miércoles, 5 de diciembre de 2012

El Peletero/L'ofegat


Hemeroteca pelletera.

L’ofegat.

Robar imatges de les cases alienes hauria de ser tan il·legal com robar els seus objectes o segrestar els seus habitants. Tinc, ho he de reconèixer, aquest mal costum encara que en aquesta ocasió he demanat permís a la seva propietària.

La imatge que mostro és una tela de seda pintada a mà que fa 134 centímetres d’ample per 92 d’alt. La va pintar Mercè Cañadell a principis dels anys noranta del segle passat i va formar part d’un conjunt més ampli que decorava la paret d’un bar de copes de Barcelona ja clausurat. Ella, la imatge, també és la resta d’una mudança, una herència, el record d’un lloc que es va haver de buidar d’objectes i persones. La tela està il·luminada per darrere i quan es tanquen les llums de l’estança sembla una autèntica finestra a través de la qual es pot contemplar un món impossible. La seva presència domina estèticament la resta de la decoració de tons verds, la paret de la que està penjada presideix l’entrada i és perfectament visible des de la porta que dóna al replà de l’escala de veïns, d’aquesta manera, quan arribes a casa, és la primera imatge que veus i la seva llum et permet entrar sense anar a les palpentes ni obrir-ne cap més. L’efecte és molt bonic i misteriós, creus estar en una caseta de cristall situada al fons del mar o mirar des de l’ull de peix del teu submarí particular.

Aquest mes d’agost passat la vaig observar amb detall, em vaig asseure en una cadira enmig del passadís i vaig deixar que les hores transcorreguessin. Vaig poder fer-ho perquè estava sol, si la propietària de la casa, o qualsevol altra persona, m’hagués vist hauria pensat que el meu cap no funcionava del tot bé. Entenc que aquests tipus de comportaments són difícils de comprendre, provoca que la gent et miri malament i donen lloc a sospites que no fan al cas, però en el meu descàrrec, i per a la tranquil·litat dels meus amics, diré que en les imatges també transcorre i flueix el temps com en la música i en la literatura i ningú critica ni considera estrany la conducta dels seus oients i lectors abstrets en el seu gaudi. A més, el temps no el pots mai atrapar, ni en un CD ni en les pàgines d’un llibre, has de ser tu el que accepti les seves normes que no són pas altres que deixar que et porti el corrent com si naveguessis per un riu, o, molt millor, com si ho fessis pel mateix mar que també té rius i unes ribes que anomenen platges, un lloc per banyar-se, prendre el sol, practicar el nudisme i, alhora, un abocador que va acumulant en la seva sorra tot allò que el mar rebutja.

A la imatge hi podem veure plantes marines, mol·luscs i una tortuga carei.

Alguns animals fan nius com els castors o els ocells, altres caven caus com els talps o troben obertures o coves on refugiar-se igual que els óssos i les marmotes. N’hi ha també que viuen a la intempèrie, gaseles, antílops, cavalls, llops i lleons. En canvi, a molts no se’ls ocorre una idea millor que transportar la casa, musclos, petxines, cargols i tortugues, que, en morir els seus ocupants, són aprofitades, en alguns casos, per altres al no poder, els seus propietaris morts, deixar-les en herència als seus descendents perquè en el món animal no existeix aquest costum, ni registres ni notaris que donin fe, el primer que arriba és el que s’adjudica el dret d’usdefruit. Sigui com sigui les tortugues no necessiten ni necessitaran mai l’habitació d’un alberg o d’un hotel ni podran ser pas desnonades per no pagar la hipoteca o el lloguer, d’aquesta manera tan senzilla, viure amb la tenda a la motxilla, s'alliberen de les sempre molestes i confuses mudances que tants mals de cap provoquen, esgotament físic i psicològic i aquest terrible sentiment de fugida que no és més que una variant penosa, i vergonyosa, del fracàs.

Però les mudances també ens ofereixen un aspecte positiu a part dels evidents de neteja i ordre, que no és pas cap altre que un retrobament amb un mateix i amb aquells que van viure amb tu a través dels objectes que ompliren les seves vides, aquesta imatge marina és una clara mostra d’aquest retrobament, ella és potser una de les cases que la meva amiga transporta a la seva motxilla.

