lunes, 27 de enero de 2014

Homenatges immerescuts.



Diari d’hivern. (4)

Homenatges immerescuts.

"Crec que en aquests temes ningú és ni pot ser del tot imparcial, és difícil estar segur de res, llevat del que s'ha vist en persona, i conscient o inconscientment tothom escriu des d'una posició. Per si no ho he dit ja en pàgines anteriors, ho diré ara: vagi amb compte el lector amb el meu partidisme, amb els meus detalls erronis i amb la inevitable distorsió que neix del fet d'haver presenciat els esdeveniments des d'un costat. I tingui exactament la mateixa cura amb les mateixes coses quan llegeixi altres llibres sobre aquest període de la..." Homage to Catalonia, George Orwell.

L’any passat celebràvem el centenari del naixement de l’Albert Camus, i no fa pas tants anys que jo, amb els meus estrenats disset, comprava entusiasmat, al 1972, la segona edició de la traducció al català d’Homage to Catalonia de George Orwell. Em va costar 150 pessetes.

L’Albert Camus i en George Orwell han estat dues figures equivalents, exemples ambdós d’una oposició valenta, intel·ligent i decidida contra qualsevol mena d’autoritarisme.  Els dos també morts joves, el francès el 4 de gener de 1960 amb 47 anys en un desgraciat accident d’automòbil i el britànic el 21 de gener de 1950 amb 46 a causa de la tuberculosi, malaltia per a la que encara llavors no hi havia remei.

El proper 30 de gener farà 75 anys que l’exèrcit franquista ocupava Barcelona.

En canvi, el passat dia 13, també de gener, llegia jo, a una habitació d’hospital, mentre vetllava a una amiga malalta, una ressenya de Guillermo Altares al País sobre la recent publicació de Ensayos, un recull d’articles de George Orwell.

Era ja la matinada avançada i mentre un dels meus ulls observava la lenta i ja agònica respiració de la meva amiga, amb l’altre intentava descansar la ment llegint en la ressenya del diari que esmento una de les seves cites que deia: "D'una autobiografia només podem fiar-nos quan revela alguna cosa vergonyosa. Un home que dóna bona imatge de si mateix segurament està mentint, ja que qualsevol vida des de dins no és més que una successió de derrotes." Some notes on Salvador Dalí (La vida secreta de Salvador Dalí), George Orwell.

Què dimonis pintava Dalí i la seva vida secreta que no me interessava gens ni mica en aquella habitació d’hospital? Tenia la sensació que una ombra absurda i lletja havia entrat sense permís.

Ahir, dia 23 de gener, va fer 25 anys de la mort de Salvador Dalí.

Feia temps que no veia sortir el sol, aclarir-se el dia lentament amb la seva primera llum descolorida; la darrera vegada va ser fa uns quinze anys a París celebrant el cinquantè aniversari d’una vella amiga de la família, una catalana parisenca que es diu Griselda i que havia aconseguit superar un càncer de pit. Recordo que llavors vaig sentir clarament els escassos segons de silenci que separen la nit del dia, aquesta vegada, en canvi, no va ser pas possible, tancat com estava en una habitació d’hospital on les finestres closes no deixaven arribar els sorolls i els silencis de l’exterior, allà dins només es sentia la respiració de la meva estimada amiga que es moria i a fora la boira ho envoltava tot.

Quan vaig llegir Homage to Catalonia empès pel meu entusiasme juvenil vaig tenir la decepció de no trobar en cap de les seves pagines l’homenatge explícit a Catalunya que prometia el títol i que jo esperava i desitjava; en el seu lloc, però, hi havia un relat detallat, una descripció elaborada i minuciosa, típicament britànica, de la seva experiència a les trinxeres aragoneses i de la seva participació també en els anomenats i famosos Fets de maig de Barcelona de 1937, una guerra civil dins de l’altra guerra civil.

