viernes, 28 de junio de 2013

El Peletero/L'heroi



Hemeroteca pelletera

L’heroi

En una altra de les conferències que citàvem de Borges, la titulada L'art d'explicar històries, l'escriptor argentí remarca i es lamenta de l'escissió produïda entre la mera poesia lírica i la narració d'històries. En l'antiguitat, ens diu, ambdues coses eren el mateix, la seva divisió va provocar el naixement de la novel·la, que qualifica com una degradació de l'èpica.

Borges manifesta també que la diferència fonamental entre l’una i l’altra, entre l’èpica i la novel·la, rau en què la primera significa el triomf de l'heroi encara que sigui a través de la seva derrota, ja que ella sempre aconsegueix ser un model i un exemple a seguir pels homes. La novel·la, en canvi, representa el fracàs d'un home, no pas la seva derrota i sí el seu fracàs, totes dues són diferents. I el fracàs d'un home és el fracàs de ser home, ja que en un de sol de nosaltres estem representats tots, l'heroi, en canvi, únicament es representa a si mateix.

Borges ens assenyala igualment que en els nostres dies els fruits de l'èpica han estat escassos, cita pocs exemples, Els set pilars de la saviesa, de T. H. Lawrence, La balada del cavall blanc, de Chesterton, Le feu, d'Henri Barbusse, ens cita Kipling també i conclou afirmant que és a Hollywood on veritablement ha proliferat i triomfat l'èpica, encarnada perfectament al Western.

En aquesta conferència Borges ens torna a recordar que els successos de la història no només serveixen per explicar-la, això és el que és obvi, en ella hem de tractar també de llegir entre línies, i procurar així descobrir, deduir?, algunes altres veritats i ensenyaments que ens siguin valuosos.

La Ilíada sorprèn per la seva modernitat, els personatges que trobem són tan humans com nosaltres mateixos. En ella, a part de la ira del seu protagonista, se'ns explica també el sac de Troia. Tots coneixem el pretext de la guerra i les veritables raons d'ella. Un honor ferit, una gelosia malaltissos i la cobdícia d'homes com Agamèmnon. Al costat d'ell trobem també pirates, lladres, aventurers, oportunistes, mercenaris, esclaus i homes lliures. Borges ressalta també una cosa que altres ja han fet abans que ell i que és de summa importància repetir. La veritable història que narra la Ilíada és la d'un home que coneix que no aconseguirà el seu objectiu i que abans d'arribar morirà. Aquesta és la veritat del poema homèric: tractar d'explicar el significat que representa embarcar i romandre després en un vaixell que saps que inexorablement s'enfonsarà, i tu amb ell.

Troia tampoc desconeix (ho saben els que ho han de saber, els que són algú) que sucumbirà i serà destruïda, i tots els seus habitants morts o esclavitzats. Aquest sembla ser el final tot i que la història no acaba aquí.

Els déus tenen una manera molt rara de fer justícia i Borges ens la recorda a l'esmentar una vegada més que el llinatge gloriós no es troba en la casa de d’Agamèmnon ni en la d'Ulisses i sí en la de Príam i, tal vegada, en la d'Aquil·les també. La glòria està en la derrota encarada, mai en la victòria aconseguida.


(Continuarà)

-------------------------------


Post anterior

Hemeroteca peletera

El héroe.

En otra de las conferencias que citábamos de Borges, la titulada El arte de contar historias, el escritor argentino hace hincapié y se lamenta de la escisión producida entre la mera poesía lírica y la narración de historias. En la antigüedad, nos dice, ambas cosas eran lo mismo, su división provocó el nacimiento de la novela, que califica como una degradación de la épica.

Borges manifiesta también que la diferencia fundamental entre una y otra, entre épica y novela, radica en que la primera significa el triunfo del héroe, aunque sea a través de su derrota, pues ella siempre consigue ser un modelo y un ejemplo a seguir por los hombres. La novela, en cambio, representa el fracaso de un hombre, no su derrota y sí su fracaso, ambas son distintas. Y el fracaso de un hombre es el fracaso de ser hombre, pues en uno solo de nosotros estamos representados todos; el héroe, en cambio, únicamente se representa a sí mismo.

Borges nos señala igualmente que en nuestros días los frutos de la épica han sido escasos, cita pocos ejemplos, Los siete pilares de la sabiduría, de T. H. Lawrence, La balada del caballo blanco, de Chesterton, Le feu, de Henri Barbusse, nos cita a Kipling también y concluye afirmando que es en Hollywood donde verdaderamente ha proliferado y triunfado la épica, encarnándose perfectamente en el Western.

En esa conferencia Borges nos vuelve a recordar que los sucesos de la historia no solamente sirven para contarla, eso es lo obvio, sino que también debemos tratar de leerlos entre líneas, y procurar así descubrir, ¿deducir?, algunas otras verdades y enseñanzas que nos sean valiosas.

La Iliada sorprende por su modernidad, los personajes que encontramos son tan humanos como nosotros mismos. En ella, aparte de la ira de su protagonista, se nos cuenta también el saco de Troya. Todos conocemos el pretexto de la guerra y las verdaderas razones de ella. Un honor herido, unos celos enfermizos y la codicia de hombres como Agamenón. Junto a él hallamos también piratas, ladrones, aventureros, oportunistas, mercenarios, esclavos y hombres libres. Borges resalta también algo que otros ya han hecho antes que él y que es de suma importancia repetir. La verdadera historia que narra la Iliada es la de un hombre que conoce que no logrará su objetivo y que antes de alcanzarlo morirá. Ésa es la verdad del poema homérico: tratar de contarnos el significado que representa embarcarse y permanecer luego en un navío que sabes que inexorablemente se hundirá, y tú con él.

Troya tampoco desconoce (los que deben conocerlo, los que son alguien) que perecerá y será destruida, y todos sus habitantes muertos o esclavizados. Este parece ser el final aunque la historia no termina aquí.

Los dioses tienen una manera muy rara de hacer justicia y Borges nos la recuerda, al mencionar una vez más que el linaje glorioso está en la casa de Príamo y no en la de Agamenón, ni en la de Ulises, tal vez en la de Aquiles. La gloria está en la derrota encarada, jamás en la victoria lograda.



(Continuará)

martes, 25 de junio de 2013

El Peletero/La metàfora



Hemeroteca pelletera

La metàfora

En la conferència que Borges va impartir a la Universitat de Harvard durant el curs 1967-1968, titulada Credode poeta, l’escriptor argentí ens parla de la metàfora i a compte d'ella cita i analitza un poema de Robert Frost. Ho fa per posar un exemple de metàfora que superi la simple comparació entre dues coses, "la lluna és com ...", com jo mateix he fet al principi amb poca gràcia en comparar la vida amb un pla seqüència que ni el somni pot interrompre amb talls.

