Festen és una
pel·lícula de Thomas Vinterberg on es narra la
celebració d’un aniversari d’un home de seixanta anys. En un moment de la festa
el fill s’adreça als convidats per fer un discurs on revela una veritat
que ha estat oculta fins ara als que no n’eren protagonistes. O sí però
callaven.
Aquesta escena és
perfecta per il·lustrar la situació política que viu Catalunya on han caigut
les màscares que amagaven la hipocresia en la que vivíem. Jo ho celebro, ara sé
com pensen alguns dels meus amics i familiars, veïns i coneguts. Què havia de
fer aquest fill?, callar? Ara sé qui són, què rumien i què senten també alguns catalans
i alguns altres d’aquests anomenats “altres catalans” que es van afegir a l’exitosa
frase de Candel. Pur fingiment, cors malalts.
Els polítics cínics
i la mala gent s’apunten a la idea que la veritat espatlla famílies i trenca la
convivència. En moltes d’elles els pares i fills, diuen, no poden parlar a taula de
política, quina llàstima que em fan!, pobrets!
Ja ho diu aquella
famosa frase: el llenguatge és la millor eina de comunicació, però el silenci
ho és de la convivència. És cert, però ho és, naturalment, quan la convivència
és una merda, una muntanya d’hipocresia que jo no vull pel meu país. Benvinguda
la veritat, benvinguda sempre encara que tinguem que dir a taula, davant de tothom, que el papa
ens violava quan érem petits.
En aquesta escena
que va rodar Tarantino hi veiem un esclau que posa en guàrdia al seu amo al
qui, segons sembla, se li ha passat per alt un petit detall transcendental en
una negociació de compra venda d’esclaus que està tenint en aquests mateixos instants
amb uns viatgers en el menjador de la casa mentre sopen tranquil·lament.
L’amo negocia amb
ells la venda d’un mandinga, un d’aquests
esclaus fornits que fan servir per espectacles de lluita a mort on els blancs
aposten i es diverteixen veient-los matar-se. Però la veritable raó dels
viatgers es comprar una esclava que únicament fa de minyona i que és l’esposa d’un
d’ells. La volen comprar per alliberar-la, però han de dissimular perquè
aquesta, la llibertat, no és segur que sigui una bona raó per vendre-la. La de
la lluita, el sotmetiment, la mort, el sexe o el divertiment sí, però la
llibertat potser no.
No, no és una
bona raó, i no ho és principalment, per l’esclau que avisa l’amo de les
amagades intencions dels viatgers i la sospita que té que un d’ells sigui el
marit de l’esclava que volen comprar fent veure que només fa de torna en la
compra del mandinga. Els esclaus no
tenen ni esposes ni marits.
A l’amo potser
tant li faria, que cadascú faci el que vulgui amb els seus esclaus, pensa, que
els maltracti, els mati o els alliberi, tant és. Però per segons quin esclau la
llibertat, encara que només sigui com una remota possibilitat, és una elecció insuportable,
a més de qüestionar els ciments de la seva autoritat.
Autoritat?, quina
autoritat pot tenir un esclau?
Hi ha persones en
aquest món nostre que viuen de l’autoritat que tenen sobre esclaus no essent
ells altre cosa que un esclau més. Aquests dos darrers mesos hem pogut veure amb
gran tristesa com l’ànima de molts catalans, ciutadans i polítics, és igual a
la d’Stephen que interpreta magistralment Samuel L. Jackson.
Hegel ja ens va
parlar en la seva Fenomenologia de l’Esperit
de la relació entre amos i esclaus i com els segons ho són només perquè
accepten la seva condició, i que la història neix quan es nega el vincle de
dependència.
Però la història
de la que ens parla Hegel és la Gran Història, sota d’ella n‘hi ha una de petita
i de mesquina que es viu en moltes famílies i parelles, en llocs de treball i
escoles i en països petits fets per homes i dones petits que no poden suportar,
no ja la llibertat dels altres, sinó la seva pròpia.
