sábado, 27 de julio de 2013

El Peletero/Uno dei tanti epiloghi


“Accattone”, Pier Paolo Pasolini, 1961
--------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca pelletera

Uno dei tanti epiloghi (titol provissional)

Hi ha moltes maneres d’acabar. El gas, les fulles d’afaitar, les pistoles, les balconades o el verí. Però sempre és millor un simple acomiadament contingut dins d’un poema aliè.

He triat un de Pier Paolo Pasolini que m’ha emocionat especialment i que d’una manera curiosa lliga amb la cançó “Thunder road” quan el noi li diu a la Mary que:

“...el meu cotxe és allà fora, si estàs a punt per donar aquest llarg passeig del teu porxo al meu seient davanter ell també ho està. La porta continua oberta però el viatge no és pas gratis, res mai és gratis, nena, ni jo ni tu tampoc.”

Però el poema d’en PPP és tan ric i tant bo que tenia dubtes de cóm titular el post perquè el post no és pas el poema encara que el contingui.

Així doncs, cóm titular aquest post?

1.    Uno dei tanti epiloghi
2.    Ti ricordi di quel sogno?
3.    Era il viaggio della vita
4.    Grazie per il passaggio
5.    A Pa’, mi porti con te?
6.    E partivo solo, col sedile vuoto accanto a me

Les seves traduccions al català i al castellà  les trobareu a continuació, dins del mateix poema, cal buscar-les, llegir un poema és feina també de rastrejadors, apatxes o wanderobo, teatrals o no.Si el meu blog fos famós i conegut podria endegar una votació popular per triar-ne un, jo no sóc pas capaç de decidir-me, tots els trobo prou bons i cal, perquè el sentit comú ho demana, que hi hagi més electors que candidats, i ara, en aquest trist moment, no és així, sóc pràcticament l’únic votant, excepte lectors com l’Albert, la Marga, la Inés i fins fa poc la Paloma, els millors que mai podia haver imaginat tenir, tan bons com aquells que em van acompanyar en un altre moment.

Al final m’he decidit pel títol del mateix poema, Uno dei tanti epiloghi, tan encertat com els altres i el menys compromès.

-       Me lo paghi il viaggio?

-       No, no te’l pago, no puc, no és possible, en aquest tipus de viatges cadascú es paga el seu bitllet.

-       Non essere avaro, pellicciaio!, non dovrebbe essere un miserabile, tu lo sai.

-       Tinc l’univers sencer al palmell de la mà, mà que és capaç de contenir-ne més d’un. No es petulància, ni presumpció, ni tampoc és avarícia, la meva mà és petita, i “encara que el meu amor per la llibertat és equívoc, de la nostra vida sóc insaciable, perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada”.


--------------------------------------------------------------------------

Hay muchas maneras de terminar. El gas, las hojas de afeitar, las pistolas, los balcones o el veneno. Pero siempre es mejor un simple despido contenido dentro de un poema ajeno.

He elegido uno de Pier Paolo Pasolini que me ha emocionado especialmente y que de una manera curiosa liga con la canción "Thunder road" cuando el chico le dice a Mary que:

"... mi coche está ahí afuera, si estás lista para dar ese largo paseo de tu porche a mi asiento delantero él también lo está. La puerta sigue abierta pero el viaje no es gratis, nada nunca es gratis, nena, ni yo ni tú."

Pero el poema de PPP es tan rico y tan bueno que tenía dudas de cómo titular el post porque el post no es el poema aunque lo contenga.

Así pues, cómo titular este post?

1.    Uno dei tanti epiloghi
2.    Ti ricordi di quel sogno?
3.    Era il viaggio della vita
4.    Grazie per il passaggio
5.    A Pa’, mi porti con te?
6.    E partivo solo, col sedile vuoto accanto a me

Sus traducciones al catalán y al castellano las encontraréis a continuación, dentro del mismo poema, hay que buscarlas, leer un poema es trabajo también de rastreadores, apaches o wanderobo, teatrales o no.

Si mi blog fuera famoso y conocido podría iniciar una votación popular para elegir uno, yo no soy capaz de decidirme, todos los encuentro bastante buenos y es necesario, porque el sentido común lo pide, que haya más electores que candidatos, y ahora, en este triste momento, no es así, soy prácticamente el único votante, excepto lectores como Albert, Marga, Inés y hasta hace poco Paloma, los mejores que nunca podía haber imaginado tener, tan buenos como aquellos que me acompañaron en otro momento.

Al final me he decidido por el título del mismo poema, “Uno dei tanti epiloghi”, tan acertado como los demás y el menos comprometido.

-       Me lo paghi il viaggio?

-       No, no te lo pago, no puedo, no es posible, en este tipo de viajes cada uno se paga su billete.

-       Non essere avaro, pellicciaio!, Non dovrebbe essere un miserabile, tú lo sai.

