miércoles, 23 de enero de 2013

El Peletero/La supervivència diària



Hemeroteca pelletera.



La supervivència diària.



Avui volia parlar dels utensilis bàsics per a la supervivència diària en el nostre món de rics arruïnats i espantats. Sempre porto, per precaució i a la butxaca del darrera dels pantalons, un kid amb quatre coses que crec són indispensables pels imprevistos més corrents i que mostro en la fotografia superior i en la que segueix a continuació del segon paràgraf. En la primera es veu un sobre amb una càpsula de Omeprazol de 40 mg per protegir-me l’estomac per si he d’empassar-me algun gripau verinós mantenint, al mateix temps, un somrís suau sense fer ganyotes i com si res m’afectés igual que Buda; una dosis de llàgrimes artificials per si he de plorar en públic o en privat i uns quants cargols per si se’m despenja l’ull esquerra o el testicle dret que no van molt fins cap dels dos.


No penseu pas, però, que el protector estomacal i les llàgrimes artificials, que no falses, les usi per hipocresia, o per simular o dissimular uns sentiments que no tinc realment i que amago per enganyar, la raó no és pas cap altra que una rara i greu malaltia oftalmològica i emocional que pateixo des de nen que a punt va estar de deixar-me cec al néixer, és una patologia estranya que m’asseca l’ull esquerre i que només em permet veure-hi clar quan ploro o somric suaument, sense mostrar les dents i sense fer ganyotes. El problema del testicle dret, no obstant, és una qüestió diferent que no té a veure ni amb l’ull ni amb els gripaus, però sí amb una certa classe de somriures. L’esmento, si més no, no pas per queixar-me, per amor propi o pel típic exhibicionisme masculí o masclista, no, és tan sols que, després de tants anys, li tinc afecte i em sap greu que pengi més del compte i no vull, com és natural, que sorgeixin rivalitats entre els meus dos testicles per veure qui d’ells penja més o menys. 




En la segona fotografia es veu la brúixola, l’altre instrument bàsic que em va regalar el pare de petit per satisfer una de les meves manies malsanes, la de saber sempre on tinc el nord magnètic i, per aproximació, el geogràfic.


Però aquesta intenció que tenia de parlar dels utensilis primers per a la supervivència diària en el nostre món de rics empobrits me la va destarotar una amiga l’altre dia quan em va dir que tenia un joier que era alhora una capseta de música amb tres tonades diferents. Una pels dies ordinaris, una altra per les festes i la tercera per les nits tristes, solitàries i fredes.



Això m’ho va explicar al venir-li al cap, mentre preníem un cafè en un bar de moda de Barcelona, les classes que impartia una antiga professora seva de matemàtiques que entre l’àlgebra i la geometria els hi parlava, amb molt desconsol i melangia, d’un llibre en el que l’autora, la famosa Ingrid Schumann, rememorava la seva feliç infantesa a l’esmentar a la veïna de davant de casa seva quan els hi narrava el mateix conte una i mil vegades cada tarda, a ella i a les seves amigues, a l’hora de berenar pa amb oli i sucre a l’eixida del darrera i sota una figuera que donava figues de coll de dama i una ombra que a l’estiu era molt d’agrair per la forta calor que hi feia i l’empipadora xafogor del canal que passava a tocar.



Les paraules de la meva amiga em van deixar estupefacte perquè jo també tinc una capseta similar que surt fotografiada quasi al final i que vaig heretar quan va morir la seva propietària de la que no diré res per no equivocar-me i perquè forma part de les coses que hi ha al meu armari, però sí que té la meva capsa, certament també com la d’ella, tres tonades, una pels dies ordinaris, una altra per les festes i la tercera per aquelles nits tristes i fredes, més solitàries que les figueres solitàries que donen figues de coll de dama, les millors i les més bones, verd fosc per fora i vermelles per dins, tendres i sucoses, sanes, dolces, plenes de llavors i de futur, magnífiques per una supervivència rica, perdurable i digna.



Però què era, exactament, el que tenia a veure la capseta amb el conte que li explicava aquella veïna una i mil vegades cada tarda a l’hora de berenar? No ho sé, no m’ho va dir ni jo vaig insistir en que ho fes com si imaginés que era molt difícil de comprendre o de saber per algú com jo que no va poder escoltar de primera ma a aquesta veïna que esmentava, al recordar la seva infantesa, l’autora del llibre que entristia a la professora de matemàtiques que recordava la meva bona amiga l’altre dia, mentre preníem un cafè, i que va capgirar del tot les meves intencions de parlar dels utensilis bàsics per a sobreviure en el nostre món europeu, vell i mesquí, de nous rics sense diners, envejosos i desmemoriats. 




Aquest és el post 801 des del 22 d’abril de 2006, voldria descansar i escriure finalment i per darrera vegada només una frase curta, la última, i fer-ho a la meva targeta de visita igual que la Holliday Golightly, la protagonista de “L’esmorzar al Tifanny’s”, va escriure a la seva: “El Peletero, de viatge”, però no puc pas escriure aquesta mena d’epitafi, m’és impossible, encara no sóc pas mort ni la mudança s’ha acabat encara.



Figues, canalla que juga, malalties oculars, soledat i ombres que temperen el sol salvatge i indiferent que cada matinada intenta desdibuixar-nos els perfils de les coses amb la seva exagerada claror, llum, en realitat, d’un altre món, no pas d’aquest. Sembla estrany, però és així.

