vaig rendir a la seva mort sobtada
quan quieta a la cadira de rodes va morir el papa.

Llavors vaig saber el què era la mort.
I al mateix temps vaig saber el què és la vida:
el lloc on hi ha sol i les persones s’admiren.
I s'estimen sense dir res.

Albert

Versió molt lliure d’un poema de Lêdo Ivo.



domingo, 25 de marzo de 2018

Normalitat




Diari de primavera (2)

Normalitat.

No cal que faci un llistat exhaustiu dels diversos pares distanciats del seus fills que he conegut al llarg de la meva vida.

Són pares i fills que porten anys sense parlar-se ni veure’s, sense saber els uns dels altres, que han trencat completament els seus lligams i que, fins i tot, es detesten i odien mútuament per injustícies greus comeses suposadament pels primers, injustícies reals o imaginades.

Situacions algunes provocades per drogodependències o per manca de compromís, d’atenció, de cura,  per obligacions de feina o d’altre mena, causes que restringeixen la presència paternal o maternal a la llar. També per no satisfer exigències que en realitat només amaguen egoismes filials esperonats per marits o esposes rancunioses. Per fallides econòmiques que trenquen les esperances dipositades en un tipus de vida mimèticament feliç. Pares també que han oblidat una família i que, sorprenentment, n’han creat una altra de nova com si res.

En fi, he pensat en tot això veient l’acomiadament el dijous passat entre en Jordi Turull i les seves filles quan es disposava anar-se’n a Madrid. Ell, abans, va argumentar al faristol del Parlament que acceptava l’encàrrec de la Presidència de la Generalitat per poder seguir mirant als ulls de les seves filles. Però per a elles segur que aquesta situació, i la que es va derivar del seu empresonament l’endemà, deu ser molt dolorosa, i gens fàcil ni còmode, segur que també les perjudica en la seva vida més quotidiana i peremptòria. Tal vegada les afecta de manera negativa en l’economia bàsica, en els seus plans d’estudis que igual han de restringir, canviar o, simplement, anul·lar.  O potser en les seves relacions sentimentals de jovenetes. Elles podrien desitjar tenir-ne un de normal, com les seves amigues, pensar amb raó que la vida d’ell espatlla la que elles intenten iniciar, que les idees de les que tan orgullós se sent l’home que és el seu pare no fan altra cosa que dur problemes a casa, a la seva i a la de la resta de cases del país, creant angoixes innecessàries i malestar. Que el seu anhel de justícia és en el fons una obsessió injusta. Que el seu pare no té dret a fer-los la vida  difícil, al contrari, hauria de buscar sempre la terra baixa, el camí de la vall i no pas el de la muntanya. Que la seva tossuderia i la seva dèria, que no pas ideal tampoc, deu amagar un defecte greu i un egoisme profund. Podrien pensar tot això..., podrien...

Tant costa ser algú normal com proclama i demana la cap de l’oposició al Parlament català? Del que entén ella per normal s’ha de derivar la seva política i el seu clam "angoixat" per un retorn a la normalitat? Aquesta normalitat permet a una filla dir-li al seu pare: Papa, no tens dret a espatllar ni fer difícil la meva vida, fes el favor de ser normal?

Aquesta, evidentment, és una asserció moral, però qui la fa no ho sap.

Per sort aquestes noies no pensen així, no són així, i tant el seu pare, com elles també, necessiten mirar-se mútuament als ulls i al fer-ho veure’s. Entre elles i la cap de l’oposició al Parlament català hi ha un abisme moral. Aquest acomiadament que esmento a les portes del Parlament en una nit freda, em va emocionar i en aquell moment vaig desitjar tenir unes filles com elles.



viernes, 23 de marzo de 2018

“Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”

Limonov als 10 anys amb la seva mare a Jarkov

Diari de primavera (1)

Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”

Retall de la biografia de Carrère sobre Limónov:

