jueves, 27 de abril de 2017

Catalunya bis (i 3)



Diari de primavera (8)

Catalunya bis (i 3)

El senyor de BallantraeThe Master of Ballantrae és una novel·la que va escriure Robert Louis Stevenson i que va  publicar el 1888. El 1953 es va portar el cinema amb Errol Flynn i Roger Livesey en els papers principals i William Keighley en el de director, convertint-se en una de les pel·lícules d’aventures millors i més entretingudes de la història del cinema. La narració ens parla del retorn el 1745 de  Carles Eduard Estuard a Escòcia per prendre el tron al rei Jordi II del Regne Unit de la casa de Hannover i restaurar la casa Estuard. El senyor de Ballantrae, escocès de soca-rel, veient els problemes que s’acostaven es troba en un dilema per tal de salvaguardar el patrimoni familiar que perillarà si fa una aposta equivocada i es decanta pel bàndol perdedor. Així doncs, pren una solució salomònica enviant a un dels fills a lluitar al costat de Carles Eduard Estuard i a l’altre fill a les files del rei Jordi II del Regne Unit, amb la promesa fervent dels dos germans de que el guanyador ajudarà i empararà al perdedor. És a dir, obliga als germans a prendre la solució col·laborativa en el dilema del presoner del que parlàvem en l’anterior post dedicat a Espanya. Però després les coses surten com surten perquè les persones són com són i res es pot preveure ni res és segur, un dels germans, el que es troba en el bàndol guanyador traeix al germà que es veu obligat a fugir al Carib vivint allí fantàstiques aventures.

El restabliment de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977 derrogant la corresponent llei franquista de 1938 i mantenint estalvi el fil de la tradició simbòlica catalana, no només retornant les coses a l'estat en què Franco les havia trobat en començar la guerra sinó que igualment va representar un reconeixement als quaranta anys en que la institució catalana havia perviscut en la clandestinitat gràcies a la tossuderia d’uns i als ajuts econòmics de molts altres que van impedir literalment que els Presidents de la Generalitat en l’exili es morissin de fam, ells i les seves famílies. Entre els samaritans, sorprenentment, es trobava Joan Antoni Samaranch i Torelló, el futur President del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona, franquista i falangista reconegut però que sabia, igual que ho sabia el senyor de Ballantrae, que no és bo dipositar totes les pomes en una sola cistella perquè, vulguis que no, tard o d’hora, algú haurà de curar als ferits i recompondre el desastre després de la derrota, sigui quin sigui el resultat de la batalla, guanyin uns o guanyin els altres.

No sé si la noblesa de la que parla George Orwell dels espanyols té en compte aquesta mena de qüestions, ho desconec, no puc penetrar en la ment d’aquell excel·lent escriptor i periodista britànic ja mort, però dubto que en un trotskista convençut com era ell considerés noble aquesta classe de comportament i de lògica moral fàcil de qualificar com a cínica. Més aviat penso que tot el contrari, que, precisament, fa referència a que la noblesa hispànica ho és, és hidalga i noble, perquè posa sempre totes les pomes en una sola cistella, variant vegetal i eficient del presoner que no traeix al seu company. Per què?, perquè no han considerat que la seva existència com a poble, grup humà que conviu plegat, tribu, tropa, colla d’amics o comunitat de veïns, pugui estar mai en perill, raó per la que el senyor José María Aznar va dir el que va dir, que abans es trencaria Catalunya que Espanya, segurament amb tota la raó. O no.

Esperem doncs, si això és així, i tal cosa acaba succeint -que Catalunya es trenqui, o és la mateixa Espanya la que acaba de nou trencant Catalunya com el Regne Unit ho va fer també amb Irlanda-, que algú a Catalunya faci de senyor de Ballantrae i reculli els ferits i recompongui el desastre després de la derrota sigui quin sigui el resultat de la batalla.  Ignoro, però, si els espanyols tenen a senyors de Ballantrae en el seu rebost per si algun dia Espanya se’n va a dormir sencera i a l’endemà es lleva trencada, igual que una vegada per la nit era monàrquica i pel dematí ja era republicana, i amb un rei fugint a Roma i que a l’arribar el primer que va preguntar va ser on hi havia un prostíbul.

En tot cas, cal destacar que si la raó aparent i visible que mou al fill del senyor de Ballantrae a trair al seu altre germà, que ha de fugir fugitiu per salvar la vida, és la cobdícia i la deslleialtat miserable, la veritable, en canvi, és una noia, la bella promesa del seu germà de la qual ell també n’està enamorat.

Ja tenia raó John Nash a l'afirmar que les noies maques sempre porten problemes!, ¿qui és, doncs, la noia maca dels catalans? I la dels espanyols?

