Aquesta és la contribució de El
Peletero http://elpeletero.blogspot.com.es/
al XXVIII
Carnaval de la Física ,
organitzat en aquesta ocasió per Eureka,
http://danielmarin.blogspot.com.es/".
I seguint l’afició del Sr. Marín pels idiomes escrit en català i a
continuació en castellà.
----------------------------------------------------------------
Hemeroteca
Pelletera.
Naus panxudes.
Una de les clàssiques lliçons que imparteixen els coach als seus alumnes és la d'ensenyar-los a visualitzar el futur, el futur desitjat, entreveure’l amb tanta intensitat i afany que, diuen, s'aconsegueix que succeeixi realment. És, afirmen també, com si aquest anhel, en el fons, ja hagués ocorregut en el pretèrit, en un exercici curiós de transposició entre passat i futur, realitat i desig, entre memòria i esperança.
Una estimada amiga es va sotmetre fa temps a aquesta mena de gimnàstica o màgia mental. Aconsellada i estimulada pels seus superiors, és a dir, els seus coach, va aconseguir veure’s a sí mateixa, al cap de deu anys, vivint amb l'home que estimava, amb una filla tinguda entre ambdós anomenada Júlia i educant a un altre fill d'ella d’un matrimoni anterior. Encara no han passat els deu anys, però res fa preveure que els seus desitjos es converteixin en realitat, dins dels deu, quinze o vint anys pròxims, res indica que acabi sent un passat certament viscut, fora de ser un desig que va tenir i que ja gairebé ha oblidat, una simple esperança morta. Per això, quanla NASA
va llançar el Columbia el 12 d'abril de 1981, el primer de la famosa sèrie de
transbordadors espacials que tants vols van realitzar en més de dues dècades,
vaig creure veritablement en l'existència de l'anomenada justícia poètica en
contemplar en aquella nova màquina les mítiques formes de les velles naus que
havien poblat el meu imaginari infantil i adolescent, educat en la memorable
tradició dels còmics. Semblava ser un desig, aquest cop sí, fet realitat.
Una de les clàssiques lliçons que imparteixen els coach als seus alumnes és la d'ensenyar-los a visualitzar el futur, el futur desitjat, entreveure’l amb tanta intensitat i afany que, diuen, s'aconsegueix que succeeixi realment. És, afirmen també, com si aquest anhel, en el fons, ja hagués ocorregut en el pretèrit, en un exercici curiós de transposició entre passat i futur, realitat i desig, entre memòria i esperança.
Una estimada amiga es va sotmetre fa temps a aquesta mena de gimnàstica o màgia mental. Aconsellada i estimulada pels seus superiors, és a dir, els seus coach, va aconseguir veure’s a sí mateixa, al cap de deu anys, vivint amb l'home que estimava, amb una filla tinguda entre ambdós anomenada Júlia i educant a un altre fill d'ella d’un matrimoni anterior. Encara no han passat els deu anys, però res fa preveure que els seus desitjos es converteixin en realitat, dins dels deu, quinze o vint anys pròxims, res indica que acabi sent un passat certament viscut, fora de ser un desig que va tenir i que ja gairebé ha oblidat, una simple esperança morta. Per això, quan
Parlar de naus inversemblants i fictícies és també una bona manera de
parlar de física, d’astronàutica i d’exploració de l’espai, així com de la
importància que en aquests assumptes hi té l'estètica, les formes dels coets,
el seu perfil. Sempre procuro endevinar a través dels dissenys dels seus jets,
en una mena de defecte professional, el país que els ha construït, USA, Rússia,
Japó, Europa, Xina o l'Índia, cadascun diferent dels altres i visualment
característic.
Diuen que el veritable gènere dels còmics, l'únic que aporten com autèntica novetat al món dels relats, dibuixats o no, és el dels superherois, una mena de coach superdotats que sempre encerten en els seus consells i exemples en ser ells mateixos la prova fefaent de l'impossible convertit en real, com el Columbia i les rabassudes naus espacials dels còmics.
L'impossible convertit en real és, però, un contrasentit lògic fora de creure en l'existència dels miracles. A propòsit d'ells, i del molt que s'ha escrit sobre el prejudici i la veritat, sobre la religió, la ideologia i la ciència i la seva mútua influència, tots sabem que l’Albert Einstein i en Niels Bohr van dur a terme una de les més famoses polèmiques de la història de la ciència. No pretenc exposar aquí els detalls de la mateixa, però sí afirmar que la seva disputa tenia a veure amb la intervenció de l'atzar. Einstein, fill d'un món clàssic determinista, resumia i defensava les seves tesis amb una frase extraordinàriament enginyosa i compendi de tota una línia de pensament: "Déu no juga als daus".
No obstant això, el resultat final de la polèmica va ser, a dia d'avui, la derrota més estrepitosa de l’Albert Einstein.
Efectivament, i segons sembla, Déu sí juga als daus, el que passa, i no va saber veure l’Albert Einstein, és que no fa trampes.
Segons explica la pel·lícula "Mai vam ser àngels", dirigida per en Neil Jordan el 1989, amb guió d’en David Mamet i interpretada per en Robert de Niro i en Sean Penn, en un poble dels Estats Units d'Amèrica del Nord, fronterer amb Canadà i en ple hivern, apareixen dos fugitius que han aconseguit escapolir-se de la policia, disfressats de sacerdots catòlics. A la disfressa només li falten les sabates que no han pogut obtenir. Els dos pobres nois estan morts de fred, trepitjant la neu amb els peus nus. En la seva fugida entren en una Església catòlica per protegir-se i descansar una estona. A un d'ells se li ocorre, malgrat les burles de l'altre, agenollar-se davant la imatge d'una Verge i demanar-li, amb tot el fervor i la fe que li és possible mostrar, que tingui la bondat de donar-los dos parells de sabates. No res succeeix. Torna a insistir amb més intensitat. D'un racó de l'Església apareix un capellà amb dos parells de sabates i els característics estris de netejar sabates. Surt d'una habitació i entra en una altra per tornar a sortir i anar-se’n, no ha vist als nostres fugitius que romanen mig amagats. Aquests, que sí que han contemplat l'escena, silenciosament es dirigeixen a la porta per on acaba de marxar el enllustrador clerical. Al cap de poca estona apareixen amb els dos parells de sabates robats. Que quedi clar, "robats". En sortir a l'exterior, aquest cop calçats, el fugitiu que li suplicava ala Verge es gira evers ella i
li dóna les gràcies. "Ho veus, ximple --li diu al seu company incrèdul--,
com ens ha fet cas".
