viernes, 19 de julio de 2019

La muntanya

Les muntanyes Blue Ridge

Diari d’estiu (2)

La muntanya.

Llegit avui al N.Y.T. (més o menys) i en relació a l’Alexandria Ocasio-Cortex i els dilemes de les feministes americanes i les lluites de poder als USA i en el cosmos del partit demòcrata:

Puges a la muntanya per poder veure el món o la puges per a que el món et vegi a tu?

O a l’inrevés.

No puges a la muntanya perquè no vols veure el món o no ho fas per a que el món no et vegi a tu?

El dilema m’agrada perquè és essencialment moral a més d’epistemològic, amb derivades psicològiques, socials i polítiques evidents.

La frase afecta a tothom, a la hipocresia o sinceritat de qualsevol persona pública i també privada, famosa o anònima, rica o pobre, culta o analfabeta. A l’autoengany, al cinisme i a la seducció necessàries que cal emprar per sobreviure. A la justícia de qualsevol causa i del preu personal que se n’ha de pagar per remeiar-la o fer veure que no hi és. I, naturalment, a la veritat i les terribles conseqüències que d’ella sempre se’n deriven. A aquesta veritat, que com els meteors que cauen i esclaten, qualsevol pot veure i contemplar, aterrit o fascinat, com llampega i trona i l’aigua i el foc s’ho enduen tot malgrat tanquis els ulls o et tapis les orelles i la boca per no sentir la brama de la por i l’alè somort de l’ànima que se t’escapa per morir definitivament després d’haver fet mal us del temps que graciosament se’ns ha regalat.




Blue Ridge Mountains
Light up with me, my dear,
Light up
Under stormy night, tell nobody
My brother, where do you intend to go tonight?
I heard that you missed your connecting flight,
To the Blue Ridge Mountains, over near Tennessee
You're ever welcome with me any time you like,
Let's drive to the country side, 
Leave behind some green-eyed look-a-likes,
So no one gets worried, no
So no one gets worried, no
But, Sean, don't get callous,
I'm sure it'll be fine
I love you, I love you,
Oh brother of mine
In the quivering forest,
Where the shivering dog rests,
Our good grandfather
Built a wooden nest
And the river got frozen,
And the hole got snowed in,
And the yellow moon glowed bright
Till the

sábado, 6 de julio de 2019

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.




Diari d’estiu (1)

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.

Ben volgut amic meu, s'acosten mals temps per a Barcelona i per a Catalunya en general, sort que el nou empresariat, gent de 30 a 45 anys està tirant el país endavant. Espanya i els espanyols no ens perdonen ni ens perdonaran mai que ens en vulguem anar, en una mostra característica de la seva sempiterna manera de ser colonial i del seu objectiu a la vida i a la història, convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.

Però els mals temps han arribat també per culpa nostra i la característica volada de galls dels catalans. La situació està travada com uns lluitadors de judo. Tothom enrocat. 

El Quim Torra és bon home, però no té l'autoritat d'un veritable President de la Generalitat, és realment un Vicari d'un que sí que la té però que es troba en situació de debilitat. Ell és el veritablement ens subversiu, el perillós, i ho és perquè no es rendeix i vol també que damunt de la taula hi hagi el seu cas. Qué hay de lo mío? Ell, i no pas el Junqueres que fa veure que s’ha cregut la dita que els mansos heretaran la terra (sí, però al final dels temps) i que a la pràctica usa les millors tàctiques hipòcrites del cardenal Mazzarino o del general Petain. El de Bèlgica és el que veritablement posa a l'Estat espanyol en entredit i en evidència, ell és també el que posarà en el seu moment en evidència a ERC, ell és l'home a batre per tothom, també pels seus, un partit, però, aquesta cosa rara i mal girbada del PDCat que no controla, un partit que no ha deixat de ser (no els seus votants) la més cavernícola Convergència, un partit que vol, amb en Mas al capdavant (la seva inhabilitació acaba el proper febrer), foragitar-lo i tornar a la política de sempre i qui dia passa any empeny. 

Jo sempre vaig dir que la Colau seria la que recolliria els ferits i enterraria els morts. I no sé, a dia d'avui, si la vaig encertar o em vaig equivocar. Però sí que és cert, com demostra el Pedro Sánchez, que l'escola del Rajoy té molts bons alumnes. El no fer res, el fer mutis por el foro, callar i emmudir que el temps tot ho soluciona o ho podreix, ambdues coses són el mateix.  

Barcelona està descontrolada i Colau no té ni força ni idees ni ganes i ni pot ni li dona la gana revertir la situació, ella sempre serà la nena dels antidesnonaments. Els seus socis de Iniciativa Verds estan en fase de concurs de creditors, deuen una pasterada. Alberto Garzón ja ha trencat també amb els seus socis catalans i ha obert sucursal pròpia. 

A Madrid, amb aquesta colla de personatges que ara la dirigiran, tampoc té bon futur.