For I have promises to keep,
And miles to go before I sleep,
And miles to go before I sleep.

"Si prenem els dos últims versos, el primer -"i milles per fer abans de dormir"- és una afirmació: el poeta pensa en les milles i el somni. Però, quan ho repeteix, "i milles per fer abans de dormir", el vers esdevé una metàfora; ja que "milles" significa 'dies', mentre "dormir" presumiblement signifiqui 'morir'. Potser jo no hauria assenyalar això. Potser el plaer no radiqui en què traduïm "milles" per 'anys' i "somni" per 'mort', sinó, més aviat, en intuir la implicació ".

Per això, el poema de Frost em recorda a la Gran Elegia per a John Donne en la qual també apareix la menció a la mort i al somni i ho fa usant, encara que de manera diferent a Frost, la reiteració, la lletania. Per ser precisos hem d'assenyalar que en el poema de Joseph Brodsky es parla de dormir i no de somiar, però la llicència és tan vàlida, crec, com encertada:

John Donne s'ha adormit, com tot el lloc.
Parets, terra, quadres, el llit s'han adormit;
s'han adormit taula, ganxos, pestells, catifes,
armari, aparador, la vela i les cortines.
Tot s'ha adormit. Got, botellot, palanganes,
el pa i el seu ganivet, plats cristall i llosa,
armaris, quinqué, vidres, llenceria, el rellotge,
graons i portes, La nit al voltant.
Al voltant la nit: en racons, ulls i roba,
a la taula, entre el paper, en el text del discurs,
en les seves paraules a la llenya, a les pinces i el carbó
l'apagada casa, en cada objecte..

La comparació entre Frost i Brodsky no és gratuïta i el mateix Bloom en fa esment aquí.

Danilo Kis diu que "l'art narratiu, es divideix en el que hi havia abans de Borges i el de després de Borges" en transformar aquest la tècnica narrativa: "la narració a l'estil de Maupassant, de Txèkhov i O'Henry, que tendia a detall i creava el seu camp d'mitologemes mitjançant la inducció, es va substituir en l'obra de Borges per una operació màgica i revolucionària, la deducció, que no és més que un nom diferent per una mena de simbolisme narratiu, les conseqüències en el pla teòric i pràctic, però, no són menors que les que aquest mateix simbolisme, va causar en la poesia amb l'aparició de Baudelaire".


(Continuarà)

-------------------------------


Hemeroteca peletera

La metáfora

En la conferencia que Borges impartió en la Universidad de Harvard durante el curso 1967-1968, titulada Credo de poeta, el escritor argentino nos habla de la metáfora y a cuento de ella cita y analiza un poema de Robert Frost. Lo hace para poner un ejemplo de metáfora que supere la simple comparación entre dos cosas, “la luna es como…”, como yo mismo he hecho al principio con poca gracia al comparar la vida con un plano secuencia que ni el sueño puede interrumpir con cortes.

For I have promises to keep,
And miles to go before I sleep,
And miles to go before I sleep.

“Si tomamos los dos últimos versos, el primero –“y millas por hacer antes de dormir”- es una afirmación: el poeta piensa en las millas y el sueño. Pero, cuando lo repite, “y millas por hacer antes de dormir”, el verso se convierte en una metáfora; pues “millas” significa ‘días’, mientras “dormir” presumiblemente signifique ‘morir’. Quizás yo no debería señalarles esto. Quizá el placer no radique en que traduzcamos “millas” por ‘años’ y “sueño” por ‘muerte’, sino, más bien, en intuir la implicación”.

Por ello, el poema de Frost me recuerda a la Gran Elegía a John Donne en la que también aparece la mención a la muerte y al sueño y lo hace usando, aunque de manera diferente a Frost, la reiteración, la letanía. Para ser precisos debemos señalar que en el poema de Joseph Brodsky se habla de dormir y no de soñar, pero la licencia es tan válida, creo, como acertada:

John Donne se ha dormido, como todo el lugar.
Paredes, suelo, cuadros, la cama se han dormido;
se han dormido mesa, ganchos, pestillos, alfombras,
ropero, aparador, la vela y las cortinas.
Todo se ha dormido. Vaso, botellón, jofainas,
el pan y su cuchillo, platos cristal y loza,
armarios, quinqué, vidrios, lencería, el reloj,
escalones y puertas, La noche alrededor.
Alrededor la noche: en rincones, ojos y ropa,
en la mesa, entre el papel, en el texto del discurso,
en sus palabras en la leña, en las pinzas y el carbón
del apagado hogar, en cada objeto.

La comparación entre Frost y Brodsky no es gratuita y el mismo Bloom hace mención de ella aquí.

Danilo Kis dice que “el arte narrativo, se divide en el que había antes de Borges y el de después de Borges” al transformar éste la técnica narrativa: “la narración al estilo de Maupassant, de Chéjov y O’Henry, que tendía al detalle y creaba su campo de mitologemas mediante la inducción, se sustituyó en la obra de Borges por una operación mágica y revolucionaria, la deducción, que no es más que un nombre diferente para una suerte de simbolismo narrativo, cuyas consecuencias en el plano teórico y práctico, sin embargo, no son menores que las que este mismo simbolismo, causó en la poesía con la aparición de Baudelaire”.


viernes, 21 de junio de 2013

El Peletero/De què parlem?



Hemeroteca pelletera

De què parlem?

Per Sant Jordi, fa quatre dies, em vaig comprar Lliçó d'anatomia de Danilo Kis, un escriptor serbi ja mort i que en el seu moment va ser acusat de plagi quan va escriure Una tomba per a Boris Davidovich.

A la "Lliçó ..." parla de literatura, de Borges, de Maupassant, de Txèkhov i de O'Henry, i també cita un paràgraf d'"Shklovski" del qual jo ignorava la seva existència. Qui dimonis és Shklovski?

Segons la Viquipèdia Víktor Borisovich Shklovski va ser un dels primers teòrics de l'anomenat formalisme rus, terme que es va usar com a contenidor de diverses teories literàries i que va tractar de dotar de base científica dels estudis sobre literatura. Dotar de base científica dels estudis sobre literatura o art sempre va ser un objectiu bàsic de tot bon marxista.

