viernes, 22 de junio de 2018

La Història de l’Art i el registrador de la propietat

Borinot negre

Diari d’estiu (1)

La Història de l’Art i el registrador de la propietat

La Història de l’Art i el registrador de la propietat és un mític relat que mai va escriure H.P. Lovecraft, però que alguns afirmen que hi ha un esborrany amagat en algun museu tancat a pany i forrellat. Es veu que l’escriptor americà va desistir al descobrir que unes referències que buscava en el νεκρονομικόv havien estat eliminades per mans desconegudes com aquell que arrenca fulles de la guia telefònica perquè no té cap agenda ni paper a ma on apuntar les dades que necessita. Al contemplar la destrossa va abandonar el projecte d’escriure res al comprendre el missatge implícit en les fulles que faltaven, no en elles sinó en el fet de la seva absència traumàtica igual que ho fa una amputació sobtada i agressiva per mossegada de bèstia rabiosa.

Les Gorgones, les Hidras i les Quimeres, les terrorífiques llegendes de Celeno i les Harpies, poden reproduir-se en el cervell de les ments supersticioses ... però ja hi eren des de molt abans. Són meres transcripcions, tipus; els arquetips són dins nostre i són eterns. Altrament, com podria arribar a afectar el relat del que sabem del cert que és fals? Serà que concebem el terror de tals ens en tant que poden infligir un dany físic? No, ni molt menys! Aquests terrors hi són d'antic. Es remunten a abans que existís el cos humà ... No necessiten tan sols d'ell, ja que haurien existit igualment ... El fet que la por que tractem aquí sigui purament espiritual -tan intens en proporció com sense objecte a la terra- i que predomini en el període de la nostra innocent infància planteja problemes. La seva solució pot aportar-nos una idea de la nostra condició prèvia a la vinguda al món o, si més no, un indici del tenebrós regne de la preexistència.Witches ant Other Night-Fears, Charles Lamb

La Història de l’Art i el registrador de la propietat és una obra efectivament castrada a la que li manca tot, des del pròleg a l’epíleg, des del principi al final. Malgrat això, i d’una manera sorprenent, hi ha un munt de pàgines escrites per no se sap qui i que mai ningú ni ha identificat ni ordenat. Malgrat tot, han anat construint una jurisprudència i uns usatges que essent bons es queden curts, no s’endinsen més enllà dels vells testicles guillotinats de Cronos que encara escupen semen blanquinós d’esperma. Pocs, en realitat, són els valents que avui en dia s’afronten de cara amb la titànica tasca de contemplar i completar les lleis dels morts que els atrotinats grimoris esbossen amb lletra il·legible i que ja ningú sap llegir. Aquestes llengües no s’ensenyen a les facultats d’Història de l’Art. Perquè La Història de l’Art i el registrador de la propietat no és pas, o no hauria estat pas, altra cosa que un cementiri imaginari, una llarga llista d’esqueles que com el fil d’Ariadna ens deuria de dur fora del laberint. Vana pretensió. Mentre tant busquem la sortida que alhora és també l’entrada vivim en l’angoixa de viure i en aquella molt pitjor que és la de no haver viscut abans de viure. 

L’angoixa, com afirmava Epicur, es tramet igual que una epidèmia, no sent pas altra cosa que la libido que flota sense trobar ni repòs ni tampoc la llar d’on va sortir. No ho fa perquè el misteri important és abans del temps i no pas després. Ja ho diu Pascal Quignard que l’espant és una mirada anterior, una mena de rara mort que no mata, l’instant previ a la còpula. No pas la teva, borinot, sinó la dels teus pares que et van engendrar. La mirada cega de quan encara no teníem ni ulls ni dits ni sexe ni cos. 

La base de qualsevol anàlisi d'una obra d'art ha de ser la que va exposar en el seu dia E. Wölfflin (1864-1945) a: Prolegòmens per a una filosofia de l'arquitectura, (1866) i que més tard va reiterar el cèlebre historiador alemany en el seu posterior i famós assaig: Renaixement i Barroc (1888), quan va escriure que: "l'organització del nostre cos és la forma sota la qual comprenem les formes corporals de l'art"; (...) "les lleis de l'estètica formal no són sinó les condicions de possibilitat del nostre benestar orgànic".

Les dues afirmacions les recullo de la Presentació que va realitzar, per al segon dels llibres citats, Bernard Teyssèdre, tesi que, ens recorda ell mateix, ja va ser expressada també per Jacob Buckhardt (1818-1897) en afirmar que: "el sentit determinat de la forma (que implica la gènesi d'un estil) expressa l'ésser físic de l'home, (...) és, en una paraula, el sentit vital d'una època". En aquest museu tancat que custodia l’esborrany de La Història de l’Art i el registrador de la propietat diuen que amaga un jardí que només es pot contemplar a través d’una finestra petita i tan alta que gairebé toca el sostre.

