sábado, 6 de julio de 2013

El Peletero/Prendre decisions


Hemeroteca pelletera

Prendre decisions

La prehistòria de l'art pop cal buscar-la 60 anys enrere quan Marcel Duchamp va inventar, o, més ben dit, va idear les seves famoses readymades: "trossos de realitat, en general objectes manufacturats per l'home, però de vegades, com en el cas d'Aire de París, presos de la natura, presentats com a art, ja fossin modificats ("assistits") o amb més participació de l'artista que una inscripció o signatura.

Els readymades assistits il·lustren la proposta de que l'obra d'un artista, qualsevol artista, consisteix essencialment en la reunió de materials preexistents, que perfectament poden ser una operació manual, sinó que és qüestió simplement de prendre decisions. També van posar de manifest que cap aspecte del món podia estar considerat fora de l'abast de l'artista. Aquestes van ser idees represes a Nova York (on Duchamp encara vivia i treballava) per Robert Rauschenberg i Jasper Johns i ells les van passar als altres artistes Pop ". ("L'art pop", Simon Wilson, Editorial Labor, 1975)

És interessant destacar l'expressió: "prendre decisions" i aquests objectes manufacturats per l'home però presos de la natura, presentats "com a art", modificats, o "assistits".

Per aquesta raó, el cap de setmana, al sortir de veure una exposició sobre Pier Paolo Pasolini, vaig prendre una decisió i em vaig comprar "Caminar" d'Henry David Thoreau. A la contraportada es diu que va ser un "assagista, topògraf, dissident nat i mestre de la prosa, la seva autèntica ocupació va ser, segons ell es va ocupar de recordar, "inspector de ventades i diluvis"".

És evident que avui dia els pelegrins són legió, no cal més que situar-se -jo ho he fet- en el Camí de Santiago per veure una permanent processó de nois i noies amb acne juvenil a la cara o gent més madura amb acne juvenil al cervell. Allò sembla la Rambla de Barcelona i no el camí a Terra Santa. Caminar s'ha convertit en una nova moda, una més, ara en diuen senderisme. En qualsevol cas m'agrada ressaltar un dels primers paràgrafs del llibre a propòsit del terme que Thoreau fa servir i la nota que el traductor al castellà, Federico Romero, afegeix:

"En el curs de la meva vida m'he trobat només amb una o dues persones que comprenguessin l'art de caminar, això és, de caminar a peu, que tinguessin el do, per expressar-ho així, de sauntering [deambular]: terme de bella etimologia , que prové de "persona ociosa que vagava en l'Edat Mitjana pel camp i demanava almoina sota pretext d'encaminar-se" à la Sainte Terre ", a Terra Santa, de tant sentir-la, els nens cridaven: "Va a Sainte Terre: d'aquí, saunterer, pelegrí ". (1)

(1) Sauntering es tradueix per "passejar", "deambular" o "andorrear" i Saunterer, per "passejant". Thoreau els relaciona etimològicament amb Sainte Terre (Terra Santa) -atribuint-li un parentiu amb "pelegrinar" i "pelegrí"- i després amb sans terre (sense terra). Com els equivalents castellans no guarden relació fonètica, ni per descomptat etimològica, amb les expressions franceses, una traducció directa a l'espanyol no tindria sentit. Per això he conservat en el text els termes anglesos (N. del T.)

En català no existeix tampoc un terme similar, el més proper que he trobat al Pompeu Fabra és santaire, “el qui ven estampes de sants, goigs, etc, per les places i carrers”. Una curiosa aproximació al comerç d’art pop, o a les estampes populars que no són del tot diferents als còmics de superherois. Demano disculpes per la sacrílega comparació.

-----------------------------------

En arribar a casa, després del meu llarg passeig, vaig haver de prendre noves decisions i vaig endur-me unes quantes caixes de cartró buides i un parell de bosses d'escombraries industrials plenes de papers que tenia per llançar i vaig tornar de nou al carrer a la recerca del contenidor més proper com si fos a desprendre’m d'un munt de teories sobre literatura i art, no pensant que fossin dolentes, simplement que no cabien a casa, havia de triar entre elles o els llibres, igual que en l'amor, sempre és una elecció entre la idea que tenim de l'amor i la persona estimada, ambdues són incompatibles, o et desprens d'una o de l'altra.

