lunes, 25 de abril de 2022

Veni (25-04-2008)


 

No llencis les cartes d'amor


No llencis les cartes d'amor

Elles no us abandonaran.

El temps passarà, s'esborrarà el desig

-aquesta fletxa d'ombra-

i els sensuals rostres, bells i intel·ligents,

s'amagaran en tu, al fons d'un mirall.

Cauran els anys. Et cansaran els llibres.

Baixaràs encara més

i, fins i tot, perdràs la poesia.

El soroll de ciutat als vidres

acabarà per ser la teva única música,

i les cartes d'amor que haureu guardat

seran la teva darrera literatura.


No llencis les cartes d'amor, Joan Margarit.


--------------------------------


Et perfil.les el contorn dels ulls, i la línia final que s’aixeca els allarga. No puc oblidar-los

quan no et veig, ni quan em parlen apuntant-me; no puc perquè no existeixen cap

d’iguals; miren amb ingenuitat i coquetería i a tots ens fascinen, però encara no ho

sabem i tu tampoc. No és només que siguis bella, ets, a més, una princesa que quan

obres l’aire al teu pas el perfum d’Esmirna somriu desmaiat i cada passeig queda

registrat a la crónica de la teva cort. Quan surts de la perruqueria o entres al mercat,

els arbres, els coloms i el pa de viena queden cautivats per la simpatía que escampes i

la tendresa que reserves per als teus fills i marit.

Liz és el teu nom de ploma, i amb el mateix zel que poses per a lluïr la teva bellesa i

pulir la manicura, el poses per a lliurar el teu carisme i la teva bondat.

Com els núvols que vaguen sota el mantell del cel, així els meus pensaments i records

vaguen pel món, lluny, molt lluny, i també molt a prop. A la tarda tornaran a caure les

ombres sobre boscos i camps i sobre tota la ciutat, i el món descansarà.

I jo seré un any més a prop teu en el viatge improvisat del temps.


Un dolç petó del teu fill Albert

 


sábado, 26 de febrero de 2022

Peret (26-02-2008)


 

Peret (26-02-2008)

 

El papa s’ha adormit. I tot al voltant.

Dorm el sostre, el llit, els quadres, les parets,

la taula, la catifa, els coixins i la vitrina,

la tauleta, la porta, les cortines, la cuina.

Dormits l'ampolla, el got, el gibrell,

el pa i el seu ganivet, porcellana i vidre,

culleres, culleretes i cullerots dormen,

la vaixella, el rellotge, el llum petit,

roba blanca i armaris, els flascons, l'escala

i les portes, adormides. Tot és la nit.

I la nit està en tot: batega a cada racó,

als ulls, als llençols, als papers, i al sabó,

en el vestit a punt i en totes les paraules,

al diari d’ahir, als llibres i al calendari,

En camises i sabates, en guants i en les ombres

del mirall i l'alcova, la cadira i la seva esquena,

corbates, bufandes, tovallons i maletes,

la pica i la dutxa, tovalloles, retrats i cobrellits,

l'escombra de la galeria, sabatilles i butaca.

Amb el cap enfonsat a l’ala dorm la cadernera.

Es va adormir la finestra, i  la rosada a la finestra,

S'han adormit els arcs, els murs, les finestres,

llambordes, façanes, reixes, i rams de flors,

els portals i el seu ornament, les agulles, els pals.

Dormides les portes, els ganxos, les manetes,

forrellats, picaports, pestells i balcó.

No se sent cap soroll, ni un xiuxiueig, ni un cop.

Només la foscor cruix. Tot dorm. I encara falta

per l'alba. Les cases, els patis. I els gossos de nit.

I als soterranis, gats amb orelles afilades.

Els ratolins, la gent. Tot Barcelona ja dorm

amb un somni profund. Els vaixells al port.

Sota el terrat, l'aigua estanca balbuceja

en el seu somni i es fon amb el cel adormit.

Les escombraries, el vigilant, també dormen.

Tota la ronda està sumida en un únic somni.

El papa està adormit. I el mar juntament amb ell.

Les platges blanques somien plàcides i fosques.

Dormen aurons i pins, oms, cedres i avets,

camins del mont jueu, rierols i senders.

Les libèl·lules i les cuques fosforescents.

Dorm el llop i les guineus. I l'ós al cau.

També dormen els ocells, i amb ells el seu cant.

Ni tan sols a la nit el grunyit del corb,

ni l'òliba i el seu riure. Calla Venus i la lluna.

Una estrella titella. Corre un ratolí, furtiu.

