domingo, 4 de septiembre de 2016

Fotografies mogudes.


Diari d’estiu (13)

Fotografies mogudes.

S’acaba l’estiu i també aquest diari que passarà a ser un nou diari de tardor. El vint-i-u de setembre tindrà lloc l’equinocci, que és una manera com qualsevol altra que té el planeta de posar-se de perfil en relació al Sol en el seu extraordinari viatge, i que, malgrat el que pugui semblar, no té res d’avorrit. La Terra no para mai quieta, és una xicoteta entremaliada i xafardera, es fa difícil fer-li una fotografia en condicions i que no surti moguda, no hi ha manera de parar els vent ni les ones, punyeta!

Parlant de viatges, el meu pare sempre ens deia, al meu germà i a mi, que viatjar cura tots els prejudicis i els mals d’opinió que acumulem al mirar-nos al melic si ens quedem a casa. Cal moure’s, ens repetia, viatjar és la millor escola, deia ell, i la més excel·lent teràpia per confrontar la realitat i posar-nos a prova.

Jo fa temps que, malauradament, no viatjo per qüestions econòmiques, ara visc en permanent estat d’economia de guerra, però ahir tot es va moure i el viatge va venir solet a mi. Vam anar a sopar, jo i l’Albert, amb la nostra amiga Griselda, la seva companya Marie Pierre, i el seu amic Gaston, tots tres parisencs encara que no del tot perquè la Griselda és barcelonina malgrat viure a París.

La Griselda és la filla del Cebrià, un amic que el nostre pare va fer Oviedo durant el servei militar de Franco –trenta tres mesos de mili després d’un any i mig de guerra amb la República–. Allí es conegueren i després les seves promeses també, la Veni, la nostra mare, i la Mercè, la mare d’ella. I anys més tard els fills corresponents de cada parella, nosaltres.

El Cebrià i la Mercè van emigrar a primers dels cinquanta a París i s’hi van quedar, tot i venir sovint aquí, a veure la família i a passar les vacances a Calafell. La seva filla, la Griselda, ho ha continuat fent fins l’extrem que ja vol, ara que està jubilada, instal·lar-se definitivament a Barcelona amb la seva companya. 

Vam parlar de tot i de més en un popurri de català, castellà, francès i anglès. De lo molt lliberal en els costums que és la societat catalana, deien, en relació a la molt puritana societat francesa que majoritàriament no accepta el matrimoni homosexual.

Que França és un país encara bàsicament agrícola i que el pagès francès, els pares i els fills, estan votant gairebé tots a Marie Le Pen i que no saben què pot arribar a passar al final, que els espanta la deriva ultradretana francesa, europea i nordamericana. Que aquí, malgrat la situació política espanyola, al carrer es viu un clima molt tranquil, tot el contrari, deien ells, al que succeeix allà amb un ambient crispat i tens. De com, després d’haver-se integrat les primeres i segones generacions de magrebins, les terceres rebutgen França i el que significa.

Que estan meravellats amb el moviment independentista català pel que representa de força creativa, de política nova, de moviment regeneracionista, de revolució cívica, que tot i ser absolutament naïf, simbolitza aquest ideal de començar de nou, de voler fer una nova República, més justa, més lliure, més fraternal i més igualitària. A França, deien, tot és mort, el jovent viu un carpe diem permanent i egoista, que no es fa política i que quan no la fas tu, te la fan altres.

Vam parlar també del burkini, era inevitable, i com elles dues, la Griselda i la Marie Pierre, que són dues dones de més de seixanta anys i que conviuen juntes com a parella, van recordar tot el que van patir per assolir les llibertats que ara tenen i que no poden entendre que hi hagi dones que triïn lliurament una vestimenta indigna.