Seguia plovent, però no m’importava, no volia aquells trastos al rebedor de casa, el cel era d'un gris plom brillant, ple de sol en el seu interior i les gotes, tot i ser nombroses, eren grosses i gairebé les podia comptar una a una com les llàgrimes de vidre d'un llum antic, era una pluja il·luminada i silenciosa.

No hi havia gairebé ningú al carrer, les putes xineses s'havien refugiat sota d'un balcó, devien pensar al veure’m que estava boig, i sí, ho estava a mitges, una mica boig encara que no del tot, sempre em passa el mateix quan veig el mar, em sobrevé inaturable la nostàlgia de la meva època de peix i de la seva curta memòria.

Els nord-americans tenen un terme que m'agrada, "maverik", l’Antonio Muñoz Molina ens parla d'ell en el seu últim article dedicat a Charles Ives: "En el vocabulari americà, Charles Ives és un "maverick ", un rar irremeiable, algú que sense fer cap esforç d'excentricitat no s'assembla a ningú i ni tan sols es molesta a fer ostentació de la seva diferència, que és singular sense altivesa i es queda al marge sense ressentiment, un solitari que no és esquerp, un misantrop afable. Es guanyava la vida amb molta solvència dirigint una pròspera companyia d'assegurances de vida i componia mentrestant músiques secretes que haurien escandalitzat no només als seus col·legues i als seus clients sinó als aficionats més predisposats a les novetats sonores".

M'agradaria pensar que jo també ho sóc, un maverick, però crec que només arribo a botiguer arruïnat i a pelleter extingit i fracassat.

-----------------------------------

Encara no he respost a la pregunta de WS, de què parlem? Com no sé respondre-la, li dono una capa de pintura moral a l'interrogant, el transformo en deure i em pregunto de què hem de parlar? Adam Zagajewski ens dóna una pista en el seu poema Carta d'un lector:

Massa sobre la mort,
sobre les ombres.
Escriu sobre la vida,
sobre un dia normal,
sobre el desig d'ordre.

La campana de l'escola
pot ser un model
de temprança,
fins i tot d'erudició.

Massa mort,
un excés
de negre enlluernament.

Mira,
nacions amuntegades
en estadis atapeïts
canten himnes d'odi.

Massa música,
falta harmonia,
tranquil·litat, seny.

Escriu sobre els moments
quan els ponts de l'amistat
semblen ser més duradors
que la desesperació.

Escriu sobre l'amor,
sobre els llargs capvespres,
sobre l'alba,
els arbres
sobre la infinita paciència
de la llum.

(Carta d'un lector, Adam Zagajewski)

Massa música, diu Adam Zagajewski, i ho fa com si fos una queixa, com si llancés també una advertència a l'assenyalar alguna cosa que no va bé, falta harmonia, tranquil·litat, seny.

El seu poema em recorda que no he parlat de música potser perquè sona per a tot arreu sense deixar-nos sentir les campanes que toquen cada dia, aquest model de temprança i fins i tot d'erudició com només poden ser-ho elles, les campanes. Massa música, massa mort, un excés de negre enlluernament. Escriu sobre l'amor, sobre els llargs capvespres, sobre l'alba, els arbres, sobre la infinita paciència de la llum. Però la llum no té paciència, té pressa per no arribar enlloc, tot el contrari del meu arbre que encapçala aquest text en un retrat fet a trossos i que guarda la meva sargantana entre les seves arrels. Cada dia ens saludem a la nostra manera i cada dia ell també m'explica, a la seva, la seva paciència, els seus capvespres i com les fulles ja verdes s'alegren al veure sortir el sol. És un arbre jove, encara un nen en relació a les edats dels arbres, un arbre que segur i per llei de vida em sobreviurà.