El model de Barcelona ja s’ha acabat, s’ha exhaurit i ha mort per fatiga. Mica en mica els voltors es quedaran amb la ciutat i serà camp de guerres mafioses i el millor prat per l’espoli també dels que no tenen res de res i anhelen menjar el que no volen menjarles rates. Aquí, en el barri de la botiga, veig parelletes estrangeres, gent jove, que van i venen de la platja com si Barna fos, amb tots els meus respectes, Lloret o Platja d'Aro. Són estrangers de vacances en busca de sol i platja, paelles i sangria i res millor que Barcelona. Els veus pel carrer amb banyador i amb la tovallola plena de sorra a les mans. Per altra banda a alguns turistes els hi roben rellotges de 25.000 i 50.000 euros que també té collons. Té collons dur al canyell rellotges així.

Avui he vist una escena sorprenent per a mi i també per a tu. Ens he vist a nosaltres quan els pares van començar a poder fer alguna escapada. Un matrimoni de quaranta i pico, amb dues criatures, nen i nena d'uns 10 i 12 anys. Eren uns turistes que anaven contents i somrients, tots quatre, la mar de feliços, era maco veure'ls, típica família de classe mitja que venia a passar uns dies a Barcelona, Fins aquí tot normal, però el sorprenent i que demostra com està canviant el món, és que eren o tenien tot l'aspecte de hindús, baixets, fins, esvelts, cos petit i pell molt fosca, trets fins i afilats de rostre, vestits igual que qualsevol turista europeu o nord-americà. Igual eren americans d'origen hindú.

Aquest matí he saludat al Vicenç Partal a la cantonada de la Ronda amb Casanova. Li he desitjat bon dia i l’he felicitat per la tasca que fa. M’ho ha agraït. I a mi m’alegra’t el dia poder saludar a una persona honesta que ignoro si seria suficient per salvar Sodoma de l’ira de Déu, del temps i dels mansos que no expulsen a cops de fuet els voltors del Temple.

sábado, 11 de mayo de 2019

L’Estat i els seus homes.




L’Estat i els seus homes.

Diari de primavera (2)
L’Estat i els seus homes.

Que algú que ha ostentat poder real, molt poder, en les sales de màquines del vaixell i en la carlinga del capità d’un Estat com Espanya, digui sense embuts ni avergonyir-se que Espanya haurà de pagar el preu de mantenir a Catalunya en el seu si, no significa altra cosa que la voluntat i la necessitat expressa, no amagada, de vulnerar la llei. Això és “pagar el preu”, tal qual, i no pas cap més altra cosa significa la denominació sofística i cínica d“Home d’Estat” amb la que han qualificat a Alfredo Pérez Rubalcaba com si fos un elogi ara que s’ha mort. Ara, quan veurà el seu cos definitivament abatut pel temps, serà quan aprendrà la darrera lliçó de Química Orgànica, matèria de la que n’era Doctor: “de mitjana un cos humà viu consta de 50-75 per cent d'aigua, i cada quilogram de massa corporal seca finalment allibera a terra 32 g de nitrogen, 10 g de fòsfor, 4 g de potassi i 1 g de magnesi.” I contra això no si pot fer res ni pagant cap preu. Descansi en pau.

La lliçó, però, que en cada sessió està donant el Tribunal Suprem en el judici al procés català correspon a una altra branca de la Química encara per batejar. Una lliçó magistral i radical perquè ens mostra les arrels del sistema i la lògica del poder. Dit ras i curt, les forces de seguretat de l’Estat no són ni han vingut per protegir al dèbil, sinó el contrari. La seva missió en el món és sotmetre al feble i fer-ho obeint l’únic objectiu que se’ls ha encomanat: amagar tot allò que realment posi en evidència els veritables pecats i vergonyes de la família. No treure’ls a la llum, no, no denunciar-los, no, amagar-los. Per més greus que siguin han de romandre sempre en el secret, per més que el papa ens hagi violat durant anys i maltractat amb pallisses a la mama, o hagi assassinat als tiets, mai, mai dels mai, s’ha de saber. Ells són el braç armat d’una Espanya que només té un objectiu a la Història, convertir en espanyols a tots aquells que no ho volen ser.

Els testimonis de la gent que va anar a votar l’u d’octubre i les cares que fan els magistrats del tribunal, la fiscalia i l’advocacia de l’Estat, al sentir les seves declaracions, són antològiques. No els hi cap al cervell d’homes d’Estat, que tot allò que senten sia possible, no pot ser, es diuen.

Aquests buròcrates que no saben distingir una factura d’un abonament i una factura proforma d’un pressupost s’estriparien escandalitzats les seves togues amb punyetes si el reglament els ho permetés. i ho farien igual que pregunten, sense emoció. En veure'ls penso una vegada més que Hannah Arendt tenia raó.

Els uns i els altres representen dos móns tan allunyats com ho està la veritat de la mentida i les seves derivades.

 --------------------------

Diario de primavera (2)
El Estado y sus hombres.

