lunes, 31 de agosto de 2015

Converses d’estiu.


Platja de Calafell 

Diari d’estiu (16)

Converses d’estiu.

Som a les acaballes de l’estiu, però fa tanta calor com al principi i les finestres romanen encara obertes de bat a bat, des d’elles se sent tot, la televisió, els orgasmes de les noies cridaneres i les converses de la gent. Per la finestra de la cuina m’arriba la de dues de les meves veïnes. Com que tenen una mica més de setanta anys i estan mig sordes parlen alt aconseguint que  tothom se n’acabi assabentant sense voler de les seves coses. Resulta que una li comenta a l’altra que li ha sortit un pretendent, un home filipí vidu amb dos fills ja grans, que se’l veu bona persona, honrat i treballador i que va amb bones intencions, que li agrada, que el troba guapot i atractiu i és una mica més jove que ella, i tot just s’acaba de jubilar, però que ella no vol complicar-se la vida, que en realitat únicament pretén tenir amb ell una relació sexual i prou, sense lligams ni compromisos; jo només vull follar! –diu –, i que aquests filipins són molt antiquats i massa tradicionals i que fins i tot li ha parlat de matrimoni per l’Església!, t’ho pots creure!, ni parlar-me!, on anirem a parar!

Quan els hi comento als meus amics que el meu barri s’ha consolidat i en bona part salvat gràcies a les famílies filipines que hi han vingut a viure no em responen i posen una cara de pòquer que no sé què amaga, i dic amaga perquè amagar amaga molt, no sé si sorpresa, estupor o una incomprensió profunda, tel·lúrica, abissal. El meu comentari no obté eco ni retorn, queda mort en un punt indeterminat i recondit del seu cervell, m’imagino que deu penetrar en un  terreny mental i emocional ignot i desèrtic, en un buit relativista, en una mena de forat que no és pas ni negre ni blanc, sinó incolor.

Abans d’ahir vam passar el dia amb una amiga catalana-francesa, filla d’uns amics dels nostres pares que van emigrar a Paris a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat i amb la que el meu germà i jo hem continuat l’amistat que ells van iniciar. Era obligada la pregunta sobre el que es pensa a França en relació a la demanda d’independència de Catalunya d’Espanya. Pregunta que la nostra amiga ens respon tranquil·lament dient-nos que allà ningú creu que pugui arribar a ser mai possible tal cosa, la independència de Catalunya. Per què?, li demano, perquè a França es considera que Espanya no es viable sense Catalunya, així de simple i de senzill, em contesta, res complicat d’entendre ni enrevessat, no té futur.

Ahir, el diari el País, l'expresident del govern espanyol Felipe González va escriure una carta dirigida als catalans titulada A los catalanes, on més que una carta en realitat és un avís, un advertiment acompanyada de comparacions característiques amb el nazisme alemany i el feixisme italià (és curiós, no cita el feixisme espanyol que deia que "antes roja que rota"). Em recorda al Joan, un conegut, un extremeny ja jubilat d'una família veritablement "roja", tradicional votant del PSOE, suposadament culte i preparat, mestre d'escola, psicòleg i funcionari de la Diputació de Barcelona que viu aquí des de ja fa uns trenta anys amb la seva esposa catalana i que va arribar d'Extremadura per estudiar psicologia. Doncs bé, l'altre dia ens deia cridant en un dinar d'amics, enfurismat i més vermell que un tomàquet i de forma amenaçadora que ell, quan va venir de Plasencia a Barcelona, ​​va fer un viatge d'Espanya a Espanya i que l'Espanya de Barcelona amb la qual s'havia trobat a l’arribar no era pas una Espanya com la de Plasencia, per tant era una Espanya errònia i equivocada, i que amb tots aquests anys d'autonomia la falsificació s'havia agreujat, adulterant-la encara més a causa de la mala fe del nacionalisme català, dels seus polítics, amb Jordi Pujol al capdavant, i els mitjans de comunicació i propaganda afins amb l'aquiescència miserable dels diferents governs espanyols, inclòs el de FG, que intercanviaven favors il·legítims per vots al Congrés amb els nacionalistes, tractes que perjudicaven a tot Espanya, aconseguint d'aquesta manera també manipular el criteri i la voluntat dels catalans com si fóssim criatures infantils i càndides, i que, com els darrers fets i la greu deriva independentista demostraven, al final ens havíem tornat tots nosaltres completament bojos . No ho deia de broma, n’estava convençut alhora que dolorosament ofès perquè, afirmava, li havíem robat una part d'Espanya i que no ho pensava tolerar.