Vam parlar de Barcelona, naturalment, una ciutat que, deien ells tres també amb vehemència i malgrat el turisme, és magnífica, i que de seguida que econòmicament puguin es venen el pis de París i se’n compren un aquí. El seu amic Gaston ja en té un al Poble Nou i passa temporades a Barcelona i a París, i ens deia que en cap altre lloc es troba millor que entre nosaltres. Que a França el color imperant, com afirmava l’ex President Mitterrand, és el gris, que França és grisa.

També vam parlar d’Espanya i de la nostra pèssima qualitat democràtica. Al Gaston li vaig dir que s’imaginés una França, després de la II Guerra Mundial, on no s’haguessin depurat les responsabilitats derivades del Règim de Vichy. Que això exactament és el que havia passat a Espanya mort Franco al llit,  i que, a més, era el segon país del món amb més desapareguts. Em va dir que entenia el que li volia dir, però em va confessar també que no em pensés que a França havien estat les coses molt diferents, que molt bona part dels col·laboracionistes francesos amb els alemanys es van camuflar en la nova República que sorgia de les runes de la guerra. Igual, vaig pensar jo, que el que va passar a mitja Europa inclosa Alemanya, on va haver un munt de nazis que de la nit al dia es van convertir en democratacristians o socialistes.

I després de xerrar i de xerrar i d’uns gintònics ben carregats que van seguir a dues botelles de Massimo, un Ribeira Sacra excel·lent, i quan les fotografies que ens vam fer per recordar la vetllada ja començaven a sortir mogudes, no sé si per l’alcohol, ens en vam anar a dormir.

Tot això va succeir ahir divendres al vespre, però el dilluns passat havia anat a veure a la tieta Encarna a una residència per a gent gran a Malgrat. Assegut al tren anava fent fotografies del paisatge marítim del Maresme, però com la locomotora no s’estava quieta, corria i corria per damunt de les vies com si l’empaités el diable, em van sortir totes les fotos mogudes com la que encapçala les presents línies. Recoi, no hi ha res que romangui quiet!

Aquesta, no obstant, la de la tieta Encarna, és una altre història que qui sap si explicaré algun dia.

----------------------------------------------

Diario de verano (13)

Fotografías movidas.

Se acaba el verano y también este diario que pasará a ser un nuevo diario de otoño. El veintiuno de septiembre tendrá lugar el equinoccio, que es una manera como cualquier otra que tiene el planeta de ponerse de perfil en relación al Sol en su extraordinario viaje, y que, a pesar de lo que pueda parecer, no tiene nada de aburrido. La Tierra no para nunca quieta, es una chiquita chismosa y traviesa, se hace difícil hacerle una fotografía en condiciones y que no salga movida, no hay manera de parar el viento ni las olas, ¡puñeta!

Hablando de viajes, mi padre siempre nos decía, a mi hermano y a mí, que viajar cura todos los prejuicios y los males de opinión que acumulamos al mirarnos el ombligo si nos quedamos en casa. Hay que moverse, nos repetía, viajar es la mejor escuela, decía él, y la más excelente terapia para confrontar la realidad y ponernos a prueba.

Yo hace tiempo que, desgraciadamente, no viajo por cuestiones económicas, ahora vivo en permanente estado de economía de guerra, pero ayer todo se movió y el viaje vino solito a mí. Fuimos a cenar, yo y Albert, con nuestra amiga Griselda, su compañera Marie Pierre, y su amigo Gaston, los tres parisinos aunque no del todo porque Griselda es barcelonesa a pesar de vivir en París.

Griselda es la hija de Cebriá, un amigo que nuestro padre hizo en Oviedo durante el servicio militar de Franco -treinta tres meses de mili después de un año y medio de guerra con la República-. Allí se conocieron y luego sus novias también, Veni, nuestra madre, y Mercè, la madre de ella. Y años más tarde los hijos correspondientes de cada pareja, nosotros.

Cebriá y Mercè emigraron a primeros de los cincuenta a París y se quedaron aunque venían a menudo a ver a la familia y a pasar las vacaciones en Calafell. Su hija, Griselda, lo ha seguido haciendo hasta el extremo de que ya quiere, ahora que está jubilada, instalarse definitivamente en Barcelona con su compañera.

