Escena de Picnic at Hanging Rock
Diari de
primavera (11)
Un relat de
terror
El 1975 Peter
Weir va dirigir Picnic at Hanging
Rock, una pel·lícula basada en una novel·la de Joan Lindsay del mateix
títol. La història narra un picnic d’un grup d’alumnes jovenetes i virginals d’un
col·legi victorià australià el 1900 el dia de Sant Valentí. Durant l’excursió
a Hanging Rock (una formació rocosa d’origen volcànic i un magnífic monument
natural), endutes per la
curiositat, unes quantes d’elles decideixen investigar pel seu compte els voltants juntament amb la professora. La zona és
laberíntica, plena d’amagatalls i llocs recondits. Al final de la seva
exploració, però, només una de sola tornarà a ser vista havent perdut completament
la memòria i els records de la passejada. De les altres ningú no en sabrà mai
més res.
Potser perquè jo
ja no sóc cap joveneta virginal no he pogut evitar relacionar aquestes
desaparicions i els esdeveniments amnèsics que ocorrent un dia de Sant Valentí a
la llunyana Austràlia, amb la darrera representació de Der fliegende Holländer al Liceu de Barcelona i de la que el meu
amic, en Xavier Pujol, n’ha fet la crítica a Opera
Online.
En Pujol cita a Philipp
Stölzl (director d’escena), a través de Brigitte Heusinger, que
en el programa de mà afirma: "L'expliquem (la història de l'Holandès) des de la
perspectiva de Senta ... i dibuixem el psicograma d'una dona que es va escapar
al món de les llegendes i fantasies i ja no aconsegueix tornar-ne. Ara, anys
més tard, Senta és una nena desorientada en el cos d'una dona adulta". I el
meu amic afegeix:” La idea de presentar
Senta com una dona d'ànima romàntica que no es conforma amb la vida trista,
grisa, mediocre que li proposen el seu pare, el seu promès i el seu entorn
social, és eficaç. Representar-la com un dona que es refugia en el somni d'un
amor absolut i redemptor que donaria sentit a la seva vida, és coherent.
Resoldre el conflicte pagant amb el preu definitiu del suïcidi la
impossibilitat de retorn o de pacte amb la realitat, és dramàticament brillant.”
La redempció per
l’amor, a l’igual que el suïcidi, forma part d’una antiga tradició que pretén
donar sentit a les vides a traves d’intentar fer dramàticament brillant la
impossibilitat de retorn d’aquest somni que representa l’amor absolut, o del
pacte sempre quimèric amb la realitat. En
qualsevol cas, el suïcidi, l’elecció de Senta, tot i ser una nena desorientada
en el cos d’una dona adulta, és una decisió i té un propòsit conscient: la
salvació del seu enamorat.
L’Holandès errant
és també un relat de terror, com ho és Picnic
at Hanging Rock. ¿Per què de terror? Evidentment no pas pels zombies que acompanyen l’holandès en la
seva condemnada travessia, sinó potser pel que el director de Picnic..., en Peter Weir, va dir de la
pel·lícula: “un nombre sorprenent d'éssers humans no té cap propòsit, encara que és
probable que realitzin alguna funció desconeguda per a ells mateixos”.
-----------------------
Diario de primavera (11)
Un relato de terror
En 1975 Peter Weir dirigió Picnic
at Hanging Rock, una película basada en una novela de Joan Lindsay del
mismo título. La historia narra un picnic de un grupo de alumnas jovencitas y
virginales de un colegio victoriano australiano en 1900 el día de San
Valentín. Durante la excursión a Hanging Rock (una formación rocosa de origen
volcánico y un magnífico monumento natural), llevadas por la curiosidad, algunas de ellas deciden investigar por su cuenta los
alrededores junto con la profesora. La zona es laberíntica, llena de escondites y lugares recónditos.
Al final de su exploración, sin embargo, sólo una volverá a ser vista habiendo
perdido completamente la memoria y los recuerdos del paseo. De las otras nadie
sabrá nunca nada más.
Quizás porque yo ya no soy ninguna jovencita virginal no he
podido evitar relacionar estas desapariciones y los eventos amnésicos que
ocurren un día de San Valentín en la lejana Australia, con la última
representación de Der fliegende Holländer
en el Liceo de Barcelona y de la que mi amigo, Xavier Pujol, ha hecho la
crítica en Opera
Online.
Pujol cita a Philipp Stölzl (director de escena), a través
de Brigitte Heusinger, que en el programa de mano afirma: "La explicamos (la historia del Holandés)
desde la perspectiva de Senta... y dibujamos el psicograma de una mujer que se
escapó al mundo de las leyendas y fantasías y ya no consigue volver. Ahora,
años más tarde, Senta es una niña desorientada en el cuerpo de una mujer adulta".
Y mi amigo añade: "La idea de
presentar Senta como una mujer de alma romántica que no se conforma con la vida
triste, gris, mediocre que le proponen su padre, su prometido y su entorno
social, es eficaz. Representarla como una mujer que se refugia en el sueño de
un amor absoluto y redentor que daría sentido a su vida, es coherente. Resolver
el conflicto pagando con el precio definitivo del suicidio la imposibilidad de
retorno o de pacto con la realidad, es dramáticamente brillante."
La redención por el amor, al igual que el suicidio, forma
parte de una antigua tradición que pretende dar sentido a las vidas a través de
intentar hacer dramáticamente brillante la imposibilidad de retorno de este
sueño que representa el amor absoluto, o del pacto siempre quimérico con la
realidad. En cualquier caso, el suicidio, la elección de Senta, a pesar de ser
una niña desorientada en el cuerpo de una mujer adulta, es una decisión y tiene
un propósito consciente: la salvación de su enamorado.
El Holandés errante es
también un relato de terror, como lo es Picnic
at Hanging Rock. ¿Por qué de terror? Evidentemente no por los zombis que acompañan al holandés en su
condenada travesía, sino quizá por lo que el director de Picnic..., Peter Weir, dijo de la película: "un número sorprendente de seres humanos no
tiene ningún propósito, aunque es probable que realicen alguna función
desconocida para ellos mismos".
