Diari d’hivern (11)
L’Antoine i l’Albert.
Aquest és un text completament desequilibrat perquè ignoro
si és del tot correcte emparellar al desemparat de l’Antoine Doinel, "alter ego"
de FrançoisTruffaut
en la seva pel·lícula de 1959, i altres que van seguir; Els 400 cops,
amb Le jeune Albert,
un antiheroi dibuixat per l’Yves
Chaland.
Dos personatges sens dubte diferents, molt més amable el
segon, però alhora també més cínic, fill de la mateixa època que el primer i igualment
humil i desvalgut, sol i solitari com gairebé ho estan tots els nens i nenes
que no podran recordar l’infància com un paradís perdut.
Ben segur que no és un aparellament adequat, però entre
els dos hi ha, o jo hi vull trobar, una línia clara que els uneix, una estètica
i una ètica de la penúria que els agermana, una idea de la justícia que els fa
ser víctimes i botxins de mals similars igual com si vestissin la mateixa roba
i caminessin pels mateixos carrers, de París, d’Ostende o de Barcelona.
Veure de nou l’interrogatori que enllaço de la pel·lícula, mig em trenca alguna cosa que segurament ja deu estar trencada des de fa molt
de temps, tan trencada com les mateixes tristes morts de Truffaut el 1984 i de
Chaland el 1990 o la de Cabu
fa just un any, i aquelles pel·lícules que feia el francès sobre angleses i l’amor,
o l’amor de dos amics, Jules i Jim, per la mateixa dona, una dona que
segurament buscava, sense trobar mai, un home llop, fill d’aquells pobres nens
salvatges que vivien als boscos com a bèsties.
Ja sé que La Nouvelle Vague no és
pas l’equivalent cinematogràfic de La Línia Clara,
en absolut, fins i tot crec que es troba en les seves antípodes, la llum i la
interpretació de la realitat són completament diferents, però jo veia les
pel·lícules de la primera llegint els tebeos de la segona. Em delia pels Spirou i els Pilote i
en l’humor de Morris
i Goscinny hi ha
un univers ja desaparegut com la dignitat humil d’un sabater pegot que vol i
sap fer bé la seva feina.
Desconec si els textos han de respirar o quedar ofegats,
si han d’incorporar finestres i portes per obrir-se des de dins i des de fora o
ser vedats amb el cartell de prohibit el pas. No ho sé, però la línia, en
aquest cas, que separa l’ofec de l’oxigen ni és línia ni és clara, és una
pinzellada gruixuda i desdibuixada.
Només els nens que han viscut una postguerra en una família humil, podran
emocionar-se i somriure amb el petit Albert. També podran fer-se seu el
personatge tots aquells que han tingut el privilegi d'haver conegut un món
sense televisió, on l'electrodomèstic més sofisticat que hi havia a la casa era
una ràdio de vàlvules, amb ella s'accedia al món i a un nou entreteniment.
Gràcies a ella la música va començar a no ser ja un bé escàs. Llegir
més...
Diario
de invierno (11)
Antoine
y Albert.
Este
es un texto completamente desequilibrado porque ignoro si es del todo correcto
emparejar al desamparado Antoine Doinel, "alter ego" de FrançoisTruffaut en su
película de 1959, y otras que siguieron, Los 400 golpes, con
Le jeune Albert, un antihéroe
dibujado por Yves Chaland.
Dos
personajes sin duda diferentes, mucho más amable el segundo, pero a la vez
también más cínico, hijo de la misma época que el primero e igualmente humilde
y desvalido, solo y solitario como casi lo están todos los niños y niñas que no
podrán recordar la infancia como un paraíso perdido.
Seguro
que no es un emparejamiento adecuado, pero entre ambos hay, o yo quiero
encontrar, una línea clara que los une, una estética y una ética de la penuria
que los hermana, una idea de la justicia que les hace ser víctimas y verdugos
de males similares igual como si vistieran la misma ropa y caminaran por las
mismas calles, de París, de Ostende o de Barcelona.
Ver
de nuevo el interrogatorio que enlazo de la película, medio me rompe algo que
seguramente ya debe de estar roto desde hace mucho tiempo, tan roto como las
mismas muertes de Truffaut en 1984 y de Chaland en 1990 o la de Cabu hace justo
un año, y aquellas películas que hacía el francés sobre inglesas y el amor, o el
amor de dos amigos, Jules y Jim, por
la misma mujer, una mujer que seguramente buscaba, sin encontrar nunca, un hombre
lobo, hijo de aquellos pobres niños salvajes que vivían en los bosques como
bestias.
Ya
sé que La Nouvelle Vague no es el
equivalente cinematográfico de La Línea
Clara, en absoluto, incluso creo que se encuentra en sus antípodas, la luz
y la interpretación de la realidad son completamente diferentes, pero yo veía
las películas de la primera leyendo los tebeos de la segunda. Me desvivía por Spirou y Pilote y en el humor de Morris y Goscinny hay un universo ya
desaparecido como la dignidad humilde de un zapatero pegote que quiere y sabe
hacer bien su trabajo.
Desconozco
si los textos deben respirar o quedar ahogados, si deben incorporar ventanas y
puertas para abrirse desde dentro y desde fuera o ser cotos vedados con el
cartel de prohibido el paso. No lo sé, pero la línea, en este caso, que separa
el ahogo del oxígeno ni es línea ni es clara, es una pincelada gruesa y
desdibujada.
Sólo los niños que
han vivido una posguerra en una familia humilde, podrán emocionarse y sonreír
con el pequeño Alberto. También podrán hacerse suyo el personaje todos aquellos
que han tenido el privilegio de haber conocido un mundo sin televisión, donde
el electrodoméstico más sofisticado que había en la casa era una radio de
válvulas, con ella se accedía al mundo y a un nuevo entretenimiento. Gracias a
ella la música empezó a no ser ya un bien escaso. Leer
más…
