jueves, 25 de agosto de 2011

El peletero/La sargantana (31)




El mariner.

De tant en tant encara suren tresors que havien estat ocults per a convertir-se, malgrat la seva reaparició, en certeses inassequibles com ho és una novel·la de la Margueritte Duras que fins fa no res era introbable en castellà: “El mariner de Gibraltar”.

Tu, estimada sargantana, ets una perfecta mostra d’aquesta mena de troballes gairebé latents en la atmosfera, aèries com la clau d’una volta que un dia, igual que plou, es precipita deixant el món sense sostre i els carrers molls i brillants, refulgents, com si tota la ciutat estigués emmirallada i l’asfalt fos una catifa de glaç transparent en una nit clara, una imatge doble on els bornis són els altres.

Ets també un camí, un ésser genuí i acabat, conclòs, aquesta és la teva virtut i al mateix temps el teu defecte essencial. Llarga i fina, verda i grisa, petita i bufona, ets tant nerviosa com atenta, i tant freda que només l’escalfor del palmell de la meva mà et fa reviure i ser meva.

Aquesta escalfor és per a tu, si la vols és teva, vine i pren-la, a ella i a la ma.

---------------------------------

En Josep Massot (*) ens parla d’aquesta novel·la de la Duras i d’ella ens diu que hi surten mariners de Gibraltar, al llegir-ho no puc evitar de pensar en aquell personatge dibuixat de l’argentí Hugo Pratt, en Corto Maltés, mariner també, aventurer i fill d’una gitana a la que anomenaven “La niña de Gibraltar”. El dibuix era fill de la gran escola argentina de dibuixants i d’una molt peculiar “línia clara” que magnifica el nord-americà Milton Caniff i purifica i depura en Pratt.

La senyora Duras ens parla, diu en Massot, d’un viatge mític buscant la passió i la bellesa, encarnades ambdues en un “inassequible ex legionari mític, jugador temible i pròfug”.

Diu que aquest llibre ja va ser publicat en català per Edicions 62 i que la trama és sense dubte una bona temptació per qualsevol cineasta. Jeanne Moreau i Vanessa Redgrave la van interpretar ajudades per un Orson Welles escèptic que diu que deia que “el mariner només existeix com a deliri”. Aquesta fou una pel·lícula que va dirigir Tony Richardson amb un guió escrit per la mateixa Duras i per Christopher Isherwood, l’autor de la obra que va donar lloc al gran film “Cabaret”.

En l’article ens explica que en “El mariner...” hi trobem els temes recurrents en la escriptora, “l’absència, la separació, la atmosfera lànguida de suposicions i silencis... l’alcohol”.

L’Odissea d’Homer, un dels relats primordials, és més un deliri que un recompte de llocs i d’aventures només dibuixades i descrites. Tots el veritables viatgers deambulen per entre la buidor i la follia del rumb. Tots els rius són el Letes, cap d’ells porta a cap altre banda que no sigui al cor de les tenebres, allà on la veritat se’ns mostra crua i en tot el seu esplendor inaccessible, la forma del no res.

Reconec que és una metàfora fàcil i recurrent apuntar a les mil i una corbes i el resseguir de les puntades que la Penèlope va cosir a la seva randa interminable, sempre barroca i sempre senzilla com el vel de tul que tapa els ulls d’una dona que mira i no mira. Però no puc ni vull evitar la comparació: una randa imita el ball, una trama teixida amb el mateix cos, cartografiant el temps, on els peus són les agulles, el dits els fils i la música el flux de la sang.

“...i les cases rosades i blaves i grogues i els jardins de roses i gessamins i geranis i càctus de Gibraltar quan jo era una nena i on jo era una Flor de la Montanya...”

... on eres una nena transformada en dona llegint, a l’hort de Gessamí, “l’Ulisses” de Joyce qualsevol dia a l’hora baixa.


------------------------------------------
(*) Jossep Massot, “La belleza inasible”, La Vanguardia, 21 de diciembre de 2008
------------------------------------------

Traducció al castellà:

El marinero.

De vez en cuando todavía sobresalen tesoros que estaban ocultos para convertirse, a pesar de su reaparición, en certezas inasibles como  la novela de  de Margueritte Duras que hasta no hace nada resultaba imposible encontrar en castellano. Se trata de: "El marinero de Gibraltar".

Tú, querida lagartija, eres una muestra perfecta de esta clase de hallazgos casi latentes en la atmósfera, aéreos como la llave de un arco que un día, igual que llueve, se precipita dejando al mundo sin techo y las calles mojadas y brillantes, refulgentes, como si toda la ciudad estuviera acristalada y el asfalto fura una alfombra de hielo en una noche clara, una imagen doble donde los tuertos son los otros.

Eres también un camino, un ser genuino y terminado, concluido, esta es tu virtud y al mismo tiempo tu defecto esencial. Larga y fina, verde y gris, pequeña y bonita, eres tan nerviosa como atenta, y tan fría que sólo la calidez de la palma de mi mano te revive y permite que seas mía.

Esta calidez es para ti, si la quieres es tuya, ven y tómala, a ella y a la mano.

-------------------------------

Josep Massot nos habla de esta novela de duras y de ella nos cuenta que aparecen marineros de Gibraltar, al leerlo no puedo evitar pensar en Corto Maltés, aquel personaje dibujado del argentino Hugo Pratt, hijo de una gitana a la que llamaban "la niña de Gibraltar". El dibujo era hijo de la gran escuela argentina de dibujantes y de una muy peculiar “línea clara” que magnifica el norteamericano Milton Caniff y purifica y depura Pratt.

La señora Duras nos habla, dice Massot, de un viaje mítico buscando la pasión y la belleza, encarnadas ambas en un "inasible ex legionario mítico, jugador temible y prófugo”.

Dice que este libro ya fue publicado en catalán por Ediciones 62 y que la trama es sin duda una buena tentación para cualquier cineasta. Jeanne Moreau y Vanessa Redgrave la interpretaron ayudadas por un Orson Welles escéptico que dice que decía que "el marinero sólo existe como delirio". Ésta fue una película que dirigió Tony Richardson con un guión escrito por la misma Duras y por Christopher Isherwood, el autor de la obra que dio lugar al gran film " Cabaret".

En el artículo nos explica que en “El marinero...” se encuentran los temas recurrentes en la escritora, "la ausencia, la separación, la atmósfera lánguida de suposiciones y silencios... el alcohol".

La Odisea de Homero, uno de los relatos primordiales, es más un delirio que un recuento de lugares y aventuras sólo descritas y dibujadas. Todos los verdaderos viajeros deambulan entre el vacío y la locura del rumbo. Todos los ríos son el Letes, ninguno de ellos lleva a ningún otro lugar que no sea al verdadero corazón de las tinieblas, allí donde la verdad se nos muestra en todo su inasible esplendor, la forma de la nada.

Reconozco que es una metáfora fácil y recurrente apuntar las mil y una curvas y el reseguir las puntadas que Penélope cosió en su randa interminable, siempre barroca y siempre sencilla como el velo de tul que tapa los ojos de una mujer que mira y no mira. Pero no puedo ni quiero evitar la comparación: una randa imita al baile, una trama tejida con el mismo cuerpo, cartografiando el tiempo, donde los pies son las agujas, los dedos los hilos y la música el fluir de la sangre.


"... y las casas rosadas y azules y amarillas y los jardines de rosas y jazmines y geranios y cactus de Gibraltar cuando yo era una niña y donde yo era una Flor de la Montaña..."

... donde tú eras una niña transformada en mujer leyendo, en el huerto de Gessamí, "el Ulisses" de Joyce cualquier día al atardecer.