-       Tengo el universo entero en la palma de la mano, mano que es capaz de contener más de uno. No es petulancia, ni presunción, mi mano es pequeña, y “aunque mi amor por la libertad es equívoco, de nuestra vida soy insaciable, porque una cosa única en el mundo no puede ser nunca agotada".

--------------------------------------------------------------------------

Uno dei tanti epiloghi

Ohi, Ninarieddo, ti ricordi di quel sogno...
di cui abbiamo parlato tante volte...
Io ero in macchina, e partivo solo, col sedile
vuoto accanto a me, e tu mi correvi dietro;
all’altezza dello sportello ancora semiaperto,
correndo ansioso e ostinato, mi gridavi
con un po’ di pianto infantile nella voce:
«A Pa’, mi porti con te? Me lo paghi il viaggio?»
Era il viaggio della vita: e solo in sogno
hai dunque osato scoprirti e chiedermi qualcosa.
u sai benissimo che quel sogno fa parte della realtà;  
e non è un Ninetto sognato quello che ha detto quelle parole.  
tanto è vero che quando ne parliamo arrossisci.
Ieri sera, a Arezzo, nel silenzio della notte,  
mentre il piantone rinchiudeva con la catena il cancello  
alle tue spalle, e tu stavi per sparire,  
col tuo sorriso, fulminea e buffo, mi hai detto... «Grazie!».  
«Grazie», Ninè? È la prima volta che me lo dici.  
E infatti te ne accorgi, e ti correggi, senza perdere la faccia  
(cosa in cui sei maestro) scherzando:
«Grazie per il passaggio». Il viaggio che tu volevi
ch’io ti pagassi era, ripeto, il viaggio della vita:
è in quel sogno di tre quattro anni fa che ho deciso
ciò a cui il mio equivoco amore per la libertà era contrario.  
Se ora mi ringrazi per il passaggio... Dio mio,
mentre tu sei in gattabuia, prendo con paura
l’aereo per un luogo lontano. Della nostra vita sono insaziabile,
perché una cosa unica al mondo non può essere mai esaurita.

2 settembre 1969
Pier Paolo Pasolini


Un de tants epílegs


Ai, Ninarieddo, et recordes d'aquell somni...

del qual hem parlat tantes voltes...
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient
buit al meu costat, i tu corries darrere meu;
a l'altura de la portella encara mig oberta,
corrent ansiós i obstinat, em cridaves
amb un punt de plor infantil a la veu:
«Ei, Pa!, em portes amb tu? Em pagues el viatge?»
Era el viatge de la vida: i només en somni
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa.
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat;
i no és un Ninetto somniat el qui ha dit aquelles paraules.
Tan veritat és que quan en parlem t'enrojoles.
Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit,
mentre que el vigilant tancava amb la cadena el cancell
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparèixer,
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit... «Gràcies.»
«Gràcies», Ninè? És la primera volta que m'ho dius.
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant:
«Gràcies pel passatge.» El viatge que tu volies
que jo et pagàs era, repetesc, el viatge de la vida:
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir
allò a què el meu equívoc amor per la llibertat era contrari.
Si ara, m'agraeixes el passatge... Déu meu,
mentre que tu ets a la garjola, agafe amb por
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable,
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.
2 setembre 1969 

Pier Paolo Pasolini

(Versió de Salvador Jàfer)

Uno entre muchos epílogos


Ay, Ninarieddo, recuerdas aquel sueño...

del que tantas veces hemos hablado...
Yo estaba en el coche y me iba solo con el asiento
vacío al lado mío, y tú corrías;
a la altura de la ventanilla aún semiabierta,
corriendo ansioso y obstinado, me gritabas
con un poco de llanto infantil en la voz:
'Paolo, ¿me llevas contigo? ¿Me pagas el viaje?'
Era el viaje de la vida; y sólo en sueños
osaste descubrirte y pedirme algo.
Tú sabes muy bien que aquel sueño es parte de la realidad;
y no un Ninetto soñado el que dijo esas palabras.
Tan verdad es, que cuando hablamos de ello, te ruborizas.
Ayer, en Arezzo, en el silencio de la noche,
mientras el centinela echaba la cadena a la cancela
detrás de ti y tú ibas a desaparecer,
con tu sonrisa fulmínea y burlona, me dijiste... '¡Gracias!'
'¿Gracias, Niné?' es la primera vez que me lo dices.
Y, efectivamente, te das cuenta de ello y te corriges, aguantando el tipo
(en eso eres un maestro), bromeando:
'Gracias por el viaje'. El viaje que tú querías
que yo te pagase era, lo repito, el viaje de la vida:
y en ese sueño de hace tres, cuatro años decidí
lo que a mi equívoco amor por la libertad era contrario.
Si ahora me agradeces el viaje...Dios mío,
cuando estás en el calabozo, tomo con miedo
el avión hacia un lugar lejano. De nuestra vida soy insaciable,
porque una cosa única en el mundo no puede nunca agotarse.