En la història del món hi ha moltes classes de miracles, persones que ressusciten, paralítics que caminen, cecs que veuen, gent que levita, però, no seré jo qui faci un elogi ni una crítica de tots ells, però sí diré que els únics possibles són aquells en què intervé l'atzar, la casualitat, on la realitat física no és violentada i on hi caben grans miracles com petites casualitats poètiques que adornen els nostres dies, igual que les flors adornen un jardí.
A mi mai m'han agradat els superherois clàssics que leviten i que volen sols sense utilitzar cap artefacte, prefereixo als herois normals, els nois que roben sabates per calçar-se i que necessiten d'aquestes màquines imaginàries més pesades que l'aire, aquestes naus panxudes que s'enlairen del terra amb la mateixa facilitat amb la què es xuta una pilota de futbol.
Brick Bradford, Buck Rogers, Flash Gordon, les naus de Chris Foss, el nostre Diego Valor, el mateix Tintín o la seductora Barbarella van pilotar uns carros de foc totalment inversemblants, així ha estat des de llavors fins a arribar a la insuperable i famosa "nau cablera" de l'enigmàtic "Garatge hermètic" o el més impossible encara "Ciguri", la mítica nau del misteriós Major Grubert, obres ambdues del geni de Giraud, àlies Moebius.
Sé també, i cal recordar-ho, que els transbordadors nord-americans eren i han estat unes naus poc eficients, igual que el Buran soviètic que mai va volar amb una tripulació a bord, l'Hermes europeu i moltes altres, totes van ser una manera de matar mosques a canonades, i els seus dissenys un despropòsit econòmic i una desmesura dels enginyers que les van dissenyar, insegures, cares i una ostentació tecnològica que no tenia massa fonament fora de les pressions que van exercir els polítics i els militars que encara segueixen usant uns transbordadors petits per a realitzar proves secretes .
Però la realitat no pot viure fora de la ficció que la prefigura i la permet visualitzar. Això, almenys, és el que l’Ernst H. Gombrich, el gran historiador d'Art, deia a "La imatge i l'ull" en citar a Max Liebermann que recordava al seu torn a un professor seu, que afirmava que "el que no es pot pintar de memòria no es pot pintar". O, dit d'una altra manera, només podem pintar allò que som capaços de recordar perquè la realitat mai és descoberta, només és reconeguda en ser recordada i que en veure i mirar una imatge es pot reconèixer el món o part d'ell.
Però totes aquestes, naturalment, són cabòries de pintors i artistes, de filòsofs amateur que, fora del seu art, no saben ni tan sols sumar amb els seus propis dits i que veuen, en la ja veterana física quàntica, un misticisme i una màgia que no té i que mai ha tingut, excepte la de superar el sentit comú primari.
El passat 6 de juny moria als Àngels un dels escriptors més prestigiosos de l'anomenada ciència ficció, o, en aquest cas, de la ciència ficció psicològica, Ray Bradbury.
En un dels seus famosos relats titulat: "El pícnic d'un milió d'anys", publicat per primera vegada el1946
a Planets Stories,
una revista americana de ciència ficció, una típica "pulp science fiction magazine" i que posteriorment, el 1950,
es va recopilar i va editar en el seu extraordinari llibre "Cròniques
marcianes", es narra el viatge d'una família nord-americana a Mart
per passar un feliç dia de pesca, unes curtes vacances, un pícnic campestre en
els famosos canals del nostre planeta veí. Però el veritable interès es troba
no en la pesca ni en la vida familiar d'excursionistes de cap de setmana i sí
en la promesa que el pare ha fet als seus fills de mostrar-los als marcians, de
revelar com són els veritables habitants del planeta vermell, aquest déu de la
guerra que, segons es veu, ha sumit a la Terra en una llarga i mortífera contesa. Tot el
relat és una preparació lenta per al final, un dels millors que la ciència
ficció ha donat, més aconseguit fins i tot, segons el meu parer, que el famós
final de "El planeta dels simis". Diu així:
"--Ara, us vaig a mostrar els marcians. Veniu tots. Vine, Alice --va dir el pare prenent la mare de la mà.
Michael plorava sorollosament, i el pare el va alçar en braços i tots van caminar per entre les runes, cap al canal. El canal. Per on demà, o demà passat, vindrien en barca les futures esposes, unes nenes somrients, acompanyades dels seus pares.
La nit va caure envoltant-los, i van aparèixer les estrelles. Però Timothy no trobavala Terra al cel. S'havia posat.
Era una cosa que feia pensar.
Un ocell nocturn va cridar entre les runes.
--La vostra mare i jo us procurarem instruir --va dir el pare--. Potser fracassem, però espero que no. Hem vist moltes coses i hem après molt. Aquest viatge el planegem fa molts anys, abans que naixéssiu.. Crec que encara que no hagués esclatat la guerra hauríem vingut a Mart i hauríem organitzat aquí la nostra vida. La civilització terrestre no hagués pogut enverinar a Mart en menys d'un segle. Ara, és clar ...
Van arribar al canal. Era llarg i recte i fresc, i reflectia la nit.
--Sempre vaig voler veure un marcià --va dir Michael--. On són, pare? M'ho vas prometre.
--Aquí estan --va dir el pare, posant-se a Michael a l'espatlla i assenyalant les aigües del canal.
Els marcians hi eren. Timothy es va estremir.
Els marcians eren allà, al canal, reflectits en l'aigua: Timothy i Michael i Robert i el pare i la mare.
Els marcians els van tornar una llarga, llarga mirada silenciosa des de l'aigua ondulada ... "
Diuen que el veritable gènere dels còmics, l'únic que aporten com autèntica novetat al món dels relats, dibuixats o no, és el dels superherois, una mena de coach superdotats que sempre encerten en els seus consells i exemples en ser ells mateixos la prova fefaent de l'impossible convertit en real, com el Columbia i les rabassudes naus espacials dels còmics.
