sábado, 22 de febrero de 2014

Not even for the good times we had in bed together?


Diari d’hivern (8)

Not even for the good times we had in bed together?

Hi ha una vella llegenda amb la que s’han escrit varies novel·les i de la que s’han fet unes quantes pel·lícules i còmics, que ens relata que bona part de la revolta mexicana que va encapçalar Benito Juárez, dels indis zapoteques, advocat i jutge republicà, contra l’emperador Ferrand Maximilià, col·locat com un simple titella per Napoleó III, va ser finançada amb l’apropiació il·legal, és a dir, el robatori, del que quedava del tresor confederat en la guerra de secessió nord-americana; al voltant d’uns 500.000 dòlars, xavalla gairebé avui en dia, però una fortuna aquells anys.  És una història apassionant que jo vaig conèixer de jovenet llegint les aventures del famós Tinent Blueberry, creació de l’excel·lent guionista Charlier i dibuixat pel gran artista Jean Giraud, alies Moebius, mort recentment, deixeble de l’inoblidable i entranyable Jijé, el millor dibuixant de cavalls de la història del còmic en la gran escola del mestre dels Estats Units, Milton Caniff, i que va continuar amb un estil més sobri l’argentí Hugo Pratt i a Espanya el gran Jesús Blasco, el creador de Cuto.  Benito Juárez es va revoltar contra una farsa imperial i colonial francesa, la injustícia i els abusos dels terratinents i les demandes pel cobrament de deutes a Mèxic de les metròpolis europees. Una de les seves grans frases polítiques i morals va ser: "Entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret del proïsme és la pau". Aquesta sentència està inscrita i forma part de l'escut d'Oaxaca, l’Estat del mateix nom on va nàixer.  

-----------------------------------------------

Un dia, la Júlia, que havia anat a veure al Juan a la seva casa de la Ronda Sant Pau per saber si necessitava alguna cosa i vigilar, de passada, a la noia que el cuidava, a l’entrar amb la seva pròpia clau...

...se’l va trobar mort al llit.

La pobre neboda, després d’avisar a l’ambulància i constatar la efectiva mort del seu oncle per una aturada cardíaca, va telefonar immediatament al seu pare per donar-li la mala noticia.

Tot just va ser dir-li: “papa, el tiet s’ha mort!”,  va sentir a l’altre punta de l’aparell un ofec i un so sec d’un cos caient, el seu pare, el germà del Joan, estava patint també en aquell precís moment un atac de cor al sentir i rebre la notícia.

Quan la Júlia a corre-cuita va arribar a casa del seu pare espantada i neguitosa se’l va trobar, efectivament, mort, estès a terra i al costat del telèfon despenjat.

En un mateix dia, gairebé al mateix instant, havia perdut a l’oncle i al pare.

Unes poques setmanes després, van saber que el testament del Joan feia únic hereu al seu germà, el Pere.

Al saber-ho, la Júlia, es va sentir molt decebuda i ofesa al mateix temps, tenia esperances de ser ella l’hereva directa del seu oncle per haver-lo cuidat, però no, el designat era el seu pare mort el mateix dia que el Joan.

El cas, però, no es va acabar aquí perquè la Júlia i el seu germà, el Jaume, sí que eren els hereus directes del seu propi pare, però el seu pare, al morir tan de repent, no havia pogut acceptar ni rebutjar l’herència del Joan. Les herències s’han d’acceptar o renunciar a elles; en les herències no hi ha només bens, també hi poden haver deutes i en moltes ocasions s’han de liquidar sota el concepte jurídic i econòmic de “a benefici d’inventari”, que no significa altre cosa que es paguen les deutes que es poden amb els bens que hi ha i el que queda, si queda alguna cosa, va a parar als hereus.

S’havia d’iniciar, doncs, en aquest cas, un procediment legal llarg i complicat que fins i tot podia comportar pagar dues vegades l’impost de successions i les plusvàlues municipals, una per la transmissió del Joan al Pere i una altra per la del Pere als seus fills. És a dir, els bens del Joan havien de passar al germà i del germà als fills, al Jaume i a la Júlia.

Però la Júlia no va voler acceptar aquesta herència que li venia de l’oncle rebotada del seu pare, la va rebutjar, com hem dit, decebuda i ressentida per no ser la hereva directa tot i que l’havia cuidat els anys posteriors al divorci; per a ella, la renúncia no era una decisió econòmica, deia, era simbòlica i ètica, i representava el preu de la seva dignitat.