La meva ignorància sobre pintura i arquitectura és gran, però la que tinc sobre literatura i música és colossal. Malgrat això la curiositat sobre totes elles es manté activa tractant de creure que el fet poètic és intercanviable. M'agrada pensar que és així, dóna a la idea del món, no al món i sí a la idea que tenim d'ell, d'una certa harmonia que em fa esperar que sigui comprensible.

Wallace Stevens, en un bell text sobre les relacions entre poesia i pintura ens parla de Roger Fry. Roger Eliot Fry va ser un pintor i un crític anglès que va viure a cavall entre el segle XIX i el XX i d'ell WE ens diu, en la conclusió a una nota sobre Claude [Lorrain] i associar el pintor a Virgili i als mons saturnins, que la identitat poètica es pot revelar indistintament amb paraules o amb imatges (dono per descomptat que amb sons i objectes també), concebent d'aquesta manera la poesia com el fet fonamental de l'art tal com ho expressa de manera magistral Félix de Azúa en el seu Diccionari de les Arts. Més endavant WE afirma quelcom, per a mi, de cabdal importància i referit tant a la modernitat com a l'antiguitat: "el que importa en últim terme és de què es parla", amb això crec que pretén afirmar que es pot parlar del mateix en diferents moments del temps igual que es pot parlar del mateix amb un llapis o un pinzell. Encara que McLuhan deia que el medi és el missatge, jo sempre he volgut pensar que no és així exactament, naturalment puc estar equivocat.

De què parlem?

Harold Bloom a El futur de la imaginació ens parla d'Emerson i jo suposo que es refereix a Ralph Waldo Emerson, un escriptor, poeta i filòsof nord-americà que va viure al segle XIX i que va afirmar que "Shakespeare era infinitament més savi que qualsevol". La cita per a HB ve al cas perquè parla d’una saviesa atemporal i, segons diu: "durant l'últim terç del segle XX, Shakespeare ha estat silenciat a les universitats del món de parla anglesa". Jo ignoro el per què, però en aquest sentit HB vol ridiculitzar als acadèmics, als intel·lectuals literaris i als ismes que es converteixen en ideologies artístiques. Necessitem tot això?

HB diu: "Hi ha acadèmics que creuen que el llenguatge informa el pensament i l'escriptura, i altres que atribueixen tota la literatura passada i present a anònimes forces socials. També hi ha agitadors i conscienciadors marxistes i feministes, i hordes de titulars fanàtics que afirmen que l'ètnia i la pigmentació de la pell estan per sobre de tota altra realitat a l'hora de determinar valor i significat. Però aquests ja semblen arcaics: l'orientació sexual, l'ecologia, el genoma i la bioètica comencen a desplaçar els diversos historicismes i antropologies socials; totes aquestes solemnes sectes es dissolen quan suren en l'oceànic Shakespeare, encara que poques vegades admeten el naufragi. Emerson va dir que Shakespeare era infinitament més savi que qualsevol ".

De què parlem?

(Continuarà)

-------------------------------


Hemeroteca peletera

¿De qué hablamos?

Por Sant Jordi, hace cuatro días, me compré Lección de anatomía de Danilo Kis, un escritor serbio ya fallecido y que en su momento fue acusado de plagio cuando escribió Una tumba paraBoris Davidovich.

En la “Lección…” habla de literatura, de Borges, de Maupassant, de Chéjov y de O’Henry, y también cita un párrafo de “Shklovski” del que yo ignoraba su existencia. ¿Quién demonios es Shklovski?

Según la Wikipedia Víktor Borísovich Shklovski fue uno de los primeros teóricos del llamado formalismo ruso, término que se usó como container de diversas teorías literarias y que trató de dotar de base científica los estudios sobre literatura. Dotar de base científica los estudios sobre literatura o arte siempre fue un objetivo básico de todo buen marxista.

Mi ignorancia sobre pintura y arquitectura es grande, pero la que poseo sobre literatura y música es colosal. A pesar de ello la curiosidad sobre todas ellas se mantiene activa tratando de creer que el hecho poético es intercambiable. Me gusta pensar que es así, da a la idea del mundo, no al mundo y sí a la idea que tenemos de él, de una cierta armonía que me hace esperar que sea comprensible.

Wallace Stevens, en un bellotexto sobre las relaciones entre poesía y pintura nos habla de Roger Fry. Roger Eliot Fry fue un pintor y un crítico inglés que vivió a caballo entre el siglo XIX y el XX y de él WE nos dice, en la conclusión a una nota sobre Claude [Lorrain] y asociar el pintor a Virgilio y a los mundos saturninos, que la identidad poética se puede revelar indistintamente con palabras o con imágenes (doy por supuesto que con sonidos y objetos también), concibiendo de esta manera la poesía como el hecho fundamental del arte tal y como lo expresa de manera magistral Félix de Azúa en su Diccionario de las Artes. Más adelante WE afirma algo, para mí, de primordial importancia, algo referido a la modernidad y a la antigüedad:lo que importa en último término es de qué se habla”, con ello creo que pretende afirmar que se puede hablar de lo mismo en diferentes momentos del tiempo igual que se puede hablar de lo mismo con un lápiz o un pincel.  A pesar que Mcluhan decía que el medio es el mensaje yo siempre he querido pensar que no es así exactamente, naturalmente puedo estar equivocado.

¿De qué hablamos?

Harold Bloom en El futuro de la imaginación nos habla de Emerson y yo supongo que se refiere a Ralph Waldo Emerson, un escritor, poeta y filósofo norteamericano que vivió en el siglo XIX y que afirmó que “Shakespeare era infinitamente más sabio que cualquiera”. La cita para HB viene a cuento porque habla de una sabiduría atemporal y, según dice: “durante el último tercio del siglo XX, Shakespeare ha sido silenciado en las universidades del mundo de habla inglesa”. Yo ignoro el por qué, pero en este sentido HB quiere ridiculizar a los académicos, a los intelectuales literarios y a los ismos que se convierten en ideologías artísticas. ¿Necesitamos todo eso?

HB dice: “Hay académicos  que creen que el lenguaje informa el pensamiento y la escritura, y otros que atribuyen toda la literatura pasada y presente a anónimas fuerzas sociales. También hay agitadores y concienzadores marxistas y feministas, y hordas de titulares fanáticos que afirman que la etnia y la pigmentación de la piel están por encima de toda otra realidad a la hora de determinar valor y significado. Pero estos ya parecen arcaicos: la orientación sexual, la ecología, el genoma y la bioética comienzan a desplazar los diversos historicismos y antropologías sociales; todas esas solemnes sectas se disuelven cuando flotan en el oceánico Shakespeare, aunque rara vez admiten el naufragio. Emerson dijo que Shakespeare era infinitamente más sabio que cualquiera”.

