jueves, 31 de enero de 2019

Ai dels mentiders!


Diari d'hivern (5)

Ai dels mentiders!


Ai dels mentiders que amb paraules ensucrades i sentimentals enganyen reiteradament a la gent simple aprofitant la seva necessitat d'esperança, la seva fam i sed de justícia. Ai d'ells que viuran en una presó pitjor d'aquesta de la que ara volen sortir amb reixes de ferro.


-------------------------------

Llegit avui en un diari digital més alguna aportació meva treta de la Viquipèdia:

Ciceró va dir que: “totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar molt de temps”.

Sèneca va dir que: “cap vent és favorable, si no saps on vols anar”.

Viquipèdia:

Sobre Ciceró:
Quan Cèsar fou assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, lloctinent de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques, i fins i tot establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi (que n'era renebot natural). Cap a la fi de l'any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d'aquest i fugí amb diversos de la seva vila a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d'on anà fins a la seva vila a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades als rostra del fòrum romà.

I sobre Sòcrates:
Segona part (44b-46a)

Després Critó intenta, mitjançant una sèrie d'arguments, convèncer Sòcrates perquè fugi. El primer que li diu és que, si no se salvés, es veuria privat d'un molt bon amic; el segon és que la gent no es creuria que Sòcrates no ha volgut escapar i pensarien que, en realitat, els seus amics s'estimen més els diners que a Sòcrates, i això seria molt vergonyós. Després li explica que si el que li preocupa són els sicofants, no ha de tenir por perquè són tan barats que no costaria gens fer-los callar amb una mica de diners. També li comenta que no té per què preocupar-se d'on anar, ja que pot anar a Tessàlia, on uns amics de Critó l'acolliran amb els braços oberts. A més, li diu que quedar-se allà seria com trair-se a si mateix. Després li parla dels fills, diu que no pot abandonar els seus fills, que els fills s'han de cuidar i no deixar-los sols. Finalment, li diu que seria de covards agafar el camí més fàcil (deixar-se morir) i no el més difícil, és a dir, salvar la vida.

Tercera part (46b-50a)

Més tard, Sòcrates respon als arguments de Critó i dóna arguments de per què no ha de marxar. El primer que diu Sòcrates és que tot el que havia dit durant el judici i durant tota la seva vida no pot, ara que les circumstàncies són desfavorables, tirar-ho per terra i fer-se'n enrere. També li diu que el més important no és viure sinó viure bé. Li diu també que mai s'ha de tornar una injustícia amb més injustícia, ja que la injustícia és més perjudicial per a qui la comet que per a qui la pateix.

Sòcrates, Critó i "les lleis" (50a-54d)

Finalment, Sòcrates fa com si parlés amb les lleis, per fer entendre a Critó el seu punt de vista. El primer que "les lleis" li diuen a Sòcrates és que, en certa manera, si Sòcrates fugís seria com destruir la ciutat, perquè unes lleis que no es compleixen no són lleis i sense lleis no pot existir una ciutat. Després "les lleis" li pregunten què té Sòcrates contra elles, ja que sempre ha estat d'acord amb elles, no va posar cap objecció a les lleis que van permetre que el seu pare es casés amb la seva mare, ni a les lleis que el van educar. "Les lleis" també li diuen que, si alguna vegada no ha estat content amb elles o les ha cregudes injustes, podia haver-se'n anat i ningú li ho hauria prohibit, però no ho va fer i això fa pensar que les considera justes. També li diuen "les lleis" que, encara que fugi, no se'n podrà anar a una ciutat amb bones lleis perquè hi arribarà com un enemic, perquè seria un destructor de lleis. I si se'n va a una ciutat amb males lleis, no podrà viure com sempre, perquè ¿quin sentit pot tenir parlar de la virtut havent fet una cosa tan injusta? I, respecte als fills, no els seria gens favorable viure en una ciutat sense cap mena de llei i a més com a estrangers. Per altra banda, podrien cuidar els seus fills els seus amics si va a Tessàlia, com si va a l'hades.

lunes, 28 de enero de 2019

El silenci dels nostres amics.

Imitant Malevitch


Diari d’hivern (4)

El silenci dels nostres amics.

Poques vegades re-publico sencer un article, però avui ho faré perquè nomes cal llegir-lo per comprendre les raons. L’autor, en Xavier Díez, fa esment de tres conseqüències de l’anomenat procés català, i jo com ell considero que la més inquietant és la tercera, la corrupció moral de bona part de la població espanyola que ja ens anticipa en la primera de les conseqüències al recordar-nos a Martin Luther King quan afirmava que el pitjor no havien estat “els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. 

