sábado, 10 de agosto de 2013

El Peletero/La primera llei de Newton


Diari d'estiu. (1)

La primera llei de Newton

La primera llei de Newton afirma que si no es fa res, res no passa.

A molts els agradaria que succeís el segon sense fer cas del primer, però això és impossible, i ho és perquè sempre acaba per passar alguna cosa quan alguna cosa fem per poc que sigui, quelcom que acaba per afectar-nos de manera inevitable. Els nostres actes tenen, invariablement, conseqüències que no podem eludir.

Sense fer gairebé res movem muntanyes, amb solament dues cames caminem, encara que només pensem que no hem de pensar provoquem esdeveniments que ens és impossible controlar mai del tot.

El futur és fill del present i del present no en tenim ni idea.

La por al desconegut ens predisposa a la inacció, al dubte, a la por, i ens sotmet d'una manera natural i ineludible a aquesta famosa primera llei del físic britànic: no fer res perquè res no passi.

Però el simple aleteig d'una parpella és capaç d'aixecar la pols dels deserts de Mart.

Un amic molt estimat acaba de trencar-se el canell de la mà esquerra, té una feina de risc, molt física, ha de manipular màquines i motors, peces pesades de metall, però això no és l'important.

L'important és que la seva novia l’ha enviat a passeig, ha donat per finalitzada  la seva relació amorosa fent servir un argument inapel·lable.

La noia diu que ja no està disposada a seguir trobant-se amb ell, cada mes o mes i mig, a meitat de camí d'on tots dos viuen  –viuen separats  per una considerable distància quilomètrica-  perquè això l’obliga a ella a tenir que renunciar, perdre, o deixar de guanyar, el que guanya al seu treball habitual en els escassos dos o tres dies que dediquen a estar junts.

Val a dir que no cobra cap sou i sí per feina feta i que, a més, l'obliga especialment els caps de setmana i dies festius que és quan aprofitaven per a veure’s. Ell, naturalment, està disposat a buscar alternatives, ella, pel que es veu, no, l’economia mana. Ella té un fill i es pensa que els diners que deixa de guanyar els hi pren al nen.

La noia no és que guanyi molt tampoc, només 300 euros, 100 al dia, pèrdua a la qual s'ha de sumar les despeses inherents al viatge. Calculo que, entre una cosa i l'altra, el perjudici monetari arriba als 400 euros cada quatre o sis setmanes, i això que s'estalviaven l'hotel perquè s'allotjaven a casa d'un conegut que els deixvaa la seva vivenda. I sortir tampoc és que sortissin molt perquè es passen, es passaven, la majoria del temps tancats a l'habitació.

"Així m'ho ha comunicat, així de senzill i de clar, així funcionen les coses, noi" -m'ha dit el meu amic molt abatut-.

No negaré que m'ha sorprès el fet en sí i la senzillesa del seu argument, ha estat una exposició econòmica irrebatible, però no vull, malgrat al meu comprensible i lògic desencís i tristor pel meu amic, posar-me dramàtic ni confondre les parpelles ni les pestanyes amb les ales d'una papallona, són dues coses que no tenen, ni tindran, mai res a veure. O sí.

He pensat que si algun dia el meu amic decideix convertir-se en gigoló i acompanyant de senyores necessitades d'assistència masculina ara ja sap quina ha de ser la seva tarifa de serveis, menys de 400 euros per un cap de setmana, ho trobo massa barat, el meu amic té bona planta i és un home amb una excel·lent conversa. Aquesta noia no sap el que es fa, però demanar explicacions raonables als cocodrils femella del Serengueti –el éssers més semblants de l’univers a les dones humanes-  ja sé que és una tasca inútil.

Ningú hauria d'ignorar, però, quant valen en diners els seus serveis sexuals, perquè valer, sens dubte, alguna cosa valen en diners, euros, dòlars o francs suïssos, tant se val. Pocs homes arriben a saber-ho a la seva vida, ell, gràcies a la sinceritat de la seva novia, sí.

"Els calçotets de cuir negre amb cremallera al centre que et vaig fer -li he recordat- poden encara ser-te útils per a altres ocasions futures, oi?, Pensa que així funcionen les coses, noi, no t'entristeixis, mai se sap què ens pot oferir la vida i molt més en els temps que corren tan necessitats i canviants com les cares de la lluna ".

Però la primera Llei de Newton no afirma exactament el que he dit al principi. En realitat diu que si no es fa res no passa res diferent al que ja està passant perquè sempre està succeint alguna cosa, sigui el que sigui, i això que passa segueix passant sense canvis fins que algú intervé, llavors, quan ho fa, tot canvia, per bé o per mal tot és diferent.

