sábado, 11 de mayo de 2019

L’Estat i els seus homes.




L’Estat i els seus homes.

Diari de primavera (2)
L’Estat i els seus homes.

Que algú que ha ostentat poder real, molt poder, en les sales de màquines del vaixell i en la carlinga del capità d’un Estat com Espanya, digui sense embuts ni avergonyir-se que Espanya haurà de pagar el preu de mantenir a Catalunya en el seu si, no significa altra cosa que la voluntat i la necessitat expressa, no amagada, de vulnerar la llei. Això és “pagar el preu”, tal qual, i no pas cap més altra cosa significa la denominació sofística i cínica d“Home d’Estat” amb la que han qualificat a Alfredo Pérez Rubalcaba com si fos un elogi ara que s’ha mort. Ara, quan veurà el seu cos definitivament abatut pel temps, serà quan aprendrà la darrera lliçó de Química Orgànica, matèria de la que n’era Doctor: “de mitjana un cos humà viu consta de 50-75 per cent d'aigua, i cada quilogram de massa corporal seca finalment allibera a terra 32 g de nitrogen, 10 g de fòsfor, 4 g de potassi i 1 g de magnesi.” I contra això no si pot fer res ni pagant cap preu. Descansi en pau.

La lliçó, però, que en cada sessió està donant el Tribunal Suprem en el judici al procés català correspon a una altra branca de la Química encara per batejar. Una lliçó magistral i radical perquè ens mostra les arrels del sistema i la lògica del poder. Dit ras i curt, les forces de seguretat de l’Estat no són ni han vingut per protegir al dèbil, sinó el contrari. La seva missió en el món és sotmetre al feble i fer-ho obeint l’únic objectiu que se’ls ha encomanat: amagar tot allò que realment posi en evidència els veritables pecats i vergonyes de la família. No treure’ls a la llum, no, no denunciar-los, no, amagar-los. Per més greus que siguin han de romandre sempre en el secret, per més que el papa ens hagi violat durant anys i maltractat amb pallisses a la mama, o hagi assassinat als tiets, mai, mai dels mai, s’ha de saber. Ells són el braç armat d’una Espanya que només té un objectiu a la Història, convertir en espanyols a tots aquells que no ho volen ser.

Els testimonis de la gent que va anar a votar l’u d’octubre i les cares que fan els magistrats del tribunal, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat, al sentir les seves declaracions, són antològiques. No els hi cap al cervell d’homes d’Estat, que tot allò que senten sia possible, no pot ser, es diuen.

Aquests buròcrates que no saben distingir una factura d’un abonament i una factura proforma d’un pressupost s’estriparien escandalitzats les seves togues amb punyetes si el reglament els ho permetés. i ho farien igual que pregunten, sense emoció. En veure'ls penso una vegada més que Hannah Arendt tenia raó.

Els uns i els altres representen dos móns tan allunyats com ho està la veritat de la mentida i les seves derivades.

 --------------------------

Diario de primavera (2)
El Estado y sus hombres.

Que alguien que ha ostentado poder real, mucho poder, en las salas de máquinas del barco y en la carlinga del capitán de un Estado como España, diga sin rodeos ni avergonzarse que España tendrá que pagar el precio de mantener a Cataluña en su seno, no significa otra cosa que la voluntad y la necesidad expresa, no escondida, de vulnerar la ley. Esto es "pagar el precio", tal cual, y no ninguna otra cosa significa la denominación sofística y cínica de "Hombre de Estado" con la que han calificado a Alfredo Pérez Rubalcaba como si fuera un elogio ahora que ha fallecido. Ahora, cuando verá su cuerpo definitivamente abatido por el tiempo, será cuando aprenderá la última lección de Química Orgánica, materia de la que era Doctor: "en promedio un cuerpo humano vivo consta de 50-75 por ciento de agua, y cada kilogramo de masa corporal seca finalmente libera a tierra 32 g de nitrógeno, 10 g de fósforo, 4 g de potasio y 1 g de magnesio”. Y contra eso no puede hacerse nada ni pagando ningún precio. Descanse en paz.

La lección, sin embargo, que en cada sesión está dando el Tribunal Supremo en el juicio al proceso catalán corresponde a otra rama de la Química aún por bautizar. Una lección magistral y radical porque nos muestra las raíces del sistema y la lógica del poder. Dicho en pocas palabras, las fuerzas de seguridad del Estado no son ni han venido para proteger al débil, sino lo contrario. Su misión en el mundo es someter al débil y hacerlo obedeciendo el único objetivo que se les ha encomendado: ocultar todo aquello que realmente ponga en evidencia los verdaderos pecados y vergüenzas de la familia. No sacarlos a la luz, no, no denunciarlos, no, esconderlos. Por más graves que sean deben permanecer siempre en el secreto, por más que papá nos haya violado durante años y maltratado con palizas a mamá, o haya asesinado a los tíos, jamás, jamás de los jamases, se debe saber. Ellos son el brazo armado de una España que sólo tiene un objetivo en la Historia, convertir en españoles a todos aquellos que no lo quieren ser.

Los testimonios de la gente que fue a votar el uno de octubre y las caras que hacen los magistrados del tribunal, la fiscalía y la abogacía del Estado, al escuchar sus declaraciones, son antológicas. No les cabe en la cabeza de hombres de Estado, que todo lo que oyen y escuchan sea posible, no puede ser, se dicen.

Estos burócratas que no saben distinguir una factura de un abono y una factura proforma de un presupuesto se desgarrarían escandalizados sus togas con puñetas si el reglamento se lo permitiera y lo harían igual que preguntan, sin emoción. Al verlos pienso una vez más que Hannah Arendt tenía razón.

Unos y otros representan dos mundos tan alejados entre sí como lo está la verdad de la mentira y sus derivadas.



jueves, 25 de abril de 2019

Veni (25-04-2008)



Veni (25-04-2008)

Mama, he trobat aquests dos poemes que te'ls dedico; el de L'ATMETLLER FLORIT és d'en Guillem Viladot en forma de prosa. Enguany, que la tieta Encarna ja et fa també companyia, he pensat que aquesta foto és un miracle. La tieta Miracle encara omple els dies amb el seu batec. Quan aquesta foto amb el Xavier als teus braços, jo ja feia uns cinc anys que trescava entre rajoles policromades. 