"El poder comprendió que si se continuaba contando la verdad sobre los campos y el pasado, existía un riesgo de acabar con todo: no sólo con Stalin, sino también con Lenin, y el propio sistema, y las mentiras sobre las que descansa. Por eso Ivan Denísovich supuso a la vez el apogeo y el fin de la desestalinización. Destituido Jrushov de sus funciones, la generación de apparatchiks salida de las purgas implantó, bajo la égida del afable Leonid Brézhnev, una especie de estalinismo blando, compuesto de la hipertrofia del partido, la estabilidad de los cuadros dirigentes, los enchufes, los nombramientos internos, las grandes y pequeñas prebendas y la represión moderada: lo que se ha llamado el comunismo de nomenklatura, por el nombre de la élite que se beneficiaba del mismo, pero este grupo selecto, en el fondo, era relativamente numeroso y, por poco que se siguieran las reglas del juego, no demasiado inaccesible. Esta estabilidad plomiza, carente de sentido y en cierto modo cómoda, prácticamente todos los rusos con edad para haberla conocido la recuerdan con nostalgia hoy que se encuentran condenados a nadar y muchas veces a ahogarse en las aguas heladas del cálculo egoísta. La gran máxima de la época, equivalente a nuestro “trabajar más para ganar más”, era: “Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.” No es muy estimulante como modo de vida, pero bueno: nos las arreglamos. No arriesgas mucho, a no ser que hagas estupideces. Pasamos de todo, reconstruimos en el fondo de las cocinas un mundo del que sabemos, seguros, a menos que te llames Solzhenitsyn, que seguirá siendo como es durante siglos, porque su razón de ser es la inercia.

En este mundo, un amable pajillero como Guenka, por volver a él, puede permitirse ser un masturbador afable, así como su padre puede permitirse ser chequista. Estaría mejor, desde luego, que se afiliase al Partido, como también lo sería que un joven francés, durante los mismos años, los treinta gloriosos, estudiará en la ENA o el Politécnico, pero si no lo hace no es demasiado grave, ni se morirá de hambre ni en un campo, le buscarán una pequeña sinecura burocrática gracias a la cual no le detendrán como a un parásito y elemento antisocial, y se acabó. Así pues, Guenka, sin la menor preocupación por el futuro, se pasa las noches bebiendo gratis con su amigo Eduard en locales regentados por colegas de su padre, y los días, al menos los de verano, en el quiosco del zoo, donde tiene barra libre y hace que su corte se desternille de risa expulsando a los clientes con la excusa de que se está celebrando el congreso extraordinario de domadores de tigres de Bengala, cuyo secretario general es él."

--------------------------------------

Fragmento del libro Limónov, Emmnuel Carrère. Anagrama. Traducción de Jaime Zulaika.


Jarkov al 1964

domingo, 25 de febrero de 2018

Peret (26-02-2008)



Peret (26-02-2008)

Darrera estrofa de l'Emigrant de Jacint Verdaguer.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me´n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra
que hi vull morir! 


----------------------------------

La visita del meu pare

Avui, t'he tornat a veure, pare;
com cada dia
apareixes en algun moment
amb el front ample i els teus ulls grisos.

M'has somrigut, com solies fer
per sota del bigoti.
També d'orella a orella
com quan ja abrigat al final
m’esperaves en arribar d'un viatge de dies
amb els ulls humitejats.

Avui anaves mudat amb el teu vestit a mida
però de seguida l’has canviat
per la teva bata blanca d'artesà pelleter;
has sostingut el full tant afilat
i amb un ràpid moviment has tallat l'aire
marcant un somriure d'esquerra a dreta.

El meu pare anava i venia de Barcelona
al centre del món,
de l'Odissea tornat.
Jo presumia que ell estigués viu.
Només em vaig rendir a la seva mort lenta
quan em va mirar sense poder-me parlar.

Llavors vaig saber el què era la mort.
I al mateix temps vaig saber el què és la vida:
el lloc on hi ha sol i les persones es parlen.
I s'estimen sense dir res.

Albert

Poema basat en el de Lêdo Ivo “Reaparició del meu pare”

miércoles, 14 de febrero de 2018

Les comparacions no són mai odioses.



Diari d’hivern (6)

Les comparacions no són mai odioses.

Després del desastre d’Annual de 1921, el ministre de la guerra del moment, Juan Picasso, va elaborar un informe conegut com Expediente Picasso. Un informe que intentava investigar les causes i assenyalar les responsabilitats d’aquella desfeta militar. Un cop finalitzada la seva redacció s’havia d’exposar i debatre a les Corts Generals de l’època, però el cop d’estat que va perpetrar Miguel Primo de Rivera el 1923 ho va impedir.

Poc temps després, el setembre del 1925, va tenir lloc el famós i reeixit desembarcament militar d’Alhucemas que va permetre recuperar el terreny perdut al protectorat espanyol del Marroc, derrotar al cabdill rifeny Abd el-Krim, pacificar la regió i restablir l’honor de l’exèrcit.

