lunes, 5 de octubre de 2009

El peletero/La poesia horitzontal/Poema do Brasil

23 Diciembre 2008

Quan el poeta canta és millor emmudir i escoltar, com quan em mira el pare.

Mut.

.......................................

Sencer.

Indivisible com les hores i el dies,

compacte com les setmanes i els mesos.

Sòlid i meu.
........................................

En canvi, tu i jo, Giselle, no duràrem ni un any.

Per culpa de la matemàtica

de l'àlgebra o de la aritmètica,

gairebé no va entrar ni la clau al pany.

.........................................

Pare?, t'agrada el nom de Giselle?

I el de...?

També?

I..., pare?

.........................................

(El peletero, “Poema do Brasil”, 5 de juliol de 2008)


Cuando el poeta canta es mejor enmudecer y escuchar, como cuando papá me mira.

Mudo.
...........
Entero

Indivisible como las horas y los días,

compacto como las semanas y los meses.

Sólido y mío.
...........
En cambio, tú y yo, Giselle, no duramos ni un año.

Por culpa de la matemática,

del álgebra o de la aritmética,

casi no entró ni la llave en el caño.
...........
¿Papá?, ¿te gusta el nombre de Giselle?

¿Y el de...?

¿También?

Y..., ¿papá?

(El peletero, “Poema do Brasil”, 5 de julio de 2008)

________________________________________________________________________________________

Però tu no eres muda.


I sí una dona que duia els cabells a mig estirar, no t'agradaven els teus, aspres, arrissats i africans, encara que tu afirmaves segura que eren americans.

Igual que el sexe que et lluïa negre, però tu deies que només fosc. Tota tu eres quasi negra com la xocolata i el carbó, la pell, els ulls, aquests cabells de fil ferro i tot el teu mugró.

Oh, essas fontes murmurantes,
Onde eu mato a minha sede,
E onde a lua vem brincar,
Oh, esse Brasil lindo igueiro,
o meu Brasil brasileiro.
Terra de samba e pandeiro
Brasil pra mim, Brasil pra mim

T'agradava l'aritmètica pura, la divisió, l'àlgebra i bàsicament la suma, però només fins a vint-i-quatre, que són les hores del dia, des de que surt fins que despunta. Aritmètica dura. Tot i que per a mi tu no eres més que la meva “una”, ni la segona, ni la que fa vint-i-una.

No eres muda, no, ni tampoc eres una roca ni un marbre de color rosa. Eres únicament un tros de runa negra extreta d'una selva verda, eres només una petita pedra torta, amb una esquerda bruta, que plena de fangs i d'humitats, acabava no sé cóm, coberta per la meva escuma i fent, mira per on, olor de pruna.

Nêga do Cabelo Duro
Qual'é o pente que te penteia?
Ondulado, permanente
Teu cabelo é de sereia
E a pergunta que sai da mente
Qual'é o pente que te penteia?...

Eres una turca, una andalusa, una mora d'ungla roja, una mora de morera, un maduixot més que una maduixa, una esclava de ruda manicura i d'aurèola curta, tota una dona que de petita ja prometia l'aixella nua i la mugronada grossa.

Estaves ben feta , ben construïda, tenies un sí i un do, un re i un fa, un sol i un la, i sobretot un mi. Ensenyaves una bona manufactura, acabada amb un agulló a la cua, a la punta, a la punxa del cigró i a la panxa senyalada per les marques d'un nadó.

Agenollada se t'eriçava el clatell i oberta et trencaves des de els peus a l'engonal, des d'el melic a l'anell. M'agradava veure't partida, de baix a d'alt, dividida en dos, en tres o en trenta-tres i jo al mig, mirant-te les estries del ventre, que havia parit a cent cinquanta-tres.

Paisatges de rius secs, de marques de focs, de petards, de mobles vells, d'alguna cosa que tenia olor a sal i gust a res.

Teu cabelo a couve flor
Tem um "que" que me tonteia
Minha nega, meu amor
Qual'é o pente que te penteia?
Misamplia a ferro e fogo
Não desmancha nem na areia

No eres muda, però...

...varem tenir, per dir-ho finament, un petit conflicte matemàtic.

Per tu només era una qüestió de temps, de cóm organitzar les hores. Era molt fàcil, em deies convençuda, i t'enfadava que jo no fos capaç de comprendre que de les moltes parts del dia me'n dediquessis només una. Des de quan s'amaga al sol fins que surt la lluna, me la donaves contenta i deies que enamorada. Tota aquesta hora era meva, tota per a mi, tota sencera i del tot sincera.

Aquesta era la teva responsabilitat que complies sempre, sense faltar mai: de portes en dins soc teva, ara bé, de portes en fora..., soc meva”, em deies segura.

