Pravda la Survireuse Françoise Hardy
Jodelle Silvie Vartan
Diari d’estiu
(11)
Pravda.
L’altre dia deia
que el meu pare mai va ser Superman,
ni falta que li feia, i ara me n’adono que jo tampoc vaig arribar a ser ni tan
sols un modest dibuixant de tebeos,
però ell sí que ajudava al meu germà a fer els dibuixos dels deures de l’escola
per a que anys més tard el meu germà també m’ajudés a mi.
En un vell manual
per a dibuixar historietes d’Edicions AFHA de l’any 1962 es recomana per a facilitar
i augmentar la producció del dibuixant la simplificació en la creació de la
fesomia dels personatges, la dels principals a l’igual que la dels
secundaris, “si vostè inventa una figura
complicada, recordar les seves característiques pròpies cada vegada que hagi de
dibuixar equival a treballar lentament. A més, corre el risc de desfigurar-la
insensiblement com no tingui una cura extraordinària. No obstant això, si
parteix de la seva imatge mental estàndard del que és una figura -masculina o
femenina-, aquest punt de partida fàcil li resultarà d'una ajuda extraordinària
per mantenir la semblança”.
Mentre Roy
Lichtenstein feia servir aquesta mena de rostres estàndard, arquetípics i
anònims del còmic per adornar les parets dels museus, Guy Pellaert, en canvi,
utilitzava a dues cantants famoses,
Françoise Hardy i Silvie Vartan, per a fer-ne heroïnes feministes en la jove
tradició dels súper herois, l’única aportació genuïna del còmic a la cultura
universal.
Mentre
Pravda Пра́вда, que en català
significa veritat, va ser entre els anys
1918 i 1991 l’òrgan oficial del Comitè Central del Partit
Comunista de la Unió Soviètica, Pravda la
Survireuse fou un d’aquests personatges de còmic creat el 1967 per Guy
Pellaert, una variant de la seva anterior
Jodelle de l’any 1966.
El rostre de Pravda la Survireuse és un fidel retrat
de Françoise Hardy, igual que Jodelle
ho és també de Silvie Vartan. Ambdues són una molt bona mostra de Pop Art i
exemple perfecte de readymade, el
fonament del Pop, una interpretació artística de la cultura del reciclatge, en
aquest cas del reciclatge estètic molt abans que fes aparició l’art pobre,
l’art dels outsiders i el menjar
escombraria; readymade per endur a
casa igual que una pizza precuinada, i fer-ho juntament amb l’ecologia com una
ideologia característica de la factoria Walt Disney amb una ètica Bambi perfecta per a la cultura infantil
i sentimental de les masses i les diferents variants cursis i kitsch que
vesteixen i alimenten el glamour de les “reines del poble”, els concursos de
bellesa i l’estètica del lífting i la silicona als llavis, excel·lents
protagonistes de les revistes i programes del “cor”, i que ja ocupen també
espais cada vegada més amplis en la premsa generalista, suposadament seriosa i
de caire més polític. L’estètica i la grafia d’aquestes “bandes dessinées” de Guy Pellaert s’anticipa a la de la famosíssima
pel·lícula Yellow submarine, dirigida
i animada pel canadenc George Dunning l’any 1968 i dibuixada per Heinz Edelman.
Silvie Vartan i
Françoise Hardy formaven, juntament amb France Gall, un triangle femení bàsic
de la cançó juvenil francesa dels anys seixanta guanyant aquesta última el
Festival d’Eurovisió de l’any 1965 gràcies a una composició d’un dels pares del
pop musical a França, el desmanyotat i sempre mal afaitat Serge Gainsbourg que
va saber enamorar i casar-se amb la bonica Jane Birkin. Totes elles, la Silvie,
la Françoise, la France i la Jane, gairebé clòniques les unes de les altres.
Jodelle va
aparèixer per primera vegada a les pàgines de la revista satírica Hara-Kiri i més tard en les edicions
d’Eric Losfeld que juntament amb el gran Goscinny es va convertir en un dels
responsables i promotors de l’època d’or dels tebeos a França gràcies a les seves publicacions de Le terrain Vague i al conjunt de sèries
que va integrar en el seu famós llibre Barbarella
del que la censura francesa va prohibir la seva primera edició. En ell pareixen
per primera vegada Jodelle de Guy
Pellaert i les extraordinàries aventures de Lone
Sloane de Philippe Druillet que anys més tard van donar lloc a la
inoblidable saga de Les humanoides
associés.
En aquells anys
jo era un jovenet i malgrat que les persones estem també fetes de trossos i
restes d’escombraries, les imatges sexuals, misterioses i esplendoroses de Pravda i de Jodelle, al igual que les de Barbarella
i les seves dobles en la vida real o irreal mai van ser per a mi cap figura ni estàndard
ni arquetípica, tot el contrari, eren de carn i ossos i tenien noms i cognoms
de la mateixa manera que els han tingut els que he conegut en tots aquests anys
i encara que això hagi suposat esforç i demanat atenció i mirament i que de
molts ells, igual que li succeïa al meu pare, em sàpiga greu no poder recordar
de què em sonen.