Germanes i germans.
L'altre poema, DOMINI MÀGIC, expressa com una espurna roent l'inexplicable, que és el que sento quan et miro agafant-me la mà.
Un dolç petó del teu fill Albert.




jueves, 21 de marzo de 2019

La no batalla del riu Washita.

George Armstrong Custer


Diari de primavera (1)

La no batalla del riu Washita.

 O converses caòtiques entre amics al WhatsApp

España no és conscient del terrible i irreparable dany que li està causant el biaix que els guàrdies civils que declaren al  judici del Suprem li estan donant al seu relat: "No entiendo sus caras de odio, ¿porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban i nos escupían, gente de todas las edades se comportaron como delincuentes". Estan llançant pedres contra el seu propi taulat, no física, naturalment, però Espanya trigarà dècades a superar el mal que s’està fent a sí mateixa.

----------------

Tens raó, és incomprensible, és tal com dèiem: un mirall. El fumut, però, és que els espanyols no s'assabenten, miren cap a una altra direcció, i així no és poden pas veure reflectits al mirall. Un cop han quedat tranquils sabent que no marxem (perquè no ens deixen) la resta tant els fa, no els interessa gens. Catalunya la consideren territori propi. Amb això ja està dit tot. No val cap més altre discussió. Res, zero absolut, -273.15°C. Catalunya és Espanya i uns lladres els hi han volgut prendre. Inaudit, pensen. S’ha de convertir Catalunya en una altra Galícia, i l’idioma català en un altre gallec, simple folklore, material de museu.

I d’aquí no en sortirem, i tothom ho sap. Començant pels partits, i per això ara és tracte de canviar el miratge autonòmic i de crear-ne un altre i anar fent via cap al desconegut que és el no res, digues-li ampliar la base o conflicte permanent. Cap dels dos té sortida.

----------------

"No entiendo sus caras de odio, ¿porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban i nos escupían, gente de todas las edades se comportaron como delincuentes" Sembla una frase pronunciada pel coronel George Armstrong Custer a la batalla del riu Washita que no va ser pas cap batalla.

----------

Diario de primavera (1)

La no batalla del río Washita.

O conversaciones caóticas entre amigos en el WhatsApp

España no es consciente del terrible e irreparable daño que le está causando el sesgo que los guardias civiles que declaran en el juicio del Supremo le están dando a su relato: "No entiendo sus caras de odio, ¿Porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban y nos escupían, gente de toda las edades se comportaron como delincuentes". Están lanzando piedras sobre su propio tejado, no física, naturalmente, pero España tardará décadas en superar el daño que se está haciendo a sí misma.

----------------

Tienes razón, es incomprensible, es tal como decíamos: un espejo. Lo grave, sin embargo, es que los españoles no se enteran, miran hacia otro lado, y así no se pueden ver reflejados en él. Una vez han quedado tranquilos sabiendo que no nos vamos (porque no nos dejan) el resto les da igual, no les interesa nada. Cataluña la consideran territorio propio. Con esto ya está dicho todo. No vale ninguna otra consideración. Nada, cero absoluto, -273.15 ° C. Cataluña es España y unos ladrones han querido llevársela. Inaudito, piensan. Hay que convertir Cataluña en otra Galicia y el idioma catalán en otro gallego, simple folclore, carne de museo.

No hay salida, y todo el mundo lo sabe. Empezando por los partidos, y por eso ahora se trata de cambiar el espejismo autonómico y de crear otro e ir haciendo camino hacia lo desconocido que es la nada, dile ampliar la base o conflicto permanente. Ninguno de los dos tiene salida.

----------------

"No entiendo sus caras de odio, ¿Porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban y nos escupían, gente de toda las edades se comportaron como delincuentes". Parece una frase pronunciada por el coronel George Armstrong Custer en la batalla del río Washita que no fue ninguna batalla.

miércoles, 6 de marzo de 2019

Pijoaparte versus Mohamed




Diari d’hivern (9) 

Pijoaparte versus Mohamed 

Quin és el pitjor enemic d’un pobre? 

Com afirma l’Enric Vila: “A mesura que una societat perd la capacitat de fer propostes constructives la gent busca l’oxigen en les seves febleses i traumes particulars i la cultura i la política es tornen comèdies impostades que omplen de palla els cervells prometedors. Quan tens un passat en runes, és més fàcil que l’esperança es redueixi a les qüestions pràctiques de la supervivència, i que la hipersensibilitat disfressi de paraules pomposes les manies persecutòries més absurdes.” 

Per aquesta raó, tot i que Catalunya ha canviat molt en les darreres dècades, la seva cultura del greuge ha perdurat com ho fan les cançons de bressol, arribant a contaminar igualment als colons, que com a gossos marquen el territori de la colònia amb pixums pudents i que senten els seus privilegis d’hijosdalgo en perill al tenir que buscar-se la vida fora de casa i comprovar amb desolació que ja no queden ni Tereses ni Montserrats ni tampoc Nuries per seduir ni amb problemes d’identitat per rebatejar-les de nou amb aigua beneita de la Santa Verge del Pilar. 

El seu esquelet mental es fonamenta i és manté erecte i ferm mentre es pensen que la jerarquia de la que formen gustosament part té encara la força suficient per protegir-los y allunyar-los de la casta dels intocables nadius i els acosta falsament a la dels senyors que els van expulsar de casa seva. Però ara, els intocables han mutat i estan començant a ensumar les seductores aromes de les Yolandes i les Vanesses. Tot plegat crea les condicions adients per cometre un error estratègic tràgic enemistant-se amb els seus propis hereus i pubilles que en l’actualitat venen del Magreb o de més enllà. Aquest és un error característic i redundant que també el veiem a altres terres, a França, a Holanda, al Regne Unit... i que queda posat en evidència quan apareixen els nous Marsé de color negre o amb ulls axinats i pell descolorida construint històries que generen tot un nou material simbòlic, un veritable futur esperançat i somnis plens de promeses. Però això els hijosdalgo no ho saben ni ho sabran mai perquè malauradament no són capaços de distingir del tot el seu passat en runes, les seves febleses i traumes que tot fill d’aquesta terra dissortada pateix, de les grans epopeies humanes que els seus avis, pares, i ells mateixos, han protagonitzat sense ser-ne cabalment conscients. 