Tothom creia saber que el Joan, veritablement, no tenia pas altres diners que els que he dit, ni cap altre propietat immobiliària que la vivenda familiar que compartia, no físicament, amb la seva ex dona. No hi havia ni dipòsits bancaris, ni plans de pensions privats ni accions de grans empreses ni coses d’aquesta mena, però tampoc ningú ho sabia del segur. En tot cas, la seva vida sempre havia estat senzilla i modesta encara que interessant durant els molts anys en els que havia fet d’advocat a Londres. Aquells van ser uns temps molt profitosos professionalment parlant, però que no van representar ni reportar cap benefici econòmic significativament important per a ell. Es va jubilar igual que quan va començar a fer d’advocat de jovenet, amb una ma al davant i una altra al darrera i les butxaques completament buides. Semblava difícil de creure en un home com ell i la seva suposada interessant vida, plena de llegendes i aventures legals i mercantils que vorejaven el món de la política i les altes finances.

Potser per això la advocadessa que havia representat a l’Elisabeth, la ex dona del Joan, en el divorci, una professional del dret famosa i mediàtica que parlava sovint per la radio i les televisions, una anglesa també que havia vingut a viure a Barcelona a finals dels setanta enamorada del sol de la Costa Brava, no parava de demanar a l’advocat d’ell, el meu amic EV –amb el que, feia un temps, havia tingut una relació amorosa, intensa i passional- que li mostrés el testament. I ell, l’EV, contestar-li reiteradament que com a ex dona no tenia cap dret. Ella, però, no deixava d’insistir i ell de contestar-li sempre el mateix, no!

-          Saps que no té cap dret, no pots demanar-me una cosa així, per què insisteixes?

-          She´s my client, she doesn´t stop asking, she is a real pain and completely mad, but I still don´t know how to say “no”. It wouldn´t cost you anything, though, my darling...

-          I´ve already said “no”.

-          Not even for the good times we had in bed together?

-          No!!

Per què tanta insistència?

En el post passat he dit que vaig conèixer a la Julia en el despatx de l’EV. També ens trobàrem un temps després una nit d’estiu en una d’aquestes festes privades i molt exclusives que es fan a la platja. Al veure’m es va sorprendre i mig tartamudejant em va preguntar.

-          Què fas aquí?

-          El mateix que tu, li vaig respondre, prendre la fresca.

Em va somriure, em va donar l’esquena i, contornejant el cos i els braços en un inici de dansa,  va desaparèixer per entre la gent que ballava.

----------------------------------------------

A Benito Juárez  l’anomenaven “el indio”, i va ser un magnífic exemple de nadiu humil que va arribar al cim aconseguint la Presidència d’una República que va intentar salvar i restituir.  Va morir el 1872 i el va succeir Lerdo de Tejada i després Porfirio Díaz el 1876 fins el 1911 en el que va esclatar la revolució de nou, en aquest cas encapçalada pels famosos guerrillers Pancho Villa i Emiliano Zapata.

Pablo simón, en un extraordinari article a Jot Down ens fa un anàlisi profund i detallat de les característiques de la molt peculiar República Galàctica de la famosa sèrie cinematogràfica Star wars. En el seu estudi conclou que la República havia de caure inevitablement perquè era un estat fallit des del seu inici, fins i tot sense la intervenció dels malvats Sith.

Val la pena insistir que per aconseguir un règim democràtic estable i lliure, fins i tot en una galàxia molt molt llunyana, les institucions són importants. La República Galàctica va combinar el pitjor de la UE (mig federació/confederació-govern llunyà a la ciutadania), dels EE. UU. (interessos localistes dels legisladors) amb Guerra de Secessió inclosa (les Guerres Clon), de la Primera República Italiana (macrogoverns de coalició), la República de Weimar (sense disciplina partidària i executius inestables) o de la República Islàmica de l'Iran (amb un Consell Jedi a imatge del Consell de Guardians de la Revolució). Sent això així, què podíem esperar? De veritat aquest règim havia estat capaç de portar milers d'anys de llibertat i estabilitat? Bastant dubtós.La República Galàctica havia de caure, Pablo simón per Jot Down.


Sempre ens quedarà Chihuahua, Tatooine , les històries i els seus narradors, Milton Caniff, Hugo Prat, Joseph Gilliain Jijé, Gean Giraud, Jesús Blasco... i les festes a la platja, aquestes festes privades i molt exclusives on la gent balla amb desconeguts com si fossin amics de tota la vida.

