miércoles, 7 de enero de 2015

Nadal als Mars del Sud



Diari d’hivern (4)

Nadal als Mars del Sud.

Per a la QK

Pearly shells from the ocean
Shining in the sun
Covering the shore
When I see them
My heart tells me that I love you
More than all the little pearly shells

Pupu a o Ewa
I ka nuku
E lawe mai
Ahe aina
Mai no
Ala hula puuloa he ala hele no kaahupahau

(Pearly shells)

L’hivern ha començat, els Nadals s’han acabat i mai n’he viscut uns als Mars del Sud i no penso que per estar aquests oceans a les meves antípodes les coses allà siguin molt diferents a les d’aquí. Mai n’he viscut un, però sí que em ve al cap el que surt a la pel·lícula Donovan’s Reef on cau un diluvi durant la Missa del Gall, que al tenir l’humil església on es celebra la missa el sostre ple de goteres mulla als feligresos mentre el capellà celebra la cerimònia de la millor manera que pot donades les circumstàncies atmosfèriques, i on tothom, naturalment, es veu obligat a obrir els paraigües dins del recinte menys el personatge que interpreta en Lee Marvin que alhora interpreta també, dins de la pel·lícula i només per aquesta missa, un dels Reis Mags d’Orient que entoma la pluja impertèrrit i resignat sense moure un múscul.

Donovan’s Reef és una de les meves moltes pel·lícules preferides, també d’en John Ford i també, entre d’altres coses, perquè hi surt una escena de ball que el cineasta nord americà filma en un característic tràveling frontal dels que a mi m’agraden.

La música que acompanya el ball és la famosa i popular Pearly Shells, escrita per en Webley Edwards i en Leon Pober, les petites petxines perlades que omplen les platges del món i que només al mirar-les, com diu la cançó, el meu cor em recorda que t’estimo, una genuïna cançó hawaiana que s’ha convertit en un clàssic una mica ensucrat i naïf. La dansa característica de la música d’aquestes illes és diu Hula, una variant polinèsica del ball del ventre àrab però on l’ús de les mans i dels braços, i els significats que comporten, és similar, en canvi, a les danses asiàtiques.  No cal dir que l’Hula és semblant igualment a d’altres danses polinèsiques com l’Ore Tahiti de, precisament, l’illa de Tahití.

Tot això no ve a compte perquè se m’hagi despertat un inusitat i sobtat interès d’obrir una acadèmia de ball a Barcelona especialitzada en aquestes típiques danses de les antípodes, la web n’és plena de vídeos que les ensenyen a ballar i no crec tampoc que tingués suficients alumnes, encara que mai se sap... la vida és rara i el futur ignot.

La veritable raó de la meva curiositat, però, és La taverna d’en Donovan per ella mateixa i per l’esperit de bojos savis que transmeten els personatges, la psicologia col·lectiva estrafolària i surrealista que va popularitzar a la televisió la famosa sèrie Northern Exposure i que aquí es va conèixer com Doctor a Alaska i que crec que es pot resumir en la dita de “viu i deixa viure i procura parlar poc”. Aquesta, la northern exposure, és una afecció de l’esperit característica que pateixen els desarrelats pacífics quan no acaben de trobar el seu lloc sota el sol i mantenen intacta la cara d’estupefacció dels que no comprenen encara què fan en aquesta vida.

Al final, potser, en Paul Gauguin hagués fet millor abandonant la dolça i suau França per anar-se’n a les terres inhòspites i nevades del Gran Nord, Canadà, Alaska o Sibèria, en lloc de fer-ho als Mars del Sud, i pintar, no a senyores nues amb flors als cabells envoltades de palmeres, sinó a indies grassonetes i boniques embolcallades en pells de foca i maquillades amb una mica de greix d’ós pudent. Però... mai se sap, en Gauguin era rar i tenia un caràcter colèric.

És el que sempre em dic a mi mateix, la pregunta a la que no trobo mai la resposta correcta ni adequada ara que arriba el fred i s’acaben els Nadals i els torrons: qui m’escalfarà millor el llit?, una preciosa inuit pleneta de galtes rodones, una encisadora tahitiana de cintura estreta o bé una simple i espectacular manta de sedoses pells de guineu irlandeses que encara conservo en perfecte estat?, mai se sap i tot depèn.

De què depèn?, del fred, de les estufes, de la vida, del futur, del passat, de l’atzar i, principalment, del caràcter que, com tothom sap, és el destí.