Després de la Teresa ha vingut la Yolanda i ja espera el seu torn la Fàtima amb més fam de justícia que les altres dues. Benvinguda a casa, noia, tu, la teva nissaga i el teu futur perquè a Espanya tot és vell, tant com la seva fam que no sempre és de justícia. 

Un altre pobre”, va respondre el Profeta, sia sempre lloat.


------------------------


Diario de invierno (9)

Pijoaparte versus Mohamed

¿Cuál es el peor enemigo de un pobre?


Como afirma Enric Vila: "A medida que una sociedad pierde la capacidad de hacer propuestas constructivas la gente busca el oxígeno en sus debilidades y traumas particulares y la cultura y la política se vuelven comedias impostadas que llenan de paja los cerebros prometedores. Cuando tienes un pasado en ruinas, es más fácil que la esperanza se reduzca a las cuestiones prácticas de la supervivencia, y que la hipersensibilidad disfrace de palabras pomposas las manías persecutorias más absurdas."

Por esta razón, aunque Cataluña ha cambiado mucho en las últimas décadas, su cultura del agravio ha perdurado como lo hacen las canciones de cuna, llegando a contaminar igualmente a los colonos, que como perros marcan el territorio de la colonia con orines malolientes y que sienten sus privilegios de hijosdalgo en peligro al tener que buscarse la vida fuera de casa y comprobar con desolación que ya no quedan ni Teresas ni Montserrats ni tampoco Nurias para seducir ni con problemas de identidad para rebautizarlas de nuevo con agua bendita de la Santa Virgen del Pilar.

Su esqueleto mental se fundamenta y se mantiene erecto y firme mientras piensan que la jerarquía de la que forman gustosamente parte tiene todavía la fuerza suficiente para protegerlos y alejarlos de la casta de los intocables nativos y los acerca falsamente a la de los señores que los expulsaron de su casa. Pero ahora, los intocables han mutado y están empezando a oler las seductoras aromas de las Yolandas y Vanessas. Todo ello crea las condiciones adecuadas para cometer un error estratégico trágico enemistándose con sus propios herederos y herederas que en la actualidad vienen del Magreb o de más allá. Este es un error característico y redundante que también lo vemos en otras tierras, en Francia, en Holanda, en el Reino Unido... y que queda puesto en evidencia cuando aparecen los nuevos Marsé de color negro o con ojos achinados y piel descolorida construyendo historias que generan todo un nuevo material simbólico, un verdadero futuro esperanzado y sueños llenos de promesas. Pero eso los hijosdalgo no lo saben ni lo sabrán porque desgraciadamente no son capaces de distinguir del todo su pasado en ruinas, sus debilidades y traumas que todo hijo de esta tierra desdichada sufre, de las grandes epopeyas humanas que sus abuelos, padres, y ellos mismos, han protagonizado sin ser cabalmente conscientes.

Después de Teresa ha venido Yolanda y ya espera su turno Fátima con más hambre de justicia que las otras dos. Bienvenida a casa, chica, tú, tu estirpe y tu futuro porque en España todo es viejo, tanto como su hambre que no siempre es de justicia.

"Otro pobre", respondió el Profeta, sea siempre alabado.

sábado, 2 de marzo de 2019

La sort i l’encuny

Fotografia d'un servidor.


Diari d’hivern. (8)

La sort i l’encuny

Fa pocs dies que un amic em confessava amb ironia que si fos ric, intel·ligent, més jove, físicament ben format i, en conseqüència, un home guapo i atractiu, no tindria cap dificultat en ser també una bona persona. Si a més fos lliure, continuà, podria tenir i mostrar criteris justos sobre la vida dels altres i exercir amb generositat la misericòrdia, la pietat i la caritat envers els pobres, els deformes, els diferents, els bojos, els esclaus i, sobre tot, els desafortunats. Si fos ciutadà d’un país autodeterminat em permetria contemplar, deia ell, amb clemència els que no ho són i d’aquesta manera jutjar-los amb equitat i condemnar-los a penes legals, és a dir, justes, adequades, proporcionades i alhora exemplars per a la resta de ciutadans que intentin gaudir de la sort moral de no ser responsables, com jo, de tot allò que no depèn d’ells. Per aquest motiu, em confessava amb sornegueria el meu amic, que no entén al senyor Jordi Cuixart quan afirma amb lucidesa com si ens mostrés una ferida lluminosa que ara casa seva és la presó i que en ella ha après a ser un home lliure.

Jo, que no posseeixo cap de les virtuts que fan ser bona persona a un ésser bípede, li vaig recordar l’exemple de T.H. Lawrence tan ben relatat en el seu tercer i darrer llibre, L’encuny. En ell, l’heroi de la Gran Guerra, ens explica la seva experiència voluntària d’ocultació i de pèrdua d’identitat, status, fama i jerarquia com a soldat ras en una unitat d’aviació de la R.A.F. on,  amb les seves pròpies paraules, "Els soldats d’aviació no tenen possessió alguna, escassos llaços, poques preocupacions quotidianes. Pel que a mi es refereix, el deure només m’exigeix ​​ara que els cinc botons del meu pit brillin".

Segurament l’exèrcit britànic, la RAF més concretament, li devia semblar al soldat ras Lawrence un lloc sanitàriament més segur i fiable per eclipsar-se en ella amb una nova personalitat i un nom fals: John Hume Ross, que li permetés, el que cita la contraportada de Huerga & Fierro, editors: "I el profit que he tret d’això és que mai tornaré a tenir por dels homes. Doncs aquí he après la solidaritat amb ells. No és que siguem molt semblants ni que ho anem a ser. Em vaig allistar amb grans esperances de compartir els seus gustos, les seves maneres i la seva vida, però la meva naturalesa segueix veient totes les coses en el mirall de si mateixa".

En el mirall de sí mateixa.

Està clar que jo no sóc en Lawrence ni en Cuixart però sé de què parlen i entenc a Joan Margarit quan afirma poèticament, com Jordi Cuixart, que cal guanyar la guerra per tenir casa; una manera millor, sens dubte i segons el meu humil parer de primat bípede, de ser bona persona i convocar la sort com aquell que busca l’amor i una bona història per ser viscuda amb valor i coratge a l’empara de la poesia, perquè, com diu l’Enric Vila:  “Si la por et tenalla, tens una vida petita. Si tens una vida petita, no tens experiències grans o genuïnes. Si no tens experiències grans o genuïnes, no generes històries noves. Si no generes històries noves, no enriqueixes la cultura. Quan la cultura s’aprima, les pors es van fent llargues com les ombres dels xiprers dels cementiris abans de fondre’s amb la nit.” 