Tres conseqüències del postprocés (26-01-2019)



No revelaré cap secret si reconec la confusió a l’hora de definir el moment que travessem. Si voleu cap concepte que ajudi a situar-nos, proposo el de llimbs, aquest espai indefinit, una mica una sala d’espera, entre el postprocés i la República declarada i encara no efectiva. Si m’ho permeteu, m’atreviria a parafrasejar Antonio Gramsci per ubicar-nos en el perillós lapse temporal entre la República que no acaba de néixer i el franquisme monàrquic que es resisteix a desaparèixer: en aquest interval és on apareixen els monstres. Diria que, a més, no són uns monstres metafòrics, sinó els vells coneguts del feixisme que tracta de reivindicar-se mitjançant el ranci i arnat nacionalisme espanyol, combinat amb el nou reaccionarisme que emergeix a Occident, amb ideòlegs nord-americans i il·liberals europeus.

L’empenta del nostre nou republicanisme ha transformat radicalment el panorama… O potser no tant, perquè s’ha limitat a fer visible allò que vivia en la penombra: que vivíem en una democràcia de fireta, en una llibertat vigilada. El republicanisme català ho ha transformat tot, a tots els nivells, i ens ha portat a un conflicte que molts pensàvem que podia passar i que a molts altres els ha sorprès, malgrat que íntimament sabíem que els vells fantasmes i els zombis podrien ressorgir del Valle de los Caídos en qualsevol moment.

Passen i han passat moltes coses. Tanmateix, em centraré en tres idees, tres conseqüències que, des de la meva perspectiva d’historiador, crec que són les més rellevants a l’hora d’avaluar les transformacions profundes en la psicologia col·lectiva: la ruptura emocional, la reconfiguració de la identitat i la corrupció moral. Totes tres representen fenòmens històrics molt significatius que reflecteixen en profunditat la magnitud del canvi, que fa que les coses no puguin tenir marxa enrere.

La primera, potser la més perceptible de totes, m’agrada denominar-la ‘la ruptura emocional’, tot i que alguns altres, com Francesc-Marc Álvaro fan servir l’expressió de ‘desconnexió’. Penso que la majoria de ciutadans d’aquest país no teníem cap problema a identificar-nos amb una identitat dual entre Catalunya i Espanya. Parlem totes dues llengües, compartim referents, vivències, famílies i amics. Es tractava d’un món on, si bé no mancaven picabaralles episòdiques i algunes desavinences, ens permetien de restar còmodes en una identitat ambigua. Tanmateix, a partir del moment en què el senyor Aznar va fer ressuscitar un franquisme desacomplexat, a partir del moment en què el nacionalisme espanyol va recuperar cert essencialisme religiós i es va començar a fer servir l’opinió publicada per a atacar Catalunya i els seus elements fonamentals –per exemple, les campanyes contra la immersió lingüística–, les coses van començar a canviar. Vull recordar que aquests elements d’anticatalanisme restaven amarats de franquisme. Per mi, un dels moments històrics fonamentals va ser el 1995, quan es va desencadenar la polèmica dels papers de Salamanca i fins i tot algú com Torrente Ballester va arribar a afirmar davant milers de persones que ‘els papers els pertanyien per dret de conquesta’. Llavors aquests lligams personals, emocionals, van començar a cruixir. Les polítiques de desgast i erosió de l’autonomia, amb un Aznar desbocat a començament d’aquest segle, van influir prou en els ressorts de l’estat profund espanyol per fer involucionar, la relació no solament entre Espanya i Catalunya, sinó entre la mateixa Espanya franquista i la que havia estat enviada a les cunetes de tot el país. Perquè, i això convé que no s’oblidi, Catalunya esdevenia una peça més en la reacció contra les tímides i avortades polítiques de memòria històrica que pretenien de qüestionar l’statu quo present en base les indagacions sobre el passat.

