Diari de
primavera (15)
La Universidad
Complutense de Madrid.
Em faig càrrec
que la preocupació que manifesto pels meus ossos pot semblar estúpida, què coi
importa res un cop ets mort? També fer pensar equivocadament a algú que estic
posseït per una dèria incontrolable i malaltissa i que en les despulles humanes
hi veig ídols amb poders d’ultratomba. Déu em lliuri!!, res més lluny del meu
pensament i la meva intenció!! Val a dir ja de passada que tampoc sóc
fetitxista ni res similar. M’agrada el cuir negre, és cert, però aquesta és una
preferència innocent, el trobo elegant i sofisticat alhora, i el nom d’aquest
blog és tota una declaració de principis a la que no li calen més explicacions.
Tothom assenyat
sap, i jo, a dia d’avui ho sóc, que els morts són símbols amb una forta càrrega
emocional, res més. La resta és literatura barata com el meu cocodril femella
del Serengeti que s’ha instal·lat al sostre del rebedor de casa meva encara no
sé perquè. En tot cas, és evident, que si alguna cosa ets quan t’has mort és només
una molèstia pels vius.
O una bona excusa
per fer humor negre donat que ni la mateixa Universitat Complutense de Madrid
se’n fa càrrec ni es considera tampoc responsable dels cossos de la gent que,
amb tota bona fe, o per evitar-se les despeses de l’enterrament i funerals, els
dona graciosament a la ciència. La notícia és més esperpèntica que escabrosa, gairebé fa riure i demostra una
molt penosa manca de sensibilitat pels no vius i les seves despulles, tots
amuntegats en contenidors d’escombraries, una cama per aquí, un braç per allà,
els ulls i els testicles desaparellats...
El destí dels no
vius, ja morts o encara no nats, a molts pocs els amoïna fora dels amants dels
còmics i la literatura popular, les famoses pulpfictions i la seva tradicional
afició per la cultura zombi.
Òbviament tot
plegat no és pas la preocupació principal de Alexander
Selvik Wengshoe que, com bon artista modern es dedica a menjar-se a sí
mateix construint una magnífica i perfecta metàfora de l’art contemporani:
l’endogàmia total i duta a l’extrem. Em temo que aquesta serà una pràctica cada
cop més habitual en el nostre món de rics empobrits i col·leccionistes d’art
ignorants i enganyats, i que caldrà, en conseqüència, desenvolupar tota una
bona bateria de noves receptes culinàries que, ben segur, donaran lloc a una nova
especialitat molt marcada, específica i peculiar, però, cada vegada també, més
popular i freqüentada, que les Universitats ensenyaran i que cap restaurant de
prestigi que tingui estrelles Mitchelin per lluir podrà no incloure a la seva
carta de plats. Aquest noi, l’Alexander Selvik Wengshoe devia haver començat
per menjar-se les ungles i mireu com ha acabat.
Què més puc dir?,
sincerament, no se m’acut dir res més donat que, com afirma en Jordi Graupera, un dels
meus filòsofs de capçalera: “Fa unes
setmanes, el blog de filosofia del New York Times va publicar un text d’un noi
de 25 anys que venia a dir que un cop has estat educat en el respecte i la
igualtat de totes les opinions, et passen les ganes d’afirmar res amb
contundència. La sinceritat és un acte reaccionari. La superficialitat irònica,
la primacia de la barba i l’ansiolític (“té propietats hipnòtiques i sedants”),
n’és la sortida”.
La sinceritat no
és exactament un acte reaccionari, normalment es confon amb la revelació de la veritat
i ambdues són dues coses diferents, la primera és només un fet psicològic i la
segona un fet sense adjectius, però sí forma part del tradicional puritanisme
de les esquerres que també en saben, i en saben molt, de ser reaccionàries. Les
opinions són tan sagrades, tan intocables, ens obliguen tant a que les
respectem, que o bé no es conversa o bé es passa directament a l’insult
característic de Twiter i la resta de les xarxes socials. No hi ha terme mig. O
estàs mort o estàs viu. O parles amb la paret o et fas tertulià de TV.