Pel que fa a mi, vull destacar que aquests dies ha aparegut, dins d’una capsa, un d’aquests objectes, un més, un altre dels meus llibres preferits com ben segur que ho és també per a tantes persones que el van llegir a la seva adolescència:

"
El 1866 va tenir lloc un estrany succés que va provocar infinitat de comentaris entre la gent del mar. Comerciants, armadors, capitans de vaixell, oficials de la marina mercant, tant d’Europa com d’Amèrica, s’interessaven vivament per aquell fenomen inexplicable. Tot això va transcendir al públic en general a través de les informacions de premsa.

Des de feia algun temps diverses naus havien trobat al mar "una cosa enorme", una mena d’objecte llarg, fusiforme, fosforescent de vegades, més i més ràpid que una balena, segons la majoria d’opinions.

Els detalls referents a la forma d’aquesta aparició coincidien pel que fa a l’estructura de l’objecte, a la seva velocitat, a la potència dels seus moviments i a la vida particular de la que semblava estar dotat. Els diferents quaderns de bitàcola havien consignat tot el que l’ull humà va ser capaç de captar. Alguns van aventurar la hipòtesi que potser fos un cetaci, però podem dir que si ho era excedia en volum a tots els que la ciència tenia classificats com a tals. Ni Cuvier, ni Lacépède, ni Quatrefages o Dumeril haurien admès l’existència d’un monstre semblant ". ("20.000 llegües de viatge submarí. Un succés inexplicable", Jules Verne)

Hi ha centenars de relats, històries i mites referits a aquesta emergència de les aigües, als seus vòrtexs i a la idea aquàtica de l’infern o del edèn, a la irrupció en forma d’amenaça, de deesses seductores, de sirenes perilloses com a mantis religioses o d’avortaments que, com sempre, són restes d’algun naufragi.

J. G. Ballard va escriure el 1966 "El gegant ofegat". En ell ens parla del cos d’un ésser enorme que un dia apareix en una platja i que tots visiten i exploren plens de curiositat. Lentament van desapareixent trossos fins arribar a quedar només la seva ossada nua i servir els seus ossos d’adorn, i les seves costelles d’arc de benvinguda d’algunes cases: "Al matí després de la tempesta les aigües van llançar a la platja, a vuit quilòmetres al nord-oest de la ciutat, el cos d’un gegant ofegat. La primera notícia la va portar un camperol de les rodalies i va ser confirmada després pels homes del diari local i de la policia. No obstant això, la majoria de la gent, inclòs jo, no ho varem creure, però l’arribada de molts testimonis oculars que confirmaven l’enorme grandària del gegant va excitar a la fi la nostra curiositat. Quan sortíem per a la costa poc després de les dues, no quedava gairebé ningú a la biblioteca on jo i els meus col·legues estàvem investigant, i la gent va seguir deixant les oficines i les botigues durant tot el dia, a mesura que la notícia corria per la ciutat".

J. G. Ballard descrivia, en moltes de les seves novel·les, societats atordides que aconseguien sobreviure gràcies a una indiferència pusil·lànime i un acomodament autista que aconseguia digerir sense massa àcid els successos més estranys, fent possible separar-se d’ells com si no haguessin mai tingut lloc. Era una actitud asèptica, com usar guants de làtex per a no contagiar-se, estat que lentament anava provocant un oblit anestèsic. Fora de la primera sorpresa, i la curiositat que suscitaven els fets, tot aconseguia continuar igual sense canvis notoris ni massa aparents que desapareixien en les boires de les memòries col·lectives, en aquestes amnèsies hipòcrites dels pobles i les persones, per quedar només una mera constància tangencial a les hemeroteques dels diaris que, com tothom sap, ningú consulta. La seva va ser una ciència ficció social i antropològica, una mena de fantasia freda i metàl·lica. Una manera poètica de adjectivar el nihilisme: la realitat congelada.

Sempre he pensat de manera molt maliciosa que Gabriel García Márquez es va basar en el relat de Ballard per escriure el 1968 "L’ofegat més bonic del món", comença dient: "Els primers nens que van veure el promontori fosc i silenciós que s’acostava pel mar, es van fer la il·lusió que era un vaixell enemic. Després van veure que no portava banderes ni arboradura, i van pensar que fos una balena. Però quan va quedar encallat a la platja li van treure els matolls de sargassos, els filaments de meduses i les restes de bancs i naufragis que portava a sobre, i només llavors van descobrir que era un ofegat".