-----------------------------------

En "Caminar", Henry David Thoreau ens diu que "El caçador africà Cummings ens explica que la pell de l’eland, igual que la de la majoria d'antílops acabats de morir, emet el més deliciós aroma a arbres i a herba. Desitjaria que tots els homes fossin com antílops salvatges, tan integrats en la natura que el seu propi cos advertís la seva presència als nostres sentits de manera tan encisadora i ens evoqués aquelles zones de la Naturalesa que més freqüentés. Ni se m'acut ironitzar quan la jaqueta del paranyer fa olor de rata mesquera; em resulta una olor més dolça que les que habitualment exhalen les peces dels comerciants o les dels erudits. Quan entro en els seus guarda-robes i toco els seus vestits, no m’evoquen les herboses planes i les praderies florides que han conegut, sinó la pols de les transaccions mercantils i les biblioteques".

Tot això, encara que no ho sembli, té a veure també amb l'art pop i amb l'Air de París, i amb els comerciants, almenys amb els comerciants de pells, i amb les transaccions mercantils, almenys amb les transaccions mercantils de pells i amb les biblioteques, almenys amb aquelles que alberguen exemplars enquadernats en pell. I, sens dubte, amb alguns erudits també, almenys amb els que saben apreciar un bon vestit de pell.

---------------------------------

Ja és tard, són gairebé les quatre de la matinada i és hora d'anar-me'n al llit. Segueix plovent. Demà serà un altre dia, sens dubte durarà també 24 hores i en algun moment despertarà l’albada i repicarà la campana de l'escola per recordar-nos les promeses que varem fer que estan pendents, i que encara ens falten moltes, moltes promeses per complir i moltíssimes milles per caminar abans d’allitar-nos de nou. Tantes són les milles que ens queden per recórrer abans de poder dormir com ho són els somnis i les promeses que inevitablement oblidarem al despertar.

¿Tot s’ha acabat?, va preguntar el teatral rastrejador wanderobo.

-------------------------------------------------

Hemeroteca peletera

Tomar decisiones


La prehistoria del arte pop hay que buscarla 60 años atrás cuando Marcel Duchamp inventó, o, mejor dicho, ideó sus famosas readymades: “trozos de realidad, por lo general objetos manufacturados por el hombre, pero a veces, como en el caso de Aire de París, tomados de la naturaleza, presentados como arte, ya fueran modificados (“asistidos”) o con más participación del artista que una inscripción o firma.

Los readymades asistidos ilustran la propuesta de que la obra de un artista, cualquier artista, consiste esencialmente en la reunión de materiales preexistentes, que perfectamente pueden ser una operación manual, sino que es cuestión simplemente de tomar decisiones. También pusieron de manifiesto que ningún aspecto del mundo podía estar considerado fuera del alcance del artista. Estas fueron ideas retomadas en Nueva York (donde Duchamp aún vivía y trabajaba) por Robert Rauschenberg y Jasper Johns y ellos las pasaron a los demás artistas Pop”. (“El arte pop”, Simon Wilson, Editorial Labor, 1975)

Es interesante destacar la expresión: “tomar decisiones” y esos objetos manufacturados por el hombre pero tomados de la naturaleza, presentadoscomo arte, modificados, o “asistidos”.

Por ello, el pasado fin de semana, al salir de ver una exposición sobre Pier Paolo Pasolini, tomé una decisión y me compré “Caminar” de Henry David Thoreau. En la contraportada se dice que fue un “ensayista, topógrafo, disidente nato y maestro de la prosa, su autentico empleo fue, según él se ocupó de recordar, “inspector de ventiscas y diluvios””.