Que alguien que ha ostentado poder real, mucho poder, en las salas de máquinas del barco y en la carlinga del capitán de un Estado como España, diga sin rodeos ni avergonzarse que España tendrá que pagar el precio de mantener a Cataluña en su seno, no significa otra cosa que la voluntad y la necesidad expresa, no escondida, de vulnerar la ley. Esto es "pagar el precio", tal cual, y no ninguna otra cosa significa la denominación sofística y cínica de "Hombre de Estado" con la que han calificado a Alfredo Pérez Rubalcaba como si fuera un elogio ahora que ha fallecido. Ahora, cuando verá su cuerpo definitivamente abatido por el tiempo, será cuando aprenderá la última lección de Química Orgánica, materia de la que era Doctor: "en promedio un cuerpo humano vivo consta de 50-75 por ciento de agua, y cada kilogramo de masa corporal seca finalmente libera a tierra 32 g de nitrógeno, 10 g de fósforo, 4 g de potasio y 1 g de magnesio”. Y contra eso no puede hacerse nada ni pagando ningún precio. Descanse en paz.

La lección, sin embargo, que en cada sesión está dando el Tribunal Supremo en el juicio al proceso catalán corresponde a otra rama de la Química aún por bautizar. Una lección magistral y radical porque nos muestra las raíces del sistema y la lógica del poder. Dicho en pocas palabras, las fuerzas de seguridad del Estado no son ni han venido para proteger al débil, sino lo contrario. Su misión en el mundo es someter al débil y hacerlo obedeciendo el único objetivo que se les ha encomendado: ocultar todo aquello que realmente ponga en evidencia los verdaderos pecados y vergüenzas de la familia. No sacarlos a la luz, no, no denunciarlos, no, esconderlos. Por más graves que sean deben permanecer siempre en el secreto, por más que papá nos haya violado durante años y maltratado con palizas a mamá, o haya asesinado a los tíos, jamás, jamás de los jamases, se debe saber. Ellos son el brazo armado de una España que sólo tiene un objetivo en la Historia, convertir en españoles a todos aquellos que no lo quieren ser.

Los testimonios de la gente que fue a votar el uno de octubre y las caras que hacen los magistrados del tribunal, la fiscalía y la abogacía del Estado, al escuchar sus declaraciones, son antológicas. No les cabe en la cabeza de hombres de Estado, que todo lo que oyen y escuchan sea posible, no puede ser, se dicen.

Estos burócratas que no saben distinguir una factura de un abono y una factura proforma de un presupuesto se desgarrarían escandalizados sus togas con puñetas si el reglamento se lo permitiera y lo harían igual que preguntan, sin emoción. Al verlos pienso una vez más que Hannah Arendt tenía razón.

Unos y otros representan dos mundos tan alejados entre sí como lo está la verdad de la mentira y sus derivadas.



jueves, 25 de abril de 2019

Veni (25-04-2008)



Veni (25-04-2008)

Mama, he trobat aquests dos poemes que te'ls dedico; el de L'ATMETLLER FLORIT és d'en Guillem Viladot en forma de prosa. Enguany, que la tieta Encarna ja et fa també companyia, he pensat que aquesta foto és un miracle. La tieta Miracle encara omple els dies amb el seu batec. Quan aquesta foto amb el Xavier als teus braços, jo ja feia uns cinc anys que trescava entre rajoles policromades. 


Germanes i germans.
L'altre poema, DOMINI MÀGIC, expressa com una espurna roent l'inexplicable, que és el que sento quan et miro agafant-me la mà.
Un dolç petó del teu fill Albert.




jueves, 21 de marzo de 2019

La no batalla del riu Washita.

George Armstrong Custer


Diari de primavera (1)

La no batalla del riu Washita.

 O converses caòtiques entre amics al WhatsApp

España no és conscient del terrible i irreparable dany que li està causant el biaix que els guàrdies civils que declaren al  judici del Suprem li estan donant al seu relat: "No entiendo sus caras de odio, ¿porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban i nos escupían, gente de todas las edades se comportaron como delincuentes". Estan llançant pedres contra el seu propi taulat, no física, naturalment, però Espanya trigarà dècades a superar el mal que s’està fent a sí mateixa.

----------------

Tens raó, és incomprensible, és tal com dèiem: un mirall. El fumut, però, és que els espanyols no s'assabenten, miren cap a una altra direcció, i així no és poden pas veure reflectits al mirall. Un cop han quedat tranquils sabent que no marxem (perquè no ens deixen) la resta tant els fa, no els interessa gens. Catalunya la consideren territori propi. Amb això ja està dit tot. No val cap més altre discussió. Res, zero absolut, -273.15°C. Catalunya és Espanya i uns lladres els hi han volgut prendre. Inaudit, pensen. S’ha de convertir Catalunya en una altra Galícia, i l’idioma català en un altre gallec, simple folklore, material de museu.

I d’aquí no en sortirem, i tothom ho sap. Començant pels partits, i per això ara és tracte de canviar el miratge autonòmic i de crear-ne un altre i anar fent via cap al desconegut que és el no res, digues-li ampliar la base o conflicte permanent. Cap dels dos té sortida.