Tot dorm. Reposen en pau tots els morts

als seus fèretres. Mentrestant, als llits, els vius

dormen entre llençols  tan amples com oceans.

Sols. Profundament. Alguns, abraçats.

Tot dorm. Els rius, les muntanyes, el bosc,

les feres i les aus, el món mort, i el viu.

Déu s'ha adormit. La terra és aliena.

Els ulls no veuen res, res capta l'orella.

També el diable dorm. I al seu costat, adormida,

reposa la discòrdia, i prop de l’àngel dorm el perdó.

La vida s’ha adormit i els pensaments volen furtius,

adormits en amplis camps de pomeres, panís i blat.

El papa s’ha adormit, i jo em desperto al seu costat.

 

Un dolç petó del teu fill Albert

 

(Versió lliure d’un fragment de “La gran elegia de John Donne” del poeta Joseph Brodsky)

 

 

 

 

domingo, 25 de abril de 2021

Veni (25-04-2008)

 


Veni (25-04-2008)


Fa un any estàvem ben a punt 
per anar a fer un llarg passeig,
els meus budells i jo mateix.

Fa tretze anys que no et veig,
però cada dia t'explico on sóc.
I tot d'una em vas venir a veure.

Una foto teva que mai havia vist
inesperadament em va venir volant.  
Jove i bonica em vas somriure.

Sol, amb l'oxigen i l'anestèsia
et vas aparèixer des del futur.
per lligar bé allò que vas crear.

L'heura va anar creixent a dins
amb el perfum tan teu, tan dolç,
com les cançons del passat.

Com la teva veu d'ara mateix
de quan jo tenia quatre anys.
Ara, en temps de perill.

...........

Un tendre petó del teu fill Albert.

viernes, 26 de febrero de 2021

Peret (26-02-2008)



 

Peret (26-02-2008)


Papa,

 

Ha passat just un any,

un any que un cranc em va mossegar.

Com va poder ser?

Ho deuria somiar?

 

No tenim sorra de platja,

tampoc riu rialler.

Potser un rabiós escurçó?

però, de quina sorra de desert?

 

La bèstia va entrar pel celobert,

i tu la vas esclafar.

 

La vas lligar a una canya,

com aquells crancs penjats

anant i tornant els diumenges

en els vaixells de joguina del port.

 

Aquelles naus sense veles

salpaven entre ones quietes,

entre peixos opacs i taques de petroli

que el sol reflectia com a diamants.

 

Enormes edificis marins

amagaven secrets,

i llunyanes sirenes

s’obrien pas cap a Istanbul.

 

Llavors, res estava escrit,

l’aventura era una imaginada certesa,

i el vent s’omplia de misteri,

més enllà de l’escullera on ens portava.

 

Amb tu res tenia que témer,

i el meu cap volava i volava

fent com els herois de paper,

de la ràdio i el cinema.

 

No vas permetre que el cranc fes mal a l’Albert,

i tu el vas esclafar, ben mort està.

 

Quan la nit tanca les seves ales

penso en els camins que s’esvaeixen

i que ens porten a les estrelles,

l’última aventura, el darrer vaixell.

 

Un dolç petó del teu fill. Albert

domingo, 26 de abril de 2020

Veni (25-04-2008)



Veni (25-04-2008)


Avui es diumenge!
L’olor dels llençols i del cafè,
escalfen l’últim son.
A la ràdio sonen boleros,
i mentre em pentines, xiulo
i retallo l’últim soldadet.

Anem a canviar cromos
perquè Sant Antoni és nostre,
com el balcó de casa.
Ajudo a parar taula, 
mirant la bellesa de la Sigrid
salvada del desastre.

El Xavier dorm la migdiada,
i fluixet escolto “toda una vida
junt la remor dels plats a la pica.
Ja tinc preparada la redacció
que ella em repassarà, amarat
per la flaire de sabó i de perfum.

L’atzar no sap on va ni tampoc d’on ve,
marxa pels camins que no duen enlloc,
cec, feixuc i a poc a poc,
i no sap quines llavors sembra. 
En mi, van créixer les millors, mama.
Tota una vida.

Un dolç petó del teu fill Albert.





jueves, 27 de febrero de 2020

Peret (26-02-2008)

Platja de Badalona.


Avui és diumenge! 
Aigua d'olor, llet i galetes, 
Ben mudats anem al museu 
de la Ciutadella
i caminem fins la Parés.
Dinarem macarrons i pollastre
abans que la tarda es faci vella.

Albert, compra'm dues cigarretes
Chesterfield.
Mentre la llum somorta
ens acosta el dilluns,
m'ajudes a dibuixar amb fil
el triangle de color verd
i el cercle blau del temps.

