sábado, 27 de julio de 2013

El Peletero/Uno dei tanti epiloghi


“Accattone”, Pier Paolo Pasolini, 1961
--------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca pelletera

Uno dei tanti epiloghi (titol provissional)

Hi ha moltes maneres d’acabar. El gas, les fulles d’afaitar, les pistoles, les balconades o el verí. Però sempre és millor un simple acomiadament contingut dins d’un poema aliè.

He triat un de Pier Paolo Pasolini que m’ha emocionat especialment i que d’una manera curiosa lliga amb la cançó “Thunder road” quan el noi li diu a la Mary que:

“...el meu cotxe és allà fora, si estàs a punt per donar aquest llarg passeig del teu porxo al meu seient davanter ell també ho està. La porta continua oberta però el viatge no és pas gratis, res mai és gratis, nena, ni jo ni tu tampoc.”

Però el poema d’en PPP és tan ric i tant bo que tenia dubtes de cóm titular el post perquè el post no és pas el poema encara que el contingui.

Així doncs, cóm titular aquest post?

1.    Uno dei tanti epiloghi
2.    Ti ricordi di quel sogno?
3.    Era il viaggio della vita
4.    Grazie per il passaggio
5.    A Pa’, mi porti con te?
6.    E partivo solo, col sedile vuoto accanto a me

Les seves traduccions al català i al castellà  les trobareu a continuació, dins del mateix poema, cal buscar-les, llegir un poema és feina també de rastrejadors, apatxes o wanderobo, teatrals o no.Si el meu blog fos famós i conegut podria endegar una votació popular per triar-ne un, jo no sóc pas capaç de decidir-me, tots els trobo prou bons i cal, perquè el sentit comú ho demana, que hi hagi més electors que candidats, i ara, en aquest trist moment, no és així, sóc pràcticament l’únic votant, excepte lectors com l’Albert, la Marga, la Inés i fins fa poc la Paloma, els millors que mai podia haver imaginat tenir, tan bons com aquells que em van acompanyar en un altre moment.

Al final m’he decidit pel títol del mateix poema, Uno dei tanti epiloghi, tan encertat com els altres i el menys compromès.

-       Me lo paghi il viaggio?

-       No, no te’l pago, no puc, no és possible, en aquest tipus de viatges cadascú es paga el seu bitllet.

-       Non essere avaro, pellicciaio!, non dovrebbe essere un miserabile, tu lo sai.

-       Tinc l’univers sencer al palmell de la mà, mà que és capaç de contenir-ne més d’un. No es petulància, ni presumpció, ni tampoc és avarícia, la meva mà és petita, i “encara que el meu amor per la llibertat és equívoc, de la nostra vida sóc insaciable, perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada”.


--------------------------------------------------------------------------

Hay muchas maneras de terminar. El gas, las hojas de afeitar, las pistolas, los balcones o el veneno. Pero siempre es mejor un simple despido contenido dentro de un poema ajeno.

He elegido uno de Pier Paolo Pasolini que me ha emocionado especialmente y que de una manera curiosa liga con la canción "Thunder road" cuando el chico le dice a Mary que:

"... mi coche está ahí afuera, si estás lista para dar ese largo paseo de tu porche a mi asiento delantero él también lo está. La puerta sigue abierta pero el viaje no es gratis, nada nunca es gratis, nena, ni yo ni tú."

Pero el poema de PPP es tan rico y tan bueno que tenía dudas de cómo titular el post porque el post no es el poema aunque lo contenga.

Así pues, cómo titular este post?

1.    Uno dei tanti epiloghi
2.    Ti ricordi di quel sogno?
3.    Era il viaggio della vita
4.    Grazie per il passaggio
5.    A Pa’, mi porti con te?
6.    E partivo solo, col sedile vuoto accanto a me

Sus traducciones al catalán y al castellano las encontraréis a continuación, dentro del mismo poema, hay que buscarlas, leer un poema es trabajo también de rastreadores, apaches o wanderobo, teatrales o no.

Si mi blog fuera famoso y conocido podría iniciar una votación popular para elegir uno, yo no soy capaz de decidirme, todos los encuentro bastante buenos y es necesario, porque el sentido común lo pide, que haya más electores que candidatos, y ahora, en este triste momento, no es así, soy prácticamente el único votante, excepto lectores como Albert, Marga, Inés y hasta hace poco Paloma, los mejores que nunca podía haber imaginado tener, tan buenos como aquellos que me acompañaron en otro momento.

Al final me he decidido por el título del mismo poema, “Uno dei tanti epiloghi”, tan acertado como los demás y el menos comprometido.

-       Me lo paghi il viaggio?

-       No, no te lo pago, no puedo, no es posible, en este tipo de viajes cada uno se paga su billete.

-       Non essere avaro, pellicciaio!, Non dovrebbe essere un miserabile, tú lo sai.

