viernes, 15 de febrero de 2019

No t’espantis. (epistolari caòtic)

L'esclau fidel a Django desencadenat
Diari d’hivern (7)

No t’espantis. (epistolari caòtic)

“A molts catalans els costa de relacionar la destrucció del seu propi país amb la destrucció dels seus amors i dels seus interessos més pregons, que són els que fructifiquen més a llarg termini. Com deia Ciceró, l’estigma de l’esclau és parlar la llengua del seu amo i, per tant, veure el seu propi món a través de la sensibilitat d’un estranger” Enric Vila.

Benvolgut amic Joan,

T’escric només per recalcar que no estiguis espantat. Tal com et vaig comentar ahir nit tot sopant a casa teva no ho estiguis perquè no passarà res d’extraordinari i el temps acabarà posant a cadascú al seu lloc i li donarà el que es mereix.

Ja sé que tot plegat és inenarrable, indicible, quasi inexpressable, però a banda de que tots ells, els espanyols d’allà i els d’aquí, han fet pinya contra "El Gran Enemic", pensa que el país rojigualda està segrestat per la seva pròpia por i vergonya. Tu i jo sabem molt bé que el menys suportable, el que la majoria tolera de menys grat, és que la posin en evidència i a Espanya l’hem posada en evidència en els seus fonaments, en tot allò que la fa ser el que és i que no vol ni pot evitar.

Ara que tothom parla de mals tractaments, de violacions i pederàstia, comprovem de manera fefaent que sempre es procuren amagar les evidències que ens delaten en la nostra misèria com a persones i com a pobles. En qualsevol acusació s’activa immediatament el mecanisme de l’omertà. I també que el silenci còmplice i criminal on més escampa verinosament la seva pèrfida metzina és en els nius, en el sí de les famílies on en elles el pitjor no és pas el delicte en sí mateix sinó la seva notorietat, no que el pare  violi a la filla durant anys, no, sinó que se sàpiga. Qualsevol cosa abans que l’escàndol i la publicitat. A Espanya igual. Qualsevol cosa abans que el reconeixement de l’escarni i la misèria en la que s’ha edificat. L'Estat espanyol, com afirma la Marta Rojals a Vilaweb, que no ha estat capaç durant quaranta anys de jutjar els seus criminals franquistes ara vol fer,  per enèsima vegada, de jutge just amb els catalans. Espanya que només acabarà disputant-se les despulles dels seus esclaus com si fossin trofeus de caça i que l’únic objectiu que té al món, com va dir Casado, és convertir en espanyols aquells que no ho volen ser.  

L’Estat profund no vol perdre els privilegis de 300 anys ni que es revisi l’espoli criminal del franquisme i de les grans fortunes que hi han col·laborat i que s’han beneficiat robant. Espoli mai jutjat, mai considerat per les lleis d’aquesta Espanya. Els media perquè no els retirin les subvencions perquè si no desapareixen. Els artistes, els periodistes i els covards intel·lectuals espanyols acollonits, temorosos de no dir res que pugui afectar els seus llocs de treball en els medis on treballen, parlen i publiquen. La plebs, muda també, buscant assedegada motius per sentir-se orgullosa en els crims dels seus patricis. Patricis que tampoc són capaços ni de formular una proposta lampedusiana pel seu país.

La corrupció vessa per tot arreu, i no ho ha deixat mai de fer. Una corrupció no només econòmica, també moral i política. Com l’autonomia catalana que ha estat tota ella corrupta perquè ha estat una enganyifa descomunal, l’autonomia de la senyoreta Pepis que no ha fet altra cosa que amagar el colonialisme espanyol i el descomunal espoli que hem patit. Una corrupció tan desvergonyida com impune. I un partit socialista i col·laboracionista amb els lladres, un partit que fomenta aquesta omertà, un partit més dividit que mai que finalment caurà i deixarà pas a tota la fauna del nou tripartit. O no.

M'acaben d'entrar uns noiets amb aspecte pakistanès, d'uns catorze anys que em venien a vendre cosetes que diuen que fan ells mateixos, penjolls, anells i polseres, per pagar-se un viatge amb l'escola. Els he comprat una polsera, vuit euros, avui que no he venut res els he comprat una polsera a aquests noiets i m'he gastat vuit euros. Els he preguntat on pensaven anar amb l'escola. Jo m'imaginava no sé què, Madrid, París, Roma... i el més alt m'ha contestat que a Banyoles!! I aleshores he pensat en les sortides que feia amb els escolapis a les Planes. En fi, pura tendresa i nostàlgia de quan érem més pobres que ara, però manteníem els nostres epistolaris i dietaris endreçats i lligats amb una cinta groga.

viernes, 1 de febrero de 2019

Ploraners

Antonio Briceño
Diari d'hivern (6)

Ploraners.


Ens lamentem com a ploraners, captius i esclaus pel que no hem sabut defensar com a ciutadans lliures. Que caigui sobre nosaltres, doncs, la penitència dels covards que ni l'Esperit Sant de Lledoners ens podrà deslliurà amb la seva retòrica de mossèn il·lusionista.

--------------

La fotografia d'Antonio Briceño està feta en un concurs de "plañideras" a San Juan del Río el dia dels morts de l'any passat. Si els catalans ens hi haguéssim presentat segur que l'hauríem guanyat.