Fa dos dies em va telefonar la Begoña, una amiga de Donostia molt simpàtica. Durant la conversa la vaig felicitar perquè a Euskadi no ha sortit cap cas de corrupció política i que això deu ser la conseqüència d'un nivell de civisme molt més alt per part dels bascos en relació als espanyols i catalans. Al sentir-me es va posar a riure de manera descontrolada sense poder parar, reia tant que em va amoïnar. També li vaig preguntar innocentment, i ja de passada per intentar aturar el seu riure desbocat i gairebé histèric, si la Hisenda Basca sap o amaga alguna cosa que tothom hauria de saber a Espanya. Les riallades van augmentar encara més, i jo, estúpid de mi, no se’m va acudir altra cosa que demanar-li també la seva opinió sobre la proposta del líder de Ciutadanos d'eliminar els furs basc i navarrès. Reconec que va ser un error fer aquest tipus de preguntes. Hores més tard, quan ja s'havia calmat després de prendre dos valiums i tres whiskys, em va confessar que feia anys que no reia amb tantes ganes i em va donar les gràcies per la bona estona que havia passat. Ja no em vaig atrevir a preguntar-li res més, acomiadant ràpidament amb un senzill i educat agur.

El setembre serà, diuen els meteoròlegs, més fresquet, ja era hora!, vindran les tempestes, les pluges i les tronades, les meves veïnes tancaran les finestres i jo no podré escandalitzar-me amb les seves converses de septuagenàries irreverents i desvergonyides a les que no els importa ja el que pensin d’elles. 

-----------------------------------------

Diario de verano (16)

Conversaciones de verano.

Estamos en las postrimerías del verano, pero hace tanto calor como al principio y las ventanas permanecen todavía abiertas de par en par, desde ellas se oye todo, la televisión, los orgasmos de las chicas chillonas y las conversaciones de la gente. Por la ventana de la cocina me llega la de dos de mis vecinas. Como tienen algo más de setenta años y están medio sordas hablan alto consiguiendo que todo el mundo se acabe enterando sin querer de sus cosas. Resulta que una le comenta a la otra que le ha salido un pretendiente, un hombre filipino viudo con dos hijos ya mayores, que se le ve buena persona, honrado y trabajador y que va con buenas intenciones, que le gusta, que lo encuentra guapetón y atractivo y es un poco más joven que ella, y apenas se acaba de jubilar, pero que ella no quiere complicarse la vida, que en realidad únicamente pretende tener con él una relación sexual y nada más, sin ataduras ni compromisos; yo sólo quiero follar! -dice-, Y que estos filipinos son muy anticuados y demasiado tradicionales y que incluso le ha hablado de matrimonio por la Iglesia, ¡te lo puedes creer!, ¡ni hablar!, ¡a dónde iremos a parar!

Cuando les comento a mis amigos que mi barrio se ha consolidado y en buena parte salvado gracias a las familias filipinas que han venido a vivir no me responden y ponen una cara de póquer que no sé qué esconde, y digo esconde porque esconder esconde mucho, no sé si sorpresa, estupor o una incomprensión profunda, telúrica y abisal. Mi comentario no obtiene eco ni retorno, queda muerto en un punto indeterminado y recóndito de su cerebro, me imagino que debe penetrar en un terreno mental y emocional ignoto y desértico, en un vacío relativista, en una especie de agujero que no es ni negro ni blanco, sino incoloro.

