viernes, 30 de enero de 2015

Els diners dels altres



Els diners dels altres.

En algun lloc deu haver un turó, una petita muntanya, no molt alta, res important, algun serrat.

En un dia d'estiu, calorós però no angoixant, passada la mitja tarda, anàvem Aquil·les i jo passejant pels voltants. Vam pujar el turó, sense fer soroll i sense esforç. L'automòbil a les seves mans mai es cansava, mai suava. Hauria pogut coronar el cel i fatigar-se menys que Sant Pere dormint en els seus núvols.

En sortir d'un revolt, o d'un tombant, o d'una cantonada, al girar, va aparèixer l'esplanada i, al llarg d'ella Argos Orestikó, una ciutat veïna, petita, propera i no tan famosa en el gremi de pelleters com Kastorià . Però allà estava.

Encesa.

La clau era la llum i l'angle amb el planeta a causa de l'hora i del que l'hora i els núvols ens deixaven percebre i contemplar. Si et trobes sortint de la corba precisa podràs veure la llança del diable clavar-se al món i omplir-lo de bellesa. El bisell ha de ser agut, baix, arran de terra.

Era mitja tarda i ja era tard, i Aquil·les i jo anàvem vagant en aquell vell SEAT que havia donat mil vegades la volta al món buscant i tractant de comprar les millors pells. Feia calor i a finals d'estiu els rostolls de les nenes ja estaven cremats. En aquella llum Argos Orestikó es va solidificar i engroguí amb ombres marrons i primes, llargues i fugisseres.

En alguns tallers i magatzems pelleters el sòl s'havia omplert només amb ciment, en altres, en canvi, relluïa el marbre polit i brillant. Les escales gairebé sempre eren exteriors, com les d'incendi, però en realitat es tractava d'escales d'interior sorprenentment adossades a la façana; als segons pisos s'arribava des del mateix carrer. Cap d'ells tenia calefacció ni llars, en el seu lloc unes bones estufes de ferro colat complien perfectament la funció d'escalfar l'ambient i el cafè.

Al mercat de pells de la regió de Kastorià el regateig es feia ineludible i necessari, tothom ho esperava, fins i tot el venedor, encara que en el fons mai ho desitjava. No era exactament un basar oriental, simplement es tractava d'aconseguir una bona rebaixa, una millora important en el cost. Ningú perdia la perspectiva correcta de les coses ni deixava de trepitjar el terra amb els seus propis peus.

No ens trobàvem en cap subhasta, on el preu és públic i la decisió de compra ha de ser ràpida i a l'acte. Tampoc era un pugilat ni una sessió d'esgrima florentina que durés un dia sencer; per sort no ho era, l'estira-i-arronsa no s'allargava, encara que en algunes circumstàncies sí que arribava a consumir els seus bons i llargs minuts, fins i tot de vegades ens telefonava el venedor a l'oficina acceptant l'últim preu que nosaltres li havíem ofert després de haver-nos marxat del seu taller, o érem nosaltres, en altres ocasions, els que ho fèiem acceptant el seu.

En realitat hi havia un índex imaginari no estandarditzat, i ni molt menys oficial, que assenyalava el preu adequat segons el moment. El venedor sempre demanava una quantitat superior a la marcada per aquesta línia immaterial, i tu intentaves comprar per sota d'ella. No era només la llei de l'oferta i la demanda, no, hi havia una modesta escenificació i una breu pugna. Allò era una lluita entre actors on tots tractaven de dissimular la necessitat i mostrar, en canvi, una exagerada fortalesa en la resistència. Els mateixos codis del soc, però moltíssim més sofisticats, com en una subtil pugna entre ambaixadors davant la presència atenta i callada del sultà. Això passava exactament així, excepte en un parell o tres de casos. El més destacable sens dubte era el de la Caterina Papadopoulos, la millor en la seva especialitat, difícil i delicada.