Els Fets de maig de Barcelona van resoldre malament, tard i a trets, la línea estratègica que calia seguir en la guerra pel que feia, al menys, al bàndol republicà a Catalunya que, fins aquell moment, havia oscil·lat impotent en la polèmica irresolta de si la revolució era l’eina adequada que permetria guanyar la guerra o bé tot el contrari.  Els qui ho creien, entre ells el mateix George Orwell, no identificaven els fets militars que estaven vivint i tenint lloc en els camps i en les ciutats d’Espanya com una guerra convencional, sinó només com l’expressió militar d’una contrarevolució feixista que calia ser combatuda amb una altre revolució, en aquest cas la socialista, i no pas amb exercits regulars que no farien, deien ells, altra cosa que perpetuar una vegada més les formes clàssiques de dominació de classes i l’autoritarisme més descarat i assassí. Els Fets de maig de Barcelona van suposar la derrota d’aquestes tesis revolucionàries, dels trotskistes i dels anarquistes, a mans del PSUC i la victòria de la línea política i militar dirigida per la URSS.

Així doncs, on dimonis era l’homenatge a Catalunya que jo buscava?, en què consistia?, devia de ser tant subtil que jo no el sabia veure ni trobar en les més de dues-centes pàgines de l’edició catalana malgrat tenir-lo, sens dubte, davant dels nassos?

La meva amiga s’estava morint i jo la contemplava morir-se amb un tros de diari arrugat entre els meus dits nerviosos mentre li agafava la ma i l’omplia de petons que segurament ella ja no notava ni rebia, “és difícil estar segur de res, llevat del que s'ha vist en persona, i conscient o inconscientment tothom escriu des d'una posició.” Quina era la meva posició quan el meu cor i el seu bategaven dins del nostre estomac?

George Orwell va escriure el famós 1984 i l’expressió Big Brother ha fet fortuna y ha passat a formar part del patrimoni cultural i lingüístic de la humanitat per referir-se a una de les malèvoles característiques de l’Estat modern: la seva paranoia autoritària que tot ho vol saber de nosaltres. Les recents notícies d’espionatge nord-americà i les noves tecnologies de la informació semblen demostrar els seus temors. Si més no, però, noves variants que van contínuament apareixent del famós concurs televisiu que va prendre el nom de Big Brother i l’esclat de les anomenades xarxes socials em fan creure que l’argument orwellià s’ha de capgirar prop de 180 graus i pensar que no és pas l’Estat qui vol conèixer la nostra vida sinó que som nosaltres els que ens delim per tafanejar a casa dels altres i deixar que tothom entri també a la nostra i es passegi per ella igual que si fos la seva. “...qualsevol vida des de dins no és més que una successió de derrotes.” Ens podem refiar, doncs, del bon criteri d’una ciutadania que va pels carrers caminant al mateix temps que mira compulsivament els seus smartphones amb el perill d’ensopegar amb un gos, un fanal o els uns amb els altres?

Al cap i a la fi, crec sincerament que els catalans no mereixem cap mena d’homenatge, no hem fet res digne de tan gran honor, al menys encara no, fora de conservar a contra pel la llengua que els nostres pares ens van llegar i amb ella, amb la llengua, defensar una manera de descriure el món i les conseqüències de tota mena, polítiques i administratives també, que tal descripció comporta.

Tinc molts mals records d’Espanya, però molts pocs mal records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència  que un estat totalitari modern necessita”. Homage to Catalonia, George Orwell.

Els catalans estem convençuts que aquesta secular ineficiència espanyola ens ha permès sobreviure perquè si fóssim, per exemple, ciutadans francesos, faria temps que de nosaltres no en quedaria ni la nostra ombra, Perpinyà i la Catalunya nord francesa son un bon exemple de la eficiència gala.

En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l’ordre d’importància d’aquestes cinc coses era justament el que he escrit: l’enemic en darrer lloc”. Homage to Catalonia, George Orwell.

Orwell pretén amb aquesta frase descriure una situació peremptòria, dramàtica i de simple necessitat, de pura subsistència, una mena de paradoxa també, un sarcasme militar, però no se n’adona que si capgiréssim l’ordre de la llista el drama es convertiria en tragèdia i la paradoxa en una cosa molt pitjor.

Aquesta habitació d'hospital és igualment una trinxera on ja no es fan homenatges de cap tipus ni llistes per establir prioritats excepte les que es deriven d'aquelles que garanteixen morir amb dignitat.

Fora d'això, el que importa, el que veritablement importa, no forma part ni d'aquest món ni tampoc de l'altre.

Jo ho sé i la meva amiga ara també ho sap.

