domingo, 17 de diciembre de 2017

El conte de la veritat



Diari de tardor (12)

El conte de la veritat

Festen és una pel·lícula de Thomas Vinterberg on es narra la celebració d’un aniversari d’un home de seixanta anys. En un moment de la festa el fill s’adreça als convidats per fer un discurs on revela una veritat que ha estat oculta fins ara als que no n’eren protagonistes. O sí però callaven.

Aquesta escena és perfecta per il·lustrar la situació política que viu Catalunya on han caigut les màscares que amagaven la hipocresia en la que vivíem. Jo ho celebro, ara sé com pensen alguns dels meus amics i familiars, veïns i coneguts. Què havia de fer aquest fill?, callar? Ara sé qui són, què rumien i què senten també alguns catalans i alguns altres d’aquests anomenats “altres catalans” que es van afegir a l’exitosa frase de Candel. Pur fingiment, cors malalts.

Els polítics cínics i la mala gent s’apunten a la idea que la veritat espatlla famílies i trenca la convivència. En moltes d’elles els pares i fills, diuen, no poden parlar a taula de política, quina llàstima que em fan!, pobrets!

Ja ho diu aquella famosa frase: el llenguatge és la millor eina de comunicació, però el silenci ho és de la convivència. És cert, però ho és, naturalment, quan la convivència és una merda, una muntanya d’hipocresia que jo no vull pel meu país. Benvinguda la veritat, benvinguda sempre encara que tinguem que dir a taula, davant de tothom, que el papa ens violava quan érem petits. 

viernes, 1 de diciembre de 2017

Stephen



Diari de tardor (11)

Stephen

En aquesta escena que va rodar Tarantino hi veiem un esclau que posa en guàrdia al seu amo al qui, segons sembla, se li ha passat per alt un petit detall transcendental en una negociació de compra venda d’esclaus que està tenint en aquests mateixos instants amb uns viatgers en el menjador de la casa mentre sopen tranquil·lament.

L’amo negocia amb ells la venda d’un mandinga, un d’aquests esclaus fornits que fan servir per espectacles de lluita a mort on els blancs aposten i es diverteixen veient-los matar-se. Però la veritable raó dels viatgers es comprar una esclava que únicament fa de minyona i que és l’esposa d’un d’ells. La volen comprar per alliberar-la, però han de dissimular perquè aquesta, la llibertat, no és segur que sigui una bona raó per vendre-la. La de la lluita, el sotmetiment, la mort, el sexe o el divertiment sí, però la llibertat potser no.

No, no és una bona raó, i no ho és principalment, per l’esclau que avisa l’amo de les amagades intencions dels viatgers i la sospita que té que un d’ells sigui el marit de l’esclava que volen comprar fent veure que només fa de torna en la compra del mandinga. Els esclaus no tenen ni esposes ni marits.

A l’amo potser tant li faria, que cadascú faci el que vulgui amb els seus esclaus, pensa, que els maltracti, els mati o els alliberi, tant és. Però per segons quin esclau la llibertat, encara que només sigui com una remota possibilitat, és una elecció insuportable, a més de qüestionar els ciments de la seva autoritat.

Autoritat?, quina autoritat pot tenir un esclau?

Hi ha persones en aquest món nostre que viuen de l’autoritat que tenen sobre esclaus no essent ells altre cosa que un esclau més. Aquests dos darrers mesos hem pogut veure amb gran tristesa com l’ànima de molts catalans, ciutadans i polítics, és igual a la d’Stephen que interpreta magistralment Samuel L. Jackson.

Hegel ja ens va parlar en la seva Fenomenologia de l’Esperit de la relació entre amos i esclaus i com els segons ho són només perquè accepten la seva condició, i que la història neix quan es nega el vincle de dependència.

Però la història de la que ens parla Hegel és la Gran Història, sota d’ella n‘hi ha una de petita i de mesquina que es viu en moltes famílies i parelles, en llocs de treball i escoles i en països petits fets per homes i dones petits que no poden suportar, no ja la llibertat dels altres, sinó la seva pròpia.

