jueves, 30 de mayo de 2013

El Peletero/Ágatha Ruiz de la Prada




----------------------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca pelletera

Àgatha Ruiz de la Prada.




En el mateix edifici on tinc la botiga viu el Ricard, que, dona la casualitat, és el dissenyador de tota la col·lecció de bijuteria de l’Agatha Ruiz de la Prada. També és una coincidència que un dels fotògrafs de la dissenyadora madrilenya, en Ciuco Gutierrez, sigui un bon amic del meu germà. Jo sóc client de l’ARP, li compro les seves peces que formen una bona unitat amb el seu estil tan peculiar i personal i donen al meu aparador una nota de color i un contrapunt al costat de les africanes i la bijuteria més sofisticada de Pertegaz i de Victorio & Lucchino.

Val a dir que l’ARP, amb una gran visió comercial, ha millorat molt des de que va començar la seva carrera professional  fa ja força temps amb els seus vestits infantils i estrafolaris, ara és una dissenyadora consolidada que amb gran esforç personal ha aconseguit un lloc propi en el panorama de la moda espanyola i al mateix temps mantenir una cosa extraordinàriament difícil, la seva personalitat diferenciada. La podria comparar, però no ho faré, amb una altre gran dona que treballa en el mateix món de la moda encara que les dues són molt diferents, l’Elena Benarroch, amiga personal del Felipe González i del Pedro Almodovar. Cada cop que em paro a la seva botiga madrilenya del carrer Zurbarán no puc evitar sentir admiració per a ella i que els ulls se m’humitegin de melangia.

L’altre dia vaig conèixer personalment a l’ARP al convidar-me a la inauguració de la seva botiga a Barcelona, un petit vernissage típic d’aquests encontres del que mostro algunes fotografies preses per mi -la darrera és una composició amb la Audrey al taulell de la meva botiga-.

El Ricard ens va presentar, ens varem saludar amb un parell de petons i ens férem una fotografia junts amb les galtes enganxades, la d’ella a la meva i la meva a la d’ella, i un somrís d’orella a orella cadascú.

És una dona alta, té un físic poderós i un rostre amb molta personalitat, et mira fixament pocs instants com si no necessités massa temps per fer-se una idea de tu. Va per feina. Vaig voler iniciar una conversa per saber coses d’ella, si li agradava la manera de vestir del seu marit, cóm s’ho feia per sobreviure en aquest món tan volàtil i depredador, cóm suportava les crítiques dels seus inicis i les actuals, cóm ho feia per compaginar la seva vida professional i la seva vida privada, si les dues eren dues vides o una de sola, però em va deixar amb les preguntes a la boca, va donar mitja volta i se’n va anar a atendre a altres convidats.

Una persona que hi havia a prop va veure l’escena, se’m va acostar i em va dir que l’ARP no tenia per costum respondre les preguntes, que ell la coneixia bastant i que mai li havia contestat cap de les seves.

Jo no m’ho vaig prendre com una falta d’educació sinó, precisament, com la millor resposta a les meves preguntes perquè em va fer adonar que des de ja fa molt de temps, i per alguna raó que encara desconec, jo mateix estic entrant en una fase de silenci que em preocupa.

S’ha fet famosa la dita que afirma que un és l’amo dels seus silencis i l’esclau de les seves paraules. Però també es deia d’un ministre català de defensa d’un dels governs de FG  que tenia el costum en les reunions de feina, o en les trobades socials, de parlar molt poc, de quasi no dir res, i que ningú sabia si ho feia per saviesa profunda,  per ignorància supina, o perquè, simplement, no es volia ficar en embolics.

Els reis, entre ells el rei d’Espanya també, tenen el costum i la obligació protocol·lària de no respondre preguntes, només de fer-les.

Jo ni això. Darrerament no faig més que dedicar-me a escoltar el que els altres m’expliquen, els miro, els escolto i callo, no pregunto.

La meva botiga s’ha convertit en un confessionari i jo en una mena de capellà sense el poder de donar l’absolució ni el de obligar a la penitència.

Ja fa temps que havia pensat obrir una consulta sentimental a l’estil de les antigues,  d’aquelles periodístiques i radiofòniques  que dirigien amb molt d’èxit la Carmen Kurtz o la famosa Elena Francis, mi querida amiga...

Però poques vegades em fan preguntes i quan me les fan només paren atenció si la resposta és la que ja venien preparades a escoltar.

Parlo en femení, perquè excepte l’Antoni, un vellet republicà i independentista, la resta són senyores madures en procés de canvi vital, és a dir, de crisi total, separades, divorciades, vídues que han enviat a fer punyetes als darrers homes que s’han acostat a les seves vides, una colla de brètols que no saben ni cosir-se un botó de la camisa. I que estan, si es que això és possible, més despistats que elles.

Diner, amor i salut, no sempre en aquest mateix ordre, van junts perquè normalment tot és un garbuix de desitjos frustrats on no se sap mai exactament quin és el fil que porta al cabdell.