Es evidente que hoy en día los peregrinos son legión, no hace falta más que apostarse –yo lo he hecho- en el Camino de Santiago para ver una permanente procesión de muchachos y muchachas con acné juvenil en el rostro o gente más madura con acné juvenil en el cerebro. Aquello parece Las Ramblas de Barcelona y no el camino a Tierra Santa. Caminar se ha convertido en una nueva moda, una más, ahora le llaman senderismo. Pero me gusta resaltar uno de los primeros párrafos del libro a propósito del término que Thoreau usa y la nota que el traductor al castellano, Federico Romero, añade:

“En el curso de mi vida me he encontrado sólo con una o dos personas que comprendiesen el arte de caminar, esto es, de andar a pie; que tuvieran el don, por expresarlo así, de sauntering [deambular]: término de hermosa etimología, que proviene de “persona ociosa que vagaba en la Edad Media por el campo y pedía limosna so pretexto de encaminarse “à la Sainte Terre”, a Tierra Santa; de tanto oírselo, los niños gritaban : “Va a Sainte Terre: de ahí , saunterer, peregrino”. (1)

(1) Sauntering se traduce por “pasear”, “deambular” o “andorrear” y Saunterer, por “paseante”. Thoreau los relaciona etimológicamente con Sainte Terre (Tierra Santa) –atribuyéndole un parentesco con “peregrinar” y “peregrino”- y luego con sans terre (sin tierra). Como los equivalentes castellanos no guardan relación fonética, ni por supuesto etimológica, con las expresiones francesas, una traducción directa al español carecería de sentido. Por ello he conservado en el texto los términos ingleses (N. del T.)

En catalán no existe tampoco un término similar, lo más cercano que he encontrado en el Pompeu Fabra es santaire, "el que vende estampas de santos, gozos, etc, por las plazas y calles". Una curiosa aproximación al comercio de arte pop, o de las estampas populares que no son del todo diferentes a los cómics de superhéroes. Pido disculpas por la sacrílega comparación.

-----------------------------------

Al llegar a casa, después de mi largo paseo, tuve que tomar nuevas decisiones y cargué con unas cuantas cajas de cartón vacías y un par de bolsas de basura industriales llenas de papeles que tenia para tirar y regresé de nuevo a la calle en busca del container más cercano como si fuera a desprenderme de un montón de teorías sobre literatura y arte, no pensando que fueran malas, simplemente que no cabían en casa, tenía que elegir entre ellas o los libros, igual que en el amor, siempre es una elección entre la idea que tenemos del amor y la persona amada, ambas son incompatibles, o te desprendes de una o de la otra.

Seguía lloviendo, pero me daba igual, no quería aquellos trastos en el recibidor de casa, el cielo era de un gris plomizo brillante, lleno de sol en su interior y las gotas, a pesar de ser numerosas, eran grandes y casi las podía contar una a una como las lágrimas de cristal de una lámpara antigua, era una lluvia iluminada y silenciosa.

No había casi nadie en la calle, las putas chinas se habían refugiado todas debajo de una cornisa, debieron pensar al verme que estaba loco, y sí, lo estaba a medias, un poco loco aunque no del todo, siempre me ocurre lo mismo cuando veo el mar, me sobreviene imparable la nostalgia de mi época de pez y de su corta memoria.

Los norteamericanos tienen un término que me gusta, “maverik", Antonio Muñoz Molina nos habla de él en su último artículo dedicado a Charles Ives: “En el vocabulario americano, Charles Ives es un “maverick”, un raro irremediable, alguien que sin hacer ningún esfuerzo de excentricidad no se parece a nadie y ni siquiera se molesta en hacer ostentación de su diferencia, que es singular sin altanería y se queda al margen sin resentimiento, un solitario que no es huraño, un misántropo afable. Se ganaba la vida con mucha solvencia dirigiendo una próspera compañía de seguros de vida y componía mientras tanto músicas secretas que habrían escandalizado no sólo a sus colegas y a sus clientes sino a los aficionados más predispuestos a las novedades sonoras”.

Me gustaría pensar que yo también lo soy, un maverick, pero creo que sólo llego a tendero arruinado y a peletero extinguido y fracasado.