Així doncs, generarem històries noves i en elles trobarem la sort i l’amor com si fos la porta d’un mur que no en té, i deixarem la moral, la riquesa i la bellesa als reis i als seus lacais.

-----------------------


La suerte y el troquel

Hace pocos días que un amigo me confesaba con ironía que si fuera rico, inteligente, más joven, físicamente bien formado y, en consecuencia, un hombre guapo y atractivo, no tendría ninguna dificultad en ser también una buena persona. Si además fuera libre, continuó, podría tener y mostrar criterios justos sobre la vida de los demás y ejercer con generosidad la misericordia, la piedad y la caridad para con los pobres, los deformes, los diferentes, los locos, los esclavos y, sobre todo, los desafortunados. Si fuera ciudadano de un país autodeterminado me permitiría contemplar, decía él, con clemencia los que no lo son y de esta manera juzgarlos con equidad y condenarlos a penas legales, es decir, justas, adecuadas, proporcionadas y a la vez ejemplares para el resto de ciudadanos que intenten disfrutar de la suerte moral de no ser responsables, como yo, de todo aquello que no depende de ellos. Por este motivo, me confesaba con socarronería mi amigo, que no entiende al señor Jordi Cuixart cuando afirma con lucidez como si nos mostrara una herida luminosa que ahora su casa es la cárcel y que en ella ha aprendido a ser un hombre libre.

Yo, que no poseo ninguna de las virtudes que hacen ser buena persona a un ser bípedo, le recordé el ejemplo de T.H. Lawrence tan bien relatado en su tercer y último libro, El troquel. En él, el héroe de la Gran Guerra, nos cuenta su experiencia voluntaria de ocultación y de pérdida de identidad, status, fama y jerarquía como soldado raso en una unidad de aviación de la R.A.F. donde, con sus propias palabras, "Los soldados de aviación no tienen posesión alguna, escasos lazos, pocas preocupaciones cotidianas. Por lo que a mí se refiere, el deber sólo me exige ahora que los cinco botones de mi pecho brillen".

Seguramente el ejército británico, la RAF más concretamente, le debió parecer al soldado raso Lawrence un lugar sanitariamente más seguro y fiable para eclipsarse en ella con una nueva personalidad y un nombre falso: John Hume Ross, que le permitiera, lo que cita la contraportada de Huerga & Fierro, editores: "Y el provecho que he sacado de ello es que nunca volveré a tener miedo de los hombres. Pues aquí he aprendido la solidaridad con ellos. No es que seamos muy similares ni que lo vayamos a ser. Me alisté con grandes esperanzas de compartir sus gustos, sus formas y su vida, pero mi naturaleza sigue viendo todas las cosas en el espejo de sí misma".

En el espejo de sí misma.

Está claro que yo no soy Lawrence ni Cuixart pero sé de qué hablan y entiendo a Joan Margarit cuando afirma poéticamente, como Jordi Cuixart, que hay que ganar la guerra para tener casa; una manera mejor, sin duda y según mi humilde opinión de primate bípedo, de ser buena persona y convocar a la suerte como aquel que busca el amor y una buena historia para ser vivida con valor y coraje al amparo de la poesía, porque, como dice Enric Vila: "Si el miedo te atenaza, tienes una vida pequeña. Si tienes una vida pequeña, no tienes experiencias grandes o genuinas. Si no tienes experiencias grandes o genuinas, no generas historias nuevas. Si no generas historias nuevas, no enriqueces la cultura. Cuando la cultura se adelgaza, los miedos se van haciendo largas como las sombras de los cipreses de los cementerios antes de fundirse con la noche.

Así pues, generaremos historias nuevas y en ellas encontraremos la suerte y el amor como si fuera la puerta de un muro sin ella, y dejaremos la moral, la riqueza y la belleza a los reyes y a sus lacayos.

martes, 26 de febrero de 2019

Peret (26-02-2008)

Interpretació fotogràfica del pare.


Peret (26-02-2008)


Retall de: Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu. 


Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes”.

------------------




De l'Albert:

Papa, he trobat aquesta foto teva fent de punt al llibre “Un hivern fascinant” d’en Joan Margarit, just en aquest poema que et dedico.
Tancaran el local, sí, i el tornaren a obrir per aixopluc de tants anys. I ens el feren tancar de nou. Però no temis, el tornem a obrir cada dia en passar-hi, amb la mirada florida, blanca com la nostàlgia i la veritat de l’amor.
També et vull dir que cada matí, des de fa onze anys, la cadernera canta el teu nom, no se'n oblida mai.

Un dolç petó del teu fill Albert.

viernes, 15 de febrero de 2019

No t’espantis. (epistolari caòtic)

L'esclau fidel a Django desencadenat
Diari d’hivern (7)

No t’espantis. (epistolari caòtic)

“A molts catalans els costa de relacionar la destrucció del seu propi país amb la destrucció dels seus amors i dels seus interessos més pregons, que són els que fructifiquen més a llarg termini. Com deia Ciceró, l’estigma de l’esclau és parlar la llengua del seu amo i, per tant, veure el seu propi món a través de la sensibilitat d’un estranger” Enric Vila.

Benvolgut amic Joan,

T’escric només per recalcar que no estiguis espantat. Tal com et vaig comentar ahir nit tot sopant a casa teva no ho estiguis perquè no passarà res d’extraordinari i el temps acabarà posant a cadascú al seu lloc i li donarà el que es mereix.

Ja sé que tot plegat és inenarrable, indicible, quasi inexpressable, però a banda de que tots ells, els espanyols d’allà i els d’aquí, han fet pinya contra "El Gran Enemic", pensa que el país rojigualda està segrestat per la seva pròpia por i vergonya. Tu i jo sabem molt bé que el menys suportable, el que la majoria tolera de menys grat, és que la posin en evidència i a Espanya l’hem posada en evidència en els seus fonaments, en tot allò que la fa ser el que és i que no vol ni pot evitar.