------------------------------------------


Hemeroteca peletera. 

La supervivencia diaria.

Hoy quería hablar de los utensilios básicos para la supervivencia diaria en nuestro mundo de ricos arruinados y asustados. Siempre llevo, por precaución y en el bolsillo de atrás del pantalón, un kid con cuatro cosas que creo son indispensables para los imprevistos más corrientes y que muestro en la fotografía superior y en la que sigue a continuación del segundo párrafo. En la primera se ve un sobre con una cápsula de Omeprazol de 40 mg para protegerme el estómago por si tengo que tragarme algún sapo venenoso manteniendo, al mismo tiempo, una sonrisa suave sin hacer muecas y como si nada me afectara al igual que Buda, una dosis de lágrimas artificiales por si tengo que llorar en público o en privado y unos cuantos tornillos por si se me descuelga el ojo izquierdo o el testículo derecho que no andan muy finos ninguno de los dos. 


No penséis, sin embargo, que el protector estomacal y las lágrimas artificiales, que no falsas, las use por hipocresía, o para simular o disimular unos sentimientos que no tengo realmente y que escondo para engañar, la razón no es otra que una rara y grave enfermedad oftalmológica y emocional que padezco desde niño que a punto estuvo de dejarme ciego al nacer, es una patología extraña que me reseca el ojo izquierdo y que sólo me permite ver claro cuando lloro o sonrío suavemente, sin mostrar los dientes y sin hacer muecas. El problema del testículo derecho, sin embargo, es una cuestión diferente que no tiene nada que ver ni con el ojo ni con los sapos, pero sí con una cierta clase de sonrisas. Lo menciono, en todo caso, no para quejarme, por amor propio o por el típico exhibicionismo masculino o machista, es sólo que, después de tantos años, le tengo cariño y me sabe mal que cuelgue más de la cuenta y no quiero, como es natural, que surjan rivalidades entre mis dos testículos para ver quién de ellos cuelga más o menos. 

En la segunda fotografía se ve la brújula, el otro instrumento básico que me regaló mi padre de pequeño para satisfacer una de mis manías malsanas, la de saber siempre donde tengo el norte magnético y, por aproximación, el geográfico. 

Pero esa intención que tenía de hablar de los utensilios primeros para la supervivencia diaria en nuestro mundo de ricos empobrecidos me la ha trastocado una amiga el otro día cuando me dijo que tenía un joyero que era a la vez una cajita de música con tres tonadas diferentes. Una para los días ordinarios, otra para las fiestas y la tercera para las noches tristes, solitarias y frías. 

Esto me lo contó al pensar, mientras tomábamos un café en un bar de moda de Barcelona, en las clases que impartía una antigua profesora suya de matemáticas que entre el álgebra y la geometría les hablaba, con mucho desconsuelo y melancolía, de un libro en el que la autora, la famosa Ingrid Schumann, rememoraba su feliz infancia al mencionar a la vecina de enfrente de su casa cuando les narraba el mismo cuento una y mil veces cada tarde, a ella y a sus amigas, a la hora de merendar pan con aceite y azúcar en el patio de atrás y bajo una higuera que daba higos de coll de dama y una sombra que en verano era muy de agradecer por el fuerte calor que hacía y el enojoso bochorno del canal que pasaba muy cerca. 

Las palabras de mi amiga me dejaron estupefacto porque yo también tengo una cajita similar que sale fotografiada casi al final y que heredé cuando murió su dueña de la que no diré nada para no equivocarme y porque forma parte de las cosas que hay en mi armario, pero sí tiene mi caja, ciertamente también como la de ella, tres tonadas, una para los días ordinarios, otra para las fiestas y la tercera para aquellas noches tristes y frías, más solitarias que las higueras solitarias que dan higos de coll de dama, los mejores y los más buenos, verde oscuro por fuera y rojos por dentro, tiernos y jugosos, sanos, dulces, llenos de semillas y de futuro, magníficos para una supervivencia rica, perdurable y digna. 

¿Pero cuál era, exactamente, la relación entre la cajita y el cuento que le contaba aquella vecina una y mil veces cada tarde a la hora de merendar? No lo sé, no me lo dijo ni yo insistí en que lo hiciera como si imaginara que era muy difícil de comprender o saber por alguien como yo que no pudo escuchar de primera mano a esa vecina que mencionaba, al recordar su infancia, la autora del libro que entristecía a la profesora de matemáticas que recordaba mi buena amiga el otro día, mientras tomábamos un café, y que dio la vuelta por completo a mis intenciones de hablar de los utensilios básicos para sobrevivir en nuestro mundo europeo, viejo y mezquino, de nuevos ricos sin dinero, envidiosos y desmemoriados. 

Este es el post 801 desde el 22 de abril de 2006, quisiera descansar y escribir finalmente y por última vez sólo una frase corta, la postrera, y hacerlo en mi tarjeta de visita igual que la Holliday Golightly, la protagonista de "El desayuno en Tifanny’s", escribió en la suya: "El Peletero, de viaje", pero no puedo escribir este tipo de epitafio, me es imposible, aún no estoy muerto ni la mudanza ha terminado todavía. 

Higos, chiquillos que juegan, enfermedades oculares, soledad y sombras que templan el sol salvaje e indiferente que cada madrugada intenta desdibujarnos los perfiles de las cosas con su exagerada claridad, luz, en realidad, de otro mundo, no de éste. Parece extraño, pero es así.