El relat d’en Ballard finalitza amb la constància de la despulla perquè les seves són societats despullades: "La resta de l’esquelet, desproveït de tota carn, descansa encara a la vora de la mar: les costelles tortes i blanquejades com la fusta d’un vaixell abandonat. Han tret la cabana del contractista, la grua i la bastida, i la sorra impulsada cap a la badia al llarg de la costa han enterrat la pelvis i la columna vertebral. A l’hivern els alts ossos corbs estan abandonats, colpejats per les onades, però a l’estiu són una perxa excel·lent per les gavines fatigades".

En canvi, les dones colombianes d’en García Márquez, que han de endreçar i rentar el cadàver d’herbes i sargassos, descobreixen que és enorme, gran i poderós i el troben tan bonic i atractiu que decideixen batejar-lo amb el millor nom que coneixen: Esteban, preparar-li un funeral memorable i tornar-lo al mar d’on ha vingut: "El van deixar anar sense àncora, perquè tornés si volia, i quan ho volgués, i tots van retenir l’alè durant la fracció de segles que va demorar la caiguda del cos fins l’abisme. No van tenir necessitat de mirar-se els uns als altres per adonar-se que ja no estaven complets, ni tornarien a estar-ho mai. Però també sabien que tot seria diferent des de llavors, que les seves cases tindrien les portes més amples, els sostres més alts, els pisos més ferms, perquè el record de l’Esteban pogués caminar per a tot arreu sense ensopegar amb els travessers, i que ningú s’atrevís a murmurar en el futur: ja va morir el gran babau, quina llàstima, ja va morir el ximple bonic, perquè ells anaven a pintar les façanes de colors alegres per eternitzar la memòria de l’Esteban, i s’anaven a trencar l’espinada excavant fonts a les pedres i sembrant flors als penya-segats, perquè les albes dels anys venturosos els passatgers dels grans vaixells despertessin sufocats per una olor de jardins en alta mar (...)"

Però molt abans, el 1960 i en l’escena final de "La dolce vita" de Federico Fellini, Marcelo Rubini, el periodista protagonista, ha de triar entre un monstre que la platja ha vomitat o un àngel que el crida des de l’altra riba d’un petit i poc profund meandre que travessa la sorra, gairebé un abocador d’alguna claveguera.

En Marcelo Rubini segueix la comitiva d’uns diletants, ganduls i borratxos amb els que acaba d’assistir a una festa. Arriben a la platja i troben el cos d’un ésser informe, l’observen curiosos i cauen en el compte que no poden distingir el seu sexe ni el seu front ni la seva esquena, ni tan sols els seus flancs. I riuen, nerviosos, en observar, com si en la seva amorfa fesomia reconeguessin un llunyà aire de família.

Evidentment, en Marcelo tria el monstre abans que l’àngel en una estranya decisió també pusil·lànime i còmoda que, per descomptat, no té res a veure amb la maledicció i el destí de Akab.

"I tampoc van faltar desorbitats rumors de tota mena que exageraran i fessin encara més horribles les històries autèntiques d’aquestes trobades mortals. Doncs no només creixen per naturalesa rumors fabulosos del cos mateix de tots els esdeveniments terribles i sorprenents com de l’arbre ferit neixen fongs, sinó que a la vida marítima abundessin els rumors deslligats molt més que a terra ferma, on sigui que hi hagi qualsevol realitat apropiada per adherir-se. I el mateix que el mar sobrepassa a la terra en aquest assumpte, així la pesca de balenes sobrepassa a qualsevol altra classe de vida marítima en el que tenen de prodigiosos i terribles els rumors que de vegades circulen. Doncs no només estan sotmesos també els baleners, en conjunt, a aquesta ignorància, superstició hereditària de tots els mariners, sinó que, entre tots els mariners, ells són en qualsevol sentit els que més directament entren en contacte amb tot el que hi ha de sorpresa i horrible al mar, no només observen cara a cara les seves majors meravelles, sinó que, mà contra mandíbula, els donen batalla. Només, en aigües tan remotes que encara que es naveguin mil milles i es passi davant de mil costes, no s’arriba a veure una pedra de llar tallada, ni res hospitalari sota aquesta part del sol, en aquestes longituds i latituds, dedicat a una professió com la seva, el balener està embolcallat en influxos que tendeixen a prenyar la seva fantasia de molts poderosos monstres". ("Moby Dick", Herman Melville)