Ara que tothom parla de mals tractaments, de violacions i pederàstia, comprovem de manera fefaent que sempre es procuren amagar les evidències que ens delaten en la nostra misèria com a persones i com a pobles. En qualsevol acusació s’activa immediatament el mecanisme de l’omertà. I també que el silenci còmplice i criminal on més escampa verinosament la seva pèrfida metzina és en els nius, en el sí de les famílies on en elles el pitjor no és pas el delicte en sí mateix sinó la seva notorietat, no que el pare  violi a la filla durant anys, no, sinó que se sàpiga. Qualsevol cosa abans que l’escàndol i la publicitat. A Espanya igual. Qualsevol cosa abans que el reconeixement de l’escarni i la misèria en la que s’ha edificat. L'Estat espanyol, com afirma la Marta Rojals a Vilaweb, que no ha estat capaç durant quaranta anys de jutjar els seus criminals franquistes ara vol fer,  per enèsima vegada, de jutge just amb els catalans. Espanya que només acabarà disputant-se les despulles dels seus esclaus com si fossin trofeus de caça i que l’únic objectiu que té al món, com va dir Casado, és convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.  

L’Estat profund no vol perdre els privilegis de 300 anys ni que es revisi l’espoli criminal del franquisme i de les grans fortunes que hi han col·laborat i que s’han beneficiat robant. Espoli mai jutjat, mai considerat per les lleis d’aquesta Espanya. Els media perquè no els retirin les subvencions perquè si no desapareixen. Els artistes, els periodistes i els covards intel·lectuals espanyols acollonits, temorosos de no dir res que pugui afectar els seus llocs de treball en els medis on treballen, parlen i publiquen. La plebs, muda també, buscant assedegada motius per sentir-se orgullosa en els crims dels seus patricis. Patricis que tampoc són capaços ni de formular una proposta lampedusiana pel seu país.

La corrupció vessa per tot arreu, i no ho ha deixat mai de fer. Una corrupció no només econòmica, també moral i política. Com l’autonomia catalana que ha estat tota ella corrupta perquè ha estat una enganyifa descomunal, l’autonomia de la senyoreta Pepis que no ha fet altra cosa que amagar el colonialisme espanyol i el descomunal espoli que hem patit. Una corrupció tan desvergonyida com impune. I un partit socialista i col·laboracionista amb els lladres, un partit que fomenta aquesta omertà, un partit més dividit que mai que finalment caurà i deixarà pas a tota la fauna del nou tripartit. O no.

M'acaben d'entrar uns noiets amb aspecte pakistanès, d'uns catorze anys que em venien a vendre cosetes que diuen que fan ells mateixos, penjolls, anells i polseres, per pagar-se un viatge amb l'escola. Els he comprat una polsera, vuit euros, avui que no he venut res els he comprat una polsera a aquests noiets i m'he gastat vuit euros. Els he preguntat on pensaven anar amb l'escola. Jo m'imaginava no sé què, Madrid, París, Roma... i el més alt m'ha contestat que a Banyoles!! I aleshores he pensat en les sortides que feia amb els escolapis a les Planes. En fi, pura tendresa i nostàlgia de quan érem més pobres que ara, però manteníem els nostres epistolaris i dietaris endreçats i lligats amb una cinta groga.

viernes, 1 de febrero de 2019

Ploraners

Antonio Briceño
Diari d'hivern (6)

Ploraners.


Ens lamentem com a ploraners, captius i esclaus pel que no hem sabut defensar com a ciutadans lliures. Que caigui sobre nosaltres, doncs, la penitència dels covards que ni l'Esperit Sant de Lledoners ens podrà deslliurà amb la seva retòrica de mossèn il·lusionista.

--------------

La fotografia d'Antonio Briceño està feta en un concurs de "plañideras" a San Juan del Río el dia dels morts de l'any passat. Si els catalans ens hi haguéssim presentat segur que l'hauríem guanyat.

jueves, 31 de enero de 2019

Ai dels mentiders!


Diari d'hivern (5)

Ai dels mentiders!


Ai dels mentiders que amb paraules ensucrades i sentimentals enganyen reiteradament a la gent simple aprofitant la seva necessitat d'esperança, la seva fam i sed de justícia. Ai d'ells que viuran en una presó pitjor d'aquesta de la que ara volen sortir amb reixes de ferro.


-------------------------------

Llegit avui en un diari digital més alguna aportació meva treta de la Viquipèdia:

Ciceró va dir que: “totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar molt de temps”.

Sèneca va dir que: “cap vent és favorable, si no saps on vols anar”.

Viquipèdia:

Sobre Ciceró:
Quan Cèsar fou assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, lloctinent de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques, i fins i tot establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi (que n'era renebot natural). Cap a la fi de l'any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d'aquest i fugí amb diversos de la seva vila a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d'on anà fins a la seva vila a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades als rostra del fòrum romà.

I sobre Sòcrates:
Segona part (44b-46a)

Després Critó intenta, mitjançant una sèrie d'arguments, convèncer Sòcrates perquè fugi. El primer que li diu és que, si no se salvés, es veuria privat d'un molt bon amic; el segon és que la gent no es creuria que Sòcrates no ha volgut escapar i pensarien que, en realitat, els seus amics s'estimen més els diners que a Sòcrates, i això seria molt vergonyós. Després li explica que si el que li preocupa són els sicofants, no ha de tenir por perquè són tan barats que no costaria gens fer-los callar amb una mica de diners. També li comenta que no té per què preocupar-se d'on anar, ja que pot anar a Tessàlia, on uns amics de Critó l'acolliran amb els braços oberts. A més, li diu que quedar-se allà seria com trair-se a si mateix. Després li parla dels fills, diu que no pot abandonar els seus fills, que els fills s'han de cuidar i no deixar-los sols. Finalment, li diu que seria de covards agafar el camí més fàcil (deixar-se morir) i no el més difícil, és a dir, salvar la vida.

Tercera part (46b-50a)

Més tard, Sòcrates respon als arguments de Critó i dóna arguments de per què no ha de marxar. El primer que diu Sòcrates és que tot el que havia dit durant el judici i durant tota la seva vida no pot, ara que les circumstàncies són desfavorables, tirar-ho per terra i fer-se'n enrere. També li diu que el més important no és viure sinó viure bé. Li diu també que mai s'ha de tornar una injustícia amb més injustícia, ja que la injustícia és més perjudicial per a qui la comet que per a qui la pateix.