L'impossible convertit en real és, però, un contrasentit lògic fora de creure en l'existència dels miracles. A propòsit d'ells, i del molt que s'ha escrit sobre el prejudici i la veritat, sobre la religió, la ideologia i la ciència i la seva mútua influència, tots sabem que l’Albert Einstein i en Niels Bohr van dur a terme una de les més famoses polèmiques de la història de la ciència. No pretenc exposar aquí els detalls de la mateixa, però sí afirmar que la seva disputa tenia a veure amb la intervenció de l'atzar. Einstein, fill d'un món clàssic determinista, resumia i defensava les seves tesis amb una frase extraordinàriament enginyosa i compendi de tota una línia de pensament: "Déu no juga als daus".
No obstant això, el resultat final de la polèmica va ser, a dia d'avui, la derrota més estrepitosa de l’Albert Einstein.
Efectivament, i segons sembla, Déu sí juga als daus, el que passa, i no va saber veure l’Albert Einstein, és que no fa trampes.
Segons explica la pel·lícula "Mai vam ser àngels", dirigida per en Neil Jordan el 1989, amb guió d’en David Mamet i interpretada per en Robert de Niro i en Sean Penn, en un poble dels Estats Units d'Amèrica del Nord, fronterer amb Canadà i en ple hivern, apareixen dos fugitius que han aconseguit escapolir-se de la policia, disfressats de sacerdots catòlics. A la disfressa només li falten les sabates que no han pogut obtenir. Els dos pobres nois estan morts de fred, trepitjant la neu amb els peus nus. En la seva fugida entren en una Església catòlica per protegir-se i descansar una estona. A un d'ells se li ocorre, malgrat les burles de l'altre, agenollar-se davant la imatge d'una Verge i demanar-li, amb tot el fervor i la fe que li és possible mostrar, que tingui la bondat de donar-los dos parells de sabates. No res succeeix. Torna a insistir amb més intensitat. D'un racó de l'Església apareix un capellà amb dos parells de sabates i els característics estris de netejar sabates. Surt d'una habitació i entra en una altra per tornar a sortir i anar-se’n, no ha vist als nostres fugitius que romanen mig amagats. Aquests, que sí que han contemplat l'escena, silenciosament es dirigeixen a la porta per on acaba de marxar el enllustrador clerical. Al cap de poca estona apareixen amb els dos parells de sabates robats. Que quedi clar, "robats". En sortir a l'exterior, aquest cop calçats, el fugitiu que li suplicava a
En la història del món hi ha moltes classes de miracles, persones que ressusciten, paralítics que caminen, cecs que veuen, gent que levita, però, no seré jo qui faci un elogi ni una crítica de tots ells, però sí diré que els únics possibles són aquells en què intervé l'atzar, la casualitat, on la realitat física no és violentada i on hi caben grans miracles com petites casualitats poètiques que adornen els nostres dies, igual que les flors adornen un jardí.
A mi mai m'han agradat els superherois clàssics que leviten i que volen sols sense utilitzar cap artefacte, prefereixo als herois normals, els nois que roben sabates per calçar-se i que necessiten d'aquestes màquines imaginàries més pesades que l'aire, aquestes naus panxudes que s'enlairen del terra amb la mateixa facilitat amb la què es xuta una pilota de futbol.
Brick Bradford, Buck Rogers, Flash Gordon, les naus de Chris Foss, el nostre Diego Valor, el mateix Tintín o la seductora Barbarella van pilotar uns carros de foc totalment inversemblants, així ha estat des de llavors fins a arribar a la insuperable i famosa "nau cablera" de l'enigmàtic "Garatge hermètic" o el més impossible encara "Ciguri", la mítica nau del misteriós Major Grubert, obres ambdues del geni de Giraud, àlies Moebius.
Sé també, i cal recordar-ho, que els transbordadors nord-americans eren i han estat unes naus poc eficients, igual que el Buran soviètic que mai va volar amb una tripulació a bord, l'Hermes europeu i moltes altres, totes van ser una manera de matar mosques a canonades, i els seus dissenys un despropòsit econòmic i una desmesura dels enginyers que les van dissenyar, insegures, cares i una ostentació tecnològica que no tenia massa fonament fora de les pressions que van exercir els polítics i els militars que encara segueixen usant uns transbordadors petits per a realitzar proves secretes .
Però la realitat no pot viure fora de la ficció que la prefigura i la permet visualitzar. Això, almenys, és el que l’Ernst H. Gombrich, el gran historiador d'Art, deia a "La imatge i l'ull" en citar a Max Liebermann que recordava al seu torn a un professor seu, que afirmava que "el que no es pot pintar de memòria no es pot pintar". O, dit d'una altra manera, només podem pintar allò que som capaços de recordar perquè la realitat mai és descoberta, només és reconeguda en ser recordada i que en veure i mirar una imatge es pot reconèixer el món o part d'ell.
Però totes aquestes, naturalment, són cabòries de pintors i artistes, de filòsofs amateur que, fora del seu art, no saben ni tan sols sumar amb els seus propis dits i que veuen, en la ja veterana física quàntica, un misticisme i una màgia que no té i que mai ha tingut, excepte la de superar el sentit comú primari.
El passat 6 de juny moria als Àngels un dels escriptors més prestigiosos de l'anomenada ciència ficció, o, en aquest cas, de la ciència ficció psicològica, Ray Bradbury.
En un dels seus famosos relats titulat: "El pícnic d'un milió d'anys", publicat per primera vegada el
"--Ara, us vaig a mostrar els marcians. Veniu tots. Vine, Alice --va dir el pare prenent la mare de la mà.
Michael plorava sorollosament, i el pare el va alçar en braços i tots van caminar per entre les runes, cap al canal. El canal. Per on demà, o demà passat, vindrien en barca les futures esposes, unes nenes somrients, acompanyades dels seus pares.
La nit va caure envoltant-los, i van aparèixer les estrelles. Però Timothy no trobava
Un ocell nocturn va cridar entre les runes.
--La vostra mare i jo us procurarem instruir --va dir el pare--. Potser fracassem, però espero que no. Hem vist moltes coses i hem après molt. Aquest viatge el planegem fa molts anys, abans que naixéssiu.. Crec que encara que no hagués esclatat la guerra hauríem vingut a Mart i hauríem organitzat aquí la nostra vida. La civilització terrestre no hagués pogut enverinar a Mart en menys d'un segle. Ara, és clar ...
Van arribar al canal. Era llarg i recte i fresc, i reflectia la nit.
--Sempre vaig voler veure un marcià --va dir Michael--. On són, pare? M'ho vas prometre.