La característica distintiva de Kastorià i la seva regió radicava en la confecció de grans peces de pell de la mida de mantes que anomenàvem "bodys". El treball del taller de la Caterina consistia en fabricar unint unes amb altres les potes de Astrakán swakara. Gairebé sempre eren de color negre, però manufacturava també en qualsevol altre; les beix, marrons i grises mostraven sempre un degradat en la seva tonalitat que ressaltava la finesa de les seves ones, les ones de l’astracan.

Aquestes ones són un mar a la pell, un vaivé pentinat, una ondulació contínua, un tomb i un ressò que sents en la mirada i que sentiràs a l'estómac si no tens complexos i el toques.

El cuir del xai karakul swakara és fort, però amb habilitat i encarant bé el seu flanc es pot trencar amb els dits. No té res a veure amb la flexibilitat del visó i la seva elasticitat de contorsionista. El visó s'adapta al que el pelleter li demani, però en l’astracan només mana ell.

El seu cuir és suau però una mica bast i el pèl és el més semblant al d'un mont de Venus boscós, on els arbres s'inclinen tots en la mateixa direcció del vent, que sempre bufa des del mar i l'oceà proper.

La Caterina sabia el que havia de fer amb tot això i ho feia molt bé. Era la millor i la més cara. Era massa cara. I els regatejos, aquests sí, es feien interminables, extenuants i sense concessions.

Dona gran, enorme de mida i forta, el seu marit li servia silenciós els cafès que es prenia un darrere l'altre, sense deixar mai que ni una sola gota de suor aparegués pel seu front de grega dòria, color palla seca, rossa fosca de cabells hirsuts. Després, cullereta en mà, sense baixar mai la mirada, s'empassava el pòsit de la tassa. Potser per això mantenia la seva dentadura tan blanca i sana. Tenia pas d'home i el somriure enganxat a la cara. Si volies estar a la seva alçada no hi havia més remei que menjar-te també el sediment del cafè al que et convidava.

Jo sempre anava a visitar-la i sempre intentava comprar alguna cosa, però mai ho aconseguia. Un cop vam estar dos dies. Em va convidar a dinar i a sopar amb tota la família, germanes, germans, àvies, fills, i filles. Però era impossible fer que el seu preu s'apropés una mica, només una mica, a la línia imaginària que els altres i jo teníem al cap.

Parlàvem de tot, i de negocis. Del cel i del que hi ha sota del cel i de treball. De política i de matrimonis, i de passada també regatejàvem. I conversàvem de diners, és clar, però dels diners dels altres, que era una manera sofisticada i bizantina de parlar del nostre sense anomenar-lo. Tot tenia una lògica comptable, d'havers i deures, qualsevol cosa es sumava i es restava tractant que al final quedés un romanent, un pòsit també, mesurable en pes, mida o diners. Res escapava a aquesta aritmètica excepte el producte del seu treball, en el qual era molt acurada com si fos una santa enamorada d'algun déu i a ell li dediqués el seu esforç i la seva perícia professional. Aquelles pells semblaven els millors bens del seu ramat portats a l'altar per ser sacrificats.

D'aquesta manera passaven les hores, interminables i tan pesades i llastades com el mateix or, aquest sediment fosc que invariablement queda al fons de les tasses. Ni l'un ni l'altra cedíem en el preu que estàvem disposats a acceptar, així que al final sempre m’acovardia, renunciava i acabava per abandonar aquella pugna entre ella i jo.

La Caterina era una dona voluminosa, de cames inflades com potes de elefanta. Al seu taller es tancaven sempre les finestres i només s'il·luminava amb la llum blanca de les llums i fluorescents, el color blau elèctric dels taulers permetia fixar els colors sense distorsions. Però a casa deixava que el sol esgotés tota la seva força mentre concloïa el seu viatge diari, el menjador i la sala s'anaven omplint d'ombres i les parets acabaven tacades amb lluminoses pinzellades que aviat enfosquien, desapareixent. En algun racó sempre sonava una ràdio amb cançons gregues de moda i que a mi em semblaven estranyament antigues i d'un altre món. El seu marit i la resta dels familiars amb prou feines parlaven, assentien i somreien com petits diables a la recerca de les engrunes del festí. El banquet era la temptació mateixa, com les fruites conservades en almívar, les confitures massa dolces i que a ells tant els agradaven. "Fes-me cas", em deia la Caterina, "no demanis mai perdó, no val la pena, ningú te’l concedirà, així que no tinguis por, paga el que et demano i emporta't el que et dono. No sóc el diable, jo venc el que ell compra, recorda".