¿De qué hablamos?

(Continuará)

miércoles, 19 de junio de 2013

El Peletero/Els "Tinglados"


Fotografia presa d’una fotografia que estava a la venda a una casa de sofàs del carrer Urgell i que costava 250 euros. Desconec l’autor.

-------------------------------------------------------------------------------------

Post anterior

Hemeroteca pelletera

Els tinglados

Després he anat baixant fins al mar, passant pel Parc de la Ciutadella. He recorregut les platges que hi ha des de l'Avinguda Icària fins a la Barceloneta, després, he pujat pel passeig que abans albergava els "tinglados", uns magatzems per a material del port, que al desmantellar-los permeten contemplar una vista insòlita de part de la façana barcelonina, allà on comença el barri de la Ribera pel costat del mar. He seguit fins a Colom, al Museu Marítim, i he continuat pel Paral•lel, la Ronda Sant Pau fins als Tres Tombs, el Mercat de Sant Antoni que l'Ajuntament està remodelant i la mateixa Ronda de Sant Antoni, els antics camins que rondaven les muralles juntament amb les altres dues rondes, la de la Universitat i la de Sant Pere. Una bona caminada que a pas lent ha durat les seves bones quatre hores. Gairebé he circumval·lat la Barcelona que al segle XIX quedava tancada dins d'aquestes muralles que al enderrocar-les van donar lloc a la Barcelona actual i a la meravella del pla urbanístic de l’Ildefons Cerdà.

Caminar és una senzilla manera de contemplar el món i d'acompanyar el pensament fent alguna cosa amb el cos, com els treballs manuals, mirar movent-te. La vida, valgui la metàfora, és un pla seqüència que ni el somni permet interrompre amb talls de pla o en la mateixa cadena d'esdeveniments; encara que els decorats siguin diferents sempre estem vivint la mateixa escena. Pensem també que els personatges canvien, però no, només muden el vestit. Entremig, entre frases, entre els uns i els altres, el mar i la terra, ens adormim i somiem, caminem i passegem pels nostres carrers, contemplem la vida i el món com en un somni, sorpresos i de vegades temorosos observem les muralles derruïdes, els núvols que arriben de llevant carregats d'aigua, foscos, i les persones que lentament se'ns escapen de les mans i desapareixen de la nostra vista.

La pluja m'ha atrapat en dues ocasions durant el meu passeig, a la primera m'he refugiat sota una palmera al Moll de la fusta i en la segona he deixat que em mullés. He arribat a casa xop. Ha començat a ploure quan em trobava a prop dels Escolapis, a l'alçada del carrer de la Cera, un dels bressols, juntament amb el de Gràcia, de la rumba catalana i dels gitanos catalans. De petit, al sortir de classe, anàvem a jugar a uns futbolins que hi havia a prop, arrossegant la bola amb art, culés contra pericos o merengues. El futbolí el regentava un gitano amb la seva figura de marquès de la bella nissaga dels gitanos catalans del carrer de la Cera.

¿Per què explico tot això?, No tinc, la veritat sigui dita, ni la més remota idea, perquè el que jo volia realment no era parlar ni de Barcelona ni dels seus gitanos, volia fer-ho d'art, parlar d'art.

Parlar d’art? ¡Quina tonteria!

Té encara sentit parlar d'art?, o bé hauríem d’oblidar-nos de les controvèrsies banals i intranscendents que suscita, i, en el seu lloc, interessar-nos per altres coses diferents i més de pes, amb més força? Quin altre tipus de coses diferents poden substituir una bona conversa sobre art? La política, el sexe, els diners, la rumba catalana?, La salut que perdem inexorablement cada dia? Parlar d'art és tan estúpid com parlar d'amor?

Desconec les respostes a totes aquestes preguntes retòriques, però sí puc contestar a l'última dient que parlar d'art és igual que fer-ho de l'amor, una bona manera de parlotejar i no dir res.


-------------------------------

Post anterior

Hemeroteca peletera

Los tinglados

Luego he ido bajando hasta el mar, pasando por el Parc de la Ciutadella. He recorrido las playas que hay desde la Avenida Icaria hasta la Barceloneta, luego, he subido por el paseo que antes albergaba los “tinglados”, unos almacenes para material del puerto, que al desmantelarlos permiten contemplar una vista insólita de parte de la fachada barcelonesa, allí donde empieza el barrio de la Ribera por el lado del mar. He seguido hasta Colón, el Museu Marítim, y he continuado por el Paral·lel, la Ronda Sant Pau hasta los Tres Tombs, el Mercat de Sant Antoni que el Ayuntamiento está remodelando y la misma Ronda de Sant Antoni, los antiguos caminos que rondaban las murallas junto con las otras dos rondas, la de la Universidad y la de Satn Pere. Una buena caminata que a paso lento ha durado sus buenas cuatro horas. Casi he circunvalado la Barcelona que en el siglo XIX quedaba encerrada dentro de esas murallas que al derribarlas dieron lugar a la Barcelona actual y a la maravilla del plan urbanístico de Ildefons Cerdà.

Caminar es una sencilla manera de contemplar el mundo y de acompañar el pensamiento haciendo algo con el cuerpo, como los trabajos manuales, mirar moviéndote. La vida, valga la metáfora, es un plano secuencia que ni el sueño permite interrumpir con cortes de plano o en la misma cadena de acontecimientos, en realidad siempre estamos viviendo la misma escena aunque los decorados sean distintos. Pensamos también que los personajes cambian, pero no, solamente mudan el atuendo. Entre medias, entre frases, entre los unos y los otros, el mar y la tierra, nos dormimos y soñamos, caminamos y paseamos por nuestras calles, contemplamos la vida y el mundo como en un sueño, sorprendidos y a veces temerosos observamos sus murallas derruidas, las nubes que llegan de levante cargadas de agua, oscuras, y a las personas que lentamente se nos escapan de las manos y desaparecen de nuestra vista.

La lluvia me ha atrapado en dos ocasiones durante mi paseo, en la primera me he refugiado debajo de una palmera en el Moll de la fusta y en la segunda he dejado que me mojara. He llegado a casa empapado. Ha empezado a diluviar cuando me encontraba cerca de los Escolapios, a la altura de la calle de la Cera, una de las cunas, junto con la de Gràcia, de la rumba catalana y de los gitanos catalanes. De pequeño, al salir de clase, íbamos a jugar a unos futbolines que había cerca, arrastrando la bola con arte, culés contra pericos o merengues. El futbolín lo regentaba un gitano con su porte de marqués de la bella estirpe de los gitanos catalanes de la calle de la Cera.