És la manca de salut la que et fa perdre els diners i les amants?

O és el divorci, en canvi, el que et fa posar malalt i al mateix temps et condueix a perdre la feina?

O és quan t’acomiaden del treball que la libido es desinfla, i al desinflar-se perds a la parella i al perdre a la parella perds les poques possibilitats que tenies d’obtenir una nova feina i una nova parella que...

Per conservar la salut, els estalvis i les amants el millor que es pot fer és seguir el consell que em va donar sense donar-me’l l’ARP: mirar amb deteniment i curiositat, escoltar amb atenció i callar. Si així ho fas tothom es pensarà que el teu ha estat un dels millors consells que mai ha rebut.

Com diuen els italians aquest és un “mondo molto difficile”

-------------------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca peletera

Ágatha Ruiz de la Prada.

En el mismo edificio donde tengo la tienda vive Ricard, que, da la casualidad, es el diseñador de toda la colección de bisutería de Agatha Ruiz de la Prada. También es una coincidencia que uno de los fotógrafos de la diseñadora madrileña, Ciuco Gutierrez, sea un buen amigo de mi hermano. Soy cliente de ARP, compro sus piezas que forman una buena unidad con su estilo tan peculiar y personal y dan a mi escaparate una nota de color y un contrapunto al lado de las africanas y la bisutería más sofisticada de Pertegaz y de Victorio & Lucchino.

Cabe decir que ARP, con una gran visión comercial, ha mejorado mucho desde que comenzó su carrera profesional hace ya bastante tiempo con sus trajes infantiles y estrafalarios, ahora es una diseñadora consolidada que con gran esfuerzo personal ha conseguido un lugar propio en el panorama de la moda española y al mismo tiempo mantener algo extraordinariamente difícil, su personalidad diferenciada. La podría comparar, pero no lo haré, con otra gran mujer que trabaja en el mismo mundo de la moda aunque las dos son muy diferentes, Elena Benarroch, amiga personal de Felipe González y de Pedro Almodovar. Cada vez que contemplo los escparates de su tienda madrileña de la calle Zurbarán no puedo evitar sentir admiración por ella y que los ojos se me humedezcan de melancolía.

El otro día conocí personalmente a ARP al invitarme a la inauguración de su tienda en Barcelona, ​​un pequeño vernissage típico de estos encuentros del que muestro algunas fotografías tomadas por mí -la última es una composición con Audrey en el mostrador de mi tienda-.

Ricard nos presentó, nos saludamos con un par de besos y nos hicimos una fotografía juntos con las mejillas pegadas, la de ella en la mía y la mía en la de ella, y una sonrisa de oreja a oreja cada uno.

Es una mujer alta, tiene un físico poderoso y un rostro con mucha personalidad, te mira fijamente unos cortos instantes como si no necesitara demasiado tiempo para hacerse una idea de ti. Va al grano. Quise iniciar una conversación para saber cosas de ella, si le gustaba la forma de vestir de su marido, cómo lo hacía para sobrevivir en este mundo tan volátil y depredador, cómo soportaba las críticas de sus inicios y las actuales, cómo lo hacía para compaginar su vida profesional y su vida privada, si las dos eran dos vidas o una sola, pero me dejó con las preguntas en la boca, dio media vuelta y se fue a atender a otros invitados.

Una persona que había cerca vio la escena, se me acercó y me dijo que ARP no tenía por costumbre responder a las preguntas, que él la conocía bastante y que nunca le había contestado ninguna de las suyas.

Yo no me lo tomé como una falta de educación sino, precisamente, como la mejor respuesta a mis preguntas porque hizo darme cuenta que desde hace ya mucho tiempo, y por alguna razón que aún desconozco, yo mismo estoy entrando en una fase de silencio que me preocupa.

Se ha hecho famoso el dicho que afirma que uno es el dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras. Pero también se decía de un ministro catalán de defensa de uno de los gobiernos de FG que tenía la costumbre en las reuniones de trabajo, o en los encuentros sociales, de hablar muy poco, casi no decir nada, y que nadie sabía si lo hacía por sabiduría profunda, por ignorancia supina, o porque, simplemente, no se quería meter en líos.

Los reyes, entre ellos el rey de España también, tienen la costumbre y la obligación protocolaria de no responder preguntas, sólo de hacerlas.

Yo ni eso. Últimamente no hago más que dedicarme a escuchar lo que los otros me cuentan, los miro, los escucho y callo, no pregunto.

Mi tienda se ha convertido en un confesionario y yo en una especie de sacerdote sin el poder de dar la absolución ni el de obligar a la penitencia.

Ya hace tiempo que había pensado abrir una consulta sentimental al estilo de las antiguas, de aquellas periodísticas y radiofónicas que dirigían con mucho éxito Carmen Kurtz o la famosa Elena Francis, mi querida amiga…

Pero pocas veces me hacen preguntas y cuando me las hacen sólo prestan atención si la respuesta es la que ya venían preparadas a escuchar.

