domingo, 25 de septiembre de 2016

El poder d’informar.


Diari de tardor (2)

El poder d’informar.

El meu germà va treballar de freelance a primers dels setanta del segle passat i durant uns quans anys per a l’editorial DOPESA fent portades de llibres.

DOPESA formava part del grup Mundo que va fundar Sebastià Auger (1937-2002). En aquells anys el grup editava alhora només a Barcelona les capçaleres Mundo Diario, Tele/exprés, Catalunya Exprés, l'esportiu 4/2/4 i el setmanari Mundo, el diari Informaciones a Madrid i també el Diario de Valladolid a la capital castellana, a més, naturalment, dels llibres de l'editorial Dopesa.

Tot es va acabar sobtadament l’any 1980 amb una sonadíssima suspensió de pagaments. El passiu  fou d'uns 2.000 milions de pessetes de l'època que el va dur directament al tancament de totes les seves publicacions i a l’acomiadament de 600 treballadors. Tot plegat el va obligar també a fugir a l'estranger el 1982 per eludir les diverses acusacions d'estafa que van sorgir.

Sebastià Auger era un d’aquests empresaris que ho volien controlar tot, delegant molt poc o no res en els seus empleats i col·laboradors. Malgrat aquesta actitud, el marge de creativitat del que gaudia el meu germà era suficient per fer la seva feina amb dignitat, menys en un cas.

El cas on la portada li van imposar com si fos un ucàs del Tsar de totes les Rússies va ser aquesta que encapçala el meu text, El poder d’informar (1972) de  Jean Louis Servan-Schreiber, que fou president del grup periodístic L'Expansion, revista d'economia francesa fundada per ell el 1967, i germà de Jean Jacques Servan-Schreiber (fundador i director de L'Express, diputat i president del consell regional de Lorraine).

És paradoxal veient el lamentable final de DOPESA i de tot el grup, que en el seu llibre, i des de la llunyania del 1972, el senyor Jean Louis Serban-Scheriber ens parlés que “la independència informativa només és possible sobre la base de la independència econòmica de l'empresa, i que en alguns diaris de qualitat com el New York Times o el Washington Post, els redactors han pogut aconseguir el grau d'independència més elevat que es coneix, fins al punt que aquests diaris han perdut el control redaccional i els periodistes s'han constituït en autèntics grups interns de pressió”. També afirma “que el poder d'informar, en una societat democràtica, ja no es troba en mans de l'Estat, ni en mans de grups econòmics o ideològics, sinó senzillament l’hem de buscar a l'extrem de la ploma o de la màquina d'escriure del periodisme. Que el poder del periodista és de tal calibre que fa tremolar fins i tot el poder establert. I que tot plegat planteja un problema de responsabilitat i que cal una ètica de la transmissió honesta dels fets en el rigor i la qualitat emprats en el tractament informatiu de les notícies.”

En aquells anys setanta es pensava que la tecnologia seria alliberadora i democratitzadora. Encara recordo un treball universitari que vaig fer amb uns companys, seguint l’estel dels situacionistes, sobre vídeo art i el vídeo com a eina tecnològica de propaganda subversiva i democràtica. I ara veiem en què s’ha convertit la web i les notícies que circulen per ella en mans de la gent normal i on tothom es creu periodista i publica, a més de coses molt interessants, també informacions, algunes caducades, sense contrastar ni contextualitzar i sense aquesta ètica de la transmissió honesta dels fets en el rigor i la qualitat emprats en el tractament informatiu de les notícies, de la que ens parla l’autor de El poder d’informar.

No obstant, i sigui com sigui,  tothom sap que la informació es poder i que el poder de fer pública aquesta informació que dóna poder està en mans sobre tot dels poderosos que ara i abans, avui i fa dos mil anys, procura fer d’ella, de la informació i del poder de trametre-la, propaganda, contrainformació i intoxicació, del bàndol que sigui. Encara que no sempre.

En el fons, però, el casc militar que li van imposar al meu germà a la portada del llibre no era pas tan desencertat com podia semblar en un primer moment, i no ho era perquè la cosa de la informació és i ha estat sempre una veritable guerra com qualsevol altra, amb presoners i morts inclosos, militars i civils.

Després del desembarcament dels exercitis aliats a Normandia i durant el setge de Ostek, un punt fortificat prop de Cherburg -que resistia encarnissadament a les forces nord americanes- i veient els generals ianquis que seria molt difícil obtenir la seva rendició, van decidir parlamentar amb els alemanys que defensaven la fortalesa i ensenyar-los tota la informació que posseïen d’ells obtinguda per la resistència francesa. Mapes, llistat d’armes i municions, estat dels queviures, emplaçament estratègic d’aquestes armes, de qui les disparava en el punt corresponent, recanvis, etc. Noms i filiació complerta de tota la tropa, nom també de les novies, alemanyes i franceses, dels fills i pares, oncles i veïns, estudis, malalties venèries, constipats, borratxeres, tot. Al comprovar els alemanys que tot era cert es van rendir immediatament. La caiguda en picat de la seva moral al veure desvetllats fins i tot el nom de les seves amants, no els va permetre disparar un sol tret més i van signar la rendició. (La orquesta roja, Gilles Perrault, 1967)

-------------------------------------

Diario de otoño (2)

El poder de informar.