Els altres
africans, els substantius i els adjectius.
Si Catalunya és
diversa i complicada no em puc arribar a imaginar com pot ser-ho Àfrica.
Una bona amiga
meva, dolça com les aigües fangoses del Volta, que té a una filla vivint-hi,
el gendre i els nets, ja m’ho diu, sort dels aparells d’aire condicionat que fan la
vida possible en el caos. Possible per a qui?, li pregunto.
Continuant amb
les preguntes, sovint m’he demanat també què es devia sentir sent un pied
noir, un d’aquells altres algerians
que de cop i volta es van veure expulsats del que es pensaven i n’estaven
convençuts que era el seu país, les seves ciutats i els seus barris. Els noiets
africans que viuen ara a la França republicana per què no s’emocionen quan, en
les circumstàncies del moment, han de fer veure que canten la Marsellesa?, ho
fan igual com ho fa la senyora Arrimadas quan canta, o no canta, els Segadors?
Jordi
Galves reclamava l’altre dia la participació ciutadana com una condició
totalment necessària per a la defensa de causes justes, des de la introducció
de l’os als Pirineus, passant pel reciclatge de residus o la igualtat i
respecte entre homes i dones, gais i lesbianes. També per a la defensa de la
llengua catalana que, segons ell, molts ciutadans negligeixen fins l’extrem que
afirma: “Si la llengua catalana és un
patrimoni col·lectiu però en la pràctica només els catalanoparlants se’n
preocupen i la defensen, ¿quina convivència tenim, més enllà de les aparences?
¿Quina solidaritat real hi ha cap als catalanoparlants per part dels seus compatriotes
més enllà de la xerrameca? Ara que Ciutadans i el Partit Popular volen, d’una
manera o una altra, eliminar ben aviat l’escola catalana i la protecció social
del català ¿quin ajut tindrem per part dels que no són sobiranistes? ¿Què
passarà quan tanquin tevetrès i les altres emissores de la Generalitat?”
Els catalans que no consideren la defensa del català com una causa justa tenen
algun adjectiu especial que acompanyi el substantiu de català?
Però jo, en
realitat, volia parlar d’art i no pas dels altres algerians, francesos, o
catalans, malgrat el títol de la meva entrada que només és un ham amb un fil i
una canya. Un fil que ens parla de la vida i dels colors i sons del món en un
món cacofònic de color xocolata que anticipa el futur. El futur en particular que
no pas el futur en general. El futur que et mata com ho fa una septicèmia
sobtada. És en aquest moment, quan ignores què t’està passant fora de saber que
t’estàs morint, que ho barreges tot i no entens res. Qualsevol pintor sap que
els colors ben mesclats donen el negre perquè la pintura té el do de convertir la
vida en art o l’art en la vida.
Aquest punk
neoafricà i afrikaner és revelador de la vida africana d’uns africans blancs que
segurament ens estan donant alguna lliçó sense saber-ho nosaltres. Lliçó d’art
i de la gran moral que sempre hi ha amagada en els gestos, en les formes i els
colors del món que no són pas només els colors de la natura, sinó també els
colors de les coses que no en tenen. El punk en general i l’africà en particular
són manierismes barrocs que continuen fixant, com ho feia el barroc del segle
XVII, el centre de tot en el cos. Per què? Perquè el cos és sucre en aigua i la
temperatura tendeix irremissiblement al zero absolut o, fins i tot, molt més
enllà, allà on tots els substantius tenen l’adjectiu que els correspon.
Que guapa era la
Tete Matutano. Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels béns que em retornaves sempre. (V.A.E)
L’Albert n’estava
enamorat des de que una nit la va veure actuar assegut a la primera fila del
Zeleste al carrer de l’Argenteria. No va parar de mirar-la tota l’estona com un
babau. “A mi m'agradava, trobava que era una dona diferent, amb encant, no sé,
aquelles coses de la imaginació i la joventut”. Em diu l’Albert recordant-la amb nostàlgia, a
ella i a ell mateix aquells anys.