2 de septiembre de 1969
Pier Paolo Pasolini

Traducción de Ángel Sánchez-Gijón





viernes, 26 de julio de 2013

El Peletero/Les existències perfectes




  (La batalla d’Alger, 1965. Direcció Gillo Pontecorvo, Guió Franco Solinas i Gillo Pontecorvo)
-------------------------------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca pelletera

Les existències perfectes

En el darrer post, “Thunder road”, citava una frase de la seva balada, la que es canta en la pel·lícula que el Robert Mitchum va interpretar amb el seu fill:

El nano va agafar les carreteres de muntanya que fins i tot els àngels temen trepitjar.

I en aquest text l’Albert Camus ens parla del vertigen de les existències perfectes d’una joventut que gaudeix d’un dels grans plaers d’aquest món, fer-se enllustrar per altres les sabates per a després lluir-les en públic.

En la cançó del Bruce, que també es titula “Thunder road”, hi trobo una altra frase que m’agrada especialment ara que ja no sóc jove:

“Sé que estàs espantada i que penses que mai més serem joves com ara, és cert, mai més ho serem”.

La batalla d’Alger” és una gran pel·lícula política en la que no s’intenta ocultar el dilema moral pel polític ni es pretén tampoc construir existències perfectes més enllà de les que es poden tenir ballant una cançó en un bar abans de morir.

----------------------------------------

En el último post, "Thunder road", citaba una frase de su balada, la que se canta en la película que Robert Mitchum interpretó con su hijo:

"El chico tomó las carreteras de montaña que incluso los ángeles temen pisar.

Y en este texto Albert Camus nos habla del vértigo de las existencias perfectas de una juventud que goza de uno de los grandes placeres de este mundo, hacerse limpiar por otros los zapatos para después lucirlos en público.

En la canción de Bruce, que también se titula "Thunder road", encuentro otra frase que me gusta especialmente ahora que ya no soy joven:

"Sé que estás asustada y que piensas que nunca más seremos jóvenes como ahora, es cierto, nunca más lo seremos".

"La batalla de Argel" es una gran película política en la que no se intenta ocultar el dilema moral por el político ni se pretende tampoco construir existencias perfectas más allá de las que se pueden tener bailando una canción en un bar antes de morir.

----------------------------------------

Le minotaure ou La Halte d'Oran, Albert Camus, 1939

Les rues d'Oran nous renseignent enfin sur les deux plaisirs essentiels de la jeunesse locale: se faire cirer les souliers et promener ces mêmes souliers sur le boulevard. Pour avoir une idée juste de la première de ces voluptés, il faut confier ses chaussures, à dix heures, un dimanche matin, aux cireurs du boulevard Galliéni. Juché sur de hauts fauteuils, [23] on pourra goûter alors cette satisfaction particulière que donne, même à un profane, le spectacle d'hommes amoureux de leur métier comme le sont visiblement les cireurs oranais. Tout est travaillé dans le détail. Plusieurs brosses, trois variétés de chiffons, le cirage combiné à l'essence : on peut croire que l'opération est terminée devant le parfait éclat qui naît sous la brosse douce. Mais la même main acharnée repasse du cirage sur la surface brillante, la frotte, la ternit, conduit la crème jusqu'au cœur des peaux et fait alors jaillir, sous la même brosse, un double et vraiment définitif éclat sorti des profondeurs du cuir.

Les merveilles ainsi obtenues sont ensuite exhibées devant les connaisseurs. Il convient, pour apprécier ces plaisirs tirés du boulevard, d'assister aux bals masqués de la jeunesse qui ont lieu tous [24] les soirs sur les grandes artères de la ville. Entre seize et vingt ans, en effet, les jeunes Oranais de la « Société » empruntent leurs modèles d'élégance au cinéma américain et se travestissent avant d'aller dîner. Chevelure ondulée et gominée, débordant d'un feutre penché sur l'oreille gauche et cassé sur l'œil droit, le cou serré dans un col assez considérable pour prendre le relais des cheveux, le nœud de cravate microscopique soutenu par une épingle rigoureuse, le veston à mi-cuisse et la taille tout près des hanches, le pantalon clair et court, les souliers éclatants sur leur triple semelle, cette jeunesse, tous les soirs, fait sonner sur les trottoirs son imperturbable aplomb et le bout ferré de ses chaussures. Elle s'applique en toutes choses à imiter l'allure, la rondeur et la supériorité de M. Clark Gable. À [25]  ce titre, les esprits critiques de la ville surnomment communément ces jeunes gens, par la grâce d'une insouciante prononciation, les « Clarque ».