-------------------------------------


A masculine sanctuary for Calvin Candie. Walls of perfectly bound
books. Stuffed animal heads (deer, boar) that he's shot, sit mounted on
the walls. There's comfy red leather chairs and a bar in the globe.
When WE CUT TO this room, we cut to Stephen sitting in one of the red
leather chairs, drinking a brandy out of a brandy sifter.
Calvin enters the room, sees Stephen sitting in the chair, drinking his
brandy, and doesn't bat an eye. It appears, in this room, Calvin's and
Stephen's life long friendship exits on a different plane. Outside of
outside eyes, in this room, all pretense of master and slave is
dropped, and the number one and number two.. men of Candyland can talk
turkey.

CALVIN CANDIE
What's the matter?

STEPHEN
Those motherfuckers ain't here to buy no
mandingos. They want that girl. -

CALVIN CANDIE
What the hell you talkin' about?

STEPHEN
They playin your ass for a fool, that's
what I'm talkin' bout. They ain't here
for no muscle bound Jimmie, they here for
that girl.

CALVIN CANDIE
What girl, Hildi?

STEPHEN
Yeah, Hildi. The niggers know each other.

CALVIN CANDIE
He just bought Eskimo Joe.

STEPHEN
Did he give you any money?

CALVIN CANDIE
Well not yet, but -

STEPHEN
- Then he didn't R ..Y diddly, not yet no
how. But he was just about to buy, who he
came here to buy, when I interrupted him.
Thank you Stephen - you're welcome Calvin.

CALVIN CANDIE
Where you gettin' all this? Why would they
go through all that trouble, to. buy a
nigger with a chewed up back, ain't worth
five hundred dollars?

STEPHEN
Well they're doin' it cause Django's in
love with Hildi. She's probably his wife.
Now why that German gives a fuck about
who that uppity son-of-a--bitch is in love
with, I'm sure I don't know.

CALVIN CANDIE
If she's who they want, why the whole
snake oil pitch about mandingos?

STEPHEN
Because you wouldn't pay no never mind
to four hundred dollar. But twelve
thousand got you real friendly.
Calvin thinks ...
.as per usual, Stephen's right.

CALVIN CANDIE
Those lyin' goddamn.time wastin'
sonsabitches!

(LOUDER)
Sonsabitches! You just watch, I'm gonna
fix their wagon but good! Stephen, we
.gonna have us a Candyland tar and
feathering!

FL5

STEPHEN
Now Calvin.. .not that I wouldn't enjoy
seein' something like that ... . but why
don't you sit down and let's talk about this.

CALVIN CANDLE
I let a goddamn nigger and nigger lovin'
huckster insinuate themselves at my
dinner table, and play this whole goddamn
plantation for a fool!

STEPHEN
Calm-the-fuck-down, sit down, and let's
discuss this.
A frustrated Calvin finally collapses in the chair.

STEPHEN
Now look, you knew, and I knew, there
was something up with these two. We just
didn't know what. But now we do. They
don't want you to know how bad they want
that girl. But these ole boys have rode
a lotta miles, went t6 a whole lotta
trouble, and done spread a whole lotta
bull to get this girl. They must want her
mighty bad. Way I see it, ain't nothin'
changed. They wanna buy a nigger, you
wanna sell a nigger.The only thing done
changed is the advantage.

(BEAT)
Now we got it. .So let's go back in there
and busts these motherfucker's chops.

martes, 28 de noviembre de 2017

Els altres africans, els substantius i els adjectius.




Diari de tardor (10)

Els altres africans, els substantius i els adjectius.

Si Catalunya és diversa i complicada no em puc arribar a imaginar com pot ser-ho Àfrica.

Una bona amiga meva, dolça com les aigües fangoses del Volta, que té a una filla vivint-hi, el gendre i els nets, ja m’ho diu, sort dels aparells d’aire condicionat que fan la vida possible en el caos. Possible per a qui?, li pregunto. 

Continuant amb les preguntes, sovint m’he demanat també què es devia sentir sent un pied noir, un d’aquells altres algerians que de cop i volta es van veure expulsats del que es pensaven i n’estaven convençuts que era el seu país, les seves ciutats i els seus barris. Els noiets africans que viuen ara a la França republicana per què no s’emocionen quan, en les circumstàncies del moment, han de fer veure que canten la Marsellesa?, ho fan igual com ho fa la senyora Arrimadas quan canta, o no canta, els Segadors?

