lunes, 11 de marzo de 2013

El Peletero/The New World




Hemeroteca pelletera

The New World

El gener del 1993 va veure la llum a Barcelona The New World Magazine, una revista que tothom va qualificar en aquell moment d'avantguardista i d’heterodoxa, quan en realitat només era una revista eclèctica i multidisciplinària.

La trec a col·lació i la presento aquí perquè ha aparegut, ha ressorgit, una vegada més, de dins de les meves capses plenes de llibres i d’altres objectes comuns i corrents, radiografies de columna i d’esòfag, catifes nepaleses, extractes bancaris de bancs que han fet fallida, llibres de filosofia i revistes eròtiques, agendes de telèfons o pipes de fumar, de boix, de fang o d’aigua que ja fa segles que ningú utilitza, ni les agendes ni les pipes ni tampoc els llibres de filosofia. També algun pintallavis que encara conserva el sabor dels llavis que va pintar.

The New World Magazine fou un bon exemple d’aquesta mateixa barreja anàrquica, desordenada i en bona part casual que configura tant la meva mudança com el món. Per aquesta raó, entre d’altres, es va triar, per a la portada del primer número, la litografia d’una tafur o endevinadora amb un as de cors sobre la taula, una bona declaració de principis plena de simbolismes inquietants. L’atzar, l’amor i el possible guany no deixen mai indiferent a ningú.

The New World Magazine va ser una revista d’àmbit molt restringit, que no va durar més de tres anys a les llibreries especialitzades. Tot i desaparèixer de les seves prestatgeries, i gràcies a la fidelitat de les persones que l’havien fet possible, es van continuar publicant nous exemplars que no es distribuïen i que, acabades de sortir de la impremta, se les enduien directament als magatzems de l’editor que les anava absurdament editant, buscant col·laboradors, pagant generosament els seus articles i la resta de les despeses de la seva pròpia butxaca per guardar-les amuntegades en una antiga nau d’una empresa de transport. Al cap de poc temps, naturalment, el pobre home va fer fallida i els bancs van executar les garanties que suportaven els crèdits que li havien concedit i que ja resultaven impagats i que es veia a venir que mai no es pagarien. El seu va ser un final trist i solitari, agreujat per un incendi terrible que va destruir tota la paperassa dels magatzems i amb ella els exemplars inèdits de The New World Magazine que allí es guardaven. A més, no tenia cap assegurança que cobrís el sinistre.

Però jo i el meu germà conservem, per raons que no fan al cas, la col·lecció sencera. I ara em visita, igual que ho faria una antiga novia que no se l’esperés tot i que sempre se la trobés a faltar, del fons d’unes capses de cartró dissenyades expressament per a fer mudances, però que en realitat són un bon i original model de cornucòpia.

The New World Magazine era una revista d’actualitat, d’art i de literatura en un sentit molt ampli i gens restringit dels termes, que partia d’un concepte bàsic i senzill: que tota imatge conté, explícit o no, un peu de foto que dona peu també a tot un rosari d’històries entrecreuades, a una mena de genealogia, a drets de propietat i d’herència, legítima o bastarda. I que a qualsevol cosa, fet o circumstancia del món, descrita i narrada amb paraules, li correspon igualment una icona que la identifica com una empremta dactilar, o com ho fa una fotografia de mida carnet amb els nostres noms i cognoms que consten al passaport. El planell i la casa, el mapa i el territori.

Des d’aquest punt de vista qualsevol comprendrà fàcilment el seu eclecticisme i multidisciplinarietat i entendrà que hom la veiés vanguardista quan en realitat no ho era pas. No sé si un passaport és eclèctic, més aviat em sembla que no, però sí que és fàcil  de falsificar o comprar, igual que ho són les prostitutes, elles sí eclèctiques, falsàries i multidisciplinàries al mateix temps que ortodoxes, perquè no res és més comú, convencional i clàssic que cobrar o pagar a canvi de sexe.

1993 va ser un any especial per a la meva família, no vull revelar de manera lleugera cap intimitat com es fa sovint a Internet, però sí dir que una mena d’incendi va cremar també els nostres magatzems. Vint anys després l’olor del fum, l’olor a cremat, encara impregna bona part del mobiliari que ja no tinc, vint anys després, però, els dilemes de la vida retornen igual i amb més virulència que mai obligant-nos a tots, ara i de nou, una vegada més, a compaginar coses incompatibles, la necessitat i l’atzar, la responsabilitat i la lleialtat amb la llibertat i els afectes per les persones, tant les vives com les mortes, el record que d’elles en tenim i el deure de mantenir-lo viu i transmetre’l.

