martes, 23 de junio de 2009

El peletero/La poesía horizontal/Els teus pits

19 Junio 2008

Quan el poeta canta és millor emmudir i escoltar. Com quan em mira el pare.

Mut.

Llavors només cal parar l’orella i no perdre de vista el paisatge i l’alenar dels camps, els puigs i els pujols. I pensar que en les serralades dels teus pits viuen els meus somnis, ells i els teus mugrons son els meus senyors. Més al sud, Venus es la meva adormidora.

(El peletero, “Els teus pits”, abril de 2007-abril de 2008 )




Cuando el poeta canta es mejor enmudecer y escuchar, como cuando papá me mira.

Mudo.

Entonces sólo es necesario atender y no perder de vista el paisaje y el respirar de los campos, los montes y las lomas. Y pensar que en las cordilleras de tus pechos viven mis sueños, ellos y tus pezones son mis dueños. Más al sur, Venus es mi adormidera.

(El peletero, “Tus pechos”, abril de 2007- abril de 2008)




Els aixecaves per a mi.

















(Fotografía de la colección privada de “El peletero”)

I també per a tu, només per veurem alçar, hissar-me i somriure.

Això és el que volies de mi, deies somrient que era això el que volies veure en mi, això és el que em deies i això és el que després veies, deies.

Això trobaves i això et donava, això aconseguies i tenies. Tenies tot el que esperaves i em demanaves de mi, tot ho tenies, de mi.

I així em veies, em veies ascendir i trepar, travessar i barrinar, penetrar fins allà, fins allí. Mentre m’enfilava m’impulsava i mentre m’impulsava m’encimbellava en tu.

Em veies venir i em veies coronar. Veies tot això al mirar-me i al veurem ascendir em veies arribar. Mentre esperaves em veies somriure al veurem acabar.

M’esperaves acabar i somrient veies que al arribar me’n anava, me’n anava al guanyar, me’n anava al anar-me’n i també al concloure me’n anava.

Me’n anava al somriure i al anar-me’n venies amb mi, te’n anaves amb mi. Te’n anaves al somriure, te’n anaves al veurem somriure.

Els aixecaves per a mi.

I somreies per a mi.

Per a mi venies i per a mi te’n anaves.

Això em deies després, després d’això.

Després de venir i després d’anar-te’n.

Això recordo mentre me’n anava i te’n anaves tu.

Mentre m’enlairava.
Mentre somreia.

Anant-me’n.




Los levantabas para mí.

Y también para ti, solamente para verme alzar, levantar y sonreír.

Eso es lo que querías de mí, decías sonriente que era eso lo que querías ver en mí, eso es lo que me decías y eso es lo que después veías, decías.

Eso encontrabas y eso te daba, eso conseguías y tenías. Tenías todo lo que esperabas y pedías de mí, todo lo tenías, de mí.

Y así me veías, me veías ascender y trepar, atravesar y barrenar, penetrar hasta allá, hasta allí. Mientras me empinaba me impulsaba y mientras me impulsaba me encaramaba en ti.

Me veías venir y me veías coronar. Veías todo eso al mirarme y al verme ascender me veías llegar. Mientras esperabas me veías sonreír al verme terminar.

Me esperabas terminar y sonriendo veías que al llegar me iba, me iba al ganar, me iba al irme y también al concluir me iba.

Me iba al sonreír y al irme venías conmigo, te ibas conmigo. Te ibas al sonreír, te ibas al verme sonreír.

Los levantabas para mí.

Y sonreías para mí.

Por mí venías y por mí te ibas.

Eso decías después, después de eso.

Después de venir y después de irte.

Eso recuerdo mientras me iba y te ibas tú.

Mientras me elevaba.

Mientras sonreía.

Yéndome.