jueves, 11 de mayo de 2017

Un relat de terror

Escena de Picnic at Hanging Rock

Diari de primavera (11)

Un relat de terror

El 1975 Peter Weir va dirigir Picnic at Hanging Rock, una pel·lícula basada en una novel·la de Joan Lindsay del mateix títol. La història narra un picnic d’un grup d’alumnes jovenetes i virginals d’un col·legi victorià australià el 1900 el dia de Sant Valentí. Durant l’excursió a Hanging Rock (una formació rocosa d’origen volcànic i un magnífic monument natural), endutes per la curiositat, unes quantes d’elles decideixen investigar pel seu compte els voltants juntament amb la professora. La zona és laberíntica, plena d’amagatalls i llocs recondits. Al final de la seva exploració, però, només una de sola tornarà a ser vista havent perdut completament la memòria i els records de la passejada. De les altres ningú no en sabrà mai més res.

Potser perquè jo ja no sóc cap joveneta virginal no he pogut evitar relacionar aquestes desaparicions i els esdeveniments amnèsics que ocorrent un dia de Sant Valentí a la llunyana Austràlia, amb la darrera representació de Der fliegende Holländer al Liceu de Barcelona i de la que el meu amic, en Xavier Pujol, n’ha fet la crítica a Opera Online.

En Pujol cita a Philipp Stölzl (director d’escena), a través de Brigitte Heusinger, que en el programa de mà afirma: "L'expliquem (la història de l'Holandès) des de la perspectiva de Senta ... i dibuixem el psicograma d'una dona que es va escapar al món de les llegendes i fantasies i ja no aconsegueix tornar-ne. Ara, anys més tard, Senta és una nena desorientada en el cos d'una dona adulta". I el meu amic afegeix:” La idea de presentar Senta com una dona d'ànima romàntica que no es conforma amb la vida trista, grisa, mediocre que li proposen el seu pare, el seu promès i el seu entorn social, és eficaç. Representar-la com un dona que es refugia en el somni d'un amor absolut i redemptor que donaria sentit a la seva vida, és coherent. Resoldre el conflicte pagant amb el preu definitiu del suïcidi la impossibilitat de retorn o de pacte amb la realitat, és dramàticament brillant.”

La redempció per l’amor, a l’igual que el suïcidi, forma part d’una antiga tradició que pretén donar sentit a les vides a traves d’intentar fer dramàticament brillant la impossibilitat de retorn d’aquest somni que representa l’amor absolut, o del pacte sempre quimèric amb la realitat.  En qualsevol cas, el suïcidi, l’elecció de Senta, tot i ser una nena desorientada en el cos d’una dona adulta, és una decisió i té un propòsit conscient: la salvació del seu enamorat.

L’Holandès errant és també un relat de terror, com ho és Picnic at Hanging Rock. ¿Per què de terror? Evidentment no pas pels zombies que acompanyen l’holandès en la seva condemnada travessia, sinó potser pel que el director de Picnic..., en Peter Weir, va dir de la pel·lícula:  “un nombre sorprenent d'éssers humans no té cap propòsit, encara que és probable que realitzin alguna funció desconeguda per a ells mateixos”.

-----------------------

Diario de primavera (11)

Un relato de terror

En 1975 Peter Weir dirigió Picnic at Hanging Rock, una película basada en una novela de Joan Lindsay del mismo título. La historia narra un picnic de un grupo de alumnas jovencitas y virginales de un colegio victoriano australiano en 1900 el día de San Valentín. Durante la excursión a Hanging Rock (una formación rocosa de origen volcánico y un magnífico monumento natural), llevadas por la curiosidad, algunas de ellas deciden investigar por su cuenta los alrededores junto con la profesora. La zona es laberíntica, llena de escondites y lugares recónditos. Al final de su exploración, sin embargo, sólo una volverá a ser vista habiendo perdido completamente la memoria y los recuerdos del paseo. De las otras nadie sabrá nunca nada más.

Quizás porque yo ya no soy ninguna jovencita virginal no he podido evitar relacionar estas desapariciones y los eventos amnésicos que ocurren un día de San Valentín en la lejana Australia, con la última representación de Der fliegende Holländer en el Liceo de Barcelona y de la que mi amigo, Xavier Pujol, ha hecho la crítica en Opera Online.

Pujol cita a Philipp Stölzl (director de escena), a través de Brigitte Heusinger, que en el programa de mano afirma: "La explicamos (la historia del Holandés) desde la perspectiva de Senta... y dibujamos el psicograma de una mujer que se escapó al mundo de las leyendas y fantasías y ya no consigue volver. Ahora, años más tarde, Senta es una niña desorientada en el cuerpo de una mujer adulta". Y mi amigo añade: "La idea de presentar Senta como una mujer de alma romántica que no se conforma con la vida triste, gris, mediocre que le proponen su padre, su prometido y su entorno social, es eficaz. Representarla como una mujer que se refugia en el sueño de un amor absoluto y redentor que daría sentido a su vida, es coherente. Resolver el conflicto pagando con el precio definitivo del suicidio la imposibilidad de retorno o de pacto con la realidad, es dramáticamente brillante."

La redención por el amor, al igual que el suicidio, forma parte de una antigua tradición que pretende dar sentido a las vidas a través de intentar hacer dramáticamente brillante la imposibilidad de retorno de este sueño que representa el amor absoluto, o del pacto siempre quimérico con la realidad. En cualquier caso, el suicidio, la elección de Senta, a pesar de ser una niña desorientada en el cuerpo de una mujer adulta, es una decisión y tiene un propósito consciente: la salvación de su enamorado.


El Holandés errante es también un relato de terror, como lo es Picnic at Hanging Rock. ¿Por qué de terror? Evidentemente no por los zombis que acompañan al holandés en su condenada travesía, sino quizá por lo que el director de Picnic..., Peter Weir, dijo de la película: "un número sorprendente de seres humanos no tiene ningún propósito, aunque es probable que realicen alguna función desconocida para ellos mismos".