Herman Melville ho descriu molt bé i cal repetir-ho: "... en aigües tan remotes que encara que es naveguin mil milles i es passi davant de mil costes, no s’arriba a veure una pedra de llar tallada, ni res hospitalari sota aquesta part del sol... "

Aquests mariners també em recorden als soldats que esmentava en el passat post, els habitants de les trinxeres, gent sense llar i fora del camí, desarrelats que, com uns rars talps, viuen en el fons d’una fossa que potser connecta, a través d’un túnel subterrani, amb les més grans meravelles o els més poderosos monstres. La mateixa memòria té alguna cosa de claveguera o de canonada que enllaça i comunica llocs distants, jo mateix, no sé per quina raó, vaig pensar que la tela pintada que ha donat lloc a tota aquesta xerrameca vana la va pintar una noia japonesa, però no, la propietària de la casa m’ha rectificat advertint-me, un cop més, que recordo malament les coses i que l’autora, nascuda el 1960, és d’un lloc tan poc exòtic per a mi com la ciutat de Barcelona.

"Aquests són els termes amb què s’expressa l’Encyclopedia Britannica. Kircher i altres imaginen que al centre del canal del Maelstrón hi ha un abisme que penetra en el globus terrestre i que torna a sortir en alguna regió remota (una de les hipòtesis senyala concretament el golf de Botnial). Aquesta opinió, bastant gratuïta en si mateixa, va ser la que la meva imaginació va acceptar amb major promptitud un cop que vaig haver contemplat l’escena. Però al esmentar-la al meu guia em va sorprendre sentir-li dir que, si bé gairebé tots els noruecs compartien aquest punt de vista, ell no ho acceptava". ("Descens a Maelstrón", 1841, Edgar Allan Poe)

Meravelles i monstres una vegada més, éssers sense llar, però la tela pintada que vaig fotografiar aquest dia d’agost no és res de tot això, ni un conducte ni un àngel ni un portent, ni vol imitar tampoc l’infern del Bosco ni el naixement de la Venus de Boticelli. O, si més no, ara ja no ho és si és que alguna vegada va tenir tal pretensió que ignoro. Avui, simplement, és el que sembla, un preciós objecte decoratiu que recorda a la seva propietària, a si mateixa i a l’autora de l’obra que la va pintar, i un lloc, i una època de la seva vida, molt importants per a ella.

Ara també, i segons m’ha explicat, està fallant una de les seves bombetes fluorescents, parpelleja i molesta a la vista, haurà de canviar-la, però per poder fer-ho tindrà primer que despenjar-la i intentar obrir per darrera la capsa hermètica en la que està amagat tot l’entramat elèctric i lumínic. Té por de fer malbé la tela que ja és de per sí fràgil. L’he recordat que pot fer venir al Miquel, un ciclop electricista que sabrà fer el que calgui, un ésser parsimoniós i dolç d’un sol ull que té un fill bioquímic treballant a Barcelona en uns laboratoris que reconstrueixen, gràcies a la tecnologia genètica més avançada, conductes i canonades del cos humà com las tràquees amb les que respirem.

Meravelles i portents de nou, és fàcil deixar-se endur pel poder de les paraules i la seva capacitat d’evocació, però no cauré pas en la temptació de deixar-me dominar per elles, prefereixo cedir amb les imatges d’aquesta pintura modesta i senzilla que tutela, amb el seu influx i la seva benèfica personalitat, la casa de la meva amiga, és el seu tòtem protector, una finestra, el mar i una tortuga. Algú podria pensar en una cosa millor?

Ja ho he dit més d’una vegada, sóc un lladre, tot i que demano permís per robar ho sóc, no tinc remei. En aquesta ocasió he robat una pintura, una de naïf com ha de ser qualsevol pintura que pretengui mostrar l’oceà i els seus habitants perquè si en lloc d’ingènua fos una imatge realista seria opaca de tan veritable, i això és així perquè així és i perquè no pot ser d’una altra manera allò que hi ha més enllà del món, opac i cec als nostres ulls i a la nostra memòria.