Dans tous les cas, les grands boulevards d'Oran sont envahis, à la fin des après-midi, par une armée de sympathiques adolescents qui se donnent le plus grand mal pour paraître de mauvais garçons. Comme les jeunes Oranaises se sentent promises de tout temps à ces gangsters au cœur tendre, elles affichent également le maquillage et l'élégance des grandes actrices américaines. Les mêmes mauvais esprits les appellent en conséquence des « Marlène ». Ainsi, lorsque sur les boulevards du soir un bruit d'oiseaux monte des palmiers vers le ciel, des dizaines de Clarque et de Marlène se rencontrent, se toisent et s'évaluent, heureux de vivre et de paraître, livrés [26] pour une heure au vertige des existences parfaites.

------------------------------------------------

El minotaure o l’alt d’Orà, d’Albert Camús, 1939

Els carrers d'Orà ens informen finalment sobre els dos plaers fonamentals de la joventut local: fer-se netejar les sabates, i passejar aquestes mateixes sabates pel bulevard. Per tenir una idea exacta de la primera d'aquestes delícies, cal confiar les sabates, a les deu del matí d'un diumenge, als enllustradors del bulevard Gallieni. Enfilat en alguna de les altes butaques, un pot gaudir llavors de la particular satisfacció que produeix fins i tot al profà l'espectacle d'aquests homes enamorats del seu ofici, com clarament ho estan els enllustradors oranesos. Tot es treballa amb detall. Diversos raspalls, tres classes de baietes, el betum barrejat amb gasolina: podria pensar que l'operació ha conclòs quan es veu el centelleig perfecte que neix sota el raspall tou. Però la mateixa mà lliurada torna a posar betum a la superfície lluent, la frega, la entela, porta la crema fins al cor de les pells i aconsegueix llavors que brolli, sota el mateix raspall que surt de les profunditats del cuir.

Les meravelles així obtingudes s'exhibeixen a continuació davant els experts. Per apreciar aquests plaers que s'obtenen en el bulevard, convé assistir als balls juvenils de disfresses que es celebren tots els vespres a les grans artèries de la ciutat. En efecte, entre els setze i els vint anys, els joves oranesos de la "Societat" copien els seus models d'elegància del cinema americà i es disfressen abans d'anar a sopar. Amb el cabell ondulat i engominat, que s'escapa d'un barret de feltre inclinat sobre l'orella esquerra i aixecat sobre de l'ull dret, amb la gola envoltada per un coll de camisa prou gran com per tapar el que deixa lliure el pèl, amb el microscòpic nus de la corbata subjecte per l’agulla de rigor, la jaqueta fins a mitja cuixa i entallada molt a prop dels malucs, amb els pantalons clars i curts, i les sabates enlluernadores sobre la seva triple sola, aquesta joventut fa sonar cada tarda sobre les voreres el seu impertorbable aplom i les xapes de les seves sabates. S'aplica a imitar del tot la façana i la superioritat del Sr Clark Gable. Per això, els esperits crítics de la ciutat els anomenen, gràcies a una descurada pronunciació, els "Clarcs".

Sense excepció, els grans bulevards d'Orà es veuen envaïts a última hora de la tarda per un exèrcit de simpàtics adolescents que fan els majors esforços per semblar dolents. Les joves oraneses, que es senten des de sempre promeses a aquests gàngsters de cor tendre, exhibeixen també el maquillatge i l'elegància de les actrius americanes. Les mateixes males llengües en diuen, per tant, les "Marlens". Així que quan en els bulevards del vespre, un estrèpit d'ocells puja des de les palmeres al cel, desenes de Clarcs i Marlens es troben, es mesuren i s'avaluen, feliços de viure i sembla, lliurats durant una hora al vertigen de les existències perfectes .

------------------------------------------------

El Minotauro o el alto de Orán, Albert Camus, 1939

Las calles de Orán nos informan finalmente acerca de los dos placeres fundamentales de la juventud local: hacerse limpiar los zapatos, y pasear esos mismos zapatos por el bulevar. Para tener una idea exacta de la primera de esas delicias, hay que confiarles los zapatos, a las diez de la mañana de un domingo, a los limpiabotas del bulevar Gallieni. Encaramado en alguno de los altos sillones, uno puede disfrutar entonces de la particular satisfacción que produce incluso al profano el espectáculo de esos hombres enamorado de su oficio, como claramente lo están los limpiabotas oraneses. Todo se trabaja con detalle. Varios cepillos, tres clases de bayetas, el betún mezclado con gasolina: podría pensarse que la operación ha concluido cuando se ve el destello perfecto que nace bajo el cepillo blando. Pero la misma mano entregada vuelve a poner betún en la superficie reluciente, la frota, la empaña, lleva la crema hasta el corazón de las pieles y consigue entonces que brote, bajo el mismo cepillo que sale de las profundidades del cuero.