Hablo en femenino, porque excepto Antoni, un anciano republicano e independentista, el resto son señoras maduras en proceso de cambio vital, es decir, de crisis total, separadas, divorciadas, viudas que han enviado a la porra a los últimos hombres que se han acercado a sus vidas, un grupo de gansos que no saben ni coserse un botón de la camisa. Y que están, si es que ello es posible, más despistados que ellas.

Dinero, amor y salud, no siempre en el mismo orden, van juntos porque normalmente todo es un amasijo de deseos frustrados donde no se sabe exactamente cuál es el hilo que lleva al ovillo.

¿Es la falta de salud la que te hace perder el dinero y a las amantes?

¿O es el divorcio, en cambio, lo que te enferma y al mismo tiempo te conduce a perder el trabajo?

¿O es cuando te despiden del trabajo que la libido se desinfla, y al desinflarse pierdes a la pareja y al perder a la pareja pierdes las pocas posibilidades que tenías de obtener un nuevo empleo y una nueva pareja que ...?

Para conservar la salud, los ahorros y las amantes lo mejor que se puede hacer es seguir el consejo que me dio sin dármelo ARP: mirar con detenimiento y curiosidad, escuchar con atención y callar. Si así lo haces todo el mundo pensará que el tuyo ha sido uno de los mejores consejos que jamás ha recibido.

Como dicen los italianos este es un "mondo molto difficile"

viernes, 24 de mayo de 2013

El Peletero/Anatomía de la Marca



Hemeroteca pelletera

Anatomia de la marca

Parlar d’en Joan Costa és una tasca complexa per la seva rica vida professional, enormement extensa, productiva i molt profitosa.

En Joan Costa és una font d’entusiasme, de coratge, i de clarividència plena d’originalitat, creativitat i d’una mirada sempre innovadora, mai mandrosa ni conservadora. Aquestes i d’altres qualitats el fan ser un pilar bàsic en l’edifici del disseny gràfic a Espanya, també de les eines de comunicació i de la reflexió intel·lectual al voltant de la marca, la identitat i la comunicació visual.

La obra d’en Joan Costa és un motiu excel·lent per elaborar un “tractat”, una tesi doctoral, s’ho mereix sobradament al haver estat, i continuar sent la seva tasca professional, investigadora i docent, amb més de vuitanta anys, fructífera, exemplar i sense parangó. I encara no suficientment reconeguda.

Una de les virtuts d’en Joan Costa, a més de la seva personalitat entusiasta, coratjosa i mirada intel·ligent, és la d’haver tingut un molt bon criteri en la elecció dels seus col·laboradors, entre molts i entre ells el meu germà, l’Albert Culleré, deixeble i amic des de fa més de quaranta anys.

És en aquest senti que vull esmentar l’edició d’un nou volum de la “Col·lecció Joan Costa”, titulat “Los 5 pilares del Branding” que s’acaba de presentar a Madrid a la Fundació Pons. Aquest és el sisè i en la seva elaboració han participat, a més d’en Joan Costa, en Guillermo Bosovsky, l’Ignasi Fontvila, l’Alberto Rabadán i l’Albert Culleré, el meu germà.

En Joan Costa ens parla de l’ànima de la marca de la seva estructura oculta. En Guillermo Bosovsky o fa sobre la investigació en branding. L’Ignasi Fontvila sobre els noms, la veu de la marca. L’Alberto Rabadán escriu en relació a la propietat industrial i l’estratègia en la protecció de les marques. I l’Albert Culleré sobre l’identitat visual i el rostre de les marques fent evident una qüestió simple, que sense diferència no hi ha identitat.

"La marca és un artefacte esquemàtic de comunicació, i ella conté, per la seva mateixa essència i complexitat de fons, elements d'identitat com d'imatge. En conseqüència, la denominació "marca" és polisèmica i pertany tant al món físic com al món mental i psicològic, ambdós reals".

(...)

"Una marca és un ens viu i obert, que serveix a l'organització a la qual representa, que parla i dirigeix ​​la demanda, i que serveix al públic, a la gent, la raó última per la qual existeix". (El rostre de la marca. Albert Culleré)

Una ressenya del llibre aquí.


------------------------------------


Hemeroteca peletera

Anatomía de la marca

Hablar de Joan Costa es una tarea compleja por su rica vida profesional, enormemente extensa, productiva y muy provechosa.

Joan Costa es una fuente de entusiasmo, de coraje, y de clarividencia llena de originalidad, creatividad y de una mirada siempre innovadora, nunca perezosa ni conservadora. Estas y otras cualidades lo hacen ser un pilar básico en el edificio del diseño gráfico en España, también de las herramientas de comunicación y de la reflexión intelectual en torno a la marca, la identidad y la comunicación visual.