Poc anys després
ens la trobarem al Nepal i ell la va reconèixer i li ho va dir, anava amb la
seva mare o una tieta. Però no va ser prou insistent per apropar-s'hi més, tot i que ara em confessa que
li va semblar que no era d’eixe món. Els que sí no ho eren d’eixe món foren
aquells vampirs que sobrevolaven els camins arbrats de Katmandú i el gegant de
l’Anapurna que ens donava el bon dia cada dematí.
Ni tampoc els
voltors de Delhi que s’apoderaven de la ciutat quan sortia el sol. O aquells petits
escarabats que ens queien com una pluja monsònica dins de la sopa de tomàquet a
Khajuraho, envoltats de dones de pedra indiferents a la nostra mirada i mut
anhel.
Aquell món com el
d’ara estava ple de captaires, de tafurs,de lladres, i gurus; de santons i budes; de
dames intrigants i de nois i noies de cabells arrissats i cossos felins. Pells
clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i
pluja, llum i ombra. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge. És
el món una navalla d’Occam? No en tinc ni idea, però ara el que vull saber és qui
se’n recorda de la Tete Matutano, la seva família segur que sí, ella i els
seus amics que l’estimaven, els seus amics i el munt d’admiradors i d’enamorats
als que deuria seduir sense voler ni proposar-s’ho, tocant només la flauta
mentre mirava al Zel i al sol i l’omplia
de colors.
Recoi, que guapa
era la Tete Matutano, i que guapos eren l’Ovidi, el Toni i el Toti, i que guapos
nosaltres, l’Albert i jo.
El
passat dia 1 d’octubre, el dia del referèndum, Rafael
Argullol publicava a l’Ara un article nostàlgic assimilant-se vagament al
trist monstre, mig home i mig toro, que roman empresonat per sempre més en un
laberint. El laberint era i és una bona metàfora per usar en aquests dies que
ens ha tocat viure, laberíntics. Però Rafael Argullol ens parla de Kazantzakis, d’Alexis Zorbàs i de les
interferències cinematogràfiques entre l’obra literària i la pel·lícula que tan
magistralment va interpretar Anthony Quinn.
“En
arribar per primera vegada a Creta em vaig adonar fins a quin punt som guiats
per les idees i imatges que tenim respecte a un lloc: tenia al davant les
impressionants muntanyes que coronen l’illa però en realitat mirava cap al
passat, a la recerca de records i de paraules adherides als records. Creta, per
sobre de tot, era per a mi la veu d’un llunyà professor del col·legi i les
pàgines dels llibres de Nikos Kazantzakis. La veu era d’un dels millors
professors que vaig tenir al col·legi, un capellà alt, prim i pàl·lid que,
segons sembla, estava enamorat de...”
De qui estava enamorat aquest capellà? Rafael
Argullol afirma que de la cultura minoica, però jo no m’ho crec pas. Vull
pensar que estava enamorat d’una dona i que com el Minotaure de Frederic Watts
no deixava de mirar, mirant Creta, el mar tot esperant veure la vela que
anunciava la seva arribada. Però aquesta suposició meva no té cap mena de valor
perquè jo no sóc pas massa més romàntic que els cocodrils femella del
Serenguetti i els artistes pop.
Fa cinc anys The New Inquiry va escollir una peça
de The Labyrinth de Saul Steinberg
per il·lustrar una pregunta retòrica que li feia a George Scialabba.
The New Inquiry preguntava:What, in brief, is the modern predicament?
Which authors, and what lived experience in history, most shaped your
understanding of it?
I George Scialabba responia:Modernity is the ensemble of changes – intellectual,
political, economic, social, cultural, technological, aesthetic – that have
altered the world drastically since roughly the 17th century, until which time
the world was, in the above respects, far less different from the world of any
previous epoch of recorded history than it is from the world of today. The
modern predicament is the set of problems these changes have bequeathed us.