Tardor, hivern,
i refredats envoltat d'aventures
de paper.
Amb la sal i el sol de l'estiu, 
la foscor refrigerada  
anima aventures de llum.
Per sempre papa, la teva mirada.


Un dolç petó del teu fill Albert

viernes, 19 de julio de 2019

La muntanya

Les muntanyes Blue Ridge

Diari d’estiu (2)

La muntanya.

Llegit avui al N.Y.T. (més o menys) i en relació a l’Alexandria Ocasio-Cortex i els dilemes de les feministes americanes i les lluites de poder als USA i en el cosmos del partit demòcrata:

Puges a la muntanya per poder veure el món o la puges per a que el món et vegi a tu?

O a l’inrevés.

No puges a la muntanya perquè no vols veure el món o no ho fas per a que el món no et vegi a tu?

El dilema m’agrada perquè és essencialment moral a més d’epistemològic, amb derivades psicològiques, socials i polítiques evidents.

La frase afecta a tothom, a la hipocresia o sinceritat de qualsevol persona pública i també privada, famosa o anònima, rica o pobre, culta o analfabeta. A l’autoengany, al cinisme i a la seducció necessàries que cal emprar per sobreviure. A la justícia de qualsevol causa i del preu personal que se n’ha de pagar per remeiar-la o fer veure que no hi és. I, naturalment, a la veritat i les terribles conseqüències que d’ella sempre se’n deriven. A aquesta veritat, que com els meteors que cauen i esclaten, qualsevol pot veure i contemplar, aterrit o fascinat, com llampega i trona i l’aigua i el foc s’ho enduen tot malgrat tanquis els ulls o et tapis les orelles i la boca per no sentir la brama de la por i l’alè somort de l’ànima que se t’escapa per morir definitivament després d’haver fet mal us del temps que graciosament se’ns ha regalat.




Blue Ridge Mountains
Light up with me, my dear,
Light up
Under stormy night, tell nobody
My brother, where do you intend to go tonight?
I heard that you missed your connecting flight,
To the Blue Ridge Mountains, over near Tennessee
You're ever welcome with me any time you like,
Let's drive to the country side, 
Leave behind some green-eyed look-a-likes,
So no one gets worried, no
So no one gets worried, no
But, Sean, don't get callous,
I'm sure it'll be fine
I love you, I love you,
Oh brother of mine
In the quivering forest,
Where the shivering dog rests,
Our good grandfather
Built a wooden nest
And the river got frozen,
And the hole got snowed in,
And the yellow moon glowed bright
Till the

sábado, 6 de julio de 2019

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.




Diari d’estiu (1)

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.

Ben volgut amic meu, s'acosten mals temps per a Barcelona i per a Catalunya en general, sort que el nou empresariat, gent de 30 a 45 anys està tirant el país endavant. Espanya i els espanyols no ens perdonen ni ens perdonaran mai que ens en vulguem anar, en una mostra característica de la seva sempiterna manera de ser colonial i del seu objectiu a la vida i a la història, convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.

Però els mals temps han arribat també per culpa nostra i la característica volada de galls dels catalans. La situació està travada com uns lluitadors de judo. Tothom enrocat. 

El Quim Torra és bon home, però no té l'autoritat d'un veritable President de la Generalitat, és realment un Vicari d'un que sí que la té però que es troba en situació de debilitat. Ell és el veritablement ens subversiu, el perillós, i ho és perquè no es rendeix i vol també que damunt de la taula hi hagi el seu cas. Qué hay de lo mío? Ell, i no pas el Junqueres que fa veure que s’ha cregut la dita que els mansos heretaran la terra (sí, però al final dels temps) i que a la pràctica usa les millors tàctiques hipòcrites del cardenal Mazzarino o del general Petain. El de Bèlgica és el que veritablement posa a l'Estat espanyol en entredit i en evidència, ell és també el que posarà en el seu moment en evidència a ERC, ell és l'home a batre per tothom, també pels seus, un partit, però, aquesta cosa rara i mal girbada del PDCat que no controla, un partit que no ha deixat de ser (no els seus votants) la més cavernícola Convergència, un partit que vol, amb en Mas al capdavant (la seva inhabilitació acaba el proper febrer), foragitar-lo i tornar a la política de sempre i qui dia passa any empeny. 

Jo sempre vaig dir que la Colau seria la que recolliria els ferits i enterraria els morts. I no sé, a dia d'avui, si la vaig encertar o em vaig equivocar. Però sí que és cert, com demostra el Pedro Sánchez, que l'escola del Rajoy té molts bons alumnes. El no fer res, el fer mutis por el foro, callar i emmudir que el temps tot ho soluciona o ho podreix, ambdues coses són el mateix.  