La obra de Joan Costa es un motivo excelente para elaborar un "tratado", una tesis doctoral; se lo merece sobradamente al haber sido, y seguir siendo su tarea profesional, investigadora y docente, con más de ochenta años, fructífera, ejemplar y sin parangón. Y todavía no suficientemente reconocida.

Una de las virtudes de Joan Costa, además de su personalidad entusiasta, valiente y mirada inteligente, es la de haber tenido un muy buen criterio en la elección de sus colaboradores, entre muchos y entre ellos a mi hermano, Albert Culleré, discípulo y amigo desde hace más de cuarenta años.

Es en este sentido que quiero mencionar la edición de un nuevo volumen de la "Colección Joan Costa", titulado "Los 5 pilares del Branding" que se acaba de presentar en Madrid en la Fundación Pons. Este es el sexto y en su elaboración han participado, además de Joan Costa, Guillermo Bosovsky, Ignacio Fontvila, Alberto Rabadán y Albert Culleré, mi hermano.

Joan Costa nos habla del alma de la marca, de su estructura oculta. Guillermo Bosovsky lo hace sobre la investigación en branding. Ignasi Fontvila sobre los nombres, la voz de la marca. Alberto Rabadán escribe en relación a la propiedad industrial y la estrategia en la protección de las marcas. Y Albert Culleré sobre la identidad visual y el rostro de las marcas haciendo evidente una cuestión simple, que sin diferencia no hay identidad.

“La marca es un artefacto esquemático de comunicación, y ella contiene, por su misma esencia y complejidad de fondo, elementos de identidad como de imagen. En consecuencia, la denominación “marca” es polisémica y pertenece tanto al mundo físico como al mundo mental y psicológico, ambos reales”.

(...)

“Una marca es un ente vivo y abierto, que sirve a la organización a la que representa, que habla y dirige la demanda, y que sirve al público, a la gente, la razón última por la que existe”.  (El rostro de la marca. Albert Culleré)

Una reseña del libro aquí.

viernes, 17 de mayo de 2013

El Peletero/"Mi amor"



Hemeroteca pelletera.

Mi amor”.

La Graciella és una senyora cubana que passa diverses vegades cada dia per davant de la meva botiga, s’atura a saludar-me i em diu que sóc el català més guapo que ha conegut mai. La Graciella té més de vuitanta anys i tots el dies dona varies voltes a la illa de cases ajudada pel seu bastó per no quedar-se anquilosada ni deixar que l’artrosi la immobilitzi per a sempre; passet a passet, caminant lentament, va fent via. Ens hem fet mig amics i m’explica coses de la illa caribenya i m’agraeix que pregunti per la seva salut i la de la resta de la família. De jove tenia que haver estat una dona molt maca i atractiva. M’agrada el castellà que parla, un castellà polit i brillant.

Quan l’Albert i jo vam arribar a Cuba en el llunyà 1984 ens vàrem trobar en que totes les noies i senyores de qualsevol edat ens deien, al dirigir-se a nosaltres i sense conèixer-nos de res, “mi cielo”, “mi amor”, mi cariño”, i coses semblants, totes elles del mateix estil.

Al principi, i després de sorprendre'ns gratament i de gaudir del fet en sí –les catalanes, i dones geogràficament afins, no són precisament un model de simpatia i afecte, més aviat tot el contrari, sempre sembla que algú els degui diners-, pensàrem que estàvem més guapos del compte i del normal per alguna raó estranya o pel sol del tròpic que embelleix a tothom, però no, malauradament no era així perquè després vàrem constatar que aquestes flors les deien a qualsevol sense discriminació, igual que si fos, com així era, només un ús corrent del llenguatge i de les normes de tracte habitual entre les persones d'allà. D’aquesta trista manera vàrem baixar del núvol per continuar, com fins aleshores i fins avui, caminant arran de terra.

No sé si és culpa dels serials televisius veneçolans o colombians o de la immigració caribenya que ha arribat a les nostres ciutats i cases per netejar la nostre brutícia i tenir cura dels nostres ancians, però crec percebre que la moda dels “mi amor” i "mi cielo" s'ha estès entre la població femenina espanyola. És un costum bonic, naturalment, però desconcertant quan sents a la teva enamorada anomenar-te d'aquesta manera i al mateix temps fer-ho també amb el seu cosí segon i el veí del cinquè. Perd, per dir-ho així, efectisme psicològic.

En el fons i una vegada més, he de reconèixer que és una qüestió de vanitat, de simple i terrible vanitat.

Tanmateix, hi ha un fet similar encara que diferent que vull destacar i que vaig trigar un any a descobrir, de nou per al meu desencant i desengany.

Moltes persones, la majoria dones –encara que tanbé bastants homes al estar al barri gai de Barcelona-, quan passaven -i continuen passant- per davant de la meva botiga giraven el cap i en fer-ho creia que em miraven. No pensava que miressin les coses disposades a l'aparador, no, sinó que els seus ulls em buscaven, que em miraven a mi al passar caminant, a mi que no estava ni estic, exactament, exhibit ni exposat a la venda en el meu petit aparador encara que, en bona mesura, consideri tristament que ja em trobo en fase de rebaixes, en plena liquidació final.

