Diari d’hivern
(11)
Extraterrestres
Molta gent està
convençuda que entre nosaltres, els humans, conviuen de manera anònima, oculta
i encoberta, però habitual, alienígenes, éssers, intel·ligents o no, vinguts de
planetes o satèl·lits del sistema solar o de més lluny, d’estrelles diferents a
la nostra, veritables àliens, alguns pacífics i amigables que expliquen acudits
i d’altres violents i antipàtics que sempre estan de mal humor. Són creences
difícils de demostrar perquè, fins ara, o no s’han aportat proves o aquestes,
afirmen els creients, han estat segrestades pels governs malignes que ens les amaguen
pensant que no estem preparats per a saber la veritat.
L’any 1964 va
néixer el goril·la albí Floquet de neu, i el
1968, mentre els carrers de París s’omplien de jovenalla que volia portar la imaginació
al poder, Pier Paolo
Pasolini va escriure i dirigir Teorema,
una pel·lícula en la que un foraster, un estrany, altera completament la vida
de la família que l’acull i a la que fa menjar una mena de poma d’un famós
jardí. Seduint, un per un, a tots els seus membres, els estripa igual que si
els arranqués els ulls amb els dits de les mans . Quan el personatge intrús,
interpretat pel Terence
Stamp, se’n va res és igual, tot ha canviat per sempre com si la carn del
cos els hagués abandonat o la santa visió de la llum del dia els mostrés, d’una
manera sorprenent i alhora, la foscor de la nit.
S’ha de dir,
però, que normalment els àliens passen absolutament desapercebuts fent la seva
vida sense molestar-nos, encara que de vegades s’abstreuen de tal manera de l’entorn
que els envolta que baixen la guàrdia i apareixen, sense voler ni pretendre-ho,
a la nostra mirada igual que els meteors cauen del cel coberts de flames. Si no estem atents o el dia està ennuvolat, no
els veurem tot i que descansin amb naturalitat al seient del costat, sigui al metro de Londres o si els
portem als braços igual com si fossin els nostres fills.
Per a bones
probes del que dic aporto dues fotografies excel·lents que ens mostren caient
del cel aquestes flames de les que parlo, la primera és de Serge
Jaques, i la segona de Garry Winogrand, ambdós extraordinaris fotògrafs, diferents, tot i que curiosament similars.
--------------------------------------------
Diario de invierno (11)
Extraterrestres
Mucha gente está convencida de que entre nosotros, los
humanos, conviven de manera anónima, oculta y encubierta, pero habitual,
alienígenas, seres, inteligentes o no, venidos de planetas o satélites del
sistema solar o de más lejos, de estrellas diferentes a la nuestra, verdaderos
aliens, algunos pacíficos y amigables que explican chistes y otros violentos y
antipáticos que siempre están de mal humor. Son creencias difíciles de
demostrar porque, hasta ahora, o no se han aportado pruebas o éstas, afirman
los creyentes, han sido secuestradas por los gobiernos malignos que nos las
ocultan pensando que no estamos preparados para saber la verdad.
En 1964 nació el gorila albino Copito de nieve,
y en 1968, mientras las calles de París se llenaban de jovenzuelos que querían
llevar la imaginación al poder, Pier Paolo Pasolini
escribió y dirigió Teorema,
una película en la que un forastero, un extraño, altera completamente la vida
de la familia que lo acoge y a la que hace comer una especie de manzana de un
famoso jardín. Seduciendo, uno por uno, a todos sus miembros, los desgarra al
igual que si les arrancase los ojos con los dedos de las manos. Cuando el
personaje intruso, interpretado por Terence Stamp,
se va nada es igual, todo ha cambiado para siempre como si la carne del cuerpo
les hubiera abandonado o la santa visión de la luz del día les mostrara, de una
manera sorprendente y al mismo tiempo, la oscuridad de la noche.
Hay que decir, sin embargo, que normalmente los aliens pasan
absolutamente desapercibidos haciendo su vida sin molestarnos, aunque a veces
se abstraen de tal modo del entorno que les rodea que bajan la guardia y
aparecen, sin querer ni pretenderlo, a nuestra mirada igual que los meteoros
caen del cielo cubiertos de llamas. Si no estamos atentos o el día está nublado, no
los veremos aunque descansen con naturalidad en el asiento de al lado en
el metro de Londres o si los llevamos en los brazos igual como si
fueran nuestros hijos.
Para buenas pruebas de lo que digo aporto dos fotografías
excelentes que nos muestran cayendo del cielo estas llamas de las que hablo, la
primera es de Serge
Jaques, y la segunda de Garry Winogrand,
ambos extraordinarios fotógrafos, diferentes aunque en este caso
curiosamente similares.