viernes, 20 de diciembre de 2013

El Peletero / Força zero


Diari de tardor (14)

Força cero

S’està acabant la tardor i aviat començarà l’hivern.

En un viatge llarg, de primers de desembre, que m’ha dut a l’altre punta del món he llegit un llibret (*) d’un autor que desconeixia. En ell es cita a l’Arthur Shopenhauer explicant la història dels porc espins que un dia molt fred de l’hivern feien pinya uns amb els altres per donar-se calor, però tot bon punt s’acostaven es ferien amb les seves punxes. Si, en canvi, es separaven corrien el perill de morir congelats.  Només assolien, en paraules del filòsof alemany, un estat raonablement satisfactori quan es trobaven a una “distància justa” entre ells.

En la mateixa obra, composta de diferents relats, descobreixo un altre escriptor alemany del que fins ara ignorava la seva existència. Heimito von Doderer que afirma que “en ocasions, un ha d’allunyar-se d’una persona per trobar-la”.

Penso que el contrari també és cert, en ocasions, quan un s’apropa a una persona la perd.

Llegint a la Viquipèdia les dades bàsiques de la curiosa vida de Heimito trobo, en l’apartat Doderer i les dones, que: “L'actitud de Doderer cap a les dones és estranya. Encara que es va casar en dues ocasions, amb l’Auguste Hasterlik i amb l’Emma Maria Thoma, en cap dels matrimonis va arribar a compartir sostre amb les seves esposes. En ambdós casos va continuar vivint com un solter al seu propi domicili. En el cas d'Emma Maria Thoma, aquesta va continuar vivint a Baviera, mentre Doderer tornava a Viena, i només assumia el paper de marit durant les visites que es podia permetre.

La majoria dels personatges femenins representats a les novel·les de Doderer no són les típiques "rosses tontes", sinó elegants, vives, i capritxoses dones, molt segures de si mateixes, en clar contrast amb l'ideal de dona imperant en l'època”.

Quina és la distància justa?

En astronomia hi ha el que és coneix com a Punt de Lagrange que consisteix bàsicament en que “donats dos cossos massius en òrbites circulars al voltant del seu centre de masses, existeixen cinc posicions en l'espai en les quals es pot situar un tercer cos, de massa negligible, de forma que mantingui la seva posició respecte als dos cossos més massius. En aquests punts s'equilibren les forces reals (gravitatòria) i fictícies (centrífuga) sobre el tercer cos, de manera que la força total sobre ell és zero”.

Però ni en les vides dels humans ni en les dels porcs espins existeix la força zero, és més comuna, en canvi, el que els astrònoms anomenen òrbita geostacionària. “Un satèl·lit en aquesta òrbita manté fixa la seva posició (es troba estacionari) respecte a la superfície terrestre, ja que el seu moviment orbital es fa a la mateixa velocitat angular que el moviment de rotació de la Terra. D'una certa manera, es pot dir que el satèl·lit «segueix» el moviment de rotació de la superfície”. 

La Viquipèdia, però, ens adverteix també que “ l'òrbita geostacionària és una òrbita inestable. Diverses pertorbacions orbitals fan que els satèl·lits geostacionaris es vegin obligats a utilitzar els seus sistemes de propulsió per mantenir-se a la seva posició”.

Així doncs, quina és aquesta maleïda distància justa?, existeix veritablement?

S’està acabant la tardor i aviat començarà l’hivern.  La distància entre l’una i l’altre és sideral, tant gran com ho és el forat d’una agulla sequera, una d’aquelles agulles llargues d’acer que planto com una bandera i amb la que mato el monstre que no dic quan empaito a la masovera, vestit d’home antic, entre pineda i garric, perquè...

...és quan ric que em veig gepic al bassal de sota l’era. (**)

(*) L’art de no dir la veritat, Adam Soboczynski, Anagrama, 2001
(**) És quan dormo que hi veig clar, J.V.Foix


-----------------------------------------

Diario de otoño (14)

Fuerza cero

El otoño está terminando y pronto comenzará el invierno.