Però no, en realitat no em miraven, ni em miren a mi actualment ni a les coses que venc, res del que mostro els atrau ni els interessa el més mínim excepte una de sola: elles mateixes que miren la vitrina.

Per què?

Perquè es veuen reflectides en els vidres. La seva mirada, que semblava travessar i arribar fins a mi, donava lloc a la meva confusió vanitosa i feia que pensés equivocadament que l'objecte més preuat de la meva botiga era jo. Res més lluny.

Pensar que em miraven a mi!, pobre vanitós, pobre de mi!

Encara que elles i ells, és de justícia acceptar, també ho són quan es miren en els meus vidres com si fossin un mirall. És com l'amor que en realitat no és altra cosa que el reflex d'un mateix.

Pura vanitat.

----------------------------------------

Hemeroteca peletera.

“Mi amor”.

Graciella es una señora cubana que pasa varias veces al día por delante de mi tienda, se detiene a saludarme y me dice que soy el catalán más guapo que ha conocido nunca. Graciella tiene más de ochenta años y todos los días da varias vueltas a la manzana ayudada por su bastón para no quedarse agarrotada ni dejar que la artrosis la inmovilice para siempre: pasito a pasito, paseando lentamente, va haciendo camino. Nos hemos hecho medio amigos y me explica cosas de la isla caribeña y me agradece que pregunte por su salud y la del resto de la familia. De joven tenía que haber sido una mujer muy bonita y atractiva. Me gusta el castellano que habla, un castellano pulido y brillante.

Cuando Albert y yo llegamos a Cuba en el lejano 1984 nos encontramos que todas las chicas y señoras de cualquier edad nos decían, al dirigirse a nosotros y sin conocernos de nada, "mi cielo", "mí amor", “mi cariño", y cosas parecidas, todas ellas del mismo estilo.

Al principio, y después de sorprendernos gratamente y de disfrutar del hecho en sí -las catalanas, y mujeres geográficamente afines, no son precisamente un modelo de simpatía y afecto, más bien todo lo contrario, siempre parece que alguien les deba dinero-, pensamos que estábamos más guapos de la cuenta por alguna razón extraña o por el sol del trópico que embellece a todo el mundo, pero no, desgraciadamente no era así porque después constatamos que esos piropos los decían a cualquiera sin discriminación, igual que si fuera, como así era, sólo un uso corriente del lenguaje y de las normas de trato habitual entre las personas de allí. De esta triste manera bajamos de la nube para continuar, como hasta entonces y hasta hoy, caminando a ras del suelo.

No sé si es culpa de los seriales televisivos venezolanos o colombianos o la inmigración caribeña que ha llegado a nuestras ciudades y casas para limpiarlas de la suciedad que generamos y cuidar de nuestros ancianos, pero creo percibir que la moda de los “mi amor” y "mi cielo" se ha extendido entre la población femenina española. Es una costumbre bonita, naturalmente, pero desconcertante cuando oyes a tu enamorada llamarte de esta manera y al mismo tiempo hacerlo también con su primo segundo y el vecino del quinto. Pierde, por así decirlo, efectismo psicológico.

En el fondo y una vez más, he de reconocer que es una cuestión de vanidad, de simple y terrible vanidad.

Sin embargo, hay un hecho similar aunque diferente que quiero destacar y que tardé un año en descubrir, de nuevo para mi desencanto y desengaño.

Muchas personas, la mayoría mujeres –aunque también bastantes hombres al estar en el barrio gay de Barcelona-, cuando pasaban -y continúan pasando- por delante de mi tienda giraban la cabeza y al hacerlo creía que me miraban.

No pensaba que mirasen las cosas dispuestas en el escaparate, no, sino que sus ojos me buscaban, que me miraban a mí al pasar caminando, a mí que no estaba ni estoy, exactamente, exhibido ni expuesto a la venta en mi pequeño escaparate aunque, en buena medida, considere tristemente que ya me encuentro en fase de rebajas, en plena liquidación final.

Pero no, en realidad no me miraban, ni me miran a mí actualmente, ni a las cosas que vendo, nada de lo que muestro les atrae ni les interesa lo más mínimo excepto una sola: ellas mismas que miran la vitrina.

¿Por qué?

Porque se ven reflejadas en los cristales. Su mirada, que parecía atravesar y llegar hasta mí, daba lugar a mi confusión vanidosa y hacía que pensara equivocadamente que el objeto más preciado de mi tienda era yo. Nada más lejos.

¡Pensar que me miraban a mí!, Pobre vanidoso, ¡pobre de mí!

Aunque ellas y ellos, es de justicia aceptar, también lo son cuando se miran en mis cristales como si fueran un espejo. Es como el amor que en realidad no es otra cosa que el reflejo de uno mismo.