Des del punt de vista estrictament militar va ser tot un èxit malgrat els enormes riscos que implicava una operació d’aquella mena, tenint en compte, sobre tot, el terrible i desastrós precedent del fracassat desembarcament aliat a la passada Gran Guerra a Gal·lípoli, on forces de diferents països, bàsicament britàniques, australianes i neozelandeses hi van participar en una característica i clàssica col·laboració dins de la Commonwealth.

Els militars espanyols van estudiar Gal·lípoli profundament i en detall per evitar cometre els mateixos errors. I ho van aconseguir. El seu va ser el primer desembarcament amfibi amb suport aeri de la història i una obra mestra de planificació i execució on els joves caps militars com en Franco es van lluir i triomfar.

L’èxit també va raure en la pacificació posterior on aquests joves caps militars espanyols van obtenir la fidelitat de la població nativa fins l’extrem de poder formar amb ella un exèrcit autòcton que més endavant va servir a Franco de carn de canó per envair la península en allò que ell anomenà Cruzada.

La lliçó d’Alhucemas va servir de moltíssim als militars aliats que, anys més tard, van tenir que dissenyar un nou desembarcament, el de Normandia, i poder d’aquesta manera, gràcies al precedent espanyol, pujar un esglaó de complexitat que els permetés assolir objectius militars més ambiciosos.

Gal·lípoli, Alhucemas i Normandia estan, en la seva lògica interna i mecànica, professional, connectats i uns són conseqüència dels altres. Però el rerefons col·lectiu, polític, psicològic, sentimental, cultural i social de cadascun d’ells és tant diferent com el que separa... Com el que separa... Com el que separa... Ostres!!, no m’atreveixo a dir-ho per no ofendre a ningú, però sens dubte el temps present és en bona part hereu del passat com els fantasmes ho són del seu cos perdut. I Espanya, també l’actual, és filla d’aquell desembarcament al Nord d’Àfrica que encara perviu, com si encara no s’hagués acabat, com si els vaixells continuessin vomitant soldats, com si una gernació de vells i nous fantasmes deambulessin per les platges d’aquella part del món que hi ha entre Ceuta i Melilla, dues ciutats que, com tothom sap, són espanyoles. Per aquelles platges i per altres també.

-------------------------------------

Diario de invierno (6)

Las comparaciones nunca son odiosas.

Tras el desastre de Annual de 1921, el ministro de la guerra del momento, Juan Picasso, elaboró ​​un informe conocido como Expediente Picasso. Un informe que intentaba investigar las causas y señalar las responsabilidades de aquella derrota militar. Una vez finalizada su redacción debía exponerse y debatirse en las Cortes Generales de la época, pero el golpe de estado que perpetró Miguel Primo de Rivera en 1923 lo impidió.

Poco tiempo después, en septiembre de 1925, tuvo lugar el famoso y exitoso desembarco militar de Alhucemas que permitió recuperar el terreno perdido en el protectorado español de Marruecos, derrotar al caudillo rifeño Abd el-Krim, pacificar la región y restablecer el honor del ejército.

Desde el punto de vista estrictamente militar fue todo un éxito a pesar de los enormes riesgos que implicaba una operación de ese tipo, teniendo en cuenta, sobre todo, el terrible y desastroso precedente del fracasado desembarco aliado en la pasada Gran Guerra en Galípoli, donde fuerzas de diferentes países, básicamente británicas, australianas y neozelandesas participaron en una característica y clásica colaboración dentro de la Commonwealth.

Los militares españoles estudiaron Galípoli profundamente y en detalle para evitar cometer los mismos errores. Y lo consiguieron. El suyo fue el primer desembarco anfibio con apoyo aéreo de la historia y una obra maestra de planificación y ejecución donde los jóvenes jefes militares como Franco se lucieron y triunfaron.

El éxito también recayó en la pacificación posterior donde estos jóvenes jefes militares españoles obtuvieron la fidelidad de la población nativa hasta el extremo de poder formar con ella un ejército autóctono que más adelante sirvió a Franco de carne de cañón para invadir la península en lo que él denominó Cruzada.

La lección de Alhucemas sirvió de mucho a los militares aliados que, años más tarde, tuvieron que diseñar un nuevo desembarco, el de Normandía, y poder de este modo, gracias al precedente español, subir un escalón de complejidad que les permitiera alcanzar objetivos militares más ambiciosos.

