jueves, 16 de julio de 2009

El peletero/Glosas: Conversaciones con una lagartija (8)


6 Agosto 2008

5 de juny

Tot i que necessites amagar-te en les escletxes per protegir-te dels enemics, el sol et cal per viure. El busques al cel i també en l’escalfor que deixa en la terra. La teva panxa es reconforta al sentir la cremor. Però em confesses que mai feries la barbaritat de plantar-te tota sola a una platja i exposar-te a que qualsevol gavina se t’endugués.

El sol t’agrada però t’enlluerna, has de tancar els ulls i al fer-ho et fan pampallugues, a dins t’esclaten llampecs i trons de llum.

Dius que em veus irisat. Jo també.

Em veig irisat en un moviment ample. Somrient i mirant a la càmera senyalo alguna cosa amb algun dels dits de la ma esquerra. El colors s’han cremat i al voltant llampeguen llums que algú diria són fantasmes del migdia.

La escena és naturalment muda, com la veu del pare als últims anys. Parlo sense que ningú em senti i ni jo mateix recordo què era el que deia amb aquest somrís penjat de la cara.

No ha passat el temps encara que sí els anys. Els anys aniran passant mentre el temps continuarà aturat, detingut en algun d’aquest llavis que ploren al capvespre, quan tot cau.

Allò que deia a la càmera deu ser el que ara no recordo que deia, però que no paro de dir sense saber què em dic.

Em veig irisat i envoltat de blancor mentre els colors fugen i el blanc dels ulls espetega emblanquinant la sorra del migdia. Aquella sorra que cremava en aquella platja de Badalona. L’aigua se’ns enduia a tots mentre rèiem al construir castells i casetes de cristall sota el mar, aquell mar de la cançó, el mar de casa, el mar del gibrell, el de la primera dutxa, petita i tant gran com tota la mar salada en la que jugàvem rient.

L’autobús era ple a rebentar, i la cua era tant llarga a una cantonada de Fontanella, que hi havia vegades que hi entràvem per la finestra com si fóssim les carmanyoles de truita de patates i ceba i les amanides d'enciam, escarola, olives i tomàquets. Cerveses, vi i gracioses gasoses per acompanyar i endolcir la calor i el gust de les carns que ja començaven a salar-se de només contemplar el mar.

Hi havia caps de setmana que hi anàvem amb més colla familiar, ells eren joves i nosaltres uns nens. Al vespre tots en comitiva cap el cinema.

Em veig irisat senyalant alguna cosa que hi havia més enllà d’allà.

Allà, a l’illa de Capri que teníem a prop de casa i a tocar dels tròpics, en un “Tropical” que es va fer famós a la vora del Mediterrani. Allí, a les platges de Gavà, la Veni s’asseia com tota una senyora sense trepitjar la sorra i en Pere mig mirava els avions que s'enlairaven del Prat i que qui sap si la propera setmana el durien a l’altre punta d’aquell mar. O mig mirava també a les noies que ja es treien els sostenidors i feien “topless”.

“Els metges recomanen que els hi toqui el sol”, deien elles tot mirant-se’ls pits satisfetes. Nosaltres també ho estàvem de satisfets. Els veiem rodonets, en forma de poma, de pera o de canti, embrunits, arrodonits i “engorronits”, “cigronats” a la punta, punxeguts i lleugerament pendulars.

Pendulars cap a baix, és clar. Com convidant-te a enlairar-los perquè els hi toqués més i millor l’aire fresc de la matinada marinera i el sol que sortia per Estambul.

La Veni no s’atrevia encara a despullar-se així, tot i que s’abaixava l’escot del banyador tant que ensenyava la seva famosa piga en una escena preciosa perquè Rubens o Tiziano la pintés.

Uns altres anys travessàvem les costes de Garraf i les seves nombroses corbes per arribar fins a Sitges quan encara no era patrimoni gai

Més al sud, Torredembarra, i encara més enllà, Calafell, on estiuejaven els nostres amics de París, amb la resta de tota la seva família, conformant una comunitat en la que semblava que tothom feia el que li donava la gana.

Un any fins i tot varem arribar a Benicàssim. Fou aquell estiu en que Boney M. cantava “Rivers of Babylon”. No sé per què aquest plural del títol de la cançó quan Babilònia només en va tenir un de riu, encara que l’altre era ben a prop.

“Bab Ilum”, “La porta de Deu”, un nom preciós per una ciutat que va acabar colgada per les sorres.