____________________________________________________

 
Hemeroteca peletera.

El ahogado.

Robar imágenes de las casas ajenas debería ser tan ilegal como robar sus objetos o secuestrar a sus habitantes. Tengo, he de reconocerlo, esa mala costumbre aunque en este caso he pedido permiso a su dueña.

La imagen que muestro es una tela de seda pintada a mano que mide 134  centímetros de ancho por 92 de alto. Lo pintó Mercè Cañadell a principios de los años noventa del siglo pasado, y formó parte de un conjunto más amplio que decoraba la pared de un bar de copas de Barcelona ya clausurado. Ella, la imagen, también es el resto de una mudanza, una herencia, el recuerdo de un lugar que hubo que vaciar de objetos y personas. La tela está iluminada por detrás y cuando se cierran las luces de la estancia parece una auténtica ventana a través de la que se puede contemplar un mundo imposible. Su presencia domina estéticamente el resto de la decoración de tonos verdes, la pared de la que está colgada preside la entrada y es perfectamente visible desde la puerta que da al rellano de la escalera de vecinos, de esa manera, cuando llegas a casa, es la primera imagen que ves y su luz te permite entrar sin ir a tientas ni encender ninguna más. El efecto es muy hermoso y misterioso, crees estar en una casita de cristal situada en el fondo del mar o mirar desde el ojo de pez de tu submarino particular.

Este mes de agosto pasado la observé con detalle, me senté en una silla en medio del pasillo y dejé que las horas transcurrieran. Pude hacerlo porque estaba solo, si la dueña de la casa, o cualquier otra persona, me hubiera visto habría pensado que mi cabeza no funcionaba del todo bien. Entiendo que ese tipo de comportamientos son difíciles de comprender, provoca que la gente te mire mal y dan lugar a sospechas que no hacen al caso, pero en mi descargo, y para la tranquilidad de mis amigos, diré que en las imágenes fijas también transcurre y fluye el tiempo como en la música y en la literatura y nadie critica ni considera extraño la conducta de sus oyentes y lectores ensimismados en su disfrute. Además, el tiempo no puedes jamás atraparlo, ni en un CD ni en las páginas de un libro, debes ser tú el que acepte sus normas que no son otras que dejar que te lleve la corriente como si navegaras por un río, o, mucho mejor, como si lo hicieras por el mar que del mismo modo tiene ríos y unas orillas que les llaman playas, un lugar para bañarse, tomar el sol, practicar el nudismo y, al mismo tiempo, un vertedero al ir acumulando en su arena todo aquello que el mar desecha.

En la imagen podemos ver plantas marinas, moluscos y una tortuga carey.

Algunos animales construyen sus nidos como los castores o los pájaros, otros cavan madrigueras como los topos o encuentran aberturas o cuevas en las que refugiarse igual que lo hacen los osos y las marmotas. Los hay también que viven a la intemperie, gacelas, antílopes, caballos, lobos y leones. En cambio, a muchos no se les ocurre una idea mejor que transportar consigo sus casas, mejillones, conchas, caracoles y tortugas, que, al morir sus ocupantes, son aprovechadas, en algunos casos, por otros al no poder, sus propietarios fallecidos, dejarlas en herencia a sus descendientes porque en el mundo animal no existe tal costumbre ni registros ni notarios tampoco que den fe, el primero que llega es el que se adjudica el derecho de usufructo. Sea como sea las tortugas no necesitan ni necesitarán nunca la habitación de un albergue o de un hotel ni podrán ser desahuciadas por no pagar la hipoteca o el alquiler; de esa manera tan sencilla, vivir con la tienda en la mochila, se libran de las siempre engorrosas y farragosas mudanzas que tantos dolores de cabeza provocan, agotamiento físico y psicológico y ese terrible sentimiento de huida que no es más que una variante penosa, y vergonzosa, del fracaso.

Pero las mudanzas también nos ofrecen un aspecto positivo aparte de los evidentes de limpieza y orden, que no es otro que un reencuentro con uno mismo y con aquellos que vivieron contigo a través de los objetos que llenaron sus vidas, esa imagen marina es una clara muestra de ello, de ese reencuentro, ella es quizá una de las casas que mi amiga lleva en la mochila.