Barcelona està descontrolada i Colau no té ni força ni idees ni ganes i ni pot ni li dona la gana revertir la situació, ella sempre serà la nena dels antidesnonaments. Els seus socis de Iniciativa Verds estan en fase de concurs de creditors, deuen una pasterada. Alberto Garzón ja ha trencat també amb els seus socis catalans i ha obert sucursal pròpia. 

A Madrid, amb aquesta colla de personatges que ara la dirigiran, tampoc té bon futur.

El model de Barcelona ja s’ha acabat, s’ha exhaurit i ha mort per fatiga. Mica en mica els voltors es quedaran amb la ciutat i serà camp de guerres mafioses i el millor prat per l’espoli també dels que no tenen res de res i anhelen menjar el que no volen menjarles rates. Aquí, en el barri de la botiga, veig parelletes estrangeres, gent jove, que van i venen de la platja com si Barna fos, amb tots els meus respectes, Lloret o Platja d'Aro. Són estrangers de vacances en busca de sol i platja, paelles i sangria i res millor que Barcelona. Els veus pel carrer amb banyador i amb la tovallola plena de sorra a les mans. Per altra banda a alguns turistes els hi roben rellotges de 25.000 i 50.000 euros que també té collons. Té collons dur al canyell rellotges així.

Avui he vist una escena sorprenent per a mi i també per a tu. Ens he vist a nosaltres quan els pares van començar a poder fer alguna escapada. Un matrimoni de quaranta i pico, amb dues criatures, nen i nena d'uns 10 i 12 anys. Eren uns turistes que anaven contents i somrients, tots quatre, la mar de feliços, era maco veure'ls, típica família de classe mitja que venia a passar uns dies a Barcelona, Fins aquí tot normal, però el sorprenent i que demostra com està canviant el món, és que eren o tenien tot l'aspecte de hindús, baixets, fins, esvelts, cos petit i pell molt fosca, trets fins i afilats de rostre, vestits igual que qualsevol turista europeu o nord-americà. Igual eren americans d'origen hindú.

Aquest matí he saludat al Vicenç Partal a la cantonada de la Ronda amb Casanova. Li he desitjat bon dia i l’he felicitat per la tasca que fa. M’ho ha agraït. I a mi m’alegra’t el dia poder saludar a una persona honesta que ignoro si seria suficient per salvar Sodoma de l’ira de Déu, del temps i dels mansos que no expulsen a cops de fuet els voltors del Temple.

sábado, 11 de mayo de 2019

L’Estat i els seus homes.




L’Estat i els seus homes.

Diari de primavera (2)
L’Estat i els seus homes.

Que algú que ha ostentat poder real, molt poder, en les sales de màquines del vaixell i en la carlinga del capità d’un Estat com Espanya, digui sense embuts ni avergonyir-se que Espanya haurà de pagar el preu de mantenir a Catalunya en el seu si, no significa altra cosa que la voluntat i la necessitat expressa, no amagada, de vulnerar la llei. Això és “pagar el preu”, tal qual, i no pas cap més altra cosa significa la denominació sofística i cínica d“Home d’Estat” amb la que han qualificat a Alfredo Pérez Rubalcaba com si fos un elogi ara que s’ha mort. Ara, quan veurà el seu cos definitivament abatut pel temps, serà quan aprendrà la darrera lliçó de Química Orgànica, matèria de la que n’era Doctor: “de mitjana un cos humà viu consta de 50-75 per cent d'aigua, i cada quilogram de massa corporal seca finalment allibera a terra 32 g de nitrogen, 10 g de fòsfor, 4 g de potassi i 1 g de magnesi.” I contra això no si pot fer res ni pagant cap preu. Descansi en pau.

La lliçó, però, que en cada sessió està donant el Tribunal Suprem en el judici al procés català correspon a una altra branca de la Química encara per batejar. Una lliçó magistral i radical perquè ens mostra les arrels del sistema i la lògica del poder. Dit ras i curt, les forces de seguretat de l’Estat no són ni han vingut per protegir al dèbil, sinó el contrari. La seva missió en el món és sotmetre al feble i fer-ho obeint l’únic objectiu que se’ls ha encomanat: amagar tot allò que realment posi en evidència els veritables pecats i vergonyes de la família. No treure’ls a la llum, no, no denunciar-los, no, amagar-los. Per més greus que siguin han de romandre sempre en el secret, per més que el papa ens hagi violat durant anys i maltractat amb pallisses a la mama, o hagi assassinat als tiets, mai, mai dels mai, s’ha de saber. Ells són el braç armat d’una Espanya que només té un objectiu a la Història, convertir en espanyols a tots aquells que no ho volen ser.