Ho vaig recordar, i un dia, per fi, vaig acceptar el risc i prendre la determinació de comprar, gairebé per curiositat. Vaig resistir el màxim és cert, però al final vaig sucumbir. Volia saber què significa posseir alguna cosa veritablement excel·lent, extraordinari, i pagar per això. Si perdo no seré molt més pobre, i si guanyo sabré alguna cosa que ara desconec.

Així va ser, al taller de la Caterina vaig començar a sospitar que el que s'amaga darrere de les coses que no tenen preu és tot allò que només pot fer un mateix, tant és per a qui, però que ningú pot fer per tu. És un camí que sempre cal recórrer sol.

Tampoc em vaig lliurar aquesta vegada del seu regateig asiàtic. Va ser una tortura, llarga, somnolenta, calorosa i enganxosa, interminable. Quan ens vam donar les mans en senyal d'acceptació mútua ja m'estava adonant del meu possible error, l'aparent mal negoci que havia fet. Algú, una veu, em xiuxiuejava alguna cosa a cau d'orella que no vaig poder entendre. Què em deia? Qui era ?, no ho sé, però sentia un brunzit que més aviat semblava un senyal d'alarma.

Què vaig fer, doncs, amb aquelles extraordinàries potes de Astracan que havia comprat a un preu desorbitant? Els millors abrics de la meva vida, llargs i curts, amples i estrets; sempre m'han agradat "evassé", marcant així lleugerament la silueta del cos, la suau cintura i un tímid però evident maluc. Els abrics llargs havien d'arribar fins als turmells, fins i tot els que no semblaven més que sacs, penjats de les espatlles gairebé sense pinça de pit, gairebé masculins, amb un discret coll de visó, la reina de les pells, interpretant un paper principal però concís . Me'ls imaginava ja posats, imperant sobre uns texans amb sabatilles esportives blanques, un jersei negre de llana i el coll girast, joieria discreta, conjunt ideal per acompanyar un Astracan beix lleuger amb un visó safir al llarg de l'escot o al contrari, els botons sempre grossos i el folre de seda al to del coll. Si l'abric era clar, per a les morenes, i si era fosc, per a les rosses. Eren ells, els abrics, els que havien de elegir a les seves portadores i propietàries i no a l’inrevés.

Quants d'aquests abrics vaig vendre?, quin benefici vaig treure de la compra de les seves pells? Havia malgastat els diners que havia pagat per elles? La resposta és senzilla: no vaig vendre cap al seu preu i el benefici que vaig obtenir al comprar-les va ser econòmicament un desastre, a partir d'aquí, encara que no directament, va venir la fallida de la meva empresa i les conseqüències que avui dia encara perduren i que revisc en els somnis i en les fantasies. La Sra. Papadopoulos em va enganyar?, no, només em va temptar, la resta va ser cosa meva.

Temps després, en la vellesa i deteriorament del meu pare, quan ell va acabar sent el meu fill i jo el seu pare que el cuidava, es va confirmar la veritat que ocultaven aquelles pells i tot el que no té preu perquè el preu ets tu mateix.

En sortir del taller de la Caterina per tornar a l'hotel, el sol s'havia amagat ja, i Siri ocupava humil el seu lloc; no em refereixo a l'estrella, sinó al trist i espavilat gos caçador, intel·ligent i flac, al que acariciava el cap amb afecte cada vegada que em venia a rebre. Que era sempre.

14 juny 2007

-------------------------------------------

El dinero de los otros.