Aprofitant la seva reedició, The New
York Review books publicava un munt de elogis sobre un artista i un
llibre que ha estat dècades completament fora de catàleg i que jo tinc la sort
de conservar en una prestatgeria que tota ella és un laberint:
De tots aquests elogis vull destacar els darrers de
Deborah Solomon quan afirma aquesta característica primordial de Saul Steinberg:
“in the process he helped pave the way for a culture of boundary-blurrers… He
showed that literature can be created without using a single sentence.”
Potser per això el capellà del que ens parla l’Argullol
no sabia distingir exactament entre Creta i l’amor eròtic.
Avui no som
Nadal, però m’és ben bé igual, cada dia neixen nens tan pobres i nus com el dia
que moriran. I ho fan de la mateixa manera que aquests nois i noies del vídeo que
canten com un riu, un rere l’altre i tots alhora, de manera parsimoniosa.
Semblen els béns que surten d’una cornucòpia, del ventre o dels pits de les
dones o de la gerra de l’aiguader que dóna de beure als benaurats que tenen set
de justícia.
Avui, una amiga
m’ha demanat l’hora en que vaig néixer perquè volia saber quina era la meva
lluna. Es veu que a ella l’interessen eixa mena de coses esotèriques que no
tenen ni cap ni peus, que són portes en un mur que no en té. Li he enviat,
però, una fotografia en la que estic amb ma mare acabat de sortir de l’ou o de
la panxa del bou. Una imatge que sempre m’ha recordat una pintura de Sorolla.
Una pintura que posa en evidència que és gairebé quasi tan difícil pintar el
blanc com el negre, antic dilema pictòric que va resoldre Velázquez i que
Sorolla no va voler imitar per por d’equivocar-se. Per això va triar el blanc.
I com d’una cosa
es passa a l’altra igual que si naveguéssim en un riu a la vora del mar, he
passat de la lluna, plena o nova, de ma mare i del blanc dels llençols a les
panses i figues d’una cançó que és molt més que una cançó de bressol tal que el
blanc o el negre són també molt més que uns colors per pintar el que no es pot
pintar ni cantar perquè tot és encara verd com ho són les figues que tam,
pa-tam-tam, ja maduraran, si no maduren el dia de Pasqua ho faran el dia del
Ram.
Delictes i faltes és una extraordinària pel·lícula de Woody Allen
sobre la culpa i la pena que arrossega la culpa i la capacitat que el cinisme
té en reconvertir-se en oblit. En aquesta escena que presento hi surt una
família normal, jueva, musulmana o cristiana, com la meva. En cadascun dels
personatges hi reconec un familiar i em reconec a mi mirant-los a ells com ho
fa el protagonista, veient-se a sí mateix parlant com un saberut ignorant.
La historia no l’escriuen els guanyadors com diu la tieta nihilista de
l’escena i com es repeteix sovint d’una manera acrítica. La història l’escriu
la gent. A casa meva la que s’explicava n’era una de molt diferent de la que
m’ensenyaven a l’escola, i aquesta és la que he après i en la que crec.
Si Hitler hagués guanyat, simplement, la història hagués estat una altra i,
en conseqüència, els llibres n’explicarien una distinta. Durant la II Guerra
Mundial molta gent honesta i enraonada hagués volgut signar la pau i acordar un
tractat que evités la guerra a canvi de qualsevol cosa. ¿A canvi de què?
El rabí Hillel va afirmar un dia que l’únic precepte moral vàlid era no fer
als altres el que no vols que et facin a tu i que tota la resta, fora d’això,
només eren comentaris. Tenia raó, però no la tenia tota, es va oblidar de
explicar-nos què hem de fer per protegir als dèbils, què ens és permès i què no
per defensar els que no es poden defensar per sí mateixos. Jesús va tenir una
mica més d’atreviment i d’insolència quan va dir sense dir-ho que no donéssim
al César el que pertany a Déu ni a Déu el que és propietat del César, una
manera poètica de respondre l’oblit de Hillel.
