lunes, 28 de marzo de 2016

A, B, C, D, E,

El Tsar Nicolàs II inaugura la primera Duma el 27 d'abril de 1906 


Diari de primavera (2)

A, B, C, D, E...

A. Ja ha arribat la primavera i al meu arbre li han començat a aparèixer unes minúscules fulles verdes

B. "El 27 d'abril de 1906 es va reunir la primera Duma i va ser inaugurada pel tsar a la sala del tron ​​del Palau d'Hivern. Un observador ministerial es preguntava si aquelles parets haurien presenciat alguna vegada una escena tan estranya. A un costat, dempeus, d'uniforme, els membres del Consell Imperial i del seguici del tsar, i les dames de la Cort pròdigament adornades amb perles i brillants; a l'altra banda els membres de la Duma, vestits en la seva immensa majoria, a la manera de treballadors i camperols. (Lionel Kochan, Rússia en revolució 1890-1918, Aliança Editorial, 1968)

El constructivisme rus va desenvolupar també tota una manera de vestir característica, una moda proletària digne de menció, però paga la pena que ens fixem en la descripció que fa un observador anglès de com anaven vestits els membres de la Duma aquest llunyà, i alhora proper, 27 d’abril de 1906: "...Pagesos amb els seus llargs abrics negres, alguns amb medalles i creus militars; popes, tàrtars, polonesos, vestits de tota mena, excepte uniformes..., Es veien vells molt dignes amb la seva levita, membres de la intelliguentsia d'aspecte agressivament democràtic, amb cabells llargs i ulleres, un bisbe polonès vestit de porpra, que semblava el Papa; homes amb camises sense coll; membres del proletariat, vestits amb les típiques bruses russes fluixes amb cinturó; homes vestits per Davis o Poole, i altres a la moda de fa dos segles... Hi ha un polonès que porta calces blau pàl·lid, jaqueta curta a l'estil d'Eton i botes de Hess: Té els cabells arrissats i és exacte a l'heroi de Cavalleria Rusticana. Un altre polonès porta una llarga jaqueta de franel·la blanca que li arriba als genolls ... Hi ha alguns socialistes que porten camises sense coll, i en els caps duen, és clar, tota classe de imaginables tocats ". (Baring M. (1907), A year in Russia, Londres, 191-2, 202)

C. L’altre dia vaig dinar amb en Frederic, un conegut quasi amic, que també duia una camisa sense coll que em va recordar les camises que abans vestien els pagesos, fossin russos o catalans, un conegut quasi amic que durant un temps va militar en el partit socialista de Catalunya. Com és natural vam parlar de política, i concloguérem, també naturalment, que tot plegat està molt confús començant pels propis partits polítics que no saben a on van i acabant per tots nosaltres que tampoc sabem exactament d’on venim ni, per exemple, a qui defensen els partits d’esquerres, si a un treballador de la Seat que porta treballant a l’empresa vint anys, amb un bon sou i un contracte indefinit, o a una pobra noia filipina que fa de dependenta en una fleca per un sou de misèria i un contracte de sis mesos; a un funcionari amb el seu lloc de treball amb propietat, que l’Estat prejubilarà quant arribi als seixanta anys o bé a un noi d’aquests que fa de repartidor de paqueteria per a Seur o Ups i que es paga els seus autònoms i que en les estadístiques laborals, al ser un treballador per compta pròpia, apareix en el mateix grup dels empresaris més importants.