----------------

"No entiendo sus caras de odio, ¿porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban i nos escupían, gente de todas las edades se comportaron como delincuentes" Sembla una frase pronunciada pel coronel George Armstrong Custer a la batalla del riu Washita que no va ser pas cap batalla.

----------

Diario de primavera (1)

La no batalla del río Washita.

O conversaciones caóticas entre amigos en el WhatsApp

España no es consciente del terrible e irreparable daño que le está causando el sesgo que los guardias civiles que declaran en el juicio del Supremo le están dando a su relato: "No entiendo sus caras de odio, ¿Porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban y nos escupían, gente de toda las edades se comportaron como delincuentes". Están lanzando piedras sobre su propio tejado, no física, naturalmente, pero España tardará décadas en superar el daño que se está haciendo a sí misma.

----------------

Tienes razón, es incomprensible, es tal como decíamos: un espejo. Lo grave, sin embargo, es que los españoles no se enteran, miran hacia otro lado, y así no se pueden ver reflejados en él. Una vez han quedado tranquilos sabiendo que no nos vamos (porque no nos dejan) el resto les da igual, no les interesa nada. Cataluña la consideran territorio propio. Con esto ya está dicho todo. No vale ninguna otra consideración. Nada, cero absoluto, -273.15 ° C. Cataluña es España y unos ladrones han querido llevársela. Inaudito, piensan. Hay que convertir Cataluña en otra Galicia y el idioma catalán en otro gallego, simple folclore, carne de museo.

No hay salida, y todo el mundo lo sabe. Empezando por los partidos, y por eso ahora se trata de cambiar el espejismo autonómico y de crear otro e ir haciendo camino hacia lo desconocido que es la nada, dile ampliar la base o conflicto permanente. Ninguno de los dos tiene salida.

----------------

"No entiendo sus caras de odio, ¿Porque éramos guardias civiles? Ni por qué nos insultaban y nos escupían, gente de toda las edades se comportaron como delincuentes". Parece una frase pronunciada por el coronel George Armstrong Custer en la batalla del río Washita que no fue ninguna batalla.

miércoles, 6 de marzo de 2019

Pijoaparte versus Mohamed




Diari d’hivern (9) 

Pijoaparte versus Mohamed 

Quin és el pitjor enemic d’un pobre? 

Com afirma l’Enric Vila: “A mesura que una societat perd la capacitat de fer propostes constructives la gent busca l’oxigen en les seves febleses i traumes particulars i la cultura i la política es tornen comèdies impostades que omplen de palla els cervells prometedors. Quan tens un passat en runes, és més fàcil que l’esperança es redueixi a les qüestions pràctiques de la supervivència, i que la hipersensibilitat disfressi de paraules pomposes les manies persecutòries més absurdes.” 

Per aquesta raó, tot i que Catalunya ha canviat molt en les darreres dècades, la seva cultura del greuge ha perdurat com ho fan les cançons de bressol, arribant a contaminar igualment als colons, que com a gossos marquen el territori de la colònia amb pixums pudents i que senten els seus privilegis d’hijosdalgo en perill al tenir que buscar-se la vida fora de casa i comprovar amb desolació que ja no queden ni Tereses ni Montserrats ni tampoc Nuries per seduir ni amb problemes d’identitat per rebatejar-les de nou amb aigua beneita de la Santa Verge del Pilar. 

El seu esquelet mental es fonamenta i és manté erecte i ferm mentre es pensen que la jerarquia de la que formen gustosament part té encara la força suficient per protegir-los y allunyar-los de la casta dels intocables nadius i els acosta falsament a la dels senyors que els van expulsar de casa seva. Però ara, els intocables han mutat i estan començant a ensumar les seductores aromes de les Yolandes i les Vanesses. Tot plegat crea les condicions adients per cometre un error estratègic tràgic enemistant-se amb els seus propis hereus i pubilles que en l’actualitat venen del Magreb o de més enllà. Aquest és un error característic i redundant que també el veiem a altres terres, a França, a Holanda, al Regne Unit... i que queda posat en evidència quan apareixen els nous Marsé de color negre o amb ulls axinats i pell descolorida construint històries que generen tot un nou material simbòlic, un veritable futur esperançat i somnis plens de promeses. Però això els hijosdalgo no ho saben ni ho sabran mai perquè malauradament no són capaços de distingir del tot el seu passat en runes, les seves febleses i traumes que tot fill d’aquesta terra dissortada pateix, de les grans epopeies humanes que els seus avis, pares, i ells mateixos, han protagonitzat sense ser-ne cabalment conscients. 

Després de la Teresa ha vingut la Yolanda i ja espera el seu torn la Fàtima amb més fam de justícia que les altres dues. Benvinguda a casa, noia, tu, la teva nissaga i el teu futur perquè a Espanya tot és vell, tant com la seva fam que no sempre és de justícia. 

Un altre pobre”, va respondre el Profeta, sia sempre lloat.


------------------------


Diario de invierno (9)

Pijoaparte versus Mohamed

¿Cuál es el peor enemigo de un pobre?