A partir d'aquí entrem en el món de la segona llei de Newton.

El diner, mal que ens pesi, és el millor invent de la humanitat després del sistema mètric decimal, per això té tants detractors, perquè és una brusca, però eficaç manera de mesurar també a les persones. El meu amic mai havia tingut tan clar el significat de la vida fins ara, aquest significat tan difícil de descobrir i que gairebé mai ningú aconsegueix esbrinar. Només el descobrim quan el valor, el cost i el preu de les coses coincideixen i això, gràcies a la hipocresia de les persones, rares vegades passa excepte quan es té la fortuna d'haver gaudit d’una novia tan sincera com la del meu estimat amic.

Li he dit, per consolar-lo, que treballa massa, em recorda al meu pare i al seu caràcter emprenedor, però que està perdent, com li va passar també al meu pare, perspectiva, a ell també li manca com a mi el seu optimisme que, en canvi, ha heretat el meu germà i no pas jo.

En molts casos no sabem veure més enllà dels nostres propis nassos, per això és bo i necessari també prendre distància, sortir, viatjar i veure el món des de fora, mirar la nostra pròpia casa des del balcó dels veïns d’enfront que no paren de tafanejar. És l'única manera de no trencar-se ni el canell ni el cap, ni, molt menys tampoc, el cor. És el que ha de fer el meu amic: “fot el camp per un temps”, li he aconsellat.

La Wikipedia ens diu que: "es denomina EVA (Activitat Extra Vehicular en català o Extra Vehicular Activity, en anglès) a les operacions realitzades per un astronauta fora de l'entorn d'una nau, d'una estació espacial o mòdul de descens."

Sembla que el recentment descobert planeta HD 189733b és també blau com la Terra i que hi plou vidre com si fossin les llàgrimes de les llums del Ciuco Gutiérrez. En realitat és una espècie de Júpiter calent amb una temperatura superior als mil graus, cobert per núvols de silicats i sodi que li confereixen el seu color.

Les representacions artístiques que d'ell s'han realitzat  l’han pintat amb un blau intens, un neptunià profund, però està mancat absolutament d’oceans i de cavallets de mar. Orbita al voltant d'una estrella de la qual ha rebut el seu nom, a la constel·lació de la guineu (Vulpecula) a l'hemisferi nord.

Parlant d'oceans cal esmentar que la sonda Curiosity ha complert ja (el 6 d'agost) el seu primer any a Mart, i amb aquest aniversari lluny de casa ha finalitzat l'exploració de Yelowknife Bay, o també: la Badia del Ganivet groc, que tampoc conté al seu interior cap porció d'aigua ni salada ni dolça per on navegar, però que sí que ha permès provar que en un llunyà passat la va tenir amb un PH neutre, condició indispensable per ser habitada per peixos platejats i cavallets de mar, anomenats també hipocamps.

Ara, la sonda robòtica, s'adreça cauta, però impertorbable, als contraforts de la Muntanya Aeolis, una regió rica en minerals. Aeolis va ser també un territori occidental d'Àsia Menor a les ribes del Egeu en els temps en què els fills dels grecs van forjar una manera de veure el món que ens ha portat a batejar amb els seus noms parts de l'Univers.

Corren mals temps, la NASA no sap on va, no tenen pressupost, i els russos encara ignoren si val la pena o no anar a la Lluna, a fer què?, es pregunten bevent-se una botella de vodka. Els xinesos van a la seva, aprenen a caminar després d'haver gatejat durant segles. L'única exploració possible actualment és en òrbita baixa, els costos són molt menors i la radiació és tolerable. Més enllà, els pobres astronautes no suportarien un any sencer a Mart, es fregirien a foc lent i el metall, el simple metall, encara no protegeix del sol com ho fa un para-sol de colors.

“Així funcionen les coses, noi, caldrà esperar per viatjar a Tità”, li he repetit de nou al meu amic que ja porta la mà enguixada i que creu que una maledicció bíblica el persegueix per la seva mala sort.

No és mala sort, li dic, són les maleïdes lleis de Newton que aconsegueixen trencar-nos les articulacions quan volem acariciar les nines robòtiques de metall o els cocodrils femella del Serengueti, sembla que tenen una inèrcia i una massa tant grans per a nosaltres que ni les simples pestanyes d’uns ulls les poden, ni tan sols, alterar.

