Diari de tardor
(18)
Cinisme.
Hi ha un famós
test anomenat Test de Sally-Anne
que intenta esbrinar la capacitat de conèixer la ignorància aliena. El dibuix
de l’encapçalament n’és un bon resum, una sèrie d’esdeveniments comporten una
pregunta final. Un test que els humans comencen a superar a partir dels quatre
anys i que els primats encara no en són capaços, segurament, afirmen els
experts, que ho és per un mal disseny del test per a ells.
Fa set dies, el
David Fernàndez i l’Alex Romaguera van presentar l’Atlas
de la corrupció als Països catalans, una obra en quatre volums: Llums i taquígrafs, Temps de canalles, Afònics
i Fent fora a la Màfia. Tot plegat ha
estat impulsat per la CUP amb el
suport de la plataforma X-net i el Grup de Treball contra la Corrupció a
Catalunya. És una obra magna que val la pena llegir.
Però abans d’ahir
es va morir la Rita Barberà i abans d’ahir també es van complir 94 anys del naixement
de Joan Fuster.
Tothom a Espanya coneix a la Rita Barberà, però només uns quants saben qui va
ser Joan Fuster, valencià com ella, nascut a Sueca, la Ribera Baixa, el 23 de
novembre del 1922.
I ahir, o abans
d’ahir, o fa tres dies, es va fer públic el nou govern del País Basc i, com més
o menys deia l’Esther Vera en una tertúlia televisiva, és una experiència molt
alliçonadora veure a l’Iñigo Urkullu parlar des de la seguretat dels Furs i del
“Cupo”. Afirmava la periodista catalana que en el seu discurs, el candidat a
Lehendakari, semblava un milionari distant, investit d’una confiança absoluta
en el passat, el present i el futur, una confiança freda, serena i suposadament
clarivident. Molt diferent, per exemple, a la Susana Díaz, una persona vehement
que s’esforça amb paraules i gesticulacions en deixar clar a tothom que
l’escolta que la raó es troba de la seva part, un esforç que a l’Iñigo Urkullu
no li cal fer ni quan pacta amb els socialistes parlar de nació i de dret a
decidir ni tampoc quan negocia amb l’Estat espanyol els diners del “Cupo”.
Harry G.
Frankfurt, en un llibret que és una veritable joia, On bullshit, sobre la manipulació de la veritat, ens diu que el mentider
ha de necessàriament conèixer la veritat. I que, en canvi, pel xerraire la
veritat no té importància, ni tan sols sap què és, prescindeix d'ella i de
"com són realment les coses de les
que parla". "És impossible
mentir si un no creu conèixer la veritat. Produir xerrameca no requereix
semblant convicció. Una persona que menteix està responent a la veritat i en
aquest sentit, és respectuosa amb ella".
He titulat
aquestes paraules amb la de cinisme. Cinisme és sinònim d’impudència i
obscenitat, i alhora desvergonyiment en el mentir. És possible, però, que algú
no hi vegi la relació entre el títol i la resta del text, però si no la veu no
seré pas jo qui li ho expliqui. Per què?
Perquè Joan Fuster
ens va aconsellar que no havíem de fer un argument de la nostra ignorància,
però no ens va dir que és molt més difícil saber el que desconeixem que
conèixer el que ja sabem. Alguns polítics en són conscients, i ho són molt, per
això sovint construeixen arguments amb la ignorància dels altres. Però... ¿què
ignoren els altres? Per saber-ho s’ha de respondre bé a la pregunta del Test de Sally-Anne, i no tothom n’és
capaç ni més enllà dels quatre anys
d’edat.
Where will Sally look for her marble?
----------------------------------------
Diario de otoño (18)
Cinismo.
Hay un famoso test llamado Test de Sally-Anne que intenta averiguar la capacidad
de conocer la ignorancia ajena. El dibujo del encabezado es un buen resumen,
una serie de eventos conllevan una pregunta final. Un test que los humanos
comienzan a superar a partir de los cuatro años y que los primates aún no son
capaces, seguramente, afirman los expertos, que lo es por un mal diseño del
test para ellos.
Hace siete días, David Fernández y Alex Romaguera
presentaron l’Atlas
de la corrupció als Països catalans, una obra en cuatro volúmenes: Llums
i taquígrafs, Temps de canalles, Afònics i Fent fora a la
Màfia. Todo ello ha sido impulsado por la CUP con el apoyo de la plataforma X-net i el Grup
de Treball contra la Corrupció a Catalunya. Es una obra magna que
vale la pena leer.
Pero antes de ayer falleció Rita Barberá y antes de ayer
también se cumplieron 94 años del nacimiento de Joan Fuster.
Todo el mundo en España conoce a Rita Barberá, pero sólo unos pocos saben
quién fue Joan Fuster, valenciano como ella, nacido en Sueca, la Ribera Baixa, el 23 de noviembre de
1922.
Y ayer, o antes de ayer, o hace tres días, se hizo público
el nuevo gobierno del País Vasco y, como más o menos decía Esther Vera en una
tertulia televisiva, es una experiencia muy aleccionadora ver a Iñigo Urkullu
hablar desde la seguridad de los Fueros y del "Cupo". Afirmaba la
periodista catalana que en su discurso, el candidato a Lehendakari, parecía un
millonario distante, investido de una confianza absoluta en el pasado, el
presente y el futuro, una confianza fría, serena y supuestamente clarividente.
Muy diferente, por ejemplo, a Susana Díaz, una persona vehemente que se
esfuerza con palabras y gestos en dejar claro a todos los que la escuchan que la razón se encuentra de
su parte, un esfuerzo que Iñigo Urkullu no necesita hacer ni cuando pacta
con los socialistas hablar de nación y de derecho a decidir ni tampoco cuando
negocia con España el dinero del "Cupo".
Harry G. Frankfurt, en un librito que es una verdadera joya,
On bullshit, sobre la manipulación de la
verdad, nos dice que el mentiroso debe necesariamente conocer la verdad. Y
que, en cambio, para el charlatán la verdad no tiene importancia, ni siquiera
sabe qué es, prescinde de ella y de "cómo
son realmente las cosas de las que habla". “Es imposible mentir si uno no
cree conocer la verdad. Producir charlatanería no requiere semejante
convicción. Una persona que miente está respondiendo a la verdad y en ese
sentido, es respetuosa con ella”.
He titulado estas palabras con la de cinismo. Cinismo es
sinónimo de impudencia y obscenidad, y al mismo tiempo descaro en el mentir. Es
posible, sin embargo, que alguien no vea la relación entre el título y el resto
del texto, pero si no la ve no seré yo quien se lo explique. ¿Por qué?
Porque Joan Fuster nos aconsejó que no teníamos que hacer un
argumento de nuestra ignorancia, pero no nos dijo que es mucho más difícil
saber lo que desconocemos que conocer lo que ya sabemos. Algunos políticos son
conscientes de ello, y lo son mucho, por eso a menudo construyen argumentos con
la ignorancia de los demás. Pero... ¿qué ignoran los demás? Para saberlo hay
que responder bien a la pregunta del Test
de Sally-Anne, y no todo el mundo es capaz ni más allá de los cuatro años
de edad.
Where will Sally look for her marble?