Las maravillas así obtenidas se exhiben a continuación ante los expertos. Para apreciar esos placeres que se obtienen en el bulevar, conviene asistir a los bailes juveniles de disfraces que se celebran todas las tardes en las grandes arterias de la ciudad. En efecto, entre los dieciséis y los veinte años, los jóvenes oraneses de la “Sociedad” le copian sus modelos de elegancia al cine americano y se disfrazan antes de irse a cenar. Con el pelo ondulado y engominado, que se escapa de un sombrero de fieltro inclinado sobre la oreja izquierda y levantando encima del ojo derecho, con la garganta rodeada por un cuello camisa suficientemente grande como para tapar lo que deja libre el pelo, con el microscópico nudo de la corbata sujeto por el alfiler de rigor, la chaqueta hasta medio muslo y entallada muy cerca de las caderas, con el pantalón claro y corto, y los zapatos deslumbrantes sobre su triple suela, esa juventud hace sonar cada tarde sobre las aceras su imperturbable aplomo y las chapas de sus zapatos. Se aplica en imitar del todo la facha y la superioridad del Sr. Clark Gable. Por eso, los espíritus críticos de la ciudad los llaman, gracias a una descuidada pronunciación, los “Clarcs”.

Sin excepción, los grandes bulevares de Orán se ven invadidos a última hora de la tarde por un ejército de simpáticos adolescentes que hacen los mayores esfuerzos por parecer malos. Las jóvenes oranesas, que se sienten desde siempre prometidas a estos gángsters de corazón tierno, exhiben también el maquillaje y la elegancia de las actrices americanas. Las mismas malas lenguas las llaman, por tanto, las “Marlenes”. Así que cuando en los bulevares del atardecer, un estruendo de pájaros sube desde las palmeras al cielo, decenas de Clarcs y Marlenes se encuentran, se miden y se evalúan, felices de vivir y parecer, entregados durante una hora al vértigo de las existencias perfectas.

miércoles, 24 de julio de 2013

El Peletero/Thunder road



Hemeroteca pelletera

Thunder road

----------------------------------------------

Advertència: aquest és un post, en bona part, plurilingüe on diferents idiomes es barregen com si tots fossin un de sol, em sap greu, però la calor m’ha espatllat el traductor simultani en algunes parts del text. Malgrat tot, crec, es pot llegir perfectament amb una mica de bona voluntat.

Advertencia: este es un post, en buena parte, plurilingüe donde diferentes idiomas se mezclan como si todos fueran uno solo, lo siento, pero el calor me ha estropeado el traductor simultáneo en algunas partes del texto. A pesar de ello, creo, se puede leer perfectamente con un poco de buena voluntad.

----------------------------------------------

El Institut d’Estudis catalans diu que un tro és el soroll que segueix el llamp, degut a l’expansió de l’aire al pas de la descàrrega elèctrica. 

La Wikipedia anglesa diu que thunder is the sound caused by lightning. Depending on the distance and nature of the lightning, thunder can range from a sharp, loud crack to a long, low rumble (brontide). The sudden increase in pressure and temperature from lightning produces rapid expansion of the air surrounding and within a bolt of lightning. In turn, this expansion of air creates a sonic shock wave, similar to a sonic boom, which produces the sound of thunder, often referred to as a clap, crack, or peal of thunder.”

La Real Acadèmia de la Llengua Espanyola que “trueno” “es un estruendo, asociado al rayo, producido en las nubes por una descarga eléctrica. Un ruido o estampido que causa el tiro de cualquier arma o artificio de fuego. Un joven atolondrado, alborotador y de mala conducta. La redecilla con que se recogían el pelo los majos y chisperos del siglo XVIII.”

I que “escapar del trueno y dar en el relámpago” es escapar d’un gran perill per a caure en un altre.

També que la casa anomenada trueno,casa de trueno” es aquella en que “suele faltar buena crianza, y aun sana moral”. Tots sabem què significa “tronera”, escatològica metàfora.

L’etimologia de tro, trueno i thunder prové, segons els diccionaris etimològics del llatí “tonare”, del proto germànic “thunraz”, del vell Frisi “thuner”, de l’antic alemany “donar”, del persa “tundar”...

En grec es diu: “βροντή”

Ningú, però, es capaç de dir-me què significa una “Thunder road”.

Hi ha guitarres “Thunder road

Concessionaris de cotxes “Thunder road

I motocicletes “Thunder road

La versió en anglès de la Wikipedia ens diu primer que: “Thunder Road is a 1958 dramacrime film about running moonshine in the mountains of Kentucky and Tennessee in the late 1950s. It was directed by Arthur Ripley and starred Robert Mitchum, who also produced the film, co-wrote the screenplay, and is rumoured to have directed much of the film himself. He also co-wrote (with Don Raye) the theme song, "The Ballad of Thunder Road".