¿Para qué cuento todo eso?, no tengo, la verdad sea dicha, ni la más remota idea, porque lo que yo quería realmente no era hablar ni de Barcelona ni de sus gitanos, quería hacerlo de arte, hablar de arte.

¿Hablar de arte? ¡Vaya tontería!

¿Tiene todavía sentido hablar de arte?, ¿o bien deberíamos olvidarnos de las controversias banales e intrascendentes que suscita, para, en su lugar, interesarnos por otras cosas diferentes, con más peso y enjundia? ¿Qué otro tipo de cosas diferentes pueden sustituir una buena conversación sobre arte? ¿La política, el sexo, el dinero, la rumba catalana?, ¿la salud que perdemos inexorablemente cada día? ¿Hablar de arte es tan estúpido como hablar de amor?

Desconozco las respuestas a todas esas preguntas retóricas, pero sí puedo contestar a la última diciendo que hablar de arte es igual que hacerlo del amor, una buena manera de parlotear y no decir nada.



viernes, 14 de junio de 2013

El Peletero/Els restrejadors wanderobo


Hemeroteca pelletera

Els restrejadors wanderobo

Avui he acomiadat a l’Albert a l'Estació del Nord, se n’anava a Madrid. Un cop ja havia pujat a l'autocar, i mentre esperava que arrenqués i partís per dir-li adéu amb la mà, m'he trobat en un banc, oblidat per algú, Green Hills of Africa, un llibre de l’Ernest Hemingway, una edició de 1994 d'Arrow Books. La seva tapa vermella destacava llampant amb el color clar de la fusta del banc, l’he fullejat i me l’he endut.

Comença així:

We were sitting in the blind that wanderobo hunters had built of twigs and branches at the edge of the salt-lick when we heard the truck coming. At first it was far away and no one could tell what the noise was. Then it was stopped and we hoped it had been nothing or perhaps only the wind. Then it moved slowly nearer, unmistakable now, louder and louder until agonizing in a clank of loud irregular explosions, it passed close behind us to go on up the road. The theatrical one of the two trackers stood up.
‘It is finished? he said”.

"Estàvem asseguts al damunt d'una persiana que els caçadors wanderobo havien construït de branques i brosses a la vora del dipòsit de sal que els animals fan servir per llepar quan varem sentir arribar un camió. Al principi era molt llunyà i ningú es va adonar què era exactament aquell soroll. Després es va aturar i vam creure que no havia estat res o potser només el vent. Llavors va començar de nou apropant-se lentament, inconfusible ara, cada vegada més enèrgic fins que gairebé va arribar agonitzant amb un soroll metàl·lic d'explosions irregulars fortes, va passar a prop, per darrere de nosaltres, per arribar fins a la carretera. El teatral dels dos rastrejadors es va aixecar. "S'ha acabat?, Va preguntar."

La traducció és meva, blind és persiana, una window blind, però no entenc molt bé com es pot estar assegut damunt d'una d'elles si no està tirada a terra, què fa doncs una persiana tirada a terra si no compleix les funcions d'una persiana?, fa de catifa? L'escriptor no ho diu i nosaltres ho hem de suposar o deduir de la lògica de les coses encara que l'escena passa a l’Àfrica i allà regeixen unes lleis diferents. En qualsevol cas la versió original anglesa diu: "sitting in", no diu: "sitting on", el dilema no és intranscendent al indicar,la preposició in, normalitat en l'acte de asseure’ns en relació a l'objecte en el qual ens asseiem perquè està fet per això, per a asseure-s’hi. Ningú s'asseu “sobre” d’una cadira encara que físicament ho fem, tots ens asseiem només "en" una cadira, però sí que ens asseiem "a sobre" o “al damunt” d'una persiana i no "en" una persiana. Seure al damunt vol dir que un s'està asseient a sobre d'alguna cosa que normalment no està feta perquè les persones s’asseguin com és el cas que ens ocupa, el d'una persiana que més se assembla a una catifa. Una amiga em diu que les preposicions en anglès i alemany mai es poden considerar d'una manera literal. Ella em proposa, amb la seva ironia habitual, que tradueixi asseguts “dins” de la persiana.

També cal destacar que salt-lick necessita en la nostra llengua una descripció de l'objecte: dipòsit de sal que els animals fan servir per llepar, no havent-hi una sola paraula habitual que ho defineixi.

Estic insegur sobre the theatrical one of the two trackers stood up, perquè la frase em sembla forçada, no sé si la solució que he triat és la correcta. Teatralment és un adverbi però en afegir one el converteix en un substantiu que ens remet a un dels dos rastrejadors que es posa dret per preguntar si el fet ha acabat. És teatral el rastrejador en si mateix o ho és només quan es posa en peu per fer la pregunta com si la fes davant d'un auditori representat per tots els altres que l'acompanyen? Jo he triat la primera possibilitat, em sembla la que més concorde amb l'original i la menys teatral, també podia haver traduït el següent: “un dels dos rastrejadors, el teatral, es va posar dret”. O bé alguna cosa completament diferent: “un dels dos rastrejadors es va aixecar teatralment”. Però no n’estic segur, el meu anglès no és pro bo.


-------------------------------

Hemeroteca peletera

Los restreadores wanderobo

Hoy he despedido a Albert en la Estació del Nord, se iba a Madrid. Una vez ya había subido al autocar y mientras esperaba que arrancara y partiera para decirle adiós con la mano, me he encontrado en un banco, olvidado por alguien, Green Hills of Africa, un libro de Ernest Hemingway, una edición de 1994 de Arrow Books. Su tapa roja destacaba lampante con el color claro de la madera del banco, lo he hojeado y me lo he llevado.

Empieza así:

We were sitting in the blind that wanderobo hunters had built of twigs and branches at the edge of the salt-lick when we heard the truck coming. At first it was far away and no one could tell what the noise was. Then it was stopped and we hoped it had been nothing or perhaps only the wind. Then it moved slowly nearer, unmistakable now, louder and louder until agonizing in a clank of loud irregular explosions, it passed close behind us to go on up the road. The theatrical one of the two trackers stood up.
‘It is finished?, he said”.