Como afirma Enric Vila: "A medida que una sociedad pierde la capacidad de hacer propuestas constructivas la gente busca el oxígeno en sus debilidades y traumas particulares y la cultura y la política se vuelven comedias impostadas que llenan de paja los cerebros prometedores. Cuando tienes un pasado en ruinas, es más fácil que la esperanza se reduzca a las cuestiones prácticas de la supervivencia, y que la hipersensibilidad disfrace de palabras pomposas las manías persecutorias más absurdas."

Por esta razón, aunque Cataluña ha cambiado mucho en las últimas décadas, su cultura del agravio ha perdurado como lo hacen las canciones de cuna, llegando a contaminar igualmente a los colonos, que como perros marcan el territorio de la colonia con orines malolientes y que sienten sus privilegios de hijosdalgo en peligro al tener que buscarse la vida fuera de casa y comprobar con desolación que ya no quedan ni Teresas ni Montserrats ni tampoco Nurias para seducir ni con problemas de identidad para rebautizarlas de nuevo con agua bendita de la Santa Virgen del Pilar.

Su esqueleto mental se fundamenta y se mantiene erecto y firme mientras piensan que la jerarquía de la que forman gustosamente parte tiene todavía la fuerza suficiente para protegerlos y alejarlos de la casta de los intocables nativos y los acerca falsamente a la de los señores que los expulsaron de su casa. Pero ahora, los intocables han mutado y están empezando a oler las seductoras aromas de las Yolandas y Vanessas. Todo ello crea las condiciones adecuadas para cometer un error estratégico trágico enemistándose con sus propios herederos y herederas que en la actualidad vienen del Magreb o de más allá. Este es un error característico y redundante que también lo vemos en otras tierras, en Francia, en Holanda, en el Reino Unido... y que queda puesto en evidencia cuando aparecen los nuevos Marsé de color negro o con ojos achinados y piel descolorida construyendo historias que generan todo un nuevo material simbólico, un verdadero futuro esperanzado y sueños llenos de promesas. Pero eso los hijosdalgo no lo saben ni lo sabrán porque desgraciadamente no son capaces de distinguir del todo su pasado en ruinas, sus debilidades y traumas que todo hijo de esta tierra desdichada sufre, de las grandes epopeyas humanas que sus abuelos, padres, y ellos mismos, han protagonizado sin ser cabalmente conscientes.

Después de Teresa ha venido Yolanda y ya espera su turno Fátima con más hambre de justicia que las otras dos. Bienvenida a casa, chica, tú, tu estirpe y tu futuro porque en España todo es viejo, tanto como su hambre que no siempre es de justicia.

"Otro pobre", respondió el Profeta, sea siempre alabado.

sábado, 2 de marzo de 2019

La sort i l’encuny

Fotografia d'un servidor.


Diari d’hivern. (8)

La sort i l’encuny

Fa pocs dies que un amic em confessava amb ironia que si fos ric, intel·ligent, més jove, físicament ben format i, en conseqüència, un home guapo i atractiu, no tindria cap dificultat en ser també una bona persona. Si a més fos lliure, continuà, podria tenir i mostrar criteris justos sobre la vida dels altres i exercir amb generositat la misericòrdia, la pietat i la caritat envers els pobres, els deformes, els diferents, els bojos, els esclaus i, sobre tot, els desafortunats. Si fos ciutadà d’un país autodeterminat em permetria contemplar, deia ell, amb clemència els que no ho són i d’aquesta manera jutjar-los amb equitat i condemnar-los a penes legals, és a dir, justes, adequades, proporcionades i alhora exemplars per a la resta de ciutadans que intentin gaudir de la sort moral de no ser responsables, com jo, de tot allò que no depèn d’ells. Per aquest motiu, em confessava amb sornegueria el meu amic, que no entén al senyor Jordi Cuixart quan afirma amb lucidesa com si ens mostrés una ferida lluminosa que ara casa seva és la presó i que en ella ha après a ser un home lliure.

Jo, que no posseeixo cap de les virtuts que fan ser bona persona a un ésser bípede, li vaig recordar l’exemple de T.H. Lawrence tan ben relatat en el seu tercer i darrer llibre, L’encuny. En ell, l’heroi de la Gran Guerra, ens explica la seva experiència voluntària d’ocultació i de pèrdua d’identitat, status, fama i jerarquia com a soldat ras en una unitat d’aviació de la R.A.F. on,  amb les seves pròpies paraules, "Els soldats d’aviació no tenen possessió alguna, escassos llaços, poques preocupacions quotidianes. Pel que a mi es refereix, el deure només m’exigeix ​​ara que els cinc botons del meu pit brillin".

Segurament l’exèrcit britànic, la RAF més concretament, li devia semblar al soldat ras Lawrence un lloc sanitàriament més segur i fiable per eclipsar-se en ella amb una nova personalitat i un nom fals: John Hume Ross, que li permetés, el que cita la contraportada de Huerga & Fierro, editors: "I el profit que he tret d’això és que mai tornaré a tenir por dels homes. Doncs aquí he après la solidaritat amb ells. No és que siguem molt semblants ni que ho anem a ser. Em vaig allistar amb grans esperances de compartir els seus gustos, les seves maneres i la seva vida, però la meva naturalesa segueix veient totes les coses en el mirall de si mateixa".