---------------------------------------------------------------

Diario de verano. (1)

La primera ley de Newton

La primera Ley de Newton afirma que si no se hace nada, nada ocurre.

A muchos les gustaría que ocurriese lo segundo sin hacer caso de lo primero, pero eso es imposible, y lo es porque siempre acaba por pasar algo cuando algo hacemos por poco que sea,algo que acaba por afectarnos de manera inevitable.Nuestros actos tienen, invariablemente, consecuencias que no podemos eludir.

Sin hacer casi nada movemos montañas, con solamente dos piernas caminamos, aunque sólo pensemos que no debemos pensar provocamos eventos que nos es imposible controlar del todo.

El futuro es hijo del presente y del presente no tenemos ni idea.

El miedo a lo desconocido nos predispone a la inacción, a la duda, al miedo, y nos somete de una manera natural e ineludible a esta famosa primera ley del físico británico: no hacer nada para que nada ocurra.

Pero el simple aleteo de un párpado es capaz de levantar el polvo de los desiertos de Marte.

Un amigo muy querido acaba de romperse la muñeca de su mano izquierda, tiene un trabajo de riesgo, muy físico, ha de manipular máquinas y motores, piezas pesadas de metal, pero eso no es lo importante.

Lo importante es que su novia lo ha enviado a paseo, ha dado por finalizada su relación amorosa usando un argumento inapelable.

La chica dice que ya no está dispuesta a seguir encontrándose con él, cada mes o mes y medio, a mitad de camino de donde ambos viven -viven separados por una considerable distancia kilométrica- porque eso la obliga a ella a tener que renunciar, perder, o dejar de ganar, lo que gana en su trabajo habitual en los escasos dos o tres días que dedican a estar juntos.

Cabe decir que no cobra ningún sueldo y sí por trabajo hecho y que, además, la obliga especialmente los fines de semana y días festivos, que es cuando aprovechaban para verse. Él, naturalmente, está dispuesto a buscar alternativas, ella, por lo que se ve, no, la economía manda. Ella tiene un hijo y piensa que el dinero que deja de ganar se lo quita al pequeño.

No es que gane mucho tampoco, apenas 300 euros, 100 al día, pérdida a la que debe sumar los gastos inherentes al viaje. Calculo que, entre una cosa y la otra, el perjuicio monetario alcanza los 400 euros cada cuatro o seis semanas, y eso que se ahorraban el hotel porque se alojaban en casa de un conocido que les prestaba su vivienda. Y salir tampoco es que salieran mucho porque se pasan, se pasaban, la mayoría del tiempo encerrados en la habitación.

Así me lo ha comunicado, así de sencillo y de claro, así funcionan las cosas, muchacho” –me ha dicho muy abatido-.

No voy a negar que me ha sorprendido el hecho en sí y la llaneza de su argumento, ha sido una exposición económica irrebatible, pero no quiero, a pesar de mi comprensible y lógico desencanto y tristeza por mi amigo, ponerme dramático ni confundir los párpados ni las pestañas con las alas de una mariposa. Son dos cosas que no tienen, ni tendrán, nada que ver. O sí.

He pensado que si algún día decide convertirse en gigoló y acompañante de señoras necesitadas de asistencia masculina ahora ya sabe cuál debe ser su tarifa de servicios, menos de 400 euros por un fin de semana, lo encuentro demasiado barato. Mi amigo tiene buena planta y es un hombre con una excelente conversación. Esta chica no sabe lo que se hace, pero pedir explicaciones razonables a los cocodrilos hembra del Serengueti -los seres más parecidos del universo a las mujeres humanas- ya sé que es una tarea inútil.

Nadie debería ignorar, sin embargo, cuánto valen en dinero sus servicios sexuales, porque valer, sin duda, algo valen en dinero, euros, dólares o francos suizos, tanto da.

Pocos hombres llegan a saberlo en su vida, él, gracias a la sinceridad de su novia, sí.

Los calzoncillos de cuero negro con cremallera en el centro que te hice -le he recordado- pueden todavía serte útiles para otras ocasiones futuras, ¿no?, piensa que así funcionan las cosas, muchacho, no te entristezcas, nunca se sabe qué nos puede deparar la vida y mucho más en los tiempos que corren tan necesitados y cambiantes como las fases de la luna”.

Pero la primera Ley de Newton no afirma exactamente lo que he dicho al principio. En realidad dice que si no se hace nada no ocurre nada diferente a lo que ya está ocurriendo porque siempre está sucediendo algo, sea lo que sea,  y eso que ocurre sigue ocurriendo sin cambios hasta que alguien hace algo al respecto, entonces, cuando lo hace, todo cambia, para bien o para mal todo es diferente.

