sábado, 9 de noviembre de 2013

El Peletero/Félicette


Diari de tardor (9)

Félicette

Aquests dies es celebra el centenari del naixement de l’Albert Camus i en tots els diaris i revistes polítiques han aparegut articles i reportatges que commemoren el seu combat permanent contra els dogmatismes que nodreixen el pensament totalitari; també ens parlen de les crítiques que rebia des de l’esquera, bàsicament la francesa, que l’acusava de filòsof mediocre i de pensador burgès, ingenu i sentimental.  Sartre deia d’ell que la seva crítica social i política no era més que una actitud estètica.

En un correu que li vaig enviar a la filla d’un amic aquest passat setembre, una noieta de 21 anys, intel·ligent i espavilada, li deia amb to professoral que hi ha tres frases claus que, al meu parer, configuren el Segle XX, i qui sap si el XXI.

La primera la va dir Stalin: “Un mort és una tragèdia, un milió de morts només és una estadística”.

La segona la va dir Albert Camús: “Si m’han de fer triar entre la justícia i la meva mare triaré, sense cap dubte, la meva mare”.

I la tercera la va dir Pier Paolo Pasolini al respondre a uns estudiants de classe mitjana o benestant i, naturalment, d’esquerres, que volien fer la revolució, i que al manifestar-se havien rebut els cops de porra de la policia que: “els policies eren els veritables fills del proletariat”.

Las tres frases son filles d’una llarga tradició de pensament polític i moral. Fins  i tot la de Pasolini és gairebé una afirmació cristiana, però explicar-ho seria massa llarg i no és el moment, en tot cas, dir només que té a veure amb el Sermó de la Muntanya de Jesús, la veritable declaració de principis cristiana.

En el cas de Camus, com a pieds-noir, es van trobar les tres en una cruïlla tràgica de camins al defensar sincerament el que el Francesc Marc Àlvaro expressa molt bé en un article a la Vanguardia:  “davant el conflicte d'Algèria, Camus volia evitar la violència i conciliar el que ell entenia com dues veritats que sentia íntimament: que el colonialisme era un model inacceptable i que els pieds-noirs i la cultura francesa no eren un cos estrany en aquell tros de Àfrica; aquesta posició, honesta però difícil de concretar políticament, el va convertir en enemic de tots els bàndols.”

La Viquipèdia catalana explica l’origen de la seva famosa frase: “Una de les cèlebres polèmiques, en les quals es va veure implicat Camus, va ser la que va sorgir arran d'una entrevista en rebre el Premi Nobel quan un estudiant musulmà va preguntar-li sobre la guerra de la independència d'Argèlia, l'escriptor va contestar «J’ai toujours condamné la terreur. Je dois condamner aussi un terrorisme qui s’exerce aveuglément, dans les rues d’Alger par exemple, et qui un jour peut frapper ma mère ou ma famille. Je crois à la justice, mais je défendrai ma mère avant la justice.» (“Sempre he condemant el terror. Jo també haig de condemnar un terrorisme que s'exerceix cegament, als carrers d'Alger per exemple, i que un dia pot colpir la meva mare o la meva família. Jo crec en la justícia , però jo defensaré ma mare abans que la justícia”). La resposta abreujada i fora de context s'ha popularitzat amb un simple "Entre la justícia i la meva mare, escullo la meva mare”)

I la Wikipedia espanyola diu: “El 1956, a Alger, Camus llança la seva «Crida a la treva civil», demanant als combatents del moviment independentista algerià i l'exèrcit francès, enfrontats en una crudelíssima guerra sense quarter, el respecte i la protecció sense condicions per a la població civil. Mentre llegia el seu text, fora, una torba heterogènia l’injuriava, i demanava la seva mort a crits. Per a ell, en aquella guerra, la seva lleialtat i el seu amor per França, no impedia el coneixement de la injustícia que vivia el poble algerià, depauperat i humiliat, com tampoc podia impedir el seu amor per Algèria que es reconegués deutor d'una llengua, una cultura i una sensibilitat política i social indissolublement unides a França.”