En el mirall de sí mateixa.

Està clar que jo no sóc en Lawrence ni en Cuixart però sé de què parlen i entenc a Joan Margarit quan afirma poèticament, com Jordi Cuixart, que cal guanyar la guerra per tenir casa; una manera millor, sens dubte i segons el meu humil parer de primat bípede, de ser bona persona i convocar la sort com aquell que busca l’amor i una bona història per ser viscuda amb valor i coratge a l’empara de la poesia, perquè, com diu l’Enric Vila:  “Si la por et tenalla, tens una vida petita. Si tens una vida petita, no tens experiències grans o genuïnes. Si no tens experiències grans o genuïnes, no generes històries noves. Si no generes històries noves, no enriqueixes la cultura. Quan la cultura s’aprima, les pors es van fent llargues com les ombres dels xiprers dels cementiris abans de fondre’s amb la nit.” 

Així doncs, generarem històries noves i en elles trobarem la sort i l’amor com si fos la porta d’un mur que no en té, i deixarem la moral, la riquesa i la bellesa als reis i als seus lacais.

-----------------------


La suerte y el troquel

Hace pocos días que un amigo me confesaba con ironía que si fuera rico, inteligente, más joven, físicamente bien formado y, en consecuencia, un hombre guapo y atractivo, no tendría ninguna dificultad en ser también una buena persona. Si además fuera libre, continuó, podría tener y mostrar criterios justos sobre la vida de los demás y ejercer con generosidad la misericordia, la piedad y la caridad para con los pobres, los deformes, los diferentes, los locos, los esclavos y, sobre todo, los desafortunados. Si fuera ciudadano de un país autodeterminado me permitiría contemplar, decía él, con clemencia los que no lo son y de esta manera juzgarlos con equidad y condenarlos a penas legales, es decir, justas, adecuadas, proporcionadas y a la vez ejemplares para el resto de ciudadanos que intenten disfrutar de la suerte moral de no ser responsables, como yo, de todo aquello que no depende de ellos. Por este motivo, me confesaba con socarronería mi amigo, que no entiende al señor Jordi Cuixart cuando afirma con lucidez como si nos mostrara una herida luminosa que ahora su casa es la cárcel y que en ella ha aprendido a ser un hombre libre.

Yo, que no poseo ninguna de las virtudes que hacen ser buena persona a un ser bípedo, le recordé el ejemplo de T.H. Lawrence tan bien relatado en su tercer y último libro, El troquel. En él, el héroe de la Gran Guerra, nos cuenta su experiencia voluntaria de ocultación y de pérdida de identidad, status, fama y jerarquía como soldado raso en una unidad de aviación de la R.A.F. donde, con sus propias palabras, "Los soldados de aviación no tienen posesión alguna, escasos lazos, pocas preocupaciones cotidianas. Por lo que a mí se refiere, el deber sólo me exige ahora que los cinco botones de mi pecho brillen".

Seguramente el ejército británico, la RAF más concretamente, le debió parecer al soldado raso Lawrence un lugar sanitariamente más seguro y fiable para eclipsarse en ella con una nueva personalidad y un nombre falso: John Hume Ross, que le permitiera, lo que cita la contraportada de Huerga & Fierro, editores: "Y el provecho que he sacado de ello es que nunca volveré a tener miedo de los hombres. Pues aquí he aprendido la solidaridad con ellos. No es que seamos muy similares ni que lo vayamos a ser. Me alisté con grandes esperanzas de compartir sus gustos, sus formas y su vida, pero mi naturaleza sigue viendo todas las cosas en el espejo de sí misma".

En el espejo de sí misma.

Está claro que yo no soy Lawrence ni Cuixart pero sé de qué hablan y entiendo a Joan Margarit cuando afirma poéticamente, como Jordi Cuixart, que hay que ganar la guerra para tener casa; una manera mejor, sin duda y según mi humilde opinión de primate bípedo, de ser buena persona y convocar a la suerte como aquel que busca el amor y una buena historia para ser vivida con valor y coraje al amparo de la poesía, porque, como dice Enric Vila: "Si el miedo te atenaza, tienes una vida pequeña. Si tienes una vida pequeña, no tienes experiencias grandes o genuinas. Si no tienes experiencias grandes o genuinas, no generas historias nuevas. Si no generas historias nuevas, no enriqueces la cultura. Cuando la cultura se adelgaza, los miedos se van haciendo largas como las sombras de los cipreses de los cementerios antes de fundirse con la noche.

Así pues, generaremos historias nuevas y en ellas encontraremos la suerte y el amor como si fuera la puerta de un muro sin ella, y dejaremos la moral, la riqueza y la belleza a los reyes y a sus lacayos.

martes, 26 de febrero de 2019

Peret (26-02-2008)

Interpretació fotogràfica del pare.