"Estábamos sentados encima de una persiana que los cazadores wanderobo habían construido de ramas y brozas en el borde del depósito de sal que los animales usan para lamer cuando oímos llegar un camión. Al principio era muy lejano y nadie se dio cuenta qué era exactamente aquel ruido. Luego se detuvo y creímos que no había sido nada o tal vez sólo el viento. Entonces empezó de nuevo acercándose lentamente, inconfundible ahora, cada vez más enérgico hasta que casi llegó agonizando con un ruido metálico de explosiones irregulares fuertes, pasó cerca, por detrás de nosotros, para llegar hasta la carretera. El teatral de los dos rastreadores se levantó.
"¿Se ha terminado?, pregunto."

La traducción es mía, blind es persiana, una window blind, pero no entiendo muy bien cómo se puede estar sentado encima de una de ellas si no está tirada en el suelo, ¿qué hace pues una persiana tirada en el suelo si no cumple las funciones de una persiana?, ¿hace de alfombra? El escritor no lo dice y nosotros lo hemos de suponer o deducir de la lógica de las cosas aunque la escena ocurre en África y allí rigen unas leyes diferentes. En cualquier caso la versión original inglesa dice: “sitting in”, no dice: “sitting on”, el dilema no es baladí porque la preposición in indica normalidad en el acto de sentarse en relación al objeto en el que nos sentamos porque está hecho para eso, para sentarse, nadie se sienta encima de una silla aunque físicamente lo hagamos, todos nos sentamos solamente “en” una silla, pero sí nos sentamos “encima” de una persiana y no “en” una persiana. Sentarse encima quiere decir que uno se está sentando encima de algo que normalmente no está hecho para que las personas se sienten encima de ello como es el caso que nos ocupa, el de una persiana que más parece una alfombra. Una amiga me dice que las preposiciones en inglés y alemán nunca se pueden considerar de una forma literal. Ella me propone, con su ironía habitual, que traduzca sentados dentro de la persiana.

También hay que destacar que salt-lick necesita en nuestra lengua una descripción del objeto: depósito de sal que los animales usan para lamer, no habiendo una palabra habitual que lo defina.

Estoy inseguro sobre The theatrical one of the two trackers stood up, porque la frase me parece forzada, no sé si la solución que he elegido es la correcta. Teatralmente es un adverbio pero al añadirle one lo convierte en un substantivo que nos remite a uno de los dos rastreadores que se pone de pie para preguntar si el hecho ha terminado. ¿Es teatral el rastreador en sí mismo o lo es solamente cuando se pone en pie para hacer la pregunta como si la hiciera delante de un auditorio representado por todos los demás que lo acompañan? Yo he elegido la primera posibilidad, me parece la más acorde al original y la menos teatral, también podía haber traducido lo siguiente: Uno de los dos rastreadores, el teatral, se puso en pie. O bien algo completamente diferente: uno de los dos rastreadores se levantó teatralmente. Pero no estoy seguro, mi inglés no es suficientemente bueno.


viernes, 7 de junio de 2013

El Peletero/The untouchables


Hemeroteca pelletera

The Untouchables

Unes amigues m’explicaven que el primer que els hi van dir als seus marits al adonar-se que el seu matrimoni se n’havia anat en orris va ser: “no em toquis”, una exclamació que marcava clarament una frontera no només en l’espai sinó també en el temps. Després, van omplir unes bosses de les escombraries amb la roba d’ells, les fotografies comunes i les joies de la sogre i les van deixar a la porta de casa, en el replà de l’escala. Més clar impossible, s’havia acabat la història, a fer punyetes.

Els paries, els anomenats també “intocables”, son persones a les que es considera fora de l’edifici social bàsic, de l’entramat de columnes i parets mestres i del relat mític que el va originar, viuen a fora, al carrer, més enllà del món habitable.

Els intocables es troben en moltes cultures i països, tota societat i persona genera els seus propis elements estranys i patògens, tan necessaris, es veu, com les bigues que aguanten el sostre de la casa i que ens protegeixen de la pluja i del sol. A la India les castes superiors evitaven, fins i tot, tenir contacte amb les ombres dels intocables.

La immunodeficiència combinada greu és una malaltia genètica que obliga als qui la pateixen a ser reclosos en habitacions completament aïllades del exterior, totalment segellades i evitar d’aquesta manera el contacte amb agents infecciosos, inofensius per a la resta, però que a ells els matarien.

Al Japó proliferen els adolescents que es reclouen en la seva habitació durant anys. El veí del pis de d’alt d’un amic meu es va passar mesos mort al llit sense que ningú el reclamés. Es van adonar que en aquell pis hi havia un difunt, gos o persona, podrint-se i sense enterrar per la pudor que feia.

Antigament els leprosos eren apartats de la societat per impedir que el seu mal contaminés a la resta. El bojos, els deformes físics, els deficients psíquics o intel•lectuals, els incapacitats, els ancians, els vagabunds, els homosexuals també, eren rebutjats o directament assassinats igual que els racialment diferents. En general les persones que no duien una vida reglada, o tenien un físic desagradable o malaltís, eren fàcilment assenyalats i, en molts casos també, convertits en caps de turc dels mals socials que en cerimònies públiques i catàrtiques eren sacrificades de manera ritual.

Avui en dia, per sort, el món és molt diferent a l’antic, encara que, si mirem amb atenció, no ho és tant. La diferència es paga i es paga amb l’ostracisme, amb la vida o amb la pèrdua del seny. La invisibilitat de l’home invisible, l’absència de mirada aliena, fou també el que el va fer tornar boig. Igual, però diferent, que el Compte Dràcula que no es veia als miralls. Els poders de Superman i de la resta dels superherois els separa i els defensa també de la gent a la que protegeixen, és una paradoxa. Superman mentia quan es convertia en Clark Kent, enganyava a la seva enamorada, vivia una doble vida i segurament tenia una doble personalitat, però a molts els hi succeeix a la inversa, en el món de la política i dels famosos, en el món dels blogs i d’Internet està ple de Clark Kent que menteixen a l’inrevés, al convertir-se en Superman a la web, als escenaris o a l’escó.

Avui en dia el món és diferent, sí, és cert, però ho serà molt més en el futur, la genètica aviat oferirà fills a la carta. Les lleis no garantiran només el dret de les dones a ser mare o a no ser-ho com ara fan, oferiran també el dret a triar d’un menú el quan, el qui, el cóm i el què. Les dones, o les màquines, pariran, persones més iguals o més diferents?, pariran persones o pariran alguna cosa nova?

Tres notícies aparegudes recentment ens parlen d'un grup completament diferent als anteriors que acabo de citar, minoritari en la nostra societat, que mereix també, com tots els altres, el respecte degut, però que igualment pateix o gaudeix d’una mena d’intocabilitat, són els anomenats asexuals. Sembla gairebé impossible que en el nostre món tal mena de persones existeixi fora dels que pateixen estranyes malalties mentals, fortes depressions o les anomalies derivades de greus trastorns físics, genètics o traumàtics.