Por lo que a mi respecta, quiero destacar que estos días ha aparecido dentro de una caja uno de esos objetos, uno más, otro de mis libros preferidos como seguro que lo es también para tantas personas que lo leyeron en su adolescencia:

En 1866 tuvo lugar un extraño suceso que provocó infinidad de comentarios entre la gente del mar. Comerciantes, armadores, capitanes de barco, oficiales de la marina mercante, tanto de Europa como de América, se interesaban vivamente por aquel fenómeno inexplicable. Todo ello trascendió al público en general a través de las informaciones de prensa.

Desde hacía algún tiempo varios navíos habían encontrado en el mar “una cosa enorme”, algo así como un objeto largo, fusiforme, fosforescente a veces, mayor y más rápido que una ballena, según la mayoría de opiniones.

Los detalles referentes a la forma de semejante aparición coincidían en cuanto a la estructura del objeto, a su velocidad, a la potencia de sus movimientos y a la vida particular de que parecía dotado. Los diferentes cuadernos de bitácora habían consignado todo lo que el ojo humano fue capaz de captar. Algunos aventuraron la hipótesis de que acaso fuera un cetáceo; pero podemos decir que si lo era excedía en volumen a todos los que la ciencia tenía clasificado como tales. Ni Cuvier, ni Lacépéde, ni Quatrefages o Dumeril habrían admitido la existencia de un monstruo semejante”. (“20.000 leguas de viaje submarino. Un suceso inexplicable”, Jules Verne)

Hay cientos de relatos, historias y mitos referidos a esa emergencia de las aguas, a sus vórtices y a la idea acuática del infierno o el edén, a la irrupción en forma de amenaza, de diosas seductoras, de sirenas peligrosas como mantis religiosas o de abortos que, como siempre, son restos de algún naufragio.

J. G. Ballard escribió en 1966 “El gigante ahogado”. En él nos habla del cuerpo de un ser enorme que un día aparece en una playa y que todos visitan y exploran llenos de curiosidad. Lentamente van desapareciendo pedazos hasta llegar a quedar solamente su osamenta desnuda y servir sus huesos de adorno, y sus costillas de arco de bienvenida de algunas casas: “En la mañana después de la tormenta las aguas arrojaron a la playa, a ocho kilómetros al noroeste de la ciudad, el cuerpo de un gigante ahogado. La primera noticia la trajo un campesino de las cercanías y fue confirmada luego por los hombres del periódico local y de la policía. Sin embargo, la mayoría de la gente, incluyéndome a mí, no lo creímos, pero la llegada de otros muchos testigos oculares que confirmaban el enorme tamaño del gigante excitó al fin nuestra curiosidad. Cuando salimos para la costa poco después de las dos, no quedaba casi nadie en la biblioteca donde yo y mis colegas estábamos investigando, y la gente siguió dejando las oficinas y las tiendas durante todo el día, a medida que la noticia corría por la ciudad”.

J. G. Ballard describía, en muchas de sus novelas, sociedades desquiciadas y aturdidas que conseguían sobrevivir gracias a una indiferencia pusilánime y un acomodo autista que lograban digerir, sin demasiado ácido, los sucesos más extraños haciendo posible separar se de ellos como si no hubieran nunca tenido lugar. Era una actitud tan aséptica, como llevar guantes de látex para no contagiarse, estado que lentamente iba provocando un olvido anestésico. Fuera de la primera sorpresa, y la curiosidad que suscitaban los hechos, todo conseguía continuar igual sin cambios notorios ni demasiado aparentes que desaparecían en las brumas de las memorias colectivas, en esas amnesias hipócritas de los pueblos y las personas, para quedar solamente de ellos alguna mera constancia tangencial en las hemerotecas de los periódicos que, como todo el mundo sabe, nadie consulta. La suya fue una ciencia ficción social y antropológica, una especie de fantasía fría y metálica. Una manera poética de adjetivar el nihilismo: la realidad congelada.

Siempre he pensado de manera muy maliciosa que Gabriel García Marquez se basó en el relato de Ballard para escribir en 1968 “El ahogado más hermoso del mundo”, empieza diciendo: “Los primeros niños que vieron el promontorio oscuro y sigiloso que se acercaba por el mar, se hicieron la ilusión de que era un barco enemigo. Después vieron que no llevaba banderas ni arboladura, y pensaron que fuera una ballena. Pero cuando quedó varado en la playa le quitaron los matorrales de sargazos, los filamentos de medusas y los restos de cardúmenes y naufragios que llevaba encima, y sólo entonces descubrieron que era un ahogado”.