Tots coneixem els esdeveniments d’aquella guerra i el seu resultat descolonitzador que va dur a  la independència d’Algèria i a l’expulsió dels pieds noirs. Va ser una situació similar a  moltes altres  deportacions massives de població, com els intercanvis que es van produir entre Grècia i Turquia en les guerres que hi van haver després de la Gran Guerra quan es va enfonsar l’imperi Otomà i va triomfar la revolució republicana kemalista. Es calcula que aquelles transferències van afectar a 1.350.000 grecs i a 430.000 turcs. Com també els transvasaments entre alemanys i polonesos al acabar la Segona Guerra Mondial. La diàspora jueva i els camps de refugiats palestins.

Els mateixos pied-noirs són originaris de l’Alsacia al fugir cap a l’Algèria després de la ocupació alemanya en la guerra Franco-Prusiana del 1870.

Ara mateix, a la Televisió Espanyola, podem veure una sèrie dedicada a la famosa reina castellana Isabel. La historia oficial, canònica i espanyola, ens diu que Espanya neix per al món com a nació en el seu regnat al casar-se amb el Trastàmara Fernando. 


No cal dir que dos dels fets cabdals d’aquesta fundació gloriosa van ser, paradoxalment i al mateix temps, el certificat de la seva defunció: l’expulsió dels jueus el 1492 i la dels àrabs el 1502. 

Espanya es va acabar en el precís moment en que començava a caminar, un avortament, un fill no nat, un sarcasme. No cal afegir cap comentari, els fets són prou eloqüents per a qui els vulgui entendre. 

La mare de l’Albert Camus era una menorquina analfabeta i quasi sorda que li va ensenyar a parlar perfectament el català i el castellà.

La realitat sempre supera la ficció, i la raó d’Estat, la freda consideració estadística stalinista que amaga els dogmatismes i els prejudicis ideològics, els psicològics i de caràcter, sempre resolt els dilemes entre la justícia i la mare, i sempre dona la raó a la primera deixant de ser justícia al acabar matant a la mare. En molt bona part Sartre tenia raó, Camus era un sentimental.

I com jo també ho sóc no puc deixar de recordar que aquests mateixos dies es celebra un altre aniversari. Fa 50 anys els francesos de la Gran França van enviar a l’espai l’únic gat que ha entrat en òrbita, era una gata i es deia Félicette.

-----------------------------------------------------------------

Diario de otoño (9)

Félicette

Estos días se celebra el centenario del nacimiento de Albert Camus y en todos los periódicos y revistas políticas han aparecido artículos y reportajes que conmemoran su combate permanente contra los dogmatismos que nutren el pensamiento totalitario; también nos hablan de las críticas que recibía desde la izquierda, básicamente la francesa, que lo acusaba de filósofo mediocre y de pensador burgués, ingenuo y sentimental. Sartre decía de él que su crítica social y política no era más que una actitud estética.

En un correo que le envié a la hija de un amigo este pasado septiembre, una chica de 21 años, inteligente y espabilada, le decía con tono profesoral que hay tres frases claves que, en mi opinión, configuran el Siglo XX, y quién sabe si el XXI.

La primera la dijo Stalin: "Un muerto es una tragedia, un millón de muertes sólo es una estadística”.

La segunda la dijo Albert Camus: "Si me obligan a elegir entre la justicia y mi madre elegiré, sin ninguna duda, mi madre".

Y la tercera la dijo Pier Paolo Pasolini al responder a unos estudiantes de clase media o acomodada y, naturalmente, de izquierdas, que querían hacer la revolución, y que al manifestarse habían recibido los golpes de porra de la policía que: "los policías eran los verdaderos hijos del proletariado".

Las tres frases son hijas de una larga tradición de pensamiento político y moral. Incluso la de Pasolini es casi una afirmación cristiana, pero explicarlo sería demasiado largo y no es el momento, en todo caso, decir sólo que tiene que ver con el Sermón de la Montaña de Jesús, la verdadera declaración de principios cristiana.

En el caso de Camus, como pied-noir, se encontraron las tres en un cruce trágico de caminos al defender sinceramente lo que Francesc Marc Àlvaro expresa muy bien en un artículo de la Vanguardia: "ante el conflicto de Argelia, Camus quería evitar la violencia y conciliar lo que él entendía como dos verdades que sentía íntimamente: que el colonialismo era un modelo inaceptable y que los pieds-noirs y la cultura francesa no eran un cuerpo extraño en aquel trozo de África; esta posición, honesta pero difícil de concretar políticamente, lo convirtió en enemigo de todos los bandos."

