Chardin
Diari de tardor (5)
La natura morta.
Retalls de l’Enric
Vila d’avui:
“Certament, el règim cau, però no
està gens clar si hi haurà imaginació per construir alguna cosa que s’aguanti
amb les restes del naufragi. En les postguerres i en els moments de decadència
fins i tot les escenes costumistes es tornen grotesques. Quan la intel·ligència
no troba camins per elevar-se, tira cap avall i es recrea en les ferides. Els
crítics literaris i els artistes justifiquen les seves derrotes confonent la
sordidesa amb la bellesa.
Quan la por
s’escampa i el ramat intenta tornar enrere, el món tendeix a veure’s a través
de miralls deformats per les excuses. És igual si vas a la presentació d’un
llibre, si et trobes un polític pel carrer o si fas el xafarder per Instagram.
Quan els homes no tenen un somni que els somiï són devorats per la caricatura i
la civilització es converteix en un pont estretíssim, que fa plorar i riure
alhora. Els paradisos que ens van fer feliços són assetjats pels bàrbars i és
difícil no sentir-se orfe.
Catalunya i Espanya es van
destruint mútuament a còpia de mentides. Encara que fos tard, França va assumir
la seva responsabilitat en la deportació de jueus. Alemanya també ha assumit
que el nazisme va sortir dels seus dimonis i que l’holocaust va ser culpa seva.
Madrid i Barcelona, en canvi, es van ensorrant en les seves impostures, mentre
intenten espolsar-se les puces de sobre. La superioritat moral dels discursos
catalans i espanyols cada dia és més corrupte, més xarona i més franquista.
Un dels pocs escriptors vius que
em diuen que encara es pot llegir en castellà, Ignacio Peyró, ha tret un llibre
de gastronomia. Mentre el fullejava, en la presentació que es va fer ahir a la
llibreria Documenta, pensava en tot això i en els articles que Néstor Luján
publicava en una revista de medicina que es diu Jano, als anys setanta i vuitanta.
Quan el món que t’envolta queda per sota del teu nivell d’avaluació, o per
sobre de la teva resistència a les malalties col·lectives, només et queden
l’elegia dels plaers carnals i les natures mortes.”
------------------------------------------
Diario de otoño (5)
La naturaleza muerta.
Recortes de Enric
Vila hoy:
“Ciertamente, el
régimen cae, pero no está nada claro si habrá imaginación para construir algo
que se aguante con los restos del naufragio. En las posguerras y en los
momentos de decadencia incluso las escenas costumbristas se vuelven grotescas.
Cuando la inteligencia no encuentra caminos fáciles para elevarse, muchas veces
hurga hacia abajo y se recrea en las heridas. Los críticos literarios y los
artistas justifican sus derrotas confundiendo la sordidez con la belleza.
Cuando el miedo se
socializa y el rebaño quiere volver atrás, el mundo empieza a verse a través de
espejos deformados por excusas. Da igual si vas a la presentación de un libro,
si te encuentras a un político por la calle o si te paseas por Instagram.
Cuando los hombres no tienen un sueño que los sueñe son devorados por la
caricatura y la civilización se convierte en un puente estrechísimo, que hace
llorar y reír a la vez. Los paraísos que nos hicieron felices son asediados por
los bárbaros y es difícil no sentirse huérfano.
Catalunya y España se van destruyendo mutuamente a
base de mentiras. Aunque fuera tarde, Francia asumió su responsabilidad en la
deportación de judíos. Alemania también ha asumido que el nazismo salió de sus
demonios y que el holocausto fue culpa suya. En España, Madrid y Barcelona se
van hundiendo en sus imposturas, mientras intentan sacarse las pulgas de
encima. La superioridad moral de los discursos catalanes y españoles cada día
es más corrupta, más hortera, y más franquista.
Uno de los pocos escritores vivos que me dicen que
todavía se puede leer en castellano, Ignacio Peyró, ha sacado un libro de
gastronomía. Mientras lo hojeaba, en la presentación que ayer se hizo en
Barcelona, pensaba en todo esto, y en los artículos que Néstor Luján publicaba
en la revista Jano de
medicina, en los años setenta y ochenta. Cuando el mundo que te rodea queda por
debajo de tu nivel de evaluación, o por encima de tu resistencia a las
enfermedades colectivas, sólo te queda la elegía de los placeres carnales y las
naturalezas muertas.”