-----------------------------------

Diario de verano (1)

La Historia del Arte y el registrador de la propiedad

La Historia del Arte y el registrador de la propiedad es un mítico relato que nunca escribió H.P. Lovecraft, pero que algunos afirman que hay un borrador escondido en algún museo cerrado a cal y canto. Se ve que el escritor estadounidense desistió al descubrir que unas referencias que buscaba en el νεκρονομικόv habían sido eliminadas por manos desconocidas como aquel que arranca hojas de la guía telefónica porque no tiene ninguna agenda ni papel a mano donde apuntar los datos que necesita. Al contemplar el destrozo abandonó el proyecto de escribir nada al comprender el mensaje implícito en las hojas que faltaban, no en ellas sino en el hecho de su ausencia traumática igual que lo hace una amputación súbita y agresiva por mordedura de bestia rabiosa.

"Las Gorgonas, las Hidras y las Quimeras, las terroríficas leyendas de Celeno y las Arpías, pueden reproducirse en el cerebro de las mentes supersticiosas… pero ya estaban allí desde mucho antes. Son meras transcripciones, tipos; los arquetipos están dentro de nosotros y son eternos. De lo contrario, ¿cómo podría llegar a afectarnos el relato de lo que sabemos a ciencia cierta que es falso? ¿Será que concebimos el terror de tales entes en tanto que pueden infligirnos un daño físico? ¡No, ni mucho menos! Esos terrores están ahí de antiguo. Se remontan a antes de que existiese el cuerpo humano… No precisan siquiera de él, pues habrían existido igualmente… El hecho de que el miedo de que tratamos aquí sea puramente espiritual –tan intenso en proporción como sin objeto en la tierra– y que predomine en el período de nuestra inocente infancia plantea problemas cuya solución puede aportarnos una idea de nuestra condición previa a la venida al mundo o, cuando menos, un atisbo del tenebroso reino de la preexistencia.” Witches ant Other Night-Fears, Charles Lamb

La Historia del Arte y el registrador de la propiedad es una obra efectivamente castrada a la que le falta todo, desde el prólogo al epílogo, desde el principio al final. A pesar de ello, y de una manera sorprendente, hay un montón de páginas escritas por no se sabe quién y que nunca nadie ni ha identificado ni ordenado. Sin embargo, han ido construyendo una jurisprudencia y unos usos que siendo buenos se quedan cortos, no se adentran más allá de los viejos testículos guillotinados de Cronos que aún escupen semen blanquecino de esperma. Pocos, en realidad, son los valientes que hoy en día se enfrentan de cara con la titánica tarea de contemplar y completar las leyes de los muertos que los destartalados grimoris esbozan con letra ilegible y que ya nadie sabe leer. Estas lenguas no se enseñan en las facultades de Historia del Arte. Porque La Historia del Arte y el registrador de la propiedad no es, o no habría sido, otra cosa que un cementerio imaginario, una larga lista de esquelas que como el hilo de Ariadna nos debería de llevar fuera del laberinto. Vana pretensión. Mientras tanto buscamos la salida que a la vez es también la entrada vivimos en la angustia de vivir y en aquella mucho peor que es la de no haber vivido antes de vivir.

La angustia, como afirmaba Epicuro, se contagia igual que una epidemia, no siendo otra cosa que la libido que flota sin encontrar ni reposo ni tampoco el hogar de donde salió. No lo hace porque el misterio importante se encuentra antes del tiempo y no después. Ya lo dice Pascal Quignard que el espanto es una mirada anterior, una especie de rara muerte que no mata, el instante previo a la cópula. No de la tuya, abejorro, sino la de tus padres que te engendraron. La mirada ciega de cuando todavía no teníamos ni ojos ni dedos ni sexo ni cuerpo.

La base de cualquier análisis de una obra de arte debe ser la que expuso en su día E. Wölfflin (1864-1945) en: Prolegómenos para una filosofía de la arquitectura, (1866) y que más tarde reiteró el célebre historiador alemán en su posterior y famoso ensayo: “Renacimiento y Barroco” (1888), cuando escribió que: “la organización de nuestro cuerpo es la forma bajo la que comprendemos las formas corporales del arte”; (...) “las leyes de la estética formal no son sino las condiciones de posibilidad de nuestro bienestar orgánico”.

Ambas afirmaciones las recogemos de la Presentación que realizó, para el segundo de los libros citados, Bernard Teyssèdre, tesis que nos recuerda él mismo ya fue expresada también por Jacob Buckhardt (1818-1897) al afirmar: “el sentido determinado de la forma (que implica la génesis de un estilo) expresa el ser físico del hombre, en una palabra, el sentido vital de una época”.


En este museo cerrado que custodia el borrador de La Historia del Arte y el registrador de la propiedad dicen que esconde un jardín que sólo se puede contemplar a través de una ventana pequeña y tan alta que casi toca el techo.