----------------------------------------------------------

Diario de invierno (8)

Not even for the good times we had in bed together?

Hay una vieja leyenda con la que se han escrito unas cuantas novelas y de la que se han hecho varias películas y cómics, que nos cuenta que buena parte de la revuelta mexicana que encabezó Benito Juárez, de los indios zapotecas, abogado y juez republicano, contra el emperador Fernando Maximiliano, colocado como un simple títere por Napoleón III, fue financiada con la apropiación ilegal, es decir, el robo, de lo que quedaba del tesoro confederado en la guerra de secesión norteamericana, alrededor de unos 500.000 dólares, calderilla casi hoy en día, pero una fortuna en aquellos años. Es una historia apasionante que yo conocí de joven leyendo las aventuras del famoso Teniente Blueberry, creación del excelente guionista Charlier y dibujado por el gran artista Jean Giraud, alias Moebius, fallecido recientemente, discípulo del inolvidable y entrañable Jijé, el mejor dibujante de caballos de la historia del cómic en la gran escuela del maestro de los Estados Unidos, Milton Caniff, y que continuó con un estilo más sobrio del argentino Hugo Pratt y en España el gran Jesús Blasco, el creador de Cuto. Benito Juárez se sublevó contra una farsa imperial y colonial francesa, la injusticia y los abusos de los terratenientes y las demandas por el cobro de deudas a México de las metrópolis europeas. Una de sus grandes frases políticas y morales fue: "Entre los individuos, como entre las naciones, el respeto al derecho del prójimo es la paz". Esta sentencia está inscrita y forma parte del escudo de Oaxaca, el Estado del mismo nombre donde nació.

-----------------------------------------------

Un día, Julia, que había ido a ver Juan a su casa de la Ronda Sant Pau para saber si necesitaba algo y vigilar, de paso, a la chica que lo cuidaba, al entrar con su propia llave...

... se lo encontró muerto en la cama.

La pobre sobrina, tras avisar a la ambulancia y constatar la efectiva muerte de su tío por un paro cardíaco, llamó inmediatamente a su padre para darle la mala noticia.

Apenas fue decirle: "¡papá, el tío ha muerto!", sintió en el otro extremo del aparato un ahogo y un sonido seco de un cuerpo cayendo, su padre, el hermano de Juan, estaba sufriendo también en ese preciso momento un ataque al corazón al oír y recibir la noticia.

Cuando Julia llegó a toda prisa a casa de su padre asustada y nerviosa se ​​lo encontró, efectivamente, muerto, tendido en el suelo y junto al teléfono descolgado.

En un mismo día, casi en el mismo instante, había perdido al tío y al padre.

Unas pocas semanas después, supieron que el testamento de Juan hacía único heredero a su hermano, Pedro.

Al saberlo, Julia, se sintió muy decepcionada y ofendida al mismo tiempo, tenía esperanzas de ser ella la heredera directa de su tío por haberlo cuidado, pero no, el designado era su padre muerto el mismo día que Juan.

El caso, sin embargo, no se acabó aquí porque Julia y su hermano, Jaime, sí que eran los herederos directos de su propio padre, pero su padre, al morir tan de repente, no había podido aceptar ni rechazar la herencia de Juan. Las herencias se han de aceptar o renunciar a ellas, en las herencias no hay sólo bienes, también puede haber deudas y en muchas ocasiones se liquidarán bajo el concepto jurídico y económico de "a beneficio de inventario", que no significa otra cosa que se pagan las deudas que se pueden con los bienes que hay y lo que queda, si queda algo, va a parar a los herederos.

Había que iniciar, pues, en este caso, un procedimiento legal largo y complicado que incluso podía comportar pagar dos veces el impuesto de sucesiones y las plusvalías municipales, una para la transmisión de Juan a Pedro y otra para la de Pedro a sus hijos. Es decir, los bienes de Juan debían pasar al hermano y del hermano a los hijos, a Jaime y a Julia.

Pero Julia no quiso aceptar esa herencia que le venía del tío rebotada de su padre, la rechazó, como hemos dicho, decepcionada y resentida por no ser la heredera directa a pesar de  haberlo cuidado los años posteriores al divorcio; para ella, la renuncia no era una decisión económica, decía, era simbólica y ética, y representaba el precio de su dignidad.

