lunes, 31 de agosto de 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (19)



21 Octubre 2008

28 de juny de 2008

Estimada amiga,

espero que tu i la teva família os trobeu bé.

Feia mesos que no t'escrivia, estic segur que em sabràs disculpar aquesta falta de comunicació, tant segur com també comprendràs les raons profundes del meu silenci.

Ja fa temps que saps que en la nostra vida s'han anat persones molt estimades en tot just dos mesos.

Aquesta noticia va ser la darrera vegada que vas saber de mi.

I jo de tu. Encara que no vas dir res de tu.

No cal dir que els canvis han estat radicals i sobtats. Durs i difícils. Segur que no més que en altres persones en les mateixes circumstàncies, però, la immensa pena per la seva pèrdua no ha minvat ni una engruna des de llavors fins el dia d'avui.

Res ha estat ni està sent fàcil, mai ho és per ningú.

El meu germà i jo també, sempre hem fet el cor fort, i hem procurat tenir l'ànim que creiem és necessari per seguir endavant.

Ara ploro sol.

Abans plorava davant del pare mentre li posava el pijama i l'allitava.

Ara ploro sol, però abans plorava amb ell i plorava per ell, per la mare, pel meu germà i plorava també per tu, plorava per ahir i plorava per demà.

Plorava també per tu.

Ell em mirava estranyat, i entristit, amb aquella careta que feia de vell, de gosset espantat.

No comprenia què era el que em passava, no entenia que plorés, a sant de què?

Obria els seus ulls de cadernera, tancava la boca posant-la de pinyó, i tractava d'esbrinar les raons del meu plor, em mirava fix i quasi plorava amb mi.

Em sabia greu preocupar-lo per una cosa que no podia entendre. Però jo necessitava que algú em mirés amb atenció, amb interès, i ningú m'ha mirat mai com ell, amb absoluta dedicació. En el seu silenci atent havia de trobar la teva veu que ja no sentiré més.

Em sabia greu, però estic segur que la meva emoció i tot el meu sentiment avocat el feien viure, el lligaven encara més a terra que no pas un riure. Una rialla hagués estat millor?, segur que sí, no ho puc dir.

Per això als matins, al llevar-lo, li feia pessigolles i jugàvem al llit com si jo fos el pare i ell el meu fill.

La vida ens ha donat la gran oportunitat d'intercanviar els papers, perquè, qui sap? si tal vegada ell i jo som...

...pare i fill l'un de l'altre i al mateix temps. Qui sap si germans d’uns altres pares.

T'he de dir, però, i per la teva tranquil•litat, que mai ens ha faltat l'ajuda, el consol i el suport dels nostres amics.

Si alguna cosa bona ens ha vingut a trobar al camí nou que ara caminem ha estat la seva meravellosa i entranyable companyia.

Tots ells, sense faltar ni un, fins i tot també la noves relacions epistolars que he iniciat, i que pot ser ja coneixes, o suposes, ens han fet costat amb tota la seva voluntat, amistat i amor.

He rebuscat, però no crec que pugui trobar cap altre paraula millor per definir el què ha succeït i el que tots ells ens han donat, que aquests dues: amistat i amor.

Em plau molt dir-ho i fer-ho públic encara que sigui en la modèstia d'una carta publicada en aquesta botella llançada al mar.

En aquesta cabina marinera, que no és la dels germans Marx, només hi faltes tu i tu ho saps.

Per acabar, espero que estiguis, bé al costat dels teus, bé de salut, de cos i d'esperit, i que les coses i les persones t'acompanyin com sempre has merescut.

Fes-li un petó al teu fill.

Salutacions del que no ha deixat mai d’estimar-te i ser el teu amic.

Signat:

Un cavaller elegant.

TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

28 de junio

Querida amiga, espero que tú y tu familia os encontréis bien.

Hacía meses que no te escribía, estoy seguro que disculparás esta falta de comunicación, tan seguro como también comprenderás las razones profundas de mi silencio.

Ya hace tiempo que sabes que en nuestra vida se han ido personas muy queridas en apenas dos meses.

Esta noticia fue la última vez que supiste de mí.

Y yo de ti. Aunque nada dijiste de ti.

No es necesario que diga que los cambios han sido radicales y repentinos. Duros y difíciles. Seguro que no más que en otras personas en las mismas circunstancias, pero la inmensa pena por su desaparición no ha disminuido ni una migaja desde entonces hasta el día de hoy.

Nada ha sido ni está siendo fácil, nunca lo es para nadie.

Mi hermano, y yo también, hemos tratado siempre de ser fuertes, y hemos procurado tener el ánimo que creemos es necesario para seguir adelante.

Ahora lloro solo.

Antes lloraba delante de papá mientras le ponía el pijama y lo acostaba.

Ahora lloro solo, pero antes lloraba con él y lloraba por él, por mamá, por mi hermano y también lloraba por ti, lloraba por ayer y lloraba por mañana.

Lloraba también por ti.

Él me miraba extrañado, y entristecido, con aquella carita que hacía de viejo, de perrito asustado.

No comprendía qué era lo que me sucedía, no entendía que llorase, ¿a santo de qué?

Abría sus ojos de jilguero, cerraba la boca de piñón, y trataba de averiguar las razones de mi llanto, me miraba fijo y casi lloraba conmigo.

Me sabía mal preocuparlo por una cosa que no podía entender. Pero yo necesitaba que alguien me mirase con atención, con interés, y nunca nadie me ha mirado como él, con absoluta dedicación. En su silencio atento debía de hallar tu voz que ya nunca más volveré a oír.

Me sabía mal, pero estoy seguro que mi emoción y todo mi sentimiento abocado lo hacía vivir, lo ataban todavía más a tierra que no la risa. ¿Una carcajada hubiera sido mejor? Seguramente sí, no puedo afirmarlo.

Por eso en las mañanas, al despertarlo, le hacía cosquillas y jugábamos en la cama como si yo fuera el padre y él mi propio hijo.