-----------------------------------------------------

Diario de invierno (4)

Homenajes inmerecidos

“Creo que en estos temas nadie es ni puede ser del todo imparcial; es difícil estar seguro de nada, salvo de lo que se ha visto en persona, y consciente o inconscientemente todo el mundo escribe desde una posición. Por si no lo he dicho ya en páginas anteriores, lo diré ahora: tenga cuidado el lector con mi partidismo, con mis detalles erróneos y con la inevitable distorsión que nace del hecho de haber presenciado los acontecimientos desde un lado. Y tenga exactamente el mismo cuidado con las mismas cosas cuando lea otros libros sobre este periodo de la…” Homage to Catalonia, George Orwell.

El año pasado celebrábamos el centenario del nacimiento de Albert Camus, y no hace tantos años que yo, con mis estrenados diecisiete, compraba entusiasmado, en 1972, la segunda edición de la traducción al catalán de Homage to Catalonia de George Orwell.  Me costó 150 pesetas.

Albert Camus y George Orwell han sido dos figuras equivalentes, ejemplos ambos de una oposición valiente, inteligente y decidida contra cualquier tipo de autoritarismo.  Los dos fallecidos jóvenes, el francés el 4 de enero de 1960 a los 47 años en un desgraciado accidente de automóvil y el británico el 21 de enero de 1950 a los 46 a causa de la tuberculosis, enfermedad para la que aún entonces no había remedio.

El próximo 30 de enero se cumplirán 75 años que el ejército franquista ocupaba Barcelona

En cambio, el pasado día 13, también de enero, leía yo, en una habitación de hospital, mientras velaba a una amiga enferma, una reseña de Guillermo Altares en el País sobre la reciente publicación de Ensayos, una recopilación de artículos de George Orwell.

Era madrugada avanzada y mientras uno de mis ojos observaba la lenta y ya agónica respiración de mi amiga, con el otro intentaba descansar la mente leyendo en la reseña del diario que menciono una de sus citas que decía: “De una autobiografía sólo podemos fiarnos cuando revela algo vergonzoso. Un hombre que da buena imagen de sí mismo seguramente está mintiendo, pues cualquier vida desde dentro no es más que una sucesión de derrotas.” Some notes on Salvador Dalí (La vida secreta de Salvador Dalí), George Orwell

¿Qué demonios pintaba Dalí y su vida secreta que no me interesaba lo más mínimo en aquella habitación de hospital? Tenía la sensación de que una sombra absurda y fea había entrado sin permiso.

Ayer, día 23 de enero, se cumplieron 25 años de la muerte de Salvador Dalí

Hacía tiempo que no veía salir el sol, aclarar el día lentamente con su primera luz descolorida, la última vez fue hace unos quince años en París celebrando el cincuenta aniversario de una vieja amiga de la familia, una catalana parisina que se llama Griselda y que había conseguido superar un cáncer de pecho  Recuerdo que entonces sentí claramente los escasos segundos de silencio que separan la noche del día, esta vez, en cambio, no fue posible, encerrado como estaba en una habitación de hospital donde las ventanas atrancadas no dejaban llegar los ruidos y los silencios del exterior, allí dentro sólo se oía la respiración de mi querida amiga que se moría y afuera la niebla lo envolvía todo

Cuando leí Homage to Catalonia empujado por mi entusiasmo juvenil tuve la decepción de no encontrar en ninguna de sus páginas el homenaje explícito a Cataluña que prometía el título y que yo esperaba y deseaba, en su lugar, sin embargo, había un relato detallado, una descripción elaborada y minuciosa, típicamente británica, de su experiencia en las trincheras aragonesas y de su participación también en los llamados y famosos Hechos de mayo de Barcelona de 1937, una guerra civil dentro de otra guerra civil

Los Hechos de mayo de Barcelona resolvieron mal, tarde y con disparos, la línea estratégica a seguir en la guerra por lo que se refería, al menos, al bando republicano en Cataluña que, hasta ese momento, había oscilado impotente en la polémica irresuelta de si la revolución era la herramienta adecuada que permitiría ganar la guerra o bien todo lo contrario.  Quienes lo creían, entre ellos el propio George Orwell, no identificaban los hechos militares que estaban viviendo y teniendo lugar en los campos y en las ciudades de España como una guerra convencional, sino sólo como la expresión militar de una contrarrevolución fascista que había de ser combatida con otra revolución, en este caso la socialista, y no con ejércitos regulares que no harían, decían ellos, otra cosa que perpetuar una vez más las formas clásicas de dominación de clases y el autoritarismo más descarado y asesino.  Los Hechos de mayo de Barcelona supusieron la derrota de esas tesis revolucionarias, de los trotskistas y de los anarquistas a manos del PSUC y la victoria de la línea política y militar dirigida por la URSS.

