jueves, 13 de diciembre de 2018

Entre l’anagnòrisi i l’hamartia, el destí del neci.

Innocenci X, pintat per Velázquez

Diari de tardor (13)

Entre l’anagnòrisi i l’hamartia, el destí del neci.

Igual que sovint volem només escoltar allò que ens agrada sentir, l’inrevés també és cert i detestem que ens diguin el que no volem oir ni considerar. No hi ha res que ens tregui més de polleguera ni que més ens ofengui, que quan se’ns posa en evidencia i se’ns deixa clara i translúcida alguna taca, màcula o defecte com ho fan aquells miralls de les bruixes que mai menteixen i que sempre diuen qui és la més bonica. Ho sé per experiència, els millors insults els he rebut quan assenyalo les bigues en els ulls de qui em recorden les moltes pellofes que, pel meu avergonyiment i escàndol sincers, hi ha habitualment en els meus.

Sóc bo en això, en ofendre els altres igual que ho faria un sastre exigent amb les seves models de passarel·la quan s’engreixen o com ho era Balenciaga amb sí mateix i amb les mànigues que cosia o manava cosir, les manches, toujours les manches, clamava irat quan no les veia ben aposentades al braç fi de les seves maniquins de porcellana tova. Gairebé res més se’m dona bé, excepte potser fer paquets i maletes, en tinc la ma trencada i una magnífica percepció de l’espai i del que en ell hi cap o hi sobra. No em faig il·lusions amb la espaiositat i amplitud dels metres cúbics; com l’Albert, capto a ull una simple diferència minsa i mínima entre dues distancies. També em defenso força correctament en interpretar amb justícia la gestualitat facial, soc tan bo que no em caldria fer servir un detector de mentides per saber qui, o qui no, menteix, a qui, o a qui no, se li escapa l’enveja o la rancúnia pels ulls com si plorés al cocodril que se li ha mort a la banyera del cerebel. Practico molt mirant-me al mirall cada dematí quan em llevo i cada vespre quan torno a casa cansat i decebut per alguna màniga mal cosida o per alguna model que no sap fer la dieta com cal; o també avergonyit per les promeses que jo mateix incompleixo, promeses fetes en pactes i tractes que temps després se m’han girat en contra per cosir-los malament com si fossin aquestes mànigues malgirbades que no giren correctament en les aixelles i colzes que les farceixen igual que ho fa la carn amb els canelons de Nadal.  Ai de les il·lusions i dels auto enganys que sucumbiran al destí com aquest ho fa inexorablement al caràcter de les persones i l’amor dels enamorats que s’encalla en la mandra del temps que no para de fluir i que no descansa ni per sortir-se’n de mare de tant en tant i quan la pluja repta als rius a ser mar i als bons homes a plorar pel mal del món.

Per tot plegat no m’han sorprès gens ni mica les reaccions furioses a l’esment de la via eslovena com a bon exemple a seguir pels catalans que volen el seu país lliure de cadenes, ni tampoc la denuncia hipòcrita i farisea a la violència d’aquells que el volen sotmès.

La via eslovena és un bon mirall que retrata com ho feria Velázquez a qui si mira, tan bo que els retratats acaben dient tots el mateix que va dir el Papa Innocenci X (que d’innocent no en tenia res) al veure’s empresonat entre pigments i olis: “troppo vero”.

Aquest excés de veritat sobtada és una anagnòrisi, un recurs usat sovint en la tragèdia grega que expressa el reconeixement de la pròpia identitat que amagada o ocultada com un secret o un pecat es descobreix de forma traumàtica a través de revelacions alienes que duen habitualment a alguna mena de mutilació com la d’Èdip quan es cega per veure-hi clar. Però per veure què? Si busques la veritat prepara't per l'inesperat, perquè és difícil de descobrir i sorprenent quan la trobes. (Heràclit)

Espanya és un país tràgic, viu com Èdip en una nècia i permanent ignorància i hamartia, l'error que comet l'heroi tràgic que el du, al voler eludir-lo, a complir el seu maleït destí de matar al pare i allitar-se amb la mare. Intentant evitar-lo el precipita i el convoca.

La veritat és despietada com un animal, si no, no és mai veritat, només complaença. Per què molesta als ignorants èdips la via eslovena? Perquè és també la seva, vet aquí el perquè.