Mi hermano trabajó de freelance a primeros de los setenta del siglo pasado y durante unos cuantos años para la editorial Dopesa haciendo portadas de libros.

Dopesa formaba parte del grupo Mundo que fundó Sebastià Auger (1937-2002). En aquellos años el grupo editaba sólo en Barcelona las cabeceras Mundo Diario, Tele/exprés, Cataluña Exprés, el deportivo 4/2/4 y el semanario Mundo, el diario Informaciones en Madrid y también el Diario de Valladolid en la capital castellana , además, naturalmente, de los libros de la editorial Dopesa.

Todo se acabó repentinamente en 1980 con una sonadísima suspensión de pagos. El pasivo fue de unos 2.000 millones de pesetas de la época que le llevó directamente al cierre de todas sus publicaciones y al despido de 600 trabajadores. Todo ello le obligó también a huir al extranjero en 1982 para eludir las diversas acusaciones de estafa que surgieron.

Sebastián Auger era uno de esos empresarios que querían controlarlo todo, delegando muy poco o nada en sus empleados y colaboradores. A pesar de esta actitud, el margen de creatividad del que gozaba mi hermano era suficiente para hacer su trabajo con dignidad, menos en un caso.

El caso en el que le impusieron la portada como si fuera un ukase del Zar de todas las Rusias fue ésta que encabeza mi texto, El poder de informar (1972) de Jean Louis Servan-Schreiber, que fue presidente del grupo periodístico L'Expansión, revista de economía francesa fundada por él en 1967, y hermano de Jean Jacques Servan-Schreiber (fundador y director de L'Express, diputado y presidente del consejo regional de Lorena).

Es paradójico viendo el lamentable final de Dopesa y de todo el grupo, que en su libro, y desde la lejanía del 1972, el señor Jean Louis Serban-Scheriber nos hablara que "la independencia informativa sólo es posible sobre la base de la independencia económica de la empresa, y que en algunos periódicos de calidad como el New York Times o el Washington Post, los redactores han podido conseguir el grado de independencia más elevado que se conoce, hasta el punto de que estos diarios han perdido el control redaccional y los periodistas se han constituido en auténticos grupos internos de presión". También afirma "que el poder de informar, en una sociedad democrática, ya no se encuentra en manos del Estado, ni en manos de grupos económicos o ideológicos, sino sencillamente debemos buscarlo en el extremo de la pluma o de la máquina de escribir del periodismo. Que el poder del periodista es de tal calibre que hace temblar incluso el poder establecido. Y que todo ello plantea un problema de responsabilidad y que hay una ética de la transmisión honesta de los hechos en el rigor y la calidad empleados en el tratamiento informativo de las noticias."

En aquellos años setenta se pensaba que la tecnología sería liberadora y democratizadora. Todavía recuerdo un trabajo universitario que hice con unos compañeros, siguiendo la estrella de los situacionistas, sobre video arte y el vídeo como herramienta tecnológica de propaganda subversiva y democrática. Y ahora vemos en qué se ha convertido la web y las noticias que circulan por ella en manos de la gente normal y donde todo el mundo se cree periodista y publica, además de cosas muy interesantes, también informaciones, algunas caducadas, sin contrastar ni contextualizar y sin esta ética de la transmisión honesta de los hechos en el rigor y la calidad empleados en el tratamiento informativo de las noticias, de la que nos habla el autor de el poder de informar.

No obstante, y en cualquier caso, todo el mundo sabe que la información es poder y que el poder de hacer pública esta información que da poder está en manos sobre todo de los poderosos que ahora y antes, hoy y hace dos mil años, procura hacer de ella, de la información y del poder de transmitirla, propaganda, contrainformación e intoxicación, del bando que sea. Aunque no siempre.

En el fondo y sin embargo, el casco militar que le impusieron a mi hermano en la portada del libro no era tan desacertado como podía parecer en un primer momento, y no lo era porque la cosa de la información es y ha sido siempre una verdadera guerra como cualquier otra, con prisioneros y muertos incluidos, militares y civiles.

Tras el desembarco de los ejercitos aliados en Normandía y durante el sitio de Ostek, un punto fortificado cerca de Cherburgo -que resistía encarnizadamente a las fuerzas norteamericanas- y viendo los generales yanquis que sería muy difícil obtener su rendición, decidieron parlamentar con los alemanes que defendían la fortaleza y enseñarles toda la información que poseían de ellos obtenida por la resistencia francesa. Mapas, listado de armas y municiones, estado de los víveres, emplazamiento estratégico de estas armas, de quien las disparaba en el punto correspondiente, repuestos, etc. Nombres y filiación completa de toda la tropa, nombre también de las novias, alemanas y francesas, de los hijos y padres, tíos y vecinos, estudios, enfermedades venéreas, resfriados, borracheras, todo. Al comprobar los alemanes que todo era cierto se rindieron inmediatamente. La caída en picado de su moral al ver desvelados incluso el nombre de sus amantes, no les permitió disparar un solo tiro más y firmaron la rendición. (La orquesta roja, Gilles Perrault, 1967)