jueves, 4 de octubre de 2012

El Peletero/Rear window

 Hemeroteca peletera

“Rear Window” 

“La pérdida de color, las ralladuras y el deterioro en diálogos, efectos sonoros y música son algunos de los problemas habituales a los que se enfrentan estos dos restauradores, Robert Harris y James Katz. El celuloide es un material muy sensible a la humedad y a la luz, y con el tiempo sufre diversos achaques.

(...)

Una de sus grandes preocupaciones es respetar el original, por lo que son totalmente contrarios al coloreado de películas y a ningún tipo de cambio en el montaje. “Tenemos la responsabilidad moral de mejorar la película sin cambiar la intención original de quienes la hicieron”, afirman. Y, desde esta perspectiva, ambos coinciden en señalar cuáles son los principales instrumentos en su trabajo: “el cerebro, los ojos y los oídos”. (“Dos años y un millón de dólares para restaurar “La ventana indiscreta”, Alex Barnet, La Vanguardia de Barcelona, 3 de diciembre de 1997) 

-------------------------------------------------------------------------------

El títol original en anglès de la pel·lícula va ser "Rear Window", la finestra del darrere, però aquí tots la coneixem pel seu nom en castellà, "La ventana indiscreta". Quantes vegades he parlat amb l’Albert sobre Hitchcock? Ell l'admira i jo, en canvi, sempre he pensat que és un director sobrevalorat, genial en alguns dels seus moments que no acaba mai d'aconseguir una pel·lícula excel·lent. O a l'inrevés, obres mestres, com "Els ocells", es veuen entelades per escenes que semblen rodades per mals aprenents. Però aquesta és una conversa eterna entre nosaltres dos en què només arribem a una bona entesa i acord quan parlem de les seves actrius, aquelles memorables rosses, fredes i gèlides, distants i superbes que podien descordar-te els pantalons, dins d'un taxi, amb la més gran naturalitat i confiança i sense prestar atenció ni demanar permís ni al taxista ni a tu.

L’Albert també diu que els millors petons del cinema els ha dirigit Hitchcock. A la sempre bella, i de vegades sosa, Grace Kelly, li va rodar, en aquesta pel·lícula de finestres, un dels moments de més alta temperatura entre una parella, sense necessitat d’ensenyar res més que la cara i els llavis.

Però no he començat aquestes paraules per parlar ni de cinema ni de rosses ni d'escenes amoroses dins dels taxis.


Ni tampoc de petons indiscrets a punt de bullir.

Vaig acabar l'últim post citant un text d'Antonio Muñoz Molina que parlava de la lectura i del seu ensenyament. També recordava al meu pare quan va perdre la capacitat de llegir, escriure i parlar. I vull continuar, el que començo ara, recordant igualment quan aconseguíem que digués, orgullós i amb un gran somriure de satisfacció i goig, el seu segon cognom després de pronunciar nosaltres en alt el primer cognom darrere del seu nom de pila. Semblava que llancéssim un cubell amb una corda per treure unes poques gotes d'aigua d'un pou molt profund.

De vegades també li cantàvem cançons de bressol, nadales i velles tonades de la guerra que al sentir-les el feien plorar com un nen que, després d'estar molt de temps perdut i espantat, tornava, per fi, a casa.

Amb tot això buscàvem una resposta emocional, una manera de forçar una obertura, una finestra, d'entrar per la porta del darrere de casa, que provoqués en ell una reacció espontània, involuntària, en aquest cas un sentiment positiu de felicitat i seguretat al reconèixer, en les paraules i la música, un ambient familiar, càlid i propi. Un espai amigable, acollidor, no hostil, que allunyés, per uns instants, la por i la solitud.

També la nostra por i la nostra solitud.

Perquè parlar dels altres és fer-ho igualment de nosaltres.

Així doncs, i dit amb l'anglicisme corresponent, l'Albert és, entre moltes altres coses, un "namer", algú que posa noms a objectes, empreses, productes i serveis. És una vella i bella professió que en les últimes dècades s'ha desenvolupat conjuntament i formant part del "branding", la seva gran especialitat. En realitat, la capacitat d’anomenar i nomenar, és anterior fins i tot al conegut com "l’ofici més antic del món", do que va inventar el més complet de tots els dissenyadors, enginyers i creadors que ha existit, un autèntic aconseguidor.

Cóm es construeixen les paraules i s'anomena allò que està a punt de néixer, però que encara no ha vist la llum del dia?

Les llistes que redacta l'Albert són llarguíssimes després de sotmetre al nadó a un judici d'intencions i a un estudi comparatiu i detallat dels seus pares, germans, cosins i la resta de la família per anar buscant una paraula que s'adeqüi i descrigui la seva fesomia. Ha de trobar afinitats, derivades i connotacions en diversos idiomes i àrees culturals, coincidències sonores i semàntiques. Així mateix ha d'elaborar una relació d'atributs, positius i negatius, en els que, de tant en tant, apareixen paral·lelismes estranys i casualitats sorprenents. Investigar la seva etimologia, vells i nous usos, cercar en els registres de la propietat i sotmetre, en darrer terme als finalistes a una selecció definitiva.