La vida nos ha dado la gran oportunidad de intercambiar los papeles, porque, ¿quién sabe?, si él y yo somos...

...padre e hijo el uno del otro y al mismo tiempo. Quién sabe si hermanos de otros padres.

Te he de decir, sin embargo, y para tu tranquilidad, que nunca nos ha faltado la ayuda, el consuelo y el soporte de nuestros amigos.

Si alguna cosa buena nos ha venido a encontrar al camino nuevo que ahora caminamos ha sido su maravillosa y entrañable compañía.

Todos ellos, sin faltar ni uno, incluso también las nuevas relaciones epistolares que he iniciado, y que tal vez ya conoces, o supones, han estado a nuestro lado con toda su voluntad, amistad y amor.

He rebuscado, pero no creo que pueda encontrar ninguna otra palabra mejor para definir lo que ha sucedido y eso que todos nos han dado, que estas dos: amistad y amor.

Me place mucho decirlo y hacerlo público aunque que sea en la modestia de una carta publicada en esta botella lanzada al mar.

En esta cabina marinera, que no es la de los hermanos Marx, solamente faltas tú, y lo sabes.

Para terminar, espero que estés bien al lado de los tuyos, bien de salud, de cuerpo y espíritu. Y que las cosas y las personas te acompañen como siempre has merecido.

Dale un beso a tu hijo.

Saludos del que nunca ha dejado de amarte y ser tu amigo.

Firmado:

Un caballero elegante.

sábado, 29 de agosto de 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (18)



17 Octubre 2008

26 de juny de 2008

Te'n recordes?

Tu no hi eres, però com si hi haguessis estat. En els bons i mals moments de la meva vida sempre t'he volgut al meu costat. En els mals i bons moments de la meva vida només tu m'has faltat. Però encara que no hi siguis permet-me, ben volguda sargantana, que et consulti que arran de la publicació de les “Cartes d'una Dama molt seriosa”, una bona amiga em va suggerir que seria molt adequat escriure també les d'un cavaller.

Jo vaig pensar que sí, però que més que un cavaller seriós haurien d'estar les “Cartes d'un cavaller elegant”, no em facis dir per què ni cóm d'aquest canvi, per què passar de la seriositat a la elegància?, no ho se dir, però alguna raó profunda i poderosa tinc que desconec.

Se m'ha acudit que podia començar de la mateixa manera que la Dama, inventant-me també com ella, una amiga imaginària a la que escric per fer-li saber i participar-li noticies meves, i saber les d'ella, si ella vol.

Però que, com “La Dama molt seriosa”, no existeix en realitat, només és un invent.

Et sembla bé?, ja ser que no és gaire original, però és el millor que se m'ha acudit.

Començaria així:

“Estimada amiga...,”

Quant anava a continuar m'interromps i em deixes anar que “quan és massa, fins i tot la calor del sol crema”.

Això ho deia Borges, et responc.

“I què més dona?”, contestes tu.

Penso que les sargantanes sabeu coses que els humans desconeixem, et dic.

Ara no sé si he de escriure aquesta carta o no, no ho sé. Em fas venir dubtes.

“Fes-ho”, em respons amb un to enfadat, “la dignitat no té res a veure amb l’amor”, sento que dius mentre te’n vas.

Em deixes perplex perquè tu no saps què és la dignitat ni l’amor.

TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

26 de junio

¿Te acuerdas?

Tú no estabas, pero como si hubieras estado. En los buenos y malos momentos de mi vida siempre te he querido a mi lado. En los malos y buenos momentos de mi vida solamente tú me has faltado. Pero aunque no estés, permíteme, querida lagartija, que te consulte que a raíz de la publicación de las “Cartas de una Dama muy seria”, una buena amiga me sugirió que sería muy adecuado escribir también las de un caballero.

Yo pensé que sí, pero más que las de un caballero serio habían de ser las “Cartas de un caballero elegante”. No quieras que diga por qué ni cómo de ese cambio, ¿por qué pasar de la seriedad a la elegancia? No sé decirlo, pero alguna razón profunda y poderosa tengo que desconozco.

Se me ha ocurrido que podía empezar de la misma manera, inventándome, también como ella, una amiga imaginaria a la que escribo para darle a conocer y participarle noticias mías, y saber las suyas, si ella quiere.

Pero que, como “La Dama muy seria”, no existe en realidad.

¿Te parece bien?, ya sé que no es muy original, pero es lo mejor que se me ha ocurrido.

Empezaría así:

“Querida amiga…,”

Cuando iba a continuar me interrumpes y me dices que “cuando es demasiado, incluso hasta el calor del sol quema”

Eso lo decía Borges, te respondo.

“¿Y qué más da?”, me respondes tú.

Pienso que las lagartijas sabéis cosas que los humanos desconocemos, te digo.

Ahora no sé si he de escribir esta carta o no, no lo sé. Haces que tenga dudas.

“Hazlo”, me respondes en un tono enfadado, “la dignidad no tiene nada que ver con el amor”, oigo que dices mientras te vas.

Me dejas perplejo porqué tú no sabes qué es la dignidad ni el amor.

viernes, 28 de agosto de 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (17)



14 Octubre 2008

21 de juny de 2008

El mar se'n ha anat, enretirant-se de mica en mica, pam a pam. El paisatge és ara sec i esquerdat, de pedra i de fang, i a ella la veig encesa amb escates de sang, de peix volador, com aquells peixos mexicans que saltaven davant de Cozumel, argentins i lluminosos, d'ales transparents com el estels que busquen el vent, com les abelles que fan la mel, o com les cosidores, que cusen amb l'agulla del diable, com les noies molt espirituals, amb la mirada tant amable, com totes les Francisques, les Leonores, les Silvies, les Carolines, les Julies, les Ulriques, les Lluises, les Cristines, les Amelies.

I les Amadores.

Com les nenes que espanten tots els mals, com el dracs, els teus avantpassats.

Com el cavalls que embogits corren perseguint el mar en el seu morir.

