sábado, 19 de agosto de 2017

Petita festa



Petita festa

(Li Po (Li Bai)- Musicat per Toti Soler)

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he coneguda.

Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.

Traducció de Marià Manent a Bevent el sol al clar de lluna.

-----------------------------------



花  间 一 酒 ,独 酌 无  相 亲 。
杯 邀  明 月 ,对  影  成 三 人 。
月 既 解  , 影 徒 随 我 身 。
暂 伴 月  将  影 , 行 乐  及 春 。
月 徘  徊 ,我 舞 影  零  乱 。 
醒 时  相  交  欢 ,醉 后 各 分 散 。
永 结 无 情 游 , 相 期 邈 云 汉 。


-----------------------------------

yuè xià dú zhuó qí yī 

huā jiān yī hú jiǔ dú zhuó wú xiāng qīn

jǔ bēi yāo míng yuè duì yǐng chéng sān rén
yuè jì bù jiě yǐn yǐng tú suí wǒ shēn
zàn bàn yuè jiāng yǐng xíng lè xū jí chūn
wǒ gē yuè pái huái wǒ wǔ yǐng líng luàn
xǐng shí xiāng jiāo huān zuì hòu gè fēn sǎn
yǒng jié wú qíng yóu xiāng qī miǎo yún hàn


-----------------------------------

The Little Fete

I take a bottle of wine and I go to drink it among the flowers.

We are always three -

counting my shadow and my friend the shimmering moon.
Happily the moon knows nothing of drinking,
and my shadow is never thirsty.
When I sing, the moon listens to me in silence.
When I dance, my shadow dances too.
After all festivities the guests must depart;
This sadness I do not know.
When I go home,
the moon goes with me and my shadow follows me.

By J.C. Cooper



domingo, 13 de agosto de 2017

Sonet CXXXVIII




Diari d'estiu (10)

Sonnet CXXXVIII

William Shakespeare


When my love swears that she is made of truth, 
I do believe her, though I know she lies, 
That she might think me some untutored youth, 
Unlearnèd in the world’s false subtleties. 
Thus vainly thinking that she thinks me young, 
Although she knows my days are past the best, 
Simply I credit her false-speaking tongue: 
On both sides thus is simple truth suppressed. 
But wherefore says she not she is unjust? 
And wherefore say not I that I am old? 
Oh, love’s best habit is in seeming trust, 
And age in love loves not to have years told. 
    Therefore I lie with her and she with me, 
    And in our faults by lies we flattered be.

-----------------

Quan la meva estimada jura que no menteix
la crec, encara que sé que això no és pas cert,
així em creu ingenu adolescent
i en mundanes argúcies inexpert.
Creient en va que ella em creu mosso
tot i que sap del curs dels meus anys
li dono fe al seu llavi mentider
Com que per banda i banda hi ha enganys.
Però per què no em diu ella que menteix
i per què no li dic jo que sóc vell?
Perquè és d'amor costum fer apariència
i en l'amor la vellesa és mal consell.
      Per tant, en la mentida i amb ella jec
      i a tots dos la mentida ens dóna afalac.

-----------------

Cuando mi amada jura que no miente
le creo, aunque sé que eso no es cierto,
así me cree ingenuo adolescente
en mundanas argucias inexperto.
Creyendo en vano que ella me cree mozo
aunque sabe del curso de mis años
le doy fe a su labio mentiroso
conque por ambos lados hay engaños.
Mas ¿por qué no me dice ella que miente
y por qué no le digo que soy viejo?
Porque es de amor costumbre fe aparente
y en amor la vejez es mal consejo.
     En la mentira yo con ella yago
     y a ambos la mentira nos da halago.

viernes, 11 de agosto de 2017

Un gos, un bai i una tòrtora.

Túnel de Bracons

Diari d'estiu (9)

Un gos, un bai i una tòrtora.