--Aquí estan --va dir el pare, posant-se a Michael a l'espatlla i assenyalant les aigües del canal.
Els marcians hi eren. Timothy es va estremir.
Els marcians eren allà, al canal, reflectits en l'aigua: Timothy i Michael i Robert i el pare i la mare.
Els marcians els van tornar una llarga, llarga mirada silenciosa des de l'aigua ondulada ... "
Tot el que s'ha dit fins ara té a veure amb la veritat, i en relació a ella s'ha escrit tant com en relació a la mentida. Poc puc dir de cap d'elles més enllà de citar un llibret encantador de Harry G. Frankfurt titulat: "Sobre la veritat" en què s'afirma que la importància bàsica de la veritat resideix en els límits que assenyala en relació a les coses, els esdeveniments i els éssers que habiten el món perquè "només si reconeixem un món d'una realitat, fets i veritats obstinadament independents, ens podem reconèixer a nosaltres mateixos com a éssers diferents dels altres i articular la naturalesa específica de les nostres pròpies identitats ".
La veritat i la realitat no són, indubtablement, democràtiques i molt menys populars, ja que ni l'una ni l'altra són el resultat ni d'un combat ni d'un tracte, però sense la primera no seríem el segon, sense la veritat no seríem del tot reals, allò que som.
Tanmateix, Einstein, enginyosament afirmava que: "en la mesura que les lleis matemàtiques es refereixen a la realitat, no són certes, i en la mesura que són certes, no es refereixen a la realitat". En Mario Bunge, en "Intuïció i raó" segueix de l'anterior que: "si es tracta d'un coneixement segur, llavors no es refereix als fets sinó a la forma, i si es refereix a la realitat, és insegur, corregible, perfectible . (...) Ningú, llevat dels filosòficament immadurs o ingenus, creu avui en la possibilitat d'una aprehensió total i immediata de la veritat ".
Així doncs la realitat té forma i la veritat també, són formes semblants, però no coincidents ni bessones. Si aquesta asserció fora falsa ningú podria escriure ni pintar, ballar o construir naus espacials. Mario Bunge destaca per això el que alguns varem recordar en veure enlairar-se al Columbia aquell llunyà any de 1981, i també el que en B. Russell nomenava com "coneixement per familiaritat", i que ell qualifica com "intuïció sensible", i de la qual ens diu que: "de manera general no percebem el que no estem preparats per descobrir. No hi ha com creure per veure ". I que comprenem a un autor quan: "recorre a exemples i metàfores que excaven en la nostra memòria i exciten la nostra imaginació".
El filòsof argentí afirma així mateix en relació als prejudicis sobre les diferències que pot haver entre l'activitat artística i la científica que: "La imaginació creadora és més rica en les ciències que en les arts, ja que ha de transcendir l'experiència sensible i el sentit comú, i és més exigent perquè ha de transcendir el jo i procurar ser verídica. La investigació científica no és pura "Dichtung" (poesia): tendeix a ser "Wahrheit" (veritat). Malgrat això, alguns dels seus moments i algun dels seus productes, en particular les grans teories que modifiquen la nostra visió del món, són tan poètiques com pot ser-ho la mateixa poesia. "
De la seva afirmació el que ens interessa destacar és l'expressió referida a la creació científica al dir-nos d'ella que: "és més exigent perquè ha de transcendir el jo i procurar ser verídica". En llegir-la pensem que, precisament, un dels requisits de la veritat és també transcendir el jo al marcar les fronteres de la nostra identitat que els altres reconeixen i que només quan això succeeix la veritat mereix ser-ho, sense aquestes fronteres seríem cecs. En el veritable Art així passa també, no és l'obra per a un sol home, no són dos únicament els ulls que la veuran, no és un ocell en una gàbia, és un esbart sencera que vola com si fos un àguila Reial. És certa, però, la major exigència requerida a la ciència que l'art en estar ella sotmesa a la prova i al judici de la realitat, les seves prediccions, ja que la ciència prediu, s’han de complir. ¿L'Art prediu?, No, l'Art post-diu i encara que sembli un joc de paraules no ho és.
En Mario Bunge té un llibret encantador de física dura titulat: "Controvèrsies en física". Ambdues coses, en física, sempre van juntes, la duresa i l'encant, i no és cap metàfora poètica. En Mario Bunge també ho és, encantador i dur, i tampoc no és pas ni una metàfora ni un afalac.
El petit volum comença assenyalant uns consells que el seu mestre de física Dr. Guido Beck li va ensenyar i que ell titula al vell llatí com: Regulae ad directionem ingenii, i que són les següents:
1. Comença per capturar un problema obert i formular-lo amb claredat.
2. Pensa amb el teu propi cap: sé amo de la literatura, no el seu esclau.
3. No segueixis la moda.
4. No permetis que la política o l'administració interfereixin amb la teva investigació.
5. Diverteix-te en el teu treball.
En aquest sentit i en relació a la claredat en l'exposició del que es diu (consell que jo no sé o no sóc capaç de seguir en la seva totalitat) cal afirmar que molta gent es vanagloria d'haver llegit el "Tractatus Logico-Philosophicus "de Wittgenstein. Per donar prova d'això citen de memòria l'última frase, que com bé diu en Félix de Azúa en el seu extraordinari "Diccionari de les Arts", sempre està transcrita de forma incompleta. La frase correcta diu:
"Tot allò que es pot dir, es pot dir amb claredat, i sobre allò del que no podem parlar, millor és guardar silenci"
No afirmo que m'hagi llegit el "Tractatus ...", però sí dic amb orgull que també sé citar la primera de les frases del llibre i que diu:
"El món és el que fa al cas"
Les dues frases són capitals. La primera ens diu què hem de saber i l'última ens encoratja en afirmar que això que hem de saber pot després ser dit amb claredat. També ens adverteix que no hem de perdre el temps en batalles que no aconseguirem guanyar. Encara que la poesia que conté la frase és de tal envergadura que, potser, és lícit veure-hi el pudor del savi que sap més del compte. Però això, saber més del compte, només ho sap Déu que no forma part del món i que per tant, no fa al cas.
El món és cognoscible i clar. Cal dir-ho tantes vegades com calgui perquè això que diem sobre el món és la veritat.
Hem esmentat el "Diccionari de les Arts" de Félix de Azúa i és obligat afirmar amb rotunditat que és un dels millors textos sobre Art que s'han escrit. La seva perspicàcia, precisió i claredat són excepcionals i el lector exigent se sent reconfortat al llegir-lo.