"I les escates sanguinolentes?", em preguntes, "on són els peixos mexicans i argentins que salten i volen?".

No sé de què em parles, petita, no te’n adones que morint-me m’he adormit, sargantana, estimada amiga, no veus que ara no sé si sé o si dormo?

Sota un cirerer florit murmuri d'abelles, murmuri d'abelles. Sota un cirerer florit, murmuri d'abelles que m'adormí.

(J. M. Serrat)

TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

21 de junio

El mar se ha ido, retirándose poco a poco, palmo a palmo. El paisaje ahora es seco y agrietado. de piedra y fango, y a ella la veo encendida con escamas ensangrentadas, de pez volador, como aquellos peces mejicanos que saltaban frente a Cozumel, argentinos y luminosos, con alas transparentes como estrellas buscando el viento, como las abejas que fabrican la miel, o como las costureras, que cosen con la aguja del diablo, como las muchachas muy espirituales, con la mirada amable, como las Franciscas, las Leonoras, las Silvias, las Carolinas, las Julias, las Ulricas, las Luisas, las Cristinas, las Amelias...

Y las Amadoras.

Como las niñas que alejan todos los males, igual que los dragones, tus antepasados.

Como los caballos que enloquecidos corren persiguiendo el mar en su morir.

“¿Y las escamas sangrantes?”, me preguntas, “¿dónde están los peces mexicanos y argentinos que saltan y vuelan?” .

No sé de qué me hablas, pequeña, ¿no te das cuenta que muriéndome me he dormido, lagartija, querida amiga, no ves que ahora no sé si sé o si duermo?

Debajo de un cerezo florido murmullo de abejas, murmullo de abejas. Debajo de un cerezo florido, murmullo de abejas que me han adormecido.

(J.M. Serrat)

jueves, 27 de agosto de 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (16)



10 Octubre 2008

20 de juny

Estimada sargantana, no sabia que t’agradava la literatura japonesa. Només arribar m’has citat una frase de la novel•la de Haruki Murakami, “Tokyo Blues”. Dius que diu:

“-Hi ha dues menes de persones: les que són capaces d’obrir el seu cor als altres i les que no. Tu et trobes entre les primeres. Pots obrir el teu cor sempre que ho vols fer.

-I què succeeix quan l’obres?

-Que et guareixes.”

No sé que t’he de respondre, sargantana, jo ja estic cansat de tantes obertures i de tant llenguatge “manit”. Pensa en les “Cartes d’una Dama molt seriosa”, si s’hagués dedicat, como tu demanaves, a escriure missives únicament romàntiques cauria, una vegada més, en el gran error de creure que el sexe és conseqüència de l’amor i no a l’inrevés. Això és així perquè el sexe és també, como l’amor, ampli i variat, gran i extens. Si escriguis cartes romàntiques el sexe romandria agotnat rere la cantonada per saltar-li al damunt al passejant despistat i robar-li els seus diners.

Ella fa trampa, i la fa perquè no té cap amant de debò. És imaginari, però el sexe que practica amb ell és poderós i fort. No fa servir eufemismes, per què?, per qui? Les descàrregues elèctriques i emocionals són demolidores, satisfactòries i contundents.

El conte és també una paràbola sobre la incomunicació humana, i molt més sobre l’amorosa i no cal dir que matrimonial. A la parella moderna irremediablement se li exigeix aquest streaptease espiritual. És obligat, els enamorats es despullen, ho han de fer, físicament i anímica.

Si m’estimes mostrem la teva ànima.

Si m’estimes tu, no em demanis que te la mostri, aquest és el contra argument.

D’aquí passem al mite del secret. Per a ser algú en aquest món hem de tenir un secret. Alguna cosa terrible, de ressonàncies mítiques i profunditats psicològiques inescrutables, de passats perduts, de guerres i de batalles sanguinolentes.

De grans novel•les de tant sols dos personatges, tu i jo. O bé, ell/ella i jo.

Passats íntims, fermentats en la penombra de les alcoves i les tardes de pluja.

Tots tenim dret a un bon desastre, a una esplèndida derrota, a un gran captiveri i a una millor travessa del desert. Esperant sempre l’èxode alliberador.

Una bona ànima turmentada es cotitza bé en el mercat de “l’amour”.

Aquest secret, evidentment, es cultiva igual que es cuida un jardinet. Això és el que fa la nostra Dama. És el seu pati de darrera, una cosa que no fa mal a ningú, son els seus petits testos que li permeten seguir vivint amb tota naturalitat. Inclòs a aquest amant imaginari li conta les incidències del dia a dia, elles donen força al seu ímpetus i desig sexual. Amb elles, amb aquesta pura quotidianitat assoleix un entramat versemblant i tant possible com probable. Al mateix temps aconsegueix ser fidel a la seva declaració de principis i continuar estant compromesa amb els seus. Solsament així no arriba a trair a ningú, només a la realitat, però aquesta no compta.

Les cartes son desmesurades, en el millor del sentits, perquè una de dos, o s’escriuen només per una sola persona, o no van dirigides a ningú com succeeix en el conte si el conte fos cert. Algun cas hi haurà, segur que sí.

Després d’escoltar-me amb atenció em dius que ambdós textos, el quotidià i el sexual són iguals. Així és, sí, tècnicament i literària són la mateixa cosa. Com els programes televisius de gastronomia i bricolatge, com les fotografies dels nadons nus, o com un bon pollastre al forn.

Com els atles de Zoologia o els manuals per arribar a ser un bon jugador de billar.

“Què és el billar?”, em preguntes. Un joc que es juga amb unes boles i un pal d’amunt d’una taula entapissada de moqueta verda, et responc, es tracta d’anar fent caramboles entre les boles amb l'ajuda d'el pal, o introduir-les en uns forats que tenen les taules.

Em mires sense comprendre del tot el que t’acabo de dir.

“Això també és una altra manera que teniu els humans de practicar el sexe?”, insisteixes en saber.

