lunes, 17 de octubre de 2016

La creu de Koroliov.



Diari de tardor (8)

La creu de Koroliov.

La setmana passada va venir el Benito per dur-me un plat Faro que m’ha regalat simplement perquè li ha vingut de gust. El darrer dilluns va passar l’Adela amb el seu únic ronyó que no li acaba de funcionar del tot bé. El dimecres vaig felicitar a la Pilar, una noia que veu el que molts no veiem. El dijous va venir el Xavier amb el carro de la compra, el dia abans s’havia empassat tot el diluvi que va caure venint de Palafrugell. Més tard, al migdia, vaig dinar amb el Quique i la conversa va girar, naturalment, al voltant del Kyle. El divendres al dematí em van venir a visitar la Maria i la seva mare Nuri, i per la tarda em va telefonar el Lluís que acaba de tornar de Romania de conèixer a la seva sogra. I avui diumenge he quedat amb l’Aleix i uns amics seus per prendre una negra a la Moritz de la Ronda i al vespre he telefonat al Jordi sempre enfeinat.

En l’anterior post feia menció a la que a mi em semblava era una bonica paradoxa poètica, la dels canals de Mart de Giovanni Schiaparelli i de Carl Sagan, inexistents els primers i necessaris els segons. Bonica perquè lligava el passat amb el futur tancant el cercle de l’atzar i la necessitat que sempre sembla estar obert.

Però la menció que em va fer Rodericus en el seu comentari sobre la inexistència d’aigua líquida per culpa de la rarificada atmosfera del planeta em va obligar a reconèixer que Sagan segurament no deia tota la veritat, que la ocultava sense enganyar-se a sí mateix, i que ho feia per a destacar que quan la necessitat s’alia amb la imaginació de vegades aconsegueix que la ficció superi a la realitat i no a la inversa com sempre passa; donant entendre d’aquesta manera que l’atzar, tot allò que és possible, també pot arribar a ser contingent, és a dir, tan possible com alhora necessari.

És cert, a Mart hi ha molta aigua, però no pas líquida a causa d’aquesta tènue i lleugera atmosfera a la que li manca la suficient pressió. Per què?, perquè els vents solars l’arrosseguen i se l’enduen més enllà, debilitant-la i enrarint-la cada vegada més. La dinamo interna de Mart s’ha aturat, el seu nucli de ferro s’ha refredat i ja no és capaç de mantenir un camp magnètic que protegeixi a Mart de la radiació solar. Si en alguna ocasió una espècie animal o vegetal és prou competent per desenvolupar una tecnologia que permeti reescalfar el nucli de ferro congelat d’un planeta, la necessitat de terraformar-lo serà aleshores inexistent o trivial, tal vegada només un exercici per estudiants, un fenomen únicament contingent, tan possible com innecessari ja.

Era Carl Sagan, doncs, un simple xarlatà que parlava sense mentir al no conèixer tota la veritat?, en absolut, ell era un poeta que no ignorava la veritat perquè sabia la relació que hi ha entre el que és necessari i el que és possible. Com ho sabia igualment Serguei Pàvlovitx Koroliov, un dels pares de l’astronàutica soviètica, que tampoc ignorava que de vegades la fletxa del temps va a l’inrevés i que el futur pot arribar a canviar totalment el passat.

Per això Koriolov va ser un personatge desconegut fins la seva mort, i per això a punt va estar de morir a causa d’una de les nombroses purgues dels anys trenta, que el van arribar a condemnar a treballar en les infernals mines d’or de Kolyma. Per això va perdre a un munt d’amics assassinats per Stalin i, sorprenentment,un temps després, va arribar a treballar amb un dels enginyers que l’havia denunciat.

I, sens dubte, aquesta va ser també la raó de que els seus famosos llançadors Soyuz realitzin a l’espai un dels més bells passos de ball, pas de ball conegut popularment com La Creu de Koriolov, al desprendre’s els acceleradors de la primera fase, i que aviat passarà a ser una cosa del passat com sempre ho han estat els canals de Mart i els passos de ball, els amics que em regalen Faros simplement perquè els hi ve de gust, els ronyons espatllats, els diluvis universals, les persones amb un tercer ull, les mares amb Alzheimer, els fills adoptats amb problemes, el amics enfeinats i les sogres romaneses que desconeixen la bona cervesa negra de la Moritz.