“Tenint en compte que el dia té les hores que té, que te'n doni només una és més que prou i és més que massa”, repeties cansada. “Tant sols cal sumar, restar i dividir”, insisties enèrgica i d'avegades lassa.

“Les altres hores?, són pels altres, tu no n'has de fer res”, deies molesta i ofesa.

Quando tu entra na roda
O teu corpo bamboleia
Minha Nêga meu amor
Qual'é o pente que te penteia?...
Toma banho em Botafogo
Qual'é o pente que te penteia?...

No, no eres muda, ni tampoc eres puta, per això no vaig entendre mai que tantes pintes pentinessin allò que no te punta.

(“Nega do cabelo duro” Elis Regina)


Pero tú no eras muda.

Y sí una mujer que llevaba los cabellos a medio estirar, no te gustaban los tuyos, ásperos, rizados y africanos, aunque tú afirmabas segura que eran americanos.

Igual que el sexo que te lucía negro, pero tú decías que solamente oscuro.Toda tú eras negra como el chocolate y el carbón, la piel, los ojos, esos cabellos de alambre y todo tu pezón.

Oh, essas fontes murmurantes,
Onde eu mato a minha sede,
E onde a lua vem brincar,
Oh, esse Brasil lindo igueiro,
o meu Brasil brasileiro.
Terra de samba e pandeiro
Brasil pra mim, Brasil pra mim

Te gustaba la aritmética pura, la división, el álgebra y básicamente la suma, pero solamente hasta veinticuatro, que son las horas del día, desde que sale hasta que despunta. Aritmética dura. A pesar que para mí tú no eras más que mi “una”, ni la segunda, ni la que hace veintiuna.

No eras muda, no, ni tampoco eras una roca, ni un mármol de color de rosa. Eras únicamente un trozo de ruina negra extraída de una selva verde, eras sólo una pequeña piedra torcida, con una grieta sucia, que llena de fangos y humedades, acababa, no sé cómo, cubierta por mi espuma y haciendo, mira por dónde, olor a ciruela.

Nêga do Cabelo Duro
Qual'é o pente que te penteia?
Ondulado, permanente
Teu cabelo é de sereia
E a pergunta que sai da mente
Qual'é o pente que te penteia?...

Eras una turca, una andaluza, una mora de uña roja, una mora de morera, un fresón más que una fresa, una esclava de manicura ruda y de aureola corta, toda una mujer que de pequeña ya prometía la axila desnuda y la pezonada grande.

Estabas bien hecha, bien construida, tenías un sí y un do, un re y un fa, un sol y un la, y sobre todo un mi. Enseñabas una buena manufactura, acabada con un aguijón en la cola, en la punta, en el extremo del garbanzo y el vientre señalado por las marcas de un bebé.

Arrodillada se te erizaba la nuca y abierta te rompías desde los pies hasta la ingle, desde el ombligo hasta el anillo. Me gustaba verte partida, de abajo arriba, dividida en dos, en tres o en treinta y tres y yo en el medio, mirándote las estrías del vientre que había parido a ciento cincuenta y tres.

Paisajes de ríos secos, de marcas de fuegos, de petardos, de muebles viejos, de algo que tenía olor a sal y sabor a nada.

Teu cabelo a couve flor
Tem um "que" que me tonteia
Minha nega, meu amor
Qual'é o pente que te penteia?
Misamplia a ferro e fogo
Não desmancha nem na areia

No eras muda, pero...

...tuvimos, para decirlo finamente, un pequeño conflicto matemático.

Para ti solamente era una cuestión de tiempo, de cómo organizar las horas. Era muy fácil, me decías convencida, y te enfadaba que yo no fuera capaz de comprender que de las muchas partes del día me dedicases solamente una. Desde que se esconde el sol hasta que sale la luna, me la dabas contenta y decías que enamorada. Toda esa hora era mía, toda para mí, toda entera y absolutamente sincera.

Esa era tu responsabilidad que cumplías siempre, sin faltar nunca: “de puertas adentro soy tuya, ahora bien, de puertas afuera..., soy mía”, me decías segura.

“Teniendo en cuenta que el día tiene las horas que tiene, que te dé solamente una es más que suficiente y es más que demasiado”, repetías cansada. “Solamente hay que sumar, restar y dividir”, insistías enérgica y a veces laxa.

“¿Las otras horas?, son para los otros, no es asunto de tu incumbencia”, decías molesta y ofendida.

Quando tu entra na roda
O teu corpo bamboleia
Minha Nêga meu amor
Qual'é o pente que te penteia?...
Toma banho em Botafogo
Qual'é o pente que te penteia?...

No, no eras muda, ni tampoco puta, por eso nunca llegué a entender que tantos peines peinasen eso que no tiene punta.

(“Nega do cabelo duro” Elis Regina)