sábado, 22 de septiembre de 2018

Les mares i el batxillerat.



Diari de tardor (1)

Les mares i el batxillerat.

Tot no va començar amb aquesta fotografia però gairebé. En realitat l’inici va ser molt abans perquè invariablement som poca cosa més que una mare i un batxillerat, alguna que altra cançó i para de comptar.

En aquesta imatge teníem vint anys i Franco aviat moriria o ja s’havia mort. En Joan, el de la dreta, era gai i la resta no ho sabíem. Aquell vespre ens va llegir a la platja poemes de Kavafis acabats de traduir per l’Audal Solà.

L’endemà a la nit de la mort del dictador vam intentar omplir el terra de la Rambla de taps de botelles de cava deixats caure descuidadament. Al migdia havíem encarregat a la pastissera del barri un pastis amb la frase “Adiós muchacho” amb l’excusa que era per un amic que se n’anava a la mili. Però no s’ho va creure, naturalment. Al veure la comanda es va fer un fart de riure. Pastís que ens menjàrem una vintena d’amics melenuts i barbuts després de la paella que havíem cuinat. Teníem vint anys i tot per fer, tot menys buscar una mare i aprovar un batxillerat.

Avui, Espanya, mica en mica, es va descosint com aquests nens adoptats que no acaben mai de tenir pares o mares ni aprovar com cal un batxillerat, que no són d’aquí ni d’allà. Nois i noies que s’han fet grans i pels que ja no val l’excusa de que encara són només uns nens. La vida els espera afamada i els devorarà. Ara ja no n'hi ha prou en anar posant pedaços ni en buscar nous psicòlegs que sàpiguen dir alguna cosa realment intel·ligent i fora dels tòpics psicològics habituals. El temps s’ha acabat.

La Transició, bona o dolenta, sincera o enganyosa, certa o falsa, va aconseguir realment el consens de la majoria de la població espanyola, enganyada o no, atemorida o no. Ara, aquell consens no és pot repetir. Ja no. El futur ens espera afamat i ningú coneix què passarà tot i saber que tard o d’hora morirem, al llit de casa o de l’hospital, al carrer o a l’autopista veient passar els llums fugaços dels encara vius.

En aquella època una petita part de la població va vendre a la resta, convèncer a la majoria, de la bondat d’uns canvis formalment i aparent democràtics. Però eren uns canvis que alhora amagaven la perpetuació dels seus privilegis aconseguits a la guerra i durant el franquisme. Perquè aquella Espanya era la conseqüència del crim i l’espoli i això no convenia remoure-ho ni canviar-ho.

Aquesta gent continua esforçant-se encara per perpetuar aquells fonaments malgrat l’aluminosi del ciment i el podriment de la fusta. Fins i tot revestint la necessitat de raó d'Estat que no és pas altra cosa que la manera més cínica de fer valdre l’engany, l'amenaça i l'extorsió que ens ha mantingut submisos.

Catalunya està intentant esbudellar Espanya, deixar-la tant nua com aquell rei que anava nu. Els espanyols, però, no veuen ni la nuesa del seu rei ni la seva pròpia, com un d’aquests nens i nenes adoptats que no tenen ni tindran mai ni pare ni mare ni amb prou feina un batxillerat.

Teníem vint anys i Kavafis ens deia, com ens continua dient encara, que els bàrbars ja són aquí. En realitat mai se’n van anar.