------------------------

La generació egoista

En tots els fòrums econòmics, adverteixen que aquesta serà la primera generació després de la Segona Guerra Mundial que deixarà als fills un món pitjor que el que va heretar dels pares. Al meu entendre, el fort creixement demogràfic, les conseqüències del canvi climàtic i la substitució del treball humà per la robòtica, que ens arribarà a tots, visquem a Barcelona o a Sydney, ens portaran a ser la generació de la rectificació. Sense rectificació no hi haurà pensions, ni societat del benestar, ni inversió en la millora educativa, ni tampoc impuls a la innovació i la ciència. El tu­risme salvatge dominarà la nostra vida econòmica i cultural, i el populisme, suposadament compassiu, liquidarà tot canvi que afecti el seu lideratge basat en la por. Sense rectificació, la ciutat oberta assumirà la forma de ciutat fortalesa, capaç de deixar fora tot allò que fos sospitós de poder canviar la societat. La nostra generació, aquells que vam néixer durant els anys seixanta, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem instal·lat, sota pues d’eriçó que ens defensin de tota eventualitat, en una comoditat que ha afectat la nostra capacitat d’anàlisi fins a eliminar-ne qualsevol mena de pensament crític. Si no rectifiquem el nostre model de vida per canviar hàbits adquirits, les generacions futures els descriuran com a vicis.

L’estiu i el seu ritme lent ens permet deixar de cavalcar al llom d’un temps quotidià desbocat; és un bon moment per girar els ulls cap al mirall trencat en el qual, sense saber-ho, ens hem estat mirant, i adonar-nos que tenim una obligació moral i cívica amb el futur. Hem de recuperar la voluntat, instrument indispensable per a tot canvi, amb la qual els nostres pares van forjar el seu impuls de canvi, i oposar-la a la resignació que caracteritza la nostra generació. La nostra generació sembla haver abandonat tot camp de batalla. David Thoreau en la seva obra Walden o la vida als boscos escrivia: “Fa temps vaig perdre un gos, un bai i una tórtora, i encara en segueixo el rastre”.

Nosaltres hem abandonat, fa temps, tota esperança de trobar el rastre del que vam perdre, resignant-nos a acceptar que tot està escrit. Encara estem en con­di­cions de deixar enrere una generació egoista i convertir-nos en una generació que va saber rectificar a temps.

FÈLIX RIERA - La Vanguardia de Barcelona
08/08/2017 


La Vall del Silenci, el Bierzo


Diario de verano (9)

Un perro, un bayo y una tórtola.

------------------------

La generación egoísta

En todos los foros económicos, advierten que esta será la primera generación tras la Segunda Guerra Mundial que dejará a los hijos un mundo peor que el que heredó de sus padres. En mi opinión, el fuerte crecimiento demográfico, las consecuencias del cambio climático y la sustitución del trabajo humano por la robótica, que nos alcanzará a todos, vivamos en Barcelona o en Sydney, nos llevarán a ser la generación de la rectificación. Sin rectificación no habrá pensiones, ni sociedad del bienestar, ni inversión en la mejora educativa, ni tampoco impulso a la innovación y la ciencia. El turismo salvaje dominará nuestra vida económica y cultural, y el populismo, supuestamente compasivo, liquidará todo cambio que afecte a su liderazgo basado en el miedo. Sin rectificación, la ciudad abierta asumirá la forma de ciudad fortaleza, capaz de dejar fuera todo aquello sospechoso de poder cambiar la sociedad. Nuestra generación, aquellos que nacimos durante los años sesenta, poco a poco, casi sin darnos cuenta, nos hemos instalado, bajo púas de erizo que nos defiendan de toda eventualidad, en una comodidad que ha afectado nuestra capacidad de análisis hasta eliminar de ella cualquier asomo de pensamiento crítico. Si no rectificamos nuestro modelo de vida para cambiar hábitos adquiridos, las generaciones futuras los describirán como vicios.