Mmmm..., sí, també ho és, en el fons gairebé tot ho és.

TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

20 de junio

Querida lagartija, no sabía que te gustaba la literatura japonesa. Nada más llegar me has citado una frase de la novela de Haruki Murakami, “Tokyo Blues”. Dices que dice:

“-Hay dos clase de personas: las que son capaces de abrir su corazón a los demás y las que no. Tú te encuentras entre las primeras. Puedes abrir tu corazón siempre que lo deseas.

-¿Y qué sucede cuando lo abres?

-Que te curas.”

No sé que responderte, lagartija, yo ya estoy cansado de tantas aberturas y de tanto lenguaje “manido”. Piensa en las “Cartas de una Dama muy seria”, si se hubiera dedicado, como tú pedías, a escribir misivas únicamente románticas, caería, una vez más, en el gran error de pensar que el sexo es consecuencia del amor y no al revés. Eso es así porque el sexo es también, como el amor, amplio y variado, grande y extenso. Si escribiera cartas románticas el sexo permanecería agazapado detrás de la esquina para saltar encima del paseante despistado y robarle sus dineros.

Ella hace trampas, y las hace porque no tiene ningún amante real. Es imaginario, pero el sexo que practica con él es poderoso y fuerte, no usa eufemismos, ¿para qué?, ¿para quién? Las descargas eléctricas y emocionales son demoledoras, satisfactorias y contundentes.

El cuento es también una hipérbole y una parábola sobre la incomunicación humana, y mucho más sobre la amorosa y matrimonial. En la pareja moderna irremediablemente se exige ese striptease espiritual. Es obligado, los enamorados se desnudan, se deben desnudar, física y anímicamente.

Si me quieres muéstrame tu alma.

Si me quieres tú, no me pidas que te la muestre, ése es el contra argumento.

De ahí pasamos al mito del secreto. Para ser alguien en este mundo debemos tener un secreto. Algo terrible, de resonancias míticas, y profundidades psicológicas inescrutables, de pasados perdidos, de guerras y de batallas sangrientas.

De grandes novelas de sólo dos personajes, tú y yo. O bien, él y yo.

Pasados íntimos, fermentados en la penumbra de las alcobas y las tardes de lluvia.

Todos tenemos derecho a un buen desastre, a una espléndida derrota, a un gran cautiverio y a una mejor travesía del desierto. Esperando siempre el éxodo liberador.

Una buena alma atormentada se cotiza bien en el mercado de “l’amour”

Ese secreto, evidentemente, se cultiva igual que se cuida un jardín. Eso hace nuestra Dama. Es su patio trasero, algo que no hace daño a nadie, son sus macetitas que le permiten seguir viviendo con toda naturalidad. Incluso a ese amante imaginario le cuenta las vicisitudes del día a día, ellas dan fuerza a ese ímpetu y deseo sexual. Con ellas, con esa pura cotidianidad consigue un entramado verosímil y tan posible como probable. Al mismo tiempo consigue ser fiel a su declaración de principios y continuar estando comprometida con los suyos. Solamente así no llega a traicionar a nadie, solamente a la realidad, pero esa no cuenta.

Las cartas son desmesuradas, en el mejor de los sentidos, porque una de dos, o se escriben solamente para una sola persona, o no van dirigidas a nadie como sucede en el cuento si el cuento fuera cierto. Algún caso habrá, seguro.

Después de escucharme con atención me dices que ambos textos, el cotidiano y el sexual son iguales. Así es, técnica y literariamente son iguales. Son descriptivos y pormenorizados. Como los programas televisivos de gastronomía y bricolaje, como las fotografías de los bebés desnudos, o como un pollo al horno.

Como los atlas de Zoología o los manuales para llegar a ser un buen jugador de billar.

“¿Qué es el billar?, me preguntas. Un juego que se juega con unas bolas y un palo encima de una mesa tapizada de moqueta verde, te respondo. Se trata de ir haciendo carambolas entre las bolas con ayuda del palo, o bien introducir las bolas en unos agujeros que tienen las mesas.

Me miras sin comprender del todo lo qué te acabo de decir.

“¿Eso es también otra manera que tenéis los humanos de practicar el sexo?”, insistes en saber.

Mmmm..., sí, también lo es, en el fondo casi todo lo es.

miércoles, 26 de agosto de 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (15)



7 Octubre 2008

19 de juny

Sempre t’agrada que et llegeixi poesia en la que hi trobis plaer i dolor. Dius que les poesies semblen records, però això és el que encara no saps si t’agradaria tenir, records de debò. Em dius que tu ja tens el teu dolor i el teu plaer, i que la poesia és una altra cosa, que les poesies que et llegeixo són els teus records.

Escolta doncs el poema Nº IX, titulat “Una darrera confessió” de “Una jove i vella dona” de Yeats. L’he triat a l’atzar. És una dona gran que recorda un dels amants que va tenir en altres temps. És a prop de la mort i aquesta és sempre una circumstància que fa confessar secrets i dir veritats.

Diu:

Qui va ser l’alegre noi que més em va agradar
de tots el els que van jeure amb mi?
Responc que la meva ànima vaig entregar
i en el dolor vaig estimar,
però gran plaer em va donar aquell noi
al que vaig estimar físicament.

Lliure del cèrcol dels seus braços
reia al pensar que era tal la seva passió
que ell imaginava que jo entregava l’ànima
quan només havia contacte de cossos,
i reia sobre el seu pit al pensar
que igual entrega hi ha entre besties.

Vaig donar el que altres donaren,
després de treure’s la roba,
però quan aquesta ànima del cos es despulli
i nua vagi cap al nu,
aquell a qui va trobar, trobarà allí dins
el que ningú altre coneix,

I donarà el que és seu i prendrà el seu
i regirà per dret propi;
i encara que estimà en el dolor
tant s’aferra i es tanca,
que cap au diürna
gosarà extingir tal delit.