Galípoli, Alhucemas y Normandía están, en su lógica interna y mecánica, profesional, conectados y unos son consecuencia de los otros. Pero el trasfondo colectivo, político, psicológico, sentimental, cultural y social de cada uno de ellos es tan diferente como lo que separa... Como lo que separa... Como lo que separa... ¡Ostras!, no me atrevo a decirlo para no ofender a nadie, pero sin duda el tiempo presente es en buena parte heredero del pasado como los fantasmas lo son de su cuerpo perdido. Y España, también la actual, es hija de aquel desembarco en el Norte de África que aún pervive, como si todavía no hubiera terminado, como si los barcos continuasen vomitando soldados, como si una multitud de viejos y nuevos fantasmas deambularan por las playas de aquella parte del mundo que hay entre Ceuta y Melilla, dos ciudades que, como todo el mundo sabe, son españolas. Por aquellas playas y por otras también.

domingo, 4 de febrero de 2018

Papa, mama...


Diari d’hivern (5)

Papa, mama...

Ja m’ho deia el pare, quan m’ensenyava a treballar les pells, que el pitjor de l’art són els artistes i que el millor de la mecànica els mecànics.

La seva afirmació, precisa com el tall d’un pelleter que només talla el cuir salvant la llana com el que separa el gra de la palla, ha quedat demostrada aquests darrers dies en l’entrega dels premis Gaudí i Goya de cinematografia i la querella que ha rebut per un delicte d’odi en Jordi Perelló, un mecànic de Reus que es va negar a arreglar-li un cotxe a un policia nacional a causa de l’actuació del cos el passat 1 d’octubre.

En la gala del cinema català hem vist una proliferació extensa de llaços grocs, en canvi, en els Goya espanyols ni un. Es veu que les reivindicacions d’algunes feministes embolicades en el vermell de la seva causa no tenen res a veure amb la democràcia i els drets de les persones, o, en qualsevol cas, sí amb una visió de tot plegat molt peculiar.

Potser, si se’m permet el judici de valor, amb una que de facto es deu parèixer en la seva lògica jurídica i moral a la llei que s’acaba d’aprovar a Polònia on es prohibeix, sota amenaça de presó, qui vinculi el país amb l’Holocaust. Els polonesos van ser també les víctimes, afirmen els legisladors, no pas els botxins. Això em recorda moltes coses que m’explicaven els germans Kahn i els nostres amics americans i grecs, en Levin, en Rathaus, en Samaras. I també amb d’altres relacionades amb el franquisme i el secular nacional catolicisme espanyol,  coses que no diré, però sí una pregunta que alguns fills faran, més aviat que tard, als seus pares: Papa, mama, què veu fer vosaltres l’1 d’octubre?, on éreu aquell dia?

-------------------------------

Diario de invierno (5)

Papá, mamá...

Ya me lo decía papá, cuando me enseñaba a trabajar las pieles, que lo peor del arte son los artistas y que lo mejor de la mecánica los mecánicos.

Su afirmación, precisa como el corte de un peletero que sólo corta el cuero salvando la lana como el que separa el grano de la paja, ha quedado demostrada estos últimos días en la entrega de los premios Gaudí y Goya de cinematografía y la querella que ha recibido por un delito de odio Jordi Perelló, un mecánico de Reus que se negó a reparar un coche a un policía nacional debido a la actuación del cuerpo el pasado 1 de octubre.

En la gala del cine catalán hemos visto una proliferación extensa de lazos amarillos, en cambio en los Goya españoles ni uno. Se ve que las reivindicaciones de algunas feministas envueltas en el rojo de su causa no tienen nada que ver con la democracia y los derechos de las personas, o, en cualquier caso, sí con una visión de todo ello muy peculiar.

Quizás, si se me permite el juicio de valor, con una que de facto se debe parecer en su lógica jurídica y moral a la ley que se acaba de aprobar en Polonia donde se prohíbe, bajo amenaza de prisión, quien vincule el país con el Holocausto. Los polacos fueron también las víctimas, afirman los legisladores, no los verdugos. Esto me recuerda muchas cosas que me contaban los hermanos Kahn y nuestros amigos americanos y griegos, Levin,  Rathaus, Samaras… Y también con otras relacionadas con el franquismo y el secular nacional catolicismo español, cosas que no diré, pero sí una pregunta que algunos hijos harán, más pronto que tarde, a sus padres: Papá, mamá, ¿qué hicisteis vosotros el 1 de octubre?, ¿dónde estabais aquel día?


martes, 23 de enero de 2018

Matar al gos



Diari d’hivern (4)

Matar el gos.