No vull negar la simpatia que els hi professo per raons que ara no venen al cas, i lamentar que la seva sortida de l'armari no sempre sigui compresa ni acceptada. La gent es mofa del asexuals com si fossin uns incapacitats beneits, uns castrats, uns eunucs o el que és pitjor, uns rars molt perillosos que posen a tota la resta en evidència. L’asexualitat és per a la mentalitat actual una tara, una malformació que incomoda i que es considera insana.

Després d’anys i centúries de repressió sexual, hem anat a parar a una exaltació inflada dels beneficis del sexe i de la necessitat del seu exercici permanent com si formés part d’una sana dieta naturista i ecològica, una especial dieta mediterrània rica en endorfines com la xocolata o l’esport. Una bona, pública i desinhibida vida sexual, és sinònim, avui en dia, d’èxit personal i social, de ment oberta i d’actitud moderna i desimbolta i quasi també una obligació per a ésser ben acceptat, no hi ha res millor que tenir una parella guapa, intel·ligent o rica  que mostrar, passejar-la i anar-la canviant tot sovint és la millor senyal de que toques i ets tocat, de que formes part del grup i de la cadena.

Però avui un asexual és tan provocador i transgressor ara com abans ho era un llibertí. Però més incomprès. La gent rebutja a Berlusconi però l’entén, el comprèn.

En la paraula llibertí hi ha inclosa la paraula llibertat, un llibertí autèntic pot posar en crisi la voluntat més ferma i continguda. Un llibertí, o llibertina, de debò, et pot fer malbé la vida, la pròpia i la de la teva família. Un veritable llibertí et pot robar l’enteniment i el teu temps per llançar-lo després a les escombraries, et pot tornar un descregut, et pot convertir en un bibelot, en una titella. Un llibertí és l’amo d’un dels bens més preuats, el de la impunitat. Però el poder dels que no necessiten menjar cada dia ni dormir en un llit ben amatalassat, ni la companyia de muller o d’home, és més gran, molt mes desestabilitzador, més revolucionari i anguniós encara, perquè... com ja se sap, o tothom hauria de saber, el veritable poder resideix en no necessitar-lo, perquè, com deia en Bruce Lee, la força és la de la gota que perfora la pedra i perquè l’excitant del sexe, en realitat i com també afirmava l’Andy Warhol, és no practicar-lo.

No cal recorre ni a Confuci ni a Buda ni a Crist, ja no, ni tan sols a Sòcrates -que no hem de confondre amb el gos del meu veí que el va batejar amb aquest nom tot i que no ho va fer pas pel filòsof grec sinó pel famós futbolista brasiler que calçava un 36-, alguns mites pop com els dos que acabo d’anomenar també saben quin és el gran dilema, i ells, com els filòsofs de la antiguitat i els superherois de la modernitat, ho expressen diferent però d’igual manera.

Noli me tangere, li va dir Jesús a la Magdalena quan aquesta el va veure un cop ja ressuscitat. “Do not touch me”, li va dir també l’Eliot Ness (el cap del la famosa brigada de policies anomenada The Untouchables, Els Intocables) a l’Al Capone quan el va emmanillar per dur-lo a la presó.

"La societat presenta el sexe com una obligació", analitza Paul, vicepresident de l'Associació per la Visibilitat dels asexuals (AVA), que lamenta que l'absència de vida sexual es consideri un defecte. "La asexualitat és una forma de sexualitat. Forma part de la diversitat de les sexualitats humanes i és més important reconèixer la seva existència que intentar criticar-la", proclama".

"La notícia feia referència a un terme encunyat per la societat oriental al 2007 per referir-se als homes inapetents, els soushokukei-danshi (homes herbívors) les característiques consisteixen en l'evasió del sexe, el gust per la roba, la dieta, l'estalvi i la necessitat de viure una vida tranquil•la allunyada de l'estrès competitiu de la societat. De la mateixa manera, els japonesos van encunyar un terme per referir-se a les dones apetents, les nikushokukei-joshi (dones carnívores), que rondarien la trentena i que estarien obsessionades amb la recerca d'un home".

Un estudi realitzat pel govern japonès confirma el creixent desinterès per la parella i el sexe en la societat nipona que, des de la dècada dels 70, ha vist baixar el nombre de matrimonis. El 60% dels homes i el 50% de les dones entre 18 i 34 anys no tenen parella. L'informe sosté que molts dels joves ni tan sols busquen parella”.

Be water my friend, be water.

----------------------------------------

Hemeroteca Peletera

The Untouchables

Unas amigas me contaban que lo primero que les dijeron a sus maridos al darse cuenta que su matrimonio se había ido a pique fue: "no me toques", una exclamación que marcaba claramente una frontera no sólo en el espacio sino también en el tiempo. Después, llenaron unas bolsas de basura con la ropa de ellos, las fotografías comunes y las joyas de la suegra y las dejaron en la puerta de casa, en el rellano de la escalera. Más claro imposible, se había terminado la historia, a hacer puñetas.

Los parias, los llamados también "intocables", son personas a las que se considera fuera del edificio social básico, del entramado de columnas y paredes maestras y del relato mítico que lo originó, viven fuera, en la calle, más allá del mundo habitable.

Los intocables se encuentran en muchas culturas y países, toda sociedad y persona genera sus propios elementos extraños y patógenos, tan necesarios, se ve, como las vigas que sostienen el techo de la casa y que nos protegen de la lluvia y del sol. En la India las castas superiores evitaban, incluso, tener contacto con las sombras de los intocables.

La inmunodeficiencia combinada grave es una enfermedad genética que obliga a quienes la padecen a ser recluidos en habitaciones completamente aisladas del exterior, totalmente selladas y evitar de esta manera el contacto con agentes infecciosos, inofensivos para el resto, pero que a ellos los matarían .

En Japón proliferan los adolescentes que se recluyen en su habitación durante años. El vecino del piso de arriba de un amigo mío se pasó meses muerto en la cama sin que nadie lo reclamara. Se dieron cuenta que en aquel piso había un fallecido, perro o persona, pudriéndose sin enterrar por la peste que desprendía.

Antiguamente los leprosos eran apartados de la sociedad para impedir que su mal contaminara al resto. Los locos, los deformes físicos, los deficientes psíquicos o intelectuales, los incapacitados, los ancianos, los vagabundos, los homosexuales también, eran rechazados o directamente asesinados igual que los racialmente diferentes. En general las personas que no llevaban una vida reglada, o tenían un físico desagradable o enfermizo, eran fácilmente señaladas y, en muchos casos también, convertidos en cabezas de turco de los males sociales que en ceremonias públicas y catárticas eran sacrificadas de manera ritual.