-----------------------------------

Todavía no he respondido a la pregunta de WS, ¿de qué hablamos? Como no sé responderla le doy una capa de pintura moral al interrogante, lo transformo en deber y me pregunto ¿de qué debemos hablar? Adam Zagajewski nos da una pista en su poema Carta de un lector:

Demasiado sobre la muerte,
sobre las sombras.
Escribe sobre la vida,
sobre un día normal,
sobre el deseo de orden.

La campana de la escuela
puede ser un modelo
de templanza,
hasta de erudición.

Demasiada muerte,
un exceso
de negro deslumbramiento.

Mira,
naciones amontonadas
en estadios apretujados
cantan himnos de odio.

Demasiada música,
falta armonía,
tranquilidad, cordura.

Escribe sobre los momentos
cuando los puentes de la amistad
parecen ser más duraderos
que la desesperación.

Escribe sobre el amor,
sobre los largos atardeceres,
sobre el amanecer,
los árboles
sobre la infinita paciencia
de la luz.

(Carta de un lector, Adam Zagajewski)

Demasiada música, dice Adam Zagajewski, y lo hace como si fuera una queja, como si lanzara también una advertencia al señalar algo que no marcha bien, falta armonía, tranquilidad, cordura.

Su poema me recuerda que no he hablado de música quizá porque suena por todas partes sin dejarnos oír las campanas que tañen cada día, ese modelo de templanza e incluso de erudición como sin más pueden serlo ellas, las campanas. Demasiada música, demasiada muerte, un exceso de negro deslumbramiento. Escribe sobre el amor, sobre los largos atardeceres, sobre el amanecer, los árboles, sobre la infinita paciencia de la luz. Pero la luz no tiene paciencia, tiene prisa para no llegar a ninguna parte, todo lo contrario de mi árbol que encabeza este texto en un retrato realizado a pedazos y que guarda a mi lagartija entre sus raíces. Cada día nos saludamos a nuestra manera y cada día él también me cuenta, a la suya, su paciencia, sus atardeceres y como sus hojas ya verdes se alegran al ver salir el sol. Es un árbol joven, todavía un niño en relación a las edades de los árboles, un árbol que seguro y por ley de vida me sobrevivirá.

-----------------------------------

En “Caminar”, Henry David Thoreau nos dice que “El cazador africano Cummings nos cuenta (a su vez) que la piel del eland, igual que la de la mayoría de antílopes recién muertos, emite el más delicioso aroma a árboles y hierba. Desearía que todos los hombres fueran como antílopes salvajes, tan integrados en la naturaleza que su propio cuerpo advirtiese de su presencia a nuestros sentidos de modo tan encantador y nos evocase aquellas zonas de la Naturaleza que más frecuentara. Ni se me ocurre ironizar cuando el chaquetón del trampero huele a rata almizclada; me resulta un olor más dulce que el que habitualmente exhalan las prendas de los comerciantes o las de los eruditos. Cuando entro en sus guardarropas y toco sus trajes, no me evocan las herbosas llanuras y las praderas floridas que han conocido, sino el polvo de las transacciones mercantiles y las bibliotecas”.

Todo eso, aunque no lo parezca, tiene que ver también con el arte pop y con l’Air de París, y con los comerciantes, al menos con los comerciantes de pieles, y con las transacciones mercantiles, al menos con las transacciones mercantiles de pieles y con las bibliotecas, al menos con aquellas que albergan ejemplares encuadernados en piel. Y, sin duda, con algunos eruditos también, al menos con los que saben apreciar un buen vestido de piel.

---------------------------------

Ya es tarde, son casi las cuatro de la mañana y es hora de irme a la cama. Sigue lloviendo. Mañana será otro día, sin duda durará también 24 horas y en algún momento de él amanecerá y repicará la campana de la escuela para recordarnos las promesas que hicimos que están pendientes y que todavía nos faltan muchas, muchas promesas por cumplir y muchísimas millas por caminar antes de acostarnos de nuevo. Tantas son las millas que aún nos quedan por recorrer primero para poder dormir después como lo son los sueños y las promesas que inevitablemente olvidaremos al despertar.

¿Todo ha terminado?, preguntó el teatral rastreador wanderobo.

-----------------------------------------------