En algún lugar debe de haber un montículo, una pequeña montaña, no muy alta, nada importante, alguna loma.

Era un día de verano, caluroso pero no agobiante, pasada la media tarde, andábamos Aquiles y yo deambulando por los alrededores. Subimos un cerro, sin hacer ruido y sin esfuerzo. El automóvil en sus manos nunca se cansaba, nunca sudaba. Hubiera podido coronar el cielo y fatigarse menos que San Pedro durmiendo en sus nubes.

Al salir de una curva, o de un recodo, o de una esquina, al girar, apareció la explanada y, a lo largo de ella Argos Orestikó, una ciudad vecina, pequeña, cercana y no tan famosa en el gremio de peleteros como Kastoriá. Pero allí estaba.

Encendida.

La clave fue la luz y el ángulo con el planeta a causa de la hora y de lo que la hora y las nubes nos dejaban percibir y contemplar. Si te encuentras saliendo de la curva precisa podrás ver la lanza del diablo clavarse en la tierra y llenarla de belleza. El bisel debe ser agudo, bajo, a ras del suelo.

Era media tarde y ya era tarde, y Aquiles y yo íbamos vagando en aquel viejo SEAT que había dado mil veces la vuelta al mundo buscando y tratando de comprar las mejores pieles. Hacía calor y a finales de verano los rastrojos de las niñas ya están quemados. En aquella luz Argos Orestikó se solidificó y amarilleó con sombras marrones y delgadas, largas y huidizas.

En algunos talleres y almacenes peleteros el suelo se había enlucido sólo con cemento, en otros, en cambio, relucía el mármol pulido y brillante.  Las escaleras casi siempre eran exteriores, como las de incendios, pero en realidad se trataba de escaleras de interior sorprendentemente adosadas a la fachada; a los segundos pisos se llegaba desde la misma calle. Ninguno de ellos tenía calefacción ni hogares, en su lugar unas buenas estufas de hierro colado cumplían perfectamente la función de calentar el ambiente y el café.

En el mercado de pieles de la región de Kastoriá el regateo se hacía ineludible y necesario, todo el mundo lo esperaba, incluso el vendedor, aunque en el fondo nunca lo deseaba.  No era exactamente un bazar oriental, simplemente se trataba de conseguir una buena rebaja, una mejora importante en el coste.  Nadie perdía la perspectiva correcta de las cosas ni dejaba de pisar el suelo con sus propios pies.

No nos encontrábamos en ninguna subasta, donde el precio es público y la decisión de compra ha de ser rápida y en el acto. Tampoco era un pugilato ni una sesión de esgrima florentina que durase un día entero; por suerte no lo era, el tira y afloja no se alargaba, aunque en algunas circunstancias sí que llegaba a consumir sus buenos y largos minutos, incluso a veces nos llamaba el vendedor a la oficina aceptando el último precio que nosotros le habíamos ofrecido después de habernos marchado de su taller, o éramos nosotros, en otras ocasiones, los que le llamábamos aceptando el suyo.

En realidad había un índice imaginario no estandarizado, y ni mucho menos oficial, que señalaba el precio adecuado según el momento. El vendedor siempre pedía una cantidad superior a  la marcada por esa línea inmaterial,  y tú intentabas comprar por debajo de ella. No era solamente la ley de la oferta y la demanda, no, había una modesta escenificación y una breve pugna. Aquello era una lucha entre actores donde todos trataban de disimular la necesidad y mostrar en cambio una exagerada fortaleza en la resistencia. Los mismos códigos del zoco, pero muchísimo más sofisticados, como en una sutil pugna entre embajadores ante la presencia atenta y callada del sultán. Eso ocurría exactamente así, excepto en un par de casos o tres. El más destacable sin duda era el de Caterina Papadopoulos, la mejor en su especialidad, difícil y delicada.

