Diari de tardor (1)
Les mares i el batxillerat.
Tot no va començar amb aquesta fotografia però gairebé.
En realitat l’inici va ser molt abans perquè invariablement som poca cosa més
que una mare i un batxillerat, alguna que altra cançó i para de comptar.
En aquesta imatge teníem vint anys i Franco aviat
moriria o ja s’havia mort. En Joan, el de la dreta, era gai i la resta no ho
sabíem. Aquell vespre ens va llegir a la platja poemes de Kavafis acabats de
traduir per l’Audal Solà.
L’endemà a la nit de la mort del dictador vam intentar
omplir el terra de la Rambla de taps de botelles de cava deixats caure
descuidadament. Al migdia havíem encarregat a la pastissera del barri un pastis
amb la frase “Adiós muchacho” amb l’excusa
que era per un amic que se n’anava a la mili. Però no s’ho va creure,
naturalment. Al veure la comanda es va fer un fart de riure. Pastís que ens menjàrem
una vintena d’amics melenuts i
barbuts després de la paella que havíem cuinat. Teníem vint anys i tot per fer,
tot menys buscar una mare i aprovar un batxillerat.
Avui, Espanya, mica en mica, es va descosint com
aquests nens adoptats que no acaben mai de tenir pares o mares ni aprovar com
cal un batxillerat, que no són d’aquí ni d’allà. Nois i noies que s’han fet
grans i pels que ja no val l’excusa de que encara són només uns nens. La vida
els espera afamada i els devorarà. Ara ja no n'hi ha prou en anar posant
pedaços ni en buscar nous psicòlegs que sàpiguen dir alguna cosa realment intel·ligent
i fora dels tòpics psicològics habituals. El temps s’ha acabat.
La Transició, bona o dolenta, sincera o enganyosa,
certa o falsa, va aconseguir realment el consens de la majoria de la població
espanyola, enganyada o no, atemorida o no. Ara, aquell consens no és pot
repetir. Ja no. El futur ens espera afamat i ningú coneix què passarà tot
i saber que tard o d’hora morirem, al llit de casa o de l’hospital, al carrer o
a l’autopista veient passar els llums fugaços dels encara vius.
En aquella època una petita part de la població va
vendre a la resta, convèncer a la majoria, de la bondat d’uns canvis formalment
i aparent democràtics. Però eren uns canvis que alhora amagaven la perpetuació
dels seus privilegis aconseguits a la guerra i durant el franquisme. Perquè
aquella Espanya era la conseqüència del crim i l’espoli i això no
convenia remoure-ho ni canviar-ho.
Aquesta gent continua esforçant-se encara per
perpetuar aquells fonaments malgrat l’aluminosi del ciment i el podriment de la
fusta. Fins i tot revestint la necessitat de raó d'Estat que no és pas altra cosa que la manera més cínica de
fer valdre l’engany, l'amenaça i l'extorsió que ens ha mantingut submisos.
Catalunya està intentant esbudellar Espanya, deixar-la
tant nua com aquell rei que anava nu. Els espanyols, però, no veuen ni la nuesa
del seu rei ni la seva pròpia, com un d’aquests nens i nenes adoptats que no
tenen ni tindran mai ni pare ni mare ni amb prou feina un batxillerat.
Teníem vint anys i Kavafis ens deia, com ens continua
dient encara, que els bàrbars ja són aquí. En realitat mai se’n van anar.