El verano y su ritmo lento nos permite dejar de cabalgar a lomos de un tiempo cotidiano desbocado; es un buen momento para volver los ojos hacia el espejo roto en el que, sin saberlo, nos hemos estado mirando, y percatarnos de que tenemos una obligación moral y cívica con el futuro. Debemos recuperar la voluntad, instrumento indispensable para todo cambio, con la que nuestros padres forjaron su impulso de cambio, y oponerla a la resignación que caracteriza a nuestra generación. Nuestra generación parece haber abandonado todo campo de batalla. David Tho­reau en su obra Walden o la vida en los bosques escribía: “Hace tiempo perdí un perro, un bayo y una tórtola, y aún sigo su rastro”.

Nosotros hemos abandonado, hace tiempo, toda esperanza para encontrar el rastro de lo que perdimos, resignándonos a aceptar que todo está escrito. Aún estamos en condiciones de dejar atrás una generación egoísta y convertirnos en una generación que supo rectificar a tiempo.


FÈLIX RIERA - La Vanguardia de Barcelona
08/08/2017 



jueves, 3 de agosto de 2017

La bombolla



Beiteddine festival

Diari d’estiu (8)

La bombolla

De petita volia que la meva vida fos una festa –explica Viviane Edde en un bon castellà– i acompanyava el meu pare a banquets i recepcions. Després vaig començar a escriure a Magazine, a la revista francesa L’Oficiel, combinant el que era útil amb el que era agradable. Ara sóc més gentil en els meus comentaris”.

Aquestes són paraules de Tomás Alcoverro referides a una de les dones que ha relatat des de fa molts anys la vida social de Beirut. Ell la cita arran de Bubble Beirut, el llibre d’Anna Bosch, on l’Àlex Gutiérrez, autor del text, afirma que: “En aquest país no sabem mai què ens pot oferir el demà, per això sortim cada nit com si fos l’última”.

El senyor Alcoverro ens diu que “des de fa dècades la classe més afortunada de Damasc i d’Alep té valuosos immobles i dipòsits bancaris a Beirut, des de molt abans d’aquesta guerra. Els portaven fugint dels controls financers sirians”. I que “Viviane Edde defensa la vitalitat, la il·lusió d’aquesta bombolla de Beirut, al costat d’un món àrab que es consumeix en violències i devastacions”.

No ens vestirem de dol esperant que tot s’acabi –em diu– . durant totes les guerres sempre hi hagut gent que ha volgut divertir-se”.

En un altre terreny de coses, però de coses similars tot i ser diferents, de coses que ens parlen de decadències i de móns que s’acaben, llegeixo a l’exposició sobre Paula Rego al Palau de la Virreina de Barcelona que l’Espantaocells és una obra de Martin McDonagh que homenatja Gutiérrez Solana en la que un porc salva a un espantaocells de la mort, i aquest, a canvi, no fa res per ajudar a l’animal quan l’han de sacrificar. Això m’ha fet recordar les relacions que sempre hi hagut entre Catalunya i Espanya. El que no m’atreveixo a dir és qui fa de porc i qui d’espantaocells.


Anna Bosch


Diario de verano (8)

La burbuja

"De pequeña quería que mi vida fuera una fiesta –explica Viviane Edde en un buen castellano– y acompañaba a mi padre a banquetes y recepciones. Después empecé a escribir en Magazine, la revista francesa L'Oficiel, combinando lo que era útil con lo que era agradable. Ahora soy más gentil en mis comentarios".

Estas son palabras de Tomás Alcoverro referidas a una de las mujeres que ha relatado desde hace muchos años la vida social de Beirut. Él la cita a raíz de Bubble Beirut, el libro de Anna Bosch, donde Alex Gutiérrez, autor del texto, afirma que: "En este país no sabemos nunca qué nos puede ofrecer el mañana, por eso salimos cada noche como si fuera la última".