Jordi Galves reclamava l’altre dia la participació ciutadana com una condició totalment necessària per a la defensa de causes justes, des de la introducció de l’os als Pirineus, passant pel reciclatge de residus o la igualtat i respecte entre homes i dones, gais i lesbianes. També per a la defensa de la llengua catalana que, segons ell, molts ciutadans negligeixen fins l’extrem que afirma: “Si la llengua catalana és un patrimoni col·lectiu però en la pràctica només els catalanoparlants se’n preocupen i la defensen, ¿quina convivència tenim, més enllà de les aparences? ¿Quina solidaritat real hi ha cap als catalanoparlants per part dels seus compatriotes més enllà de la xerrameca? Ara que Ciutadans i el Partit Popular volen, d’una manera o una altra, eliminar ben aviat l’escola catalana i la protecció social del català ¿quin ajut tindrem per part dels que no són sobiranistes? ¿Què passarà quan tanquin tevetrès i les altres emissores de la Generalitat?Els catalans que no consideren la defensa del català com una causa justa tenen algun adjectiu especial que acompanyi el substantiu de català?

Però jo, en realitat, volia parlar d’art i no pas dels altres algerians, francesos, o catalans, malgrat el títol de la meva entrada que només és un ham amb un fil i una canya. Un fil que ens parla de la vida i dels colors i sons del món en un món cacofònic de color xocolata que anticipa el futur. El futur en particular que no pas el futur en general. El futur que et mata com ho fa una septicèmia sobtada. És en aquest moment, quan ignores què t’està passant fora de saber que t’estàs morint, que ho barreges tot i no entens res. Qualsevol pintor sap que els colors ben mesclats donen el negre perquè la pintura té el do de convertir la vida en art o l’art en la vida.

Aquest punk neoafricà i afrikaner és revelador de la vida africana d’uns africans blancs que segurament ens estan donant alguna lliçó sense saber-ho nosaltres. Lliçó d’art i de la gran moral que sempre hi ha amagada en els gestos, en les formes i els colors del món que no són pas només els colors de la natura, sinó també els colors de les coses que no en tenen. El punk en general i l’africà en particular són manierismes barrocs que continuen fixant, com ho feia el barroc del segle XVII, el centre de tot en el cos. Per què? Perquè el cos és sucre en aigua i la temperatura tendeix irremissiblement al zero absolut o, fins i tot, molt més enllà, allà on tots els substantius tenen l’adjectiu que els correspon.


miércoles, 22 de noviembre de 2017

Que guapa era la Tete Matutano




Diari de tardor (9)

Que guapa era la Tete Matutano.

Jo pujaré piament els graons 
i en arribar al terme entonaré 
el prec dels béns que em retornaves sempre. (V.A.E)

L’Albert n’estava enamorat des de que una nit la va veure actuar assegut a la primera fila del Zeleste al carrer de l’Argenteria. No va parar de mirar-la tota l’estona com un babau. “A mi m'agradava, trobava que era una dona diferent, amb encant, no sé, aquelles coses de la imaginació i la joventut”. Em diu l’Albert recordant-la amb nostàlgia, a ella i a ell mateix aquells anys.

Poc anys després ens la trobarem al Nepal i ell la va reconèixer i li ho va dir, anava amb la seva mare o una tieta. Però no va ser prou insistent per apropar-s'hi més, tot i que ara em confessa que li va semblar que no era d’eixe món. Els que sí no ho eren d’eixe món foren aquells vampirs que sobrevolaven els camins arbrats de Katmandú i el gegant de l’Anapurna que ens donava el bon dia cada dematí.

Ni tampoc els voltors de Delhi que s’apoderaven de la ciutat quan sortia el sol. O aquells petits escarabats que ens queien com una pluja monsònica dins de la sopa de tomàquet a Khajuraho, envoltats de dones de pedra indiferents a la nostra mirada i mut anhel.

Aquell món com el d’ara estava ple de captaires, de tafurs,de  lladres, i gurus; de santons i budes; de dames intrigants i de nois i noies de cabells arrissats i cossos felins. Pells clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i pluja, llum i ombra. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge. És el món una navalla d’Occam? No en tinc ni idea, però ara el que vull saber és qui se’n recorda de la Tete Matutano, la seva família segur que sí, ella i els seus amics que l’estimaven, els seus amics i el munt d’admiradors i d’enamorats als que deuria seduir sense voler ni proposar-s’ho, tocant només la flauta mentre mirava al Zel i al sol i l’omplia de colors.