Antes de ayer pasamos el día con una amiga catalana-francesa, hija de unos amigos de nuestros padres que emigraron a París a finales de la década de los cincuenta del siglo pasado y con la que mi hermano y yo hemos continuado la amistad que ellos iniciaron. Era obligada la pregunta sobre lo que se piensa en Francia en relación a la demanda de independencia de Cataluña de España. Pregunta que nuestra amiga nos responde tranquilamente diciéndonos que allí nadie cree que pueda llegar a ser nunca posible tal cosa, la independencia de Cataluña. ¿Por qué?, le pido, porque en Francia se considera que España no es viable sin Cataluña, así de simple y de sencillo, me contesta, nada complicado de entender ni enrevesado, no tiene futuro.

Ayer, en el diario el País, el ex presidente del gobierno español Felipe González escribió una carta dirigida a los catalanes titulada A los catalanes, donde más que una carta en realidad es un aviso, una advertencia acompañada de comparaciones características con el nazismo alemán y el fascismo italiano (es curioso, no cita el fascismo español que decía que "antes roja que rota"). Me recuerda a Juan, un conocido, un extremeño ya jubilado de una familia verdaderamente "roja", tradicional votante del PSOE, supuestamente culto y preparado, maestro de escuela, psicólogo y funcionario de la Diputación de Barcelona que vive aquí desde ya hace unos treinta años con su esposa catalana y que llegó de Extremadura para estudiar psicología. Pues bien, el otro día nos decía gritando en una comida de amigos, enfurecido y más rojo que un tomate y de forma amenazadora que él, cuando vino de Plasencia a Barcelona, ​​hizo un viaje de España a España y que la España de Barcelona con la que se había encontrado al llegar no era una España como la de Plasencia, por consiguiente era una España errónea y equivocada, y que con todos estos años de autonomía la falsificación se había agravado, adulterándola aún más a causa de la mala fe del nacionalismo catalán, de sus políticos, con Jordi Pujol al frente, y los medios de comunicación y propaganda afines con la aquiescencia miserable de los diferentes gobiernos españoles, incluido el de FG, que intercambiaban favores ilegítimos por votos en el Congreso con los nacionalistas, tratos que perjudicaban a toda España, consiguiendo de esta manera también manipular el criterio y la voluntad de los catalanes como si fuéramos criaturas infantiles y cándidas, y que, como muestran los últimos hechos y la grave deriva independentista, al final nos habíamos vuelto todos nosotros completamente locos. No lo afirmaba en broma, estaba convencido a la vez que dolorosamente ofendido porque, nos decía, le habíamos robado una parte de España y que no lo pensaba tolerar.

Hace dos días me llamó Begoña, una amiga de Donostia muy simpática. Durante la conversación la felicité porque en Euskadi no ha salido ningún caso de corrupción política y que esto debe de ser la consecuencia de un nivel de civismo mucho más alto por parte de los vascos en relación a los españoles y catalanes. Al oírme se puso a reír de forma descontrolada sin poder parar, reía tanto que me preocupé. También le pregunté inocentemente, y ya de paso para intentar detener su risa desbocada y casi histérica, si la Hacienda Vasca sabe o esconde algo que todo el mundo debería saber en España. Las carcajadas aumentaron aún más, y yo, estúpido de mí, no se me ocurrió otra cosa que pedirle también su opinión sobre la propuesta del líder de Ciudadanos de eliminar los fueros vasco y navarro. Reconozco que fue un error hacer este tipo de preguntas. Horas más tarde, cuando ya se había calmado después de tomar dos valium y tres whiskys, me confesó que hacía años que no se reía con tantas ganas y me dio las gracias por el buen rato que había pasado. Ya no me atreví a preguntarle nada más, despidiéndome rápidamente con un sencillo y educado agur.

Septiembre será, dicen los meteorólogos, más fresquito, ¡ya era hora!, vendrán las tormentas, las lluvias y los truenos, mis vecinas cerrarán las ventanas y yo no podré escandalizarme con sus conversaciones de septuagenarias irreverentes y desvergonzadas a las que no les importa ya lo que piensen de ellas.