El relato de Ballard termina con la constancia del despojo porque las suyas son sociedades despojadas:” El resto del esqueleto, desprovisto de toda carne, descansa aún a orillas del mar: las costillas torcidas y blanqueadas como el maderaje de un buque abandonado. Han sacado la cabaña del contratista, la grúa y el andamiaje, y la arena impulsada hacia la bahía a lo largo de la costa ha enterrado la pelvis y la columna vertebral. En el invierno los altos huesos curvos están abandonados, golpeados por las olas, pero en el verano son una percha excelente para las gaviotas fatigadas”.

En cambio, las mujeres colombianas de García Marquez, que han de limpiar y lavar el cadáver de hierbas y sargazos, descubren que es enorme, grande y poderoso y lo encuentran tan hermoso y atractivo que deciden bautizarlo con el mejor nombre que conocen: Esteban, prepararle un funeral memorable y devolverlo al mar de donde ha venido: “Lo soltaron sin ancla, para que volviera si quería, y cuando lo quisiera, y todos retuvieron el aliento durante la fracción de siglos que demoró la caída del cuerpo hasta el abismo. No tuvieron necesidad de mirarse los unos a los otros para darse cuenta de que ya no estaban completos, ni volverían a estarlo jamás. Pero también sabían que todo sería diferente desde entonces, que sus casas iban a tener las puertas más anchas, los techos más altos, los pisos más firmes, para que el recuerdo de Esteban pudiera andar por todas partes sin tropezar con los travesaños, y que nadie se atreviera a susurrar en el futuro ya murió el bobo grande, qué lástima, ya murió el tonto hermoso, porque ellos iban a pintar las fachadas de colores alegres para eternizar la memoria de Esteban, y se iban a romper el espinazo excavando manantiales en las piedras y sembrando flores en los acantilados, para que los amaneceres de los años venturos los pasajeros de los grandes barcos despertaran sofocados por un olor de jardines en altamar (...)”

Pero mucho antes, en 1960 y en la escena final de “La dolce vita” de Federico Fellini, Marcelo Rubini, el periodista protagonista, ha de elegir entre un monstruo que la playa ha vomitado o un ángel que lo llama desde la otra orilla de un pequeño y poco profundo meandro que atraviesa la arena, casi un desagüe de alguna cloaca.

Marcelo Rubini sigue la comitiva de unos diletantes, holgazanes y borrachos con los que acaba de asistir a una fiesta. Llegan a la playa y encuentran el cuerpo de un ser informe, lo observan curiosos y caen en la cuenta que no pueden distinguir su sexo ni su frente ni su espalda, ni siquiera sus flancos. Y ríen, nerviosos, al observarlo, como si en su amorfa fisonomía reconocieran un lejano aire de familia.

Evidentemente, Marcelo elige al monstruo antes que al ángel en una extraña decisión también pusilánime y cómoda que, por supuesto, no tiene nada que ver con la maldición y el destino de Akab.

“Y tampoco faltaron desorbitados rumores de todas clases que exageraran e hicieran aún más horribles las historias auténticas de esos encuentros mortales. Pues no sólo crecen por naturaleza rumores fabulosos del cuerpo mismo de todos los acontecimientos terribles y sorprendentes igual que del árbol herido nacen hongos, sino que en la vida marítima abundasen los rumores desatados mucho más que en tierra firme, dondequiera que haya cualquier realidad apropiada para adherirse. Y lo mismo que el mar sobrepasa a la tierra en este asunto, así la pesca de ballenas sobrepasa a cualquier otra clase de vida marítima en lo prodigioso y terrible de los rumores que a veces circulan por ella. Pues no sólo están sometidos también los balleneros, en su conjunto, a esa ignorancia, superstición hereditaria de todos los marineros, sino que, entre todos los marineros, ellos son en cualquier sentido los que más directamente entran en contacto con todo lo que haya de asombro y horrible en el mar; no sólo observan cara a cara sus mayores maravillas, sino que, mano contra mandíbula, les dan batalla. Solo, en aguas tan remotas que aunque se naveguen mil millas y se pase ante mil costas, no se llega a ver una piedra de hogar tallada, ni nada hospitalario bajo esa parte del sol; en tales longitudes y latitudes, dedicado a una profesión como la suya, el ballenero está envuelto en influjos que tienden a preñar su fantasía de muchos poderosos engendros”. (“Moby Dick”, Herman Melville)

Herman Melville lo describe muy bien y es necesario repetirlo: “...en aguas tan remotas que aunque se naveguen mil millas y se pase ante mil costas, no se llega a ver una piedra de hogar tallada, ni nada hospitalario bajo esa parte del sol...”

