viernes, 19 de julio de 2019

La muntanya

Les muntanyes Blue Ridge

Diari d’estiu (2)

La muntanya.

Llegit avui al N.Y.T. (més o menys) i en relació a l’Alexandria Ocasio-Cortex i els dilemes de les feministes americanes i les lluites de poder als USA i en el cosmos del partit demòcrata:

Puges a la muntanya per poder veure el món o la puges per a que el món et vegi a tu?

O a l’inrevés.

No puges a la muntanya perquè no vols veure el món o no ho fas per a que el món no et vegi a tu?

El dilema m’agrada perquè és essencialment moral a més d’epistemològic, amb derivades psicològiques, socials i polítiques evidents.

La frase afecta a tothom, a la hipocresia o sinceritat de qualsevol persona pública i també privada, famosa o anònima, rica o pobre, culta o analfabeta. A l’autoengany, al cinisme i a la seducció necessàries que cal emprar per sobreviure. A la justícia de qualsevol causa i del preu personal que se n’ha de pagar per remeiar-la o fer veure que no hi és. I, naturalment, a la veritat i les terribles conseqüències que d’ella sempre se’n deriven. A aquesta veritat, que com els meteors que cauen i esclaten, qualsevol pot veure i contemplar, aterrit o fascinat, com llampega i trona i l’aigua i el foc s’ho enduen tot malgrat tanquis els ulls o et tapis les orelles i la boca per no sentir la brama de la por i l’alè somort de l’ànima que se t’escapa per morir definitivament després d’haver fet mal us del temps que graciosament se’ns ha regalat.




Blue Ridge Mountains
Light up with me, my dear,
Light up
Under stormy night, tell nobody
My brother, where do you intend to go tonight?
I heard that you missed your connecting flight,
To the Blue Ridge Mountains, over near Tennessee
You're ever welcome with me any time you like,
Let's drive to the country side, 
Leave behind some green-eyed look-a-likes,
So no one gets worried, no
So no one gets worried, no
But, Sean, don't get callous,
I'm sure it'll be fine
I love you, I love you,
Oh brother of mine
In the quivering forest,
Where the shivering dog rests,
Our good grandfather
Built a wooden nest
And the river got frozen,
And the hole got snowed in,
And the yellow moon glowed bright
Till the

sábado, 6 de julio de 2019

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.




Diari d’estiu (1)

Sodoma, els mansos i els voltors del Temple.

Ben volgut amic meu, s'acosten mals temps per a Barcelona i per a Catalunya en general, sort que el nou empresariat, gent de 30 a 45 anys està tirant el país endavant. Espanya i els espanyols no ens perdonen ni ens perdonaran mai que ens en vulguem anar, en una mostra característica de la seva sempiterna manera de ser colonial i del seu objectiu a la vida i a la història, convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.

Però els mals temps han arribat també per culpa nostra i la característica volada de galls dels catalans. La situació està travada com uns lluitadors de judo. Tothom enrocat. 

El Quim Torra és bon home, però no té l'autoritat d'un veritable President de la Generalitat, és realment un Vicari d'un que sí que la té però que es troba en situació de debilitat. Ell és el veritablement ens subversiu, el perillós, i ho és perquè no es rendeix i vol també que damunt de la taula hi hagi el seu cas. Qué hay de lo mío? Ell, i no pas el Junqueres que fa veure que s’ha cregut la dita que els mansos heretaran la terra (sí, però al final dels temps) i que a la pràctica usa les millors tàctiques hipòcrites del cardenal Mazzarino o del general Petain. El de Bèlgica és el que veritablement posa a l'Estat espanyol en entredit i en evidència, ell és també el que posarà en el seu moment en evidència a ERC, ell és l'home a batre per tothom, també pels seus, un partit, però, aquesta cosa rara i mal girbada del PDCat que no controla, un partit que no ha deixat de ser (no els seus votants) la més cavernícola Convergència, un partit que vol, amb en Mas al capdavant (la seva inhabilitació acaba el proper febrer), foragitar-lo i tornar a la política de sempre i qui dia passa any empeny. 

Jo sempre vaig dir que la Colau seria la que recolliria els ferits i enterraria els morts. I no sé, a dia d'avui, si la vaig encertar o em vaig equivocar. Però sí que és cert, com demostra el Pedro Sánchez, que l'escola del Rajoy té molts bons alumnes. El no fer res, el fer mutis por el foro, callar i emmudir que el temps tot ho soluciona o ho podreix, ambdues coses són el mateix.  

Barcelona està descontrolada i Colau no té ni força ni idees ni ganes i ni pot ni li dona la gana revertir la situació, ella sempre serà la nena dels antidesnonaments. Els seus socis de Iniciativa Verds estan en fase de concurs de creditors, deuen una pasterada. Alberto Garzón ja ha trencat també amb els seus socis catalans i ha obert sucursal pròpia. 

A Madrid, amb aquesta colla de personatges que ara la dirigiran, tampoc té bon futur.

El model de Barcelona ja s’ha acabat, s’ha exhaurit i ha mort per fatiga. Mica en mica els voltors es quedaran amb la ciutat i serà camp de guerres mafioses i el millor prat per l’espoli també dels que no tenen res de res i anhelen menjar el que no volen menjarles rates. Aquí, en el barri de la botiga, veig parelletes estrangeres, gent jove, que van i venen de la platja com si Barna fos, amb tots els meus respectes, Lloret o Platja d'Aro. Són estrangers de vacances en busca de sol i platja, paelles i sangria i res millor que Barcelona. Els veus pel carrer amb banyador i amb la tovallola plena de sorra a les mans. Per altra banda a alguns turistes els hi roben rellotges de 25.000 i 50.000 euros que també té collons. Té collons dur al canyell rellotges així.

Avui he vist una escena sorprenent per a mi i també per a tu. Ens he vist a nosaltres quan els pares van començar a poder fer alguna escapada. Un matrimoni de quaranta i pico, amb dues criatures, nen i nena d'uns 10 i 12 anys. Eren uns turistes que anaven contents i somrients, tots quatre, la mar de feliços, era maco veure'ls, típica família de classe mitja que venia a passar uns dies a Barcelona, Fins aquí tot normal, però el sorprenent i que demostra com està canviant el món, és que eren o tenien tot l'aspecte de hindús, baixets, fins, esvelts, cos petit i pell molt fosca, trets fins i afilats de rostre, vestits igual que qualsevol turista europeu o nord-americà. Igual eren americans d'origen hindú.

Aquest matí he saludat al Vicenç Partal a la cantonada de la Ronda amb Casanova. Li he desitjat bon dia i l’he felicitat per la tasca que fa. M’ho ha agraït. I a mi m’alegra’t el dia poder saludar a una persona honesta que ignoro si seria suficient per salvar Sodoma de l’ira de Déu, del temps i dels mansos que no expulsen a cops de fuet els voltors del Temple.