En algunes ocasions ha de crear un nom que no signifiqui res en cap llengua del món i que el seu suport i esquelet siguin exclusivament fonètics i la seva sonoritat merament estètica i, si cal, subliminal o fins i tot lleugerament onomatopeic.

Un ressò emocional.

Durant els últims dies de vida de la meva mare jo dormia amb ella, al seu costat, sentint-la gemegar i cridant al meu pare i al meu germà, l'Albert, durant hores fins que el cansament ens esgotava a tots dos.

Com podem ser fidels a la seva memòria a més de recordar-los cada dia i pronunciar en silenci els seus noms?

¿Fent el que cal fer?

Què cal fer?

Avui, en realitat, volia parlar d'un divorci. Una amiga ha pres la decisió de separar-se del seu marit i l'hi acaba de comunicar. Ell ha quedat estupefacte, no s'ho esperava ni entén ni accepta les raons d'ella. En realitat no sap de què dimonis li parla la seva dona. En realitat tampoc sap qui és ella amb la que ha conviscut durant anys. El pobre home no sap res.

Però no parlaré de cap divorci. En lloc d'això ho faré de meteorologia.

La tardor ha arribat amb pluges, els temps són realment convulsos i amenaça tempesta, l'hivern que s'acosta serà dur i molt llarg també, potser s’endugui per endavant, com una riuada embogida, a la primavera i al següent estiu, que passi pel seu damunt per instal·lar-se directament i de nou en una tardor plujosa i freda.

Tinc por? No sé si és por, però és una cosa que se l'hi assembla molt quan recordo que el meu pare se'n va anar a la guerra amb només divuit anys.

El mandat és únicament la supervivència?

Hi ha, sens dubte, alguna cosa més, però ignoro de què es tracta.

Quin rostre té la meva rossa freda i distant? El de la mort o el d'una nena que encara no he trobat? La meva filla que cap dona pot donar-me ja?

Pot o vol alguna dona donar-me una filla?

Aquesta filla mira al cel i obre els braços?

Cóm es diu?

Aquest estiu vaig realitzar la fotografia que encapçala aquest text, va ser una imatge robada d'una casa aliena. La vaig veure entre les escletxes d'una tanca que la encerclava sense amagar del tot el seu interior, una "rear window". Em vaig estremir, què significa?

Que sóc un lladre, no significa res més que això, un vulgar lladre i també que algú, algun dia, pronunciarà a mitges el meu nom i jo, al sentir-lo, recordaré, com un estel fugaç solcant un cel negre, l'altra meitat.

Hauré tornat a casa i res no serà ja important.

-------------------------------------------------------------------------------

El título original en inglés de la película fue “Rear Window”, la ventana de atrás, pero aquí todos la conocemos por su nombre en castellano, “La ventana indiscreta”. ¿Cuántas veces he conversado con Albert sobre Hitchcock? Él lo admira y yo, en cambio, siempre he pensado que es un director sobrevalorado, genial en algunos de sus momentos que no termina nunca de lograr una película excelente. O al revés, obras maestras, como “Los pájaros”, se ven empañadas por escenas que parecen rodadas por malos aprendices. Pero esta es una conversación eterna entre nosotros dos en la que solamente llegamos a un buen entendimiento y acuerdo cuando hablamos de sus actrices, aquellas memorables rubias, frías y gélidas, distantes y soberbias que podían desabrocharte los pantalones, dentro de un taxi, con la mayor naturalidad y confianza sin prestar atención ni pedir permiso ni al taxista ni a ti.

Albert también dice que los mejores besos del cine los ha dirigido Hitchcock. A la siempre bella, y a veces sosa, Grace Kelly, le rodó, en esta película de ventanas, uno de los momentos de más alta temperatura entre una pareja, sin necesidad de enseñar nada más que la cara y los labios.

Pero no he empezado estas palabras para hablar ni de cine ni de rubias ni de escenas amorosas dentro de los taxis.

Ni tampoco de besos indiscretos en su punto de ebullición.

Terminé el último post citando un texto de Antonio Muñoz Molina que hablaba de la lectura y de su enseñanza. También recordaba a mi padre cuando perdió la capacidad de leer, escribir y hablar. Y quiero continuar, el que empiezo ahora, recordando igualmente cuando conseguíamos que dijera, orgulloso y con una gran sonrisa de satisfacción y gozo, su segundo apellido después de pronunciar nosotros en alto el primero de ellos tras su nombre de pila. Parecía que lanzáramos un cubo con una cuerda para sacar unas pocas gotas de agua de un pozo muy profundo.