Por ello esos marineros me recuerdan también a los soldados que mencionaba en el pasado post, los habitantes de las trincheras, gente sin hogar y fuera del camino, desarraigados que, como unos raros topos, viven en el fondo de una fosa que tal vez conecta, a través de un túnel subterráneo, con las mayores maravillas o los más poderosos engendros. La misma memoria tiene algo de alcantarilla o de tubería que enlaza y comunica lugares distantes, yo mismo, no sé por qué razón, pensé que la tela pintada que ha dado lugar a esta palabrería vana la pintó una chica japonesa, pero no, la dueña de la casa me ha rectificado advirtiéndome, una vez más, que recuerdo mal las cosas y que la autora, nacida en 1960, es de un lugar tan poco exótico para mí como la ciudad de Barcelona.

Tales son los términos con que se expresa la Encyclopedia Britannica. Kircher y otros imaginan que en el centro del canal del Maelstrón hay un abismo que penetra en el globo terrestre y que vuelve a salir en alguna región remota (una de las hipótesis nombra concretamente el golfo de Botnial). Esta opinión, bastante gratuita en sí misma, fue la que mi imaginación aceptó con mayor prontitud una vez que hube contemplado la escena. Pero al mencionarla a mi guía me sorprendió oírle decir que, si bien casi todos los noruegos compartían ese punto de vista, él no lo aceptaba”. (“Descenso al Maelstrón”, 1841, Edgar Allan Poe)

Maravillas y engendros una vez más, portentos y seres sin hogar, sin embargo, la tela pintada que fotografié ese día de agosto no es nada de eso, ni un conducto ni un ángel ni un monstruo, ni quiere imitar tampoco el infierno del Bosco ni el nacimiento de la Venus de Boticelli. O, al menos, ahora ya no lo es si es que alguna vez tuvo tal pretensión que ignoro. Hoy, simplemente, es lo que parece, nada más, un precioso objeto decorativo que recuerda a su dueña, a sí misma y a la autora de la obra que la pintó, y a un lugar, y a una época de su vida, muy importantes para ella.

Ahora también, y según me ha contado su propietaria, está fallando una de sus lámparas fluorescentes, parpadea y molesta a la vista, habrá que cambiarla, pero para poder hacerlo deberá primero que descolgarla y tratar de abrir por detrás el cajón hermético en el que está encerrado todo el artilugio eléctrico y lumínico. Tiene miedo de estropear la tela que ya es de por sí frágil. Le he recordado que puede llamar a Miguel, un cíclope electricista que sabrá hacer lo correcto, un ser parsimonioso y dulce de un solo ojo que tiene un hijo bioquímico trabajando en Barcelona en unos laboratorios que reconstruyen, gracias a la tecnología genética más avanzada, conductos y tuberías del cuerpo humano como las mismas tráqueas con las que respiramos.

Maravillas y engendros de nuevo, es fácil dejarse llevar por el poder de las palabras y su capacidad de evocación, pero no voy a caer en la tentación de dejarme dominar por ellas, prefiero ceder con las imágenes de esa pintura modesta y sencilla que tutela, con su influjo y su benéfica personalidad, la casa de mi amiga, es su tótem protector, una ventana, el mar y una tortuga, ¿alguien podría pensar en algo mejor?

No es la primera vez que lo digo, soy un ladrón, a pesar de pedir permiso para robar lo soy, no tengo remedio. En esta ocasión he robado una pintura, una naÏf como debe de ser cualquier pintura que pretenda mostrar el océano y sus habitantes porque si en lugar de ingenua fuera una imagen realista sería opaca de tan verdadera, y eso es así porque así es y porque no puede ser de otra manera aquello que hay más allá del mundo, opaco y ciego a nuestros ojos y a nuestra memoria.