Sòcrates, Critó i "les lleis" (50a-54d)

Finalment, Sòcrates fa com si parlés amb les lleis, per fer entendre a Critó el seu punt de vista. El primer que "les lleis" li diuen a Sòcrates és que, en certa manera, si Sòcrates fugís seria com destruir la ciutat, perquè unes lleis que no es compleixen no són lleis i sense lleis no pot existir una ciutat. Després "les lleis" li pregunten què té Sòcrates contra elles, ja que sempre ha estat d'acord amb elles, no va posar cap objecció a les lleis que van permetre que el seu pare es casés amb la seva mare, ni a les lleis que el van educar. "Les lleis" també li diuen que, si alguna vegada no ha estat content amb elles o les ha cregudes injustes, podia haver-se'n anat i ningú li ho hauria prohibit, però no ho va fer i això fa pensar que les considera justes. També li diuen "les lleis" que, encara que fugi, no se'n podrà anar a una ciutat amb bones lleis perquè hi arribarà com un enemic, perquè seria un destructor de lleis. I si se'n va a una ciutat amb males lleis, no podrà viure com sempre, perquè ¿quin sentit pot tenir parlar de la virtut havent fet una cosa tan injusta? I, respecte als fills, no els seria gens favorable viure en una ciutat sense cap mena de llei i a més com a estrangers. Per altra banda, podrien cuidar els seus fills els seus amics si va a Tessàlia, com si va a l'hades.

lunes, 28 de enero de 2019

El silenci dels nostres amics.

Imitant Malevitch


Diari d’hivern (4)

El silenci dels nostres amics.

Poques vegades re-publico sencer un article, però avui ho faré perquè nomes cal llegir-lo per comprendre les raons. L’autor, en Xavier Díez, fa esment de tres conseqüències de l’anomenat procés català, i jo com ell considero que la més inquietant és la tercera, la corrupció moral de bona part de la població espanyola que ja ens anticipa en la primera de les conseqüències al recordar-nos a Martin Luther King quan afirmava que el pitjor no havien estat “els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. 

Tres conseqüències del postprocés (26-01-2019)



No revelaré cap secret si reconec la confusió a l’hora de definir el moment que travessem. Si voleu cap concepte que ajudi a situar-nos, proposo el de llimbs, aquest espai indefinit, una mica una sala d’espera, entre el postprocés i la República declarada i encara no efectiva. Si m’ho permeteu, m’atreviria a parafrasejar Antonio Gramsci per ubicar-nos en el perillós lapse temporal entre la República que no acaba de néixer i el franquisme monàrquic que es resisteix a desaparèixer: en aquest interval és on apareixen els monstres. Diria que, a més, no són uns monstres metafòrics, sinó els vells coneguts del feixisme que tracta de reivindicar-se mitjançant el ranci i arnat nacionalisme espanyol, combinat amb el nou reaccionarisme que emergeix a Occident, amb ideòlegs nord-americans i il·liberals europeus.

L’empenta del nostre nou republicanisme ha transformat radicalment el panorama… O potser no tant, perquè s’ha limitat a fer visible allò que vivia en la penombra: que vivíem en una democràcia de fireta, en una llibertat vigilada. El republicanisme català ho ha transformat tot, a tots els nivells, i ens ha portat a un conflicte que molts pensàvem que podia passar i que a molts altres els ha sorprès, malgrat que íntimament sabíem que els vells fantasmes i els zombis podrien ressorgir del Valle de los Caídos en qualsevol moment.

Passen i han passat moltes coses. Tanmateix, em centraré en tres idees, tres conseqüències que, des de la meva perspectiva d’historiador, crec que són les més rellevants a l’hora d’avaluar les transformacions profundes en la psicologia col·lectiva: la ruptura emocional, la reconfiguració de la identitat i la corrupció moral. Totes tres representen fenòmens històrics molt significatius que reflecteixen en profunditat la magnitud del canvi, que fa que les coses no puguin tenir marxa enrere.

La primera, potser la més perceptible de totes, m’agrada denominar-la ‘la ruptura emocional’, tot i que alguns altres, com Francesc-Marc Álvaro fan servir l’expressió de ‘desconnexió’. Penso que la majoria de ciutadans d’aquest país no teníem cap problema a identificar-nos amb una identitat dual entre Catalunya i Espanya. Parlem totes dues llengües, compartim referents, vivències, famílies i amics. Es tractava d’un món on, si bé no mancaven picabaralles episòdiques i algunes desavinences, ens permetien de restar còmodes en una identitat ambigua. Tanmateix, a partir del moment en què el senyor Aznar va fer ressuscitar un franquisme desacomplexat, a partir del moment en què el nacionalisme espanyol va recuperar cert essencialisme religiós i es va començar a fer servir l’opinió publicada per a atacar Catalunya i els seus elements fonamentals –per exemple, les campanyes contra la immersió lingüística–, les coses van començar a canviar. Vull recordar que aquests elements d’anticatalanisme restaven amarats de franquisme. Per mi, un dels moments històrics fonamentals va ser el 1995, quan es va desencadenar la polèmica dels papers de Salamanca i fins i tot algú com Torrente Ballester va arribar a afirmar davant milers de persones que ‘els papers els pertanyien per dret de conquesta’. Llavors aquests lligams personals, emocionals, van començar a cruixir. Les polítiques de desgast i erosió de l’autonomia, amb un Aznar desbocat a començament d’aquest segle, van influir prou en els ressorts de l’estat profund espanyol per fer involucionar, la relació no solament entre Espanya i Catalunya, sinó entre la mateixa Espanya franquista i la que havia estat enviada a les cunetes de tot el país. Perquè, i això convé que no s’oblidi, Catalunya esdevenia una peça més en la reacció contra les tímides i avortades polítiques de memòria històrica que pretenien de qüestionar l’statu quo present en base les indagacions sobre el passat.