Pura vanidad.

domingo, 12 de mayo de 2013

El Peletero/Cristina Ruiz



Hemeroteca pelletera

Cristina Ruiz.

L’Albert va conèixer a la Cristina Ruiz a l’autocar de l’ALSA que fa el trajecte de Barcelona a Madrid, triga 8 hores i costa 57 euros anada i tornada. Anava ple i van tenir la casualitat i la sort de ser veïns de seient.

La Cristina pinta seda. L’altre dia el va convidar a una mena de classe magistral de pintura en directe, on ella va fer una de les seves obres davant dels ulls de tots.

L’Albert em va escriure explicant-me cóm havia estat:

“La demostració va tenir lloc a la Casa Basca a Madrid, la Euskal Etxea, és tot un edifici de tres o quatre plantes. Ho van fer a la Cafeteria que hi ha al tercer pis, per això es veuen unes senyores jugant a cartes. 

El noi que surt repartint pastissos també és pintor i han fet alguna exposició junts, es diu Natxo Arteta i fa uns quadres abstractes geomètrics a base de línies i plans, una mena de Mondrian però molt més poètic, a la seva Web ho podràs veure.

A part de pintor fa uns pastissos molt bons, i aquesta va ser una manera original de treure’s uns euros extra. Jo vaig prendre un tros d'un dels pastissos (boníssim) y un gotet de vi, en total em va costar 5,50 euros.

Aquest pintor viu entre Pittsburg (on va néixer i té la seva família) i Madrid.

El vídeo està filmat i produït pel marit de la Cristina, l'Alexey K. (no recordo quin és el seu cognom, ja saps que és rus (de Sant Petersburg). Segueix portant els cabells llargs, abans també perilla, però ara s'ha deixat el bigoti com els dels anys 70, aquella mena de bigotis que varem parlar amb el Lluís a Camponaraya”.

Les imatges es podrien comentar, però el millor es deixar que la mirada es perdi en elles veient a la Cristina pintar-les.



Sabados Dulces en Euskal Etxea %22Seda Natural%22 6 abril 2013 from Alexey K on Vimeo.

--------------------------------------------

Hemeroteca peletera

Cristina Ruiz.

Albert conoció a Cristina Ruiz en el autocar de ALSA que hace el trayecto de Barcelona a Madrid, tarda 8 horas y cuesta 57 euros ida y vuelta. Iba lleno y tuvieron la casualidad y la suerte de ser vecinos de asiento.

Cristina pinta seda. El otro día lo invitó a una especie de clase magistral de pintura en directo, donde ella hizo una de sus obras ante los ojos de todos.

Albert me escribió contándome cómo había sido:

"La demostración tuvo lugar en la Casa Vasca en Madrid, la Euskal Etxea, es todo un edificio de tres o cuatro plantas. Lo hicieron en la Cafetería que hay en el tercer piso, por eso se ven unas señoras jugando a las cartas.

El chico que sale repartiendo pasteles también es pintor y han realizado alguna exposición juntos, se llama Natxo Arteta y hace unos cuadros abstractos geométricos a base de líneas y planos, una especie de Mondrian pero mucho más poético, en su Web lo podrás ver.

Aparte de pintor cocina unos pasteles muy buenos, y esa fue una manera original de ganarse unos euros extra. Me comí un pedazo de uno de los pasteles (buenísimo) y un vasito de vino, en total me costó 5,50 euros.

Este pintor vive entre Pittsburg (donde nació y tiene a su familia) y Madrid.

El vídeo está filmado y producido por el marido de Cristina, Alexey K. (no recuerdo cuál es su apellido, ya sabes que es ruso (de San Petersburgo). Sigue llevando el pelo largo, antes también perilla, pero ahora se ha dejado el bigote como los de los años 70, ese tipo de bigotes que hablamos con Lluís en Camponaraya ".

Las imágenes se podrían comentar, pero lo mejor es dejar que la mirada se pierda en ellas viendo a Cristina pintarlas.


miércoles, 8 de mayo de 2013

El Peletero/La rissaga (i 2)


Platja a l'oest d'Accra, a Ghana, fotografiada per l'Alícia la setmana passada
____________________________________________________________

Hemeroteca pelletera.

La rissaga (i 2)

On som?

En aquest cas li toca a Joaquim Molins fer de progressBar i dir-nos, de manera aproximada, que les polítiques keynesianes, d’aquests pocs darrers anys i mesos, d’injecció de diners –de diner ful- per fer créixer les economies han tingut uns resultats perversos que calia que els Bancs Centrals, els emissor d’aquesta allau monetària, haguessin previst i que si no ho han fet o és perquè no volien o per un estrany fenomen que ell mateix anomena, fent servir llenguatge econòmic, “gana pel risc”. És difícil de creure, sembla, si més no, falsa ingenuïtat que entitats d’aquesta mena no es poden permetre fora de caure en la irresponsabilitat malèvola i criminal. Però és que la base de l’argumentació de tot l’article és, precisament, “l’exuberància irracional”.