La Viquipèdia catalana explica el origen de su famosa frase: "Una de las célebres polémicas, en las que se vio implicado Camus, fue la que surgió a raíz de una entrevista al recibir el Premio Nobel cuando un estudiante musulmán le preguntó sobre la guerra de independencia de Argelia, el escritor contestó «J’ai toujours condamné la terreur. Je dois condamner aussi un terrorisme qui s’exerce aveuglément, dans les rues d’Alger par exemple, et qui un jour peut frapper ma mère ou ma famille. Je crois à la justice, mais je défendrai ma mère avant la justice.» ("Siempre he condenado el terror. Yo también debo condenar un terrorismo que se ejerce ciegamente, en las calles de Argel por ejemplo, y que un día puede golpear a mi madre o a mi familia. Yo creo en la justicia, pero yo defenderé mi madre antes que la justicia"). La respuesta abreviada y fuera de contexto se ha popularizado con un simple "Entre la justicia y mi madre, elijo mi madre")"

Y la Wikipedia española dice: "En 1956, en Argel, Camus lanza su “Llamada a la tregua civil", pidiendo a los combatientes del movimiento independentista argelino y al ejército francés, enfrentados en una cruel guerra sin cuartel, el respeto y la protección sin condiciones para la población civil. Mientras leía su texto, afuera, una turba heterogénea lo insultaba, y pedía su muerte a gritos. Para él, en aquella guerra, su lealtad y su amor por Francia, no impedía el conocimiento de la injusticia que vivía el pueblo argelino, depauperado y humillado, como tampoco podía impedir su amor por Argelia que se reconociera deudor de una lengua, una cultura y una sensibilidad política y social indisolublemente unidas a Francia."

Todos conocemos los acontecimientos de aquella guerra y su resultado descolonizador que llevó a la independencia de Argelia y la expulsión de los pieds-noirs. Fue una situación similar a muchas otras deportaciones masivas de población, como los intercambios que se produjeron entre Grecia y Turquía en las guerras que hubo después de la Gran Guerra cuando se hundió el imperio Otomano y triunfó la revolución republicana kemalista. Se calcula que aquellas transferencias afectaron a 1.350.000 griegos y 430.000 turcos. Así como los trasvases entre alemanes y polacos al final de la Segunda Guerra Mundial. La diáspora judía y los campos de refugiados palestinos.

Los mismos pied-noirs son originarios de Alsacia al huir hacia Argelia tras la ocupación alemana en la guerra Franco- Prusiana de 1870.

Ahora mismo, en Televisión Española, podemos ver una serie dedicada a la famosa reina castellana Isabel. La historia oficial, canónica y española, nos dice que España nace para el mundo como nación en su reinado al casarse con el Trastámara Fernando. 

No hace falta decir que dos de los hechos capitales de esta fundación gloriosa fueron, paradójicamente y al mismo tiempo, el certificado de su fallecimiento: la expulsión de los judíos en 1492 y la de los árabes en 1502.

España se terminó en el preciso momento en que empezaba a caminar, un aborto, un hijo no nato, un sarcasmo. No es necesario añadir ningún comentario, los hechos son suficientemente elocuentes para quien los quiera entender.

La madre de Albert Camus era una menorquina analfabeta y casi sorda que le enseñó a hablar perfectamente el catalán y el castellano.

La realidad siempre supera la ficción, y la razón de Estado, la fría consideración estadística estalinista que esconde los dogmatismos y los prejuicios ideológicos, psicológicos y de carácter, siempre resuelve los dilemas entre la justicia y la madre, y siempre da la razón a la primera dejando de ser justicia al terminar matando a la madre. En muy buena parte Sartre tenía razón, Camus era un sentimental.

Y como yo también lo soy no puedo dejar de recordar que estos mismos días se celebra otro aniversario. Hace 50 años los franceses de la Gran Francia enviaron al espacio el único gato que ha entrado en órbita, era una gata y se llamaba  Félicette.