viernes, 20 de octubre de 2017

Anar a orinar



Diari de tardor (2)

Anar a orinar

La meva mare va néixer l’any 20 del segle passat, és a dir, quan va esclatar la guerra tenia només 16 i quan va acabar 19. En ple règim del 78, un cop ja traspassat el dictador, hi havia ocasions en les que encara demanava permís per parlar català quan entrava en un lloc públic en el que no era coneguda, banc, oficina, farmàcia, restaurant, botiga, perruqueria... Jo la renyava amb afecte, però ella no ho podia evitar.

El sentiment de fons que generava aquest comportament ha estat també l’arquitectura bàsica del catalanisme que ha sostingut i ha regit la vida pública catalana durant tots aquests anys. Segons sembla, ara, el catalanisme ha implosionat deixant pas a un sobiranisme immadur que no ha aconseguit del tot lliurar-se d’allò que feia que la meva mare demanés permís per parlar el català quan ja era legal fer-ho.

Quan al personatge que interpreta Morgan Freeman a la pel·lícula Cadena perpètua li atorguen la llibertat condicional, havent-se passat la majoria de la vida a la presó, li costa tant adaptar-se que en una feina que troba en un supermercat no para de demanar permís per fer qualsevol cosa, fins i tot la més innocent com anar a orinar al lavabo. L’encarregat, cansat de que constantment li estigui demanant permís li diu, “quan vulguis anar a orinar ves-hi, no em demanis més permís, si us plau”.

Ara podria parlar del què és o no és la llibertat o la dignitat, omplir-me la boca de paraules solemnes, però no ho faré pas perquè segurament seria cruel amb algú i, sobre tot, injust amb la meva mare.