Des que era petit ja em deia el meu pare que el diner és el més poruc que hi ha al món.

En Joaquim Muns qual·lifica, crec que amb encert,  a “l’economia financera” d’allunyada i contraposada al que es coneix com a “economia real” i ens diu:

“Com pot haver-se produït aquest divorci entre economia real i economia financera si sempre se'ns ha ensenyat que l'evolució d'aquesta última es basa en el que es coneix com els fonaments de l'economia real? Crec que ha arribat el moment que canviem aquest paradigma.

Avui els mercats financers poden funcionar i guanyar-se la vida en gran part al marge de l'economia real. Han trobat la manera de sobreviure, créixer i extreure beneficis de forma autònoma. I ho han aconseguit amb creativitat i innovació, que han produït nous instruments que faciliten el palanquejament”.

(...)

El fet fins ara l'únic que ha aconseguit és aprofundir el divorci entre l'economia real i la financera i això no és bo, a llarg termini, per a ningú”.


A mi, el que em preocupa no es que la dita “economia financera” no formi part de l’economia real, sinó que al final ho acabi sent de real, tan real com el pa, si no és que ja ho és ara, un article de luxe i de necessitat alhora.

¿On podem anar?

El tercer torn, el de web searchengine, li toca a José Luís Álvarez de El País i que aprofita la mort de Margaret Tatcher per fer, precisament, una crítica a l’esquerra, com si li reconegués a ella, a la Dama de ferro, haver marcat el camí a seguir també als seus rivals. Del enemics sempre se n’ha aprèn més que dels amics, no en tinc cap dubte, per a mi és una cosa fàcil d’entendre, però sembla que a molts els hi costa de comprendre i limiten les seves lectures a llegir el que ja saben per a confirmar així el nivell del que ignoren.

“Que el talent de Margaret Thatcher es posés finalment al servei d'idees conservadores extremes i a una visió social sense compassió, que acabés sent la primera gran contrarevolucionària de la segona meitat el segle XX -després van venir Ronald Reagan i Karol Wojtyla- el podem deixar a atzars biogràfics  i a la seva afinitat psicològica amb l'autoritarisme, més natural a la dreta que a l'esquerra, com José María Aznar va exhibir sobreactuat a Espanya. El fet és que el seu llegat segueix mantenint a l'esquerra a la defensiva perquè aquesta encara no reconeix que l'Estat no cal defensar-lo com està, que cal reformar-lo.Y la dreta no el vol reformar, el vol destruir. L'esquerra no ha entès que en un món global que proporciona oportunitats a demografies immenses fins ara en la pobresa només el mèrit és font de legitimitat. La desigualtat serà inevitable. La diferència serà entre una desigualtat de sortida, l'opció de dretes, o una igualtat de sortida, en què el mèrit és l'única font legítima de desigualtat.

No hi ha política que valgui la pena si no és des de la superioritat moral i des de la fricció constant amb l'oponent, i l'esquerra espanyola encara està instal·lada en les maneres institucionals i amables, al màxim iròniques, de Felipe González.

Margaret Thatcher per ser de classe mitjana baixa, per ser d'un gènere discriminat, per la seva aposta vital pel mèrit d'haver estat d'esquerres, però aquestes segueixen tenint atractiu per a sectors socials i psicologies que creuen en la igualtat de sortida, però no en una igualtat d'arribada”.


Corolari:


Tot és molt complicat, les factures que no es poden pagar, les que mai arribarem a cobrar, els fills que no hem tingut amb la dona de la nostre vida, els amors que ens han rebutjat, els que nosaltres em dit que no, el temps perdut,  els diamants, les roses, el nom de la rosa, les traïdories que cal cometre per menjar calent cada dia, la dignitat que malgastem per mantenir-nos mitjanament dempeus i les mentires que oblidem amb la mateixa rapidesa que les diem per poder-nos mirar al mirall al dematí, amnèsics. Sí, tot és molt enrevessat i complex, saber si fem bé o fem mal, saber alguna cosa...

Ignorants o saberuts al final el vent s’endurà les molles de pa que deixem pel camí, el mateix vent que els habitants de Menorca en general i els de Ciutadella en particular sembla ser que oloren anticipant els canvis en l’atmosfera que provocaran aquestes rissagues que buidaran el port igual com si fos algú que es mora de repent per després ressuscitar, també de repent.

--------------------------------------------------------------

Hemeroteca peletera.

La rissaga (y 2)

¿Dónde estamos?