------------------------------
Diario de verano (11)
Pravda.
El otro día decía que mi padre nunca fue Superman, ni falta
que le hacía, y ahora me doy cuenta que yo tampoco llegué a ser ni siquiera un
modesto dibujante de tebeos, pero él sí que ayudaba a mi hermano a hacer los
dibujos de los deberes de la escuela para que años más tarde mi hermano también
me ayudara a mí.
En un viejo manual para dibujar historietas de Ediciones
AFHA de 1962 se recomienda para facilitar y aumentar la producción del
dibujante la simplificación en la creación de la fisonomía de los personajes, la de los principales al igual que la los secundarios, " Si usted inventa una figura complicada,
recordar sus características propias cada vez que tenga que dibujarlas equivale
a trabajar lentamente. Además, corre el riesgo de desfigurarla insensiblemente
como no tenga un cuidado extraordinario. Sin embargo, si parte de su imagen
mental estándar de lo que es una figura –masculina o femenina–, ese punto de
partida fácil le resultará de una ayuda extraordinaria para mantener el
parecido".
Mientras Roy Lichtenstein utilizaba este tipo de rostros
estándar, arquetípicos y anónimos del cómic para adornar las paredes de los
museos, Guy Pellaert, en cambio, utilizaba a dos cantantes famosas, Françoise
Hardy y Silvie Vartan, para hacer heroínas feministas en la joven tradición de
los superhéroes, la única aportación genuina del cómic en la cultura universal.
Mientras Pravda Правда,
que en castellano significa verdad, fue entre los años 1918 y 1991 el órgano
oficial del Comité Central del Partido Comunista de la Unión Soviética, Pravda la Survireuse fue uno de esos
personajes de cómic creado en 1967 por Guy Pellaert , una variante de su
anterior Jodelle de 1966.
El rostro de Pravda la
Survireuse es un fiel retrato de Françoise Hardy, al igual que Jodelle lo es también de Silvie Vartan.
Ambas son una muy buena muestra de Pop Art y ejemplo perfecto de readymade, el fundamento del Pop, una
interpretación artística de la cultura del reciclaje, en este caso del
reciclaje estético mucho antes de que hiciera aparición el arte pobre, el arte
de los outsiders y la comida basura; readymade
para llevar a casa al igual que una pizza precocinada, y hacerlo junto con la
ecología como una ideología característica de la factoría Walt Disney con una
ética Bambi perfecta para la cultura infantil y sentimental de las masas y las
diferentes variantes cursis y kitsch que visten y alimentan el glamour de las
"reinas del pueblo", los concursos de belleza y la estética del
lifting y la silicona en los labios, excelentes protagonistas de las revistas y
programas del "corazón", y que ya ocupan también espacios cada vez
más amplios en la prensa generalista, supuestamente seria y de carácter más
político. La estética y la grafía de estas "bandes dessinées" de Guy Pellaert anticipa a la de la
famosísima película Yellow submarine,
dirigida y animada por el canadiense George Dunning en 1968 y
dibujada por Heinz Edelman.
Silvie Vartan y Françoise Hardy formaban, junto con France
Gall, un triángulo femenino básico de la canción juvenil francesa de los años sesenta
ganando esta última el Festival de Eurovisión de 1965 gracias a una composición
de uno de los padres del pop musical en Francia, el desaliñado y siempre mal
afeitado Serge Gainsbourg que supo enamorar y casarse con la bella Jane Birkin.
Todas ellas, Silvie, Françoise, France y Jane, casi clónicas unas de otras.
Jodelle apareció
por primera vez en las páginas de la revista satírica Hara-Kiri y más tarde en las ediciones de Eric Losfeld que junto
con el gran Goscinny se convirtió en uno de los responsables y promotores de la
época de oro de los tebeos en Francia gracias a sus publicaciones de Le terrain Vague y al conjunto de series
que integró en su famoso libro Barbarella
que la censura francesa prohibió en su primera edición. En él parecen por primera
vez Jodelle de Guy Pellaert y las
extraordinarias aventuras de Lone Sloane
de Philippe Druillet que años más tarde dieron lugar a la inolvidable saga de Les
humanoides associés.
En aquellos años yo era un jovencito y pese a que las
personas estamos también hechas de trozos y restos de basura, las imágenes
sexuales, misteriosas y esplendorosas de Pravda
y de Jodelle, al igual que las de Barbarella y sus dobles en la vida real
o irreal nunca fueron para mí ninguna figura ni estándar ni arquetípica, todo
lo contrario, eran de carne y hueso y tenían nombres y apellidos de la misma
manera que los han tenido los que he conocido en todos estos años y aunque esto
haya supuesto esfuerzo y exigido atención y esmero y que de muchos ellos, al
igual que le sucedía a mi padre, me sepa mal no poder recordar de qué me
suenan.
