sábado, 17 de abril de 2010

El peletero/Glosses: converses amb una sargantana (30)


4 Enero 2010

Per la dreta o per l’esquerra arribaven el Reis d’Orient. Cada dia un trosset, una mica avui, un pam demà, un, dos, tres. Tres per dos que fan sis.

El sis de gener arribaven el Reis d’Orient, venien a adorar el Deu nat, el rei nen, el de tots el primer.

Planells, mapes, maquetes, diorames i pessebres.

Joguines per a nens.

Titelles, nines i figures. L’ull de Déu veu i mira al setè dia, després de treballar i deixar-se mig món per fer.

El trenet arribava puntual després de travessar muntanyes per entre túnels de suro i molsa falsa. No era el rellotge el que donava voltes i sí el cavall de ferro al voltant de la taula abans d’anar a sopar. Per aquelles vies girava el món, per camins de metall entre estovalles de colors que sempre el duien a la mateixa estació, a casa. Els sioux al darrere, perseguint al tren, i l’etern funcionari en cap dels ferrocarrils immortalitzat en plàstic, o en plom, en un permanent gest de donar sortida al proper comboi.

Era un món en miniatura com ho és el món de veritat.

Era el meu.

Per la dreta o per l’esquerra arribaven el Reis d’Orient, un porta barba i dos bigoti.

----------------------------------------------

Traducció:

Por la derecha o por la izquierda llegaba los Reyes de Oriente. Cada día un trocito, un poco hoy, un palmo mañana, un dos, tres. Tres por dos hacen seis.

El seis de enero llegaban los Reyes de Oriente, venían para adorar al Dios nacido, El rey niño, el de todos el primero.

Planos, mapas, maquetas, dioramas y pesebres.

Juguetes para niños.

Marionetas, muñecas y figuras. El ojo de Dios ve y mira el séptimo día, después de trabajar y dejarse medio mundo por terminar.

El pequeño tren llegaba puntual después de atravesar montañas por entre túneles de corcho i musgo falso. No era el reloj el que daba vueltas y sí el caballo de hierro alrededor de la mesa antes de ir a cenar. Por aquellas vías giraba el mundo, por caminos de metal entre manteles de colores que siempre llevaban a la misma estación, a casa. Los sioux detrás, persiguiendo al tren, y el eterno funcionario jefe de los ferrocarriles inmortalizado en plástico o en plomo, en un permanente gesto de dar salida al próximo convoy.

Era un mundo en miniatura como lo es el mundo de verdad.

Era mi mundo.

Por la derecha o por la izquierda llegaban los Reyes de Oriente, uno lleva barba y dos bigote.