Em dius que no comprens la part final. El mateix em passa a mi, el darrer vers no l’entenc, no sé què vol dir. En tot cas, com diuen els italians, “traduttore, traditore”, així dons és millor recorre i llegir l’original.

William Butler Yeats, deia:

IX
A LAST CONFESSION

WHAT lively lad most pleasured me
Of all that with me lay?
I answer that I gave my soul
And loved in misery,
But had great pleasure with a lad
That I loved bodily.

Flinging from his arms I laughed
To think his passion such
He fancied that I gave a soul
Did but our bodies touch,
And laughed upon his breast to think
Beast gave beast as much.

I gave what other women gave
"That stepped out of their clothes.
But when this soul, its body off,
Naked to naked goes,
He it has found shall find therein
What none other knows,

And give his own and take his own
And rule in his own right;
And though it loved in misery
Close and cling so tight,
There's not a bird of day that dare
Extinguish that delight.

Como no saps anglès, em preguntes altre volta per la Dama, tot dient-me que t’agrada la musicalitat britànica, aquesta èmfasi afectada que a ells tant els hi llueix.

Sí, és cert, ha de ser molt intel•ligent i subtil un poble que inventa una llengua on la paraula “love” es quasi idèntica en la seva fonètica a “laugh”.

El conte és una exageració, estimada sargantana, una hipèrbole. De què? De moltes coses, començant per l’absurd del matrimoni i la fidelitat conjugal, i en ella, naturalment, la sexual, com crec que ho esmenta sense dir-ho, la “vella Dama” de Yeats.

També d’aquesta sinceritat que es demanda als conjugues. A ambdós els acaben sempre unint altres coses i no aquesta obertura d’ànimes. L’amor i el sexe són com un frontó, la pilota torna sempre i al final no te’n pots desempallegar d’aquest o aquesta que viu amb tu, i acabes com en un principi, parlant només de lampisteria, però ara sense gràcia.

Això obliga a mantenir les aparences, respecte als altres, i, el que és pitjor, entre ells mateixos.

Però la Dama, la meva, assoleix una cosa curiosa, no foragita el sexe, el sublima al sublimar un amant. Hagués pogut triar-ne un de real, un de debò, però tard o d’hora sempre hagués acabat per defraudar-la, per decebre’s ambdós, l’un a l’altre. Inventant-se’l evita el fracàs i així també aconsegueix ser eròtica i extraordinàriament carnal, pornogràfica. Teràpia de xoc.

T’has quedat callada, sargantana. Què dius?, que t’hagués agradat que fos més romàntica la Dama?, si?

No sé què dir-te, però, no t’enfadis, es nota que no saps de què parles.

TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

19 de junio de 2008

Siempre te gusta que te lea poesía en la que haya placer y dolor. Dices que las poesías son recuerdos y cuando hay recuerdos hay eso, y eso es lo que todavía no sabes si te gustaría tener. Me dices que tú ya tienes tu dolor y tu placer, pero que son otra cosa. Que las poesías que te leo son tus recuerdos.

Te leo pues el poema nº IX, titulado “Una última confesión” de “Una joven y vieja mujer” de Yeats). Lo he elegido al azar. Es una mujer mayor que recuerda a uno de sus amantes que tuvo en otros tiempos. Está cerca de la muerte y ésta es siempre una circunstancia que propicia las confesiones y decir verdades.

Dice así:

¿Cuál fue el alegre muchacho que más me agradó
De cuantos yacieron conmigo?
Respondo que mi alma entregué
Y en el dolor amé,
Más gran placer me dio un muchacho
Al que amé físicamente.

Libre del cerco de sus brazos
Reía al pensar que era tal su pasión
Que él imaginaba que yo entregaba el alma
Cuando solo había contacto de los cuerpos,
Y reía sobre su pecho al pensar
Que igual entrega hay entre bestias.

Di lo que otras dieron,
Después de quitarse la ropa,
Mas cuando esta alma del cuerpo se despoje
Y desnuda vaya a lo desnudo,
Aquel a quien halló encontrará allí dentro
Lo que ningún otro conoce,

Y dará lo suyo y tomará lo suyo
Y regirá por derecho propio;
Y aunque amó en el dolor
Tanto se aferra y se cierra,
Que ningún ave diurna
Osará extinguir tal deleite.

(Poema nº IX, titulado “Una última confesión” de “Una joven y vieja mujer”, Yeats)

Me dices que no comprendes la parte final. Eso mismo me sucede a mí, el último verso no lo entiendo, no sé qué nos quiere decir. En cualquier caso, como dicen los italianos, “traduttore, traditore”, así entonces es mejor recurrir y leer el original.

William Butler Yeats, decía:

IX
A LAST CONFESSION

WHAT lively lad most pleasured me
Of all that with me lay?
I answer that I gave my soul
And loved in misery,
But had great pleasure with a lad
That I loved bodily.

Flinging from his arms I laughed
To think his passion such
He fancied that I gave a soul
Did but our bodies touch,
And laughed upon his breast to think
Beast gave beast as much.

I gave what other women gave
"That stepped out of their clothes.
But when this soul, its body off,
Naked to naked goes,
He it has found shall find therein
What none other knows,

And give his own and take his own
And rule in his own right;
And though it loved in misery
Close and cling so tight,
There's not a bird of day that dare
Extinguish that delight.

Como no sabes inglés, me preguntas otra vez por la Dama, señalándome al mismo tiempo que te gusta la musicalidad británica, ese énfasis afectado que a ellos tan bien les luce.

Sí, es cierto, ha de ser muy inteligente y sutil un pueblo que inventa una lengua donde la palabra “love” es casi idéntica en su fonética a “laugh”.

El cuento es una exageración, querida lagartija, una hipérbole. ¿De qué? De muchas cosas, empezando por el absurdo del matrimonio y la fidelidad conyugal y más específicamente la sexual como creo que menciona sin decirlo, la “vieja Dama” de Yeats.