Els testimonis de la gent que va anar a votar l’u d’octubre i les cares que fan els magistrats del tribunal, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat, al sentir les seves declaracions, són antològiques. No els hi cap al cervell d’homes d’Estat, que tot allò que senten sia possible, no pot ser, es diuen.

Aquests buròcrates que no saben distingir una factura d’un abonament i una factura proforma d’un pressupost s’estriparien escandalitzats les seves togues amb punyetes si el reglament els ho permetés. i ho farien igual que pregunten, sense emoció. En veure'ls penso una vegada més que Hannah Arendt tenia raó.

Els uns i els altres representen dos móns tan allunyats com ho està la veritat de la mentida i les seves derivades.

 --------------------------

Diario de primavera (2)
El Estado y sus hombres.

Que alguien que ha ostentado poder real, mucho poder, en las salas de máquinas del barco y en la carlinga del capitán de un Estado como España, diga sin rodeos ni avergonzarse que España tendrá que pagar el precio de mantener a Cataluña en su seno, no significa otra cosa que la voluntad y la necesidad expresa, no escondida, de vulnerar la ley. Esto es "pagar el precio", tal cual, y no ninguna otra cosa significa la denominación sofística y cínica de "Hombre de Estado" con la que han calificado a Alfredo Pérez Rubalcaba como si fuera un elogio ahora que ha fallecido. Ahora, cuando verá su cuerpo definitivamente abatido por el tiempo, será cuando aprenderá la última lección de Química Orgánica, materia de la que era Doctor: "en promedio un cuerpo humano vivo consta de 50-75 por ciento de agua, y cada kilogramo de masa corporal seca finalmente libera a tierra 32 g de nitrógeno, 10 g de fósforo, 4 g de potasio y 1 g de magnesio”. Y contra eso no puede hacerse nada ni pagando ningún precio. Descanse en paz.

La lección, sin embargo, que en cada sesión está dando el Tribunal Supremo en el juicio al proceso catalán corresponde a otra rama de la Química aún por bautizar. Una lección magistral y radical porque nos muestra las raíces del sistema y la lógica del poder. Dicho en pocas palabras, las fuerzas de seguridad del Estado no son ni han venido para proteger al débil, sino lo contrario. Su misión en el mundo es someter al débil y hacerlo obedeciendo el único objetivo que se les ha encomendado: ocultar todo aquello que realmente ponga en evidencia los verdaderos pecados y vergüenzas de la familia. No sacarlos a la luz, no, no denunciarlos, no, esconderlos. Por más graves que sean deben permanecer siempre en el secreto, por más que papá nos haya violado durante años y maltratado con palizas a mamá, o haya asesinado a los tíos, jamás, jamás de los jamases, se debe saber. Ellos son el brazo armado de una España que sólo tiene un objetivo en la Historia, convertir en españoles a todos aquellos que no lo quieren ser.

Los testimonios de la gente que fue a votar el uno de octubre y las caras que hacen los magistrados del tribunal, la fiscalía y la abogacía del Estado, al escuchar sus declaraciones, son antológicas. No les cabe en la cabeza de hombres de Estado, que todo lo que oyen y escuchan sea posible, no puede ser, se dicen.

Estos burócratas que no saben distinguir una factura de un abono y una factura proforma de un presupuesto se desgarrarían escandalizados sus togas con puñetas si el reglamento se lo permitiera y lo harían igual que preguntan, sin emoción. Al verlos pienso una vez más que Hannah Arendt tenía razón.

Unos y otros representan dos mundos tan alejados entre sí como lo está la verdad de la mentira y sus derivadas.



jueves, 25 de abril de 2019

Veni (25-04-2008)



Veni (25-04-2008)

Mama, he trobat aquests dos poemes que te'ls dedico; el de L'ATMETLLER FLORIT és d'en Guillem Viladot en forma de prosa. Enguany, que la tieta Encarna ja et fa també companyia, he pensat que aquesta foto és un miracle. La tieta Miracle encara omple els dies amb el seu batec. Quan aquesta foto amb el Xavier als teus braços, jo ja feia uns cinc anys que trescava entre rajoles policromades. 


Germanes i germans.
L'altre poema, DOMINI MÀGIC, expressa com una espurna roent l'inexplicable, que és el que sento quan et miro agafant-me la mà.
Un dolç petó del teu fill Albert.