Así pues, ¿dónde demonios estaba el homenaje a Cataluña que yo buscaba? ¿En qué consistía? ¿Debía de ser tan sutil que no lo sabía ver ni encontrar en las más de doscientas páginas de la edición catalana a pesar de tenerlo, sin duda, ante mis propias narices? Mi amiga se estaba muriendo y yo la contemplaba morirse con un trozo de periódico arrugado entre mis dedos nerviosos mientras le cogía la mano y la llenaba de besos que seguramente ella ya no notaba ni recibía, “es difícil estar seguro de nada, salvo de lo que se ha visto en persona, y consciente o inconscientemente todo el mundo escribe desde una posición “. ¿Cuál era mi posición cuando mi corazón como el suyo latían en nuestro estómago?

George Orwell escribió el famoso 1984 y la expresión Big Brother ha hecho fortuna y ha pasado a formar parte del patrimonio cultural y lingüístico de la humanidad para referirse a una de las malévolas características del Estado moderno: su paranoia autoritaria que todo lo quiere saber de nosotros. Las recientes noticias de espionaje estadounidense y las nuevas tecnologías de la información parecen demostrar sus temores.  Por lo menos, sin embargo, nuevas variantes que continuamente van apareciendo del famoso concurso televisivo que tomó el nombre de Big Brother y el estallido de las llamadas redes sociales me hacen creer que el argumento orwelliano debe invertirse cerca de 180 grados y pensar que no es el Estado exactamente el que quiere conocer nuestras vidas sino que somos nosotros los que nos deleitamos por curiosear en casa ajena y dejar que todo el mundo entre también en la nuestra y se pasee por ella igual que si fuera la suya. “…Cualquier vida desde dentro no es más que una sucesión de derrotas”. ¿Nos podemos fiar, pues, del buen criterio de una ciudadanía que va por las calles caminando al mismo tiempo que mira compulsivamente sus smartphones con el peligro de tropezar con un perro, con una farola o unos con otros?

Al fin y al cabo, creo sinceramente que los catalanes no merecemos ningún tipo de homenaje, no hemos hecho nada digno de tan gran honor, al menos todavía no, fuera de conservar a contrapelo la lengua que nuestros padres nos legaron y con ella, con la lengua, defender una manera de describir el mundo y las consecuencias de todo tipo, políticas y administrativas también, que tal descripción conlleva.

“Tengo muchos malos recuerdos de España, pero muy pocos mal recuerdos de los españoles  (...) Es indudable que tienen una generosidad, una especie de nobleza, que no son propias del siglo XX  Esto es lo que permite esperar que en España incluso el fascismo pueda adoptar una forma relativamente amplia y tolerable.  Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita “  Homage to Catalonia, George Orwell

Los catalanes estamos convencidos de que esta secular ineficiencia española nos ha permitido sobrevivir porque si fuéramos, por ejemplo, ciudadanos franceses, haría mucho tiempo que de nosotros no quedaría ni nuestra sombra, Perpiñán y la Cataluña norte francesa son un buen ejemplo de la eficiencia gala.

“En la guerra de trinchera hay cinco cosas importantes : la leña, la comida, el tabaco, las velas y el enemigo.  Aquel invierno, en el frente de Zaragoza, el orden de importancia de estas cinco cosas era justamente el que he escrito: el enemigo en último lugar“.  Homage to Catalonia, George Orwell

Orwell pretende con esta frase describir una situación perentoria, dramática y de simple necesidad, de pura subsistencia, una especie de paradoja también, pero no se da cuenta de que si invirtiésemos el orden de la lista el drama se convertiría en tragedia y la paradoja en algo mucho peor.

Esta habitación de hospital es igualmente una trinchera donde ya no se hacen homenajes de ningún tipo ni listas para establecer prioridades excepto las que se derivan de aquellas que garantizan morir con dignidad.

Fuera de ello, lo que importa, lo que verdaderamente importa, no forma parte ni de este mundo ni tampoco del otro.

Yo lo sé y mi amiga ahora también lo sabe.