Recoi, que guapa era la Tete Matutano, i que guapos eren l’Ovidi, el Toni i el Toti, i que guapos nosaltres, l’Albert i jo.




lunes, 20 de noviembre de 2017

The Labyrinth



Diari de tardor (8)

The Labyrinth

El passat dia 1 d’octubre, el dia del referèndum, Rafael Argullol publicava a l’Ara un article nostàlgic assimilant-se vagament al trist monstre, mig home i mig toro, que roman empresonat per sempre més en un laberint. El laberint era i és una bona metàfora per usar en aquests dies que ens ha tocat viure, laberíntics. Però Rafael Argullol ens parla de Kazantzakis, d’Alexis Zorbàs i de les interferències cinematogràfiques entre l’obra literària i la pel·lícula que tan magistralment va interpretar Anthony Quinn.

En arribar per primera vegada a Creta em vaig adonar fins a quin punt som guiats per les idees i imatges que tenim respecte a un lloc: tenia al davant les impressionants muntanyes que coronen l’illa però en realitat mirava cap al passat, a la recerca de records i de paraules adherides als records. Creta, per sobre de tot, era per a mi la veu d’un llunyà professor del col·legi i les pàgines dels llibres de Nikos Kazantzakis. La veu era d’un dels millors professors que vaig tenir al col·legi, un capellà alt, prim i pàl·lid que, segons sembla, estava enamorat de...

De qui estava enamorat aquest capellà? Rafael Argullol afirma que de la cultura minoica, però jo no m’ho crec pas. Vull pensar que estava enamorat d’una dona i que com el Minotaure de Frederic Watts no deixava de mirar, mirant Creta, el mar tot esperant veure la vela que anunciava la seva arribada. Però aquesta suposició meva no té cap mena de valor perquè jo no sóc pas massa més romàntic que els cocodrils femella del Serenguetti i els artistes pop.  

Fa cinc anys The New Inquiry va escollir una peça de The Labyrinth de Saul Steinberg per il·lustrar una pregunta retòrica que li feia a George Scialabba.

The New Inquiry preguntava: What, in brief, is the modern predicament? Which authors, and what lived experience in history, most shaped your understanding of it?

I George Scialabba responia: Modernity is the ensemble of changes – intellectual, political, economic, social, cultural, technological, aesthetic – that have altered the world drastically since roughly the 17th century, until which time the world was, in the above respects, far less different from the world of any previous epoch of recorded history than it is from the world of today. The modern predicament is the set of problems these changes have bequeathed us.

Aprofitant la seva reedició, The New York Review books publicava un munt de elogis sobre un artista i un llibre que ha estat dècades completament fora de catàleg i que jo tinc la sort de conservar en una prestatgeria que tota ella és un laberint:

De tots aquests elogis vull destacar els darrers de Deborah Solomon quan afirma aquesta característica primordial de Saul Steinberg: “in the process he helped pave the way for a culture of boundary-blurrers… He showed that literature can be created without using a single sentence.”

Potser per això el capellà del que ens parla l’Argullol no sabia distingir exactament entre Creta i l’amor eròtic.


lunes, 13 de noviembre de 2017

El blanc i el negre



Diari de tardor (7)

El blanc i el negre.

Avui no som Nadal, però m’és ben bé igual, cada dia neixen nens tan pobres i nus com el dia que moriran. I ho fan de la mateixa manera que aquests nois i noies del vídeo que canten com un riu, un rere l’altre i tots alhora, de manera parsimoniosa. Semblen els béns que surten d’una cornucòpia, del ventre o dels pits de les dones o de la gerra de l’aiguader que dóna de beure als benaurats que tenen set de justícia.

Avui, una amiga m’ha demanat l’hora en que vaig néixer perquè volia saber quina era la meva lluna. Es veu que a ella l’interessen eixa mena de coses esotèriques que no tenen ni cap ni peus, que són portes en un mur que no en té. Li he enviat, però, una fotografia en la que estic amb ma mare acabat de sortir de l’ou o de la panxa del bou. Una imatge que sempre m’ha recordat una pintura de Sorolla. Una pintura que posa en evidència que és gairebé quasi tan difícil pintar el blanc com el negre, antic dilema pictòric que va resoldre Velázquez i que Sorolla no va voler imitar per por d’equivocar-se. Per això va triar el blanc.