Peret (26-02-2008)


Retall de: Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu. 


Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes”.

------------------




De l'Albert:

Papa, he trobat aquesta foto teva fent de punt al llibre “Un hivern fascinant” d’en Joan Margarit, just en aquest poema que et dedico.
Tancaran el local, sí, i el tornaren a obrir per aixopluc de tants anys. I ens el feren tancar de nou. Però no temis, el tornem a obrir cada dia en passar-hi, amb la mirada florida, blanca com la nostàlgia i la veritat de l’amor.
També et vull dir que cada matí, des de fa onze anys, la cadernera canta el teu nom, no se'n oblida mai.

Un dolç petó del teu fill Albert.

viernes, 15 de febrero de 2019

No t’espantis. (epistolari caòtic)

L'esclau fidel a Django desencadenat
Diari d’hivern (7)

No t’espantis. (epistolari caòtic)

“A molts catalans els costa de relacionar la destrucció del seu propi país amb la destrucció dels seus amors i dels seus interessos més pregons, que són els que fructifiquen més a llarg termini. Com deia Ciceró, l’estigma de l’esclau és parlar la llengua del seu amo i, per tant, veure el seu propi món a través de la sensibilitat d’un estranger” Enric Vila.

Benvolgut amic Joan,

T’escric només per recalcar que no estiguis espantat. Tal com et vaig comentar ahir nit tot sopant a casa teva no ho estiguis perquè no passarà res d’extraordinari i el temps acabarà posant a cadascú al seu lloc i li donarà el que es mereix.

Ja sé que tot plegat és inenarrable, indicible, quasi inexpressable, però a banda de que tots ells, els espanyols d’allà i els d’aquí, han fet pinya contra "El Gran Enemic", pensa que el país rojigualda està segrestat per la seva pròpia por i vergonya. Tu i jo sabem molt bé que el menys suportable, el que la majoria tolera de menys grat, és que la posin en evidència i a Espanya l’hem posada en evidència en els seus fonaments, en tot allò que la fa ser el que és i que no vol ni pot evitar.

Ara que tothom parla de mals tractaments, de violacions i pederàstia, comprovem de manera fefaent que sempre es procuren amagar les evidències que ens delaten en la nostra misèria com a persones i com a pobles. En qualsevol acusació s’activa immediatament el mecanisme de l’omertà. I també que el silenci còmplice i criminal on més escampa verinosament la seva pèrfida metzina és en els nius, en el sí de les famílies on en elles el pitjor no és pas el delicte en sí mateix sinó la seva notorietat, no que el pare  violi a la filla durant anys, no, sinó que se sàpiga. Qualsevol cosa abans que l’escàndol i la publicitat. A Espanya igual. Qualsevol cosa abans que el reconeixement de l’escarni i la misèria en la que s’ha edificat. L'Estat espanyol, com afirma la Marta Rojals a Vilaweb, que no ha estat capaç durant quaranta anys de jutjar els seus criminals franquistes ara vol fer,  per enèsima vegada, de jutge just amb els catalans. Espanya que només acabarà disputant-se les despulles dels seus esclaus com si fossin trofeus de caça i que l’únic objectiu que té al món, com va dir Casado, és convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.  

L’Estat profund no vol perdre els privilegis de 300 anys ni que es revisi l’espoli criminal del franquisme i de les grans fortunes que hi han col·laborat i que s’han beneficiat robant. Espoli mai jutjat, mai considerat per les lleis d’aquesta Espanya. Els media perquè no els retirin les subvencions perquè si no desapareixen. Els artistes, els periodistes i els covards intel·lectuals espanyols acollonits, temorosos de no dir res que pugui afectar els seus llocs de treball en els medis on treballen, parlen i publiquen. La plebs, muda també, buscant assedegada motius per sentir-se orgullosa en els crims dels seus patricis. Patricis que tampoc són capaços ni de formular una proposta lampedusiana pel seu país.

La corrupció vessa per tot arreu, i no ho ha deixat mai de fer. Una corrupció no només econòmica, també moral i política. Com l’autonomia catalana que ha estat tota ella corrupta perquè ha estat una enganyifa descomunal, l’autonomia de la senyoreta Pepis que no ha fet altra cosa que amagar el colonialisme espanyol i el descomunal espoli que hem patit. Una corrupció tan desvergonyida com impune. I un partit socialista i col·laboracionista amb els lladres, un partit que fomenta aquesta omertà, un partit més dividit que mai que finalment caurà i deixarà pas a tota la fauna del nou tripartit. O no.