The New World Magazine va ser una revista que feia del seu eclecticisme bandera, com si no tenir personalitat fos ja una manera de tenir-ne. El seu mateix nom és una ironia perquè ningú mínimament assabentat de cóm és veritablement el món, sap, fefaentment, que no hi hagut ni hi haurà mai un de nou.

En el mot New s’amaga també un lleuger intent naïf per ordenar el World i fer-lo conèixer en un Magazine com si els autors fossin uns teenagers que comencen a caminar.

La vida és eclèctica, no en hi ha cap dubte, és un laberint que constantment ens obliga a prendre decisions sense conèixer les conseqüències, amb els ulls closos i a palpentes. Malgrat tot, és convenient, és necessari també que no sigui igual que és l’art, amoral i neutral, perquè l’art, ens agradi o no, ho és, sempre s’ha venut a molt baix preu malgrat les fortunes que per ell s’han pagat. 

El primer article de The New World Magazine va estar dedicat a Chernòbil i a Brasília, una distòpia i una utopia modernes, una al costat de l’altra. Era un bon article, signat, precisament, per un grup d’arquitectes joves que es van batejar a sí mateixos The New World. Aquell va ser un article que ara hauríem d’afegir als que han aparegut recentment sobre Detroit. Visions ingènues la de Brasília, apocalíptiques les altres, Chernóbil i Detroit, de final d’era, quasi de ciència ficció.

Aquesta és la penúltima de les entregues de 55 capses que el servei de guardamobles que tinc contractat em fa. Encara me’n quedarà la darrera i definitiva, 55 capses més que portaran passada la propera Setmana Santa si es que em dona temps de col·locar-ho tot al seu lloc i de llençar-ne una bona part, perquè tot, ho he d’acceptar, no hi cap a casa. Com si tot, també, no tingués cabuda al món.

Es diu que va ser Cain qui va inventar les ciutats quan va voler reconstruir el paradís perdut dels seus pares. En canvi, els hel·lens les veien sorgir majestuoses del laberint que va edificar Dèdal.

La meva casa anterior va acabar essent un laberint per a mi quan jo només pretenia que fos el paradís dels meus pares i el meu, The New World.

-------------------------------------------------------------------------

Hemeroteca peletera

The New World

En enero de 1993 vio la luz en Barcelona The New World Magazine, una revista que todos calificaron en aquel momento de vanguardista y de heterodoxa, cuando en realidad sólo era una revista ecléctica y multidisciplinaria.

La saco a colación y la presento aquí porque ha aparecido, ha resurgido una vez más, de dentro de mis cajas llenas de libros y otros objetos comunes y corrientes, radiografías de columna y de esófago, alfombras nepalíes, extractos bancarios de bancos que han quebrado, libros de filosofía y revistas eróticas, agendas de teléfonos o pipas de fumar, de boj, de barro o de agua que ya hace siglos que nadie utiliza, ni las agendas ni las pipas, ni tampoco los libros de filosofía. También algún pintalabios que aún conserva el sabor de los labios que pintó.

The New World Magazine fue un buen ejemplo de esa misma mezcla anárquica, desordenada y en buena parte casual que configura tanto mi mudanza como el mundo. Por esta razón, entre otras, se eligió, para la portada del primer número, la litografía de una tahúr o adivinadora con un as de corazones sobre la mesa, una buena declaración de principios llena de simbolismos inquietantes. El azar, el amor y la posible ganancia no dejan nunca indiferente a nadie.

The New World Magazine fue una revista de ámbito muy restringido, que no duró más de tres años en las librerías especializadas. A pesar de desaparecer de sus estanterías, y gracias a la fidelidad de las personas que la habían hecho posible, se continuaron publicando nuevos ejemplares que no se distribuían y que, recién salidas de la imprenta, se las llevaban directamente a los almacenes de el editor que las iba absurdamente editando, buscando colaboradores, pagando generosamente sus artículos y el resto de los gastos de su propio bolsillo para guardarlas hacinadas en una antigua nave de una empresa de transporte. Al poco tiempo, naturalmente, el pobre hombre quebró y los bancos ejecutaron las garantías que soportaban los créditos que le habían concedido y que ya resultaban impagados y que se veía venir que nunca se pagarían. El suyo fue un final triste y solitario, agravado por un incendio terrible que destruyó todo el papeleo de los almacenes y con él los ejemplares inéditos de The New World Magazine que allí se guardaban. Además, no tenía ningún seguro que cubriera el siniestro.