La característica distintiva de Kastoriá y su región radicaba en la confección de grandes piezas de piel del tamaño de mantas que llamábamos “bodys”. El trabajo del taller de Caterina consistía en fabricarlos uniendo unas con otras las patas de astrakán swakara. Casi siempre eran de color negro, pero manufacturaba también en cualquier otro; las beige, marrones y grises mostraban siempre un degradado en su tonalidad que resaltaba la fineza de sus ondas, las olas del astrakán.

Esas olas son un mar en la piel, un vaivén peinado, una ondulación continua, un tumbo y un eco que sientes en la mirada y que sentirás en el estómago si no tienes complejos y lo tocas.

El cuero del cordero karakul swakara es fuerte, pero con habilidad y encarando bien su filo se puede romper con los dedos. No tiene nada que ver con la flexibilidad del visón y su elasticidad de contorsionista. El visón se adapta a lo que el peletero le pida, pero en el astrakán sólo manda él.

Su cuero es suave pero algo tosco y el pelo es lo más parecido al de un monte de Venus boscoso, donde los árboles se inclinan todos en la misma dirección del viento, que siempre sopla desde el mar y el océano cercano.

Caterina sabía lo que había que hacer con todo ello y lo hacía muy bien. Era la mejor y la más cara. Era demasiado cara. Y los regateos, esos sí, se hacían interminables, extenuantes y sin concesiones.

Mujer mayor, grande y fuerte, su marido le servía silencioso los cafés que se tomaba uno tras otro, sin dejar nunca que ni una sola gota de sudor apareciese por su frente de griega doria, color paja seca, rubia oscura de cabellos hirsutos. Luego, cucharilla en mano, sin bajar nunca la mirada, se tragaba el poso de la taza. Tal vez por eso mantenía su dentadura tan blanca y sana. Tenía boca de hombre y la sonrisa pegada a la cara. Si querías estar a su altura no había más remedio que comerse también el sedimento del café al que te invitaba.

Yo siempre iba a visitarla y siempre intentaba comprarle algo, pero nunca lo lograba. Una vez estuvimos dos días. Me invitó a comer y a cenar con toda su familia, hermanas, hermanos, abuelas, hijos, e hijas. Pero era imposible conseguir que su precio se acercase un poco, sólo un poco, a la línea imaginaria aquella que los demás y yo teníamos en la cabeza.

Hablábamos de todo, y algo de negocios. Del cielo y de lo que hay debajo del cielo y algo de trabajo. De política y de matrimonios, y de pasada también regateábamos. Y conversábamos de dinero, por supuesto, pero del dinero de los demás, que era una manera sofisticada y bizantina de hablar del nuestro sin nombrarlo. Todo tenía una lógica contable, de haberes y debes, cualquier cosa se sumaba y se restaba tratando que al final quedara un remanente, un poso también, mesurable en peso, tamaño o dinero.  Nada escapaba a esa aritmética excepto el producto de su trabajo, en el que se esmeraba como si fuera una santa enamorada de algún dios y a él le dedicara su esfuerzo y su pericia profesional. Aquellas pieles parecían los mejores corderos de su rebaño llevados al altar para ser sacrificados.

De esa forma pasaban las horas, interminables y tan pesadas y lastradas como el mismísimo oro, ese sedimento oscuro que invariablemente queda en el fondo de las tazas. Ni el uno ni la otra cedíamos en el precio que estábamos dispuestos a aceptar, así que al final siempre me acobardaba, renunciaba y acababa por abandonar aquella pugna entre ella y yo. 

