Diari de tardor
(2)
Anar a orinar
La meva mare va
néixer l’any 20 del segle passat, és a dir, quan va esclatar la guerra tenia només
16 i quan va acabar 19. En ple règim del 78, un cop ja traspassat el dictador, hi
havia ocasions en les que encara demanava permís per parlar català quan entrava
en un lloc públic en el que no era coneguda, banc, oficina, farmàcia, restaurant,
botiga, perruqueria... Jo la renyava amb afecte, però ella no ho podia evitar.
El sentiment de
fons que generava aquest comportament ha estat també l’arquitectura bàsica del
catalanisme que ha sostingut i ha regit la vida pública catalana durant tots
aquests anys. Segons sembla, ara, el catalanisme ha implosionat deixant pas a
un sobiranisme immadur que no ha aconseguit del tot lliurar-se d’allò que feia
que la meva mare demanés permís per parlar el català quan ja era legal fer-ho.
Quan al
personatge que interpreta Morgan Freeman a la pel·lícula Cadena perpètua li atorguen la llibertat condicional, havent-se
passat la majoria de la vida a la presó, li costa tant adaptar-se que en una
feina que troba en un supermercat no para de demanar permís per fer qualsevol
cosa, fins i tot la més innocent com anar a orinar al lavabo. L’encarregat, cansat
de que constantment li estigui demanant permís li diu, “quan vulguis anar a orinar ves-hi, no em demanis més permís, si us plau”.
Ara podria parlar
del què és o no és la llibertat o la dignitat, omplir-me la boca de paraules
solemnes, però no ho faré pas perquè segurament seria cruel amb algú i, sobre
tot, injust amb la meva mare.