Jo crec que la majoria de la societat catalana és poc nacionalista. Jo mateix sento una gran incomoditat, al més pur estil Georges Brassens, a grans masses, moviments, banderes i himnes: Ara, com la immensa majoria dels catalans, independentment de la procedència dels cognoms, som fills i néts dels republicans, dels defensors de la democràcia o dels principis de llibertat, igualtat o fraternitat enfront el feixisme que va imposar el terror i la repressió del 1939 ençà. L’anticatalanisme, l’hostilitat contra tots nosaltres, s’ha anat afermant a mesura que ressorgia el feixisme de l’estat profund, present per terra, mar i aire al fons dels poders reals: les forces armades, la policia, els jutges, els negocis, els alts funcionaris, l’Església i, molt especialment, els mitjans de comunicació. A mi m’agrada ser molt provocador, perquè considero que Catalunya és Espanya, encara que no l’Espanya que s’imaginen, sinó l’Espanya republicana que va sobreviure a l’holocaust espanyol. Ep! Aquest concepte no és meu, sinó d’un historiador i hispanista tan prestigiós com Paul Preston. Per això ens odien tant i fan ressuscitar el llenguatge de la cruzada. Som la dissidència molesta, el record de l’antifeixisme que ha arribat a la conclusió que l’opció més realista és la independència.

La pitjor cosa de tot això ha estat, tot recordant Martin Luther King, no pas els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. Abans, i sobretot després del primer d’octubre, i amb excepcions comptades, aquella xarxa d’amics, coneguts, saludats, col·legues, que creia que ens eren pròxims, sigui per por, convenciment, o unanimisme, o han callat o s’han afegit al cor dels qui ens acusen de tots els mals. Això ha fet un mal terrible: Una ruptura personal veritable, una desconnexió brutal. Persones pròximes, que tenen el castellà com a llengua habitual, ja no es miren els mitjans espanyols. Especialment els més joves, que, si es volen informar, tiren dels mitjans en anglès o francès. Han llençat els llibres de Pérez Reverte o no han tornat a escoltar mai més Sabina.

Segona qüestió: la reconfiguració de la identitat. La propaganda catalanofòbica (que, per cert, fa servir mecanismes intel·lectuals idèntics als de l’antisemitisme) ens acusa d’aïllar-nos de manera narcisista en un nacionalisme català autoreferencial. Radicalment fals! Tret, potser, de nuclis anecdòtics, Catalunya és avui menys espanyola, encara que això no significa que sigui més catalana. Simplement, és més europea o intercultural. Com dèiem abans, i especialment entre les generacions més joves (i que la demoscòpia assenyala com a independentista per majoria absoluta), avesats a compartir espai i temps amb persones de tot el món, no té sentit de retornar envers una identitat espanyola com agradaria als de Cs. No mirem toros, sinó Netflix. No mirem a Madrid, sinó a París o Nova York. Les sevillanes ens resulten tan pròximes, o tan llunyanes, com el tango o el regueton. La catalana, una identitat híbrida i dinàmica, és cada vegada més postnacional, en el sentit que ens assemblem més, culturalment parlant, als australians, als argentins o als canadencs que no pas als espanyols o als alemanys. No creiem en el ius sanguinis, com alemanys o espanyols, sinó en el ius solis, com nord-americans o canadencs, perquè, ni volent, fruit d’una barreja secular, podríem ser etnicistes. Per als independentistes, la qüestió de la construcció de la identitat ens resulta menys angoixant que per al nacionalisme espanyol, perquè estem acostumats a reinventar-nos a cada generació. Ara, allò que angoixa al nacionalisme espanyol és la constatació de les transformacions profundes en la població catalana. Perquè és cert que hi ha 117.000 extremenys residint al país. Però per què han de tenir més drets, o menys, que els 207.000 marroquins? Entre els residents a Catalunya, segons l’Idescat, hi ha 1.301.000 nascuts al territori espanyol. Però els nascuts als altres llocs del món ja són més: 1.378.000, i la cosa va en augment. El problema de la identitat no és a Catalunya, sinó que Espanya és conscient que Catalunya evoluciona en una direcció que l’horroritza: és menys espanyola i més global.