Hablamos de todo y de más en un popurrí de catalán, castellano, francés e inglés. De lo muy liberal en las costumbres que es la sociedad catalana, decían, en relación a la muy puritana sociedad francesa que mayoritariamente no acepta el matrimonio homosexual.

Que Francia es un país todavía básicamente agrícola y que el campesino francés, los padres y los hijos, están votando casi todos a Marie Le Pen y que no saben qué puede llegar a pasar al final, que les asusta la deriva ultraderechista francesa, europea y norteamericana. Que aquí, a pesar de la situación política española, en la calle se vive un clima muy tranquilo, todo lo contrario, decían ellos, a lo que sucede allí con un ambiente crispado y tenso. De cómo, después de haberse integrado las primeras y segundas generaciones de magrebíes, las terceras rechazan Francia y lo que significa.

Que están maravillados con el movimiento independentista catalán por lo que representa de fuerza creativa, de política nueva, de movimiento regeneracionista, de revolución cívica, que a pesar de ser absolutamente naif, simboliza este ideal de empezar de nuevo, de querer hacer una nueva República, más justa, más libre, más fraternal y más igualitaria. En Francia, decían, todo está muerto, la juventud vive un carpe diem permanente y egoísta, que no se hace política y que cuando no la haces tú, te la hacen otros.

Hablamos también del burkini, era inevitable, y como ellas dos, Griselda y Marie Pierre, que son dos mujeres de más de sesenta años y que conviven juntas como pareja, recordaron todo lo que sufrieron para alcanzar las libertades que ahora tienen y que no pueden entender que haya mujeres que elijan libremente una vestimenta indigna.

Hablamos de Barcelona, ​​naturalmente, una ciudad que, decían ellos tres también con vehemencia y a pesar del turismo, es magnífica, y que enseguida que económicamente puedan se venden el piso de París y se compran uno aquí. Su amigo Gaston ya tiene uno en Poble Nou y pasa temporadas en Barcelona y en París, y nos decía que en ningún otro lugar se encuentra mejor que entre nosotros. Que en Francia el color imperante, como afirmaba el ex Presidente Mitterrand, es el gris, que Francia es gris.

También hablamos de España y de nuestra pésima calidad democrática. A Gaston le dije que imaginara una Francia, tras la II Guerra Mundial, donde no se hubieran depurado las responsabilidades derivadas del Régimen de Vichy. Que esto exactamente es lo que había pasado en España muerto Franco en la cama,  y que, además, era el segundo país del mundo con más desaparecidos. Me dijo que entendía lo que quería decir, pero me confesó también que no me pensara que en Francia habían sido las cosas muy diferentes, que muy buena parte de los colaboracionistas franceses con los alemanes se camuflaron en la nueva República que surgía de los escombros de la guerra. Igual, pensé yo, que lo que pasó en media Europa incluida Alemania, donde hubo un montón de nazis que de la noche a la mañana se convirtieron en demócrata-cristianos o en socialistas.

Y después de charlar y charlar y de unos gintónics bien cargados que siguieron a dos botellas de Massimo, un Ribeira del Sacra excelente, y cuando las fotografías que nos hicimos para recordar la velada ya empezaban a salir movidas, no sé si por el alcohol, nos fuimos a dormir.

Todo esto sucedió ayer viernes por la noche, pero el lunes pasado había ido a ver a mi tía Encarna a una residencia para ancianos en Malgrat. Sentado en el tren iba haciendo fotografías del paisaje marítimo del Maresme, pero como la locomotora no se estaba quieta, corría y corría por encima de las vías como si la perseguía el diablo, me salieron todas las fotos movidas como la que encabeza las presentes líneas. ¡Caramba, no hay nada que permanezca quieto!


Esta, sin embargo, la de mi tía Encarna, es otra historia que quien sabe si contaré algún día.