La millor entrada d'aquest Diccionari és la referent a
"Sobre la poesia, com menys es digui, millor.
La poesia és la veritat de l'art.
La veritat, per cadascú, és la resistència al dolor durant una vida sencera.
Allà cadascú amb la seva veritat.
No obstant això la veritat per a tots, és el temps que fa cada dia i el que en aquest temps es pot veure perquè apareix a la vista de tots.
Per tant la poesia no neix de la consciència del poeta, sinó del seu coratge.
I, en conseqüència, la poesia no és obra dels homes o d'alguns homes sinó dels meteors, els quals defineixen amb tota exactitud el que en cada moment es pot veure.
Hi ha a més, una altra poesia que sí és obra dels homes (o de la voluntat), però sobre ella hi ha una enorme documentació periodística i una infinitat de departaments universitaris que fan inútil qualsevol comentari".
El senyor de Azúa té tota la raó.
Modestament només puntualitzaré dues coses. La segona d'elles és agosarada, però sempre em pot la meva curiositat científica i l'afany de precisió.
Primera: no sempre som capaços de veure això que els meteors defineixen amb tota exactitud. Quan això succeeix, quan aconseguim veure-ho, uns en diuen miracle, altres en diuen casualitat poètica.
Segona: La veritat de l'art, anomenada també poesia, és la capacitat de suportar el dolor que causa l'experiència del temps.
En l'experiència del temps hi ha la mort i la mort és la frontera del món i el món, com ja sabem, és el que fa al cas. Tot el que hi ha més enllà és tot allò sobre el que és millor guardar silenci.
Arribats a aquest punt comprendran vostès que he de callar i deixar d'escriure mentre contemplo, absort i corprès, aquestes naus panxudes com si fossin una pluja de meteors o una pintura de Pieter Brueghel el Vell, plena a vessar de personatges, cadascú amb la seva vida i el seu marcià a l’ànima.
----------------------------------------------------------
-“El pícnic de un millón de años”, de “Crónicas marcianas”, Ray Brandbury. Novena edición en castellano de Minotauro, Buenos Aires, 1972. Traducida por Francisco Abelenda.
-La
teoría de la relatividad”, Albert Einstein, Adolf Grünbaum, A. S.
Eddington y otros. Selección de L. Pearce Williams, versión española de Miguel
Paredes Larrucea. Alianza Universidad, 1981.
-“Controversias en Física”,
Mario Bunge, Tecnos 1983.
-“Intuición y razón”, Mario
Bunge, Tecnos 1986.
-“Diccionario de las Artes”,
Félix de Azúa, Planeta 1996.
-“La imagen y el ojo”,
Ernst H. Gombrich, Debate, 2002.
-“Sobre la verdad”, Harry
G. Franckfurt, Paidos Ibérica, 2007
-“Historia de la filosofía
occidental”, Bertrand Russell, Espasa Calpe, 2007
-"Tractatus Logico-Philosophicus
", Ludwig Wittgenstein, Tecnos, 2007
----------------------------------------------------------
"Aquesta és la contribució de El Peletero http://elpeletero.blogspot.com.es/ al XXVIII Carnaval dela Física ,
organitzat en aquesta ocasió per Eureka,
http://danielmarin.blogspot.com.es/".
"Aquesta és la contribució de El Peletero http://elpeletero.blogspot.com.es/ al XXVIII Carnaval de
I seguint l’afició del Sr. Marín pels idiomes escrit en català i a
continuació en castellà.
----------------------------------------------------------------------
(Versión castellana)
Hemeroteca peletera.
Naves barrigudas.
Una de las clásicas lecciones
que imparten los coach a sus alumnos
es la de enseñarles a visualizar el futuro, el porvenir deseado, entreverlo con
tanta intensidad y afán que, dicen, se consigue que suceda realmente. Es,
afirman también, como si ese anhelo, en el fondo, ya hubiera ocurrido en el
pretérito, en un ejercicio curioso de transposición entre pasado y futuro, realidad
y deseo, entre memoria y esperanza.
Una querida amiga se sometió hace tiempo a esa especie de gimnasia o magia mental. Aconsejada y estimulada por sus superiores -es decir, sus coach- consiguió verse a sí misma al cabo de diez años, viviendo con el hombre que amaba, con una hija tenida entre ambos llamada Julia y educando a otro hijo de ella habido en un matrimonio anterior. Todavía no han pasado los diez años, pero nada hace prever que sus deseos se conviertan en realidad dentro de los diez, quince o veinte años próximos, nada indica que acabe siendo un pasado ciertamente vivido, fuera de ser un deseo tenido y ya casi olvidado, una simple esperanza muerta. Por ello, cuandola NASA
lanzó el Columbia el 12 de abril de 1981, el primero de la famosa serie de
transbordadores espaciales que tantos vuelos realizaron en más de dos décadas,
creí verdaderamente en la existencia de la llamada justicia poética al contemplar
en aquella nueva máquina las míticas formas de las viejas naves que habían
poblado mi imaginario infantil y adolescente, educado en la memorable tradición
de los tebeos. Parecía ser un deseo, esta vez sí, hecho realidad.
Hablar de naves inverosímiles y ficticias es también una buena manera de hablar de física, de astronáutica y de exploración del espacio, así como de la importancia que en estos asuntos tiene la estética, las formas de los cohetes, su perfil. Siempre procuro adivinar, en una especie de defecto profesional, y a través de los diseños de sus jets, el país que los construye, USA, Rusia, Japón, Europa, China ola India ,
cada uno diferente de los demás y
visualmente característico.
Una querida amiga se sometió hace tiempo a esa especie de gimnasia o magia mental. Aconsejada y estimulada por sus superiores -es decir, sus coach- consiguió verse a sí misma al cabo de diez años, viviendo con el hombre que amaba, con una hija tenida entre ambos llamada Julia y educando a otro hijo de ella habido en un matrimonio anterior. Todavía no han pasado los diez años, pero nada hace prever que sus deseos se conviertan en realidad dentro de los diez, quince o veinte años próximos, nada indica que acabe siendo un pasado ciertamente vivido, fuera de ser un deseo tenido y ya casi olvidado, una simple esperanza muerta. Por ello, cuando
Hablar de naves inverosímiles y ficticias es también una buena manera de hablar de física, de astronáutica y de exploración del espacio, así como de la importancia que en estos asuntos tiene la estética, las formas de los cohetes, su perfil. Siempre procuro adivinar, en una especie de defecto profesional, y a través de los diseños de sus jets, el país que los construye, USA, Rusia, Japón, Europa, China o
Cuentan que el verdadero género de los cómics, el único que aportan como auténtica novedad al mundo de los relatos, dibujados o no, es el de los superhéroes, una especie de coach superdotados que siempre aciertan en sus consejos y ejemplos al ser ellos mismos la prueba fehaciente de lo imposible convertido en real, igual que el Columbia y las rechonchas naves espaciales de los tebeos.