Finalment, la reflexió més inquietant: la corrupció moral. Atesa l’angoixa de la constatació que Catalunya se’n va, Espanya, amb el seu règim del 78 –en el fons la continuïtat i actualització del règim del 39– fa servir la repressió per a nedar contra el corrent de la història. A mi m’agrada molt especialment una frase de Benjamin Franklin que deia que ‘aquells pobles que sacrifiquen la llibertat en nom de la seguretat no mereixen ni la llibertat ni la seguretat, i acabaran perdent totes dues’. Doncs Espanya, entre milers de rojigualdes, renuncia a la democràcia per preservar la unitat. De moment ha perdut la primera, i molt probablement aquest sacrifici serà inútil perquè també perdrà la segona. Malgrat això, la via de la violència, especialment parlo de la violència institucional, ho embruta tot. Mentre s’empresona gent innocent, es persegueix la dissidència, i la gent s’empassa les mentides en les quals vol creure. Això vol dir que el nivell de corrupció moral de la societat espanyola és cada vegada més gran. Sigui la por, sigui l’odi i el menyspreu contra els catalans, va tacant les mans, no tan sols dels responsables polítics, judicials, administratius o culturals, sinó de la mateixa gent, que, com hem vist, s’abraça al monstre feixista, siguin votants de Vox o diputats socialistes d’Extremadura. Així i tot, de manera més discreta, per posar un exemple, entre bona part de la gent del PSC, o d’alguns catalans als quals fa por un dels fonaments de la democràcia, que és l’autodeterminació, les coses són potser pitjors. Hi ha alguns responsables polítics o dirigents comunitaris que acaben afegint-se al bloc del 155 per obediència. I com ens recorda el pedagog Lorenzo Milani, l’obediència no és mai una virtut. I això els fa caure vergonyosament en una prevaricació moral, perquè col·laboren de manera perversa amb allò que Hannah Arendt denuncià com ‘la banalitat del mal’.

Tot i això, la violència, ni que sigui simbòlica, també ens embruta i taca a tots nosaltres. Jo, poc amant de banderes i molt crític amb el patriotisme, també confesso que aquesta demostració d’odi contra el nostre país ens genera uns sentiments foscs, si més no d’un ressentiment profund que difícilment podrem oblidar ni perdonar. La violència, ni que sigui verbal, ens acaba afectant el raonament i enterbolint les accions. També ens corromp a nosaltres; hauríem de ser-ne conscients. I aquest també és un monstre que sorgeix entre la República que no acaba de néixer i el franquisme que es resisteix a morir.

Xavier Díez

martes, 22 de enero de 2019

Gent diferent fa coses iguals.

George Catlin


Diari d’hivern (3)

Gent diferent fa coses iguals.

Venen temps sorprenents pels arqueòlegs als que la genètica els hi està removent els fonaments com si un terratrèmol de grau màxim els sacsegés les prestatgeries plenes de restes desenterrades en inacabables campanyes sota un sol indiferent a tot allò que il·lumina. Els historiadors i els sociòlegs, igual que els arqueòlegs, també es veuen interpel·lats pel sotrac al comprovar i tenir que acceptar irremeiablement que alguns dels principis ben assentats fins ara, i que deien que gent igual fa coses iguals, ja no són certs. Un magnífic article de Nature ens ho ve a dir de manera clara i precisa.

La cultura del vas campaniforme que es va estendre per tota Europa entre el 2900 i el 1800 aC feia entendre, com en molts altres cassos, que els utensilis i les formes característiques de les cases o dels enterraments havien estat protagonitzats per poblacions sinó exactament iguals sí uniformes. Aquesta era una norma bàsica de l’arqueologia, els costums iguals que perduren en el temps i s’estenen en l’espai, com la seva cultura material i simbòlica: les eines, la decoració, etc., el fa la mateixa gent. Així doncs, quan en els diferents nivells es veuen canvis, s’associen aquests també a les poblacions, variacions que representaven fins ara noves migracions on unes poblacions substituïen a d’altres aportant amb elles tot un nou bagatge d’usatges i artefactes. Doncs sembla ser que no.

Els genetistes han demostrat en els darrers anys que hi hagut alternances enormes de poblacions, grans migracions, que no han afectat en absolut a la cultura del lloc. És a dir, gent diferent ha continuat fent coses iguals. Per què? Cal suposar que als nou vinguts els hi deu haver paregut que la manera de fer que han trobat a la seva nova terra era prou bona i que seria estúpid canviar-la, que la forma de campana de les olles era magnífica i que la manera d’enterrar a la gent era molt millor que la seva. Els arqueòlegs estan desconcertats perquè tot plegat posa en qüestió molts dels seus mètodes, les tradicionals estratègies per relacionar coses i donar sentit als canvis en l’espai i el temps.

Però això és una cosa que ja se sabia, o s’hauria d’haver sabut, perquè la teníem davant dels ulls. Només un exemple que, modèstia a banda, conec. La famosíssima cultura nativa americana dels plans agrupa de manera molt homogènia tota un ventall amplíssim de trets, materials, simbòlics i estètics, que li confereixen la seva identitat inconfusible. Però els plans de l’Amèrica del Nord abracen també una extensíssima regió poblada per pobles tan diferents com les seves llengües infereixen, tan separades com el xinés del celta, però que conflueixen, paradoxalment o no, en una sòlida i uniforme manera de fer en tota l’àrea.