Jo crec que la majoria de la societat catalana és poc nacionalista. Jo mateix sento una gran incomoditat, al més pur estil Georges Brassens, a grans masses, moviments, banderes i himnes: Ara, com la immensa majoria dels catalans, independentment de la procedència dels cognoms, som fills i néts dels republicans, dels defensors de la democràcia o dels principis de llibertat, igualtat o fraternitat enfront el feixisme que va imposar el terror i la repressió del 1939 ençà. L’anticatalanisme, l’hostilitat contra tots nosaltres, s’ha anat afermant a mesura que ressorgia el feixisme de l’estat profund, present per terra, mar i aire al fons dels poders reals: les forces armades, la policia, els jutges, els negocis, els alts funcionaris, l’Església i, molt especialment, els mitjans de comunicació. A mi m’agrada ser molt provocador, perquè considero que Catalunya és Espanya, encara que no l’Espanya que s’imaginen, sinó l’Espanya republicana que va sobreviure a l’holocaust espanyol. Ep! Aquest concepte no és meu, sinó d’un historiador i hispanista tan prestigiós com Paul Preston. Per això ens odien tant i fan ressuscitar el llenguatge de la cruzada. Som la dissidència molesta, el record de l’antifeixisme que ha arribat a la conclusió que l’opció més realista és la independència.

La pitjor cosa de tot això ha estat, tot recordant Martin Luther King, no pas els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. Abans, i sobretot després del primer d’octubre, i amb excepcions comptades, aquella xarxa d’amics, coneguts, saludats, col·legues, que creia que ens eren pròxims, sigui per por, convenciment, o unanimisme, o han callat o s’han afegit al cor dels qui ens acusen de tots els mals. Això ha fet un mal terrible: Una ruptura personal veritable, una desconnexió brutal. Persones pròximes, que tenen el castellà com a llengua habitual, ja no es miren els mitjans espanyols. Especialment els més joves, que, si es volen informar, tiren dels mitjans en anglès o francès. Han llençat els llibres de Pérez Reverte o no han tornat a escoltar mai més Sabina.

Segona qüestió: la reconfiguració de la identitat. La propaganda catalanofòbica (que, per cert, fa servir mecanismes intel·lectuals idèntics als de l’antisemitisme) ens acusa d’aïllar-nos de manera narcisista en un nacionalisme català autoreferencial. Radicalment fals! Tret, potser, de nuclis anecdòtics, Catalunya és avui menys espanyola, encara que això no significa que sigui més catalana. Simplement, és més europea o intercultural. Com dèiem abans, i especialment entre les generacions més joves (i que la demoscòpia assenyala com a independentista per majoria absoluta), avesats a compartir espai i temps amb persones de tot el món, no té sentit de retornar envers una identitat espanyola com agradaria als de Cs. No mirem toros, sinó Netflix. No mirem a Madrid, sinó a París o Nova York. Les sevillanes ens resulten tan pròximes, o tan llunyanes, com el tango o el regueton. La catalana, una identitat híbrida i dinàmica, és cada vegada més postnacional, en el sentit que ens assemblem més, culturalment parlant, als australians, als argentins o als canadencs que no pas als espanyols o als alemanys. No creiem en el ius sanguinis, com alemanys o espanyols, sinó en el ius solis, com nord-americans o canadencs, perquè, ni volent, fruit d’una barreja secular, podríem ser etnicistes. Per als independentistes, la qüestió de la construcció de la identitat ens resulta menys angoixant que per al nacionalisme espanyol, perquè estem acostumats a reinventar-nos a cada generació. Ara, allò que angoixa al nacionalisme espanyol és la constatació de les transformacions profundes en la població catalana. Perquè és cert que hi ha 117.000 extremenys residint al país. Però per què han de tenir més drets, o menys, que els 207.000 marroquins? Entre els residents a Catalunya, segons l’Idescat, hi ha 1.301.000 nascuts al territori espanyol. Però els nascuts als altres llocs del món ja són més: 1.378.000, i la cosa va en augment. El problema de la identitat no és a Catalunya, sinó que Espanya és conscient que Catalunya evoluciona en una direcció que l’horroritza: és menys espanyola i més global.

Finalment, la reflexió més inquietant: la corrupció moral. Atesa l’angoixa de la constatació que Catalunya se’n va, Espanya, amb el seu règim del 78 –en el fons la continuïtat i actualització del règim del 39– fa servir la repressió per a nedar contra el corrent de la història. A mi m’agrada molt especialment una frase de Benjamin Franklin que deia que ‘aquells pobles que sacrifiquen la llibertat en nom de la seguretat no mereixen ni la llibertat ni la seguretat, i acabaran perdent totes dues’. Doncs Espanya, entre milers de rojigualdes, renuncia a la democràcia per preservar la unitat. De moment ha perdut la primera, i molt probablement aquest sacrifici serà inútil perquè també perdrà la segona. Malgrat això, la via de la violència, especialment parlo de la violència institucional, ho embruta tot. Mentre s’empresona gent innocent, es persegueix la dissidència, i la gent s’empassa les mentides en les quals vol creure. Això vol dir que el nivell de corrupció moral de la societat espanyola és cada vegada més gran. Sigui la por, sigui l’odi i el menyspreu contra els catalans, va tacant les mans, no tan sols dels responsables polítics, judicials, administratius o culturals, sinó de la mateixa gent, que, com hem vist, s’abraça al monstre feixista, siguin votants de Vox o diputats socialistes d’Extremadura. Així i tot, de manera més discreta, per posar un exemple, entre bona part de la gent del PSC, o d’alguns catalans als quals fa por un dels fonaments de la democràcia, que és l’autodeterminació, les coses són potser pitjors. Hi ha alguns responsables polítics o dirigents comunitaris que acaben afegint-se al bloc del 155 per obediència. I com ens recorda el pedagog Lorenzo Milani, l’obediència no és mai una virtut. I això els fa caure vergonyosament en una prevaricació moral, perquè col·laboren de manera perversa amb allò que Hannah Arendt denuncià com ‘la banalitat del mal’.

Tot i això, la violència, ni que sigui simbòlica, també ens embruta i taca a tots nosaltres. Jo, poc amant de banderes i molt crític amb el patriotisme, també confesso que aquesta demostració d’odi contra el nostre país ens genera uns sentiments foscs, si més no d’un ressentiment profund que difícilment podrem oblidar ni perdonar. La violència, ni que sigui verbal, ens acaba afectant el raonament i enterbolint les accions. També ens corromp a nosaltres; hauríem de ser-ne conscients. I aquest també és un monstre que sorgeix entre la República que no acaba de néixer i el franquisme que es resisteix a morir.

Xavier Díez

martes, 22 de enero de 2019

Gent diferent fa coses iguals.