Lo imposible convertido en
real es, sin embargo, un contrasentido lógico fuera de creer en la existencia
de los milagros. A propósito de ellos, y de lo mucho que se ha escrito sobre el
prejuicio y la verdad, sobre la religión, la ideología y la ciencia y su mutua
influencia, todos sabemos que Albert Einstein y Niels Bohr llevaron a cabo una de las más famosas
polémicas de la historia de la ciencia. No pretendo exponer aquí los detalles
de la misma, pero sí afirmar que su disputa tenía que ver con la intervención
del azar. Einstein, hijo de un mundo clásico determinista, resumía y defendía
sus tesis con una frase extraordinariamente ingeniosa y compendio de toda una
línea de pensamiento: “Dios no juega a
los dados”.
Sin
embargo, el resultado final de la polémica fue, a día de hoy, la derrota más
estrepitosa de Albert Einstein.
Efectivamente,
y según parece, Dios sí juega a los dados, lo que sucede, y no supo ver Albert
Einstein, es que no hace trampas.
Según
cuenta la película “Nunca fuimos ángeles”, dirigida por Neil Jordan en 1989, con
guión de David Mamet e interpretada por Robert de Niro y Sean Penn, en un
pueblo de los Estados Unidos de Norteamérica, fronterizo con Canadá y en pleno
invierno, aparecen dos fugitivos que han conseguido huir de la policía,
disfrazados de sacerdotes católicos. Al disfraz sólo le faltan los zapatos que
no han podido obtener. Los dos pobres muchachos están muertos de frío, pisando
la nieve con sus pies desnudos. En su huida entran en una Iglesia católica para
resguardarse y descansar un rato. A uno de ellos se le ocurre, a pesar de las
burlas del otro, arrodillarse frente a la imagen de una Virgen y pedirle, con
todo el fervor y la fe que le es posible mostrar, que tenga la bondad de darles
dos pares de zapatos. No ocurre nada. Vuelve a insistir con más intensidad. De
un rincón de la Iglesia
aparece un cura con dos pares de zapatos y los característicos utensilios de
limpieza de zapatos. Sale de una habitación y entra en otra para volver a salir
e irse, no ha visto a nuestros fugitivos que permanecen medio escondidos.
Éstos, que sí han contemplado la escena, sigilosamente se dirigen a la puerta
por donde acaba de salir el limpiabotas clerical. Al rato aparecen con los dos
pares de zapatos robados. Que quede claro, “robados”. Al salir al exterior,
esta vez calzados, el fugitivo que le suplicaba a la Virgen se gira hacia ella y
le da las gracias. “Lo ves, tonto -le dice a su compañero incrédulo-, cómo nos
ha hecho caso".
En la
historia del mundo hay muchas clases de milagros, personas que resucitan,
paralíticos que andan, ciegos que ven, gente que levita; sin embargo, no seré
yo quien haga aquí un elogio ni una crítica de todos ellos, pero sí diré que los
únicos posibles son aquellos en los que interviene el azar, la casualidad,
donde la realidad física no es violentada y donde caben tanto grandes milagros
como pequeñas casualidades poéticas que adornan nuestros días al igual que las
flores adornan un jardín.
A mí nunca me han gustado los superhéroes clásicos que levitan y que vuelan solos sin necesidad de usar ningún artilugio, prefiero a los héroes a secas, a esos muchachos que roban zapatos para calzarse y que necesitan de esas máquinas imaginarias más pesadas que el aire, esas naves barrigudas que despegan del suelo con la misma facilidad con que se chuta un balón de fútbol.
Brick Bradford, Buck Rogers, Flash Gordon, las naves de Chris Foss, nuestro Diego Valor, el mismo Tintín o la seductora Barbarella pilotaron unos carros de fuego totalmente inverosímiles, así ha sido desde entonces hasta llegar a la insuperable y famosa “nave cablera” del enigmático “Garaje hermético” o el más imposible todavía “Ciguri”, la mítica nave del misterioso Mayor Grubert, obras ambas del genio de Giraud, alias Moebius.
Sé también, y hay que recordarlo, que los transbordadores norteamericanos eran y han sido unas naves poco eficientes, así como el Buran soviético que nunca voló con una tripulación a bordo, el Hermes europeo y muchas otras; todas fueron una manera de matar moscas a cañonazos, y sus diseños un despropósito económico y una desmesura de los ingenieros que las diseñaron, inseguras, caras y un alarde tecnológico que no tenía demasiado fundamento fuera de las presiones que ejercieron políticos y militares que todavía siguen usando unos transbordadores pequeños para realizar pruebas secretas.
Pero la realidad no puede vivir fuera de la ficción que la prefigura y la permite visualizar. Eso, al menos, es lo que Ernst H. Gombrich, el gran historiador de Arte, decía en “La imagen y el ojo” al citar a Max Liebermann que recordaba a su vez a un profesor suyo, quien afirmaba que “lo que no se puede pintar de memoria no se puede pintar”. O, dicho de otra manera, sólo podemos pintar aquello que somos capaces de recordar porque la realidad nunca es descubierta, sólo es reconocida al ser recordada y que al ver y mirar una imagen se puede reconocer en ella el mundo o parte de él.
Pero todas esas,
naturalmente, son cuitas de pintores y artistas, de filósofos amateur que,
fuera de su arte, no saben ni siquiera sumar con sus propios dedos y que ven,
en la ya veterana física cuántica, un misticismo y una magia que no tiene y que
nunca ha tenido, excepto la de superar el sentido común primario.
El pasado 6 de junio fallecía en los Ángeles uno de los escritores más
reputados de la llamada ciencia ficción, o, en este caso, de la ciencia ficción
psicológica, Ray Bradbury.