También de esa sinceridad que se demanda a los cónyuges. A ambos los terminan siempre uniendo otras cosas y no esa apertura de almas. El amor y el sexo son como un frontón, la pelota regresa siempre y al final no puedes despegarte de tu cónyuge, y terminas como en un principio, hablando solamente de fontanería, pero ahora sin gracia.

Eso obliga a mantener las apariencias, respecto a los demás, y, lo peor, entre ellos mismos.

Pero la Dama, la mía, consigue algo curioso, no aparta de sí el sexo, lo sublima al sublimar un amante. Hubiera podido elegir a uno real, pero tarde o temprano siempre hubiera terminado por defraudarle, por defraudarse ambos, el uno al otro. Inventándoselo evita estos fracasos y así también consigue la paradoja de negar el sexo sublimándolo. Por eso es terriblemente erótica y carnal, por eso es pornográfica. Terapia de choque.

Te has quedado callada, lagartija. ¿Qué dices?, ¿que te hubiera gustado que la Dama fuera más romántica?

No sé qué decirte, pero, no te enfades, se nota que no sabes de qué hablo.

martes, 25 de agosto de 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (14)



3 Octubre 2008

18 de juny

Aviat veuràs fogueres al igual que ja sents trons anunciant que la Terra mostra un dels seus quatre perfils al Sol. Això és el que anomenem solstici i equinocci, una manera astronòmica d’estar en paral•lel amb algú, com tu i jo fem sempre. Aquesta és una bona manera d’estar junts, normalment acostuma a ser així quan s’està en repòs o es camina. Però a mi m’agrada també aquella que prenia el meu oncle Eduard, la de front. Ell i el seu amic Antoni conversaven de front, igual com ho feien en Pere i en Dimitri.

L’astronòmica és també la postura que prens per seduir a una femella, m’expliques, has de mostrar-li tot el llarg que ets i això només s’aconsegueix estant en paral•lel. M’imagino que te’n rius quan destaques, una i una altre vegada, que és molt cansat i que “conclous” sempre fatigat, la majoria de vegades per no res i que fins i tot t’has de barallar amb altres mascles de la teva espècie per aconseguir muntar-ne una. Acabes amb un comentari que no reproduiré, però que ja no crec que produeixi cap riure.

Et sorprèn el nostre sexe, i no entens, per més vegades que he intentat explicar-t’ho, l’erotisme. Has llegit las “Cartes d’una Dama molt seriosa” i estàs intrigat. Em dius que veus en elles dues menes de textos ben diferents. Uns són sexuals i els altres no. Comprens una mica els segons, la lògica que pretenen tenir, però no els primers. “És una despesa d’energia enorme”, exclames. Tens raó, ho és, però tu també acabes fatigat quan festeges a la teva Dama. “Això és l’erotisme?, cansar-se?", em preguntes. Sí, això és, et responc, l’erotisme és una de les moltes maneres que tenim els humans de cansar-nos, ho hem de fer per obtenir poder, doncs no altre cosa són les nostres relacions. Poder dissimulat entre paraules i carícies. Per això les dues menes de textos no són en realitat diferents els uns dels altres. Tots són el mateix, sexe i erotisme, explícit o implícit. Poder i desig, desig de poder.

Permet-me que et descrigui una escena de la pel•lícula “Barry Lyndom” per intentar exemplificar un assumpte tècnic, no d’argument, tot i que és una pel•lícula la que cito serveix pel que vull. És una escena que m’agrada molt per la seva simplicitat tècnica i la seva eficàcia narrativa. El director i guionista és el mateix Stanley Kubrick, basada en una novel•la de William Makepeace Thackeray.

El protagonista ha aconseguit casar-se amb una dama molt bella i molt rica. Ell és el típic escalador social sense escrúpols, ella es troba profundament enamorada d’aquest home, no debades acaba de quedar-se vídua d’un ancià, malhumorat, antipàtic, mesquí, vell, decrèpit i malalt.

L’escena transcorre dins d’un cotxe de cavalls que els du de l’Església a casa després de la cerimònia del casament. L’espai és petit, gairebé caben només ells dos. L’home fuma en pipa i omple tot l’habitacle de fum. Ella, asseguda al seu costat amb un preciós abric de guineu irlandès, espanta el fum amb la ma, se sent cada volta més molesta, tus, gargamelleja, cada segon que passa hi ha més fum. El mira, ell continua fumant amb indiferència. Ella li demana si us plau i de bones maneres que apagui la pipa, que s’està ofegant. Ell no li fa cas, continua fumant, fa poques hores que el mossèn els hi ha donat la benedicció. Ella insisteix, suau i amorosa i pregunta en to dolç, “¿no m’has sentit?” Ell es tomba cap a ella, només el cap doncs els cossos no poden, estan tant junts en aquest mini espai que es toquen l’un a l’altre i quasi no es poden moure. Es gira i la mira amb tendresa. I ella a ell. Empassa una fumarada més de la seva pipa i se la bufa als morros, directament a la cara d’ella que la té a tocar, omplint-la tota d’aquesta boira de tabac. Ella tus més i ell li fa un petó afectuós als llavis, i dona mitja volta al seu cap per seguir mirant el paisatge a través de la finestra mentre somriu amb satisfacció i una lleu ironia. Continua fumant tan tranquil. Ella, mentrestant, es queda trista i no diu res, tus una mica més i mira el paisatge del cantó de la seva finestra.

Acaba l’escena.

Crec que és una bona i perfecta manera d’explicar sense paraules el to i el caràcter del dos esposos i la mena de relació que estan començant a tenir. Tot el que s’explica, que és molt, es fa de manera implícita, i en ella, naturalment, el component eròtic és notori.

En aquesta habitacle petit succeeixen moltes més coses que en el famós lavabo de l’avió d’Emanuelle.

Comprens el que vull dir?

No em respons, però penso que sí al sentir-te preguntar què és una hostessa. “Una dona que vola?”, dius traient la llengua.

No exactament, crec que no.

TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

18 de junio de 2008

Pronto verás hogueras al igual que ya oyes explosiones anunciando que la Tierra muestra uno de sus dos perfiles al Sol. A eso le llamamos solsticio y equinoccio, una manera astronómica de estar en paralelo con alguien, como tú y yo hacemos siempre. Esa es una buena manera de estar juntos, normalmente es así cuando se está en reposo o se camina. Pero a mí me gusta también aquella que tomaba mi tío Eduardo, la de frente. Él y su amigo Antonio conversaban de frente, como lo hacían Pere y Dimitri. La astronómica es también la postura que tomas para seducir a una hembra, me cuentas, debes mostrarle lo largo que eres y eso solamente se consigue estando en paralelo. Me imagino que te ríes cuando destacas, una y otra vez, que es muy cansado y que concluyes siempre fatigado, la mayoría de las veces para nada y que incluso debes pelearte con otros machos de tu especie para lograr montar a una. Terminas con un comentario que no reproduciré, pero que ya no creo que produzca ninguna risa.

Te sorprende nuestro sexo, y no entiendes, por más veces que he intentado explicártelo, el erotismo. Has leído las “Cartas de una Dama muy seria” y estás intrigado. Me dices que ves en ellas dos clases de textos diferentes. Unos son sexuales y los otros no. Comprendes algo los segundos, la lógica que pretenden tener, pero no los primeros. “Es un gasto de energía enorme”, exclamas. Tienes razón, lo es, pero tú también terminas fatigado cuando cortejas a tu Dama. ¿Eso es el erotismo?, ¿cansarse?, me preguntas. Sí, eso es, te respondo, el erotismo es una de las muchas maneras que tenemos los humanos de cansarnos, debemos hacerlo para obtener poder pues no otra cosa son nuestras relaciones. Poder disimulado entre palabras y caricias. Por eso los dos tipos de textos no son en realidad diferentes los unos de los otros. Todos son lo mismo, sexo y erotismo, explícito o implícito.

Permíteme que te describa una escena de la película “Barry Lyndom”, para intentar ejemplificar un asunto técnico, no de argumento, y aunque es una película la que cito, sirve para lo que quiero decir. Es una escena que me gusta mucho por su simplicidad técnica y su eficacia narrativa. El director y guionista es el mismo Stanley Kubrick, basada en una novela de William Makepeace Thackeray

El protagonista ha conseguido casarse con una dama muy bella y muy rica. Él es el típico escalador social sin escrúpulos, ella está profundamente enamorada de ese hombre, no en balde acaba de quedarse viuda de un anciano, malhumorado, antipático, celoso, mezquino, viejo, decrépito y enfermo.

La escena transcurre dentro del coche de caballos que los lleva de la Iglesia a casa después de la ceremonia de la boda. El espacio es pequeño, apenas caben ellos dos. Él fuma en pipa y llena todo el habitáculo de humo. Ella, sentada a su lado con un maravilloso abrigo de zorro irlandés, espanta el humo con la mano, se siente cada vez más molesta, tose, carraspea, cada segundo que pasa hay más humo. Lo mira, él sigue fumando con indiferencia. Ella le pide por favor y de buenas maneras que apague la pipa, que se está ahogando. Él no le hace caso, sigue fumando, hace pocas horas que el sacerdote les ha dado la bendición. Ella insiste suave y amorosa y pregunta en tono dulce ¿no me has oído? Él se gira hacia ella, sólo la cabeza pues los cuerpos están tan juntos en ese mini espacio que se tocan el uno al otro y casi no pueden moverse. Se gira y la mira con ternura. Y ella a él. Traga una bocanada más de su pipa y se la sopla en los morros, directamente a la cara de ella que la tiene a tocar, llenándola toda de esa niebla de tabaco. Ella tose más y él le da un beso cariñoso en los labios, da la vuelta a su cabeza para seguir mirando el paisaje a través de la ventana mientras sonríe con satisfacción y una leve ironía. Sigue fumando como si tal cosa. Ella, mientras tanto, se queda triste y no dice nada, tose un poco más y mira el paisaje del lado de su ventana.

Termina la escena.

Creo que es una buena y perfecta manera de explicar sin palabras el tono y el carácter de los dos esposos y el tipo de relación que están empezando a tener. Todo lo que se cuenta, que es mucho, se cuenta de manera implícita. Y en ella, naturalmente, el componente erótico es notorio.

En este habitáculo pequeño suceden muchas más cosas que en el famoso lavabo del avión de Emmanuelle.

¿Comprendes lo que quiero decir?

No me respondes, pero pienso que sí al oírte preguntar qué es una azafata. “¿Una mujer que vuela?”, dices sacando la lengua.

No exactamente, creo que no.

lunes, 24 de agosto de 2009

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (13)



1 Octubre 2008

16 de juny

Segons sembla la mandíbula inferior dels rèptils està composta per diferent ossos que configuren la seva forma. En els mamífers aquesta mandíbula és tota ella un sol os.

També sembla que els rèptils us distingiu uns dels altres pels diferents tipus de forats que hi ha en el vostre crani, segons sigui el nombre i la disposició sou un rèptil o un altre.

La descripció morfològica de les coses és sempre interessant, i si respon fidelment a la realitat és bella i significativament poètica.

Que el vostre crani sigui un formatge foradat i que la vostra mandíbula estigui apedaçada no tenen per què ser dos fets ni importants ni tampoc banals, però ambdós us atorguen un pedigrí especial, un caràcter de fòssil viu, un ressiliència en front del temps.

Els fòssils, ja saps, alberguen i contenen el temps, al igual que la música i la pols. Els rèptils escombreu amb el vostre ventre blanc la terra que amaga la mort rere una cortina de cendra que el vent no es pot mai endur.

Ahir em deies que arribarà un dia en que aquests molins blancs que plantem a les muntanyes aturaran el vent transformat en corrent alterna. Vaig riure per què tens raó, però el temps no és tant llarg per poder arribar fins a tant. Abans morirem tots de fred a mida que les estrelles es vagin apagant.

