Concha González
La Concha, la mare, pobreta, es va apagant. Entre
les medecines i els disgustos ja no li queden forces ni per estar intranquil·la
ni angoixada, la vida que li queda ja no li pertany, el cos va fent la seva,
però el jo ja està aniquil·lat. Va deixar Barcelona on tant va lluitar, ja no
viu a casa seva entre les seves gallines i els bens de Déu, de la terra i la
cuina, tampoc a una casa llogada però amb la proximitat física dels seus, viu a
un lloc envoltada d'estranys a qui no els pot convidar a dinar, ha perdut a la
filla, ha perdut al marit, la il·lusió dels seus últims anys, el Kyle, ja ha
volat..., què li queda? ni els records; i si li en queda algun l'estripa per
dolorós.
----------------------
Concha, la madre, pobre, se va apagando. Entre las medicinas y
los disgustos ya no le quedan fuerzas ni para estar intranquila ni angustiada,
la vida que le queda ya no le pertenece, el cuerpo va haciendo su propio camino,
pero el yo ya está aniquilado. Dejó Barcelona donde tanto luchó, ya no vive en
su casa entre sus gallinas y los bienes del cielo, de la tierra y la cocina,
tampoco en una casa alquilada pero con la proximidad física de los suyos, vive
en un lugar rodeada de extraños a los que no puede invitar a comer, ha perdido
a su hija, ha perdido al marido, la ilusión de sus últimos años, Kyle, ya ha
volado..., ¿qué le queda? ni los recuerdos; y si le queda alguno lo desgarra
por doloroso
----------------------
Gracias Concha, a ti y a Víctor, por abrirnos vuestra casa.
Xavier i Albert.