En uno de sus famosos relatos
titulado: “El picnic de un millón de años”, publicado por primera vez en
1946 en Planets Stories, una revista
americana de ciencia ficción, una típica “pulp
science fiction magazine” y que posteriormente, en 1950, se recopiló y
editó en su extraordinario libro “Crónicas marcianas”, se narra el
viaje de una familia norteamericana a Marte para pasar un feliz día de pesca,
unas cortas vacaciones, un picnic campestre en los famosos canales de nuestro
vecino planeta. Pero el verdadero interés se encuentra no en la pesca ni en la
vida familiar de excursionistas domingueros y sí en la promesa que el padre ha
hecho a sus hijos de mostrarles a los marcianos, de revelarles cómo son los
verdaderos habitantes del planeta rojo, ese dios de la guerra que, según se ve,
ha sumido a la Tierra
en una larga y mortífera contienda. Todo el relato es una preparación lenta para
el final, uno de los mejores que la ciencia ficción ha dado, más logrado
incluso, según mi parecer, que el famoso final de “El planeta de los simios”.
Dice así:
“—Ahora, os voy a mostrar a los marcianos. Venid todos.
Ven, Alice —dijo papá tomando a mamá de la mano.
Michael lloraba ruidosamente, y papá lo alzó en brazos
y todos caminaron por entre las ruinas, hacia el canal. El canal. Por donde
mañana, o pasado mañana, vendrían en bote las futuras esposas, unas niñitas
sonrientes, acompañadas de sus padres.
La noche cayó envolviéndolos, y aparecieron las
estrellas. Pero Timothy no encontraba la Tierra en el cielo. Se había puesto. Era algo que
hacía pensar.
Un pájaro nocturno gritó entre las ruinas.
—Vuestra madre y yo procuraremos instruiros —dijo
papá—. Tal vez fracasemos, pero espero que no. Hemos visto muchas cosas y hemos
aprendido mucho. Este viaje lo planeamos hace varios años, antes de que nacierais.
Creo que aunque no hubiese estallado la guerra habríamos venido a Marte y
habríamos organizado aquí nuestra vida. La civilización terrestre no hubiese
podido envenenar a Marte en menos de un siglo. Ahora, por supuesto...
Llegaron al canal. Era largo y recto y fresco, y
reflejaba la noche.
—Siempre quise ver un marciano —dijo Michael—. ¿Dónde
están, papá? Me lo prometiste.
—Ahí están —dijo papá, sentando a Michael en el hombro
y señalando las aguas del canal.
Los marcianos estaban allí. Timothy se estremeció.
Los marcianos estaban allí, en el canal, reflejados en
el agua: Timothy y Michael y Robert y papá y mamá.
Los marcianos les devolvieron una larga, larga mirada
silenciosa desde el agua ondulada...”
Todo lo dicho hasta ahora
tiene que ver con la verdad, y en relación a ella se ha escrito tanto como en
relación a la mentira. Poco puedo decir de ninguna de ellas más allá que citar
un librito encantador de Harry G. Frankfurt titulado: “Sobre la verdad” en el
que se afirma que la importancia básica de la verdad reside en los lindes que
señala en relación a las cosas, los acontecimientos y los seres que habitan el
mundo porque “sólo si reconocemos un
mundo de una realidad, hechos y verdades obstinadamente independientes, podemos
reconocernos a nosotros mismos como seres distintos de los demás y articular la
naturaleza específica de nuestras propias identidades”.
La verdad y la realidad no
son, indudablemente, democráticas y mucho menos populares, pues ni la una ni la
otra son el resultado ni de un combate ni de un trato, pero sin la primera no
seríamos lo segundo, sin la verdad no seríamos del todo reales, aquello que
somos.
No obstante, Einstein,
ingeniosamente afirmaba que: “en la medida en que las leyes matemáticas se
refieren a la realidad, no son
ciertas; y en la medida en que son ciertas, no se refieren a la realidad”. Mario Bunge, en “Intuición y razón” sigue de lo
anterior que: “si se trata de un conocimiento seguro, entonces no se refiere a los
hechos sino a la forma; y si se refiere a la realidad, es inseguro, corregible, perfectible. (…) Nadie, salvo
los filosóficamente inmaduros o ingenuos, cree hoy en la posibilidad de una
aprehensión total e inmediata de la verdad”.
Así pues la realidad tiene forma y la verdad también, son formas parecidas, pero no coincidentes ni gemelas. Si ese aserto fuera falso nadie podría escribir ni pintar, danzar o construir naves espaciales. Mario Bunge destaca por ello lo que algunos recordamos al ver despegar al Columbia aquel lejano año de 1981, y también lo que B. Russell nombraba como “conocimiento por familiaridad”, y que él califica como “intuición sensible”, y de la que nos dice que: “de manera general no percibimos lo que no estamos preparados para descubrir. No hay como creer para ver”. Y que comprendemos a un autor cuando: “recurre a ejemplos y metáforas que excavan en nuestra memoria y excitan nuestra imaginación”.
El filosofo argentino afirma asimismo
en relación a los prejuicios sobre las diferencias que puede haber entre la
actividad artística y la científica que: “La imaginación creadora es más
rica en las ciencias que en las artes, puesto que debe trascender la
experiencia sensible y el sentido común, y es más exigente porque debe
trascender al yo y procurar ser verídica. La investigación científica no es
pura “Dichtung” (poesía): tiende a ser “Wahrheit” (verdad). A pesar de ello,
algunos de sus momentos y alguno de sus productos, en particular las grandes
teorías que modifican nuestra visión del mundo, son tan poéticas como puede
serlo la misma poesía.”
De su afirmación lo que nos
interesa destacar es la expresión referida a la creación científica al decirnos
de ella que: “es más exigente porque debe trascender al yo y procurar ser verídica”.
Al leerla pensamos que, precisamente, uno de los requisitos de la verdad es
también trascender al yo al marcar las fronteras de nuestra identidad que los
demás reconocen y que solamente cuando eso sucede la verdad merece serlo, sin
esas fronteras seríamos ciegos. En el verdadero Arte así ocurre también, no es
la obra para un solo hombre, no son dos únicamente los ojos que lo verán, no es
un pájaro en una jaula, es una bandada entera que vuela como si fuera un águila
Real. Es cierta, sin embargo, la mayor exigencia requerida a la ciencia que al
arte al estar ella sometida a la prueba y al juicio de la realidad; sus predicciones, pues la
ciencia pre-dice, han de cumplirse. ¿El Arte pre-dice?, no, el Arte post-dice y
aunque parezca un juego de palabras no lo es.