En Frederic mai ha estat un treballador per compta pròpia, en realitat la seva vocació és la d’un jubilat de luxe. Professor de matemàtiques a la Universitat de Barcelona durant molts anys va exercir només tres mesos, a l’arribar Nadal es donava de baixa per depressió, la mantenia els dos següents trimestres i quan s’acostaven les vacances d’estiu demanava l’alta. Després va aconseguir, a causa de la depressió, la baixa indefinida per llarga malaltia, no impedint-li, però, i malgrat estar de baixa i se suposa que molt deprimit, portar una vida plenament normal viatjant per a tot el món i no amb l’INSERSO. En Frederic té ara un nebot que està fent el doctorat en física i que se n’ha d’anar a Saragossa durant tres mesos per realitzar una part d’aquest doctorat. El nebot està casat o viu en parella, el cas és que en Frederic, em va dir, que per un costat el noi està molt content però que per un altre li fa molta mandra. Jo li vaig contestar que no s’amoïnés, que quasi cada cap de setmana podia venir a Barcelona o la seva xicota anar a Saragossa i veure’s, que això ben segur seria per a ells, fins i tot, un encant afegit. Però em va contestar que ho veia difícil perquè l’AVE és car. Em va saber greu, però no vaig poder evitar respondre-li que hi ha uns autocars fantàstics que fan el trajecte per un preu ben baix i que el meu germà continua venint de Madrid a Barcelona en aquests autocars, que estan molt bé, són molt còmodes, que només triguen vuit hores i quatre des de Saragossa, i que per quatre hores de trajecte el seu nebot segur que ho podrà resistir, que no es morirà ni es posarà malalt, que aquest viatge és un relax perfecte, que veus el paisatge i que el fa servir moltíssima gent perquè hi ha moltíssima gent que no es pot pagar l’AVE. En aquest punt la conversa es va acabar perquè segurament el va molestar el que li vaig dir.

D. Totes les converses estan predeterminades des del seu començament a acabar-se de bona o de mala manera, però la gent parla i parla i no deixa de parlar, i avui, al sortir de casa, he caçat una conversa al vol al mig del carrer. Una senyora comentava a un grup de cinc o sis persones que malgrat que els seus germans no es parlen ella es parla amb tots ells, que ja han decidit deixar la casa i que ara tota la qüestió  està en mans dels advocats i que a veure què passa.

E. Ja només queden nou mesos pel proper hivern; serà un hivern que, tot i no fer fred ni nevar a la russa manera, ens deixarà més glaçats i garratibats que al pusil·lànime Nicolàs II després d’afusellar-lo uns proletaris mal vestits.

-----------------------------------------

Diario de primavera (2)

A, B, C, D, E...

A. Ya ha llegado la primavera y a mi árbol le han empezado a aparecer unas minúsculas hojas verdes

B. “El 27 de abril de 1906 se reunió la primera duma y fue inaugurada por el zar en la sala del trono del Palacio de Invierno. Un observador ministerial se preguntaba si aquellas paredes habrían presenciado alguna vez una escena tan extraña. A un lado, en pie, de uniforme, los miembros del Consejo Imperial y del cortejo del zar, y las damas de la Corte pródigamente adornadas con perlas y brillantes; al otro lado los miembros de la duma, vestidos en su inmensa mayoría, a la manera de trabajadores y campesinos. (Lionel Kochan, Rusia en revolución 1890-1918, Alianza Editorial, 1968)

El constructivismo ruso desarrolló también toda una manera de vestir característica, una moda proletaria digna de mención, pero merece la pena que nos fijemos en la descripción que hace un observador inglés de cómo iban vestidos los miembros de la Duma este lejano, y al tiempo cercano , 27 de abril de 1906: “…campesinos con sus largos abrigos negros, algunos con medallas y cruces militares; popes, tártaros, polacos, vestidos de todo tipo, excepto uniformes…, Se veían viejos muy dignos con su levita, miembros de la intelliguentsia de aspecto agresivamente democrático, con pelo largo y quevedos, un obispo polaco vestido de púrpura, que parecía el Papa; hombres con camisas sin cuello; miembros del proletariado, tipos vestidos con las típicas blusas rusas flojas con cinturón; hombres vestidos por Davis o Poole, y otros a la moda de hace dos siglos… Hay un polaco que lleva calzas azul pálido, chaqueta corta al estilo de Eton y botas de Hess: Tiene el pelo rizado y es exacto al héroe de Cavallería Rusticana. Otro polaco lleva una larga chaqueta de franela blanca que le llega a las rodillas… Hay algunos socialistas que llevan camisas sin cuello, y en las cabezas, claro, toda clase de imaginables tocados”. (Baring M. (1907), A year in Russia, Londres, 191-2, 202)