El protagonista de la pel·lícula, interpretat per Martin Landau, ha comés
un crim i busca en el passat una mena de redempció, d’estat de puresa
primordial que ha perdut, una resposta al present que ara viu i el turmenta.
Però el passat està tan enfangat com la seva ànima que li permet mirar-se al
mirall cada matí i no sentir vergonya del que veu. Aquell moment, alegre per
les mentides que l’omplien, és un món que ja no existeix. Està atrapat en un
altre de diferent i no previst on no pot desfer les decisions preses, ningú
pot. Només té dos camins i entre els dos en tria un, destruir la seva
consciencia al voler pensar que són els guanyadors els que escriuen la
història. Els guanyadors la fan igual que els perdedors, no l’escriuen, no l’han
escrit mai perquè no pertany ni al César ni a Déu.
Diari de tardor (5) Einai Megalos O Kaímos et Des glaneuses En aquests moments greus només se m’acut retornar a un vell post escrit en castellà dedicat a Les espigolaires, Des glaneuses, de Millet. I recordar, mirant aquestes noies i l’eterna sequedat de la pintura que les reté quietes, una vella cançó que em recordava una imaginària amiga grega. ------------------- Las espigadoras siempre me han producido una tristeza profunda, una Einai Megalos O Kaímos (Είναι μεγάλος ο καημός) como decía mi Verónica que le decía su padre después de la guerra civil griega. Es una pintura extraña que muestra la pobreza de las personas y la riqueza de la vida, que logra engañar al que la mira con la luz que empieza a descender, que se contrae y se concentra y que llena el fondo de tarde y el horizonte de brillo seco y espeso, esplendor y esperanza también. Pero con ella, con esa maldita esperanza y con el crepúsculo que se avecina, el pintor encubre la sombra, que empezando por nuestros propios pies de espectadores lejanos termina en los suyos, y atrapa a las tres muchachas al otro lado, las apresa en la poesía de su postrada y quieta figura y en su pobre fortuna de óleos y colores que Millet les permite espigar o graciosamente les da. Είναι μεγάλος ο γιαλός είναι μακρύ το κύμα είναι μεγάλος ο καημός κι είναι πικρό το κρίμα Ποτάμι μέσα μου πικρό το αίμα της πληγής σου κι από το αίμα πιο πικρό στο στόμα το φιλί σου Δεν ξέρεις τι ναι παγωνιά βραδιά χωρίς φεγγάρι να μη γνωρίζεις ποια στιγμή ο πόνος θα σε πάρει Ποτάμι μέσα μου πικρό το αίμα της πληγής σου κι από το αίμα πιο πικρό στο στόμα το φιλί σου Lletra: Dimitris Christodoulou Música: Mikis Theodorakis
Sol de llauna, cel de glaç dins el calaix d'un armari, draps de dona i un infant amb un regust enigmàtic, ve de néixer, està sorprès, té uns grans ulls Modigliani, absents, tristos, verds i oberts i una vida fins que els tanqui.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, les orenetes faran nius als seus cabells.
Quan ja té tres anys no surt a empaitar les papallones, quan un gos lladra no fuig i els vestits paguen la broma, quan la neu remou el cel, ell la mira en lloc de córrer i li'n queda el rostre ple com les estàtues de Roma.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, les orenetes faran nius als seus cabells.
Més grandet troba un ocell a sobre d'ell, a dalt d'un arbre, ell no es mou i un excrement li fa blanc a mitja cara, troba la nina d'un ull i la voldria per companya però no la mira ni acull i la nina se'n va a França.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, les orenetes faran nius als seus cabells.
Una noia li ofereix un clavell per la solapa, ell se'l mira però no el pren i el clavell se l'endú un altre, un estiu quan ell ja és gran, l'amor ve amb tres candidates, ell les mira afalagat però l'amor té pressa i marxa.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, les orenetes faran nius als seus cabells.
Un bonic dia d'abril tot són flors i ell les olora però surt l'amo d'un jardí i li fa una cara nova, descobreix que no està bé i vol dir-ho a una senyora, la senyora no l'entén perquè és mestra d'una escola.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, les orenetes faran nius als seus cabells.