En ocasiones también le cantábamos canciones de cuna, villancicos y viejas tonadas de la guerra que al oírlas le hacían llorar igual que un niño que, después de estar mucho tiempo perdido y asustado, regresaba, por fin, a casa.

Con ello buscábamos una respuesta emocional, una manera de forzar una abertura, una ventana, de entrar por la puerta de atrás de su propia casa, que provocará en él una reacción espontánea, involuntaria, en este caso un sentimiento positivo de felicidad y seguridad al reconocer, en las palabras y la música, un ambiente familiar, cálido y propio. Un espacio amigable, acogedor, no hostil, que alejara, por unos instantes, el miedo y la soledad.

También nuestro miedo y nuestra soledad.

Porque hablar de los otros es hacerlo asimismo de nosotros.

Así pues, y dicho con el anglicismo correspondiente, Albert es, entre otras muchas cosas, un “namer”, alguien que pone nombres a objetos, empresas, productos y servicios. Es una vieja y bella profesión que en las últimas décadas se ha desarrollado conjuntamente y formando parte del “branding”, su gran especialidad. En realidad, la capacidad de nombrar, es anterior incluso al llamado “oficio más antiguo del mundo”, don que inventó el más completo de todos los diseñadores, ingenieros y hacedores que ha habido, un auténtico conseguidor.
¿Cómo se construyen las palabras y se nombra aquello que está a punto de nacer, pero que todavía no ha visto la luz del día?
Las listas que redacta Albert son larguísimas después de someter al recién concebido a un juicio de intenciones y a un estudio comparativo y detallado de sus padres, hermanos, primos y del resto de la familia para ir buscándole una palabra que se adecue y describa su fisonomía. Ha de encontrar afinidades, derivadas y connotaciones en diversos idiomas y áreas culturales, coincidencias sonoras y semánticas. Asimismo debe elaborar una relación de atributos, positivos y negativos, en los que, de vez en cuando, aparecen paralelismos extraños y casualidades sorprendentes. Investigar su etimología, viejos y nuevos usos, buscar en los registros de la propiedad y someter, por último, a los finalistas a una selección definitiva.
El algunas ocasiones debe crear un nombre que no signifique nada en ninguna lengua del mundo y que su sustento y esqueleto sean exclusivamente fonéticos y su sonoridad meramente estética y, si es necesario, subliminal o incluso ligeramente onomatopéyico.

Un eco emocional.

Durante los últimos días de vida mi madre yo dormía con ella, a su lado, oyéndola gemir y llamando a mi padre y a mi hermano, Albert, durante horas hasta que el cansancio nos agotaba a los dos.

¿Cómo podemos ser fieles a su memoria además de recordarlos cada día y pronunciar en silencio sus nombres?

¿Haciendo lo que hay que hacer?
¿Qué hay que hacer?

Hoy, en realidad, quería hablar de un divorcio. Una amiga ha tomado la decisión de separarse de su marido y se lo acaba de comunicar. Él ha quedado estupefacto, no se lo esperaba ni entiende ni acepta las razones de ella. En realidad no sabe de qué demonios le habla su esposa. En realidad tampoco sabe quién es la mujer con la que ha convivido durante años. El pobre no sabe nada.

Pero no voy a hablar de ningún divorcio. En lugar de ello lo haré de meteorología.

El otoño ha llegado con lluvias, los tiempos son realmente convulsos y amenaza tormenta, el invierno que se avecina será duro y muy largo también, quizá se lleve por delante, como una riada enloquecida, a la próxima primavera y al siguiente verano, que pase por encima de ellos y se instale directamente y de nuevo en un otoño lluvioso y destemplado.

¿Tengo miedo? No sé si es miedo, pero es algo que se le parece mucho cuando recuerdo que mi padre se fue a la guerra con sólo dieciocho años.
¿El mandato es únicamente la supervivencia?
Hay, sin duda, algo más, pero ignoro de qué se trata.
¿Qué rostro tiene mi rubia fría y distante?, ¿el de la muerte o el de una niña que todavía no he encontrado? ¿Mi hija que ninguna mujer puede darme ya?
¿Puede o quiere alguna mujer darme una hija?
¿Esa hija mira al cielo y abre los brazos?

¿Cómo se llama?

Este verano realicé la fotografía que encabeza este texto, fue una imagen robada de una casa ajena. La vi entre los resquicios de una valla que encerraba sin ocultar del todo su interior, una “rear window”. Me estremecí, ¿qué significa?

Que soy un ladrón, no significa nada más que eso, un vulgar ladrón y también que alguien, algún día, pronunciará a medias mi nombre y yo, al oírlo, recordaré, como una estrella fugaz surcando un cielo negro, la otra mitad.

Habré regresado a casa y nada será ya importante.

-------------------------------------------------------------------------------