---------------------

Diario de otoño (13)

Entre la anagnórisis y la hamartia, el destino del necio.

Al igual que a menudo queremos sólo escuchar lo que nos gusta oír, al revés también es cierto y detestamos que nos digan lo que no queremos atender ni considerar. No hay nada que nos saque más de quicio ni que más nos ofenda, que cuando se nos pone en evidencia y se nos deja clara y translúcida alguna mancha, mácula o defecto como lo hacen aquellos espejos de las brujas que nunca mienten y que siempre dicen quien es la más bonita. Lo sé por experiencia, los mejores insultos los he recibido cuando señalo las vigas en los ojos de quienes me recuerdan las muchas pajas que, por mi vergüenza y escándalo sinceros, hay habitualmente en los míos.

Soy bueno en eso, en ofender a los demás igual que lo haría un sastre exigente con sus modelos de pasarela cuando engordan o como lo era Balenciaga consigo mismo y con las mangas que cosía o mandaba coser, les manches, toujours las manches, clamaba airado cuando no las veía bien aposentadas en el brazo fino de sus maniquíes de porcelana blanda. Casi nada más se me da bien, excepto tal vez hacer paquetes y maletas, tengo la mano rota y una magnífica percepción del espacio y de lo que en él falta o sobra. No me hago ilusiones con la envergadura y amplitud de los metros cúbicos; como Albert, capto a ojo una simple diferencia exigua y mínima entre dos distancias. También me defiendo bastante correctamente en interpretar con justicia la gestualidad facial, soy tan bueno que no necesito usar un detector de mentiras para saber quién, o quienes no, mienten, a quien, o a quienes no, se les escapa la envidia o el rencor por los ojos como si lloraran al cocodrilo que se les ha muerto en la bañera del cerebelo. Practico mucho mirándome al espejo cada mañana cuando me levanto y cada noche cuando vuelvo a casa cansado y decepcionado por alguna manga mal cosida o por alguna modelo que no sabe hacer la dieta como es debido; o también avergonzado por las promesas que yo mismo incumplo, promesas hechas en pactos y tratos que tiempo después se me han vuelto en contra por coserlos mal como si fueran estas mangas desastradas que no giran correctamente en las axilas y codos que las rellenan al igual que lo hace la carne con los canelones de Navidad. Ay de las ilusiones y los auto engaños que sucumbirán al destino como éste lo hace inexorablemente al carácter de las personas y el amor de los enamorados que se atasca en la pereza del tiempo que no para de fluir y que no descansa ni para salirse de madre de vez en cuando y cuando la lluvia reta a los ríos a ser mar y a los hombres buenos a llorar por el mal del mundo.

Por todo ello no me han sorprendido lo más mínimo las reacciones furiosas a la mención de la vía eslovena como buen ejemplo a seguir por los catalanes que quieren su país libre de cadenas, ni tampoco la denuncia hipócrita y farisea a la violencia de aquellos que lo quieren sometido.

La vía eslovena es un buen espejo que retrata como lo haría Velázquez a quien se mira, tan bueno que los retratados acaban diciendo todos lo mismo que dijo el Papa Inocencio X (que de inocente no tenía nada) al verse aprisionado entre pigmentos y aceites: "troppo vero".

Este exceso de verdad súbita es una anagnórisis, un recurso usado a menudo en la tragedia griega que expresa el reconocimiento de la propia identidad que escondida o ocultada como un secreto o un pecado se descubre de forma traumática a través de revelaciones ajenas que llevan habitualmente a algún tipo de mutilación como la de Edipo cuando se ciega para ver claro. Pero ¿para ver qué? Si buscas la verdad prepárate para lo inesperado, porque es difícil de descubrir y sorprendente cuando la encuentras. (Heráclito)

España es un país trágico, vive como Edipo en una necia y permanente ignorancia y hamartia, el error que comete el héroe trágico que lo lleva, al querer eludirlo, a cumplir su maldito destino de matar al padre y acostarse con la madre. Intentando evitarlo lo precipita y lo convoca.

La verdad es despiadada como un animal, si no, no es nunca verdad, sólo complacencia. ¿Por qué molesta a los ignorantes edipos la vía eslovena? Porque es también la suya, he ahí el porqué.