I de "The Ballad of Thunder Road" que: “is a song performed and co-written by actor Robert Mitchum in 1957, with music by composer Jack Marshall. It was the theme song of the movie Thunder Road. The song made the Billboard Hot 100 twice, in 1958 and 1962, and while it never peaked higher than #62, it racked up 21 total weeks in the chart. The song moves ominously between minor and major keys.”

La lletra de la balada la podem trobar aquí.

El nano va agafar les carreteres de muntanya
que fins i tot els àngels temen trepitjar.

Es va estimbar quan anava a noranta,
això és tot el que cal dir.

Aquell dia el diable es va quedar amb la moonshine
i el pobre nano amb la muntanya”.

Les històries de carretera són ja tot un gènere que guarda les arrels recents en el western i la generació beat de la famosa “On the road” de Jack Kerouac.

Però, per a carretera “tronada” de debò res igual com la novel·la de Gerges Arnaud, “Le salaire de la peur”, de la que es va fer una extraordinària versió cinematogràfica dirigida per l’Henri-Georges Clouzot i interpretada per l’Yves Montand . La Wikipedia ens fa un resum: “Guatémala, 1951. Après diverses péripéties, un groupe d'Européens a échoué à Las Piedras, une misérable bourgade où règnent la misère et le chômage. Un jour, un puits de pétrole est ravagé par un gigantesque incendie. Une compagnie pétrolière américaine, la SOC, décide alors d'embaucher quatre hommes afin de convoyer 400 kilos de nitroglycérine, répartis en deux camions, jusqu'au puits de pétrole. Quatre des Européens sont engagés : Mario, Jo, Luigi et Bimba. Mais la tâche ne sera pas aisée, car les routes sont presque impraticables... Plusieurs épreuves se succèdent : « tôle ondulée », ponts délabrés... et trou empli de pétrole où Jo perdra sa jambe, écrasée par le camion White 666 de White Motor.”

Thunder road”, és també una famosa cançó de Bruce Springsteen. La Wikipedia diu d’ella que: "Thunder Road," was written and performed by Bruce Springsteen, and is the opening track on his 1975 breakthrough album Born to Run. It is ranked as one of Springsteen's greatest songs, and often appears on lists of the top rock songs of all time. Rolling Stone magazine placed it as #86 on its "500 Greatest Songs of All Time."

The lyric to "Thunder Road" describes a young woman named Mary, her boyfriend, and their "one last chance to make it real." Thematically, it reads as a nostalgic companion piece to "Born to Run".

En aquest fòrum els seus membres parlen del significat de la cançó del Bruce.

Un d’ells es pregunta cóm és que quelcom pot dir això: why would he tell a girl "you ain't a beauty but hey you're alright"

La peça i la interpretació del Boss són magistrals, fan posar el pels de punta i et transporten a una situació que creus haver viscut.

Fantasia o realitat?

Robert Mitchum trafica amb “Moonshine”, una delícia alcohòlica de les planures de Tennessee, per entre les perilloses carreteres apalatxianes, les thunder roads. Aquest és el paradís que el Bruce Springsteen li ofereix a la Mary: "come, take my hand. We're going out tonight to case up the promised land. Oh-oh-oh thunder road, oh thunder road, oh thunder road...”

The promise land, la terra promesa. Fantasia o realitat? Es pot prometre avui en dia a una noia la terra promesa? Sí, es pot.

He estat buscant un contrapunt entre aquesta fantasia i la realitat, però tots els que em trobo o són un sarcasme o van a parar al mateix lloc: al drama d’un noi fracassat, d’un home sol, als anuncis de la Chevrolet, o a la versió del Boss que per a mi es massa convencional pel que fa al cànon de les balades. És massa perfecte i la fantasia, tant com la realitat, a la meva edat, els hi cal una bona dosi d’imperfecció.

Per això he triat la versió d’en Kevin Rowland, un extraordinari vocalista. La seva interpretació és més musical i més orquestral, menys canònica, menys teatral i, conseqüentment, més estricta, més distant, tan fantasiosa com real ho són també les altres, però més freda, més ben cantada, menys enganyosa, sense tants sentiments per centímetre quadrat, més literària, sense tanta plorera o, qui sap?, amb moltes més llàgrimes, amb totes les que no ens podem ni imaginar.

Amb les llàgrimes amagades sota la pell del drac.

Cal estar atents a una paraula canviada al final, la lletra del Kevin no és igual que la del Bruce.


Jo, per la meva banda, he fet la meva pròpia versió, una traducció lliure que val el que val, el que val per a mi, el que val quan aconsegueixo convertir la fantasia en realitat.