C. El otro día comí con Frederic, un conocido casi amigo, que también llevaba una camisa sin cuello que me recordó las camisas que antes vestían los payeses, fueran rusos o catalanes, un conocido casi amigo que durante un tiempo militó en el partido socialista de Cataluña. Como es natural hablamos de política y concluimos, también naturalmente, que todo está muy confuso empezando por los propios partidos políticos que no saben a dónde van y acabando por todos nosotros que tampoco sabemos exactamente de dónde venimos ni, por ejemplo, a quienes defienden los partidos de izquierdas, si a un trabajador de la Seat que lleva trabajando en la empresa veinte años, con un buen sueldo y un contrato indefinido, o a una pobre chica filipina que trabaja de dependienta en una panadería por un sueldo de miseria y un contrato de seis meses; a un funcionario con su lugar de trabajo en propiedad, que el Estado prejubilará cuando llegue a los sesenta años o bien a un chico de esos que hace de repartidor de paquetería para Seur o Ups y que se paga sus autónomos y que en las estadísticas laborales, al ser un trabajador por cuenta propia, aparece en el mismo grupo que los empresarios más importantes.

Frederic nunca ha sido un trabajador por cuenta propia, en realidad su vocación es la de un jubilado de lujo. Profesor de matemáticas en la Universidad de Barcelona durante muchos años ejerció sólo tres meses, al llegar Navidad se daba de baja por depresión, la mantenía los dos siguientes trimestres y cuando se acercaban las vacaciones de verano pedía el alta. Después consiguió, a causa de la depresión, la baja indefinida por larga enfermedad, no impidiéndole, sin embargo, y pese a estar de baja y se supone que muy deprimido, llevar una vida plenamente normal viajando por todo el mundo. Frederic tiene ahora un sobrino que está haciendo el doctorado en física y que se ha de ir a Zaragoza durante tres meses para realizar una parte de este doctorado. El sobrino está casado o vive en pareja, el caso es que Frederic me dijo que por un lado el chico está muy contento pero que por otro le da mucha pereza. Le respondí que no se preocupara, que casi cada fin de semana podía venir a Barcelona o su novia ir a Zaragoza y verse, esto seguramente sería incluso para ellos un encanto añadido. Pero me contestó que lo veía difícil porque el AVE es caro. Me supo mal, pero no pude evitar responderle que hay unos autocares fantásticos que hacen el trayecto por un precio muy bajo y que mi hermano sigue viniendo de Madrid a Barcelona en estos autocares, que están muy bien, son muy cómodos, que sólo tardan ocho horas y cuatro desde Zaragoza, y que por cuatro horas de trayecto su sobrino seguro que lo resistirá, que no se morirá ni se pondrá enfermo, que este viaje es un relax perfecto, que contemplas el paisaje y que lo utiliza muchísima gente porque hay muchísima gente que no puede pagar el AVE. En este punto la conversación terminó porque seguramente le sentó mal lo que le dije.

D. 
Todas las conversaciones están predeterminadas desde su comienzo a terminar de buena o de mala manera, pero la gente habla y habla y no deja de hablar y hoy, al salir de casa, he cazado una conversación al vuelo en plena calle. Una señora le comentaba a un grupo de cinco o seis personas que a pesar de que sus hermanos no se hablan entre sí ella se habla con todos ellos, que ya han decidido dejar la casa y que ahora toda la cuestión está en manos de los abogados y que a ver qué pasa.


E.  Ya sólo quedan nueve meses para el próximo invierno; será un invierno que, a pesar de no hacer frío ni nevar a la rusa manera, nos dejará más helados y agarrotados que al pusilánime Nicolás II después de fusilarlo unos proletarios mal vestidos.