Diari de primavera (2)
Normalitat.
No cal que faci un llistat exhaustiu dels diversos
pares distanciats del seus fills que he conegut al llarg de la meva
vida.
Són pares i fills que porten anys sense parlar-se ni
veure’s, sense saber els uns dels altres, que han trencat completament els seus
lligams i que, fins i tot, es detesten i odien mútuament per injustícies greus
comeses suposadament pels primers, injustícies reals o imaginades.
Situacions algunes provocades per
drogodependències o per manca de compromís, d’atenció, de cura, per
obligacions de feina o d’altre mena, causes que restringeixen la presència
paternal o maternal a la llar. També per no satisfer exigències que en realitat
només amaguen egoismes filials esperonats per marits o esposes rancunioses. Per
fallides econòmiques que trenquen les esperances dipositades en un tipus de
vida mimèticament feliç. Pares també que han oblidat una família i que,
sorprenentment, n’han creat una altra de nova com si res.
En fi, he pensat en tot això veient l’acomiadament
el dijous passat entre en Jordi Turull i les seves filles quan es disposava
anar-se’n a Madrid. Ell, abans, va argumentar al faristol del Parlament que
acceptava l’encàrrec de la Presidència de la Generalitat per poder seguir
mirant als ulls de les seves filles. Però per a elles segur que aquesta
situació, i la que es va derivar del seu empresonament l’endemà, deu ser
molt dolorosa, i gens
fàcil ni còmode, segur que també les perjudica en la seva vida més quotidiana i
peremptòria. Tal vegada les afecta de manera negativa en l’economia bàsica, en
els seus plans d’estudis que igual han de restringir, canviar o, simplement, anul·lar.
O potser en les seves relacions sentimentals de jovenetes. Elles
podrien desitjar tenir-ne un de normal, com les seves amigues, pensar amb raó
que la vida d’ell espatlla la que elles intenten iniciar, que les idees de les
que tan orgullós se sent l’home que és el seu pare no fan altra cosa que dur
problemes a casa, a la seva i a la de la resta de cases del país, creant
angoixes innecessàries i malestar. Que el seu anhel de justícia és en el fons
una obsessió injusta. Que el seu pare no té dret a fer-los la vida
difícil, al contrari, hauria de buscar sempre la terra baixa, el camí de
la vall i no pas el de la muntanya. Que la seva tossuderia i la seva dèria, que
no pas ideal tampoc, deu amagar un defecte greu i un egoisme profund. Podrien
pensar tot això..., podrien...
Tant costa ser algú normal com proclama i demana la
cap de l’oposició al Parlament català? Del que entén ella per normal s’ha de
derivar la seva política i el seu clam "angoixat" per un
retorn a la normalitat? Aquesta normalitat permet a una filla dir-li al seu
pare: Papa, no tens dret a espatllar ni fer difícil la meva vida, fes
el favor de ser normal?
Aquesta, evidentment, és una asserció moral, però
qui la fa no ho sap.
Per sort aquestes noies no pensen així,
no són així, i tant el seu pare, com elles també, necessiten mirar-se mútuament
als ulls i al fer-ho veure’s. Entre elles i la cap de l’oposició al Parlament
català hi ha un abisme moral. Aquest acomiadament que esmento a les portes del
Parlament en una nit freda, em va emocionar i en aquell moment vaig desitjar
tenir unes filles com elles.