Jo i l'Aleix ahir diumenge a la Moritz

Diario de otoño (8)

La cruz de Koroliov.

La semana pasada vino Benito para traerme un plato Faro que me ha regalado simplemente porque le ha apetecido. El lunes pasó Adela con su único riñón que no le acaba de funcionar del todo bien. El miércoles felicité a Pilar, una chica que ve lo que muchos no vemos. El jueves vino Xavier con el carro de la compra, el día antes se había tragado todo el diluvio que cayó viniendo de Palafrugell. Más tarde, al mediodía, comí con Quique y la conversación giró, naturalmente, alrededor de Kyle. El viernes por la mañana me vinieron a visitar María y su madre Nuri, y por la tarde me llamó Lluís que acaba de regresar de Rumania de conocer a su suegra. Y hoy domingo he quedado con Aleix y unos amigos suyos para tomar una negra en la Moritz de la Ronda y por la noche he llamado a Jordi siempre ajetreado.

En el anterior post hacía mención a la que a mí me parecía era una bonita paradoja poética, la de los canales de Marte de Giovanni Schiaparelli y de Carl Sagan, inexistentes los primeros y necesarios los segundos. Bonita porque ligaba el pasado con el futuro cerrando el círculo del azar y la necesidad que siempre parece estar abierto.

Pero la mención que me hizo Rodericus en su comentario sobre la inexistencia de agua líquida por culpa de la rarificada atmósfera del planeta me obligó a reconocer que Sagan seguramente no decía toda la verdad, que la ocultaba sin engañarse a sí mismo, y que lo hacía para destacar que cuando la necesidad se alía con la imaginación a veces consigue que la ficción supere a la realidad y no a la inversa como siempre sucede; dando entender de este modo que el azar, todo aquello que es posible, también puede llegar a ser contingente, es decir, tan posible como a la vez necesario.

Es cierto, en Marte hay mucha agua, pero no líquida debido a esta tenue y ligera atmósfera a la que le falta la suficiente presión. ¿Por qué?, porque los vientos solares la arrastran y se la llevan más allá, debilitándola y enrareciéndola cada vez más. La dinamo interna de Marte se ha detenido, su núcleo de hierro se ha enfriado y ya no es capaz de mantener un campo magnético que proteja a Marte de la radiación solar. Si en alguna ocasión una especie animal o vegetal es suficientemente competente para desarrollar una tecnología que permita recalentar el núcleo de hierro congelado de un planeta, la necesidad de terraformarlo será entonces inexistente o trivial, tal vez sólo un ejercicio para estudiantes, un fenómeno únicamente contingente, tan posible como innecesario ya.

¿Era Carl Sagan, pues, un simple charlatán que hablaba sin mentir al no conocer toda la verdad?, en absoluto, él era un poeta que no ignoraba la verdad porque sabía la relación que existe entre lo necesario y lo que es posible. Como lo sabía igualmente Serguéi Pávlovich Koroliov, uno de los padres de la astronáutica soviética, que tampoco ignoraba que a veces la flecha del tiempo va al revés y que el futuro puede llegar a cambiar totalmente el pasado.

Por ello Koriolov fue un personaje desconocido hasta su muerte, y por ello a punto estuvo de morir a causa de una de las numerosas purgas de los años treinta, que llegaron a condenarlo a trabajar en las infernales minas de oro de Kolyma. Por eso perdió a un montón de amigos asesinados por Stalin y, sorprendentemente, un tiempo después, llegó a trabajar con uno de los ingenieros que lo había denunciado.

Y, sin duda, esta fue también la razón de que sus famosos lanzadores Soyuz realicen en el espacio uno de los más bellos pasos de baile, paso de baile conocido popularmente como La Cruz de Koriolov, al desprenderse los aceleradores de la primera fase, y que pronto pasará a ser una cosa del pasado como siempre lo han sido los canales de Marte y los pasos de bailes, los amigos que me regalan Faros simplemente porque les apetece, los riñones estropeados, los diluvios universales, las personas con un tercer ojo, las madres con Alzheimer, los hijos adoptados con problemas, los amigos ajatreados y las suegras rumanas que desconocen la buena cerveza negra de la Moritz.