I com d’una cosa es passa a l’altra igual que si naveguéssim en un riu a la vora del mar, he passat de la lluna, plena o nova, de ma mare i del blanc dels llençols a les panses i figues d’una cançó que és molt més que una cançó de bressol tal que el blanc o el negre són també molt més que uns colors per pintar el que no es pot pintar ni cantar perquè tot és encara verd com ho són les figues que tam, pa-tam-tam, ja maduraran, si no maduren el dia de Pasqua ho faran el dia del Ram.





martes, 7 de noviembre de 2017

Ni de César ni de Déu.



Diari de tardor (6)

Ni de César ni de Déu.

Delictes i faltes és una extraordinària pel·lícula de Woody Allen
sobre la culpa i la pena que arrossega la culpa i la capacitat que el cinisme
té en reconvertir-se en oblit. En aquesta escena que presento hi surt una
família normal, jueva, musulmana o cristiana, com la meva. En cadascun dels
personatges hi reconec un familiar i em reconec a mi mirant-los a ells com ho
fa el protagonista, veient-se a sí mateix parlant com un saberut ignorant.

La historia no l’escriuen els guanyadors com diu la tieta nihilista de
l’escena i com es repeteix sovint d’una manera acrítica. La història l’escriu
la gent. A casa meva la que s’explicava n’era una de molt diferent de la que
m’ensenyaven a l’escola, i aquesta és la que he après i en la que crec.

Si Hitler hagués guanyat, simplement, la història hagués estat una altra i,
en conseqüència, els llibres n’explicarien una distinta. Durant la II Guerra
Mundial molta gent honesta i enraonada hagués volgut signar la pau i acordar un
tractat que evités la guerra a canvi de qualsevol cosa. ¿A canvi de què?

El rabí Hillel va afirmar un dia que l’únic precepte moral vàlid era no fer
als altres el que no vols que et facin a tu i que tota la resta, fora d’això,
només eren comentaris. Tenia raó, però no la tenia tota, es va oblidar de
explicar-nos què hem de fer per protegir als dèbils, què ens és permès i què no
per defensar els que no es poden defensar per sí mateixos. Jesús va tenir una
mica més d’atreviment i d’insolència quan va dir sense dir-ho que no donéssim
al César el que pertany a Déu ni a Déu el que és propietat del César, una
manera poètica de respondre l’oblit de Hillel.

El protagonista de la pel·lícula, interpretat per Martin Landau, ha comés
un crim i busca en el passat una mena de redempció, d’estat de puresa
primordial que ha perdut, una resposta al present que ara viu i el turmenta.
Però el passat està tan enfangat com la seva ànima que li permet mirar-se al
mirall cada matí i no sentir vergonya del que veu. Aquell moment, alegre per
les mentides que l’omplien, és un món que ja no existeix. Està atrapat en un
altre de diferent i no previst on no pot desfer les decisions preses, ningú
pot. Només té dos camins i entre els dos en tria un, destruir la seva
consciencia al voler pensar que són els guanyadors els que escriuen la
història. Els guanyadors la fan igual que els perdedors, no l’escriuen, no l’han
escrit mai perquè no pertany ni al César ni a Déu.



viernes, 3 de noviembre de 2017

Είναι μεγάλος ο καημός et Des glaneuses



Diari de tardor (5)

Einai Megalos O Kaímos et Des glaneuses

En aquests moments greus només se m’acut retornar a un vell post escrit en castellà dedicat a Les espigolaires, Des glaneuses, de Millet. I recordar, mirant aquestes noies i l’eterna sequedat de la pintura que les reté quietes, una vella cançó que em recordava una imaginària amiga grega.

-------------------

Las espigadoras siempre me han producido una tristeza profunda, una Einai Megalos O Kaímos (Είναι μεγάλος ο καημός) como decía mi Verónica que le decía su padre después de la guerra civil griega. Es una pintura extraña que muestra la pobreza de las personas y la riqueza de la vida, que logra engañar al que la mira con la luz que empieza a descender, que se contrae y se concentra y que llena el fondo de tarde y el horizonte de brillo seco y espeso, esplendor y esperanza también.

Pero con ella, con esa maldita esperanza y con el crepúsculo que se avecina, el pintor encubre la sombra, que empezando por nuestros propios pies de espectadores lejanos termina en los suyos, y atrapa a las tres muchachas al otro lado, las apresa en la poesía de su postrada y quieta figura y en su pobre fortuna de óleos y colores que Millet les permite espigar o graciosamente les da.