Fa uns mesos, a Antena3, van fer una sèrie de ficció , La Embajada, sobre els greus delictes i afers de corrupció que hi tenien lloc a l’ambaixada espanyola a Thailàndia. Extorsió, suborn, tràfic de influències i assassinats. Crims que es van multiplicant a mesura que la situació es complica, els nous procuren tapar els vells en una espiral embogida i sense final.

Aquesta ambaixada, com totes, té un cap de seguretat, un policia espanyol encarregat de dirigir i garantir la defensa i la protecció del recinte i de tots els membres, espanyols i nadius, que hi treballen. I, per descomptat, si és el cas i com l’obliga la llei, denunciar a les autoritats espanyoles els delictes dels que en pugui ser coneixedor o testimoni.

Aquest policia és un professional eficaç al que no se li escapa res del que succeeix dins de la seu i en las vides dels seus membres. Està assabentat de tot, ho sap tot, ho controla tot. Té registres detallats de la vida de cadascú i proves dels delictes i crims que s’han produït al llarg dels anys. Vídeos, gravacions, documentació, tot un arxiu extensíssim que permetria escriure una enciclopèdia del crim i empresonar a mitja delegació.

Se suposa, en conseqüència, que la missió d’aquest professional de la policia i la seguretat hauria de ser comunicar a la justícia espanyola aquest fangar per fer que es compleixi la llei, però no. La seva veritable missió, en canvi, és la contrària, amagar-ho tot i impedir que surti a la llum, mai no se n’ha de saber res. Per què ho fa?, és ell també un criminal més? No exactament, ho fa per salvaguardar la imatge d’Espanya, la seva marca. Aquest és el bé superior que els seus caps, inclòs el ministre, li han manat que preservi. 

Ara, a TVE, també s’està fent una sèrie que protagonitza l’Anna Belen, Traïció. Una família espanyola poderosa que regenta un bufet d’advocats i que en uns moments de dificultats econòmiques i pèrdua de clients que coincideix amb la retirada del pare fundador de la saga i del negoci, va tenir que subornar jutges, extorsionar funcionaris i col·laborar amb delinqüents en el blanqueig de diner il·lícit. Gràcies a aquests crims remunten efectivament la situació i comencen a guanyar cassos i diners, influència i solvència en el difícil món dels grans bufets d’advocats.  Però res dolent és sempre bo i allò que ho era de cop i volta comença a ser pitjor. Quan les coses arriben a un punt crític és quan cal matar i assassinar per salvaguardar un bé superior. En aquest cas l’estatus, els interessos i el bon nom de la família fent que res se sàpiga.

Per descomptat, en el cas de l’ambaixada i d’aquesta família seudomafiosa, tot acaba sent una absoluta mentida. És una mentida tot, la vida pública i, el pitjor, la vida privada. És mentida el que se sap i també el que s’ignora. Les mentides són golafres i cada vegada en necessiten més com un drogoaddicte sense remei ni solució. És mentida el que és conegut i el que és secret.

Tanta mentida com ho era la vida de Jean-Claude Roman, aquell ciutadà francès que després de mentir als seus pares en relació a la nota d’un examen no va poder parar de fer-ho. Va mentir en tot i a tothom simulant una feina que no tenia i demanant préstecs als bancs per mantenir un nivell de vida que li permetés continuar mentint. Mentí a la seva esposa i fins i tot a l’amant. Les mentides servien per dir-ne més, unes alimentaven a les altres i les altres necessitaven de les unes. Al final, naturalment, tot va esclatar i a ell no se li va ocórrer cap idea millor que matar la seva dona i fills, als seus pares i al seu gos. Qualsevol cosa abans de dir, simplement, la veritat. No podia perquè no sabia què era, la seva veritat era inseparable de la seva mentida.

Espanya també té un bé superior i, com qualsevol, una veritat inseparable d'una mentida, la seva unitat. Igual que el policia de l’ambaixada i la família d’advocats farà el que calgui per defensar-la encara que el resultat sigui acabar com Jean-Claude Roman. Per a tal propòsit manté un acord bàsic no escrit entre les seves elits, polítiques, econòmiques, funcionarials i bona part també de la població espanyola que mai, absolutament mai, posarà en qüestió els mitjans que es facin servir per preservar aquest bé superior que ho justifica tot.

Aquesta és la cosa i no n'hi ha cap més altra. Cal saber la classe de joc que en aquest moment s'està jugant a la pell de brau, un joc tan antic com ella mateixa. Tan antic com matar el gos.

---------------------------

Diario de invierno (4)

Matar al perro.