El señor Alcoverro nos dice que "desde hace décadas la clase más afortunada de Damasco y de Alepo tiene valiosos inmuebles y depósitos bancarios en Beirut, desde mucho antes de esta guerra. Los llevaban huyendo de los controles financieros sirios". Y que "Viviane Edde defiende la vitalidad, la iluminación y la ilusión de esta burbuja de Beirut, junto a un mundo árabe que se consume en violencias y devastaciones".

"No nos vestiremos de duelo esperando que todo acabe -me dice- durante todas las guerras siempre ha habido gente que ha querido divertirse".

En otro terreno de cosas, pero de cosas similares a pesar de ser diferentes, de cosas que nos hablan de decadencias y de mundos que se acaban, leo en la exposición sobre Paula Rego en el Palau de la Virreina de Barcelona que el Espantapájaros es una obra de Martin McDonagh que homenajea Gutiérrez Solana en la que un cerdo salva a un espantapájaros de la muerte, y éste, a cambio, no hace nada para ayudar al animal cuando lo han de sacrificar. Esto me ha hecho recordar las relaciones que siempre ha habido entre Cataluña y España. Lo que no me atrevo a decir es quién hace de cerdo y quién de espantapájaros.


miércoles, 2 de agosto de 2017

Per què cal votar l'1 d'octubre




El camí

Veig un caminet
per entre les vinyes.
A on me durà
si jo le’n seguia?
Ningú m’ho pot dir
sinó el que el sabia:
saber un caminet
fa molta alegria.
Hi passa un pagès
que ve de la vinya. 
Com hi passa avui,
també cada dia:
cada dia no,
que festes hi havia.
De tant que el coneix
les hi coneixia
—Digau-me el camí:
saber-lo voldria.
—Si te l’ensenyés,
tu mai el sabries:
si le’n vols saber
passa-hi cada dia.

Francesc Pujols. Els poetes d’ara. Ed. Lira, 1923, Barcelona



viernes, 28 de julio de 2017

Sonet XVIII


Diari d'estiu (7)

Sonet XVIII

Shall I compare thee to a summer's day? 
Thou art more lovely and more temperate:
Rough winds do shake the darling buds of May,
And summer's lease hath all too short a date: 

Sometime too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimm'd; 
And every fair from fair sometime declines,
By chance, or nature's changing course, untrimm'd;

But thy eternal summer shall not fade
Nor lose possession of that fair thou ow'st;
Nor shall Death brag thou wander'st in his shade,
When in eternal lines to time thou grow'st;

So long as men can breathe or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee. 

William Shakespeare

------------------


En els dies més càlids d'estiu, apareix en el cel una línia gairebé imperceptible que travessa el blau centellejant de sol. Si un l'aconsegueix seguir des d'un dels seus extrems, pot veure cap a on apunta. Anegada en el seu refugi, l'aigua fresca brinca entre arrels i molsa, els peus entumits rellisquen de dolor davant de tal do. No és menester donar-se pressa, les abelles brunzeixen entre pedregars i tanques, el silenci de la vall només és una pausa, una benedicció d'olors i calma, el temps detingut aviat es farà fosc i ens retornarà a la llar. Fogueres, pluja d'estels i somni estès. Tot, o no res.

---

En los días más cálidos de verano, aparece en el cielo una línea apenas perceptible que atraviesa el azul destellante de sol. Si uno la consigue seguir desde uno de sus extremos, alcanza a ver hacia dónde apunta. Anegada en su refugio, el agua fresca brinca entre raíces y musgo, los pies entumecidos resbalan de dolor ante tal don. No es menester apresurarse, las abejas zumban entre pedregales y setos, el silencio del valle sólo es una pausa, una bendición de olores y calma, el tiempo detenido pronto se oscurecerá y nos devolverá al hogar. Hogueras, lluvia de estrellas y almohada. Todo, o nada.

Albert


------------------

Il·lustracions de Jill Barklem 

Fotografies meves i de l'Albert