Είναι μεγάλος ο γιαλός
είναι μακρύ το κύμα
είναι μεγάλος ο καημός
κι είναι πικρό το κρίμα

Ποτάμι μέσα μου πικρό
το αίμα της πληγής σου
κι από το αίμα πιο πικρό
στο στόμα το φιλί σου

Δεν ξέρεις τι ναι παγωνιά
βραδιά χωρίς φεγγάρι
να μη γνωρίζεις ποια στιγμή
ο πόνος θα σε πάρει

Ποτάμι μέσα μου πικρό
το αίμα της πληγής σου
κι από το αίμα πιο πικρό
στο στόμα το φιλί σου

Lletra: Dimitris Christodoulou
Música: Mikis Theodorakis



jueves, 2 de noviembre de 2017

La tristesa em té corprès




L'home estàtic

Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l'entén
perquè és mestra d'una escola.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.

Música i lletra de Pau Riba

martes, 31 de octubre de 2017

“Bèlgica”, el poema d’exili de Josep Carner



Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

lunes, 30 de octubre de 2017

Pang Txuan mor sota aquest arbre.




Diari de tardor (4)

Pang Txuan mor sota aquest arbre.

Quan el divendres passat veia als diputats catalans votar el mandat per instar al Govern de la Generalitat a iniciar el procés constituent de la futura República catalana, em van venir ganes d’escriure alguna cosa a l’arbre que tinc al davant de la meva botiga per commemorar-ho, i així poder contemplar com de mica en mica el cor o la paraula gravada amb un del meus vells claus de pelleter, s'anava enlairant aliena a les tardors o als hiverns que vindran, a les futures primaveres i estius, als llamps, a les sequeres i a les inundacions, i que, després que jo plegui, d’aquí a uns anys, de vendre vanitat als veïns i passavolants, seguirà remuntant fins que la reina del cel digui prou. La meva era indubtablement una acció poètica que com totes només pretenia restaurar un equilibri perdut, igual que ho fan la mentida i la veritat, i simular el que jo crec que hauria de ser la justícia divina quan vol ser humana. En aquest sentit he de reconèixer que també era una pretensió irreverent perquè en ella amagava la supèrbia de dir-li a la Verge què ha de fer.

Així doncs, què hi podia escriure?

----------------------

Quan Sun Pin, comandant dels exercits de Txi, es va enfrontar a Pang Txuan, comandant en cap dels exercits d’U, veient les presses que tenia el seu rival i coneixent la seva manera de pensar va dir: “Les tropes dels nostres adversaris es pensen que la nostra gent és covarda. El guerrer hàbil prendrà en consideració aquesta circumstància i establirà la seva estratègia de manera que en pugui treure un benefici. Segons l’art de la guerra, un exèrcit que, delerós de prendre avantatge sobre el seu enemic, recorre de pressa una distància de cent llegües, perdrà el cap de l’avantguarda i, en una distància de cinquanta llegües, hi deixarà la meitat de les seves tropes abans d’arribar al punt crític.” Després Sun Pin ordenà a les seves tropes que, tan bon punt entressin a U, encenguessin cent mil fogueres la primera nit, cinquanta mil la segona i trenta mil la tercera.

Pang Txuan caminà durant tres dies i, ple d’una vana satisfacció, va dir: “Sempre he estat convençut de la covardia de la gent de Txi, tan sols fa tres dies que són al meu país i ja han desertat la meitat dels oficials i dels soldats”. I de seguida va abandonar la seva infanteria pesada i els seus carros per a seguir endavant amb les tropes d’elit.

Sun Pin havia calculat que Pang Txuan, conduint les seves tropes a marxes forçades, arribaria al pas de Maling al cap vespre. Va distribuir les seves tropes per a realitzar una emboscada. Sun Pin va arrencar l’escorça d’un gran arbre i damunt del tronc va escriure: Pang Txuan mor sota aquest arbre.

Després va situar els arquers més hàbils de l’exèrcit amb deu mil arcs a ambdós costats del camí i finalment va ordenar que un cop fos de nit, en veure un foc, tots els arquers prenguessin aquella llum per blanc.

Pang Txuan va arribar efectivament aquella nit. Quan va veure que hi havia una cosa escrita en un arbre va encendre una torxa per tal de llegir-la. Abans que pogués acabar de fer-ho, els deu mil arquers de Txi llançaren les seves fletxes al mateix temps, i l’exèrcit d’U fou derrotat. (Segons Se-Ma Ts’ien (vers 100 a. J.C.) Sun Tzu, L’art de la guerra.)