Todo el mundo creía saber que Juan, verdaderamente, no tenía otro dinero que los que he dicho, ni ninguna otra propiedad inmobiliaria que la vivienda familiar que compartía, no físicamente, con su ex mujer. No había ni depósitos bancarios, ni planes de pensiones privados ni acciones de grandes empresas ni cosas de este tipo, pero tampoco nadie lo sabía seguro. En todo caso, su vida siempre había sido sencilla y modesta aunque interesante durante los muchos años en los que había hecho de abogado en Londres. Aquellos fueron unos tiempos muy provechosos profesionalmente hablando, pero que no representaron ni reportaron ningún beneficio económico significativamente importante para él. Se jubiló igual que cuando empezó a hacer de abogado de jovencito, con una mano delante y otra detrás y los bolsillos completamente vacíos. Parecía difícil de creer en un hombre como él y su supuesta interesante vida, llena de leyendas y aventuras legales y mercantiles que bordeaban el mundo de la política y las altas finanzas.

Quizá por eso la abogada que había representado a Elisabeth, la ex mujer de Juan, en el divorcio, una profesional del derecho famosa y mediática que hablaba a menudo por la radio y las televisiones, una inglesa también que había venido a vivir a Barcelona a finales de los setenta enamorada del sol de la Costa Brava, no paraba de pedir al abogado de él, mi amigo EV -con lo que hacía un tiempo, había tenido una relación amorosa, intensa y pasional- que le mostrara el testamento. Y él, EV, contestarle reiteradamente que como ex mujer no tenía ningún derecho. Ella, sin embargo, no dejaba de insistir y él contestar siempre lo mismo, ¡no!

       -      Sabes que no tiene ningún derecho, no puedes pedirme algo así, ¿por qué insistes?

-          She´s my client, she doesn´t stop asking, she is a real pain and completely mad, but I still don´t know how to say “no”. It wouldn´t cost you anything, though, my darling...

-          I´ve already said “no”.

-          Not even for the good times we had in bed together?

-          No!!

¿Por qué tanta insistencia?

En el post pasado he dicho que conocí a Julia en el despacho de EV. También nos encontramos un tiempo después una noche de verano en una de esas fiestas privadas y muy exclusivas que se hacen en la playa. Al verme se sorprendió y medio tartamudeando me preguntó.

- ¿Qué haces aquí?

- Lo mismo que tú, le respondí, tomar el fresco.

Me sonrió, me dio la espalda y, contorneando el cuerpo y los brazos en un inicio de danza, desapareció por entre la gente que bailaba.

----------------------------------------------

A Benito Juárez la llamaban "el indio", y fue un magnífico ejemplo de nativo humilde que llegó a la cima consiguiendo la Presidencia de una República que intentó salvar y restituir . Murió en 1872, fue sucedido por Lerdo de Tejada y luego por Porfirio Díaz en 1876 hasta el 1911 en el que estalló la revolución de nuevo, en este caso encabezada por los famosos guerrilleros Pancho Villa y Emiliano Zapata .

Pablo simón, en un extraordinario artículo en Jot Down nos hace un análisis profundo y detallado de las características de la muy peculiar República Galáctica de la famosa serie cinematográfica Star Wars. En su estudio concluye que la República debía caer inevitablemente porque era un estado fallido desde su inicio, incluso sin la intervención de los malvados Sith.

"Merece la pena insistir en que para conseguir un régimen democrático estable y libre, incluso en una galaxia muy muy lejana, las instituciones son importantes. La República Galáctica combinó lo peor de la UE (medio federación / confederación —gobierno lejano a la ciudadanía—), de los EE. UU. (intereses localistas de legisladores) con Guerra de Secesión incluida (las Guerras Clon), de la Primera República Italiana (macrogobiernos de coalición), la República de Weimar (sin disciplina partidaria y ejecutivos inestables) o de la República Islámica de Irán (con un Consejo Jedi a imagen del Consejo de Guardianes de la Revolución). Siendo esto así, ¿qué podíamos esperar? ¿De verdad este régimen había sido capaz de traer miles de años de libertad y estabilidad? Bastante dudoso." La República Galáctica tenía que caer, Pablo simón para Jot Down .

Siempre nos quedará Chihuahua, Tatooine, las historias y sus narradores, Milton Caniff, Hugo Prat, Joseph Gilliain Jijé, Gean Giraud, Jesús Blasco... y las fiestas en la playa, esas fiestas privadas y muy exclusivas donde la gente baila con desconocidos como si fueran amigos de toda la vida.