Peníscola, Alacant, Cartagena i la Mar Menor, on una arqueòloga espavilada va situar les columnes d’Hèrcules per a fer-s’ho venir bé y col•locar l’Atlàntida a terres peninsulars.


TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

5 de junio

A pesar que debes esconderte en las grietas para protegerte de tus enemigos, necesitas el sol para vivir. Lo buscas en el cielo y también en la calidez que deja en la tierra. Tu vientre se reconforta al notar la quemazón. Pero me confiesas que nunca cometerías la barbaridad de plantarte solo en una playa y exponerte a que cualquier gaviota se te llevase.

El sol te gusta pero te deslumbra, has de cerrar los ojos y al hacerlo ves descargas, rayos y truenos de luz.

Dices que mes ves irisado. Yo también.

Me veo irisado en un movimiento amplio. Sonriente y mirando a la cámara señalo algo con alguno de los dedos de mi mano izquierda. Los colores se han quemado y alrededor estallan luces que alguien diría son fantasmas del mediodía.

La escena es naturalmente muda, como la boca de papá en sus últimos años. Hablo sin que nadie me oiga y ni yo mismo recuerdo qué era aquello que decía con la sonrisa colgándome de la cara.

No ha pasado el tiempo todavía y sí los años. Los años irán pasando mientras el tiempo continuará parado, detenido en alguno de estos labios que lloran al anochecer, cuando todo cae.

Aquello que decía a la cámara debe ser eso que ahora no recuerdo que decía, pero que no paro de decir sin saber qué me digo.

Me veo irisado y rodeado de claridad mientras los colores huyen y el blanco de los ojos estalla manchando de cal la arena del mediodía. Aquella arena que quemaba en aquella playa de Badalona. El agua nos raptaba a todos mientras reíamos al construir castillos y casas de cristal debajo del mar. En aquel mar de la canción, el mar de casa, el del barreño, el de la primera ducha, pequeña y tan grande como todo el mar salado en el que jugábamos riendo.

El autobús estaba lleno a reventar y la cola era tan larga en una esquina de la calle Fontanella, que había veces que entrábamos por la ventana como si fuéramos las fiambreras de tortilla de patatas y cebolla y las ensaladas de lechuga y escarola, aceitunas y tomates. Cervezas, vino y graciosas gaseosas para acompañar y dulcificar el calor y el sabor de las carnes que ya empezaban a salarse de solo contemplar el mar.

Había fines de semana que íbamos con más familia, ellos eran jóvenes y nosotros unos niños. Por la noche todos en comitiva al cine.

Me veo irisado señalando algo que había más allá de allá.

Allá, en la isla de Capri que había cerca de casa y rozando los trópicos, en un “Tropical” que se hizo famoso a la vera del Mediterráneo. Allí, en las playas de Gavá, Veni se sentaba como toda una señora sin pisar la arena, y Pere medio veía los aviones despegar del Prat, que quien sabe si la próxima semana lo llevarían a la otra punta de aquel mar. O medio miraba también a las muchachas que ya no llevaban los sujetadores del bikini y hacían topless.

“Los médicos recomiendan que les toque el sol”, decían ellas satisfechas. Nosotros también lo estábamos. Los veíamos redondos, en forma de manzana, de pera o de botijo. Tostaditos, rosáceos, marronaditos, empezonados y agarbanzados en la punta de la punta, puntiagudos y ligeramente pendulares.

Pendulares hacia abajo, claro. Como invitándote a elevarlos para que les diera más y mejor el aire fresco de la mañana marinera y el Sol que salía por Estambul.

Veni no se atrevía todavía a desnudarse así, a pesar que ya se bajaba el escote del bañador tanto que enseñaba su famosa peca en una escena preciosa para que Rubens o Tiziano la pintara.

Otros años atravesábamos las costas de Garraf y sus numerosas curvas para llegar a Sitges cuando todavía no era patrimonio gay.

Más al Sur, Torredembarra, y todavía más allá, Calafell, donde veraneaban nuestros amigos de París, con el resto de toda su familia, en una comunidad en la que parecía que todos hacían lo que les daba la gana.

Un año incluso llegamos hasta Benicassim. Fue aquel verano en que Boney M. cantaba “Rivers of Babylon”. No sé por qué este plural del título de la canción cuando Babilonia sólo tuvo un río, aunque el otro bajaba cerca.

“Bab Ilum”, “La puerta de Dios”, un nombre precioso para una ciudad que terminó sepultada por las arenas.

Peñíscola, Alicante, Cartagena y el Mar Menor, donde una arqueóloga espabilada situó las columnas de Hércules para hacer coincidir y colocar la Atlántida en tierras peninsulares.