Em respons que el meu riure és trist i que saps que a mi tant se me’n dona que es pari el vent o el mon es cremi en el forn de l’infern. Tens raó, a mi m’és igual, però no tot m’és igual. Yeats deia:

Encara que el sol de l’estiu dori
el fullatge de núvols al cel,
o la lluna hivernal gravi en el camp
el laberint que la tempesta dispersa,
cap allí mirar no puc,
tant m’angoixa la responsabilitat.

Coses fetes o dites fa molt de temps,
o coses que no vaig fer ni dir
sinó vaig pensar dir o fer,
m’angoixen i no passa un dia
sense que alguna rememori
amb sorpresa de la meva consciència o vanitat.

(Verso IV del poema “Vacilació” de Yeats)

"Per què anomenes aquests poemes “Poesia horitzontal”?, em preguntes de sobta.

Em temo que no deus haver escoltat a Yeats, o només ho has fet fins la paraula “responsabilitat” que no ets capaç de comprendre, com tampoc “consciència” o “vanitat”.

Et responc que apart de la frívola unió d’un adjectiu que no li hauria de correspondre al substantiu, no tinc cap bona raó per justificar aquesta denominació. És un recurs fàcil fer aquesta mena d’unions que no arriben ni tant sols a esdevenir metàfores. En la seva falta de significat es troba el seu encert, crec.

“Llavors els rèptils hauríem de tenir ales i poder volar com ho fan aquests que se’ns mengen”, sento que exclames en una associació d’idees tan estranya com la de la poesia horitzontal.

Les veu tenir, et responc. Va haver un temps que volàveu majestuosos. Em dones l’esquena i em respons que no ho recordes, que sempre et parlo de coses que no ets capaç de recordar i que nosaltres, els humans, sí que volem.

Són màquines les que ho fan, són elles les que volen, no nosaltres, et dic.

“Tan se val, és el mateix”, sento que murmures mentre te’n vas poc a poc i mig enfedat.

Veig com desapareixes per una de les esquerdes del bany i em quedo trist. Penso en aquells temps en que es podia fumar als avions; recordo un viatge a Nova York amb l’Albert i la Eloisse, i unes hostesses d’una antiga i desapareguda companyia aèria, Spantax. Era la que sempre ens duia a Pere i a mi a Londres.

Sí, tens raó, tan és que les ales tinguin plomes o metall.

TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

16 de junio

Según parece la mandíbula inferior de los reptiles está compuesta por varios huesos que le dan forma. En los mamíferos sucede que esa mandíbula es toda ella un solo hueso.

También parece que los reptiles os distinguís unos de otros por los diferentes tipos de agujeros que muestra vuestro cráneo, según sea el número y la disposición sois un reptil u otro.

La descripción morfológica de las cosas es siempre interesante, y si responde fielmente a la realidad es bella y significativamente poética.

Que vuestro cráneo sea un queso agujereado y que vuestra mandíbula esté apedazada no tienen por qué ser dos hechos ni importantes ni tampoco banales, pero considero que ambos os otorgan un pedigrí especial, un carácter de fósil vivo, una resiliencia frente al tiempo, y ya sabes que los fósiles lo albergan y lo contienen al igual que la música y el polvo que recubren los restos petrificados. Los reptiles barréis con vuestro vientre blanco la tierra que esconde la muerte tras una cortina de ceniza que el viento no puede nunca limpiar.

Ayer me decías que llegará un día en que esos molinos blancos que plantamos en las montañas pararán el viento, convertido en corriente alterna. Me reí porque tienes razón, pero el tiempo no es tan largo para poder llegar a eso. Antes moriremos todos de frío a medida que las estrellas se vayan apagando.

Me respondes que mi risa es triste y que sabes que a mí me da igual que se pare el viento o el mundo arda en el horno de una estrella. Tienes razón, a mí me da igual, pero no todo me da igual. Yeats decía que:

Aunque el sol del estío dore
El follaje de nubes en el cielo,
O la luna invernal grabe en el campo
El laberinto que la tormenta desparrama,
Hacia allí mirar no puedo,
Tanto me agobia la responsabilidad.
Cosas hechas o dichas hace mucho,
O cosas que no hice ni dije
Sino pensé decir o hacer,
Me agobian y no pasa un día
Sin que alguna rememore,
Con asombro de mi conciencia o vanidad.

(Verso IV del poema “Vacilación” de Yeats)

¿Por qué le llamas a esos poemas “Poesía horizontal”? me preguntas de sopetón.

Temo que no debes haber escuchado a Yeats, o al menos lo has hecho sólo hasta la palabra “responsabilidad” que no eres capaz de entender, ni tampoco “conciencia” o “vanidad”.

Te respondo que aparte de la frívola unión de un adjetivo que no debería corresponderle al sustantivo, no tengo ninguna buena razón para justificar esa denominación. Es un recurso fácil hacer esa clase de uniones que no llegan ni siquiera a constituirse como metáforas. En su falta de significado está el acierto, creo.

“Entonces los reptiles deberíamos tener alas y poder volar como lo hacen esos que nos comen.” Oigo que exclamas en una asociación de ideas tan extraña como la de la misma poesía horizontal.

Las tuvisteis, te respondo. Hubo un tiempo que volabais majestuosos. Me das la espalda y me respondes que no lo recuerdas, que siempre te hablo de cosas que no eres capaz de recordar y que nosotros sí que volamos.

Son máquinas las que lo hacen, son ellas las que vuelan, no nosotros, te digo.

Es lo mismo, oigo que murmuras mientras te vas despacio y creo que refunfuñando.

Te veo desaparecer por una de las grietas del baño y me quedo triste. Pienso en aquellos tiempos en que se podía fumar en los aviones; recuerdo un viaje a Nueva York con Albert y Eloisse, y unas azafatas de una antigua y desaparecida compañía, Spantax. Era la que siempre nos llevaba a Pere y a mí a Londres.

Sí, tienes razón, da igual que las alas tengan plumas o metal.