Hace unos meses, en Antena3, emitieron una serie de ficción, La Embajada, sobre los graves delitos y asuntos de corrupción que tenían lugar en la embajada española de Tailandia. Extorsión, cohecho, tráfico de influencias y asesinatos. Crímenes que se van multiplicando a medida que la situación se complica, los nuevos procuran tapar a los viejos en una espiral enloquecida y sin final.

Esta embajada, como todas, tiene un jefe de seguridad, un policía español encargado de dirigir y garantizar la defensa y la protección del recinto y de todos los miembros, españoles y nativos, que allí trabajan. Y, por supuesto, en su caso y como le obliga la ley, denunciar a las autoridades españolas los delitos de los que pueda ser conocedor o testigo.

Este policía es un profesional eficaz al que no se le escapa nada de lo que sucede dentro de la sede y en las vidas de sus miembros. Está enterado de todo, lo sabe todo, lo controla todo. Tiene registros detallados de la vida de cada uno y pruebas de cada uno los delitos y crímenes que se han ido produciendo a lo largo de los años. Vídeos, grabaciones, documentación, todo un archivo extensísimo que permitiría escribir una enciclopedia del crimen y encarcelar a media delegación.

Se supone, en consecuencia, que la misión de este profesional de la policía y la seguridad debería ser comunicar a la justicia española este lodazal para hacer que se cumpla la ley, pero no. Su verdadera misión, sin embargo, es la contraria, ocultarlo todo e impedir que salga a la luz, nunca se ha de saber nada. ¿Por qué lo hace?, ¿es él también un criminal más? No exactamente, lo hace para salvaguardar la imagen de España, su marca. Este es el bien superior que sus jefes, incluido el ministro, le han mandado que preserve.

Ahora, en TVE, también se está emitiendo una serie que protagoniza Ana Belen, Traición. Una familia española poderosa que regenta un bufete de abogados y que en unos momentos de dificultades económicas y pérdida de clientes que coincide con la retirada del padre fundador de la saga y del negocio, tuvo que sobornar a jueces, extorsionar a funcionarios y colaborar con delincuentes en el blanqueo de dinero ilícito. Gracias a estos crímenes remontan efectivamente la situación y empiezan a ganar casos y dinero, influencia y solvencia en el difícil mundo de los grandes bufetes de abogados. Pero nada malo es siempre bueno y lo que lo era de repente empieza a ser peor. Cuando las cosas llegan a un punto crítico es cuando hay que matar y asesinar para salvaguardar también un bien superior. En este caso el estatus, los intereses y el buen nombre de la familia haciendo que nada se sepa.

Por supuesto, en el caso de la embajada y de esta familia seudomafiosa, todo acaba siendo una absoluta mentira. Es una mentira todo, la vida pública y, lo peor, la vida privada. Es mentira lo que se sabe y también lo que se ignora. Las mentiras son glotonas y cada vez necesitan más como un drogadicto sin remedio ni solución. Es mentira lo que es conocido y lo que es secreto.

Tanta mentira como lo era la vida de Jean-Claude Roman, aquel ciudadano francés que después de mentir a sus padres en relación a la nota de un examen no pudo parar de hacerlo. Mintió en todo y a todos simulando un trabajo que no tenía y pidiendo préstamos a los bancos para mantener un nivel de vida que le permitiera continuar mintiendo. Mintió a su esposa e incluso a su amante. Las mentiras servían para mentir más, unas alimentaban a las otras y las otras necesitaban de las unas. Al final, naturalmente, todo estalló y a él no se le ocurrió ninguna idea mejor que matar a su esposa e hijos, a sus padres y a su perro. Cualquier cosa antes de decir, simplemente, la verdad. No podía porque no sabía qué era, su verdad era inseparable de su mentira.

España también tiene un bien superior y, como cualquiera, una verdad inseparable de una mentira, su unidad. Al igual que el policía de la embajada y la familia de abogados hará lo que sea necesario para defenderla aunque el resultado signifique acabar como Jean-Claude Roman. Para tal propósito mantiene un acuerdo básico no escrito entre sus élites, políticas, económicas, funcionariales y buena parte también de la población española que nunca, absolutamente nunca, pondrá en cuestión los medios que se utilicen para preservar este bien superior que lo justifica todo.

Esta es la cosa y no hay otra. Hay que saber la clase de juego que en este momento se está jugando en la piel de toro, un juego tan antiguo como ella misma. Tan antiguo como matar al perro.