L'amor és una onomatopeia

Roy Lichtenstein

Diari de primavera (20)

L'amor és una onomatopeia.

Ja és de nit i mentre m’estic rescalfant les restes d’una mini paella que m’he fet per dinar contemplo sorprès com una formiga voladora s’acosta als fogons on l’escalfor del foc l’abrasa i la mata. Ha estat un veritable suïcidi inexplicable. Tot plegat, l’arròs i el suïcidi de la formiga voladora, està sent acompanyat pel so de l’helicòpter que des de fa estona sobrevola Barcelona vigilant la rua de benvinguda al Barça que ahir va guanyar la Champions a la Juve.

Aquest collage d’emocions, de mort, de victòria i de gastronomia rescalfada amb la quarta cervesa que porto beguda m’ha fet pensar que l’amor és una onomatopeia i el pop la seva expressió contemporània més genuïna i reeixida al donar forma a una de les reivindicacions democràtiques més antigues: el dret a l’amor. Ni la jornada de vuit hores, ni el sufragi universal ni la llibertat d’expressió han mogut més voluntats que el dret a estimar a qui vulguis i com vulguis. També penso sincerament que les veritables protagonistes d’aquesta conquesta han estat les dones que de manera indirecta i valenta ens han fet un favor als homes que encara no sabem valorar del tot.

Per què una onomatopeia? La Viquipèdia ens diu que una onomatopeia és la coincidència parcial entre el significant i el significat d'un signe lingüístic, és a dir, un so o conjunt de sons que recorden o evoquen el contingut mental associat a aquella paraula. I un dels "koan" més famosos de la filosofia zen és aquell en el qual el mestre dóna un aplaudiment i pregunta als seus deixebles: "Aquest és el so de dues mans, quin és el so d'una sola mà?".

Se m’acut que és l’espetec de dos dits, però no m’atreveixo a dir-ho en veu alta al veure que  en el correu d’avui en Richard Anthony, amic de fa molts anys, m’acaba d’enviar el seu darrer èxit, on tothom pica de mans, no sé si aplaudint o cridant a l’amor que vingui aviat i ompli les seves vides.

En Richard Anthony malgrat cantar a un hipotètic o real amor que “només calia que m’haguessis dit la veritat, si ho haguessis fet ara no seriem a punt de trencar i jo hauria guardat per sempre en el més profund del meu interior l’amor que he tingut por de perdre tantes vegades i que ara algú m’ha robat, així que ja te’n pots anar...”, també afirma al final que “no obstant això, encara et vull donar una oportunitat perquè encara hi ha temps per als dos”.

No sé què pensar, el cel de Barcelona ressona amb les explosions dels focs artificials del Camp Nou i una melangia que només és meva m’envaeix per a no abandonar-me mai més.

---------------------------------------------------------------------------

Diario de primavera (20)

El amor es una onomatopeya.

Ya es de noche y mientras me estoy recalentando los restos de una mini paella que me he hecho para comer contemplo sorprendido como una hormiga voladora se acerca a los fogones donde el calor del fuego la abrasa y la mata. Ha sido un verdadero suicidio inexplicable. Todo ello, el arroz y el suicidio de la hormiga voladora, está siendo acompañado por el sonido del helicóptero que desde hace rato sobrevuela Barcelona vigilando el desfile de bienvenida al Barça que ayer ganó la Champions a la Juve.

Este collage de emociones, de muerte, de victoria y de gastronomía recalentada con la cuarta cerveza que llevo bebida me ha hecho pensar que el amor es una onomatopeya y el pop su expresión contemporánea más genuina y exitosa al dar forma a una de las reivindicaciones democráticas más antiguas: el derecho al amor. Ni la jornada de ocho horas, ni el sufragio universal ni la libertad de expresión han movido más voluntades que el derecho a amar a quien quieras y cómo quieras. También pienso sinceramente que las verdaderas protagonistas de esta conquista han sido las mujeres que de manera indirecta y valiente nos han hecho un favor a los hombres que aún no sabemos valorar del todo.

¿Por qué una onomatopeya? La Wikipedia nos dice que una onomatopeya es la coincidencia parcial entre el significante y el significado de un signo lingüístico, es decir, un sonido o conjunto de sonidos que recuerdan o evocan el contenido mental asociado a esa palabra. Y uno de los "koan" más famosos de la filosofía Zen es aquel en el que el maestro da un aplauso y pregunta a sus discípulos: "Este es el sonido de dos manos, ¿cuál es el sonido de una sola mano?".

Se me ocurre que es el chasquido de dos dedos, pero no me atrevo a decirlo en voz alta al ver que en el correo de hoy Richard Anthony, amigo de hace muchos años, me acaba de enviar su último éxito, donde todos dan palmas, no sé si aplaudiendo o llamando al amor que venga pronto y llene sus vidas.

Richard Anthony a pesar de cantar a un hipotético o real amor que "sólo era necesario que me hubieras dicho la verdad, si lo hubieras hecho ahora no estaríamos a punto de romper y yo habría guardado para siempre en lo más profundo de mi interior el amor que he tenido miedo de perder tantas veces y que ahora alguien me ha robado, así que ya te puedes ir...", también afirma al final que "sin embargo, todavía te quiero dar una oportunidad porque todavía hay tiempo para los dos".

No sé qué pensar, el cielo de Barcelona retumba con las explosiones de los fuegos artificiales del Camp Nou y una melancolía que sólo es mía me invade para no abandonarme nunca más.