----------------------------------------------

THUNDER ROAD

(Kevin Rowland's cover version)

The screen door slams, Mary's dress waves. 
Like a vision she dances across the floor as the radio plays. 
Roy Orbison singing for the lonely. 
Hey that's me and I want you only
Don't turn me home again
I just can't face myself alone

Don't run back inside, darling you know just what I'm here for
'Cause you're scared and you're thinking that maybe we're not so young anymore
Have a lick of faith, there's magic in the night
This is your beauty and hey, you're all right
Oh and that's all right with me, yes

You can hide 'neath your covers and cuddle your pain
Make crosses from your lovers, throw roses in the rain
Waste your summer praying in vain for a saviour to rise from these streets
Well I'm not perfect, that's understood
I'll tell you something and you I wanna see you good
With a chance to make it real somehow
What else can we do now
Except roll down the windows and let the wind blow back your hair
Well your lives busting open, your beauty can take us anywhere
We've got one last chance to make this real
To trade in these wings on what's real
Come on, you are so beautiful oh-oh

Oh-oh come take my hand
We're going out tonight to case up the promised land
Oh-oh-oh thunder road, oh thunder road, oh thunder road
Laying out there there's a killer in the sun
Hey I know it's late but we'll make it if we run
Oh-oh-oh thunder road, sit tight, tonight, thunder road

Well I've got this guitar and I've learned how to make it sin
And my car's out back if you're ready to take this long walk
From your front porch to my front seat
The door's open but the ride's not cheap
Hell I know you're lonely for words I'm not spoken
Tonight we'll be free, all promises be broken
There were ghosts in the eyes of all the put-downs that you deceived
They haunt you still in the night but now is the time to let them roll away yes
They scream your name at night in the streets
Congratulations boy, the world's at your feet
You've always been alone
Now is the time to let that all go
'Cause I'm here, honey I'm here, so come over here
It's a town full of winners, we're getting out of here to win
Check!


----------------------------------------------

THUNDER ROAD

Versió del pelleter

La porta mosquitera dona una esbategada, es tanca de cop i el corrent d'aire fa onejar el vestit de la Mary.

Mentre la ràdio sona la veig ballar a través del porxo com si fos una visió. Roy Orbison canta a la soledat.

Ep! sóc jo, li dic, mira’m!, t'estimo només a tu! No em manis de tornada, no puc enfrontar-me a mi mateix sol una altra vegada. Si us plau, t'ho suplico, no corris a amagar-te de nou dins de casa, amor meu, saps per què he vingut. Sé que estàs espantada i que penses que potser no serem així, joves, mai més. És veritat, no ho serem mai més.

Pots amagar-te sota els llençols i conrear el teu dolor, fer creus amb els teus amants, llançar roses a la pluja, malgastar el teu estiu resant en va perquè un salvador emergeixi d'aquests carrers. Pots fer tot això o pots deixar de fer-ho.

És veritat, ja ho sé, no sóc cap heroi ni sóc el teu heroi, estimada meva, això ja se sobreentén, i tota la salvació que puc oferir es troba sota aquest brut capó.

Mostra un mica de fe en nosaltres dos, nena, fes l'esforç, pensa que hi ha màgia en la nit, no la defugis. No ets una bellesa, però... ep!, estàs bé, i això està bé per a mi, molt bé, sempre m'has agradat.

Tenim l'ocasió de no equivocar-nos de nou, què més podem fer ara excepte baixar la finestreta i deixar que la brisa pentini els teus cabells? Bé, la nit es aquí i aquests dos carrils ens poden dur a qualsevol banda, tot depèn de nosaltres.

Tenim una última oportunitat per fer-ho real, per canviar aquestes ales per quatre rodes. Puja (al cotxe), el cel ens espera al final de la pista. Vine, amor meu, pren la meva mà, conduirem fins arribar a la terra promesa, a la carretera del tro,

Mira, tinc aquesta guitarra i he après cóm fer-la parlar, i el meu cotxe és allà fora, si estàs a punt per donar aquest llarg passeig del teu porxo al meu seient davanter ell també ho està. La porta continua oberta però el viatge no és pas gratis, res mai és gratis, nena, ni jo ni tu tampoc.

Sé que estàs sola per paraules que jo no he dit i mai diré, però aquesta nit serem lliures si vols, en el fons sempre ho hem estat, ¡trencarem totes les promeses perquè no necessitem fer-ne cap!

A fora, sota el sol, hi ha un assassí que ens està esperant, sé que ja és tard, però encara podem fer-ho si correm, si ens afanyem podrem escapar d'ell. Seu, agafa't bé ... ¡Ens trobem a la carretera del tro! I... cal pagar peatge.

. . . . . . . . . . . .

Hi havia fantasmes als ulls de tots els nois que vas refusar. Ells són els que embruixen aquesta polsosa carretera de platja amb els esquelets dels Chevrolets cremats a les cunetes. Criden el teu nom a la nit, el teu vestit de graduació estava ple de trepitjades per les teves mentides. Abans de l'alba, en plena solitud, sents els seus motors bramar, Roy Orbinson segueix cantant, però quan vols reaccionar i cridar arribes al porxo i ja s'han anat amb el vent.