En un viaje largo, a principios de diciembre, que me ha llevado a la otra punta del mundo he leído un librito (*) de un autor que desconocía. En él se cita a Arthur Shopenhauer explicando la historia de los puercoespines que un día muy frío del invierno hacían piña unos con otros para darse calor, pero cuanto se acercaban se herían con sus púas. Si, en cambio, se separaban corrían el peligro de morir congelados. Sólo lograban, en palabras del filósofo alemán, un estado razonablemente satisfactorio cuando se encontraban a una "distancia justa" entre ellos.

En la misma obra, compuesta de diferentes relatos, descubro a otro escritor alemán del que hasta ahora ignoraba su existencia. Heimito von Doderer que afirma que "en ocasiones, uno debe alejarse de una persona para encontrarla".

Pienso que lo contrario también es cierto, en ocasiones, cuando uno se acerca a una persona la pierde.

Leyendo en la Wikipedia los datos básicos de la curiosa vida de Heimito encuentro, en el apartado Doderer y las mujeres, que: "La actitud de Doderer hacia las mujeres es extraña. Aunque se casó en dos ocasiones, con Auguste Hasterlik y con Emma María Thoma, en ninguno de los matrimonios llegó a compartir techo con sus esposas. En ambos casos siguió viviendo como un soltero en su propio domicilio. En el caso de Emma María Thoma, ésta continuó viviendo en Baviera, mientras Doderer volvía a Viena, y sólo asumía el papel de marido durante las visitas que se podía permitir”.

La mayoría de los personajes femeninos representados en las novelas de Doderer no son las típicas " rubias tontas ", sino elegantes, vivarachas, y caprichosas mujeres, muy seguras de sí mismas, en claro contraste con el ideal de mujer imperante en el época ".

¿Cuál es la distancia justa?

En astronomía hay lo que se conoce como Punto de Lagrange que consiste básicamente en que "dados dos cuerpos masivos en órbitas circulares alrededor de su centro de masas, existen cinco posiciones en el espacio en las que se puede situar un tercer cuerpo, de masa despreciable, de forma que mantenga su posición respecto a los dos cuerpos más masivos. En estos puntos se equilibran las fuerzas reales ( gravitatoria ) y ficticias ( centrífuga ) sobre el tercer cuerpo, de modo que la fuerza total sobre él es cero".

Pero ni en las vidas de los humanos ni en las de los puercoespines existe la fuerza cero, es más común, en cambio, lo que los astrónomos llaman órbita geoestacionaria. "Un satélite en esa órbita mantiene fija su posición (se encuentra estacionario) respecto a la superficie terrestre, ya que su movimiento orbital se hace a la misma velocidad angular que el movimiento de rotación de la Tierra. De una cierta manera, se puede decir que el satélite «sigue » el movimiento de rotación de la superficie".

La Wikipedia, sin embargo, nos advierte también que "la órbita geoestacionaria es una órbita inestable. Varias perturbaciones orbitales hacen que los satélites geoestacionarios se vean obligados a utilizar sus sistemas de propulsión para mantenerse en su posición".

Así pues, ¿cuál es esta maldita distancia justa?, ¿existe verdaderamente?

Se está acabando el otoño y pronto comenzará el invierno. La distancia entre uno y otro es sideral, tan grande como lo es el ojo de una aguja saquera, una de esas agujas largas de acero que planto como una bandera y con la que mato al monstruo que no digo cuando acoso a la masovera, vestido de hombre antiguo, entre pinar y maleza, porque...

…es cuando me río que me veo con joroba en la charca de la era. ( **)

( * ) El arte de no decir la verdad, Adam Soboczynski, Anagrama, 2001
( **) Es cuando duermo que veo claro, J.V.Foix