----------------------------------------

Diario de invierno (4)

Navidad en los Mares del Sur.

Para QK

Pearly shells from the ocean
Shining in the sun
Covering the shore
When I see them
My heart tells me that I love you
More than all the little pearly shells

Pupu a o Ewa
I ka nuku
E lawe mai
Ahe aina
Mai no
Ala hula puuloa he ala hele no kaahupahau

(Pearly shells)

El invierno ha comenzado, las Navidades se han acabado y nunca he vivido unas en los Mares del Sur y no pienso que por estar estos océanos en mis antípodas las cosas allí sean muy diferentes a las de aquí. Nunca he vivido una, pero sí me viene a la cabeza la que sale en la película Donovan’s Reef donde cae un diluvio durante la Misa del Gallo, que al tener la humilde iglesia donde se celebra la misa el techo lleno de goteras moja a los feligreses mientras el cura celebra la ceremonia de la mejor manera que puede dadas las circunstancias atmosféricas, y donde todo el mundo, naturalmente, se ve obligado a abrir los paraguas dentro del recinto menos el personaje que interpreta Lee Marvin que a la vez interpreta también, dentro de la película y sólo en esta misa, uno de los Reyes Magos de Oriente que soporta la lluvia impertérrito y resignado sin mover un músculo.

Donovan s Reef es una de mis muchas películas preferidas, también de John Ford y también, entre otras cosas, porque sale una escena de baile que el cineasta norteamericano filma en un característico travelling frontal de los que a mí me gustan.

La música que acompaña el baile es la famosa y popular Pearly Shells, escrita por Webley Edwards y Leon Pober, las pequeñas conchas perladas que llenan las playas del mundo y que sólo al mirarlas, como dice la canción, mi corazón me recuerda que te quiero, una genuina canción hawaiana que se ha convertido en un clásico algo azucarado y naïf. La danza característica de la música de estas islas se llama Hula, una variante polinésica del baile del vientre árabe pero donde el uso de las manos y los brazos, y los significados que conllevan, es similar, en cambio, a las danzas asiáticas. Huelga decir que el Hula es parecida igualmente a otras danzas polinesias como el Ore Tahití de, precisamente, la isla de Tahití.

Todo esto no viene a cuento porque se me haya despertado un inusitado y repentino interés por abrir una academia de baile en Barcelona especializada en estas típicas danzas de las antípodas, la web está llena de videos que las enseñan a bailar y no creo tampoco que tuviera suficientes alumnos, aunque nunca se sabe... la vida es rara y el futuro ignoto.

La verdadera razón de mi curiosidad, realmente, es La taberna de Donovan por ella misma y por el espíritu de locos sabios que transmiten los personajes, la psicología colectiva estrafalaria y surrealista que popularizó en la televisión la famosa serie Northern Exposure y que aquí se conoció como Doctor en Alaska y que creo que se puede resumir en el dicho de "vive y deja vivir y procura hablar poco". Ésta, la northern exposure, es una afección del espíritu característica que sufren los desarraigados pacíficos cuando no acaban de encontrar su lugar bajo el sol y mantienen intacta la cara de estupefacción de los que no comprenden todavía qué hacen en esta vida.

Al final, tal vez, Paul Gauguin hubiera hecho mejor abandonando la dulce y suave Francia para irse a las tierras inhóspitas y nevadas del Gran Norte, Canadá, Alaska o Siberia, en lugar de hacerlo a los Mares del Sur, y pintar, no a señoras desnudas con flores en el pelo rodeadas de palmeras, sino a indias regordetas y hermosas envueltas en pieles de foca y maquilladas con un poco de grasa de oso maloliente. Pero... nunca se sabe, Gauguin era raro y tenía un carácter colérico.

Es lo que siempre me digo a mí mismo, la pregunta a la que no encuentro nunca la respuesta correcta ni adecuada ahora que llega el frío y se acaban las Navidades y los turrones: ¿quién me calentará mejor la cama?, ¿una preciosa inuit llenita de mejillas redondas, una encantadora tahitiana de cintura estrecha o bien una simple y espectacular manta de sedosas pieles de zorro irlandesas que aún conservo en perfecto estado?, nunca se sabe y todo depende.

¿De qué depende?, del frío, de las estufas, de la vida, del futuro, del pasado, del azar y, principalmente, del carácter que, como todo el mundo sabe, es el destino.