Estic segur que aquestes qüestions desnonen, dels raquítics cervells de molts, antigues i malèvoles concepcions racistes i identitats de grup basades en la genètica, donant pas, en canvi, als sentiments de pertinença que, per dir-ho de forma simpàtica, es couen a les olles en forma de campana, en la mirada dels bisons de banya curta i en les lleis justes que no espolien els territoris ni als seus habitants.  

 ----------------------------

Diario de invierno (3)

Gente diferente hace cosas iguales.

Vienen tiempos sorprendentes para los arqueólogos a los que la genética les está removiendo los cimientos como si un terremoto de grado máximo les sacudiera las estanterías llenas de restos desenterrados en interminables campañas bajo un sol indiferente a todo aquello que ilumina. Los historiadores y los sociólogos, al igual que los arqueólogos, también se ven interpelados por el temblor al comprobar y tener que aceptar irremediablemente que algunos de los principios bien asentados hasta ahora, y que decían que gente igual hace cosas iguales, ya no son ciertos. Un magnífico artículo de Nature nos lo viene a decir de una manera clara y precisa.

La cultura del vaso campaniforme que se extendió por toda Europa entre el 2900 y el 1800 aC daba a entender, como en muchos otros casos, que los útiles y las formas características de las casas o de los enterramientos habían sido protagonizados por poblaciones sino exactamente iguales si uniformes. Esta era una norma básica de la arqueología, las costumbres iguales que perduran en el tiempo y se extienden en el espacio, como su cultura material y simbólica: las herramientas, la decoración, etc., lo hace la misma gente. Así pues, cuando en los diferentes niveles se ven cambios, se asocian estos también a las poblaciones, variaciones que representaban hasta ahora nuevas migraciones donde unas poblaciones sustituían a otras aportando todo un nuevo bagaje de usos y artefactos. Pues parece ser que no.

Los genetistas han demostrado en los últimos años que ha habido alternancias enormes de poblaciones, grandes migraciones, que no han afectado en absoluto a la cultura del lugar. Es decir, gente diferente ha continuado haciendo cosas iguales. ¿Por qué? Es de suponer que los recién llegados les habrá parecido que la manera de hacer que han encontrado en su nueva tierra era bastante buena y que sería estúpido cambiarla, que la forma de campana de las ollas era magnífica y que la manera de enterrar a la gente era mucho mejor que la suya. Los arqueólogos están desconcertados porque todo esto pone en cuestión muchos de sus métodos, las tradicionales estrategias para relacionar cosas y dar sentido a los cambios en el espacio y el tiempo.

Pero esto es algo que ya se sabía, o debería haberse sabido, porque lo teníamos delante de los ojos. Sólo un ejemplo que, modestia aparte, conozco. La famosísima cultura nativa norteamericana de los llanos agrupa de manera muy homogénea todo un abanico amplísimo de objetos, materiales, simbólicos y estéticos, que le confieren su identidad inconfundible. Pero las llanuras de Norteamérica abarcan también una extensísima región poblada por pueblos tan diferentes como sus lenguas infieren, tan separadas como el chino del celta, pero que confluyen, paradójicamente o no, en una sólida y uniforme manera de hacer en toda el área.

Estoy seguro que estas cuestiones desahucian, de los raquíticos cerebros de muchos, antiguas y malévolas concepciones racistas e identidades de grupo basadas en la genética, dando paso, en cambio, a los sentimientos de pertenencia que, por decirlo de manera simpática, se cuecen en las ollas en forma de campana, en la mirada de los bisontes de cuerno corto y en las leyes justas que no expolian los territorios ni a sus habitantes.

viernes, 18 de enero de 2019

La perspectiva.

Paolo Uccello comprovant tristament que a l'altra vida no hi ha perspectiva. 



Diari d’hivern (2)

La perspectiva.

Fa uns dies l’Enric Vila afirmava amb el seu característic estil confós, atapeït i maldestre una veritat que ha perviscut des dels temps dels vells patriarques bíblics i que tots els lladres, mentiders i sants profetes saben, que la gent, quan se sent estafada, busca la veritat encara que sigui a l’infern.