Mario Bunge tiene un librito
encantador de física dura titulado: “Controversias en física”.
Ambas cosas, en física, siempre van juntas, la dureza y el encanto, y no es
ninguna metáfora poética. Mario Bunge también lo es, encantador y duro, y
tampoco es ni una metáfora ni un halago.
El pequeño volumen empieza
señalando unos consejos que su maestro de física Dr. Guido Beck le enseñó y que
él titula en el viejo latín como: regulae
ad directionem ingenii, y que son las siguientes:
- Comienza por apresar un
problema abierto y formularlo con claridad.
- Piensa con tu propia
cabeza: sé dueño de la literatura, no su esclavo.
- No sigas la moda.
- No permitas que la
política o la administración interfieran con tu investigación.
- Diviértete en tu trabajo.
En
este sentido y en relación a la claridad en la exposición de lo que se dice
(consejo que yo no sé o no soy capaz de seguir en su totalidad) hay que afirmar
que mucha gente se vanagloria de haber leído el “Tractatus Logico-Philosophicus”
de Wittgenstein. Para dar prueba de ello citan de memoria la última frase, que
como bien afirma Félix de Azúa en su extraordinario “Diccionario de las Artes”,
siempre está transcrita de forma incompleta. La frase correcta dice:
“Todo
aquello que puede decirse, se puede decir con claridad; y sobre aquello de lo
que no podemos hablar, mejor es guardar silencio”
No
afirmo que me haya leído el “Tractatus...”, pero sí digo con
orgullo que también sé citar la primera de las frases del libro y que dice:
“El
mundo es lo que hace al caso”
Las dos frases son capitales. La primera nos dice qué debemos saber y la última nos alienta al afirmar que eso que debemos saber puede luego ser dicho con claridad. También nos advierte que no debemos perder el tiempo en batallas que no lograremos ganar. Aunque la poesía que contiene la frase es de tal envergadura que, tal vez, es lícito ver en ella el pudor del sabio que sabe más de la cuenta. Pero eso, saber más de la cuenta, solamente lo sabe Dios que no forma parte del mundo y que por lo tanto, no hace al caso.
El
mundo es cognoscible y claro. Es necesario decirlo cuantas veces sea preciso
pues eso que decimos sobre el mundo es la verdad.
Hemos
mencionado el “Diccionario de las Artes” de Félix de Azúa y es obligado
afirmar con rotundidad que es uno de los mejores textos sobre Arte que se han
escrito. Su perspicacia, precisión y claridad son excepcionales y el lector
exigente se siente reconfortado al leerlo.
La
mejor entrada de este Diccionario es la referente a la Poesía. Como es una
entrada corta el señor de Azúa nos permitirá que la transcribamos entera y que
luego la comentemos. Dice:
“Sobre
la poesía, cuanto menos se diga, mejor.
La
poesía es la verdad del arte.
La
verdad, para cada cual, es la resistencia al dolor durante una vida entera.
Allá
cada cual con su verdad.
Sin
embargo la verdad para todos, es el tiempo que hace cada día y lo que en
ese tiempo puede verse porque aparece a la vista de todos.
Por
lo tanto la poesía no nace de la conciencia del poeta, sino de su
coraje.
Y,
en consecuencia, la poesía no es obra de los hombres o de algunos hombres sino
de los meteoros, los cuales definen con toda exactitud lo que en cada momento
puede verse.
Hay
además, otra poesía que sí es obra de los hombres (o de la voluntad), pero
sobre ella hay una enorme documentación periodística y un sinfín de
departamentos universitarios que hacen inútil cualquier comentario”.
El
señor de Azúa tiene toda la razón.
Modestamente
sólo puntualizaré dos cosas. La segunda de ellas es osada, pero siempre me
puede mi curiosidad científica y el afán de precisión.
Primera: no siempre somos capaces de
ver eso que los meteoros definen con toda exactitud. Cuando eso sucede, cuando
conseguimos verlo, unos lo llaman milagro, otros lo llaman casualidad poética.
Segunda: La verdad del arte, llamada
también poesía, es la capacidad de soportar el dolor que causa la experiencia
del tiempo.
En la
experiencia del tiempo está la muerte y la muerte es la frontera del mundo y el
mundo, como ya sabemos, es lo que hace al caso. Todo lo que hay más allá es
todo aquello sobre lo que es mejor guardar silencio.
Llegados
a este punto comprenderán ustedes que he de callar y dejar de escribir mientras
contemplo, absorto y sobrecogido, esas naves barrigudas como si fueran una
lluvia de meteoros o una pintura de Pieter
Brueghel el Viejo, llena a rebosar de personajes, cada uno con su vida y su
marciano a cuestas.
----------------------------------------------------------
-“El pícnic de un millón de años”, de “Crónicas marcianas”, Ray Brandbury. Novena edición en castellano de Minotauro, Buenos Aires, 1972. Traducida por Francisco Abelenda.
-“El pícnic de un millón de años”, de “Crónicas marcianas”, Ray Brandbury. Novena edición en castellano de Minotauro, Buenos Aires, 1972. Traducida por Francisco Abelenda.
-La
teoría de la relatividad”, Albert Einstein, Adolf Grünbaum, A. S.
Eddington y otros. Selección de L. Pearce Williams, versión española de Miguel
Paredes Larrucea. Alianza Universidad, 1981.
-“Controversias en Física”,
Mario Bunge, Tecnos 1983.
-“Intuición y razón”, Mario
Bunge, Tecnos 1986.
-“Diccionario de las Artes”,
Félix de Azúa, Planeta 1996.
-“La imagen y el ojo”,
Ernst H. Gombrich, Debate, 2002.
-“Sobre la verdad”, Harry
G. Franckfurt, Paidos Ibérica, 2007
-“Historia de la filosofía
occidental”, Bertrand Russell, Espasa Calpe, 2007
-"Tractatus Logico-Philosophicus
", Ludwig Wittgenstein, Tecnos, 2007
----------------------------------------------------------
"Esta es la contribución de El Peletero, http://elpeletero.blogspot.com.es/ al XXVIII Carnaval de
Y
siguiendo la afición del Sr. Marín por los idiomas escrita en catalán y a
continuación en castellano"
---------------------------------------------------