--------------------------------------------------                                       

Diario de primavera (8)

Cataluña bis (y 3)

El señor de Ballantrae, The Master of Ballantrae, es una novela que escribió Robert Louis Stevenson y que publicó en 1888. En 1953 se llevó al cine con Errol Flynn y Roger Livesey en los papeles principales y William Keighley en el de director, convirtiéndose en una de las películas de aventuras mejores, y más entretenidas, de la historia del cine. La narración nos habla del regreso en 1745 de Carlos Eduardo Estuardo a Escocia para tomar el trono al rey Jorge II del Reino Unido de la casa de Hannover y restaurar la casa Estuardo. El señor de Ballantrae, escocés de pura cepa, viendo los problemas que se acercaban se encuentra en un dilema para salvaguardar el patrimonio familiar que peligrará si hace una apuesta equivocada y se decanta por el bando perdedor. Así pues, toma una solución salomónica enviando a uno de los hijos a luchar junto a Carlos Eduardo Estuardo y al otro hijo a las filas del rey Jorge II del Reino Unido, con la promesa ferviente de los dos hermanos de que el ganador ayudará y amparará al perdedor. Es decir, obliga a los hermanos a tomar la solución colaborativa en el dilema del prisionero del que hablábamos en el anterior post dedicado a España. Pero después las cosas salen como salen porque las personas son como son y nada se puede prever ni nada es seguro, uno de los hermanos, el que se encuentra en el bando ganador, traiciona al otro hermano que se ve obligado a huir al Caribe viviendo allí fantásticas aventuras.

El restablecimiento de la Generalidad de Cataluña el 29 de septiembre de 1977 deroga la correspondiente ley franquista de 1938 manteniendo a salvo el hilo de la tradición simbólica catalana, no sólo devolviendo las cosas al estado en que Franco las había encontrado al comenzar la guerra sino que igualmente representó un reconocimiento a los cuarenta años en que la institución catalana había pervivido en la clandestinidad gracias a la terquedad de unos y a las ayudas económicas de muchos otros que impidieron literalmente que los Presidentes de la Generalitat en el exilio se murieran de hambre, ellos y sus familias. Entre los samaritanos, sorprendentemente, se encontraba Juan Antonio Samaranch y Torelló, el futuro Presidente del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona, franquista y falangista reconocido pero que sabía, al igual que lo sabía el señor de Ballantrae, que no es bueno depositar todas las manzanas en una sola canasta porque, quieras que no, tarde o temprano, alguien tendrá que curar a los heridos y recomponer el desastre tras la derrota sea cual sea el resultado de la batalla, ganen unos o ganen los otros.

No sé si la nobleza de la que habla George Orwell de los españoles tiene en cuenta este tipo de cuestiones, lo desconozco, no puedo penetrar en la mente de aquel excelente escritor y periodista británico ya fallecido, pero dudo que un trotskista convencido como era él considerara noble esta clase de comportamiento y de lógica moral que, por el contrario, es fácil de calificar como cínica. Más bien pienso que es toda otra cosa, que precisamente hace referencia a que la nobleza hispánica lo es, es hidalga y noble, porque pone siempre todas las manzanas en una sola canasta, variante eficiente del prisionero que no traiciona a su compañero. ¿Por qué?, porque no han considerado que su existencia como pueblo, tribu, tropa, panda de amigos, comunidad de vecinos o grupo humano que convive unido, pueda estar nunca en peligro, ni se les pasa por la cabeza, por eso es por lo que el señor Aznar dijo lo que dijo, que antes se rompería Cataluña que España.

Esperemos pues, si esto es así, y tal cosa acaba sucediendo -que Cataluña se rompa, o es la misma España la que termina de nuevo rompiendo Cataluña como el Reino Unido lo hizo también con Irlanda-, que alguien en Cataluña haga de señor de Ballantrae y recoja los heridos y recomponga el desastre tras la derrota sea cual sea el resultado de la batalla. Ignoro, sin embargo, si los españoles tienen a señores de Ballantrae en su despensa por si algún día España se acuesta entera y al día siguiente se levanta rota, al igual que una vez por la noche era monárquica y por la mañana ya era republicana, y con un rey huyendo a Roma y que al llegar lo primero que preguntó fue donde había un prostíbulo.

En todo caso, cabe destacar que si la razón aparente y visible que mueve al hijo del señor de Ballantrae a traicionar a su otro hermano, que tiene que huir fugitivo para salvar la vida, es la codicia y la deslealtad miserable, la verdadera, en cambio, es una chica, la bella prometida de su hermano de la que él también está enamorado.

¡Ya tenía razón John Nash al afirmar que las chicas guapas siempre traen problemas!, ¿quién es, pues, la chica guapa de los catalanes? ¿Y la de los españoles?