George Catlin


Diari d’hivern (3)

Gent diferent fa coses iguals.

Venen temps sorprenents pels arqueòlegs als que la genètica els hi està removent els fonaments com si un terratrèmol de grau màxim els sacsegés les prestatgeries plenes de restes desenterrades en inacabables campanyes sota un sol indiferent a tot allò que il·lumina. Els historiadors i els sociòlegs, igual que els arqueòlegs, també es veuen interpel·lats pel sotrac al comprovar i tenir que acceptar irremeiablement que alguns dels principis ben assentats fins ara, i que deien que gent igual fa coses iguals, ja no són certs. Un magnífic article de Nature ens ho ve a dir de manera clara i precisa.

La cultura del vas campaniforme que es va estendre per tota Europa entre el 2900 i el 1800 aC feia entendre, com en molts altres cassos, que els utensilis i les formes característiques de les cases o dels enterraments havien estat protagonitzats per poblacions sinó exactament iguals sí uniformes. Aquesta era una norma bàsica de l’arqueologia, els costums iguals que perduren en el temps i s’estenen en l’espai, com la seva cultura material i simbòlica: les eines, la decoració, etc., el fa la mateixa gent. Així doncs, quan en els diferents nivells es veuen canvis, s’associen aquests també a les poblacions, variacions que representaven fins ara noves migracions on unes poblacions substituïen a d’altres aportant amb elles tot un nou bagatge d’usatges i artefactes. Doncs sembla ser que no.

Els genetistes han demostrat en els darrers anys que hi hagut alternances enormes de poblacions, grans migracions, que no han afectat en absolut a la cultura del lloc. És a dir, gent diferent ha continuat fent coses iguals. Per què? Cal suposar que als nou vinguts els hi deu haver paregut que la manera de fer que han trobat a la seva nova terra era prou bona i que seria estúpid canviar-la, que la forma de campana de les olles era magnífica i que la manera d’enterrar a la gent era molt millor que la seva. Els arqueòlegs estan desconcertats perquè tot plegat posa en qüestió molts dels seus mètodes, les tradicionals estratègies per relacionar coses i donar sentit als canvis en l’espai i el temps.

Però això és una cosa que ja se sabia, o s’hauria d’haver sabut, perquè la teníem davant dels ulls. Només un exemple que, modèstia a banda, conec. La famosíssima cultura nativa americana dels plans agrupa de manera molt homogènia tota un ventall amplíssim de trets, materials, simbòlics i estètics, que li confereixen la seva identitat inconfusible. Però els plans de l’Amèrica del Nord abracen també una extensíssima regió poblada per pobles tan diferents com les seves llengües infereixen, tan separades com el xinés del celta, però que conflueixen, paradoxalment o no, en una sòlida i uniforme manera de fer en tota l’àrea.

Estic segur que aquestes qüestions desnonen, dels raquítics cervells de molts, antigues i malèvoles concepcions racistes i identitats de grup basades en la genètica, donant pas, en canvi, als sentiments de pertinença que, per dir-ho de forma simpàtica, es couen a les olles en forma de campana, en la mirada dels bisons de banya curta i en les lleis justes que no espolien els territoris ni als seus habitants.  

 ----------------------------

Diario de invierno (3)

Gente diferente hace cosas iguales.

Vienen tiempos sorprendentes para los arqueólogos a los que la genética les está removiendo los cimientos como si un terremoto de grado máximo les sacudiera las estanterías llenas de restos desenterrados en interminables campañas bajo un sol indiferente a todo aquello que ilumina. Los historiadores y los sociólogos, al igual que los arqueólogos, también se ven interpelados por el temblor al comprobar y tener que aceptar irremediablemente que algunos de los principios bien asentados hasta ahora, y que decían que gente igual hace cosas iguales, ya no son ciertos. Un magnífico artículo de Nature nos lo viene a decir de una manera clara y precisa.

La cultura del vaso campaniforme que se extendió por toda Europa entre el 2900 y el 1800 aC daba a entender, como en muchos otros casos, que los útiles y las formas características de las casas o de los enterramientos habían sido protagonizados por poblaciones sino exactamente iguales si uniformes. Esta era una norma básica de la arqueología, las costumbres iguales que perduran en el tiempo y se extienden en el espacio, como su cultura material y simbólica: las herramientas, la decoración, etc., lo hace la misma gente. Así pues, cuando en los diferentes niveles se ven cambios, se asocian estos también a las poblaciones, variaciones que representaban hasta ahora nuevas migraciones donde unas poblaciones sustituían a otras aportando todo un nuevo bagaje de usos y artefactos. Pues parece ser que no.

Los genetistas han demostrado en los últimos años que ha habido alternancias enormes de poblaciones, grandes migraciones, que no han afectado en absoluto a la cultura del lugar. Es decir, gente diferente ha continuado haciendo cosas iguales. ¿Por qué? Es de suponer que los recién llegados les habrá parecido que la manera de hacer que han encontrado en su nueva tierra era bastante buena y que sería estúpido cambiarla, que la forma de campana de las ollas era magnífica y que la manera de enterrar a la gente era mucho mejor que la suya. Los arqueólogos están desconcertados porque todo esto pone en cuestión muchos de sus métodos, las tradicionales estrategias para relacionar cosas y dar sentido a los cambios en el espacio y el tiempo.

Pero esto es algo que ya se sabía, o debería haberse sabido, porque lo teníamos delante de los ojos. Sólo un ejemplo que, modestia aparte, conozco. La famosísima cultura nativa norteamericana de los llanos agrupa de manera muy homogénea todo un abanico amplísimo de objetos, materiales, simbólicos y estéticos, que le confieren su identidad inconfundible. Pero las llanuras de Norteamérica abarcan también una extensísima región poblada por pueblos tan diferentes como sus lenguas infieren, tan separadas como el chino del celta, pero que confluyen, paradójicamente o no, en una sólida y uniforme manera de hacer en toda el área.

Estoy seguro que estas cuestiones desahucian, de los raquíticos cerebros de muchos, antiguas y malévolas concepciones racistas e identidades de grupo basadas en la genética, dando paso, en cambio, a los sentimientos de pertenencia que, por decirlo de manera simpática, se cuecen en las ollas en forma de campana, en la mirada de los bisontes de cuerno corto y en las leyes justas que no expolian los territorios ni a sus habitantes.