Hoy en día, por suerte, el mundo es muy diferente al antiguo, aunque, si miramos con atención, no lo es tanto. La diferencia se paga y se paga con el ostracismo, con la vida o con la pérdida de la cordura. La invisibilidad del hombre invisible, la ausencia de mirada ajena, fue también lo que le hizo volver loco. Igual, pero diferente, que el Conde Drácula que no se veía en los espejos. Los poderes de Superman y del resto de los superhéroes los separa y los defiende también de la gente a la que protegen, es una paradoja. Superman mentía cuando se convertía en Clark Kent, engañaba a su enamorada, vivía una doble vida y seguramente tenía una doble personalidad, pero a muchos les sucede a la inversa, en el mundo de la política y los famosos, en el mundo de los blogs y de Internet está lleno de Clark Kent que mienten al revés, al convertirse en Superman, en la web, en los escenarios o en el escaño.

Hoy en día el mundo es diferente, sí, es cierto, pero lo será mucho más en el futuro, la genética pronto ofrecerá hijos a la carta. Las leyes no garantizarán sólo el derecho de las mujeres a ser madre o no serlo, como hacen, ofrecerán también el derecho a elegir de un menú el cuándo, el quién, el cómo y el qué. ¿Las mujeres, o las máquinas, parirán, personas iguales o más diferentes?, ¿parirán personas o parirán algo nuevo?

Tres noticias aparecidas recientemente nos hablan de un grupo completamente distinto a los anteriores que acabo de citar, minoritario en nuestra sociedad, que merece también, como todos los demás, el respeto debido, pero que igualmente sufre o goza de una especie de intocabilidad, son los llamados asexuales. Parece casi imposible que en nuestro mundo tal clase de personas exista fuera de los que sufren extrañas enfermedades mentales, fuertes depresiones o las anomalías derivadas de graves trastornos físicos, genéticos o traumáticos.
No quiero negar la simpatía que les profeso por razones que ahora no vienen al caso, y lamentar que su salida del armario no siempre sea comprendida ni aceptada. La gente se mofa de los asexuales como si fueran unos incapacitados tontos, unos castrados, unos eunucos o lo que es peor, unos raros muy peligrosos que ponen a todos los demás en evidencia. La asexualidad es para la mentalidad actual una tara, una malformación que incomoda y que se considera insana.

Después de años y centurias de represión sexual, hemos ido a parar a una exaltación hinchada de los beneficios del sexo y de la necesidad de su ejercicio permanente como si formara parte de una sana dieta naturista y ecológica, una especial dieta mediterránea rica en endorfinas como el chocolate o el deporte. Una buena, pública y desinhibida vida sexual es sinónimo, hoy en día, de éxito personal y social, de mente abierta y de actitud moderna y desenvuelta y casi también una obligación para ser bien aceptado, no hay nada mejor que tener una pareja guapa, rica o inteligente que mostrar, pasearla e ir cambiando a menudo, ella es la mejor señal de que tocas y eres tocado, de que formas parte del grupo y de la cadena.

Pero hoy un asexual es tan provocador y transgresor ahora como antes lo era un libertino. Pero más incomprendido. La gente rechaza a Berlusconi pero lo entiende, lo comprende.

En la palabra libertino está incluida la palabra libertad, un libertino auténtico puede poner en crisis la voluntad más firme y contenida. Un libertino, o libertina, de verdad, te puede dañar la vida, la propia y la de tu familia. Un verdadero libertino te puede robar el entendimiento y tu tiempo para lanzarlo después a la basura, te puede volver un descreído, te puede convertir en un bibelot, en una marioneta. Un libertino es el dueño de uno de los bienes más preciados, el de la impunidad. Pero el poder de los que no necesitan comer cada día ni dormir en una cama bien acolchada, ni la compañía de mujer o de hombre, es más grande, mucho más desestabilizador, más revolucionario y angustioso aún, porque ... como ya se sabe, o todo el mundo debería saber, el verdadero poder reside en no necesitarlo, porque, como decía Bruce Lee, la fuerza es la de la gota que perfora la piedra y porque lo excitante del sexo, en realidad y como afirmaba Andy Warhol, es no practicarlo.

No hay que recurrir ni a Confucio ni a Buda ni a Cristo, ya no, ni siquiera a Sócrates -que no debemos confundir con el perro de mi vecino que lo bautizó con ese nombre aunque no lo hizo por el filósofo griego sino por el famoso futbolista brasileño que calzaba un 36 -, algunos mitos pop como los dos que acabo de nombrar también saben cuál es el gran dilema, y ellos, como los filósofos de la antigüedad y los superhéroes de la modernidad, lo expresan diferente pero de igual manera.

“Noli me tangere”, le dijo Jesús a la Magdalena cuando ésta lo vio una vez ya resucitado. "Do not touch me", le dijo también Eliot Ness (el jefe de la famosa brigada de policías llamada The Untouchables, Los Intocables) a Al Capone cuando lo esposó para llevarlo a la cárcel.

"La sociedad presenta el sexo como una obligación", analiza Paul, vicepresidente de la Asociación por la Visibilidad de los Asexuales (AVA), que lamenta que la ausencia de vida sexual se considere un defecto. "La asexualidad es una forma de sexualidad. Forma parte de la diversidad de las sexualidades humanas y es más importante reconocer su existencia que intentar criticarla", proclama”.

La noticia hacía referencia a un término acuñado por la sociedad oriental en 2007 para referirse a los hombres inapetentes, los soushokukei-danshi (hombres herbívoros) cuyas características consisten en la evasión del sexo, el gusto por la ropa, la dieta, el ahorro y la necesidad de vivir una vida tranquila alejada del estrés competitivo de la sociedad. De la misma manera, los japoneses acuñaron un término para referirse a las mujeres apetentes, las nikushokukei-joshi (mujeres carnívoras), que rondarían la treintena y que estarían obsesionadas con la búsqueda de un hombre”.

Un estudio realizado por el gobierno japonés confirma el creciente desinterés por la pareja y el sexo en la sociedad nipona que, desde la década de los 70, ha visto bajar el número de matrimonios. El 60% de los hombres y el 50 % de las mujeres entre 18 y 34 años no tienen pareja. El informe sostiene que muchos de los jóvenes ni siquiera buscan pareja”.

Be water my friend, be water.