Enhorabona noi!, Sento que algú em diu, el món està als teus peus, sempre has estat sol, no importa estar-ho de nou ni importa res tampoc, no t'has de preocupar més, només has de saber que ja és hora de deixar que tot conclogui, que ha arribat el teu moment.

Que tot acabi.

Perquè jo sóc aquí, amor meu, sóc aquí, així que, Mary, fes el favor, puja al cotxe, aquest poble està ple de... “guanyadors” i ja no en caben més, i nosaltres hem de sortir d'aquí per no continuar perdent, per guanyar d’una manera diferent.

Check!

----------------------------------------------

THUNDER ROAD

Versión del peletero

La puerta mosquitera pega un portazo y la corriente de aire hace ondear el vestido de Mary. 

Mientras la radio suena la veo bailar a través del porche como si fuera una visión. Roy Orbison canta a la soledad. 

¡Eh! soy yo, le digo, ¡mírame!, ¡te quiero sólo a ti! No me mandes de vuelta, no puedo enfrentarme a mí mismo solo otra vez. Por favor, te lo suplico, no corras a esconderte de nuevo dentro de casa, cariño, sabes para qué he venido. Sé que estás asustada y que piensas que quizás no seremos así, jóvenes, nunca más. Es verdad, no lo seremos nunca más.

Puedes ocultarte debajo de tus sabanas y cultivar tu dolor, hacer cruces con tus amantes, arrojar rosas a la lluvia, malgastar tu verano rezando en vano para que un salvador emerja de estas calles. Puedes hacer todo eso o puedes dejar de hacerlo.


Es verdad, ya lo sé, no soy ningún héroe ni soy tu héroe, chica, eso ya se sobreentiende, y toda la salvación que puedo ofrecerte se encuentra debajo de este sucio capó. 

Muestra un poco de fe en nosotros dos, nena, haz el esfuerzo, piensa que hay magia en la noche, no la rehúyas. No eres una belleza, pero… eh!, estás bien, y eso está bien para mí, muy bien, siempre me has gustado. 


Tenemos la ocasión de no equivocarnos de nuevo, ¿qué más podemos hacer ahora excepto bajar la ventanilla y dejar que la brisa peine tu cabello? Bueno, la noche está cayendo y estos dos carriles nos pueden llevar a cualquier parte, todo depende de nosotros. 

Tenemos una última oportunidad para hacerlo real, para cambiar estas alas por cuatro ruedas. Súbete (al coche), el cielo nos espera al final de la pista. Ven, amor mío, toma mi mano, conduciremos hasta alcanzar la tierra prometida, la carretera del trueno, 


Mira, tengo esta guitarra y he aprendido cómo hacerla hablar, y mi coche está ahí afuera, si estás lista para dar ese largo paseo de tu porche a mi asiento delantero él también lo está. La puerta sigue abierta pero el viaje no es gratis, nada nunca es gratis, nena, ni yo ni tú.

Sé que estás sola por palabras que yo no he dicho y nunca diré, pero esta noche seremos libres si quieres, en el fondo siempre lo hemos sido, ¡romperemos todas las promesas porque no necesitamos hacer ninguna!

Afuera, bajo el sol, hay un asesino que nos está esperando, sé que es tarde ya, pero todavía podemos hacerlo si corremos, si nos damos prisa podremos escapar de él. Siéntate, agárrate bien... ¡nos encontramos en la carretera del trueno! Y... hay que pagar peaje.

. . . . . . . . . . . .

Había fantasmas en los ojos de todos los chicos a los que rechazaste. Ellos son los que embrujan esta polvorienta carretera de playa con los esqueletos de los chevrolets quemados en las cunetas. Gritan tu nombre por la noche, tu vestido de graduación estaba lleno de pisadas por tus mentiras. Antes del amanecer, en plena soledad, oyes sus motores moverse, Roy Orbinson sigue cantando, pero cuando quieres reaccionar y llamarlos llegas al porche y ya se han ido con el viento. 


¡Enhorabuena muchacho!, oigo que alguien me dice, el mundo está a tus pies, siempre has estado solo, no importa estarlo de nuevo ni importa nada tampoco, no debes preocuparte más, sólo tienes que saber que ya es hora de dejar que todo concluya, que ha llegado tu momento.

Que todo termine.

Porque yo estoy aquí, cariño estoy aquí, así que, Mary, haz el favor, súbete al coche, este pueblo está lleno de… “ganadores” y ya no caben más, y nosotros hemos de salir de aquí para no seguir perdiendo, para ganar de una manera diferente.

Check!
----------------------------------------------