-       Tengo el universo entero en la palma de la mano, mano que es capaz de contener más de uno. No es petulancia, ni presunción, mi mano es pequeña, y “aunque mi amor por la libertad es equívoco, de nuestra vida soy insaciable, porque una cosa única en el mundo no puede ser nunca agotada".

--------------------------------------------------------------------------

Uno dei tanti epiloghi

Ohi, Ninarieddo, ti ricordi di quel sogno...
di cui abbiamo parlato tante volte...
Io ero in macchina, e partivo solo, col sedile
vuoto accanto a me, e tu mi correvi dietro;
all’altezza dello sportello ancora semiaperto,
correndo ansioso e ostinato, mi gridavi
con un po’ di pianto infantile nella voce:
«A Pa’, mi porti con te? Me lo paghi il viaggio?»
Era il viaggio della vita: e solo in sogno
hai dunque osato scoprirti e chiedermi qualcosa.
u sai benissimo che quel sogno fa parte della realtà;  
e non è un Ninetto sognato quello che ha detto quelle parole.  
tanto è vero che quando ne parliamo arrossisci.
Ieri sera, a Arezzo, nel silenzio della notte,  
mentre il piantone rinchiudeva con la catena il cancello  
alle tue spalle, e tu stavi per sparire,  
col tuo sorriso, fulminea e buffo, mi hai detto... «Grazie!».  
«Grazie», Ninè? È la prima volta che me lo dici.  
E infatti te ne accorgi, e ti correggi, senza perdere la faccia  
(cosa in cui sei maestro) scherzando:
«Grazie per il passaggio». Il viaggio che tu volevi
ch’io ti pagassi era, ripeto, il viaggio della vita:
è in quel sogno di tre quattro anni fa che ho deciso
ciò a cui il mio equivoco amore per la libertà era contrario.  
Se ora mi ringrazi per il passaggio... Dio mio,
mentre tu sei in gattabuia, prendo con paura
l’aereo per un luogo lontano. Della nostra vita sono insaziabile,
perché una cosa unica al mondo non può essere mai esaurita.

2 settembre 1969
Pier Paolo Pasolini


Un de tants epílegs


Ai, Ninarieddo, et recordes d'aquell somni...

del qual hem parlat tantes voltes...
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient
buit al meu costat, i tu corries darrere meu;
a l'altura de la portella encara mig oberta,
corrent ansiós i obstinat, em cridaves
amb un punt de plor infantil a la veu:
«Ei, Pa!, em portes amb tu? Em pagues el viatge?»
Era el viatge de la vida: i només en somni
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa.
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat;
i no és un Ninetto somniat el qui ha dit aquelles paraules.
Tan veritat és que quan en parlem t'enrojoles.
Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit,
mentre que el vigilant tancava amb la cadena el cancell
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparèixer,
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit... «Gràcies.»
«Gràcies», Ninè? És la primera volta que m'ho dius.
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant:
«Gràcies pel passatge.» El viatge que tu volies
que jo et pagàs era, repetesc, el viatge de la vida:
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir
allò a què el meu equívoc amor per la llibertat era contrari.
Si ara, m'agraeixes el passatge... Déu meu,
mentre que tu ets a la garjola, agafe amb por
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable,
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.
2 setembre 1969 

Pier Paolo Pasolini

(Versió de Salvador Jàfer)

Uno entre muchos epílogos


Ay, Ninarieddo, recuerdas aquel sueño...

del que tantas veces hemos hablado...
Yo estaba en el coche y me iba solo con el asiento
vacío al lado mío, y tú corrías;
a la altura de la ventanilla aún semiabierta,
corriendo ansioso y obstinado, me gritabas
con un poco de llanto infantil en la voz:
'Paolo, ¿me llevas contigo? ¿Me pagas el viaje?'
Era el viaje de la vida; y sólo en sueños
osaste descubrirte y pedirme algo.
Tú sabes muy bien que aquel sueño es parte de la realidad;
y no un Ninetto soñado el que dijo esas palabras.
Tan verdad es, que cuando hablamos de ello, te ruborizas.
Ayer, en Arezzo, en el silencio de la noche,
mientras el centinela echaba la cadena a la cancela
detrás de ti y tú ibas a desaparecer,
con tu sonrisa fulmínea y burlona, me dijiste... '¡Gracias!'
'¿Gracias, Niné?' es la primera vez que me lo dices.
Y, efectivamente, te das cuenta de ello y te corriges, aguantando el tipo
(en eso eres un maestro), bromeando:
'Gracias por el viaje'. El viaje que tú querías
que yo te pagase era, lo repito, el viaje de la vida:
y en ese sueño de hace tres, cuatro años decidí
lo que a mi equívoco amor por la libertad era contrario.
Si ahora me agradeces el viaje...Dios mío,
cuando estás en el calabozo, tomo con miedo
el avión hacia un lugar lejano. De nuestra vida soy insaciable,
porque una cosa única en el mundo no puede nunca agotarse.

2 de septiembre de 1969
Pier Paolo Pasolini

Traducción de Ángel Sánchez-Gijón