miércoles, 14 de febrero de 2018

Les comparacions no són mai odioses.



Diari d’hivern (6)

Les comparacions no són mai odioses.

Després del desastre d’Annual de 1921, el ministre de la guerra del moment, Juan Picasso, va elaborar un informe conegut com Expediente Picasso. Un informe que intentava investigar les causes i assenyalar les responsabilitats d’aquella desfeta militar. Un cop finalitzada la seva redacció s’havia d’exposar i debatre a les Corts Generals de l’època, però el cop d’estat que va perpetrar Miguel Primo de Rivera el 1923 ho va impedir.

Poc temps després, el setembre del 1925, va tenir lloc el famós i reeixit desembarcament militar d’Alhucemas que va permetre recuperar el terreny perdut al protectorat espanyol del Marroc, derrotar al cabdill rifeny Abd el-Krim, pacificar la regió i restablir l’honor de l’exèrcit.

Des del punt de vista estrictament militar va ser tot un èxit malgrat els enormes riscos que implicava una operació d’aquella mena, tenint en compte, sobre tot, el terrible i desastrós precedent del fracassat desembarcament aliat a la passada Gran Guerra a Gal·lípoli, on forces de diferents països, bàsicament britàniques, australianes i neozelandeses hi van participar en una característica i clàssica col·laboració dins de la Commonwealth.

Els militars espanyols van estudiar Gal·lípoli profundament i en detall per evitar cometre els mateixos errors. I ho van aconseguir. El seu va ser el primer desembarcament amfibi amb suport aeri de la història i una obra mestra de planificació i execució on els joves caps militars com en Franco es van lluir i triomfar.

L’èxit també va raure en la pacificació posterior on aquests joves caps militars espanyols van obtenir la fidelitat de la població nativa fins l’extrem de poder formar amb ella un exèrcit autòcton que més endavant va servir a Franco de carn de canó per envair la península en allò que ell anomenà Cruzada.

La lliçó d’Alhucemas va servir de moltíssim als militars aliats que, anys més tard, van tenir que dissenyar un nou desembarcament, el de Normandia, i poder d’aquesta manera, gràcies al precedent espanyol, pujar un esglaó de complexitat que els permetés assolir objectius militars més ambiciosos.

Gal·lípoli, Alhucemas i Normandia estan, en la seva lògica interna i mecànica, professional, connectats i uns són conseqüència dels altres. Però el rerefons col·lectiu, polític, psicològic, sentimental, cultural i social de cadascun d’ells és tant diferent com el que separa... Com el que separa... Com el que separa... Ostres!!, no m’atreveixo a dir-ho per no ofendre a ningú, però sens dubte el temps present és en bona part hereu del passat com els fantasmes ho són del seu cos perdut. I Espanya, també l’actual, és filla d’aquell desembarcament al Nord d’Àfrica que encara perviu, com si encara no s’hagués acabat, com si els vaixells continuessin vomitant soldats, com si una gernació de vells i nous fantasmes deambulessin per les platges d’aquella part del món que hi ha entre Ceuta i Melilla, dues ciutats que, com tothom sap, són espanyoles. Per aquelles platges i per altres també.

-------------------------------------

Diario de invierno (6)

Las comparaciones nunca son odiosas.

Tras el desastre de Annual de 1921, el ministro de la guerra del momento, Juan Picasso, elaboró ​​un informe conocido como Expediente Picasso. Un informe que intentaba investigar las causas y señalar las responsabilidades de aquella derrota militar. Una vez finalizada su redacción debía exponerse y debatirse en las Cortes Generales de la época, pero el golpe de estado que perpetró Miguel Primo de Rivera en 1923 lo impidió.

Poco tiempo después, en septiembre de 1925, tuvo lugar el famoso y exitoso desembarco militar de Alhucemas que permitió recuperar el terreno perdido en el protectorado español de Marruecos, derrotar al caudillo rifeño Abd el-Krim, pacificar la región y restablecer el honor del ejército.

Desde el punto de vista estrictamente militar fue todo un éxito a pesar de los enormes riesgos que implicaba una operación de ese tipo, teniendo en cuenta, sobre todo, el terrible y desastroso precedente del fracasado desembarco aliado en la pasada Gran Guerra en Galípoli, donde fuerzas de diferentes países, básicamente británicas, australianas y neozelandesas participaron en una característica y clásica colaboración dentro de la Commonwealth.

Los militares españoles estudiaron Galípoli profundamente y en detalle para evitar cometer los mismos errores. Y lo consiguieron. El suyo fue el primer desembarco anfibio con apoyo aéreo de la historia y una obra maestra de planificación y ejecución donde los jóvenes jefes militares como Franco se lucieron y triunfaron.

El éxito también recayó en la pacificación posterior donde estos jóvenes jefes militares españoles obtuvieron la fidelidad de la población nativa hasta el extremo de poder formar con ella un ejército autóctono que más adelante sirvió a Franco de carne de cañón para invadir la península en lo que él denominó Cruzada.

La lección de Alhucemas sirvió de mucho a los militares aliados que, años más tarde, tuvieron que diseñar un nuevo desembarco, el de Normandía, y poder de este modo, gracias al precedente español, subir un escalón de complejidad que les permitiera alcanzar objetivos militares más ambiciosos.

Galípoli, Alhucemas y Normandía están, en su lógica interna y mecánica, profesional, conectados y unos son consecuencia de los otros. Pero el trasfondo colectivo, político, psicológico, sentimental, cultural y social de cada uno de ellos es tan diferente como lo que separa... Como lo que separa... Como lo que separa... ¡Ostras!, no me atrevo a decirlo para no ofender a nadie, pero sin duda el tiempo presente es en buena parte heredero del pasado como los fantasmas lo son de su cuerpo perdido. Y España, también la actual, es hija de aquel desembarco en el Norte de África que aún pervive, como si todavía no hubiera terminado, como si los barcos continuasen vomitando soldados, como si una multitud de viejos y nuevos fantasmas deambularan por las playas de aquella parte del mundo que hay entre Ceuta y Melilla, dos ciudades que, como todo el mundo sabe, son españolas. Por aquellas playas y por otras también.