-----------------------------------------
Diario de primavera (15)
La Universidad Complutense de Madrid.
Me hago cargo que la preocupación que manifiesto por mis
huesos puede parecer estúpida, ¿qué demonios importa nada una vez estás muerto?
También hacer pensar equivocadamente a alguien que estoy poseído por una
obsesión incontrolable y enfermiza y que en los restos humanos veo ídolos
con poderes de ultratumba. ¡Dios me libre!, ¡nada más lejos de mi pensamiento y
mi intención! Cabe decir ya de paso que tampoco soy fetichista ni nada similar.
Me gusta el cuero negro, es cierto, pero esta es una preferencia inocente, lo
encuentro elegante y sofisticado a la vez, y el nombre de este blog es toda una
declaración de principios que no requiere más explicaciones.
Todo el mundo sensato sabe, y yo, a día de hoy, aún lo soy,
que los muertos son símbolos con una fuerte carga emocional, nada más. El resto
es literatura barata como mi cocodrilo hembra del Serengeti que se ha instalado
en el techo del recibidor de mi casa todavía no sé por qué. En todo caso, es
evidente, que si algo eres cuando te has muerto es sólo una molestia para los
vivos.
O una buena excusa para hacer humor negro dado que ni la
propia Universidad Complutense de Madrid se hace cargo ni se considera tampoco
responsable de los cuerpos de la gente que, con toda buena fe, o para evitar
los gastos del entierro y funerales, los dona graciosamente a la ciencia. La noticia es más esperpéntica que escabrosa, casi hace reír y demuestra una
muy penosa falta de sensibilidad por los no vivos y sus despojos, todos
amontonados en contenedores de basura, una pierna por aquí, un brazo por allá,
los ojos y los testículos desparejados...
El destino de los no vivos, ya muertos o aún no nacidos, a
muy pocos les preocupa fuera de los amantes de los cómics y la literatura
popular, las famosas pulpfictions y su tradicional
afición por la cultura zombi.
Obviamente todo ello no es la preocupación principal de Alexander
Selvik Wengshoe que, como buen artista moderno se dedica a comerse a
sí mismo construyendo una magnífica y perfecta metáfora del arte contemporáneo:
la endogamia total llevada al extremo. Me temo que esta será una práctica cada
vez más habitual en nuestro mundo de ricos empobrecidos y coleccionistas de
arte ignorantes y engañados, y que habrá, en consecuencia, que desarrollar toda
una buena batería de nuevas recetas culinarias que, seguro, darán lugar a una
nueva especialidad muy marcada, específica y peculiar, pero, cada vez también,
más popular y frecuentada, que las Universidades enseñarán y que ningún
restaurante de prestigio que tenga estrellas Mitchelin para lucir podrá no
incluir en su carta de platos. Este chico, Alexander Selvik Wengshoe, debía
haber empezado por comerse las uñas y mirad como ha acabado.
¿Qué más puedo decir?, Sinceramente, no se me ocurre decir
nada más dado que, como afirma Jordi Graupera, uno
de mis filósofos de cabecera: "Hace
unas semanas, el blog de filosofía del New York Times publicó un texto de un
chico de 25 años que venía a decir que una vez has sido educado en el respeto y
la igualdad de todas las opiniones, te pasan las ganas de afirmar nada con
contundencia. La sinceridad es un acto reaccionario. La superficialidad irónica,
la primacía de la barba y el ansiolítico (" tiene propiedades hipnóticas y sedantes
"), es la salida ".
La sinceridad no es exactamente un acto reaccionario,
normalmente se confunde con la revelación de la verdad y ambas son dos cosas
diferentes, la primera es solamente un hecho psicológico y la segunda un hecho
sin adjetivos, pero sí forma parte del tradicional puritanismo de las
izquierdas que también saben, y saben mucho, ser reaccionarias. Las opiniones son tan sagradas,
tan intocables, nos obligan tanto a que las respetemos, que o bien no se
conversa o se pasa directamente al insulto característico de Twiter y el resto
de las redes sociales. No hay término medio. O estás muerto o estás vivo. O
hablas con la pared o te haces tertuliano de TV.