A partir de ahí entramos en el mundo de la segunda ley de Newton.

El dinero, mal que nos pese, es el mejor invento de la humanidad después del sistema métrico decimal, por eso tiene tantos detractores, porque es una brusca, pero eficaz manera de medir también a las personas. Mi amigo nunca había tenido tan claro el significado de la vida hasta ahora, ése significado tan difícil de descubrir y que casi nunca nadie consigue averiguar. Solamente lo descubrimos cuando el valor, el coste y el precio de las cosas coinciden y eso, gracias a la hipocresía de las personas, raras veces ocurre salvo cuando se tiene la fortuna de haber disfrutado de una novia tan sincera como la de mi querido amigo.

Le he dicho, para consolarlo, que trabaja demasiado, me recuerda a mi padre y a su carácter emprendedor, pero que está perdiendo, como le sucedió también a mi padre, perspectiva, mi amigo también carece de su optimismo que ha heredado mi hermano y no yo.

En muchos casos no sabemos ver más allá de nuestras propias  narices, por eso es bueno y necesario tomar distancia, salir, viajar y ver el mundo desde fuera, mirar nuestra propia casa desde el balcón de los vecinos de enfrente que no paran de fisgar. Es la única manera de no rompernos ni la muñeca ni la cabeza, ni, mucho menos tampoco, el corazón. Es lo que debe hacer: “lárgate por un tiempo”, le he aconsejado.

La Wikipedia nos dice que: “se denomina EVA (Actividad Extra-Vehicular en castellano o Extra Vehicular Activity, en inglés) a las operaciones realizadas por un astronauta fuera del entorno de una nave, de una estación espacial o módulo de descenso.

Parece ser que el recién descubierto planeta HD 189733b es también azul como la Tierra y que en él llueve cristal como si fueran las lágrimas de las lámparas de Ciuco Gutiérrez. En realidad es una especie de Júpiter caliente con una temperatura superior a los mil grados y cubierto por nubes de silicatos y sodio que le confieren su color.

Las representaciones artísticas que de él se han realizado lo han pintado con un azul intenso, un neptuniano profundo, pero carece absolutamente de mares y de caballitos de mar. Orbita alrededor de una estrella de la que ha recibido su nombre, en la constelación del zorro (Vulpecula) en el hemisferio norte.

Hablando de océanos hay que mencionar que la sonda Curiosity ha cumplido ya (el 6 de agosto) su primer año en Marte, y con ése aniversario, por así decir, lejos de casa, ha finalizado la exploración de Yelowknife Bay, o también: la Bahía del Cuchillo amarillo, que tampoco contiene en su interior ninguna porción de agua ni salada ni dulce por donde navegar, pero que sí ha permitido probar que en un lejano pasado la poseyó con un PH neutro, condición indispensable para ser habitada por peces plateados y caballitos de mar, llamados también hipocampos.

Ahora, la sonda robótica, se dirige cauta, pero imperturbable, a las estribaciones del Monte Aeolis, una región rica en minerales. Aeolis fue también un territorio occidental de Asia Menor a las orillas del Egeo en los tiempos en los que los hijos de los griegos forjaron una manera de ver el mundo que nos ha llevado a bautizar con sus nombres partes del Universo.

Corren malos tiempos, la NASA no sabe a dónde va, no tienen presupuesto, y los rusos todavía no saben si vale la pena o no ir a la Luna, ¿para hacer qué?, se preguntan bebiéndose una botella de vodka. Los chinos van a la suya, aprenden a caminar después de haber gateado durante siglos. La única exploración posible actualmente es en órbita baja, los costes son mucho menores y la radiación es tolerable. Más allá, los pobres astronautas no soportarían un año en Marte, se freirían a fuego lento y el metal, el simple metal, todavía no protege del sol como lo hace una sombrilla de colores.

Así funcionan las cosas, muchacho,  habrá que esperar para viajar a Titán”, le he repetido de nuevo a mi amigo que ya lleva la mano enyesada y que cree que una maldición bíblica le persigue por su mala suerte.

No es mala suerte, le digo, son las malditas leyes de Newton que consiguen rompernos las articulaciones cuando queremos acariciar a las muñecas robóticas de metal o a los cocodrilos  hembra del Serengueti, parece ser que su inercia y su masa son demasiado grandes para nosotros que ni las simples pestañas de unos ojos las pueden, siquiera, alterar.