Pero yo y mi hermano conservamos, por razones que no vienen al caso, la colección entera. Y ahora me visita, al igual que lo haría una antigua novia que no se la esperase aunque siempre se la echara de menos, del fondo de unas cajas de cartón diseñadas expresamente para hacer mudanzas, pero que en realidad son un buen y original modelo de cornucopia.

The New World Magazine era una revista de actualidad, de arte y de literatura en un sentido muy amplio y nada restringido de los términos, que partía de un concepto básico y sencillo: que toda imagen contiene, aunque explícito o no, un pie de foto que da pie también a todo un rosario de historias entrecruzadas, a una especie de genealogía, a derechos de propiedad y de herencia, legítima o bastarda. Y que a cualquier cosa, hecho o circunstancia del mundo, descrita y narrada con palabras, le corresponde igualmente un icono que la identifica como una huella dactilar, o como lo hace una fotografía de tamaño carné con nuestros nombres y apellidos que constan en el pasaporte . El plano y la casa, el mapa y el territorio.

Desde este punto de vista cualquiera comprenderá fácilmente su eclecticismo y multidisciplinariedad y entenderá que se la viera vanguardista cuando en realidad no lo era. No sé si un pasaporte es ecléctico, me inclino a pensar que no, pero sí que son fáciles de falsificar o comprar, al igual que lo son las prostitutas, ellas sí eclécticas, falsas y multidisciplinarias al mismo tiempo que ortodoxas, porque nada es más común, convencional y clásico que cobrar o pagar a cambio de sexo.

1993 fue un año especial para mi familia, no quiero revelar de forma ligera ninguna intimidad como se hace a menudo en Internet, pero sí decir que una especie de incendio quemó también nuestros almacenes. Veinte años después el olor del humo, el olor a quemado, todavía impregna buena parte del mobiliario que ya no tengo, veinte años después, sin embargo, los dilemas de la vida vuelven igual y con más virulencia que nunca obligándonos a todos, ahora y de nuevo, una vez más, a compaginar cosas incompatibles, la necesidad y el azar, la responsabilidad y la lealtad con la libertad y los afectos por las personas, tanto las vivas como las muertas, el recuerdo que de ellas tenemos y el deber de mantenerlo vivo y transmitirlo.

The New World Magazine fue una revista que hacía de su eclecticismo bandera, como si no tener personalidad fuera ya una manera de tenerla. Su mismo nombre es una ironía porque nadie mínimamente enterado de cómo es verdaderamente el mundo, sabe, fehacientemente, que no ha habido ni habrá nunca uno nuevo.

La palabra New esconde también un ligero intento naif para ordenar el World y hacerlo conocer en un Magazine como si los autores fueran unos teenagers que empiezan a caminar.

La vida es ecléctica, no hay ninguna duda, es un laberinto que constantemente nos obliga a tomar decisiones sin conocer las consecuencias, con los ojos cerrados y a tientas. Sin embargo, es conveniente, es necesario también que no sea igual que es el arte, amoral y neutral, porque el arte, nos guste o no, lo es, siempre se ha vendido a muy bajo precio a pesar de las fortunas que por él se han pagado.

El primer artículo de The New World Magazine estuvo dedicado a Chernóbil y a Brasilia, una distopía y una utopía modernas, una al lado de la otra. Era un buen artículo, firmado, precisamente, por un grupo de arquitectos jóvenes que se bautizaron a sí mismos The New World. Aquel fue un artículo al que ahora deberíamos añadir los que han aparecido recientemente sobre Detroit. Visiones ingenuas la de Brasilia, apocalípticas las otras, Chernóbil y Detroit, de final de era, casi de ciencia ficción.

Esta es la penúltima de las entregas de 55 cajas que el servicio de guardamuebles que tengo contratado me hace. Aún me quedará la última y definitiva, 55 cajas más que traerán pasada la próxima Semana Santa si es que me da tiempo a colocarlo todo en su sitio y tirar una buena parte, porque todo, lo tengo que aceptar, no cabe en casa. Como si todo, también, no tuviera cabida en el mundo.

Se dice que fue Cain quien inventó las ciudades cuando quiso reconstruir el paraíso perdido de sus padres. En cambio, los helenos las veían surgir majestuosas del laberinto que edificó Dédalo.

Mi casa anterior terminó siendo un laberinto para mí cuando yo sólo pretendía que fuera el paraíso de mis padres y el mío, The New World.