Però per a l’esposa del famós pintor Paolo Uccello l’única veritat que comptava era la tardança del seu marit a fer-li companyia les nits, que, com tots sabem, són sempre fosques i fantasmals, oblidant una dita també bíblica o corànica que ens diu que a la taula i al llit s’ha d’anar al primer crit. El pobre Uccello, que veiem en la fotografia que vaig tenir l’oportunitat de fer-li ja mols anys i uns quants segles, es passava les vesprades i totes les hores en les que el món li dona l’espatlla al sol, meravellat en el seu taller per la bellesa de la perspectiva, un artefacte mental que permetia contemplar el temps a través de l’espai i oblidar alhora l’escalfor que t’espera al llit i que conserva amb tot el seu amor la millor esposa i companya que mai podràs tenir. Aquesta lletja omissió és el signe, el senyal, que com una escarificació mai ben cicatritzada t’haurà de recordar cada capvespre de cada dia el que em deia un bon professor, que citant a Ernst H. Gombrticn que a la vegada citava també a la seva La imatge i l'ull a Max Liebermann que recordava al seu torn com jo faig ara a un professor seu, que deia ni més ni menys que "el que no es pot pintar de memòria no es pot pintar".

Així és, el que no es pot pintar de memòria és impossible de pintar perquè només som capaços de reconèixer allò que podem recordar. Els orfes, petits o grans, nens o ancians, ho sabem bé si som capaços d’adonar-nos, com fa en la fotografia el meu bon amic Paolo, que a l’altra vida no hi ha perspectiva.

En aquestes cabòries m’entotsolava jo abans d’ahir quan tot caminant tranquil·lament per la Gran Via, em vaig trobar de sobte amb el futur en forma de dona asiàtica vestida amb un extraordinari abric de visó blanc. No es va adonar que el passat caminava al seu costat, només tenia ulls per a sí mateixa mirant-se vanitosa als vidres dels aparadors, però... Però aquesta és una altra història que haurà de ser contada en un altre moment. Una història que, com tot l’anterior també, té derivades poètiques i polítiques que només els fills que no hem tingut ni tindrem sabran veure.

---------------------------

Diario de invierno (5)

La perspectiva.

Hace unos días Enrique Vila afirmaba con su característico estilo confuso, apretado y torpe una verdad que ha pervivido desde los tiempos de los viejos patriarcas bíblicos y que todos los ladrones, mentirosos y santos profetas saben, que la gente, cuando se siente estafada, busca la verdad aunque sea en el infierno.

Pero para la esposa del famoso pintor Paolo Uccello la única verdad que contaba era la tardanza de su marido para hacerle compañía por las noches, que, como todos sabemos, son siempre oscuras y fantasmales, olvidando un dicho también bíblico o coránico que nos dice que a la mesa y a la cama hay que ir a la primera llamada. El pobre Uccello, que vemos en la fotografía que tuve la oportunidad de realizar hará ya muchos años y unos cuantos siglos, se pasaba las tardes y todas las horas en las que el mundo le da la espalda al sol, maravillado en su taller por la belleza de la perspectiva, un artefacto mental que permitía contemplar el tiempo a través del espacio y olvidar al mismo tiempo el calor que te espera en la cama y que conserva con todo su amor la mejor esposa y compañera que nunca podrás tener. Esta fea omisión es el signo, la señal, que como una escarificación nunca bien cicatrizada te habrá de recordar cada atardecer de cada día lo que me decía un buen profesor, que citando a Ernst H. Gombrticn que a su vez citaba también en su La imagen y el ojo a Max Liebermann que recordaba a su vez como yo hago ahora a su profesor, que decía nada menos que "lo que no se puede pintar de memoria no se puede pintar".

Así es, lo que no se puede pintar de memoria es imposible de pintar porque sólo somos capaces de reconocer lo que podemos recordar. Los huérfanos, pequeños o mayores, niños o ancianos, lo sabemos bien si somos capaces de darnos cuenta, como hace en la fotografía mi buen amigo Paolo, que en la otra vida no hay perspectiva.

En estas cavilaciones me ensimismaba yo antes de ayer cuando caminando tranquilamente por la Gran Vía, me encontré de repente con el futuro en forma de mujer asiática vestida con un extraordinario abrigo de visón blanco. No se dio cuenta de que el pasado caminaba a su lado, sólo tenía ojos para sí misma mirándose vanidosa en los cristales de los escaparates, pero... Pero esta es otra historia que deberá ser contada en otro momento. Una historia que, como todo lo anterior también, tiene derivadas poéticas y políticas que sólo los hijos que no hemos tenido ni tendremos sabrán ver.