Caterina era una mujer voluminosa, de piernas hinchadas como patas de elefanta. En su taller se cerraban siempre las ventanas y solamente se iluminaba con la luz blanca de las lámparas y fluorescentes, el color azul eléctrico de los tableros permitía fijar los colores sin distorsiones. Pero en su casa dejaba que el sol agotara toda su fuerza mientras concluía su viaje diario, el comedor y el salón se iban llenando de sombras y las paredes terminaban manchadas con luminosas pinceladas que pronto oscurecían, desapareciendo. En algún rincón siempre sonaba una radio con canciones griegas de moda y que a mí me parecían extrañamente antiguas y de otro mundo. Su marido y el resto de los familiares apenas hablaban, asentían y sonreían como pequeños diablos en busca de las migajas del festín. El banquete era la tentación misma, como las frutas conservadas en almíbar, las confituras demasiado dulces y que a ellos tanto les gustaban. “Hazme caso”, me decía Caterina, “no pidas nunca perdón, no vale la pena, nadie te lo concederá jamás, así que no tengas miedo, paga lo que te pido y llévate lo que te doy. No soy el diablo, yo vendo lo que él compra, recuérdalo

Lo recordé, y un día, por fin, acepté el riesgo y tomé la determinación de comprar, casi por curiosidad, me dije. Resistí todo lo que fui capaz, es cierto, pero al final sucumbí. Quise saber qué significa poseer algo verdaderamente excelente, extraordinario, y pagar por ello. Si pierdo no seré mucho más pobre, y si gano sabré algo que ahora desconozco.

Así fue, en el taller de Caterina comencé a sospechar que lo que se esconde detrás de las cosas que no tienen precio es todo aquello que solamente puede hacer uno mismo, da igual para quién, pero que nadie puede hacer por ti. Es un camino que siempre hay que recorrer solo.

Tampoco me libré esta vez de su regateo asiático. Fue una tortura, larga, somnolienta, calurosa y pegajosa, interminable.  Cuando nos dimos las manos en señal de aceptación mutua ya me estaba dando cuenta de mi posible error, del aparente mal negocio que había hecho. Alguien, una voz, me susurraba algo al oído que no pude entender. ¿Qué me decía? ¿Quién era?, no lo sé, pero oía un zumbido que más bien parecía una señal de alarma.

¿Qué hice, pues, con aquellas extraordinarias patas de astrakán que había comprado a un precio desorbitante? Los mejores abrigos de mi vida, largos y cortos, anchos y estrechos; siempre me han gustado “evasé”, marcando así ligeramente la silueta del cuerpo, la suave cintura y una tímida pero evidente cadera. Los abrigos largos debían llegar hasta los tobillos, incluso los que no parecían  más que sacos, colgados de los hombros sin apenas pinza de pecho, casi masculinos, con un discreto cuello de visón, la reina de las pieles, interpretando un papel principal pero escueto. Me los imaginaba ya puestos, imperando sobre unos jeans con zapatillas deportivas blancas, un jersey negro de lana y el cuello vuelto, joyería discreta, conjunto ideal para acompañar a un astrakán beige ligero con un visón zafiro a lo largo del escote o viceversa, los botones siempre grandes y el forro de seda al tono del cuello. Si el abrigo era claro, para las morenas, y si era oscuro, para las rubias. Eran ellos, los abrigos, los que debían elegir a sus portadoras y dueñas y no al revés.

¿Cuántos de esos abrigos vendí?, ¿qué beneficio saqué de la compra de sus pieles? ¿Había malgastado el dinero que había pagado por ellas? La respuesta es sencilla: no vendí ninguno a su precio y el beneficio que obtuve al comprarlas fue económicamente un desastre, a partir de ahí, aunque no directamente, vino la quiebra de mi empresa y las consecuencias que hoy en día todavía perduran  y que revivo en los sueños y en los ensueños. ¿Caterina me engaño?, no, solamente me tentó, el resto fue cosa mía.

Tiempo después, en la vejez y deterioro de mi padre, cuando él acabó siendo mi hijo y yo su padre que lo cuidaba, se confirmó la verdad que ocultaban aquellas pieles y todo lo que no tiene precio porque el precio eres tú mismo. 

Al salir del  taller de Caterina para regresar al hotel, el sol se había puesto ya, y Sirio ocupaba humilde su lugar; no me refiero a la estrella, sino al triste y avispado perro cazador, inteligente y flaco, cuya cabeza acariciaba con cariño cada vez que me venía a recibir. Que era siempre.



14 Junio 2007