----------------------

Crec que el millor és no escriure res a l’arbre perquè l’arbre mateix és tot ell una enciclopèdia completa del món i del cel per a qui la sàpiga llegir sense torxes.



viernes, 27 de octubre de 2017

S'en va anar (és un dir)



Se'n va anar (és un dir)

Tant de temps que ha passat!
Dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat
on potser
ella ha fugit.

Se'n va anar
en un dia molt clar.
Jo no sé
si a una terra llunyana.
Se'n va anar
cap enllà.
No sé pas
si tornarà.

Se'n va anar,
va donar-me la mà,
que a un adéu
no li cal cap paraula.
Se'n va anar
i un mirar
m'ha quedat per recordar.

Digue'm, amor, si és ben cert
que més enllà fa bon dia.
Digue'm, si mai que un es perd
és que ha trobat l'alegria.

Se'n va anar,
va donar-me la mà.
Jo no sé
quina cosa em diria.
Se'n va anar
cel enllà
i mai més
no tornarà.


Lletra i música d'en Raimon



jueves, 26 de octubre de 2017

Respecte pels gibraltarenys.



Diari de tardor (3)

Respecte pels gibraltarenys.

El passat diumenge Tv3 entrevistava John Carlin al programa Preguntes freqüents. De la conversa vull destacar el tros on va dir que:  “Cuando la política nacional penetra en los procesos mentales y especialmente el tema territorial, País Vasco, Cataluña… Como que se les cruzan los cables, y gente que por lo demás puede ser tremendamente razonable, simpática, ver la vida con sentido del humor, pierde el sentido del humor, pierde la razón y se calientan mucho, se ponen muy nerviosos y actúan de una manera que nada tiene que ver con esa otra España moderna, progresista que también existe. La actitud de Mariano Rajoy me recuerda la actitud de Madrid hacía Gibraltar. El tema de Gibraltar, la política española de hace muchísimos años, más de doscientos, trescientos, ha sido que Gibraltar tiene que volver a ser español, ese es el objetivo de un gobierno  tras otro. Entonces, ¿cómo se consigue esto? Se consigue apelando, para empezar a la lógica. Por supuesto que es absurdo que Gibraltar pertenezca al Reino Unido y que esté donde esté. Pero, con lo cual hay una base lógica para poder intentar convencer a los gibraltareños que cambien de plan. Si quieres convencer a los gibraltareños ¿qué haces?, bueno, diálogo, por supuesto, pero ante todo les muestras respeto, los tratas bien, les das una imagen de lo bonito que sería formar parte de España y la gran bienvenida que tendrían en caso de cambiar de plan y votar en un referéndum, por ejemplo. Sería una buena pregunta, ¿estaría el gobierno español a favor de un referéndum ahí en caso de que la situación cambiara? En cambio lo que he visto en el tema de Gibraltar a lo largo de todos estos años es permanentemente… están como agrediéndoles verbalmente, como sabrás estas tremendas colas que ponen ahí la Guardia civil e inmigración para complicarles la vida… Con lo cual es enormemente contraproducente. Y a eso voy, la enorme diferencia que son sus objetivos que expresan y la manera que actúan que es absolutamente  contraproducente y lo que hemos visto los últimos años, cinco, siete años, con el tema catalán ha sido una variación de lo mismo pero con más intensidad y más frecuencia…

L‘altre dia també, l‘Empar Moliner deia que pitjor que et peguin és que després neguin que t‘han pegat. Això, afirmava convençuda, és el que passa amb les dones maltractades, el que de vegades encara succeeix amb els gais i amb minories oprimides en general. Ho estem veient aquest dies amb els rohingyes als que Birmània nega gairebé la seva existència. I passa actualment amb els catalans, ho hem comprovat en moltes de les interpretacions del que va ocorre l’1 d’octubre. I passava amb els jueus. Durant segles els han violentat negant que ho fessin, però que ja no. L’Empar Moliner concloïa que els jueus s‘havien guanyat amb molt d’esforç el respecte per evitar que qui els pega o mata després ho negui. Els catalans encara no, estem en el camí d’aconseguir-ho, però és una feina laboriosa que també topa amb l’opinió de molts altres catalans, i, per descomptat, d’espanyols que segur no deuen entendre ni un borrall del que acabo de dir jo o diu el mateix John Carlin quan parla del convenient que seria pels espanyols mostrar respecte pels gibraltarenys.