Han passat anys, s'ha fet gran i assegut davant la porta i esperant l'enterrament d'aquell de la cara nova, cel de vidre, lluna d'or dins d'un caixó sense potes jeu el cos d'un home mort ningú riu i ningú plora.
És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat, les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Quan el divendres
passat veia als diputats catalans votar el mandat per instar al Govern de la
Generalitat a iniciar el procés constituent de la futura República catalana, em
van venir ganes d’escriure alguna cosa a l’arbre que tinc al davant de la meva
botiga per commemorar-ho, i així poder contemplar com de mica en mica el cor o la
paraula gravada amb un del meus vells claus de pelleter, s'anava enlairant aliena
a les tardors o als hiverns que vindran, a les futures primaveres i estius, als
llamps, a les sequeres i a les inundacions, i que, després que jo plegui, d’aquí
a uns anys, de vendre vanitat als veïns i passavolants, seguirà remuntant fins
que la reina del cel digui prou. La meva era indubtablement una acció poètica
que com totes només pretenia restaurar un equilibri perdut, igual que ho fan la
mentida i la veritat, i simular el que jo crec que hauria de ser la justícia
divina quan vol ser humana. En aquest sentit he de reconèixer que també era una
pretensió irreverent perquè en ella amagava la supèrbia de dir-li a la Verge
què ha de fer.
Així doncs, què
hi podia escriure?
----------------------
Quan Sun Pin,
comandant dels exercits de Txi, es va enfrontar a Pang Txuan, comandant en cap
dels exercits d’U, veient les presses que tenia el seu rival i coneixent la
seva manera de pensar va dir: “Les tropes
dels nostres adversaris es pensen que la nostra gent és covarda. El guerrer
hàbil prendrà en consideració aquesta circumstància i establirà la seva
estratègia de manera que en pugui treure un benefici. Segons l’art de la
guerra, un exèrcit que, delerós de prendre avantatge sobre el seu enemic,
recorre de pressa una distància de cent llegües, perdrà el cap de l’avantguarda
i, en una distància de cinquanta llegües, hi deixarà la meitat de les seves
tropes abans d’arribar al punt crític.” Després Sun Pin ordenà a les seves
tropes que, tan bon punt entressin a U, encenguessin cent mil fogueres la
primera nit, cinquanta mil la segona i trenta mil la tercera.
Pang Txuan caminà
durant tres dies i, ple d’una vana satisfacció, va dir: “Sempre he estat convençut de la covardia de la gent de Txi, tan sols fa
tres dies que són al meu país i ja han desertat la meitat dels oficials i dels
soldats”. I de seguida va abandonar la seva infanteria pesada i els seus
carros per a seguir endavant amb les tropes d’elit.
Sun Pin havia
calculat que Pang Txuan, conduint les seves tropes a marxes forçades, arribaria
al pas de Maling al cap vespre. Va distribuir les seves tropes per a realitzar
una emboscada. Sun Pin va arrencar l’escorça d’un gran arbre i damunt del tronc
va escriure: Pang Txuanmor sota aquest arbre.
Després va situar
els arquers més hàbils de l’exèrcit amb deu mil arcs a ambdós costats del camí
i finalment va ordenar que un cop fos de nit, en veure un foc, tots els arquers
prenguessin aquella llum per blanc.
Pang Txuan va
arribar efectivament aquella nit. Quan va veure que hi havia una cosa escrita
en un arbre va encendre una torxa per tal de llegir-la.
Abans que pogués acabar de fer-ho, els deu mil arquers de Txi llançaren les
seves fletxes al mateix temps, i l’exèrcit d’U fou derrotat. (Segons Se-Ma
Ts’ien (vers 100 a. J.C.) Sun Tzu, L’art
de la guerra.)
----------------------
Crec que el
millor és no escriure res a l’arbre perquè l’arbre mateix és tot ell una
enciclopèdia completa del món i del cel per a qui la sàpiga llegir sense torxes.