En este caso le toca a Joaquim Molins hacer de progressBar y decirnos, de manera aproximada, que las políticas keynesianas, de esos pocos últimos años y meses, de inyección de dinero -de dinero ful- para hacer crecer las economías han tenido unos resultados perversos que era necesario que los Bancos Centrales, los emisor de esta avalancha monetaria, hubieran previsto y que si no lo han hecho o es porque no querían o por un extraño fenómeno que él mismo llama, usando lenguaje económico, "apetito por el riesgo ". Es difícil de creer, parece, cuando menos, falsa ingenuidad que entidades de este tipo no se pueden permitir fuera de caer en la irresponsabilidad malévola y criminal. Pero es que la base de la argumentación de todo el artículo es, precisamente, "la exuberancia irracional".

De pequeño ya me decía mi padre que el dinero es lo más miedoso que hay en el mundo, pero lo que no sabía es que también puede ser el más valiente a cambio de serlo de una manera irracional e  irresponsable. ¿A eso le llaman codicia?

Joaquín Muns califica, creo que con acierto, a "la economía financiera" de alejada y contrapuesta a la que se conoce como "economía real" y nos dice:

“¿Cómo puede haberse producido este divorcio entre economía real y economía financiera si siempre se nos ha enseñado que la evolución de esta última se basa en lo que se conoce como los fundamentos de la economía real? Creo que ha llegado el momento de que cambiemos este paradigma.

Hoy los mercados financieros pueden funcionar y ganarse la vida en gran parte al margen de la economía real. Han encontrado la manera de sobrevivir, crecer y extraer beneficios de forma autónoma. Y lo han logrado con creatividad e innovación, que han producido nuevos instrumentos que facilitan el apalancamiento”.

(...)

Lo hecho hasta ahora lo único que ha conseguido es ahondar el divorcio entre la economía real y la financiera y esto no es bueno, a largo plazo, para nadie".


A mí, lo que me preocupa no es que dicha "economía financiera" no forme parte de la economía real, sino que al final lo acabe siendo, real, tan real como el pan, si es que no ya lo es ahora, un artículo de lujo y de necesidad a la vez.

¿Dónde podemos ir?

El tercer turno, el de web web searchengine, le toca a José Luis Álvarez de El País que aprovecha la muerte de Margaret Tatcher para hacer, precisamente, una crítica a la izquierda, como si le reconociera a ella, a la Dama de hierro , haber marcado el camino a seguir también a sus rivales. De los enemigos siempre se ha aprende más que de los amigos, no tengo ninguna duda, para mí es algo fácil de entender, pero parece que a muchos les cuesta comprender y limitan sus lecturas a leer lo que ya saben para confirmar así el nivel de lo que ignoran.

"Que el talento de Margaret Thatcher se pusiera finalmente al servicio de ideas conservadoras extremas ya una visión social sin compasión, que acabara siendo la primera gran contrarrevolucionaria de la segunda mitad del siglo XX-después vinieron Ronald Reagan y Karol Wojtyla-lo podemos dejar a azares biográficos ya su afinidad psicológica con el autoritarismo, más natural a la derecha que a la izquierda, como José María Aznar exhibió sobreactuado en España. El hecho es que su legado sigue manteniendo a la izquierda a la defensiva porque ésta aún no reconoce que el Estado no hay que defenderse como está, que hay que reformarla lo.Y la derecha no lo quiere reformar, el quiere destruir . La izquierda no ha entendido que en un mundo global que proporciona oportunidades a demografías inmensas hasta ahora en la pobreza sólo el mérito es fuente de legitimidad. La desigualdad será inevitable. La diferencia será entre una desigualdad de salida, la opción de derechas, o una igualdad de salida, en la que el mérito es la única fuente legítima de desigualdad.

No hay política que valga la pena si no es desde la superioridad moral y desde la fricción constante con el oponente, y la izquierda española todavía está instalada en los modos institucionales y amables, el máximo irónicas, de Felipe González.

Margaret Thatcher por ser de clase media baja, por ser de un género discriminado, por su apuesta vital por el mérito de haber sido de izquierdas, pero éstas siguen teniendo atractivo para sectores sociales y psicologías que creen en la igualdad de salida , pero no en una igualdad de llegada ".


Corolario:


Todo es muy complicado, las facturas que no se pueden pagar, las que nunca llegaremos a cobrar, los hijos que no hemos tenido con la mujer de nuestra vida, los amores que nos han rechazado, los que nosotros hemos dicho que no, el tiempo perdido, los diamantes, las rosas, el nombre de la rosa, las traiciones que cometemos para comer caliente cada día, la dignidad que malgastamos para mantenernos medianamente en pie y las mentiras que olvidamos con la misma rapidez que las decimos para poder mirarnos al espejo por la mañana, amnésicos. Sí, todo es muy enrevesado y complejo, saber si hacemos bien o hacemos mal, saber algo...

Ignorantes o sesudos, al final el viento se llevará las migas de pan que dejamos en el camino, el mismo viento que los habitantes de Menorca en general y los de Ciutadella en particular parece ser que huelen anticipando los cambios en la atmósfera que provocarán esas rissagas que vaciarán el puerto igual como si fuera alguien que se muere de repente para después resucitar, también de repente.