M'acaben d'entrar uns noiets amb aspecte pakistanès, d'uns catorze anys que em venien a vendre cosetes que diuen que fan ells mateixos, penjolls, anells i polseres, per pagar-se un viatge amb l'escola. Els he comprat una polsera, vuit euros, avui que no he venut res els he comprat una polsera a aquests noiets i m'he gastat vuit euros. Els he preguntat on pensaven anar amb l'escola. Jo m'imaginava no sé què, Madrid, París, Roma... i el més alt m'ha contestat que a Banyoles!! I aleshores he pensat en les sortides que feia amb els escolapis a les Planes. En fi, pura tendresa i nostàlgia de quan érem més pobres que ara, però manteníem els nostres epistolaris i dietaris endreçats i lligats amb una cinta groga.

viernes, 1 de febrero de 2019

Ploraners

Antonio Briceño
Diari d'hivern (6)

Ploraners.


Ens lamentem com a ploraners, captius i esclaus pel que no hem sabut defensar com a ciutadans lliures. Que caigui sobre nosaltres, doncs, la penitència dels covards que ni l'Esperit Sant de Lledoners ens podrà deslliurà amb la seva retòrica de mossèn il·lusionista.

--------------

La fotografia d'Antonio Briceño està feta en un concurs de "plañideras" a San Juan del Río el dia dels morts de l'any passat. Si els catalans ens hi haguéssim presentat segur que l'hauríem guanyat.

jueves, 31 de enero de 2019

Ai dels mentiders!


Diari d'hivern (5)

Ai dels mentiders!


Ai dels mentiders que amb paraules ensucrades i sentimentals enganyen reiteradament a la gent simple aprofitant la seva necessitat d'esperança, la seva fam i sed de justícia. Ai d'ells que viuran en una presó pitjor d'aquesta de la que ara volen sortir amb reixes de ferro.


-------------------------------

Llegit avui en un diari digital més alguna aportació meva treta de la Viquipèdia:

Ciceró va dir que: “totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar molt de temps”.

Sèneca va dir que: “cap vent és favorable, si no saps on vols anar”.

Viquipèdia:

Sobre Ciceró:
Quan Cèsar fou assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, lloctinent de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques, i fins i tot establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi (que n'era renebot natural). Cap a la fi de l'any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d'aquest i fugí amb diversos de la seva vila a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d'on anà fins a la seva vila a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades als rostra del fòrum romà.

I sobre Sòcrates:
Segona part (44b-46a)

Després Critó intenta, mitjançant una sèrie d'arguments, convèncer Sòcrates perquè fugi. El primer que li diu és que, si no se salvés, es veuria privat d'un molt bon amic; el segon és que la gent no es creuria que Sòcrates no ha volgut escapar i pensarien que, en realitat, els seus amics s'estimen més els diners que a Sòcrates, i això seria molt vergonyós. Després li explica que si el que li preocupa són els sicofants, no ha de tenir por perquè són tan barats que no costaria gens fer-los callar amb una mica de diners. També li comenta que no té per què preocupar-se d'on anar, ja que pot anar a Tessàlia, on uns amics de Critó l'acolliran amb els braços oberts. A més, li diu que quedar-se allà seria com trair-se a si mateix. Després li parla dels fills, diu que no pot abandonar els seus fills, que els fills s'han de cuidar i no deixar-los sols. Finalment, li diu que seria de covards agafar el camí més fàcil (deixar-se morir) i no el més difícil, és a dir, salvar la vida.

Tercera part (46b-50a)

Més tard, Sòcrates respon als arguments de Critó i dóna arguments de per què no ha de marxar. El primer que diu Sòcrates és que tot el que havia dit durant el judici i durant tota la seva vida no pot, ara que les circumstàncies són desfavorables, tirar-ho per terra i fer-se'n enrere. També li diu que el més important no és viure sinó viure bé. Li diu també que mai s'ha de tornar una injustícia amb més injustícia, ja que la injustícia és més perjudicial per a qui la comet que per a qui la pateix.

Sòcrates, Critó i "les lleis" (50a-54d)

Finalment, Sòcrates fa com si parlés amb les lleis, per fer entendre a Critó el seu punt de vista. El primer que "les lleis" li diuen a Sòcrates és que, en certa manera, si Sòcrates fugís seria com destruir la ciutat, perquè unes lleis que no es compleixen no són lleis i sense lleis no pot existir una ciutat. Després "les lleis" li pregunten què té Sòcrates contra elles, ja que sempre ha estat d'acord amb elles, no va posar cap objecció a les lleis que van permetre que el seu pare es casés amb la seva mare, ni a les lleis que el van educar. "Les lleis" també li diuen que, si alguna vegada no ha estat content amb elles o les ha cregudes injustes, podia haver-se'n anat i ningú li ho hauria prohibit, però no ho va fer i això fa pensar que les considera justes. També li diuen "les lleis" que, encara que fugi, no se'n podrà anar a una ciutat amb bones lleis perquè hi arribarà com un enemic, perquè seria un destructor de lleis. I si se'n va a una ciutat amb males lleis, no podrà viure com sempre, perquè ¿quin sentit pot tenir parlar de la virtut havent fet una cosa tan injusta? I, respecte als fills, no els seria gens favorable viure en una ciutat sense cap mena de llei i a més com a estrangers. Per altra banda, podrien cuidar els seus fills els seus amics si va a Tessàlia, com si va a l'hades.